Dragonxs 2. El Mapa Del Temps 391f5h

Índex Coberta Sinopsi Portadella ELS DRAGONXS! ELS DEL BANC DEL FONS! 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35

36 Crèdits

SINOPSI

Els Dragonxs troben a l'institut un mapa antic, i sembla que indica una sèrie de pistes que porten a un tresor. Però els del Banc del Fons també s'han assabentat de la seva existència, així que entre els dos grups s'inicia una competició per trobar-lo primer!

Quan va sonar el timbre que marcava el final de l’última classe, l’Ian ja estava sortint per la porta de l’aula. No és que tingués pressa, és que, tal com li deia el psicòleg de l’institut, aquella mania que tenia de parlar abans de pensar li portaria molts maldecaps a la vida. I l’Ian hi estava bastant d’acord: si no sortia ràpidament i sense que el veiessin, el maldecap arribaria just després que la Lleona li clavés una cleca que, per ser justos, potser s’havia gua ny at. Tot s’havia complicat a l’hora del pati. Al davant de l’institut hi havia un parc que tothom anomenava «del Pollastre» perquè a la zona de la gespa hi havia una escultura horrible de llautó d’un gall enorme sobre un pedestal. En realitat, l’escultura era un rellotge solar, però no marcava mai l’hora perquè els edificis del voltant li feien ombra. Els alumnes sempre feien broma perquè deien que el rellotge no tenia piles. La Lleona hi estava repenjada, fanfarronejant davant del Rateta i la Borina. Els explicava que el seu pare havia comprat una parce l·l a de terra enorme a dues hores en cotxe de la ciutat. Però la mala sort (de l’Ian) havia fet que estigués assegut al banc del costat. Els altres l’ignoraven i ell no els feia gaire cas tampoc: estava enfeinat cruspint-se el segon entrepà del matí. Llavors, tot se’n va anar en orris. —Doncs el carca del meu pare diu —la Lleona deia «carca» al seu pare, tot i que mai davant seu; davant seu sempre li deia «papà», sobretot quan li volia treure calés— que amb aquest tipus de raïm es fa un vi molt especial i car que ens podria donar un munt de diners. En realitat, a ningú li interessava el que explicava, però com que era la Lleona i li tenien por, feien veure que hi estaven molt interessats.

—A més, pel que m’ha explicat és un tipus de vi que només es beu amb tassa. «Un vi que es beu amb tassa...», va pensar l’Ian. Amb tassa? AMB TASSA! I, com un ressort i sense pensar-s’ho dues vegades, va exclamar: —I suposo que tu te’l beuràs amb la tassa del vàter! De sobte tothom va quedar en silenci i la Borina se’l va mirar amb cara de «Que t’has begut l’enteniment? Acabes de signar la teva sentència de mort!». Al Rateta se li va escapar una rialleta nerviosa. L’Ian es va girar per mirar cap enrere, però era evident que en realitat el miraven a ell. No sabia ben bé per què. O sí... —Ho he dit en veu alta, oi? —va murmurar, esperant un miracle. La Borina va fer que sí amb el cap mentre encreuava els braços. —Crec que l’has cagat, Ian. La Lleona va començar a posar-se vermella, plena de ràbia i també de vergo ny a. No semblava que la broma li hagués fet gràcia. Gens ni mica. L’Ian va sospirar. Tenia mala pinta. La Lleona es va fer cruixir els dits, es va acostar a l’Ian i se li va encarar. Tots dos es van trobar amb les mirades. La de l’Ian semblava que deia: «Ho sento, jo no volia; la culpa la té la meva llengua... Viu dins la meva boca, però no la puc controlar». La de la Lleona era d’enuig.

Per sort, l’Ian va reaccionar a temps. Va saltar del banc abans que la Lleona el pogués enxampar i va pujar a tota pastilla les escales de l’institut. La Lleona el seguia de prop. Era campiona de l’equip de judo i capitana del de futbol, és a dir, molt perillosa; tan aviat et feia una clau de braç i et llançava a terra com et clavava una puntada de peu a un dels llocs més dolorosos del cos sense ni immutar-se. —Si corres, serà pitjor —va cridar, sense deixar de perseguir-lo. —És que ara mateix no em va bé morir-me. Si vols, busco un forat per a la primera setmana, diguem... del 2078 —va contestar l’Ian, fugint a tota casta ny a. Va arribar al adís on hi havia la seva aula i hi va entrar, demanant a l’univers que l’Ortega, el profe de mates, ja hagués arribat. Si no, estaria acorralat. Perdut. Quan va veure que el bon home estava deixant els llibres sobre la taula, va sospirar alleujat. La Lleona es va aturar de sobte quan va arribar al llindar de la porta. Va mirar el professor, que seguia sense adonar-se de res, i va fer un gest a l’Ian per fer-li saber que allò no havia acabat i que tard o d’hora es tornarien a veure les cares. Per això l’Ian havia sortit tan ràpid quan va sonar l’últim timbre. La classe de la Lleona era al pis de dalt, així que tenia avantatge. Tot se solucionaria si aconseguia arribar abans a la porta principal... però s’hi va trobar la Lleona, esperant-lo. Per sort, va poder tornar al replà de les escales abans que el veiés. Va començar a pensar a tota velocitat on es podria amagar perquè ella no el trobés. Als lavabos de nois de la quarta planta! Allà no el trobaria mai! Va començar a pujar els graons de dos en dos, obrint-se pas entre la riuada de gent que baixava les escales. Al quart pis no hi anava mai ningú, allà només hi havia l’enorme Sala Polivalent

d’Emmagatzematge, tot i que la gent la coneixia simplement com «el traster». Un lloc on s’apilava el material antic de l’institut des que es va fundar feia més de quaranta a ny s: pupitres vells, aparells tecnològics en desús, llibres... Caixes i més caixes de coses que ja no feia servir ningú, i que s’havien anat amuntegant contra les parets, en fileres, formant adissos serpentejants que arribaven fins al sostre i que en qualsevol moment podien sepultar qualsevol infeliç que s’atrevís a entrarhi per buscar qualsevol andròmina. En vista de la gran tasca d’endreçar tot aquell batibull, tasca que ningú no estava disposat a assumir, la direcció de l’institut havia optat per tancar aquell lloc amb clau i oblidar-se’n, com si no existís. I encara que el traster estava tancat, l’Ian creia recordar que els lavabos del adís d’accés els mantenien oberts. Hi va arribar sense alè i... BINGO!, la porta es va obrir. Es va ficar dins el primer lavabo que va trobar i va tancar la porta amb tanta força que el pom, rodó, vell i una mica fluix, va caure a terra estrepitosament. El va recollir i va seure sobre la tassa. LA TASSA DEL VÀTER! Va deixar anar una riallada, que va intentar reprimir sense èxit. —És que era un bon acudit! —es va dir, jugant amb el pom. Llavors va notar que hi sobresortia un tros de paper i li va semblar estra ny que dins el pom hi hagués un full groguenc. El va treure i el va desenrotllar amb molt de compte. El paper semblava tan antic que per un moment va témer que se li desfés a les mans. Era una carta.

Muntat sobre el patinet, el Gael baixava a tota casta ny a pel carrer del Xiprer cap a la bifurcació amb el carrer 40. Al seu costat, el Jian Pi anava ajupit sobre el seu skate per agafar velocitat. El Gael el va imitar. Aquella baixada era famosa entre els nois del barri perquè anava directament des de l’institut fins al pont sobre el riu que delimitava el barri, i a la recta final tenia un gran desnivell sense encreuaments que arribava fins a la pista de bàsquet. La gent de l’institut aprofitava aquell tros per fer curses sense córrer el risc de topar amb ningú. —No és una competició, bro —va murmurar el Jian Pi, amb cara de concentració. —És clar que no —va contestar el Gael, cada cop més encongit rere el manillar del patinet—. Només és una manera d’arribar més ràpid a la Dragonera. Res més. —Més ràpid? El que mola, bro, és arribar el primer! —El Jian Pi no apartava els ulls del carrer, mentre aven volant entre les cases i les deixaven enrere. —Però sense fer curses! —va esbufegar el Gael. —Evidentment. Les curses són per a la gent competitiva que vol demostrar que és la millor... Nosaltres no som així! —I tant que no! —va contestar el Gael, mirant el seu compa ny per comprovar si el podria gua ny ar. —Ja saps que et gua

ny aré, bro —va dir el Jian Pi en un to neutre, com si només estigués donant una informació. I a continuació es va co l·l ocar d’una manera que ell es pensava que era molt aerodinàmica però que simplement consistia a posar una mà enlaire com si fos un aleró per tallar el vent. —Això ja ho veurem! —El Gael va prémer el manillar del patinet, tal com faria per donar gas a una moto. I tot i que això només va servir per escrostar encara més el manillar desgastat, va tenir la sensació que agafava velocitat. —Els patinets són una porqueria, bro, és molt millor l’skate —el va burxar el Jian Pi, que s’havia quedat una mica enrere. —Ha! No t’ho creus ni tu! —va replicar el Gael, amb un somriure maliciós—. Un skate maniobra fatal, el patinet és molt més aerodinàmic. Els últims metres del carrer desembocaven a la pista, i en aquell moment anaven enganxats l’un al costat de l’altre. L’Iris, que els esperava al costat de l’Spook, els va veure arribar i els va saludar amb la mà. Però els nois, massa ocupats amb la cursa, ni se’n van adonar. —Bla bla bla... —va riure el Jian Pi—. El que a és que tu volies un skate i els teus pares, que no en tenen ni idea, et van regalar un patinet i ara el defenses perquè no tens altre remei. El Gael es va redreçar sobtadament, fent-se l’ofès. Això va fer que reduís una mica la velocitat i el Jian Pi va aprofitar per picar amb el peu a terra i prendre-li prou avantatge per arribar el primer a la pista.

—Ai, bro —va exclamar, frenant de cop i girant-se per mirar el seu amic—, que fàcil és... —Què? —El Gael va baixar del patinet, amb posat seriós, i es va treure el casc. —Desconcentrar-te —va contestar el Jian Pi, mentre se li acostava alegrement per xocar-la—. T’he gua ny at. —No era una cursa —va balbucejar el Gael amb molta dignitat. —Si. Ho. Fos. Hauries. Perdut. —Però no ho era. El Jian Pi es va preparar per replicar, i la discussió s’hauria eternitzat si no hagués estat per l’Iris, que en aquell moment se’ls va acostar. —Fem uns tirs? —va suggerir, i tot seguit va treure una pilota de bàsquet de la motxilla, que l’Spook va intentar agafar. —Però només uns tirs, sense competir —va dir el Jian Pi, burleta, mentre recollia la pilota que li ava la noia. —Pel plaer de jugar una estona amb els amics —va refermar el Gael, li va prendre la pilota i la va llançar a la cistella. Un tir net que va entrar sense tocar l’anella i que el noi va celebrar amb un gest de victòria. —Evidentment —va dir l’Iris, somrient—. Jo no jugo per gua ny ar, només jugo per divertir-me. —Genial, i aquest que acabes d’encistellar no compta —va contestar el Jian Pi, recollint la pilota i asse

ny alant el Gael. —Què vol dir, que no compta? —El Gael va encreuar els braços—. Vaig gua ny ant, i ho saps. L’Iris va sospirar; aquell parell no tenien remei. De cop, es va aturar i va preguntar: —Que en sabeu res, de l’Ian? Em va dir que després de classe vindria. Els nois van fer que no amb el cap i van començar a regatejar per la possessió de la pilota. L’Iris es va treure el mòbil de la butxaca.

Quan va arribar al carrer 40 ja s’estava fent de nit. La sortida de l’institut no havia estat tan tranqui l·l a com s’havia imaginat. La Lleona havia deixat el Rateta fent guàrdia als bancs del davant de la porta principal. Aquella era l’única sortida oberta a les tardes. Quan el va veure, el Rateta va fer un somriure maliciós i automàticament va treure el mòbil. L’Ian no es va quedar a esperar més se ny als d’alarma. Va girar la cantonada i va arrencar a córrer en direcció a la Dragonera. Si apareixia la Lleona, era millor estar rodejat d’amics que poguessin esmorteir una mica el cop. Després de l’esprint estava suat i gairebé sense alè, però més tranquil. Va veure els fanals de la pista i, des de llu ny , va sentir el rebot de la pilota de bàsquet i les veus dels seus amics. Va treure el paper antic que havia trobat amagat al pom de la porta del lavabo i el va desplegar amb compte. Llavors va sentir una veu rere seu: —On creus que vas, espavilat? L’Ian va tancar els ulls amb força. L’havien enxampat! Semblava que la Lleona li havia llegit el pensament, ja que estava recolzada contra un cotxe, amb gest relaxat, just a l’encreuament de la casa dels nans amb el carrer 40. I no estava sola. Estava amb el seu germà. El maleït Tigretó. L’Ian va girar sobre els seus talons, disposat a fer marxa enrere i sortir corrents

un altre cop, però va xocar de morros contra el Rateta. El noi també estava xop de suor i sense alè, perquè l’havia perseguit des de l’institut. L’Ian de seguida es va veure rodejat de tots tres. Des de l’incident a la vella estació, el Tigre havia estat força tranquil amb els Dragonxs. Això volia dir que no havien tingut cap baralla forta, més enllà de discutir per la mania que tenia d’ocupar la Dragonera per no fer res més que tocar-los els nassos. Però en aquell moment no semblava gaire content. L’Ian va mirar cap a la pista amb desesperació. La Lleona li va llegir la ment, i amb un gest ràpid el va empè ny er cap a la paret i li va tapar la boca.

—Què a, boca bruta, vols cridar els teus amiguets? —L’Ian va negar amb determinació, tot i que era exactament el que volia fer. La Lleona li va agafar la cara i l’hi va girar per mirar-lo directament als ulls—. Doncs ho sento. Però no podrà ser. Resulta que abans has dit una cosa que m’ha molestat una mica. El Tigre, que fins a aquell moment semblava més preocupat de mirar l’Instagram que de seguir la conversa, es va girar cap a la seva germana. —Què t’ha dit? —Que bec de la tassa del vàter. L’Ian va negar amb vehemència, ell no havia dit exactament allò. Estaven traient la broma de context, i si la Lleona li treia la mà de la boca, potser els ho podria explicar. O igual acabava ficant més la pota, que tot era possible. —De debò? —El Tigre el va mirar amb disgust—. Com es pot ser tan mal educat? —va afegir, però de seguida va tornar a centrar l’atenció en el mòbil. —Ho portes clar, tap de bassa! —va etzibar la Lleona a l’Ian—. M’hauràs de compensar... —va dir, mirant al seu voltant—. Què et sembla si fas una feina per a mi? L’Ian, que va veure la possibilitat de salvar-se de rebre una pluja de cleques, va fer que sí somrient. Potser la Lleona no era tan mala persona. De fet, fins i tot feia bona olor. I això l’Ian no s’ho hauria imaginat mai, perquè era germana del Tigretó, i una vegada ell el va agafar del coll amb el braç i li va encastar l’aixella al nas i no feia olor de roses, precisament. L’Ian es va ar dies sense poder-se treure aquella pudor del cap. La Lleona va asse ny alar el toll que hi havia sota les seves botes de punta d’acer, i va suggerir:

—Podries beure’t aquest bassal d’aigua, per exemple. Mala persona? La Lleona era PITJOR. Molt PITJOR. L’Ian va analitzar el bassal: hi havia burilles, restes d’entrepà i... coses que no tenia clar què eren, però que sabia que no serien bones. No. Definitivament preferia unes quantes clatellades. Va fer que no amb el cap d’una manera que, esperava, expressés una determinació que realment no tenia. —T’ha semblat que això és una negociació? La Lleona el va agafar del braç i l’hi va doblegar amb força; l’Ian es va retorçar pel dolor. Després li va fer la traveta per fer-lo caure. Però de sobte una cosa va subjectar el noi. Era la mà de l’Hera. I era una mà molt poderosa. —Que valents, tres contra un —va murmurar, sense mirar a ningú en concret. Va ajudar el seu amic a posar-se dret. I ell, instintivament, s’hi va co l·l ocar al darrere. Quan la va veure, el Tigre es va posar recte com un pal. Ja coneixia l’Hera, havia vist algun dels seus combats a YouTube i no li venia de gust enfrontar-s’hi. La noia encara duia el quimono i la motxilla que duia als entrenaments i, tot i que semblava molt concentrada en les seves sabates, tenia els pu ny s tancats i l’actitud de qui està preparat per entrar en combat. Però la Lleona no es va acovardir com el seu germà, i la va desafiar.

—Ei, perdonavides! —li va cridar, mentre se li acostava de manera intimidatòria —. A mi, aquest posat teu de Jackie Chan em fa riure, així que toca el dos si no vols… —Va fer el gest d’empè ny er-la, però l’Hera, amb un moviment ràpid, la va agafar del braç i, fent servir una clau precisa, la va fer retrocedir i perdre l’equilibri. La Lleona va caure als braços del seu germà sense entendre com hi havia arribat.

—L’amor de la família és la cosa més bonica del món. Si no em fes tant de mal el braç, aplaudiria —va dir l’Ian. La Lleona el va fulminar amb la mirada. —Crec que hauríeu de marxar —va murmurar l’Hera, amb les galtes vermelles, però sense abandonar la posició de combat. Va asse ny alar el final del carrer i va dir adreçant-se a la Lleona—: Allò és casa meva. I pot ser que el meu avi surti en qualsevol moment per veure què a, perquè crides molt —li va engegar—. La gent que crida ho fa perquè no sap defensar amb bons arguments allò que pensa, i creu que si ho diu més fort tindrà més raó. Però això no vol dir que tinguis raó, només et converteix en una cridanera. —Això és molt profund —va dir l’Ian, amb iració—. T’ho ha ense ny at el teu mestre? —No. Un raper que es diu Jian Pi —va contestar l’Hera, sense perdre de vista la seva adversària—. Has escoltat la maqueta que han fet amb el Gael? —Ah, sí, boníssima! «No m’agrada el sifó, ni el meló, ni el carbó» —va començar a tara l·l ejar el seu amic. Però va callar de cop quan, tal com havia predit l’Hera, la porta de la casa del jardí dels nans es va obrir. —Tu i jo no hem acabat —va mussitar la Lleona, mentre ava a tota velocitat pel costat de l’Ian. El noi va sospirar, encongint les espatlles: —Ho sé.

Quan finalment van marxar, l’Ian va voler compartir amb l’Hera el paper antic que havia trobat, però a la mà només n’hi queda va un trosset. Es va tombar cap als seus enemics i va veure com el Rateta li somreia just abans de girar la cantonada. Aquell lladre miserable!

La Daniela es dirigia cap a la seva habitació, amb molt de compte de no fer soroll, quan el detector matern es va posar en marxa: —Les escombraries no esperen —va dir la seva mare. La Daniela va tornar sobre els seus os, que arrossegava pel adís com una ànima en pena, i va entrar a la cuina. La seva mare acabava de buidar els plats del sopar al cubell de reciclatge. —No les puc llençar demà al matí? —va suplicar, sense gaire convicció. —Hi ha peix. —I fa pudor —va rondinar ella en veu baixa, sense que la seva mare la sentís, com una cançó que no li agradava gens i que havia escoltat milers de vegades. —I fa pudor —va sentenciar la seva mare—. I si demà al matí vas amb pressa i te n’oblides, la casa farà tuf de peix. I llavors, què faràs? Tornaràs a gastar-me el perfum escampant-lo per tot el pis com si fos un ambientador, intentant que no m’adoni que te n’has tornat a descuidar? —Això només va ar un cop. Fa eons. —L’a ny at. —El que deia, molt de temps —va contestar la noia mentre s’acostava a la seva mare per recollir les bosses. —Saps on va cadascuna? Blau: cartró; al groc, el plàstic, i al… —M’has pres per un animal silvestre que no sap reciclar? —la va tallar la Dani amb un esbufec. —Perdoni’m, Exce

l·l ència! —va contestar la seva mare, burleta, mentre li feia una reverència. —És que cada cop que vaig a llençar la brossa m’ho preguntes —es va queixar la noia, a punt de marxar. —És que la primera vegada… —La primera vegada em vaig equivocar perquè sempre la llençava… —i aquí va callar de cop. La seva mare es va quedar quieta. Fins feia un a ny , el pare de la Dani era qui tirava la brossa a les nits, i la Daniela no se n’havia hagut de preocupar mai. Però ara ja no vivia amb elles. Quan va veure la cara d’angoixa de la seva mare, la Daniela va sentir una punxada de comió: —No pateixis, mama —la va confortar—. Ho tinc clar. —De tota manera, no va poder evitar prosseguir amb les queixes mentre sortia de la cuina—: Però tu m’ho has de recordar cada nit. —Em sembla que algú està de morros avui —va xiular la dona, en veu prou alta perquè la seva filla, que ja havia sortit al replà, la sentís. La Dani va fer veure que no havia sentit res. Tot i que en realitat la seva mare tenia raó. Tenia clar el motiu pel qual estava de mal humor; el problema és que no sabia com solucionar-ho. Des de feia un parell de setmanes, el seu pare ni li trucava ni s’havia dignat a contestar els missatges que li havia enviat. Devia estar molt ocupat en alguna d’aquelles fires tecnològiques a les quals anava sempre a fer xerrades sobre els programes de gestió empresarial tan avorrits que disse

ny ava, però allò no justificava que no pogués dedicar-li una estoneta. No la sorprenia pas: per aquesta raó la mare se n’havia divorciat, perquè no dedicava temps a la família i, en canvi, el dedicava tot a la feina. A causa d’això havien discutit moltíssim durant una època, fins que la dona va prendre la decisió de separar-se’n. La Daniela no s’havia imaginat que la fi de les discussions a casa fos també la fi de les converses entre pare i filla. I això li sabia molt de greu, perquè ella sempre l’havia defensat quan sortia el tema, però en dies com aquell se li acabaven els arguments.

Va arribar a la cantonada del carrer i va travessar a l’altra banda del carril bici, on hi havia els contenidors. Va deixar cada bossa al seu lloc, remugant, encara enfadada amb sa mare, quan de sobte va sentir la rialleta aguda i desagradable del Rateta. Va treure el cap per l’altre costat i va veure els del Banc del Fons asseguts al portal del Tigretó i la Lleona. En aquell moment llegien un paper vell, groc i arrugat. —I creus que això té alguna mena de valor per a la Colla dels Babaus? —El Tigretó no semblava estar-ne gaire convençut. La Daniela, que es mantenia oculta rere els contenidors, va afinar l’orella. La Colla dels Babaus era un dels noms amb què el Tigretó els solia anomenar. —El duia com si fos un objecte molt valuós, això segur —es va defensar el Rateta. —I ells creuen que hi ha un tresor al final de tot això? —va preguntar el Tigretó, incrèdul. —Doncs no ho sé. És el que diu la carta, però fa pinta de ser vellíssima. Tot plegat és una mica estra ny . Sembla un joc de rol, oi? I fixa’t en la data: 1984. —Doncs deu estar caducat. —Què? —El Rateta semblava desconcertat. —El tresor! —va exclamar el Tigretó—. Després de tants centenars d’a ny s, deu estar caducat.

—Sí, i a més no s’entén gaire. —La Lleona mirava el paper per sobre l’espatlla del seu germà—. Què significa «ornític»? —Ornitològic! —va puntualitzar el Rateta. La Lleona li va ventar un clatellot. —Molt bé, setciències. El que sigui. Què vol dir? El Rateta es va ar la mà pel coll, adolorit. —L’ornitologia és l’estudi dels ocells. —Avorridíssim —va sentenciar el Tigretó, que tot seguit va fer una bola amb el paper i la va llançar sobre la vorera—. Si era important per al tap de suro de l’Ian, ja l’ha perdut; això que gua ny em nosaltres. La Lleona va somriure, tot i que no semblava gaire convençuda. —Però encara he de ar comptes amb ell —va recordar. —Bé, demà serà un altre dia —va concloure el Tigretó, que es va aixecar per anar cap a casa. Sa germana el va seguir. El Rateta es va quedar allà quiet un moment, pensatiu. Quan la Lleona i el Tigretó van desaparèixer per la porta, va agafar de nou el paper arrugat de terra i el va estendre amb compte sobre la vorera, allisant-lo. Quan ja el va haver estirat prou, va treure el mòbil i va fer-li una foto. —Per si les mosques —va murmurar per a si mateix. Després es va aixecar i va marxar, deixant el paper a terra.

El Gael va sortir de classe i es va dirigir cap a l’entrada principal, on ja hi havia reunits la Daniela, el Jian Pi, l’Iris, l’Hera i l’Ian, que semblava el més inquiet. —Molt bé, ens explicaràs d’una vegada què saps? —va saltar l’Ian quan va veure que el Gael se’ls acostava. —Em deixes veure el paper? —va demanar el Gael a la Dani, en resposta. La noia es va treure la carta d’una de les butxaques del darrere dels texans i l’hi va entregar. El Gael la va desplegar mooolt a poc a poc. —Però si tens la foto al mòbil! —va exclamar l’Ian, impacient. —Que n’ets, de comediant! —va dir el Jian Pi al seu compa ny de ball, amb un gran somriure. El Gael els va ignorar tots dos i es va acostar a la paret, on hi havia totes les orles de graduació de l’institut. Va començar a rear-les fins que va fixar els ulls en una de les més antigues, amb fotografies dels alumnes en blanc i negre. —Aquí tenim el nostre amic —va declarar, asse ny alant una de les fotografies de l’orla—. Soc bo amb les cares i els noms. I aquest nom em sonava molt. Tots es van amuntegar al seu voltant per veure la imatge que els indicava. I, efectivament, sota la fotografia d’un home de cara afable amb bigoti i ulleres, n’havien escrit el nom i el càrrec: Ricard Herzog, director. —Com has estat capaç de reconèixer aquest paio entre tanta gent? —El Jian Pi va asse ny

alar les orles, que anaven des de l’a ny 1978, en què es va inaugurar l’institut, fins al curs anterior. A cada una hi havia com a mínim una trentena d’alumnes de l’últim curs i una desena de professors.

—Tinc bona memòria —va respondre el Gael, orgullós. —Ets un friqui —va puntualitzar el Jian Pi. —No. —El Gael va fer veure que s’ho pensava—. No. Definitivament, no és per això. És perquè tinc una memòria prodigiosa. Sí. L’altre li va clavar una plantofada a l’espatlla perquè deixés de fanfarronejar. El grup es va tornar a quedar en silenci. Miraven cada detall de l’orla. Automàticament, el Gael va revisar l’orla anterior i la posterior per comprovar una cosa: el director era una altra persona, un tal Benet Zambrano. —Que estra ny —va murmurar el Gael—. Només va ser director un a ny , però el seu substitut va ser el mateix que havia estat director l’a ny anterior. No té gaire sentit. —Això és perquè ell era el suplent del Benet. El Gael es va girar quan va sentir la veu de l’Ortega, el profe de mates, que en aquell moment sortia del despatx i s’havia apropat als nois amb curiositat. —Era un paio molt curiós —va prosseguir l’home, amb aire nostàlgic—. Molt viu i despert, molt avançat al seu temps. Tenia idees… Feia coses molt divertides. Realment va ser una llàstima que no es quedés. A mi m’encantava com a professor.

Els nois es van mirar entre ells, i finalment el Gael va entregar el paper a l’Ortega. —Hem trobat això… L’Ortega es va posar les ulleres i, després de llegir les primeres línies, es va quedar pà l·l id i va murmurar més per a si mateix que per als nois: —No pot ser… —Què no pot ser? —va preguntar l’Iris, intrigada. —Heu trobat la setena pista! —va exclamar, emocionat—. No m’ho puc creure! Feia més de trenta a ny s que ningú no trobava una pista. —L’he trobat jo —va dir l’Ian, inflant-se d’orgull. —Bé, potser el primer cop —va precisar la Daniela—. Després ja… De res. L’Ian va estar a punt de replicar, però l’Ortega els va dir, dirigint-se al despatx dels professors: —Seguiu-me! —Es va aturar, es va girar cap a ells i va afegir—: Us ho explicaré. Tots van seguir l’Ortega i, tan bon punt els Dragonxs van entrar al despatx i el professor va tancar la porta, el Rateta, que havia estat escoltant la conversa d’amagat des del forat de l’escala, s’hi va acostar de puntetes i va enganxar l’orella a la porta. Potser al Tigretó i a la seva germana no els interessava el tresor, però si el fet de trobar-lo significava anticipar-se a l’Iris i a la seva banda, segur que ho veurien d’una altra manera.

Assegut rere el seu escriptori, l’Ortega va encendre el flexo per analitzar amb atenció el full de paper. —El Herzog havia viatjat molt —va dir, sense deixar de mirar la carta—, i va acabar aquí per casualitat. El Zambrano, el director d’aleshores, va tenir un accident de cotxe força greu, i es va haver de quedar a casa durant la resta del curs. Al Ricard no el coneixia ningú, venia de fora, així que, al principi, els professors eren molt escèptics amb les seves… manies. —Vostè no era professor? —va preguntar la Daniela, sorpresa. —No. Llavors jo era com vosaltres. Un alumne. —L’Ortega va mirar estra ny at la noia—. Però quants a ny s et penses que tinc? —No ho sé…, seixanta? —va contestar ella, sense pensar-s’ho gaire. L’Ortega va sospirar. —Cinquanta? —va intentar arreglar la Dani. El Gael, que no tenia cap interès a saber l’edat del professor i que, a més, veia que s’havia ofès, va reconduir la conversa. —Quines manies? —va preguntar, acostant-se a la taula. Els altres el van imitar i es van aplegar al voltant de l’escriptori del professor per escoltar la resposta. —Bé —l’Ortega va encongir les espatlles—, eren uns altres temps i el Ricard era massa… Com ho diria? Modern. Li agradava improvisar les classes. Ell impartia Història, sabeu? Doncs, per exemple, durant la seva hora ens duia a fer un volt pel barri, per ense

ny ar-nos diferents tipus d’edificis. Per mitjà de les construccions ens explicava les diverses èpoques per les quals havia at la ciutat. També recordo una vegada que va venir a classe disfressat de centurió romà. I, de vegades, deixava que consultéssim els llibres durant els exàmens o ni tan sols feia exàmens, s’asseia a xerrar amb nosaltres per veure què havíem après, i després ens avaluava segons el seu criteri… No ho sé, coses així. —Quina ca ny a de professor! —va intervenir l’Ian, irat—. Per què no fa vostè el mateix? L’Ortega va somriure. —Sí, suposo que era la ca ny a. Ara els seus mètodes no sorprenen tant, però abans no els entenia ningú. A la majoria de professors i pares —va explicar—, no els agradava gaire la seva manera d’ense ny ar, i es van alegrar quan el Benito va tornar l’a ny següent. —I què va ar amb el Ricard? —va preguntar l’Ian. —Es va quedar a la ciutat uns quants mesos més, però després va marxar als Estats Units, i allà li vam perdre la pista. L’Ortega va arronsar les espatlles. —I això? —El Gael va asse

ny alar el paper—. Això del tresor va de debò? —Jo sempre he pensat que sí —va contestar—. Abans de marxar, quan el Benito ja estava a punt de reincorporar-se, el Ricard ens va reunir a tots, a professors i a alumnes, i ens va fer… No sé com anomenar-ho… —Un speech? —va provar el Jian Pi. —Sí —va riure el professor—, podria dir que ens va fer un discurs motivacional. Ens va explicar que s’ho havia at molt bé amb nosaltres i que, per agrairnos-ho, havia amagat un tresor i havia deixat una sèrie de pistes perquè el trobéssim. Ningú sabia ni quan ni on apareixeria la primera, deia que era un tresor en el temps, que no hi havia límit per trobar-lo i que, com més triguéssim, més valor tindria…

—O sigui, que va de debò; hi havia un tresor… —va murmurar el Gael, pensatiu. —Doncs si va dir que com més temps és més valdria, han at segles! — va afegir la Daniela—. Ara deu valdre milions. —Segles? Deus voler dir uns quants a ny s… —va corregir l’Ortega. —Home, més que uns a ny s… —va respondre la noia, fent càlculs—, dècades! L’Ortega va sospirar; aquest cop tenia raó. —És molt de temps —va afirmar l’Iris—, però pot ser que segueixi al mateix lloc. —Sí. Això també és possible —va concedir el professor—. Encara que en tot aquest temps ningú ha trobat el tresor. Tots van fer uns ulls com unes taronges. —De debò? —va preguntar el Jian Pi, sorprès—. Ningú? —Ningú —va sentenciar l’home, i va arronsar les espatlles—. Els nanos dels últims cursos, que adoraven el Ricard, esperaven impacients la primera pista, i una setmana després que el Herzog marxés… va arribar per correu. Tots en vam fer una còpia. Pel que sembla, cada pista duia a la següent, i la número nou era el mapa del tresor. Així que ja us podeu imaginar… —I què va ar? —va preguntar el Jian Pi, mirant l’Ortega amb els ulls molt oberts. S’havia assegut a terra i tenia les mans recolzades a la barbeta, completament absort en la història.

—Doncs que ens vam quedar encallats a la pista sis! —El professor va remenar entre els calaixos de l’escriptori i finalment va treure una llibreta vella. En va extreure un full del mateix color que el que ells havien trobat—. Aquesta és la pista número 6.

—La vam descobrir gairebé tres a ny s després de començar el joc… I va ser l’última, ningú va poder trobar la següent, perquè ningú va ser capaç de desxifrar aquesta pista —els va explicar, ense ny ant-los el full. —Parla d’una porta —va provar l’Ian—. Això és evident. —Sí. Nosaltres vam arribar a la mateixa conclusió. I la sala que més sua… —El gimnàs! —va dir l’Hera, amb entusiasme. Després, quan va veure que tots la miraven, va abaixar la vista, vermella com un tomàquet, i va afegir amb un fil de veu—: Era una idea. —Vam pensar exactament el mateix —va intervenir l’Ortega—. Però quan vam revisar les portes ningú no hi va trobar res. I uns alumnes de l’últim curs, molt impacients, van acabar arrencant la porta i destrossant-la per veure si hi havia res a dins. —I no hi van trobar res —va dir el Gael. —No. Res. I és clar, després de la destrossa…, hi va haver expulsions. Males cares. Reunions amb pares. I el tema de la recerca del tresor es va prohibir… i es va acabar oblidant. —L’Ortega es va dirigir a l’Ian, intrigat—: I on dius que l’has trobat? —Dins el pom de la porta dels lavabos de la quarta planta. Davant del traster. L’Ortega es va picar el front amb un somriure amarg a la cara. —És clar! Que rucs! Com és que no se’ns va acudir? —Els nois el van mirar, estra

ny ats—. Un parell d’a ny s després que el Ricard marxés, van canviar les portes del gimnàs, però no les d’accés, sinó les del lavabo del vestidor, que ja eren una mica velles. Però eren de fusta massissa, així que les van reaprofitar i les van co l·l ocar a la planta de dalt. —Per això no vau trobar la pista! —va exclamar l’Iris, entusiasmada perquè havia entès què havia at. —Exacte —va afirmar el professor, clavant un cop sobre la taula.

L’Ian es va treure la gorra d’arqueòleg aventurer i va mirar al seu voltant amb gest ferm i decidit. Els alumnes de l’institut, que omplien les grades que s’havien insta l·l at al centre de la Dragonera, el miraven expectants, contenint la respiració. Allà hi era tothom, animant-lo: també els seus pares, i fins i tot la tieta Laura, que portava una carma ny ola de muffins de plàtan (els seus preferits) i l’hi ense ny ava, triomfant. —Els he fet per a tu! Per celebrar que trobaràs el tresor! —li cridava. L’Ian va agafar la pala que li va ar el professor Ortega, que anava disfressat de centurió romà, i la va posar sobre la gran X vermella que el noi havia dibuixat al centre de la Dragonera. —El tresor és aquí! —va cridar, asse ny alant el punt exacte. Tothom va començar a aplaudir-lo i a ovacionar-lo. Els Dragonxs també l’animaven des de les grades; havien estat una gran ajuda en la recerca del tresor, però com que ell era qui havia trobat la nota, li corresponia l’honor de desenterrar-lo. —Serem rics! —els va cridar amb totes les seves forces. Aleshores, va veure que la Lleona també era a la primera fila i li llançava

petonets a l’aire. «D’acord, estic somiant, oi? —va pensar, decebut—. Perquè això és més increïble que si ara baixessin extraterrestres i es posessin a disparar rajos làser…». I, com per art de màgia, d’entre els núvols van començar a aparèixer naus extraterrestres disparant rajos làser. La gent va començar a cridar, desesperada, perquè l’heroi local els salvés: IAN! IAN! IAN!

—IAN! T’estic parlant! —el va sacsejar el Gael, molest—. De debò que t’has quedat adormit? L’Ian es va fregar els ulls mentre intentava tornar al món real. Va veure que es trobaven al parc del Pollastre, i va recordar que hi havien anat després de dinar per estirar-se una estona sobre l’herba. Segurament, s’havia endormiscat. —Perdona, és que… després de dinar em ve molta son. —Tu sempre tens son —va mofar-se’n el seu amic. Després, encreuant els braços, va afegir—: O sigui, que no has sentit res del que t’he dit. L’Ian li va demanar perdó amb la mirada i va fer una ga ny ota amb la boca. —Perdona. Què deies? —Que hauríem de buscar algú que sigui entès en ocells. Per veure si ens pot ajudar. —El Gael va tornar a rear la nota—. Quin deu ser el tresor arquitectònic ornitològic de la ciutat? Se suposa que arquitectònic fa referència a un edifici, oi? Però ornitològic? A tu et sona alguna cosa construïda per ocells? —Un niu, potser? —L’Ian va mirar en direcció als arbres del parc—. Aquí n’hi ha molts. —Però que sigui un tresor arquitectònic ja és més difícil. I, a sobre, és una nota de fa una pila d’a ny s. Pot ser que el famós tresor ja ni existeixi. Han canviat moltes coses a la ciutat… —Però pensa que, si és un tresor arquitectònic, és probable que encara existeixi… —va rebatre l’Ian, i va fer cara de somiatruites—. Potser és un niu

d’or. —Ei, no t’emocionis tant, tio! —El Gael continuava donant-hi voltes—. Dubto molt que hi hagi ocells que facin els seus nius d’or. —Ets expert en ocells? —No, no en tinc ni idea. El Jian Pi, que fins aleshores s’havia mantingut en silenci, assegut al costat dels nois, va intervenir en la conversa: —Bro, jo conec un expert en ocells. Segur que ens ajuda. El Gael se’l va quedar mirant amb suspicàcia. —El teu pare, oi? El Jian Pi va negar amb rotunditat. —El meu pare no té temps per ajudar-nos. Si li demano el favor hauré de fer més hores al bar, i o. —Aleshores… —El Gael sospitava a qui es referia el seu amic, i no ho veia gaire clar—. Si estàs pensant en… —En què penses? —va preguntar l’Iris, que acabava d’arribar en aquell moment. —Pensa a vendre’ns a l’enemic —va contestar el Gael—. I em sembla una idea espantosa. Si els donem avantatge, gua ny aran la partida. —No siguis així —va insistir el Jian Pi—. Dona-li una oportunitat.

El Rateta havia estat donant voltes al tema de la pista 7 després d’escoltar la conversa de l’Ortega i la Colla dels Babaus al despatx dels professors. Si hi havia una persona que hi entenia molt, en ocells, un tema que ell trobava avorridíssim, era el Tanc. La pega és que des de la història a l’estació de metro gairebé no l’havia tornat a veure. Fins i tot ara semblava que els evitava una mica, i havien d’arrossegar-lo fora de casa perquè sortís.

Per descomptat, ni el Tigre ni la Lleona no li recriminaven res; el Tanc vivia la vida tranqui l·l a de qui fa gairebé dos metres i pesa cent quilos: poca gent està disposada a portar-li la contrària. Però segur que si es tractava de la seva afició preferida, l’ajudaria sense pensar-s’ho ni un segon. Va decidir que no explicaria el pla al Tigre ni a la seva germana. Si sortia bé, ja se n’assabentarien, i si sortia malament, alme ny s no se’n riurien com quan els va ense ny ar la setena pista.

—Què hi feu vosaltres, aquí? —els va etzibar el Rateta, molest. —Hem vingut a parlar amb l’Albert. Per? —va fer el Jian Pi, plegant els braços sobre el pit, desafiant—. Quin problema hi ha? El Tanc, que simplement havia saludat el Rateta arquejant lleument les celles, va tornar a submergir-se entre les pàgines d’un llibre antic que estava consultant. Com si tota aquella gent a casa seva, preguntant-li sobre els ocells, fos la cosa més normal del món. Ni tan sols semblava sorprès o preocupat per la irrupció del Rateta. Aquest, quan va veure els altres dos i el Tanc examinant el llibre, va arribar a la conclusió que els seus enemics estaven ROBANT informació vital per al seu objectiu. No sabia si prendre-s’ho com una traïció, i aleshores el Tanc es convertiria en un altre enemic, o bé… No tenia gaire clar com havia de reaccionar. L’única cosa segura era que el Tanc havia d’estar de part seva, no del contrari; tenir-lo com a enemic feia molta por. —No. Cap problema. No sabia que el Tanc… —Quan va sentir el seu nom, el Tanc el va mirar amb interès, la qual cosa va fer que al Rateta se li assequés la gola de cop, i la veu li sortís més aguda que de costum—, l’Albert…, tingués històries amb vosaltres. —Jo no tinc històries amb ningú —va sentenciar el Tanc—. I espero que ningú tingui històries amb mi. Les històries no m’agraden. Això va fer que es donés el tema per tancat i tots van quedar en silenci. Allà ningú volia històries de cap tipus amb el Tanc. —Saps que la Lleona està desitjant veure’t? —va xiuxiuejar amb un somriure maliciós el Rateta a l’Ian, que en aquell moment es trobava al seu costat. —Genial —va contestar l’Ian, arronsant les espatlles—. Ja sap a quin insti vaig… Al mateix que ella. I que tu. Ho té fàcil. —Que valent que ets quan ella no hi és. —I que valent que ets tu, no?, que sempre vas darrere seu perquè no fas por a

ningú —se li va encarar l’Ian, aixecant la veu. —Us demano si us plau que no apugeu la veu, la meva mare té migra ny es i no li agrada el soroll. I a mi tampoc —els va dir el Tanc, amb veu pausada i encara concentrat en el llibre. Però, tot i haver-ho dit amb un fil de veu, l’efecte que van causar aquelles paraules va ser immediat: la valentia es va acabar de seguida. El Rateta es va fixar que el Gael li somreia mentre escrivia pel mòbil, així que va suposar que en aquell moment devia estar informant la resta de la Colla de Babaus sobre tot el que estava ant. Li van venir ganes de fer el mateix, d’explicar-ho a la Lleona i al Tigre perquè vinguessin i igualar les forces, però no creia que allò ajudés a millorar les coses. I potser fins i tot molestaria el Tanc.

—D’acord. Crec que ja sé què busqueu… —El Tanc els va mostrar una de les pàgines del llibre. Tots, el Rateta també, es van amuntegar al seu voltant per veure la foto que el noi els asse ny alava. —Però, per l’hora que és —va prosseguir—, fins demà no ho podreu comprovar.

El soterrani de la casa dels avis de l’Hera, que feien servir com a habitació de la rentadora i com a rebost, s’havia acabat convertint, també, en el gimnàs de la noia. Tenia tants objectes d’entrenament que no hi cabien a la seva habitació. Allà hi havia també un sofà vell, una tele, el tocadiscos i la co l·l ecció de vinils del seu avi, així que, a banda de gimnàs, també era una mena de sala d’estar per a l’Hera. La Daniela va treure el cap per la porta del soterrani i va veure l’Hera estomacant amb força el sac d’entrenament. —Et molesto? —va preguntar en veu baixa la convidada, quan va veure la seva amiga concentrada en l’exercici.

—Què? No! —va contestar l’Hera. Va deixar d’entrenar i es va treure els guants —. És que després de sopar sempre li fumo ca ny a una estona, per mantenir tots els músculs tonificats. —De vegades m’agradaria tenir un sac, per fume-li jo també. L’Hera li va somriure. —Doncs per mi no et tallis. —L’Hera li va llançar els guants, que la Daniela va agafar al vol, sense tenir gaire clar què n’havia de fer—. Pots venir sempre que vulguis. Pegar un sac relaxa molt. Què, no t’hi animes? —la va exhortar, mentre es deixava caure sobre el sofà i, amb una tovalloleta que hi havia per allà, s’eixugava la suor del front. —Bé… És que… —va començar la Daniela, seient al seu costat— els meus pares s’han divorciat. Suposo que ja ho saps. —Emm, sí… —L’Hera es va aixecar i va obrir la nevera, va treure’n dues ampolles de suc i n’hi va ar una a la Daniela. —Doncs el meu pare… és comercial, i sempre està viatjant. Suposo que aquest va ser un dels motius pels quals van decidir separar-se. L’Hera no va dir res, només va assentir i la va deixar continuar. —I des que va marxar de casa, cada cop el veig me ny s. És com… si pel fet de divorciar-se de ma mare, també s’hagués divorciat de mi. No ho sé. No té mai temps per parlar, per explicar-li les meves coses, per explicar-me ell les seves…, i et juro que mai no ens hem enfadat ni res, és simplement que… em fa l’efecte… que s’està oblidant de mi… —Mentre parlava, se li van omplir els ulls de llàgrimes—. Creus que soc una exagerada?

L’Hera li va fer una abraçada i li va somriure. —No —va dir—. Ni de co ny a. Els meus pares viuen a vuit mil quilòmetres de mi i hi ha dies que els trobo tant a faltar que em falta l’aire. No crec que exageris. És molt dur no tenir a prop qui estimes, però això no vol dir que hagi d’afectar la vostra relació. Has provat de parlar-ne amb ell? —Sempre està enfeinat. Li truco i no me l’agafa. —D’acord, doncs digue-l’hi d’alguna manera. —L’Hera va agafar la seva amiga de les mans i les hi va prémer per reconfortar-la—. Els meus pares viuen a una altra franja horària i treballen un munt d’hores al dia, però jo els estimo, ells m’estimen i n’hem parlat, així que cada dia, en comptes de llevar-me a les vuit, em llevo a les set i xerrem una bona estona. Busca la manera, envia-li un mail, un missatge de veu, o de text, alguna cosa que sàpigues que li arribarà. Tu creus que ton pare t’estima? La Daniela va assentir sense dir res. —Doncs digue-li com et sents. Exactament com m’ho has dit a mi. I digue-li que necessites trobar una solució, i que no desaparegui de la teva vida, i si no pot estar amb tu perquè viatja molt, que et reservi una estoneta cada dia per poder parlar. Què et sembla la idea? La Daniela va tornar l’abraçada a l’amiga. —Em sembla una bona idea. Què faria jo sense tu? —Està bé. Però pensa que jo, quan sigui gran, vull ser psicòloga, així que aprofita-te’n ara, que després cobraré. La Daniela va començar a riure i li va donar un cop de pu ny amistós a l’espatlla.

—Que dolenta! —Eeeei, tens un bon ganxo de dreta! —L’Hera li va indicar els guants—. N’estàs segura, que no vols donar una pallissa al sac? La Daniela s’ho va pensar un moment i se’ls va posar. —Crec que sí, ara sí que s’ho ha gua ny at. —Així m’agrada!

La Lleona estava estirada al sofà quan el mòbil del seu germà va començar a vibrar. En aquell moment, el Tigre es trobava en un dels seus períodes d’abducció: connectat a la consola, amb els auriculars posats i cridant a través del micro perquè l’havien matat. Li ava molt sovint. —Quan t’atrapi, fliparàs! —El Tigre va començar a polsar frenèticament el botó per fer reaparèixer el seu personatge—. Va! Va! Que no s’escapi aquest idiota. La Lleona sabia que el seu germà no era gaire bo amb els videojocs. Un de tants jugadors que no tenia paciència per aprendre. La seva millor tàctica a la vida real, intimidar la gent, no tenia cap efecte sobre els jugadors online. De manera que els crits i els insults, en realitat, no servien per a res. —És igual que cridis —va dir la Lleona—. És rus. No t’entendrà. Però el Tigre no li va fer cas, estava massa ficat dins el joc. Aquell cap de setmana els seus pares havien marxat a la casa que tenien fora, i no tornarien fins diumenge. La qual cosa volia dir que el seu germà estaria connectat a la consola nit i dia, i ella no tindria més remei que fugir de casa per no sentir-lo bramar a totes hores. Podia trucar a la Borina, però li feia mandra pensar que hauria d’aguantar una altra de les seves xerrameques interminables plenes de tafaneries sobre gent que, en realitat, li importava un rave. Es va estar una estona xafardejant a les xarxes socials i fent comentaris dignes de hater a les fotos d’algunes compa ny es de classe. Quan se’n va cansar, de pur avorriment, va agafar el mòbil del seu germà per tafanejar.

La Lleona va estar a punt de dir-ho al seu germà, potser així aconseguiria que deixés la consola uns minuts. —Té! Té, més metralla! —va cridar el Tigre—. Ara et menjaràs una altra granada, desgraciat! La Lleona va sospirar; estava clar que no li faria cas. El poder centrifugador de la consola era més fort. Es va quedar mirant el missatge del Rateta sense acabar d’entendre’l. No s’ho va pensar: va clicar la tecla de videotrucada. El Rateta va aparèixer a la pantalla. —Ah, hola, Lleona… I el Tigre? —va preguntar. La Lleona va poder veure que ja havia marxat de casa del seu amic. —PERÒ QUÈ FAS, TIO?! Quan t’enganxi, et mataré! —va rugir el Tigre, just en aquell moment. El Rateta va obrir els ulls, espantat. —Calma, no és per tu —el va tranqui l·l itzar la Lleona—. Està connectat. Amb el vici. —Ah, d’acord —va bufar el Rateta, alleujat—. Digue-li que després em connecto, i podem fer una partida en equip, i li cobreixo els flancs, i… —Que sí, no m’expliquis la teva vida —el va tallar la Lleona—. Què a amb la Colla dels Babaus? Què hi feien, a casa del Tanc? El Rateta va mirar per damunt de l’espatlla abans de contestar: —Li han demanat ajuda… —Com que anava pel carrer, i hi havia soroll, es va acostar el telèfon a la boca per xiuxiuejar—: Estan buscant el tresor. La Lleona va fer un gest estra

ny , com de no saber de què li parlava el Rateta, i ell, que seguia caminant, va mirar a una banda i l’altra abans de tornar a repetir «el tresor» en un xiuxiueig tan fluix que l’altra amb prou feines el va sentir. —M’estàs vaci l·l ant, Rateta? —va reaccionar la Lleona, finalment—. Ja estàs un altre cop amb això dels ornigròfegs? —Ornitòlegs! —El que sigui —va contestar la Lleona, decidida a donar per acabada la conversa—. Deu. —Que no! —va exclamar el noi, perquè la Lleona no pengés—. Que va de debò! —Després va tornar a abaixar la veu, com si li estigués explicant un secret—: Fa a ny s, un director de l’institut va enterrar un tresor, i va deixar una sèrie de pistes, i… —Em prens el pèl? —el va interrompre la Lleona. El Rateta va sospirar. Seria més difícil convèncer-la del que s’havia pensat. —El Tanc ha ajudat els Dragonxs a trobar la pista següent, i demà l’aniran a buscar.

—I quin tresor pot haver amagat un director d’institut? Una pila d’exàmens corregits? Llibres de mates? Un munt de guixos de colors? Un carnet de la biblioteca? —va riure la noia. —No ho sé —va reconèixer el Rateta—. Però jo intentaré buscar-lo abans que el trobi l’Iris... —Al noi se li va i l·l uminar la cara—. O l’Ian. Encara que només sigui per tocar-los els nassos. Ara em dirigeixo cap al parc central, que és on hi ha la pista següent. I demà, quan hi vagin… —Va somriure. —No hi podràs entrar. El parc està tancat a la nit —li va recordar la Lleona. —És igual…, saltaré. —El Rateta va tornar a afluixar la veu—: La meva germana gran ho fa. Sé com fer-ho. Això va acabar de convèncer la Lleona, que també necessitava una excusa per sortir de casa i acabar amb l’avorriment. Va penjar el telèfon i va anar a buscar la jaqueta, preparada per acompa ny ar el Rateta en la recerca. Tenia un compte pendent amb l’Ian, i estava decidida a cobrar-lo. —On vas? —li va preguntar el Tigre, que va apartar la mirada durant un segon de la pantalla per prestar-li atenció. —A prendre l’aire una estona —va contestar ella, sortint per la porta. —Doncs compra’m alguna cosa… —va dir el Tigre, i es va treure distretament un parell de bitllets arrugats de la butxaca dels pantalons i els va llançar sobre la taula—. Una pizza, un refresc, uns dònuts… o alguna cosa dolça. I tabac. —Faig cara de ser la teva criada? Aixeca el cul i compra-t’ho tu!

Però el seu germà ja havia deixat de prestar-li atenció i s’havia tornat a enganxar a la pantalla. —Però què fas, imbècil?! Té, una altra granada! —va cridar—. Fote’t! —No hi ha res com tenir un germà rata per fer-te sortir de casa —va murmurar la noia, abans de tancar la porta de l’entrada—. O surto de casa o li trenco la consola al cap —va sentenciar.

Era divendres, i a casa de l’Iris cada divendres menjaven pizza per sopar. Era una tradició coneguda entre la família com «la notte». I el fet de saltar-se aquest esdeveniment es considerava alta traïció. Com que eren molts a casa (l’Iris tenia quatre germans grans, a qui els Dragonxs anomenaven Germans Dalton), el seu pare, defensor a ultrança de «la notte», es dedicava a preparar una bona quantitat de pizza casolana. I, com que sempre en sobrava, rebien els convidats ocasionals amb els braços oberts. Quan l’Iris va entrar a la cuina amb el Gael i l’Ian, el Martí, el pare de l’Iris, estava traient una pizza picant de ceba i pepperoni del forn. —Ostres, papa, quina bona olor! —va dir la noia. —Doncs el gust serà encara millor —va contestar el Martí. Quan va adonar-se de la presència dels amics de la seva filla, els va convidar a quedar-se—: Voleu sopar aquí? —Vostè no sap com n’és, de golafre, aquest noi —va dir, rient, el Gael, asse ny alant l’Ian—. Li buidarà la nevera. —Tu no saps com és el meu pare fent pizzes —li va contestar l’Iris—. En fa tanta, que fins i tot deixa fora de joc els meus germans. Sobra pizza per a un regiment. I, a més —va afegir, per aclarir-ho—, t’asseguro que els meus germans endrapen tant com l’Ian o més. L’Ian, que no havia apartat la vista de les pizzes que ja hi havia sobre la taula, va aixecar la mà. —Compteu amb mi —va dir. El simple fet de mirar-les li feia venir aigua a la boca. El Gael també va aixecar la mà. —A casa meva hi ha verdures saltades —va explicar—. Em quedo.

Aleshores va entrar l’Spook remenant la cua, alegre, perquè no havia vist l’Iris en tot el dia. La noia es va agenollar per acariciar-lo, a manera de salutació. —Hola, hola! —va dir al gos, tota afectuosa—. Qui és el meu petitó? El gos, que pesava gairebé vuitanta quilos, semblava estar-hi d’acord, perquè es va posar a fer tota mena de ma ny agueries a la seva mestressa, i es va estirar de panxa enlaire perquè l’Iris l’hi gratés. —La verdura és comestible, però la pizza és un plaer —va afirmar l’Ian, després de meditar-ho un segon—. I aquestes fan una pinta… El meu menjar preferit és la pizza, i les patates fregides. —Xooocaaaa! —va exclamar el Gael, que estava totalment d’acord amb el seu compa ny —. Preguntaré a casa meva si em puc quedar. El Gael va treure el mòbil i l’Ian el va imitar. —A veure… N’he fet dues de vegetals, una de barbacoa i una altra de pollastre, la de to ny ina i… què us sembla si l’última la faig tropical?

Als nois se’ls van i l·l uminar els ulls i van assentir amb entusiasme. El Martí va treure una altra bola de massa de pizza de la nevera i va començar a condimentar-la sobre la taula. —Molt bé, i què heu fet aquesta tarda? —va preguntar. —Buscar un tresor de fa mil a ny s… Què et sembla? —va contestar l’Iris, somrient. —El va amagar un director de l’insti —va afegir el Gael. —No em digueu que encara es parla d’aquest tresor! Vaja… —va dir el pare de l’Iris—. Quan jo anava al vostre insti fa… —…segles —es va burlar la noia. —Alguns a ny s —la va corregir el Martí—, també hi havia gent que el buscava. Com es deia el director? —Herzog. Ricard Herzog —va contestar el Gael. —Això! Era molt simpàtic. Sempre tara l·l ejava pels adissos, i ens recitava poesia. De vegades venia disfressat a classe. Un paio divertit. I com és que us n’heu assabentat? Fa una pila d’a ny

s que van deixar de buscar-lo… L’Ian va treure el paper i l’hi va ense ny ar. —Hem trobat una pista. El Martí va deixar anar una riallada. —No m’ho puc creure! —Va agafar el full i el va llegir amb curiositat i avidesa —. I heu resolt l’endevinalla? —Doncs sí —va contestar l’Iris—. Demà anirem a investigar.

Al Rateta li va costar més del que es pensava saltar el reixat de dos metres que delimitava el parc central. Però el que no s’esperava era haver d’escalar un arbre enorme. —Pretens pujar fins allà dalt, de debò? —va preguntar la Lleona. —Si no ho fem nosaltres, ho faran ells demà al matí. —Però com vols que pugin fins allà dalt? —La Lleona va asse ny alar l’arbre, que s’alçava majestuós cap amunt—. És que ni amb una escala, ni amb cordes ni amb res… Com s’ho faran? És impossible! Portaran una grua o què? —Doncs no ho sé… El Rateta va mirar al seu voltant. —Què busques, ara? —va remugar la noia, encreuant els braços. —Una pedra. Per llançar-la. La Lleona va fer que no amb el cap, empipada, però va decidir ajudar-lo. Encara no entenia com s’havia deixat enredar pel Rateta. Això era l’efecte dels crits del pesat del seu germà contra els altres jugadors, que la feien sortir de polleguera i li feien fer bogeries. A qui se li acudia acompa ny ar el Rateta en lloc de quedar amb la Borina per anar al centre comercial i criticar les compa ny es de classe? El Rateta va tornar amb un parell de pedres enormes que havia recollit a la zona

del reixat. —És massa alt —va dir la Lleona, sense esperança—. És impossible que hi puguis arribar. És que no podràs. —Per intentar-ho… —va respondre l’altre, sospesant la primera pedra. —Procura que no et doni un cop al cap quan caigui. —El niu? —No, la pedra. —Vols provar-ho tu? —Ni de co ny a, m’han fet les ungles aquesta tarda i no estic disposada a destrossar-me-les només perquè a tu se t’ha ficat entre cella i cella que allà dalt hi ha un tresor. —No hi ha un tresor, només la vuitena pista. —De veritat? —La Lleona no s’ho podia creure. —T’ho he dit abans! No m’escoltes! —Com vols que t’escolti, si no deixes de dir ximpleries? De sobte, van sentir un cruixit. I una veu els va espantar. —Es pot saber què hi feu, aquí? —El guarda del parc els observava, amb els braços encreuats al pit i fent cara de pomes agres—. Fa més de mitja hora que hem tancat el parc! El Rateta va deixar caure la pedra dissimuladament.

—És que… Estem… —La Lleona pensava a tota velocitat, però no se li acudia cap excusa convincent. —Sí, és clar… —va dir el guarda, amb posat seriós—. No sou els primers que entren al parc de nit per estar sols, sabeu? —NO! —va exclamar la Lleona quan va entendre el significat d’aquelles paraules. S’havia posat vermella. El Rateta no estava gaire millor. Amb la diferència que ell s’havia quedat blanc. —N… no —va aconseguir dir—. Hem vingut a… Jo volia… —Va ser incapaç de continuar parlant. Va asse ny alar la copa del roure. El guarda va mirar cap amunt. —Què a? Heu perdut una pilota? El Rateta va assentir, poc convençut. La Lleona, que en realitat era molt covarda, va arrencar a córrer en direcció al reixat, sense mirar cap enrere i a tota casta ny a. —Eeeei, que la porta està tancada! —la va advertir el guarda. El Rateta seguia sense reaccionar, clavat a terra. El guarda el va mirar, i el noi li va fer un somriure, nerviós. —Què li a, a la teva amiga? És que li fa tanta vergo ny a que us hagi enxampat petonejant-vos?

Llavors el Rateta sí que es va quedar mut. L’intimidava tant que el guarda el mirés d’aquella manera, amb aquell mig somriure, que va sortir disparat rere la seva amiga, perquè l’únic que volia era desaparèixer d’aquell lloc. —Però què feu?! —va exclamar el guarda mentre se’ls acostava, mirant com pujaven el reixat amb rapidesa—. Us fareu mal! Espereu, que us obro jo la porta! —va cridar—. A veure, nois, que cada nit enganxo dues o tres parelletes per aquí…, no us preocupeu, que no n’hi ha per a tant! Aquella última frase els va posar encara més nerviosos. Sense ni tan sols mirarse, van continuar amb la fugida. Al final ho van aconseguir, tot i que al Rateta se li va enganxar la samarreta al reixat mentre saltava, i en va perdre un tros. —Us fareu mal! —va bramar el guarda, preocupat. Però no va poder dir res més perquè els xavals ja havien desaparegut carrer avall.

—Així que sabeu on és la pista següent… —va dir el Martí, amb un somriure burleta—. Vinga! Sorpreneu-me! —Al roure centenari del parc central —va contestar la seva filla—. Al centre de la copa hi ha un niu immens de cigo ny es. Creiem que la pista és allà. La idea és… —Creieu que un director d’institut enviaria els alumnes a escalar un arbre de més de dotze metres per destrossar un niu de cigo ny es històric a la ciutat? —va preguntar el Martí, amb les celles arquejades. —Dit així sona fatal —va reconèixer l’Ian. —Sí, no sona gaire bé —va murmurar el Gael. —I això si no hi ha ous al niu… perquè, si n’hi ha, les cigo ny es us ho posaran molt, però que molt difícil… —El pare de l’Iris va ajuntar els dits de la mà dreta, en forma de bec, i va començar a fer pessigolles als nois. Tots es van cargolar de riure. Així i tot, l’Iris amb prou feines va fer un somriure. El seu pare era molt graciós, però tenia raó: trobar la pista següent seria complicat. —Però... —va dir el Martí, alçant el dit índex i somrient amb picardia— …hi ha un altre tresor ornitològic arquitectònic enorme que no heu tingut en compte… Un tresor que teniu tan a prop que ni hi heu pensat… Un que és segur, còmode i al qual el director de l’institut podia accedir fàcilment sense haver de barallar-se amb les cigo

ny es… Un tresor… relluent i gran… L’Iris i els seus amics el miraven amb curiositat, però sense entendre a què es referia. El Martí es va aixecar i va començar a fer voltes per la cuina, imitant una gallina. El Gael i l’Ian es van mirar, i no es van poder aguantar. Van esclatar a riure. —Esteu tan farts de veure’l cada dia que ja no el veieu, tot i tenir-lo al davant — va insistir l’home. De sobte, tots ho van entendre, i van endevinar la resposta. —El parc del Pollastre! —van exclamar. —M’està dient que he estat fent la migdiada sobre la pista tot aquest curs? —va preguntar l’Ian, sorprès.

—Hi anem? —els va animar el Gael, excitat—. Abans que se’ns avancin! —Qui se’ns ha d’avançar? —va contestar l’Iris—. Ningú, tret de nosaltres, sap on és la pista. I en aquell moment va saltar l’alarma del forn: la pizza estava feta. —Jo crec que em quedaré a menjar pizza i demà, en tot cas, ja anirem a buscar la pista —va dir l’Ian, famèlic. Tots hi van estar d’acord.

A l’Espai Emoció hi havia una sala de videojocs, una bolera, llits elàstics i una piscina de boles per als més petits. La música electrònica retru ny ia pels altaveus, i es barrejava amb els sorollets de les màquines de videojocs i de les converses, crits i rialles dels adolescents. L’Espai Emoció era un dels llocs més sorollosos un divendres a la nit, però la Lleona preferia aquell enrenou abans que haver d’aguantar el seu germà. Després de l’aventura del parc i de l’ensurt que havien tingut, no li venia gens de gust tornar a casa, així que els peus l’havien portat fins allà. Va veure la Borina donant-ho tot en una de les màquines. A la noia li encantava el ball, i la veritat és que no ho feia gens malament. Havia deixat la bossa a un costat, de la qual sobresortien un munt de tiquets per a les altres màquines. Quan va acabar la partida, la Lleona es va posar al seu costat per saludar-la. —Quina ada, tia, això és gairebé com anar a una classe de spinning! —va dir, irada. La Borina es va eixugar la suor amb la màniga de la samarreta. —Anem a buscar alguna cosa per beure? La Lleona va assentir. —Com és que tens tants tiquets? —va preguntar. La Borina va encongir les espatlles amb un somriure. —Si compres cupons, et donen premis! Cada nit m’emporto alguna coseta: un encenedor, un peluix… Són bestieses, però mira… Em fan i l·l usió —va explicar, mentre s’asseien al bar—. Em pensava que ja no vindries.

—Ni jo, però és que ja m’estava cansant d’estar tancada a casa. La Borina se li va acostar i li va dir a cau d’orella: —T’has assabentat que hi ha un tresor a l’insti? La Lleona va sospirar. Una altra. —Alguna cosa n’he sentit, sí. —Doncs no ho has sentit tot. Segons m’han dit, el tresor val molta pasta. La Lleona va girar els ulls en blanc. —Si t’ho ha dit el Rateta… —Que no! Què vols que digui, aquest? L’Ortega, el de mates, ens ho ha explicat a classe aquesta tarda… —I ha dit concretament que el que hi ha en aquest tresor val molta pasta? —Bé, no exactament… Ha dit que la persona que l’havia enterrat havia escrit que com més temps es trigués a trobar-lo, més valdria. Han at una pila d’a ny s, no? Doncs ara, sigui el que sigui, valdrà… MILIONS, TIA! La Lleona es va quedar pensant un moment. —I ha dit res més? —Que hi ha una pista nova… —Sí, ja sé quina és. El Rateta l’ha trobat. —L’Ortega ha penjat una foto de la pista a les xarxes de l’insti… Tothom està com boig buscant el tresor!

—Doncs si l’estan buscant tan bé com el Rateta, ho tenen clar! —va remugar la Lleona, recordant l’episodi del guarda. —Què creus que pot ser, el tresor? —Ni idea, però no crec que valgui tant. De veritat es creuen que un pobre director d’institut deixaria una cosa realment valuosa als alumnes? Recordes quan vam fer els jocs culturals d’estiu? Ens deien que als gua ny adors ens donarien grans premis i sorpreses. I recordes els premis i les sorpreses? Un diploma fotocopiat i una bossa de llaminadures! —Ah, i no t’oblidis de la samarreta de l’associació de mares i pares d’alumnes per al primer premi! —va afegir la Borina, cargolant-se de riure. —Sí, era millor no gua ny ar! —Quina samarreta més lletja! I amb l’emblema de l’institut! Jo no me la posaria ni per estar per casa… Era tan lletja, que si me l’hagués posat m’hauria sortit a l·l èrgia. La Lleona va somriure i es va quedar mirant uns xavals que estaven canviant una pila de tiquets per un peluix diminut. Potser el tresor no valia res, però, encara que fos una bestiesa com aquell peluix minúscul, no li feia cap gràcia que la Colla dels Babaus el trobés. —Jo no crec que sigui un tresor autèntic —va dir llavors la Lleona, reprenent el tema—, però pots esbrinar si els Dragonxs han trobat res? —És clar. Però no deuen ser els únics que l’estan buscant…

Quan el Jian Pi va arribar, muntat sobre el monopatí, la resta de la banda ja estava reunida al voltant de l’estàtua del gall. La base de l’escultura era una gran llosa de granit amb un rellotge de sorra esculpit en una de les cares. Sobre aquesta base s’alçava una escultura de metall rovellat d’un gall. —Mireu —va observar el Gael, asse ny alant una part sota la llosa una mica més enfonsada i on no creixia l’herba—. Aquí és on l’Ian sempre fa la migdiada. Té el forat amb la forma del seu cul i tot. —Ets supergraciós, tio —va contestar el noi, donant-li una empenta amistosa—. Els metges aconsellen fer la migdiada, llest. Així tens energia durant la tarda. I jo, que faig waterpolo després de l’insti, necessito energia. —Nois, centreu-vos —els va interrompre l’Iris. Va rellegir la pista i va dir, sense treure la vista del paper—: Aquí hi diu que s’ha de cavar. Semblava que l’Spook l’havia entès, perquè se li va acostar i va aixecar una pota. L’Iris va somriure i li va acariciar el cap. —Ian, t’animes a ajudar l’Spook? —va dir el Gael, burleta. —Que graciós, avui, eh? —va contestar el seu amic. —Jo he portat això —va dir el Jian Pi, i va treure una petita pala de plàstic. —És una pala per a nens —va riure el Gael—. Has portat també la galleda per fer castells de sorra? —I tu, has portat alguna cosa, bro? —va contestar el Jian Pi. L’altre va fer que no amb el cap—. Doncs no et burlis de la meva pala de la platja. Que he hagut de donar un euro al meu germà perquè me la deixés. —Per què tu et dius Jian Pi i el teu germà es diu Pere? —va preguntar l’Ian, a

qui de sobte l’havia assaltat el dubte. —I per què tu et dius Ian? —va etzibar el Jian Pi, una mica molest. —Perquè als meus pares els agrada molt l’actor que fa de Gàndalf a la pe l·l i d’El Se ny or dels Anells —va explicar aquest tranqui l·l ament—. I resulta que es diu Ian, i em van posar el nom per ell. Els meus pares són uns friquis, què hi farem. —Doncs els meus pares ens van posar Jian Pi i Pere perquè els va donar la gana… O no ho sé, perquè la veritat és que no els ho he preguntat mai. El Gael, que s’havia acostat a l’Iris per revisar la nota també, va preguntar: —A què es refereix amb això de «la meitat del temps»? La Daniela va treure el mòbil per consultar-ho a Google. Però no va tenir temps, perquè el mateix Gael, analitzant l’estàtua, va continuar: —Bé, potser no és tan rebuscat. La meitat del temps en un rellotge de sol serien les sis, oi? Justament aquí —va dir, i va asse ny alar el número romà «VI» a la part inferior del rellotge. —És possible… —va corroborar la Daniela—. Fixeu-vos que asse ny ala justament aquest costat del peu del pedestal.

—Pot ser! —va exclamar l’Iris, i va indicar a l’Spook que se li acostés. Es va agenollar justament sota el número i va començar a picar el terra amb la mà—. Vinga, petit, busca! Busca! L’Spook va començar a esgarrapar la terra com si a sota hi hagués enterrat l’os més saborós del món. El Jian Pi, quan va comprovar la destresa de l’animal, va guardar de nou la pala a la motxilla. —Bé, doncs sembla que no la necessitarem. —Però ha estat una bona idea portar-la, de debò —li va dir el Gael, fent-li l’ullet. —Gràcies, bro. De sobte, quan el forat ja feia un parell de pams, l’Spook va deixar de cavar i va començar a ensumar i a moure la cua. L’Iris es va agenollar al seu costat i va exclamar: —Ei, l’Spook ha trobat alguna cosa! No sense esforç, va aconseguir agafar l’objecte que hi havia amagat sota terra i el va netejar amb les mans. —És un pot de melmelada de vidre —va dir, després de llegir la tapa. Va mostrar-lo als altres; estava brut i tancat. La tapa s’havia rovellat i, per més que la noia intentés obrir-la, no hi havia manera. —Trenca’l llançant-lo a terra —va suggerir la Daniela. —No crec que sigui bona idea, s’omplirà tot de vidres… I tampoc sabem si el que hi ha dins es pot trencar també. —Me’l deixes? —El Gael va agafar el pot i, després de retirar les restes de terra amb la màniga, el va aixecar per posar-lo a contrallum i provar de veure què contenia—. Hi ha una cosa que sembla una pila gruixuda… —Una pila? —L’Hera es va situar rere el Gael per poder mirar també—. Això no

és cap pila, sembla un rodet de fotos.

—Un rodet de fotos? —va preguntar l’Ian, estra ny at—. Això què és? —No saps què és un rodet de fotos? —L’Hera se’l va mirar atònita—. Es feien servir a les càmeres antigues, abans que tots féssim fotos amb el mòbil. —Els meus pares en tenen una —va dir el Jian Pi—. Però té poca definició i poca memòria, hi caben poques fotos i la bateria no li dura gaire. —Tu parles d’una càmera digital. Això d’aquí… —va dir l’Hera, mentre provava d’obrir la tapa del pot, que va començar a cruixir. La capa d’òxid va cedir i va aconseguir obrir-la. Va treure el rodet del fons del pot i el va aixecar, perquè tots el veiessin— és de quan les càmeres eren analògiques. Hem de revelar el rodet, així podrem veure les fotos que hi ha dins. —I tu com ho saps, tot això? —va preguntar la Daniela. —Al meu pare li agrada fer fotos amb càmeres antigues —va explicar l’Hera—, i les revela ell mateix. —Doncs ens pot donar un cop de mà! —es va alegrar el Jian Pi—. Podem demanar-li que ens ense ny i què hi ha dins d’aquest rodet, no? Bé, treure les fotos…, el que sigui que es fa per veure-les. —S’imprimeixen en paper fotogràfic —va somriure l’Hera—. El problema és que el meu pare viu a vuit mil quilòmetres d’aquí, dubto que pugui ajudar-nos… —va dir la noia. —No a res —va resoldre la Daniela, mentre s’acostava a l’Hera i li agafava el rodet de les mans—. Hi ha una botiga de fotografia a prop de casa meva. Fan fotos de carnet i de nadons, felicitacions nadalenques i tot això… Potser ens

poden donar un cop de mà. —És clar! —va exclamar l’Ian—. Quan era petit els meus pares em duien a ferme fotos amb el Pare Noel davant de la botiga per Nadal, i després, al cap d’uns dies, les anàvem a buscar. I feien això d’imprimir-les en paper. La meva àvia té un munt d’àlbums. —Què esperem per anar a revelar el rodet, doncs? —va dir l’Iris. —Bé…, hi ha un problema… —va comentar el Gael. —Quin? —va preguntar l’Iris, sense entendre’l. —Sabeu de qui és aquesta botiga? —El Gael els va mirar, preocupat. —Oh-oh… —va dir l’Ian. —Ja veig quin és el problema —va assentir l’Iris. —Ostres! —va sospirar la Daniela. El Jian Pi es va tapar la cara amb les mans i va negar amb el cap. —Soc l’única que no sap de què va, això? —va preguntar l’Hera, que no sabia per què els seus amics havien reaccionat d’aquella manera.

Com cada dissabte al matí, el Rateta va sortir del forn de pa. Els seus pares deixaven que es quedés el canvi, que feia servir per comprar sobres de cromos de futbol. Era una afició que tenia des que era petit i que havia heretat del seu pare, que a principis dels noranta havia començat les seves pròpies co l·l eccions i que ara tenia més de vint-i-cinc a ny s d’àlbums guardats. Ni ell ni el seu pare eren especialment aficionats a cap equip, però això de completar l’àlbum era un ritual que començava cada curs i que els tenia força distrets. Quan acabaven la co l·l ecció, plastificaven l’àlbum i el co l·l ocaven en una prestatgeria, al costat dels altres. Però aquell dia, després de comprar els sobres, no va sentir la punxada de nervis per veure si li sortia algun dels vuit cromos que li faltaven. Estava preocupat: tenia por de parlar amb els seus amics, si és que encara ho eren. Després de la topada amb el guarda la nit anterior, li entrava el pànic cada cop que pensava a trobar-se amb la Lleona, que no estava acostumada que la gent l’esbronqués i havia sortit del parc a tota casta ny a, sense deixar-li temps ni tan sols de demanar-li perdó. I el pitjor no era això, sinó que s’havia trobat el Pere, el germà del Jian Pi, que li

havia explicat que la Colla dels Babaus havia quedat davant del parc del Pollastre. Del Pollastre! Com havia pogut ser tan ximple? Li havien pres el pèl! I el pitjor era que el Tanc estava al corrent de tot… o, potser, també li havien pres el pèl. La Lleona, que ja devia estar prou enfadada amb ell, el mataria. I en el mateix moment que pensava en ella i son germà, el mòbil li va començar a vibrar a la butxaca.

El Rateta va somriure alleujat, semblava que encara eren amics, i tornaven a estar de part seva. Bé, com a mínim el Tigre, però si ell li donava , la Lleona li acabaria perdonant l’error de la nit anterior. Ara la prioritat era esbrinar què havien descobert els Dragonxs, quina era la pista següent i, sobretot, anticipar-se per trobar el tresor. Abans d’entrar a casa, es va cruspir el crostó de la barra que acabava de comprar, que encara estava ben calenta, i va somriure. Tornava a estar alegre. Es va ficar la mà a la butxaca i va palpar els sobres de cromos, que haurien d’esperar. Va entrar a la cuina, va deixar el pa sobre el marbre i, abans de tornar a sortir per la porta de l’entrada, va dir a la seva mare:

—Mama, surto a fer un volt! —A les dues a casa, que ve el teu avi a dinar! —va contestar ella des del menjador, mentre mirava un concurs a la tele. —D’acord —va dir el Rateta, retrocedint pel adís i traient el cap per la sala d’estar. —I els cromos? —va preguntar el seu pare, quan el va veure. El Rateta se li va acostar i els hi va deixar sobre la falda. —No els obrim junts? —li va dir tot estra ny at. —Ho deixem per a després de dinar? —li va demanar el Rateta.

—Això no ho fem per diversió —va afirmar el Tigre molt seriós, assegut al respatller del banc del fons de la Dragonera—. Es tracta de fer la guitza a l’Iris i a la seva colleta. La seva germana i el Tanc l’escoltaven. El Rateta no havia aparegut, probablement encara no s’atrevia a enfrontar-se a la Lleona. El Tigre va encendre un cigarro i hi va fer una calada llarga. Una se ny ora que ava amb el carro de la compra, en veure’l tan jove i fumant, el va re ny ar. —Escolti, li dic jo què ha de fer amb aquesta cara de pansa que té? —va contestar el noi. —Ets un mal educat. —La se ny ora no es va acovardir, i fins i tot se’ls va acostar—. I no hauries de seure així, embrutes el seient. El Tigre, que no s’esperava que la dona li contestés, es va quedar molt tallat, es va aixecar i es va asseure correctament. —Solucionat —va dir, en un to entre irritat i fatxenda—. Ja està contenta?

La se ny ora del carro va sospirar, va assentir i va continuar el seu camí murmurant «aquest jovent…». La Lleona, que estava pendent del mòbil, va asse ny alar la pantalla. —Diu la Borina que al grup de whats de classe només es parla del tresor, i que un munt de gent l’està buscant. —Hem de ser els primers —va dir el Tigre, girant-se cap a la seva germana. El Tanc no els prestava atenció. Ni tan sols els mirava. Tenia la vista clavada als peus. Quan els Dragonxs van saber que la pista indicava un altre lloc li havien enviat un missatge, i li havien tornat a donar les gràcies per l’ajut. Fins i tot l’havien convidat a anar amb ells a buscar la pista següent. Però això li hauria causat problemes amb la Lleona, el Tigre i el Rateta. I no li agradava tenir problemes amb ningú. Però, encara que no ho demostrés, estava bastant enfadat amb ells, amb el Rateta sobretot, perquè havia intentat fer caure el niu de cigo ny es a base de cops de pedra. Per sort, el guarda els havia vist perquè, si el Rateta ho hagués aconseguit, el Tanc, que odiava el confrontament i les baralles (encara que no ho digués, perquè ja li anava bé que ningú ho sabés), s’hauria empre ny

at de debò. I això que considerava el Rateta un dels seus pocs amics. Tots tres es van quedar en silenci, perduts en els seus pensaments. La Lleona es va treure de la butxaca un punter làser que la Borina li havia regalat de l’Espai Emoció i va començar a jugar-hi. Al cap d’un moment va aparèixer un gat que havia sortit del parc que hi havia més enllà de la pista, i va començar a fer cabrioles provant de caçar el punt vermell. La Lleona estava tan concentrada en el joc amb l’animaló que ni es va adonar que el Tigre li estava parlant. —Escoltaaa! —va insistir ell. Finalment, la Lleona el va mirar. —Què a? —va preguntar. —Han dit alguna cosa més al whats? La Lleona va revisar el mòbil i va fer uns ulls com unes taronges. —Quaranta-set missatges nous! —va exclamar, i va començar a llegir—. La Iraya diu que l’Iris li ha explicat que aquest matí els teus «amics» han estat al parc del Pollastre fent forats… —Al parc del Pollastre? —Això diu. —Doncs això vol dir que ja tenen la pista —va remugar el seu germà—. Cal esbrinar quina és la següent, perquè només en quedarà una fins al tresor… Serà divertit quan els la robem davant dels nassos. El Tigre es va posar dret i va esclafar la burilla a terra.

Es va quedar mirant la vella escultura del Gall. Algú havia remogut la terra al peu de l’estàtua. Havien cavat un forat i després l’havien tornat a omplir. Segur que hi havien trobat alguna cosa! Ara calia esbrinar què… I només hi havia una persona de confiança que podia assabentar-se’n ràpidament. Va agafar el mòbil i va buscar a l’agenda un dels números favorits. Al segon toc, la Borina va contestar. —Rata, quina una n’has fet? —Saps que no m’agrada que em diguis Rata. —Per això ho faig, precisament —va riure ella. —Vols que et digui Nerea? —Pots dir-me com et doni la gana. Em trucaves només per a això o volies alguna cosa? M’estan fent les ungles i estava pujant una story… —Perdona. Et trucava per si pots fer-me un favor, a mi i al Tigre… —Quin favor? —Aquest matí la Colla dels Babaus ha trobat una… cosa al parc del Pollastre. —Aaah, el tresor. —Ja ho saps?

—Alguna cosa sé… —va afirmar la Borina, fent-se una mica la despistada—. Els han vist cavant davant del Gall. Ha corregut la veu, però han tocat el dos abans que arribés la meitat de la classe; pel que sembla ara tots s’han tornat bojos buscant el tresor. Ah, i la Lleona també m’ha trucat, estava bastant empre ny ada amb algú que jo sé. De fet, no sé si hauria d’estar parlant amb tu… El Rateta va saber, sens dubte, que tan bon punt pengessin, la Borina trucaria a la Lleona per dir-li que havia estat parlant amb ell, i intentaria afegir encara més lle ny a al foc. Coneixia la Borina de tota la vida, i sabia que li encantava fer que la gent discutís i s’enemistés. —Ja. Mira, va ser culpa meva, i vull demanar-li perdó, d’acord? —Ok. Tots dos es van quedar en silenci. —Alguna cosa més? —va preguntar la noia. —Saps què han trobat? Al parc. —Bé… En realitat no ho sé. Però sé on han anat després de trobar-ho… —Com t’ho fas per assabentar-te’n? —va dir el noi, impressionat. —Perquè els he vist mentre em feien la manicura! Els he tingut davant dels nassos, a la botiga de fotos. Ara ja han marxat. —La botiga de fotos? —Ets sord o què et a? —La botiga de fotos de…?

—Que sí, ximplet, la botiga de fotos del teu avi.

El Rateta va arribar suant i gairebé sense alè a la botiga del seu avi, que ja estava abaixant la persiana. —Home, quina sorpresa! El meu net estimat s’ha dignat a venir-me a veure. — El seu avi va somriure mentre ho deia. —Ironia? —va bufar el Rateta, no gaire segur. —Si no fos perquè la teva mare em convida a dinar a casa vostra el cap de setmana, no et veuria el pèl —va protestar l’home. —Doncs ara soc aquí —va contestar el Rateta, una mica a la defensiva—. He vingut a buscar-te. L’avi el va mirar amb desconfiança, entretancant els ulls. —Això és que vols alguna cosa —va dir, i va començar a caminar carrer avall. —Ostres, avi, com ets! —Et conec. El Rateta va callar, i va caminar una estona en silenci al costat del seu avi. Fins que no va poder aguantar més. —Bé… Sí. Volia preguntar-te una cosa. —L’avi el va mirar, arquejant les celles, com dient: «Ho sabia»—. Però no vull demanar-te diners, eh? —Aquesta sí que és nova. —És que avui uns amics de l’insti han vingut a la teva botiga… L’home se’l va quedar mirant amb suspicàcia i només va respondre amb un «ahà». Es van tornar a quedar en silenci. El seu avi no l’hi estava posant gens fàcil. El Rateta va insistir: —Què volien? —A veure, tinc una botiga de fotos… Què et sembla que hi han vingut a fer?

—No ho sé… —El Rateta va haver de fer un esforç per pensar en les coses que feia el seu avi a la botiga—. Fer-se una foto de grup per a una felicitació nadalenca? —Al maig? —va bufar l’home. —Doncs no en tinc ni idea —es va rendir el noi. L’avi se’l va mirar i, en veure’l tan afligit, es va aturar i va sospirar. —Volien revelar un rodet de fotos. El Rateta també es va aturar, estra ny at. —Un rodet de fotos? —L’home va assentir—. Avi, tu em faries un favor? —No. —Si us plau, avi. —Ni parlar-ne —va contestar l’home, reprenent la marxa. —És molt molt molt molt important per a mi… Sisplau, sisplau, sisplau… —va suplicar amb cara trista, la mateixa que posava quan volia demanar-li diners. —Que em posis cara de gosset abandonat no et servirà de res —va contestar l’avi—. Pot ser que et serveixi per treure’m un o dos euros, però això… Ja m’imagino per on vas, i ja et dic ara mateix que no. —Però si només necessito una còpia de les fotos, avi! —T’he dit que ni parlar-ne —va resoldre l’avi, rotund. —Però és que ells me les han robat! —va mentir el noi. —Què?

—Jo les havia de trobar primer… —va murmurar, amb autèntica ràbia i pena—. No ho entendries. El seu avi es va aturar un altre cop i el va mirar fixament, amb posat seriós. —Per què no? —És una cosa de l’insti, una recerca del tresor, i ahir em van prendre el pèl, i se’m van avançar, i… —El Rateta va sanglotar. El seu avi li va ar el braç per l’espatlla, intentant confortar-lo. El Rateta li va descriure l’episodi del niu de cigo ny es, argumentant que els Dragonxs li havien dit mentides i li havien donat pistes falses perquè anés a un lloc erroni i així ells havien pogut agafar avantatge.

També es va inventar que allò era un projecte de l’institut que valia punts de cara a l’avaluació, i que per culpa dels ardits dels Dragonxs no trauria bona nota. Per això era tan important que el seu avi compartís les fotos amb ell. Potser li permetrien recuperar el temps perdut i atrapar-los en la competició. Al final, quan ja estaven arribant a casa seva, el Rateta estava convençut que ja s’havia gua ny at el favor del seu avi. —Així que és un projecte per a l’institut? —va voler assegurar-se’n. —T’ho juro, avi. El seu avi es va quedar pensant uns moments. —D’acord, aleshores farem una cosa. No te’n donaré una còpia, perquè això seria i l·l egal, però, si vols, pots venir a donar-me un cop de mà aquesta tarda a la botiga i, així, m’ajudes a revelar, entre altres, aquest rodet. Què et sembla? —Quan aniran a recollir les fotos? —Bé, en principi dilluns. Els dissabtes a la tarda no obro la botiga; aprofito per avançar feina. El Rateta va somriure. Així portaria dos dies d’avantatge als altres. I, sí, potser el seu avi no li donaria una còpia de les fotos… però sempre podia fer-ne unes captures amb el mòbil. —Em sembla genial —va resoldre, i va abraçar l’home—. Gràcies, avi.

Dilluns al matí, així que va entrar a l’institut, l’Iris va notar que s’hi respirava un ambient diferent. Tothom enraonava en veu baixa sobre el tresor. —És veritat que compartireu la pista? —va interceptar-la la Iraya quan la va veure entrar a classe—. Perquè n’hi ha que no s’ho creuen. —Què és el que no es creuen? —va preguntar el Gael, que havia entrat a classe després de l’Iris. —Que compartirem la pista amb la resta de l’insti. —Ah, sí? —va contestar el noi, fent uns ulls com unes taronges. —Doncs evidentment que ho farem! Això ho fem per diversió, no? Està bé compartir-ho —va dir la seva amiga. —Home, però nosaltres hem trobat la pista —va argumentar ell—; a mi em faria una mica de ràbia fer tota la feina i que després el mèrit se l’emportés un altre… En lloc de contestar, l’Iris va encongir les espatlles i es va dirigir al seu pupitre. El Gael es disposava a fer el mateix quan el Jian Pi va entrar corrents a l’aula, va donar una ullada als alumnes que hi havia i, després de veure’ls, va exclamar: —Heu de venir! ARA! És per la pista…! Tot i que s’havia dirigit només a l’Iris i al Gael, la meitat de la classe va sortir en tromba rere el Jian Pi, que els va guiar fins al adís dels trofeus de l’institut. Allà s’hi van trobar el Rateta, acorralat per un munt d’alumnes, entre els quals hi havia l’Ian i l’Hera. —Ei… Ja n’hi ha prou de broma —es defensava el noi—. Deixeu-me ar, que faig tard a classe… L’Hera li va somriure, però es va interposar en el seu camí per evitar que pogués fugir. —Què a? —va preguntar el Gael.

—L’hem enxampat intentant emportar-se’n això. —L’Ian va asse ny alar una de les enormes fotos emmarcades que hi havia penjades al adís. S’hi veia un equip antic de bàsquet posant al costat de la copa de torneigs interescolars. Un dels escassos triomfs esportius de la història de l’institut. —Jo no volia emportar-me res, només l’estava mirant —es va defensar el Rateta. —L’ha despenjat, i se l’estava amagant a la motxilla —va acusar-lo l’Ian. —És la pista següent del tresor? —va preguntar la Iraya, observant la foto de prop. El Gael, que no volia perdre l’oportunitat, se li va co l·l ocar al costat i va fer exactament el mateix.

El Rateta no va dir res. —I tu com sabies quina era la pista següent? —va preguntar el Jian Pi, amb suspicàcia—. Això vol dir que has vist les fotos! —Quines fotos? —va preguntar una altra alumna—. Aquesta és la pista? La foto? —va dir, asse ny alant la que hi havia penjada—. O n’hi ha més? Tothom va començar a parlar alhora i es va formar un enrenou terrible. Fins que l’Iris va fer un xiulet que va fer que tots els presents callessin immediatament. —La pista era un rodet de fotos —va explicar—. Divendres el vam portar a la botiga del seu avi —va prosseguir, asse ny alant el Rateta—, i és evident que ell ja ha vist les fotos abans que ningú.

—Nosaltres teníem pensat recollir les fotos avui i compartir-les amb el grup de classe —va dir el Jian Pi. —Genial —va murmurar el Gael. La Iraya el va fulminar amb la mirada. El Rateta va fer un cop d’ull al seu voltant per calibrar la situació: hi havia alme ny s vint alumnes de diversos cursos rodejant-lo. I alguns el miraven amb mala cara. Va veure el Tanc entre la multitud, però quan va intentar dir-li: «Dona’m un cop de mà» amb un gest, el gegant li va donar l’esquena i va marxar cap a classe. Semblava que ja n’havia tingut prou, de l’aventura del tresor. —Bé, jo… —va començar a dir mentre pensava una excusa a tota velocitat. —Va, que ja s’ha acabat el circ. —La Lleona va aparèixer entre la multitud i la va dissoldre de mala manera—. Deixeu en pau el xaval, us mola el bullying o què? Els pocs que encara quedaven van marxar, incòmodes. Tret dels Dragonxs, que, aprofitant la dispersió, es van acostar a la foto, curiosos, per mirar-la. El Rateta va sospirar alleujat. Va mirar els seus enemics, però aleshores va sonar el timbre que marcava l’inici de les classes. La Lleona li va fer un gest amb la mà, cridant-lo, i ell la va seguir fins a l’aula. Abans d’entrar, li va xiuxiuejar: —És veritat? —Què? —va preguntar el noi, sense saber de què parlava. —Tio, la pista! És a la foto? Abans de contestar, el Rateta es va assegurar que ningú més el pogués sentir. —Sí —va contestar, també en un xiuxiueig—. Dins el rodet només hi havia una foto… Aquesta! —va exclamar, i va asse

ny alar la foto emmarcada penjada a la paret del adís. —D’acord… Hem de procurar que ningú se l’emporti —va dir la Lleona—. Potser el mapa està amagat allà dins. —Jo he pensat el mateix —va confirmar el noi. Llavors, l’Ortega, que estava a punt d’entrar a classe i els va veure murmurant al llindar de la porta de l’aula, els va interrompre: —Cap problema, nois? —Res, coses de… classe —va improvisar la Lleona, amb un somriure fals. Era possible que el professor els hagués sentit? No n’estava segura. —Sí. Res. És clar. Va, entreu a classe —els va instar—, que ja ha sonat el timbre! La Lleona es va girar cap al seu compa ny . —Després parlem. —I va afegir, donant-li un cop al pit amb el dit—: I no vulguis ser tan espavilat. Si ens ho haguessis dit, t’hauríem pogut ajudar amb la foto. No la tornis a cagar. El noi va abaixar la vista, avergo ny it i disposat a disculpar-se, però es va quedar amb la paraula a la boca, perquè la Lleona ja havia entrat a classe.

Quan l’avi del Rateta els va entregar el sobre amb la foto, no semblava gaire content. —Només hi havia una foto al rodet. Tota la resta estava buida. —Cap problema —li va agrair l’Iris. —El meu net m’ha dit que és una cosa de l’institut. És cert? Perquè es va posar molt pesat amb la vostra foto. L’Ian va estar a punt de contestar amb un acudit, però la Daniela se li va anticipar. —Sí, és un treball en grup —va corroborar—. Com un joc de pistes.

—Per què ho has fet? —va preguntar l’Ian, mentre baixaven en direcció a la Dragonera. —És que… —La Daniela es va ajustar les ulleres sobre el nas, tal com feia sempre que reflexionava—. Crec que el Rateta està ant un mal moment. —Què? —L’Ian semblava confós—. Ara et fa pena? Però si és un seguidista! —Què és un seguidista? —va preguntar l’Hera. —Qui segueix el pinxo de la classe —va explicar el Jian Pi—. Ja saps, el que li riu les gràcies i intenta sempre que l’acceptin al seu grupet. —En el cas del Rateta, era el Tigre —va prosseguir el Gael—, però, des que van expulsar el Tigre de l’insti el curs at, ara el lloc «d’honor» l’ocupa la seva germana, i el Rateta intenta sempre fer-li la rosca, però sembla que no se’n surt tan bé com amb el Tigre. —Llavors no m’agraden els seguidistes —va decidir l’Hera. —Són millors els amiguistes —li va dir el Jian Pi amb un somriure als llavis, fent-li l’ullet.

L’Iris, que caminava en silenci al costat de la Daniela i seguia observant la foto, no va dir res, però va mirar la seva cosina. —Em sembla que el Rateta s’ha pres això del tresor molt seriosament —va insistir la Dani. —Jo també m’ho prenc molt seriosament! —va exclamar l’Ian. —Però tu ho fas perquè et diverteix, oi?

—Doncs és clar! —va contestar—. El més important és ar-s’ho bé. —I trobar el tresor! —va afegir el Gael—. És que soc l’únic que ho pensa? No ho oblidem. Que de sobte sembla que la gent ha oblidat del tot que al final hi ha un tresor. TRE-SOR. I el tresor només és per al primer que l’aconsegueix. El segon s’emporta un cofre buit. —Sí, però… i si al final no hi ha cap tresor? —va dir la Daniela, que va tornar a ajustar-se les ulleres i després va sospirar—. I si en aquesta foto no hi ha res o no sabem desxifrar la pista? O si trobem el tresor i són una pila d’exàmens corregits de fa trenta a ny s? —Que sigui qualsevol cosa me ny s això, si us plau! —va riure l’Ian. Mentrestant, havien arribat a la Dragonera. Es van asseure en rotllana enmig de la pista, com feien cada cop que tenien una reunió. —Doncs… si no hi ha tresor… —L’Iris va mirar al seu voltant—. No a res, no? —És clar, per a nosaltres no a res —va dir la Daniela, mirant-los tots, molt seriosa—. Però què arà amb el Rateta? Com creieu que s’ho prendran el Tigre i la seva germana? —És el seu problema —va rebatre el Jian Pi—, per ajuntar-se amb qui no li convé. —Que no s’hi hagués ficat! —va afegir el Gael. —Potser només vol que el tinguin en compte —va dir la Dani, i va mirar l’Hera,

perquè sabia que ella ho entendria. L’Hera li va tornar un somriure—. Potser no ho fa bé, però crec que en realitat l’únic que vol és sentir-se acceptat. Tots es van quedar en silenci, pensant-hi. —I què proposes? —va preguntar l’Iris.

L’endemà, quan va entrar a classe, el Rateta va veure l’Iris parlant amb l’Ortega al costat de la taula del professor. Tan bon punt es van adonar de la seva presència, van callar. I això el va inquietar. L’Iris es va dirigir al seu lloc i, quan va ar pel seu costat, li va deixar sobre la taula una còpia en color de la foto de la pista 8. —I això? —va preguntar el noi, desconfiat. —Per si a tu se t’acudeix alguna cosa que a nosaltres se’ns escapa. Podem treballar en equip. El Rateta no entenia el canvi radical en l’actitud de l’Iris, però no va tenir temps de pensar-hi gaire, perquè l’Ortega va tancar la porta de l’aula, disposat a començar la classe. Per a sorpresa de tots, en lloc de posar-se a explicar-los problemes, va ejarse per les files de pupitres, entregant a cada alumne un parell de guants blaus de làtex. —Això és per fer mates? —va preguntar una alumna. L’Ortega va somriure abans de contestar: —Avui farem una classe diferent. Potenciarem la ment deductiva, que és una part important de les matemàtiques, i potser no l’hem sabut potenciar a base de problemes i més problemes a la pissarra que m’avorreixen fins i tot a mi. —A mi em sembla fantàstic —va dir l’Ian—. Qualsevol cosa que impliqui deixar de banda els problemes… —A més, hi ha el tema de la foto que porta al tresor i que a tots sembla interessar-vos molt de cop i volta —va afegir el professor. El Rateta es va girar per mirar l’Iris. Què li devia haver dit aquella bocamolla? Li devia haver explicat que havia intentat robar la foto? L’Iris, que s’havia adonat que el Rateta tenia els ulls clavats en ella, li va asse

ny alar l’Ortega perquè parés atenció. El professor va treure la foto d’una bossa de tela que hi havia a terra i la va posar sobre la seva taula. —A veure… —va començar. Amb l’ajut d’unes tisores va obrir les llengüetes de la part posterior del marc i en va extreure la imatge—. Ara l’analitzarem; segur que entre tots aconseguirem esbrinar la pista. Vull que us eu la foto, el marc, i fins i tot el vidre, perquè els reviseu a consciència. Però no vull distraccions ni ximpleries, aneu amb molt de compte. Per això us he donat els guants: penseu que la foto és molt antiga. Quan acabeu, compartirem idees i deduccions.

—Hi havia cap cosa amagada rere la foto? —va preguntar el Gael. Al seu costat, estirats al peu de l’estàtua del parc del Pollastre, hi havia l’Iris, el Jian Pi i l’Ian, que en aquell moment s’estava menjant l’entrepà de mig matí. —Res —va dir l’Iris—. Ni rere la foto, ni al marc. —Quina decepció! —va exclamar el noi—. I al vidre? Recordo que hi havia una tinta invisible que es feia amb llimona, la vam fer un cop a classe. —Doncs si ja han tret la llimona amb vetejanidres, ho tenim clar —va apuntar l’Ian. —Netejavidres —el va corregir el Jian Pi. —És el que he dit —va contestar l’altre.

—No exactament, però si tu ho dius… —No hi havia cap missatge secret al vidre —va assegurar l’Iris—. Ha de ser més fàcil… Nosaltres sempre ens compliquem la vida i, en realitat, tot és més senzill. Els altres van assentir. L’Iris tenia raó. La noia va continuar parlant: —A classe, algú ha tingut una idea. Hem quedat aquesta tarda amb ell a la Dragonera. —Amb qui? —va preguntar el Gael, ple de curiositat. —El Rateta —va contestar la seva amiga. —De debò? —va dir el Gael, sense poder-s’ho creure—. Sabeu que, si el deixem participar, ho anirà a xerrar al Tigre i gua ny aran ells. Haurem fet l’esforç per res. El Jian Pi li va ar la mà per l’espatlla, però el Gael l’hi va apartar empipat. —Vinga, bro… Això no és una cursa. Ets massa competitiu —va dir el Jian Pi. —I quin problema hi ha, si ho soc, eh? A mi, aquestes ximpleries de l’institut que es diuen sempre, que el més important és participar…, em semblen una tifa de vaca! Si no importa qui gua ny a… per què es fan les competicions, per què hi ha premis? I escolta, si no importa qui gua ny a, deixeu-me gua ny

ar sempre, i tots contents, no? —Aquest és el problema —va asse ny alar el Jian Pi—, que no saps perdre. Quan perds et poses de mal humor, i no pot ser. —És que no és només això —es va defensar el Gael, posant-se dret—. A mi això que deia la Daniela que es quedarà sense amics… doncs mira, que s’ho treballi, com tothom. Als amics se’ls ha de mantenir i cuidar… Si ha escollit aquells dos idiotes com a amics, és problema seu. L’Iris, que havia comprovat al mòbil que ja era hora de tornar a classe, també es va aixecar. —D’acord. Tu saps que t’estimem, oi? —va dir amb un somriure. —Que beneita que ets —va contestar el noi. —Ho dic perquè si et penses que et canviarem pel Rateta… ho tens clar! Tu sempre seràs el nostre rondinaire preferit. —Rondinaire? De debò? —va dir el Gael, caminant darrere seu, perquè l’Iris ja s’havia començat a dirigir a l’institut. —Rondinaire! —va cridar la noia, i va arrencar a córrer, entre rialles. —Si t’agafo…! —va cridar el Gael, corrent rere l’Iris i rient també.

La Daniela va deixar les coses de l’institut sobre el llit i es va asseure per menjar un iogurt amb cereals mentre revisava distretament el mòbil. Havien quedat a la Dragonera al cap de mitja hora, així que tenia prou temps per berenar tranqui l·l ament. La seva mare feia el torn de tarda i no arribaria fins a les nou ades, de manera que podia sortir amb els seus amics i tornar després a casa i preparar el sopar per a tots tres. «Per a totes dues», va pensar, rectificant-se mentalment.

Això va fer que recordés la conversa que havia tingut abans amb l’Hera. Va obrir el Whats app, va buscar el e del seu pare i va començar a escriure un missatge molt extens.

El fet de quedar amb els Dragonxs feia que el Rateta se sentís estra ny , com un traïdor. Li feia por trobar-se amb el Tigre i la Lleona i haver-los de donar explicacions; per això va respirar alleujat quan va comprovar que a la pista no hi havia ningú tret dels Dragonxs, que ja estaven allà reunits, puntuals. Fins i tot en això complien. I li feia ràbia. Si hagués quedat amb els del Banc del Fons, quanta estona els hauria hagut d’esperar? Potser ni tan sols s’hi haurien presentat. I això que eren ells qui decidien sempre quan i on quedaven. —Com va, Carles? —va donar-li la benvinguda l’Iris, quan el va veure. El Rateta es va quedar parat. Feia tant de temps que ningú fora de la seva família li deia Carles, que li va sonar estra ny en boca de la noia. Va mirar la resta del grup i els va saludar tímidament amb la mà. La majoria li va tornar el gest. El Gael era l’únic que estava més seriós, però, així i tot, va forçar un somriure. —Bé… Suposo —va contestar, i es va asseure amb ells al centre de la pista. Va donar un cop d’ull al banc del fons, on normalment s’asseia amb els altres, i va sentir un calfred que li recorria l’esquena—. D’acord. Heu esbrinat res més sobre la pista? L’Iris va fer que no amb el cap. El Gael, en canvi, va contestar: —Sí i no… Si no hem trobat cap pista al marc i a la foto, o al vidre, és que està amagada dins la imatge… —És clar; l’Hera i jo hem pensat el mateix, que potser la pista es troba en alguna de les persones que apareixen a la foto —va intervenir la Daniela—. Podríem investigar qui són i anar a parlar amb ells. —Això seria molt complicat —va contestar l’Iris—, i ens portaria molt de

temps. És més fàcil, n’estic segura! —Per això… —El Rateta es va sorprendre que tots es giressin per escoltar-lo amb atenció, com si de veritat fos important el que estava a punt de dir— …crec que ens hem de fixar en el més essencial. —Va treure la còpia de la foto que li havia entregat l’Iris, la va desplegar, la va posar sobre el terra de la pista i la va allisar bé perquè tots la poguessin veure—. I per a mi, el més essencial és això —va dir, i va posar el dit sobre el punt central de la foto. —La copa del torneig. La copa que van gua ny ar —va murmurar el Gael, que ja començava a entendre-ho. El Rateta era realment bo! —Aquesta és la copa que hi ha a la vitrina de trofeus, davant del gimnàs —va dir el Jian Pi—. Podríem parlar amb l’Ortega per demanar-li si ens deixa veure-la de prop.

—Sí —va dir el Rateta, que no hi havia pensat. —I serà millor que de moment guardem el secret —va advertir el Gael, mirant fixament el Rateta—. Perquè si algun animal s’assabenta que potser l’última pista es troba a la copa, és capaç de robar-la. —Això seria una bogeria —va xiuxiuejar el Rateta. Però el Gael es va fixar que havia desviat la mirada mentre ho deia. —Això que ens has dit, ho has comentat a la Lleona i al Tigre primer? —va voler assegurar-se. El Rateta el va mirar espantat. —I què a si ho ha fet? —va defensar-lo de nou la Daniela—. No seria estra ny , són els seus amics, no? Igualment, ho ha compartit amb nosaltres també. El Gael va bufar i va plegar els braços damunt el pit. L’Iris va intentar posar pau. —De tota manera, fins demà al matí no ho podrem comprovar. Ara l’insti està tancat —va dir. —Per ser sincer…, això no és veritat… —va confessar el Rateta amb un fil de veu culpable. —A què et refereixes? —va preguntar l’Ian.

Cada dimarts i cada divendres, l’institut quedava obert un parell d’hores a la tarda, després de les classes i les extraescolars. Aquella estona s’aprofitava per fer reforç de mates. I la Lleona hi havia d’anar. Tot i que era llesta, no parava atenció a classe. I és el que feia també a l’hora de repàs, distreure’s amb el mòbil, que mirava d’amagat per sota del pupitre. Però aquella tarda no li importava ser-hi. Esperava, pacient, el final de la classe per executar la idea del Rateta. Si sortia bé, es riurien un munt dels Dragonxs. I ella, concretament, de l’inable de l’Ian. Només hi havia un punt del pla que la preocupava: com obrir la vitrina, perquè estava tancada amb clau. I no tenia ni idea de com aconseguir-la, o de qui la guardava. El seu germà, el molt bèstia, li havia proposat colar-se amb el bat de beisbol que li havien regalat per al seu aniversari, trencar la vitrina i endur-se la copa, però ella, que sí que tenia cap, s’hi havia negat rotundament. A més, no tenia gaire clar tampoc que aquest cop el Rateta no s’equivoqués. —Puc fer una pregunta? —va dir, aixecant la mà perquè el professor la veiés.

L’Ortega, que acabava d’escriure un dels seus problemes llargs i increïblement avorrits a la pissarra, es va girar cap a ella, amb cara de sorpresa. —És la primera pregunta que fas des que vam començar aquestes classes —va somriure—. Si us plau, pregunta, però no em diguis que vols demanar permís per anar al lavabo; em decebria molt. —No exactament —va respondre ella, amb un somriure falsament amable—. Però tampoc és de mates, ho sento. He tingut una idea relacionada amb el tresor…

Quan van arribar a l’institut, el Gael es va sorprendre de veure alguns compa ny s davant de l’entrada. Va mirar la resta de Dragonxs i va preguntar: —Què hi feu, aquí? —No entenia per què hi havia tants alumnes a l’institut en hores no lectives. —Els he avisat jo —va dir l’Iris—. Si trobem l’última pista… arribarem al tresor. El Gael va notar un pessigolleig que li pujava per l’esquena. Ell va ser el primer que va entrar a l’institut, i tots el van seguir. Es van encaminar en tromba cap al adís de les vitrines, per analitzar la copa. Però no hi era. Havia desaparegut i, en el seu lloc, només hi quedava una marca de pols.

—Vaja —va dir el Gael, que no semblava gaire sorprès de no veure el trofeu al seu lloc—. Sembla que algú se’ns ha avançat i s’ha endut el mapa. Hi va haver un rebombori general, perquè la resta d’alumnes no sabia què havia at. El Gael es va girar cap als seus amics. El Jian Pi el va mirar preocupat; l’Ian li va fer el gest d’ok, però tenia la mandíbula tensa. L’única que somreia era la Daniela. —Et veig molt contenta —va xiuxiuejar l’Hera a la seva amiga. —Després t’ho explico —va contestar la Dani, amb una brillantor misteriosa als ulls. —I com han aconseguit la clau? —es va preguntar l’Ian. L’Iris, que havia sentit veus a l’aula de reforç de mates, va asse ny alar en aquella direcció i va dir: —Fàcil, demanant-la.

Van entrar tots alhora a l’aula i es van arremolinar al voltant de la taula de l’Ortega. El professor havia tret la base de la copa i en aquell moment estava desdoblegant un paper groguenc que semblava un mapa. Els vuit caps dels alumnes de reforç s’hi van amuntegar encara més, en adonar-se que els Dragonxs i altres alumnes intentaven veure la pista. —Profe! —va exclamar la Lleona—. Aquí hi ha un munt d’alumnes que no són de recuperació! No poden entrar a classe, oi? L’Ortega va aixecar la vista i aleshores va veure la multitud de noies i nois que hi havia al seu voltant. Va somriure. —La classe s’ha acabat fa deu minuts, Lleona. No siguis tan picallosa! —Pigacosa ho seràs tu… —va murmurar la noia. —És picallosa —la va corregir el professor, que, tot i que la Lleona ho havia dit en veu baixa, l’havia sentit—. Saps què significa? La noia es va posar vermella. Va haver d’etre que no. —Doncs busca-ho al diccionari. O a sant Google, que sembla que no sabeu fer cap altra cosa —va concloure l’Ortega, i va tornar a centrar-se en el mapa. La Lleona no va dir res, però va fulminar amb la mirada el Rateta, que havia estat l’últim a entrar i s’havia mantingut rere la gentada, provant de ar desapercebut. La seva missió era distreure l’Iris i la Colla dels Babaus, no portarlos directament a fúmer-li el pla enlaire. —És un mapa de l’insti? —va preguntar l’Iris, intrigada. —De la quarta planta, per ser més exactes —va confirmar el professor, després d’inspeccionar-lo un moment. —I si fem cas a això que posa aquí… —El Gael va asse ny

alar un punt en el mapa. —…hi ha un cofre enterrat sota una pila de matalassos pudents al fons del traster —va acabar l’Ian per ell. Ningú no es podia creure que el tresor es trobés a tan sols uns metres d’on havia començat tot, amb la pista al pom de la porta. Però, si ho pensaven, tenia tot el sentit del món. Al cap i a la fi, la recerca del tresor l’havia preparat un dels directors de l’institut. Era lògic que la recerca comencés i acabés en aquell lloc.

Durant un segon es va fer el silenci i no es va moure ningú. Però llavors, el Gael, el Rateta i la Lleona van sortir disparats de l’aula en direcció a les escales. Després d’un moment de sorpresa, la resta d’alumnes van sortir també de classe, en estampida, darrere seu. —Correu, correu —va dir l’Ortega, divertit, així que es va quedar sol a l’aula. Va recollir les seves coses, que va desar a la cartera, i es va posar la jaqueta—, que les claus de la porta del traster les tinc jo.

A l’Ortega li va costar arribar fins a la porta del traster, de tants alumnes amuntegats que hi havia al davant. Abans d’obrir-la i deixar-los entrar, els va indicar que anessin amb compte, perquè en aquella sala hi havia molts mobles i objectes vells, i si algú es feia mal, a ell li cauria el pèl. Però les advertències van servir de poc perquè, tan bon punt va obrir la porta, els alumnes van entrar en estampida fins al final de l’habitació, on sabien que hi havia els matalassos. —Profe. —El Rateta s’havia quedat al costat de l’Ortega, sense participar en la frenètica labor de recerca dels seus compa ny s—. De debò creu que hi ha alguna cosa? —Doncs… no ho sé. —L’Ortega es va gratar el cap—. Aquí no hi puja mai ningú, així que si l’Herzog va amagar un tresor en aquest traster… és molt probable que encara hi sigui. El Rateta va somriure. Tots els alumnes, tret de la Lleona, que s’havia quedat a una banda amb els braços plegats i queixant-se de la pudor, apartaven la pila de matalassos per intentar arribar al fons de tot. —Aquí! —va cridar la Iraya, triomfant—. És aquí! Tots s’hi van acostar. —Quina porqueria de cofre del tresor! —va exclamar la Lleona, desi l·l usionada. —És que no és un cofre —van dir l’Iris i el Jian Pi alhora. —És una maleta —va confirmar la Iraya, mentre ajudava els seus compa ny

s a carregar-la—. I pesa un munt! Això últim va revifar l’interès dels qui s’havien sentit una mica decebuts. Els que s’havien quedat drets van formar un adís perquè els tres que carregaven la maleta s’acostessin al professor. L’Ortega es va agenollar per inspeccionar-la, però just quan estava a punt d’obrir-la, la Daniela el va interrompre: —Ortega —va dir, mocant-se—. Podríem obrir-la a baix? És que tinc a l·l èrgia a la pols i ja no aguanto més… però no m’ho vull perdre! L’Ortega la va mirar i li va concedir el desig. Els altres també la van mirar, però amb mala cara; no podien esperar per saber què hi havia dins la maleta! L’Ortega la va carregar fins al seu despatx, però allà no hi cabien tots, així que van tornar a l’aula de reforç. El professor va pujar a la tarima i va posar la maleta sobre la taula, disposat a obrir totes les sivelles. Tots van contenir la respiració.

—El que jo deia —va etzibar la Lleona, sorneguera—. Una pila d’exàmens vells corregits. I era cert. A dins hi havia una pila d’exàmens corregits, escampats. L’Ortega els va enretirar i va descobrir una nota enganxada a una capsa enorme que ocupava tota la maleta. Tot seguit la va llegir: «SEGUR QUE MÉS D’UN HA TINGUT UN BON DISGUST AMB ELS EXÀMENS!». Tothom es va cargolar de riure. Excepte la Lleona, que no ho va trobar gens divertit. L’Ortega va treure la capsa i la va obrir. I a dins hi havia moltes coses… —Vaja… —va dir el professor, astorat—. Doneu-hi una ullada i agafeu una cosa cada un, però procureu no barallar-vos per res. Si hi ha cap baralla, la confisco. En el cas que dos de vosaltres vulgueu el mateix, no serà per a cap dels dos. Entesos? Tots van fer que sí.

El Rateta va arribar a casa seva amb un somriure d’orella a orella. Al final la Lleona no s’havia enfadat tant per haver portat els Dragonxs fins a l’última pista, perquè s’havia quedat una màquina de fer polseres que hi havia a la maleta. Però estava convençut que ell havia estat el màxim gua ny ador de la nit, encara que ningú se n’hagués adonat. Quan va entrar al pis, va veure llum a la cuina. S’hi va acostar; el seu pare estava assegut en un dels tamborets de la barra americana, distret mirant la tele. —Com t’ha anat el dia, Carles? —va preguntar l’home. —Bé, he estat amb els amics —va contestar el noi, mentre deixava la motxilla sobre la taula, n’obria un dels compartiments i hi ficava la mà. Un cop va haver trobat el que buscava, es va acostar al seu pare, que el va mirar amb un somriure a la boca i el va despentinar, amb un gest afectuós. —I mira què he trobat, papa. El seu pare va fer uns ulls com unes taronges.

—Però, no pot ser… —va dir, irant el que tenia el seu fill a les mans. —Un àlbum de cromos de la lliga del 1983! —El Rateta el va obrir amb molt de compte i va ar les pàgines a poc a poc, perquè el seu pare el pogués veure bé —. I sencer! —Però d’on l’has tret, fill? —va preguntar, preocupat. Sabia que allò tenia molt de valor. —Recordes aquell projecte del co l·l e que comentàvem amb l’avi? Si resolíem una sèrie de pistes, hi havia un tresor. —Doncs això és un autèntic tresor —va afirmar l’home, agafant l’àlbum i mirant-lo amb reverència.

El Gael va entrar al magatzem del bar dels pares del Jian Pi. El noi estava muntant els micròfons i la taula de DJ per assajar. Va agafar el vell micròfon estil Elvis Presley que havia obtingut del tresor i va intentar connectar-lo a la taula de so. —Creus que funcionarà? —va preguntar el Gael. —No ho sé, però mola molt, no et sembla? Podem utilitzar-lo en els concerts, per donar un toc diferent. —El Jian Pi va apujar el volum i va provar el micro—: Un, dos, un, dos… Provant… Agafo el micro com un lleó arrogant, li fumo tanta ca ny a com si estigués empastifat de… —S’ho va pensar un moment— …salsipicant. —Què és salsipicant? —va preguntar el Gael, amb un somriure divertit. —No ho sé, m’ho acabo d’inventar per a la rima… Una salsa picant? Tots dos es van posar a riure. El Gael va començar a connectar l’altre micro mentre el seu amic irava la nova adquisició. —Bro —va començar el Jian Pi, que semblava francament sorprès—, no entenc que t’hagis conformat amb l’últim que quedava a la capsa. No és propi de tu. No és propi d’un gua ny ador. —Bé, jo crec que sí que he gua ny at. —Però tots hem gua

ny at —va puntualitzar el Jian Pi.

—Però només un s’ha endut una medalla d’or —va dir el Gael, remarcant cada paraula. Llavors li va ense ny ar la medalla que duia penjada del coll, i va afegir—: Així que soc l’autèntic campió del tresor. —Home… Això que és d’or… —va dubtar el Jian Pi, amb un somriure. —Tio, no em desfacis la i l·l usió! —va contestar l’altre, rient també—. Vinga, salsipicant, pitja el play i assagem d’una vegada.

L’Iris, l’Hera i la Dani estaven assegudes a l’escala de casa de l’Hera mentre observaven com l’Spook saltava entre els nans del jardí i buscava una de les pilotes de tenis que l’Iris li havia llançat. —M’encanta la càmera que t’has quedat —va dir l’Iris a l’Hera, quan va veure que la seva amiga revisava la vella càmera, el seu premi del tresor—. L’Ortega diu que és la mateixa càmera amb què es va fer la foto de l’equip de bàsquet. —Compraré un rodet i farem fotos com abans —va contestar l’Hera, mentre verificava que l’objectiu estigués en bon estat. —I tu, cosineta? —va continuar l’Iris—. Estàs contenta amb la teva part del tresor?

La Daniela estava a punt de contestar quan li va començar a sonar el mòbil. Va mirar la pantalla i el nom que hi va veure va fer que s’aixequés com un ressort. —És el meu pare —va xiuxiuejar amb un fil de veu, tremolant. Va fer un gest a les altres dues i se’n va allu ny ar per contestar—. Hola, papa… L’Hera va somriure. Aquella trucada sí que podia considerar-se un tresor! —Espero que parlin de tot el que hagin de parlar… I que solucionin les coses — va dir en veu baixa. —Segur que sí. —L’Iris la va mirar—. El meu tiet és una mica pesat amb la seva feina, i no se n’adona, però segur que ho arreglen… L’estima un munt. Totes dues estaven tan emocionades amb aquella trucada i per la seva amiga que, sense adonar-se’n, es van abraçar. —Escolta, i el teu tresor? —Aquí. —L’Iris es va treure de la butxaca un bloc de tiquets i l’hi va ar. —«Una nit de por i misteri al Museu de Cera» —va llegir—. Encara deu ser obert, aquest museu? —va preguntar. L’Iris li va fer que sí—. Genial! Ara només falta que t’hi deixin entrar amb això —va dir, fent-li l’ullet i tornant-li el premi. —Mira què hi posa, al darrere —va afegir la seva amiga, sense agafar-lo. —«Aquesta entrada no caduca mai» —va llegir l’Hera, sorpresa. —«No caduca mai» —va repetir l’Iris, amb satisfacció i un xic de misteri.

Dragonxs 2. El mapa del temps Iván Ledesma i Kaos

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

© del text: Iván Ledesma, 2021 © de les il·lustracions: Juan Bermúdez Romero (Kaos), 2021 © d’aquesta edició: Edicions 62, S. A., 2021 Estrella Polar, Av. Diagonal, 662-664, 08034 Barcelona www.estrellapolar.cat [email protected]

Primera edició en llibre electrònic (epub): maig del 2021

ISBN: 978-84-18444-61-6 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Newcomlab, S. L. L.

www.newcomlab.com