Com Tv3 No Hi Ha(via) Res 95hs

Índex COBERTA SINOPSI PORTADELLA DEDICATÒRIA INTRODUCCIÓ. ELS TIMBALERS DEL BRUC 1. LA FI D’UN MONOPOLI 2. EN PROVES, EN PROVES 3. NUMANTINS 4. EL PRIMER TELENOTÍCIES 5. LA IMAGINACIÓ AL PODER 6. A DOS QUARTS DE TRES EN PUNT 7. EL MONSTRE 8. DISCS SOL·LICITATS 9. PUIX PARLA EN CATALÀ... 10. DE TOT, A LA GRAELLA 11. LA TEVA, LA MEVA, LA NOSTRA 12. EMPRESA GRAN, GRAN EMPRESA ADDENDA. DE DALLAS A LA TORRADORA LÀMINES

CRÈDITS

SINOPSI

La televisió catalana ha tingut en Salvador Alsius un dels rostres més populars. A Com TV3 no hi ha(via) res, l’experimentat periodista hi fa un exercici de memòria de la creació i la consolidació de TV3, que trena amb diverses reflexions sobre aspectes periodístics, polítics i lingüístics d’aquell projecte. El llibre recull el clima humà, les decisions, els dubtes, els encerts, els errors i, en definitiva, l’entusiasme creatiu que va fer possible l’aparició de TV3 en un context de bloqueig hostil. El perfil dels protagonistes i les anècdotes més inesperades permeten reviure i entendre un model d’èxit que ha marcat tants ciutadans. Al seu dia, TV3 va renovar la televisió d’Espa ny a, després ho van fer les cadenes privades i ara són les noves tecnologies les que estan canviant el panorama audiovisual d’una manera que Alsius analitza amb lucidesa.

Salvador Alsius

Com TV3 no hi ha(via) res

En record dels compa ny s i compa ny es que van participar en aquella gran aventura professional i que ara ja no són entre nosaltres per poder-la evocar.

Introducció

ELS TIMBALERS DEL BRUC

Disposaven només de deu mossos d’esquadra. I quan Tarradellas volia sortir del Palau de la Generalitat per anar a fer una visita d’obres al Parlament, feien formar la guàrdia a la porta de la plaça de Sant Jaume. Un cop que el cotxe del president havia marxat, els ficaven tots deu en un parell de taxis i els feien anar a tota pastilla cap a la Ciutadella. S’ho feien venir bé per avançar Tarradellas pel eig de Colom. I una vegada arribaven a la porta del Parlament tornaven a posar-se en formació, just a temps per retre-li honors en el moment que hi entrava. Aquesta facècia deliciosa l’explicaven en el reportatge que l’amic Toni Tortajada va fer a TV3 amb motiu del quarantè aniversari de la restitució del Parlament de Catalu ny a. Quan la vaig escoltar em van venir al cap immediatament dues coses. Primer vaig pensar en el Timbaler del Bruc, aquell xicot que a còpia de tocar el tambor va fer creure a les tropes ses que hi havia molts més soldats catalans dels que realment eren. I, a continuació, també vaig pensar que la gent que aleshores estava organitzant els primers organismes de la Catalu ny a autonòmica havia hagut de posar molta imaginació per aixecar del no-res, o de molt poca cosa, unes institucions que renaixien de les seves cendres. I moltes de les peripècies que van explicar aquelles persones eren tan increïbles com les que pocs a ny s després viuríem els que vàrem tenir la responsabilitat i l’honor de crear TV3. En aquells temps no es feia anar, o no es feia anar tant, el concepte estructura d’estat. Però aquelles ho eren. Ho eren els Mossos, organitzats ja com a policia moderna a la primera meitat de la dècada dels vuitanta, i ho eren els mitjans públics de la Generalitat, Catalu ny

a Ràdio i TV3. Ningú no dubta, amb la perspectiva del temps, que aquelles varen ser grans obres de govern. Discutibles en la seva forma d’orientar-se i de dirigirse, però d’una importància capital per a la vida del país. Per a la vida de Catalu ny a. Estructures d’estat en el sentit de ser les institucions que haurien volgut ser normals en una nació que aspirava —i aspira encara— a ser-ho, de normal. Aquest és un llibre de memòries. Sempre m’ha fascinat la varietat de títols que tenen els llibres d’aquest gènere, és a dir, els que s’han empescat els seus autors per ser originals o bé per expressar les intencions que els han portat a escriure’ls. I en tinc dos de ben presents. Un és el que va posar en Xavier Baladia al volum en què va explicar l’auge i la decadència de la seva pròpia família, exponent de la manera de viure de l’alta burgesia catalana: Abans que el temps ho esborri. Aquesta és la principal raó que m’ha mogut a mi. Deixar recollits fets i situacions que es van donar en el període de preparació i de posada en marxa de TV3, molts d’ells realment sorprenents i alguns potser alliçonadors. Comencen a faltar ja entre nosaltres alguns dels compa ny s i compa ny es d’aquella immensa aventura professional. Potser val la pena que algú ho aplegui i ho doni a conèixer. L’altre títol de llibre de memòries que m’agrada especialment, i amb el qual m’identifico, és el que va triar per a les seves un dels meus grans mestres de la carrera de Sociologia, en Joan Estruch. Les seves es diuen Crec recordar. En dues paraules, tota una lliçó d’epistemologia. I tota una lliçó d’humilitat. Perquè, efectivament, allò que nosaltres podem conservar en el record no és necessàriament allò que es va esdevenir exactament. Però jo he decidit assumir aquest risc, el de cometre algunes imprecisions o el de caure en omissions que potser algú pugui trobar lamentables. A ny

s enrere, per evitar aquests perills, vaig proposar a un grup nombrós de co l·l egues fer conjuntament la crònica d’aquells temps. Per les raons que siguin, allò no va funcionar. Ara, en reprendre la idea, he decidit fer jo el relat d’una forma personalitzada. Tinc la sensació que el que pugui haver perdut pel costat de la fidelitat (que de tota manera considero que és molt alta) ho dec haver gua ny at pel costat de la ió posada en l’intent. La ió amb què també vàrem treballar aquells a ny s per fer TV3. Pel que fa al meu, de títol, no si sé cal que doni gaire explicacions. És polisèmic de forma intencionada. Com TV3 no hi havia res en el sentit que aquell mitjà de comunicació venia a trencar un monopoli televisiu que fins al 1983 ostentava TVE. Com TV3 no hi havia res en el sentit que emergia com un instrument incomparable per a la normalització de la llengua. Com TV3 no hi havia res en el sentit que era una peça clau per a la construcció de l’espai de comunicació català. I afegeixo: com TV3 «no hi havia res» i, en molts aspectes, ara tampoc «no hi ha res» que hi sigui comparable. De la nostra televisió pública, sense deixar de ser crític en alguns aspectes, n’he estat sempre orgullós. En algun lloc del llibre explico, per exemple, el que responc a la gent que pel carrer o a les xarxes socials em diu «aquella televisió que fèieu aleshores era molt més bona que la d’ara». Per tant, que ningú no busqui en el joc de paraules del títol la més mínima intenció de contraposar la TV3 dels a ny s vuitanta amb la TV3 de l’actualitat. Aquella tenia unes característiques irrepetibles que eren fruit de les circumstàncies polítiques, culturals, socials, lingüístiques i tecnològiques de l’època. I punt. Per tant, no s’ha de veure tampoc cap mena de voluntat alliçonadora en l’addenda que hi ha al final del

llibre. L’he escrita a petició de l’editor. Una petició basada en l’argument que els lectors potser podrien quedar amb algun punt de curiositat sobre quin penso jo que pot ser el futur camí de TV3 arran de les vivències tingudes en la seva creació. Aquesta és una arma de doble tall. Perquè si és cert que l’experiència acumulada pot donar algun punt a favor, en treu molts d’altres precisament el fet d’haver viscut la professió, i en el meu cas també la docència, amb uns llocs comuns potser massa insta l·l ats al cap. En aquells temps per fer TV3 calia sortir d’uns marcs mentals. Per enfocar bé el futur de l’audiovisual de Catalu ny a cal fer exactament el mateix, sortir dels que probablement són ara els meus marcs mentals.

1

LA FI D’UN MONOPOLI

Al llarg de la primera meitat de l’a ny 1983 els gestors de la nova televisió pública catalana van anar donant a conèixer alguns detalls del projecte. A la foto, Guillem Roig, un dels primers reporters, en la seva etapa de formació.

Primers de març del 1983. Els components de la redacció del setmanari El Món ens trobàvem reunits en una mena d’assemblea discutint les possibilitats de supervivència de la publicació després d’un tancament temporal a què ens va obligar un descens del nombre de vendes. El setmanari havia adquirit un prestigi notable entre alguns sectors inte l·l ectuals i culturals, però li faltava massa crítica de lectors. De sobte, va sonar el telèfon que era a la taula a sobre de la qual estava assegut. Vaig trigar uns segons a agafar-lo per poder acabar d’escoltar les propostes que estava fent una compa ny a. Quan finalment vaig despenjar, sense ni donar-me temps a articular el «digui» de rigor, una veu enèrgica em va etzibar: —Alsius, soc l’Alfons Quintà. Vull parlar amb tu. Quan ens podem veure? Jo li vaig dir que m’aniria bé al cap de dos o tres dies, i ell va respondre que ni parlar-ne, que em volia veure ja. Em va estra ny ar tanta urgència. Jo d’en Quintà feia ben bé quatre o cinc a ny s que no en sabia res. Vaja, darrerament sabia allò mateix que tothom, que estava al capdavant de la preparació d’un nou canal de televisió. Em va ser impossible no imaginar que la raó que tenia per voler parlar amb mi podia tenir-hi alguna relació. El cas és que ell va insistir i finalment em vaig avenir a anar-hi al cap d’un parell d’hores, quan vaig calcular que s’hauria acabat l’assemblea. Abans de sortir de la redacció, que era al primer tram de la rambla de Catalu ny a, vaig buscar un número anterior d’El Món, en què mesos enrere havíem

publicat un reportatge extens sobre aquella futura tele. No em va ser difícil trobar-lo. Era de mitjan desembre del 1982 i es titulava «Un tercer canal bo, bonic i força barat posarà fi al monopoli televisiu espa ny ol». Per si a algú li fa falta, recordem que fins a aquell moment els ciutadans espa ny ols només podien veure un parell de canals de televisió: el «primer» i el «segon». A TV1 hi havia la programació bàsica de telediarios, pe l·l ícules comercials, sèries, teatre, shows i concursos; en el segon canal, conegut popularment com a UHF, s’hi podia veure cinema d’art i assaig, documentals sobre girafes i coses d’aquest estil. Els teleespectadors estàvem acostumats a això i potser ens semblava que no ens feia falta res més a la nostra dieta televisiva. Tot i que val a dir que en el meu primer viatge transoceànic, concretament a Mèxic, l’a ny 1977, havia quedat enlluernat, i alhora força atabalat, per la gran quantitat de canals que podien veure allà gràcies al que anomenaven «el cable». Així doncs, la segona part del llarg titular del reportatge, la que feia referència al monopoli televisiu, responia a una realitat diguem-ne objectiva perquè, per si calgués deixar-ho clar, els dos canals esmentats perta ny ien al mateix «Ente Público Radiotelevisión Española», que és com s’anomenaria fins al 2006 la corporació que aplegava els mitjans audiovisuals públics estatals que s’havien fundat i desenvolupat en ple franquisme. La primera part del titular, allò d’un nou canal bo, bonic i força barat, estava per demostrar, òbviament, i encara avui en dia molta gent gasta energies a discutir si ha estat bo i bonic. Que de barat n’ha tingut ben poc queda fora de tot dubte.

«A Espa ny a», començava dient aquell reportatge, «hom viu un monopoli televisiu amb totes les seves conseqüències: infraestructures tecnològiques, usos i costums de tota mena propiciats per una univocitat que s’ha perllongat durant gairebé trenta a ny s». A partir d’aquí es dedicava a fer uns aclariments, que actualment ens resultarien del tot innecessaris, sobre els diferents règims polítics, institucionals i empresarials que acomboiarien els nous canals públics autonòmics en comparació amb el context en què s’havia desenvolupat Televisió Espa ny ola, aquella de la qual el gran Jaume Perich havia dit que era la millor d’Espa ny a. Fins allà on puc saber i recordar, aquella peça periodística era la primera que havia posat negre sobre blanc algunes de les característiques que s’albiraven per a la futura televisió catalana, que, com la basca, estava començant a covar-se en alguns despatxos. Per tant, va servir perquè tant sectors polítics i professionals com el públic que volia estar més atent a la jugada s’assabentessin del pa que s’hi pretenia donar. S’hi insistia especialment en dos aspectes: un, el de les novetats tecnològiques amb què s’equiparia la nova tele; l’altre, molt relacionat amb el primer, l’agilitat informativa que tindria, ben allu ny ada dels tristament cèlebres «bustos parlants» que durant a ny s i pa

ny s havien llegit les notícies, a la seva manera, als espa ny ols. A més d’això, s’hi explicaven dos cavalls de batalla que haurien d’afrontar els gestors de les futures televisions autonòmiques. El primer era la titularitat de la xarxa de repetidors, que fins a aquell moment era patrimoni exclusiu de RTVE. El segon era l’adscripció a la Unió Europea de Radiodifusió (UER), una entitat coneguda pels teleespectadors sobretot per ser la que ja aleshores organitzava el festival d’Eurovisió. Ja anirem veient com una cosa i l’altra varen anar condicionant les primeres es de TV3. De moment podem dir que el primer cavall de batalla, el de la xarxa, quedaria domesticat relativament aviat. El segon s’ha revelat com a absolutament indomable, i encara hi ha ara intents indefinidament infructuosos d’aplacar les ires dels qui l’encabriten. Un requadre destacat, dins del conjunt de doble pàgina que ocupava el reportatge, tractava d’i l·l uminar una mica la penombra jurídica en què es pretenia donar a llum la nova televisió. Hi havia la previsió més o me ny s fiable que les Corts espa ny oles aprovarien aviat l’anomenada ley de terceros canales, però ja se sap que allà a vegades las cosas de palacio van despacio. Per dir-ho de pressa, la llei reguladora del tercer canal de televisió no es va aprovar fins a començaments del 1984, i el decret que concedia a la Generalitat la facultat de gestionar-lo no va arribar fins al 26 de desembre del 1984, quan els homes del temps de TV3 ja estaven tips d’explicar borrasques i calamarsades. Mentrestant, el Parlament de Catalu ny

a sí que havia aprovat ja, el 30 de maig del 1983, la llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Però tot això, és clar, eren encara futuribles quan es va publicar el reportatge a què ens estem referint, de manera que en aquell moment el que tocava dir era que TV3 no seria ni legal ni i l·l egal. L’etiqueta que li esqueia era la d’alegal. Em fa la impressió que la primera vegada a la meva vida que vaig sentir i emprar aquest terme va ser precisament llavors, en aquest context. El reportatge l’havia fet en Jordi Ferrerons, un periodista de nova fornada que solia portar bon material. En aquest cas, les fonts informatives declarades eren diverses, i entre aquestes fonts hi figurava, sobretot, el mateix Quintà. Poc es devia imaginar en Jordi, quan va escriure aquell informe, que ell mateix hi acabaria treballant, en la nova tele. I encara em va ar me ny s pel cap a mi, que havia encarregat la feina i que l’havia posat en pàgina, com a sotsdirector del setmanari, que hi ocuparia un lloc de força responsabilitat. A l’hora convinguda em vaig presentar al pis del carrer de Tuset número 1, on l’Alfons m’havia citat. Ja m’havien arribat veus que allà era on tenia l’oficina, des de la qual s’havia començat a fer rutllar el projecte. Una recepcionista em va demanar que m’esperés un moment i gairebé de seguida va sortir ell acompa ny at d’un altre home, calb. —Hola —em va dir en Quintà ometent cap mena de preàmbul—. Et presento en Jaume Ferrús. No va afegir qui era aquella persona, per a mi del tot desconeguda. I sense la més mínima pausa o frase de distensió, va continuar: —Escolta, tu milites en algun partit polític? Reconec que em va deixar del tot desco

l·l ocat. Vaig mirar de cua d’ull el se ny or calb. Evidentment no és habitual començar una conversa amb aquesta pregunta, i encara ho és me ny s fer-ho al davant d’una persona que t’acaben de presentar i que no saps si és psicòleg, policia o el lampista. Jo vaig balbucejar una cosa així com «no, no, jo he estat sempre independent...», i tot seguit una altra pregunta. Bé, aquesta mig pregunta mig afirmació: —I no ets de cap capelleta professional d’aquestes que es porten ara, oi? Després d’aquest primer interrogatori, tan succint com violent, i sense deixar ar ni dos segons més em va llançar una proposició. I quan dic llançar, vull dir exactament això, llançar. Vaja, formalment no semblava tant una proposició com una ordre: —Vull que t’incorporis al projecte. Quan comencem a emetre volem que, en lloc de la carta d’ajust, la gent vegi uns rètols amb les darreres notícies. Se’n diu teletext. La setmana que ve te’n vas a París, a l’INA [Institut National de l’Audiovisuel], a estudiar com funciona això i quan tornis ja parlarem de quin paper pots tenir tu a la nova televisió. Va ser una situació d’aquelles en què et trobes a la vida, que et punxen i no et treuen sang. Em van ar mil coses pel cap en cinc segons. Aquesta escena la situo entre l’hivern i la primavera del 1983, i en aquell moment jo estava batallant per la supervivència del setmanari El Món, fent classes a la UAB i tancant el cicle del programa Memòria popular que havia estat duent a terme en el circuit català de TVE durant els dos o tres a ny s anteriors. Era impensable que jo engegués a rodar tot allò de cop. Això, independentment de les incerteses que tenia sobre els plans de Quintà, adobades

amb aquelles formes que d’entrada ho eren tot me ny s engrescadores. Li vaig dir que no, que no podia ser. Que era impossible. No sé si s’ho va prendre bé o malament perquè, després del que havia vist, ja no vaig interpretar en cap sentit la rapidesa amb què es va acomiadar per desaparèixer, ell i el se ny or calb, per la mateixa porta per on havien accedit al vestíbul, on va transcórrer tota la conversa. Un cop al carrer vaig intentar recapitular el que m’acabava de ar. Ja sabia que l’Alfons Quintà era un individu amb fama de ser una mica especial, però en els minuts anteriors ho havia pogut confirmar plenament. L’havia tractat una mica a la primera meitat dels setanta, quan ell treballava al Tele/eXprés i jo ho feia, primer en règim de pràctiques i després ja com a redactor, al Diario de Barcelona. Segurament havíem coincidit en alguna cobertura, o potser en reunions conspiradores que en aquells temps fèiem per diversos motius la gent més jove de la professió. Ell havia acabat sent el delegat del diari El País a Barcelona, i allà s’havia gua ny at una justa fama de martell del pujolisme, un terme que ara mateix no estic segur de si en aquella època ja es feia anar. En Quintà va ser qui va començar a destapar els problemes de tota mena que havia començat a patir Banca Catalana i que, de resultes d’això, es van multiplicar exponencialment. Per aquest motiu, en els ambients periodístics hi havia un gran estat d’estupefacció pel fet que el president de la Generalitat li hagués encarregat a ell, precisament a ell, la gestió de la futura televisió pública de Catalu ny a. La resposta fàcil, l’òbvia, era el xantatge. Això molts compa

ny s en aquell moment ho donaven per descomptat i ho escampaven sense cap mena de prevenció ni de dubte. Tanmateix, hi havia algunes persones en el món periodístic i en el polític, poques, molt poques, que feien aquesta pregunta: i si el president Pujol ha triat Quintà perquè considera que és exactament el professional que necessita per tirar endavant aquest projecte amb suficient energia, empenta i independència de criteri? Quatre dècades després ningú no ha pogut demostrar ni una hipòtesi ni l’altra. En tot cas, a favor de la segona hi ha el fet que l’encàrrec de pensar la futura tele ja havia at anteriorment per altres mans. Concretament per les d’Agustí Farré, un periodista que fins aleshores havia pertangut a la família de RTVE i que, segons que s’explicava, havia preparat un cartipàs que a Pujol li semblava massa poc ambiciós. Cal tenir en compte que allò que ara s’anomenaria «el marc mental» sobre què podia ser una televisió en català venia donat exclusivament pel paper que tenia l’anomenat «carrilet», és a dir, el circuit català de TVE. Un paper digníssim, de molt de mèrit pels temps en què havia nascut i s’havia desenvolupat, però totalment insuficient per a qui realment volgués somiar en una televisió nacional catalana. O, dit d’una manera més entenedora, en la televisió pública que correspondria a un hipotètic (i tan hipotètic!) estat català. Poques persones hi havia en aquell moment que fossin capaces de sortir d’aquell marc. I Quintà, amb tots els seus peròs ats, presents i futurs, sens dubte era una d’aquestes poques persones. Però, vaja, al mateix temps hi havia moltes i molt bones raons per desconfiar d’aquell projecte. Jo, en qualsevol cas, com he dit, no estava de cap manera en condicions d’acceptar una incorporació immediata en aquell moment. Ni d’anar a París a estudiar el teletext ni d’assumir cap altra missió de les que, segons vaig anar sabent després, en Quintà confiava a persones que li produïen bones vibracions. Per tant, mentre baixava les escales d’aquell edifici del carrer de Tuset, se’m barrejaven sensacions diverses. En primer lloc, pensava en aquell punt de surrealisme que havia envoltat l’entrevista, si és que la conversa tinguda podia merèixer aquesta denominació. Però també em burxava el dubte de si havia tingut sort de comptar amb uns impediments que m’havien posat fàcil la decisió de rebutjar la proposta o bé acabava de deixar escapar un tren d’aquells que no en cada dia. ades unes setmanes vaig poder saber que aquella aventura parisenca a la

qual jo havia renunciat l’havia emprès una altra persona. A estudiar allò del teletext hi va anar l’amic Joan Salvat, a qui en Quintà va enxampar amb major disposició que a mi i que estava destinat, segurament sense poder-ho sospitar encara, a tenir un paper fonamental a TV3, primer com a director del mític 30 minuts i després com a ànima de la línia de grans documentals que ha seguit la cadena en tots els a ny s de la seva existència. Aquí l’Alfons va fer sort! Personalment, al cap d’un parell de dies m’havia oblidat de la proposta rebuda i em vaig concentrar en les que eren aleshores les meves preocupacions professionals. A la UAB en aquella època no gua ny ava per a disgustos. Però, a banda que m’agradava i sempre m’ha agradat la docència, havia emprès no gaire temps enrere el camí del doctorat fent els cursos preceptius previs a l’inici de la preparació de la tesi, que havia decidit centrar en l’àmbit poc explorat de l’educació mediàtica, és a dir, la vinculació entre l’escola i els mitjans de comunicació. Per un altre costat, ja a les acaballes del programa Memòria popular, que durant els tres a ny s anteriors havia estat explicant episodis recents de la història de Catalu ny a, havia començat a discutir amb el cap de programes de TVE a Catalu ny a, el gran Sergi Schaaff, algunes noves idees per portar a la pantalla. I El Món va tornar al carrer després de tres mesos de pausa i jo vaig continuar ocupant-ne la sotsdirecció. Les dificultats per tirar endavant aquella revista, d’altra part tan elogiada pels connaisseurs, es presentaven immenses. Eren, d’una banda, d’índole econòmica i, d’altra banda, de caràcter polític: encara que havia nascut amb una fèrria voluntat de ser independent, la desconfiança de CiU la va anar

escorant primer i arraconant després en uns àmbits que no eren suficientment amplis per garantir-ne la supervivència. Tot això s’esdevenia, com he dit, en la primera meitat de l’a ny 1983. Lamentablement jo no he portat mai un diari de les meves activitats professionals, com de manera tan insistent m’havia aconsellat en Josep Maria Espinàs, i per tant soc incapaç de situar les dates amb prou seguretat. Però sí que sé que quan va ar el següent tren érem ja a les acaballes del curs. Ho puc afirmar perquè aleshores ja havia desaparegut la meva recança de deixar penjada l’assignatura que jo impartia, que era Teoria de la Comunicació. I pel que fa al setmanari, tornava a funcionar amb una relativa normalitat després que s’hi haguessin redimensionat alguns plantejaments. El cas és que hi va haver una nova trucada d’en Quintà. I una conversa més normal que l’anterior que, si no recordo malament, es va produir ja a les insta l·l acions que TV3 ocuparia provisionalment al carrer de Numància. Tot havia canviat substancialment en aquells mesos. A poc a poc s’havien anat coneixent detalls del projecte, i es veia ja que allò no seria ni de bon tros una cosa de pa sucat amb oli. Jo ja sabia qui era en Jaume Ferrús, i no era ni més ni me ny s que el cervell de l’empresa d’engi ny eria Cast, a qui s’havia confiat la direcció tècnica de la nova televisió. L’empresa ja tenia una seu amb cara i ulls, si bé provisional. I, com he dit, la meva situació personal em permetia estar més obert a noves proposicions. En Quintà, encara que una mica més reposat que en l’ocasió anterior, va tornar a anar directe al gra. Em va dir que volia que jo ocupés un lloc de responsabilitat a l’organigrama que estava construint, i, cosa ben estra

ny a en ell, em va donar a triar entre dues opcions. L’una era fer d’ajudant del cap de programes. L’altra, dirigir una de les edicions del Telenotícies. Sense dir-li immediatament ni que sí ni que no quant a la meva incorporació, mentalment ja en aquell instant vaig prendre la decisió sobre quina de les dues posicions elegiria arribat el cas. Com a periodista em resultava infinitament més atractiva l’opció d’integrar-me als Serveis Informatius que no pas aproximar-me al món del show business. A més, no recordo quan ni com, em vaig assabentar de quin hauria estat realment el meu paper si hagués anat a fer de segon del cap de programes, que era l’Enric Canals. Calla, potser va ser el mateix Canals qui m’ho va dir així de clar: «El cap de programes s’ocuparà dels programes que es faran; el sotsdirector de programes s’ocuparà dels que no es faran». I és que de seguida que es va saber que allò de la nova cadena anava de veres, hi va haver una autèntica allau de propostes de programes: debats culturals, classes de ioga, jardineria, astrologia... Dotzenes de persones que inventaven la sopa d’all i que enviaven dossiers amb idees que cobrien tot l’espectre imaginable entre la sensatesa i la ximpleria. Algú havia de mirar-se aquells dossiers i tenir la dolorosa missió de dir a la gran majoria d’aquells inventors que la seva proposta era molt apreciable però que de moment quedava arxivada per a més endavant. Quan va arribar el moment de la meva incorporació, doncs, em vaig acabar d’adonar de seguida que m’havia deslliurat d’una de bona declinant l’oferiment d’ocupar aquell rol. Potser l’única cosa positiva, si més no divertida, hauria estat anar a treballar al costat d’en Canals primer i en Santacana després, persones que van tenir molt de pes en l’èxit de les primeres graelles de programació. Però no avancem esdeveniments. El cas és que jo decidiria fer de periodista-periodista i disposar-me a secretar a dojo l’adrenalina que la meva tria comportava. Em vaig quedar amb dubtes de si l’alternativa oferta per en Quintà era un pur estratagema perquè jo acceptés la seva proposta més convençut. Perquè ell no n’era gaire, o gens, de deixar-te triar res; i perquè se’m feia inconcebible que s’imaginés que jo pogués tenir cap dubte si realment m’ho estava deixant elegir. Ja que he esmentat el càrrec de cap de programes, és un bon moment per dir que de bon començament el va ocupar l’Enric Canals, que temps a venir succeiria en Quintà en la direcció de TV3. En Canals jo el coneixia ja des de feia algun temps. Quatre a ny

s més jove que jo, havia co l·l aborat amb el Diario de Barcelona en qualitat de corresponsal al Maresme. Era un noi que va despuntar ben aviat, i no només per la seva estatura, i en poc temps es va convertir en la persona de confiança de Quintà a la delegació catalana d’El País. Per tant, en l’elecció per part de Pujol en certa manera hi va anar inclòs. Però aquest fet no afegeix ni treu cap element fonamental a la resposta d’aquella pregunta que la gent es feia sobre una eventual pressió irresistible. Si la resposta bona era la del xantatge, Pujol es desempallegava d’un tàndem incòmode; si ho era la de la confiança professional, Canals anava en el paquet. En tot cas, el meu sí no va ser immediat. Amb el pretext de madurar les dues opcions plantejades, li vaig demanar uns dies per acabar de decidir-me. No me’n va concedir gaires, de manera que se’m va girar feina a rumiar i a mirar d’esbrinar extramurs alguns detalls d’allò que s’estava ordint. A aquelles alçades, els diaris ja havien anat desvelant algunes de les premisses del que seria la nova televisió catalana i el terme alegal a què m’he referit anteriorment ja havia entrat en el repertori dels articulistes. Començava a estendre’s la idea que allò seria força més que un «carrilet». Però el que també hi havia era molta desconfiança política. Molta, moltíssima. Ens trobàvem en el primer mandat de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, càrrec per al qual havia estat electe el 1980. Potser val la pena recordar que va gua ny ar les eleccions contra pronòstic, o si més no contra pronòstic dels socialistes, que tenien molt coll avall que Joan Reventós seria el nou president. És força conegut que aquella nit electoral els va quedar per estrenar tot el xampa ny que tenien preparat a la seva seu, al Palau de Congressos. Personalment d’aquesta «seguretat» n’havia tingut una mostra evident, encara que marginal, durant les setmanes anteriors. Com he dit, jo pensava dedicar la meva tesi doctoral a l’educació mediàtica i, a part d’això, havia tingut una sèrie de

converses amb la pedagoga Marta Mata, que estava molt convençuda de la importància de posar en joc aquesta temàtica des de l’àmbit de l’istració (on, per cert, aital preocupació encara és a l’aigüera). Doncs bé, uns dies abans de les eleccions del 20 de març del 1980, després d’haver-se estat interessant per la meva disponibilitat per ocupar-me’n, em va dir textualment: «La pròxima conversa sobre això ja la tindrem al Departament». I és que ella, fundadora de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat Autònoma, on tenien lloc les nostres xerrades, estava cridada a ocupar la Conselleria d’Educació del nou govern en el cas, clar, que les eleccions les hagués gua ny at Reventós. A les picabaralles polítiques habituals s’hi sumava, doncs, en aquell temps, una mena d’amargor per part de les esquerres en general i del PSC en particular pel fet d’haver vist com Jordi Pujol els ava la mà per la cara i tot seguit la començava a usar de manera fèrria per posar-se a crear la seva obra política, després que ells rebutgessin entrar en un govern de coalició. Tindré ocasió de comentar alguns exponents d’aquell despit. Però el que és irrefutable és que en aquella legislatura Pujol va fer exactament allò que predicava, aquell «anar per feina». En poc temps es va començar a bastir l’istració pública de la Generalitat, es va reinstaurar el cos dels Mossos i es van crear la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i els mitjans que en formaven part, Catalu ny a Ràdio i TV3. Però les suspicàcies eren grans. I ho eren molt en els cercles periodístics per causa de la relació tortuosa que Pujol havia tingut amb la premsa en temps no gaire pretèrits. En el record de tots els periodistes catalans mínimament informats hi havia el cas Oriflama. Fundada el 1961, Oriflama va ser una revista adreçada principalment al públic jove que va aconseguir fer forat en una època de grisors superlatives gràcies a la bona factura de la seva presentació i a l’exce l·l ència dels seus continguts. Parlem d’una època en què una publicació en català era una autèntica raresa i quan encara no hi havia ni de bon tros un públic prou

acostumat a llegir en la llengua parlada a casa. Pujol va aparèixer com a mecenes de la publicació, de la mateixa manera que havia contribuït a sostenir moltes altres activitats culturals i pedagògiques. Però, per dir-ho d’una manera suau, diguem que en aquest cas va aparèixer massa. No és cert, tanmateix, que ell fos qui va acomiadar el director, Josep Maria Huertas Claveria. D’això se n’encarregaria més tard el líder d’Unió, Anton Cañellas. Però hi havia hagut tensions que venien de llu ny , i en tot cas ha subsistit la llegenda que el botxí havia estat Pujol. El resultat de les guerres polítiques que s’havien generat, i que van comportar també batalles internes a la redacció, al capdavall va ser la desaparició d’Oriflama l’a ny 1977. De més gruix i infinitament més problemàtic va ser l’ascendent que Pujol va tenir sobre el periòdic El Correo Catalán. Aquest diari va ser reflotat per un grup d’empresaris cotoners als a ny s seixanta i va aconseguir posar-se segon en el rànquing dels més venuts a Catalu ny a, si bé llu ny del primer, que era La Vanguardia (encara La Vanguardia Española en aquelles dècades). Al Correo s’hi van incorporar bons periodistes, i també s’hi va incorporar, com a empresari, Jordi Pujol, que en va ser accionista majoritari. Però el Pujol d’aquell temps, els a ny s anteriors i immediatament posteriors a la mort de Franco, no es limitava a

donar directrius istratives. Sempre que ho considerava oportú, baixava a l’arena periodística, i dictava o retocava titulars dia sí dia també, o bé escrivia directament els editorials mentre la seva esposa l’esperava pacientment a la sala de juntes. D’això n’hi havia molts testimonis, entre els quals el qui era sotsdirector del diari, Wifredo Espina, que després ho ha explicat descarnadament a les seves memòries. Pujol va vendre formalment les seves accions quan va ser elegit diputat al Congrés espa ny ol, l’a ny 1977, a unes persones que, segons es va anar sabent després, no van ser més que els seus homes de palla. Ell va mantenir el control del diari pràcticament fins a la seva desaparició, l’a ny 1985, quan ja havia gua ny at les eleccions per segona vegada. Un control que, a més, era imprescindible per mantenir tapada l’olla que va acabar esclatant quan es van conèixer, a ny s més tard, les derivades de l’anomenat cas Casinos. A les seves pròpies memòries el mateix Pujol es declara molt poc satisfet de tot plegat. I ho fa dient, això sí, que la liquidació final de l’empresa, ja l’a ny 1986, la van fer «molt ben feta i de manera gens traumàtica» Josep Maria Vilaseca Marcet i Lluís Prenafeta (aleshores secretari general de Presidència de la Generalitat). Com ha posat en relleu el periodista Víctor Saura, aquest reconeixement és triplement sensacional, ja que et que el seu número dos al govern, Prenafeta, es dedicava a gestionar les seves inversions particulars,

confessa que havia mentit quan va dir que s’havia desfet de les accions vuit o nou a ny s abans i dissimula el que sí que realment va ser traumàtic, i en diversos sentits, per als treballadors del periòdic. L’altra topada històrica de Pujol amb els mitjans de comunicació va començar el 1975, quan va comprar a Josep Vergés, editor de Destino, la revista del mateix nom. em ara per alt, perquè no ve al cas, que Destino va ser fundada a Burgos l’a ny 1937 per un grup de catalans vinculats a la Falange Española. I deixem també de banda l’evolució que va anar fent des de ser portaveu d’una suposada inte l·l ectualitat feixista catalana fins a ser, primer de la mà de Vergés i Ignasi Agustí i més tard ja només del primer, un òrgan ideològicament ambigu. Com a mínim tan ambigu com Josep Pla, que s’hi va incorporar com a co l·l aborador l’a ny 1940. Sota la direcció de Nèstor Luján al llarg de la dècada dels seixanta, Destino es va anar situant com una publicació de tendència difusament liberal i tímidament catalanista, encara que abonadora de la restauració de la monarquia borbònica. Pujol va entrar en escena el 1975 quan comprà la revista a Vergés i hi situà com a director, primer, Baltasar Porcel, que ja n’era un co l·l aborador insigne, i, més tard, Josep Pernau. La seva irrupció va afegir-se a la prèvia d’El Correo Catalán i no és difícil sospitar que amb actituds i actuacions

semblants per part del nou empresari. Unes actituds i unes actuacions que incomodaven fins a extrems inables els periodistes que eren responsables de la publicació. En aquest cas no em calien fonts indirectes per conèixer la situació. Les tenia molt directes, i jo mateix vaig ser vetat quan Pernau em va proposar co l·l aborar-hi. Amb tots aquests antecedents és molt més que explicable que bona part del món periodístic tingués un escepticisme superlatiu en els mitjans de comunicació posats en marxa des del govern, al capdavant del qual hi havia Pujol. Totes les situacions relatades eren massa recents perquè se’n pogués esperar gaire cosa més que afa ny de control i utilització partidista. Hi havia, tanmateix, alguns matisos que feien de contrapunt al pessimisme. D’una banda, se sabia força sobre el Pujol empresari de premsa, però encara molt poc sobre el Pujol president de la Generalitat. Les persones són com són, i ell era com era. Però també és cert que les persones poden tenir actuacions diferents en funció dels rols que ocupen. D’altra banda, pel que fa a les males expectatives sobre TV3, hi havia una evidència immediata que les esmorteïa: Catalu ny a Ràdio havia engegat ja el ju ny del 1983 i d’entrada no havia donat símptomes clars de ser una emissora segrestada pel pujolisme. Més aviat s’havia presentat com una cadena amb aires de modernitat i renovació. Totes aquestes dades van ser computades pel meu cervell en aquells pocs dies que vaig tenir per desfullar la margarida. Eren els fets externs que prenia en consideració. Però hi havia també les sensacions subjectives. I, en concret, una pregunta em bullia al cap. Per què m’havien vingut a buscar a mi? Jo era

absolutament independent i, tal com havia respost a la pregunta que se m’havia fet al carrer de Tuset, no havia militat mai a cap partit ni moviment polític. Ara bé, si ens atenem a la dita evangèlica de «per les seves obres els coneixereu», les meves obres periodístiques anteriors no podien donar gaire lloc a dubtes sobre el fet que, als ulls convergents, jo podia ser vist com un jove tirant a roig i amb algun rampell anarquistoide. Durant els meus primers a ny s com a periodista al Diario de Barcelona havia estat un d’aquells reporters dedicats especialment a temes socials i també havia estat cobrint la vida universitària en les èpoques més reivindicatives. De periodisme polític n’havia fet poc, però justament en fer-lo vaig tenir una mena d’enganxada amb Pujol. Després, a El Món, m’havia dedicat més aviat a les feines d’edició, però era el mateix setmanari el que havia estat posat sota sospita des de les files de CiU. I, sense anar més llu ny , pocs dies abans de rebre la proposta definitiva d’en Quintà, m’havia tocat escriure un editorial (val a dir que aquesta tasca era anònima) que no feia quedar precisament bé Lluís Prenafeta. Per quins filtres havia at el meu nom? Perquè de filtres n’hi havia, segur. En Quintà simulava que feia i desfeia a la seva voluntat, però em consta que estava sotmès a controls estrictes a l’hora de reclutar el personal, i molt especialment els càrrecs de responsabilitat dels Serveis Informatius. Al cap dels a ny s un periodista prestigiós pròxim al Palau de la Generalitat, en Josep Faulí, em va dir que havia advocat per mi quan el meu nom s’havia posat sota la lupa. No sé si em va dir la veritat o no, perquè d’altra part ell mateix m’havia mirat amb algunes prevencions en èpoques anteriors. Potser m’ho va dir només per congraciar-se amb mi. Però en qualsevol cas ell sí que sabia que hi havia la lupa, i que es feia servir. Hi va poder influir el prestigi que havia adquirit el programa Memòria popular que jo havia estat dirigint i presentant a Televisió Espa ny

ola els a ny s immediatament anteriors? Sobre en Quintà segurament no perquè, com veurem més endavant, el fet d’haver respirat l’aire d’aquella altra televisió era motiu poderosament important per ser rebutjat per entrar a TV3. Sigui com sigui, el fet de sentir-me triat era una de les raons que per a mi pesaven al plat de la resposta afirmativa. Sempre m’ha fet gràcia aquella frase de Groucho Marx: «Mai no voldria ser soci d’un club en què hi fos esa una persona com jo». A mi aquells dies em ava exactament el contrari, i pensava: «Potser sí que has d’entrar en aquest club, si no els importa tenir a dins una persona com jo». I quan estava en aquests pensaments, es va produir un detall determinant. No sé com vaig saber que també havien proposat entrar al nucli fort dels Serveis Informatius a en Josep Maria Ràfols Cabrisses. En Mima, com era conegut per la major part de la professió. Havíem estat compa ny s a l’Escola de Periodisme de l’Església, que va ser aquells a ny s un cau de «progres», tant per part del professorat com de l’alumnat. Crec que en Ràfols feia el curs que venia darrere del meu, però coincidíem en assignatures compartides, com la Història del Periodisme que ens donava Vázquez Montalbán. I, sobretot, havíem estat compa ny s al Diario de Barcelona, on ell es va incorporar dos o tres a ny s després que jo. Em va faltar temps per trucar-li: «Hola, Mima. Jo sé que tu saps, i tu saps que jo sé. Què penses dir-li, a en Quintà?». L’endemà vam dinar plegats, cadascú amb la seva margarida a mig desfullar. I aviat ens vàrem adonar

que les reflexions que havíem fet eren molt semblants, i que ens portaven a tots dos fins a la mateixa pregunta: això de TV3 serà un mitjà important i solvent com assegura l’Alfons o acabarà sent tard o d’hora una altra finca informativa de Jordi Pujol? I el que vàrem fer va ser ajuntar les dues margarides: —Si tu dius que sí, jo també. —Va, doncs si tu dius que sí, també ho diré jo. O sigui, d’alguna manera vàrem sindicar el risc. Ens va fer la sensació que si ens trobàvem tots dos allà dins podíem ser una mica més forts per afrontar plegats pressions que eren previsibles. Aquesta era segurament una vana i l·l usió. Però, si més no, ens podríem llepar mútuament possibles ferides de guerra. Crec que l’endemà mateix d’aquest dinar jo vaig posar-me en e amb l’Alfons Quintà per dir-li que sí, que molt bé. Ah, i que, per descomptat, de les dues possibilitats de què m’havia parlat, em quedava la de dirigir un dels telenotícies. Que, per cert, era una paraula que ens sonava raríssima, després de tants a ny s de pensar que el nom substantiu comú dels programes informatius a la televisió era telediario.

2

EN PROVES, EN PROVES

La primera imatge de l’emissió inaugural de TV3, el 10 de setembre de 1983, que va crear una gran expectació. L’actor Joan Pera saluda l’audiència.

En qüestió de sis mesos l’expectació per la imminència de la creació de la nova televisió catalana va créixer notablement. A la primavera del 1983 la gent, alguna gent, sabia que existia un projecte de fer una nova cadena. El mateix nom de TV3 va trigar força a transcendir. Vist amb ulls d’ara podria haver-hi algú que pensés: «Vaja, quina supeditació: ens co l·l oquem ja d’entrada a la cua de la llista de televisions espa ny oles». De fet, els bascos van batejar la seva nova televisió amb el d’Euskal Telebista i tothom ho va trobar ben natural. Per què aquí aquesta denominació ordinal? Sé que això es va discutir i que es va discutir força, però no tinc ni idea de quin va ser el despatx on es va prendre la decisió. Mentrestant Televisió Espa ny ola havia mogut fitxa a Catalu ny a. Després d’ocupar des del 1959 els estudis de Miramar, un casalot construït per a l’Exposició del 1929 que ja començava a caure a trossos, el 27 de ju ny del 1983 es va traslladar amb armes i bagatges a la seva ubicació actual, a Sant Cugat del Vallès. Les capacitats tecnològiques van augmentar prou per ser durant algun temps un centre de producció important per a les dues cadenes d’abast estatal. I alguns dels exce l·l ents professionals que hi prestaven serveis havien somiat repetidament fer-ne una televisió amb cara i ulls i específicament catalana. Però des dels centres de

poder madrile ny s no acabava d’haver-hi mai una voluntat prou definida. Fins i tot ja després de la posada en marxa de TV3 es va estudiar la creació d’un nou canal de TVE només per a Catalu ny a. Això va arribar a estar sobre la taula de Pilar Miró, quan el 1987 era presidenta de l’Ente. Però la idea no va prosperar i, en canvi, s’acabaria autoritzant la creació d’un segon canal de la Televisió de Catalu ny a, el que es va batejar com a Canal 33, perquè el 3 ja havia perdut qualsevol connotació d’inferioritat i es va apostar per un nom que venia a voler dir: «Per a qui no li agradi, dues tasses». Ja al tombant de l’estiu, es va anunciar que la inauguració del nou canal es faria coincidir amb la diada de l’Onze de Setembre. Les diades nacionals no eren com les d’ara, però, d’ençà que es van fer les grans manifestacions del 1976 a Sant Boi i del 1977 al eig de Gràcia, aquella data havia at de ser una efemèride minoritària a quedar insta l·l ada, oficialment i afectivament, com la gran jornada reivindicativa dels sentiments nacionals. Si deixem de banda un assaig tècnic que va fer per Sant Jordi del 1983, TV3 va oferir el darrer quadrimestre d’aquest a ny cinc emissions extraordinàries abans de la posada en marxa de la programació regular diària, que hauria d’esperar a mitjan gener del 1984. En deien «emissions en proves». Van ser la inaugural, el 10 de setembre, i unes altres quatre per a les quals es van triar dates pensades en termes estratègics per anar creant un clima in

crescendo. Tres d’elles tenien una cosa en comú, no gens menor: coincidien amb partits del Barça. «Se ny ores i se ny ors, bona tarda. Amics, avui 10 de setembre del 1983 us saludem per primera vegada des de TV3, Te - levisió de Catalu ny a.» Aquestes paraules pronunciades a dos quarts de quatre per l’actor Joan Pera, aleshores joveníssim, servien com a primera salutació a una audiència que havia fet mans i mànigues per tenir sintonitzats ja els televisors i viure un moment que es començava a intuir que era històric. En Pera, que malgrat la seva edat començava a gaudir d’una certa reputació en els camps de les arts escèniques i de l’humorisme, vestia d’una manera molt formal: un vestit de color beix, amb camisa blanca i corbata que feien joc. En el decorat de fons, hi destacava el primer logo de TV3, ara ja mig oblidat: les lletres TV d’un color blau fosc i el 3 formant una banderola amb les quatre barres que s’escapaven cap avall, com voleiant. Aquest logo era també l’element bàsic de la careta inicial. El disse ny havia estat fet per l’agència Ogilvy & Mather i la sintonia que l’acompa ny ava havia estat composta per Jordi Doncos. És una llàstima que no es pugui ara «escriure» aquí la manera com sonava aquella música. Però això, per a qui vulgui conèixer-la o vulgui recordar-la, actualment és fàcil de trobar a internet. Jo tenia pactada la meva incorporació al projecte per a primers d’octubre, de

manera que a l’emissió inaugural no hi vaig tenir cap paper. Això sí, em van convidar a viure-la des de dins de la seu del carrer de Numància, on tindria el meu lloc de treball durant els següents dos a ny s i mig. Em van demanar que aquella tarda hi arribés amb prou temps per no contribuir gens ni mica a possibles co l·l apses durant l’estona immediata a l’arrencada. Ho vaig fer amb un bon grau d’emoció i de nervis, que aviat em vaig adonar que, com és lògic, no es podien comparar amb els dels compa ny s que, ja integrats en l’activitat laboral, anaven amunt i avall preparant tots els detalls. A alguns els corresponia assumir funcions tècniques; d’altres es repartien tasques de relacions públiques i atenien convidats que anaven arribant. No gaires, tanmateix, perquè els polítics i els alts càrrecs seguirien l’emissió des de la discoteca Zacarías, situada a la Diagonal, a tocar de la plaça de sc Macià. Recordo que em vaig poder procurar una cadira en un lloc discret i que, relativament aïllat, em vaig dedicar a veure tot aquell tràfec amb un cert distanciament. Ja arribaria el moment de ser jo el que anés amb un coet al cul per aquells adissos. El rei del mambo, naturalment, era en Quintà. Se’l veia exultant, i amb raó. Segur que arribar fins a aquell moment no havia estat ni per a ell ni per als seus co l·l aboradors un camí de roses. No és cap secret que fins a un parell de dies abans encara hi havia dubtes de si aquella emissió s’arribaria a produir. He dit un parell de dies? No, el cert és que fins al moment mateix d’anar les primeres imatges a l’aire hi havia por que pogués ar qualsevol cosa. Allò de l’alegalitat feia que ningú no les tingués totes. Una estona abans de l’hora en què havia de començar l’emissió, els membres més destacats de l’staff es van ficar al sancta sanctorum del control tècnic. Entre ells, a més d’en Quintà, hi havia Canals i Ferrús, ja

esmentats anteriorment, la Rosa Maria Calaf i l’equip tècnic imprescindible. I va arribar el moment. Jo no el vaig poder viure presencialment perquè al control hi cabia poqueta gent i m’estava encara a la meva cadira. Però després el making of d’aquella estona es va divulgar i va circular suficientment perquè molta gent pogués fer-se càrrec de com havien anat aquells minuts històrics. En Quintà personalment va cantar el compte enrere i va cridar «top!», l’expressió (que mai no he sabut d’on ve) usada a totes les televisions per indicar que es premi el botó de play per engegar un vídeo. En aquest cas, el vídeo de la careta amb la música a què m’he referit anteriorment. I, tot seguit, les paraules d’en Joan Pera. El bo d’en Joan no va estar sol en la presentació del programa. Més tard, aquella mateixa tarda, també hi va tenir un paper destacat l’actriu Àngels Moll. Entre tots dos varen aconseguir conferir als continguts un to d’una gran professionalitat. Aquest era, de fet, un dels reptes: que la gent no tingués en cap moment la impressió que aquella seria una televisió feta per quatre amics, una televisió d’estar per casa. Ja des del primer moment, el llenguatge, el to, la decoració i l’entorn gràfic no van deixar dubtes en aquest sentit. Això ara sembla que no hauria pogut ser d’una altra manera, però en aquell moment no era tan obvi. I, en qualsevol cas, aquest objectiu de causar bon efecte es va aconseguir amb escreix. Aquell dia TV3 ja va exhibir dos dels que serien els seus grans trumfos: la sèrie Dallas i el Barça. Dallas s’havia fet als Estats Units i narrava les corrupteles i les peripècies sentimentals dels Ewing, una família de milionaris petroliers de l’estat de Texas. Amb el temps, de sèries de televisió se n’han vist tantes i de tan diverses que a hores d’ara es fa molt difícil avaluar-la. En tot cas, era un producte d’aquells destinats a un consum massiu. Televisió Espa ny ola n’havia ofert les dues primeres temporades i incomprensiblement havia donat a entendre que renunciava a continuar programant les següents. I aquí va aparèixer Jordi Sasplugas. Era un productor andorrà..., vaja, és un productor andorrà molt bon coneixedor del mercat audiovisual. La seva aportació professional en els primers a ny s de TV3, com a cap del Departament de Producció Aliena, va ser absolutament

determinant. Se’n va anar al MIPTV, el mercat mundial de producte televisiu que se celebrava i se segueix celebrant a Canes, i hi va donar un cop de mà en tota regla. Abans que els compradors de TVE acabessin de decidir si la voldrien o no, ell havia aconseguit els drets de Dallas. Estava ja molt bregat en els secrets de la compra, la venda i la distribució de cinema, primer al seu país i després a Catalu ny a, i coneixia i el coneixien moltes persones d’aquest món, dins i fora de les nostres fronteres. El seu know how el va traslladar sense gaires problemes a la llotja televisiva internacional. I a ell va ser degut, en bona part, que TV3 pogués comptar també amb títols com L’Escurçó Negre, Veïns, La dimensió desconeguda, Magnum, Hotel Fawlty, Els joves... amb arguments i personatges que aviat formarien part de l’imaginari co l·l ectiu d’un parell de generacions de catalans. Dallas, certament, no era un compendi de virtuts des de cap punt de vista. Això va fer que hi hagués qui s’escandalitzés o en renegués, bé perquè considerava que estava massa allu ny ada del que se suposava que havien de ser uns valors consubstancials a la manera de ser dels catalans, bé perquè era vista com un subproducte infecte. Veient com van diluir-se alguns d’aquells suposats valors i veient tota la brutícia que aniria arribant al cap dels a ny s a les pantalles grans, petites i petitíssimes, amb els ulls d’ara es podria dir que Dallas era una sèrie, si no de culte, sí perfectament precursora de la dieta televisiva de les següents dècades. Tindré ocasió d’explicar, en un dels següents capítols, una conversa mantinguda amb Antoni Tàpies sobre aquest particular. El Barça era un tret segur. S’ha explicat sempre, per activa i per iva, com aquest club que és (o era?) més que un club ha estat un element fonamental d’integració de classes socials i de cultures. A les grades primer del camp de les

Corts i després del Camp Nou s’hi han assegut de costat l’empresari del puro, el treballador de banca, el contractista d’obres, el paleta, el professor universitari i l’inte l·l ectual tocat per la concupiscència futbolística. Tots ells han cantat gols a cor què vols i tots ells han escridassat enfurismats els gurucetes de totes les èpoques. Entre la multitud dels teleespectadors es podia esperar una comunió semblant. El Barça es veuria a la gran ciutat i a les comarques pirinenques, a Sarrià, a Sant Andreu de la Barca, a Sants, a l’Hospitalet de Llobregat o al barri de Torreforta de Tarragona. Se’l mirarien catalanoparlants i castellanoparlants. Seria, doncs, com volia ser TV3 en el seu conjunt, un factor primordial d’integració lingüística. Aquesta funció va ser, per cert, la que majorment va destacar Jordi Pujol en l’a l·l ocució que va fer en aquell programa inaugural. Tres quarts d’hora abans del començament del partit de futbol es va fer un forat a la programació per fer una connexió en directe amb el Camp Nou. Era la primera connexió exterior de la història de TV3. Tothom amb els dits creuats, i va sortir bé. Entre altres coses perquè al capdavant d’aquella operació hi havia una persona que també seria clau en tot l’impuls inicial de la cadena: el realitzador Lluís Maria Güell, un dels considerats grans entre els grans dels que havien crescut professionalment en el circuit català de TVE. En Güell, en part pel seu caràcter afabilíssim i en part per l’excellència de la seva feina, ha estat sempre una persona respectada i irada. La càmera va fer una escombrada per les graderies encara buides i se’ns va informar que començaven a caure gotes. Sincerament, no recordo si després va ploure gaire durant el partit. El que sí que recordo és que el Barça jugava contra l’Osasuna i que va gua ny ar només per 1 a 0. Gol de Carrasco rematant una pilota refusada pel porter després d’un bon cacau de Schuster. El va cantar en Josep Maria Casanovas, que va ser el narrador del partit i que va ser assistit en les valoracions per Carles Rexach, que s’estrenava aquell dia en aquests menesters i que, a instàncies del periodista, va dir també unes paraules de benvinguda a la nova tele. Però no va

ser l’únic que ho va fer durant aquella transmissió. També van enxampar per demanar-li unes paraules Diego Armando Maradona, que, per a sorpresa de tothom, va explicar que estava perfectament al cas d’aquella inauguració i que havia estat seguint els primers comos del programa des de l’habitació de l’hotel abans d’anar cap al Camp Nou. Hi ha constància que en Joan Pera va quedar touché quan va saber que entre les moltes persones que l’havien estat veient hi havia hagut, també, l’astre argentí. La programació d’aquella tarda-vespre va durar deu hores. La va culminar, a la nit, la pe l·l ícula Alba zulú. L’acció se situa el 1879 a Sud-àfrica. L’exèrcit britànic emprèn la conquesta de Zululand, que en principi poden escometre sense gaires problemes. Però vet aquí que el British Army es deixa sorprendre per un encoratjat impi zulu, que els gua ny a contra pronòstic a la batalla d’Isandlwana. Alguna connotació especial? I ara! Podem també imaginar que aquesta era la pellícula que es devia considerar de major interès general d’entre el lot que havia pogut comprar TV3 en els mesos anteriors. Les reclamacions, a Jordi Sasplugas. Sí que val la pena recordar que aquesta pe l·l ícula havia estat vista ja a les sales de cinema i que la distribució, en castellà, s’havia fet amb un títol lleugerament diferent: Amanecer zulú. Això va crear alguns dubtes de si era o no la mateixa. I és que la gent no estava acostumada en absolut a sentir títols de pe l·l ícules en català. Tot i així, en aquest cas la diferència era escassa. Però quan mesos més tard es va ar Con faldas y a lo loco amb el títol Ningú no és perfecte, l’estra ny

esa va ser força més gran. Hi tornarem, també. De moment, i ja que parlem de gent que s’estra ny ava de coses, quedem-nos amb alguns dels detalls de la crònica sobre l’estrena de TV3 que l’endemà sortia a El País amb el títol: «TV3 emitió toda la tarde de ayer con éxito de público y buenas imágenes». A propòsit de la pe l·l ícula Alba zulú, a més de dir que es tractava d’un bon film, hi destacava precisament el fet que hagués estat doblada al català. Ara, òbviament, això no caldria dir-ho, però aleshores sí perquè la falta de costum era absoluta, i molta gent ni s’imaginava que fos possible, o que fos factible, o que fos adequat, o que fos necessari. L’altra pe l·l ícula que es va ar aquell dia va ser Trafic, de Jacques Tati. En aquest cas s’havia respectat el títol original, probablement per consell de Jaume Figueras, que s’estrenava en aquella ocasió com a comentarista cinematogràfic de la cadena. En ser una pe l·l ícula que pràcticament no té diàlegs, l’assumpte del doblatge ja no era tan vital. Però el cronista d’El País l’endemà no es va estar de dir que hi apareixia Jacques Tati «farfullando en catalán». També va sorprendre al cronista el fet que entre les salutacions institucionals que es van emetre aquella tarda s’hi comptés la de l’aleshores lehendakari Carlos Garaikoetxea «inicialmente en catalán y luego íntegramente en euskera con rotulación en catalán». Prodigiós! De missatges de benvinguda se’n van retransmetre una bona quantitat, començant, per descomptat, pel del president Pujol, que va destacar sobretot la importància que el nou canal havia de tenir amb vista a la normalització lingüística. I també els de Narcís Serra, Miquel Roca Ju ny

ent, Raimon Obiols, Jaume Perich, Salvador Espriu, Joan Oliver, Joan Manuel Serrat, Carles Ferrer Salat, el general Sáenz de Santamaría (que, contra la creença viralitzada, no és pare ni oncle de la coneguda política del PP), i un llarg etcètera d’aquells que desborden la capacitat memorística de qualsevol. N’hi havia de neutres, n’hi havia que denotaven un gran entusiasme i n’hi havia que remarcaven alguns matisos. Pasqual Maragall desitjava, des d’un terrat assolellat, que els programes fossin de qualitat i que «el seu missatge fos tan net i tan obert com ho és aquest dia d’avui». Per la seva banda, Vázquez Montalbán advertia del perill de fer un mitjà de comunicació de via estreta: «Si es converteix en un instrument d’un catalanisme carrincló, de jo soc català i porto barretina i al que em digui res li tallo la sardina, malament». Algunes de les intervencions resultaven sorprenents en aquell moment, com la de Julio Iglesias, Sara Montiel o Carmen Sevilla. I d’altres ho són, de sorprenents, vistes amb els ulls d’ara. Molt especialment la de l’exdirector del grup teatral Els Joglars, Albert Boadella, encara molt allu ny at aleshores de les actituds que ha tingut més tard respecte a Televisió de Catalu ny a i respecte a Catalu ny a en general. En aquella època el comptatge de les audiències no era tan sofisticat ni exacte com ho ha estat després. Però es va calcular que pel cap baix havien vist aquella primera emissió mig milió d’espectadors, una xifra que elevava fins a un milió i mig la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I cal tenir en compte que encara no estava desenvolupat el sistema de repetidors i que la zona de cobertura es limitava a Barcelona i l’àrea metropolitana. En alguns indrets es van insta l·l ar pantalles gegants perquè persones que encara no estaven en condicions tècniques de rebre el se

ny al poguessin seguir el programa des del carrer. L’expectativa pel nou «tercer canal» era immensa. I va créixer per hores al llarg de la tarda quan es va anar comprovant que, de carrincló, ben poc. Pujol, entrevistat breument al Camp Nou, va dir que l’acollida estava sent molt bona, i s’hi va referir amb aquestes paraules: «Estem en condicions de fer una bona televisió. Pot aspirar a ser una de les bones televisions, evidentment no cal dir en l’àmbit de l’estat espa ny ol, però també ha d’intentar tenir un bon nivell internacional». Un clar reflex de l’expectació generada va ser la gran quantitat d’insercions publicitàries que la nova cadena va contractar per a aquell dia inaugural. Van ser trenta o quaranta espots els que es van ar als intermedis dels diversos espais, i no eren de firmes qualssevol. Particularment, quan vaig veure en pantalla el primer de tots, que va ser el de Coca-Cola, vaig pensar que tot allò aniria com una seda. Els progres d’aquelles dècades estàvem acostumats a veure la publicitat com un reflex d’una societat consumista que repudiàvem. Però aquest és un índex que no enga ny a: si els anunciats es gasten els quartos en un mitjà és perquè tenen perfectament calculat que la inversió s’ho mereix. Com a signe de vitalitat, doncs, el «CocaCola és així» se’m va posar molt bé. I era l’evidència que els gestors de la cadena havien tingut bona cura de preparar també amb especial atenció aquest aspecte material, indispensable per a la bona marxa empresarial del projecte. Tot i que en aquelles insta l·l acions del carrer de Numància ja hi començava a estar esbossada una primera redacció, els informatius varen tenir poc paper en aquella primera emissió. Es va emetre un reportatge d’uns deu minuts de durada en què s’explicava la forma de treballar dels reporters ENG, que constituïa una gran novetat en el panorama televisiu mundial del moment. Les sigles responen a les paraules electronic news gathering, que vindria a voler dir, textualment, «reco

l·l ecció electrònica de notícies». Òbviament és un de tants termes manllevats de la tradició televisiva dels Estats Units. Per a mi va resultar força engrescador el plantejament que es feia en aquella peça, amb fórmules que tant des del punt de vista tècnic com del llenguatge audiovisual resultaven completament inèdites no ja només per al públic, sinó fins i tot per als estaments professionals. En l’àmbit estrictament particular em va fer i l·l usió veure com un d’aquells primers reporters era en Joan Víctor, que havia estat fotògraf del Diari de Barcelona i amb qui havia fet tàndem més d’una vegada en cobertures periodístiques. No sé quantes hores em vaig ar assegut, com a espectador privilegiat, entre les bambolines de la nova televisió. Sí que recordo amb tota seguretat que a l’hora del partit de futbol encara era allà. I que això em va donar ocasió de fer una petita aportació a l’emissió. En un moment donat de la transmissió des del Camp Nou em vaig adonar que sortia en pantalla un rètol amb una falta d’ortografia. Per a qui no ho sàpiga, val la pena explicar que aleshores la majoria dels textos sobreimpresos a la pantalla es plantificaven en directe. Això vol dir que no hi havia marge de temps perquè essin per una adequada correcció lingüística i que la persona que s’ocupava d’escriure’ls i de prémer el botó en el moment oportú solia anar força estressada. Doncs bé, de cop llegeixo: «Partit oferit per La Caixa». Oblidant la meva condició de convidat de pedra, em vaig aixecar i vaig acostar-me a la porta del control. A la primera persona que vaig veure li vaig demanar que ho comentés a qui correspongués. Uns moments després, de nou assegut al meu racó, vaig poder veure que tornava a aparèixer el rètol però ja sense la falta. Va ser el primer encara que insignificant servei que vaig fer a l’empresa a la qual dedicaria tants esforços durant els a ny s següents. En definitiva, aquell programa del dia 10 de setembre va tapar força boques i va deixar unes quantes coses ben clares. La primera de totes, que aquella no seria la «televisión antropológica» a què l’havia volgut reduir José María Calviño, el qui era aleshores director de la Radiotelevisió Espa

ny ola. Ho havia dit en públic i en privat, i quan usava aquesta expressió no era per referir-se a l’antropologia com una digníssima disciplina de l’àmbit de les ciències humanes i socials, sinó per fer-la sinònim de casolana, folklòrica o barretinaire. És a dir, exactament allò que Vázquez Montalbán havia volgut conjurar en la seva salutació. Ell formava part de la vuitantena d’inte l·l ectuals i professionals que, sortint al pas del que havia dit Calviño, havien fet un manifest demanant que, llu ny de ser antropològica, la nova televisió fos catalana, oberta i universal. Calviño era només la punta d’un iceberg consistent que es mantenia molt sòlid a Madrid. El 28 d’octubre del 1982 Felipe González havia gua ny at les eleccions amb majoria absoluta i el nou govern del PSOE no semblava tenir cap mena de pressa a afavorir la proliferació de nous canals. Ni de privats, que encara trigarien set a ny s a arribar, ni d’autonòmics. Els bascos havien tirat pel dret i ells ja havien inaugurat Euskal Telebista el 31 de desembre d’aquell a ny . Els catalans van seguir la mateixa estratègia, la dels fets consumats. Catalu ny a Ràdio es posava en funcionament el 21 ju ny

del 1983. La tele, uns mesos després. Mentrestant la llei de tercers canals s’anava covant de forma desesperadament lenta, per més que a ny s més tard Alfonso Guerra va jurar i perjurar que havia estat la llei més ràpida del govern del PSOE. Aquest era un problema relatiu perquè, com ja ha quedat dit, s’havia decidit jugar la carta de l’alegalitat. Però més paralitzador era el tema de l’ús de la xarxa. I això en dos sentits. D’una banda, hi havia la qüestió de com distribuir la imatge de TV3 a tots els punts de Catalu ny a, i, de l’altra, l’arribada de les imatges a Catalu ny a des de Madrid o des d’altres punts de la geografia espa ny ola. Els es per a ambdues qüestions sembla que es van produir a diversos nivells. Els més explícits van ser els que van tenir lloc entre Pere Cuxart, que va ser nomenat director general de la nova Corporació Catalana, i Francisco Virseda, director general de Medios de Comunicación Social del govern del PSOE. Les versions que han circulat sobre els estira-i-arronses d’aquells mesos són diverses i, per descomptat, no del tot coincidents. Que es pretengués usar la xarxa per enviar imatges a Catalu ny a des d’altres punts d’Espa ny a, als de Madrid ni els cabia al cap. Per a què les volien els catalans, aquestes imatges, si la seva televisió el que havia de fer era mostrar aplecs de sardanes i jornades castelleres? La xarxa de repetidors era, i va continuar sent durant molt

de temps, un monopoli absolut de TVE, i això va obligar, com es veurà, a buscar solucions molt imaginatives per al transport de les imatges. Pel que fa als repetidors dins del mateix territori català, els gestors de l’istració central asseguraven, i encara asseguren, que n’oferien un ús compartit. Però la desconfiança de la part catalana, des de Pujol fins als engi ny ers de telecomunicacions, era majúscula. I tan bon punt es va anar comprovant que els problemes es multiplicarien, es va decidir que Catalu ny a crearia la seva pròpia xarxa de distribució del se ny al televisiu. Quan va arribar el segon programa extraordinari, o de proves, o com se n’hagués de dir, l’emès el diumenge 20 de novembre, sí que ja estava del tot implicat en la feina. Hi portava més de sis setmanes en què ja havia vist i experimentat coses absolutament extraordinàries. Però ara les deixo de moment aparcades per continuar amb el fil de la narració d’aquelles emissions extraordinàries. Encara que a empentes i rodolons, havíem avançat força en el disse ny del format dels futurs telenotícies. I en aquella ocasió es va decidir que la seva targeta de presentació ja no seria un pur making of, sinó una petita mostra de l’estil dels espais informatius que arribarien a les llars catalanes. Encara no estàvem en condicions d’assegurar que poguéssim servir les notícies del dia amb la immediatesa que prevèiem per a les setmanes següents, de manera que vàrem idear un telenotícies precuinat durant els dies immediatament anteriors. L’espai va tenir mitja hora de durada i el va presentar en Jaume Barberà, una de les persones que en Quintà tenia fitxades ja com a conductores dels futurs telenotícies. Si no podíem garantir les ultimíssimes novetats del dia, sí que podíem mostrar la manera com concebríem la tria de les notícies i la manera com les explicaríem, amb molta elaboració audiovisual. La que vàrem

elegir per obrir aquell programa de mitja hora va ser el sorteig dels quintos, que s’havia produït ara no recordo si aquell mateix matí o potser el dia abans. Just a continuació, una peça documental sobre l’obligatorietat del servei militar a Espa ny a i les veus crítiques que s’hi manifestaven en contra. Cal recordar que Pepe Beúnza, el primer objector de consciència per causa política i no religiosa (com era el cas dels Testimonis de Jehovà), va ser empresonat per no voler allistar-se a l’exèrcit l’a ny 1971. I la supressió del servei militar obligatori no arribaria fins a l’a ny 2001. El 1983, doncs, encara no s’havia arribat ni a l’equador d’aquell llarg procés. Era atzarosa l’elecció d’aquell tema per encapçalar aquell «prototelenotícies» de la història de TV3? Evidentment que no. Però, com tantes vegades succeeix en el món del periodisme, una circumstància concreta, la celebració del sorteig dels quintos, va fer que fos aquell i no un altre el que ocupés el primer titular. També va ser només fins a cert punt casual la manera com es va tancar aquell programa. Es donava la circumstància fortuïta que s’havia triat el 20 de novembre per a aquella segona sortida a la palestra. Vull creure, perquè d’això no en tinc constància directa, que la raó principal és que aquell dia també hi havia partit del Barça. A més, s’havia anat ampliant la xarxa i ja es podia incorporar un nou contingent de públic. Però, d’altra banda, és evident que la data del 20-N tenia connotacions que no se li escapaven a ningú. Era, ves per on, el vuitè aniversari d’uns quants nens i nenes que van ser convidats al plató i que, per tancar el telenotícies, van bufar amb en Jaume Barberà les vuit espelmes d’un esplèndid pastís. Es tractava d’una aposta arriscada, perquè ningú no estava acostumat a veure un Telediario que acabés amb una performance com aquella. Però va agradar. No sé si a tothom, és clar, com a amb tot. Ara bé, va contribuir a continuar gua ny

ant-se el fervor d’una porció substancial de públic. La programació d’aquella tarda la va obrir la Cristina Fabregat, una de les presentadores que havien estat fitxades per fer tasques de les anomenades de «continuïtat». Però la primera imatge que es va veure després de la careta gràfica no va ser la de la presentadora, sinó la d’un maniquí d’aquells d’època que se sostenien en unes potes de fusta. L’efígie era d’un noi guapot i lluïa una samarreta amb una llegenda: «TV3. Sabia que vindries». És un eslògan que va ser força prodigat durant el procés d’arrencada de la nova tele i que a mi em semblava molt ben triat des del punt de vista propagandístic, més enllà de les seves ressonàncies literàries. Se l’havia empescat l’Humberto Compagnucci, un argentí que era un tipus genial i que dominava molt bé les arts escenogràfiques i el disse ny . En Beto, així és com el coneixíem i com l’anomenava tothom, ha explicat en alguna ocasió com se li va ocórrer. Diu que estava un dissabte a casa seva veient una pe l·l ícula a la televisió i el va trucar en Quintà. Com sempre, amb tota mena d’urgències. S’havia decidit que dilluns es faria una campa ny a de premsa i es necessitava un eslògan. Li va demanar que pensés alguna cosa. Ell, que era un home per sobre de tot tranquil i que no donava mai la sensació d’atabalar-se per res, va continuar mirant-se la pe l·l ícula. A la següent escena un personatge entrava en una casa i el que ja hi era li va dir: «Sabía que vendrías». Quan va acabar la pe l·l i, en Beto va tornar la trucada a en Quintà: «Què et sembla “Sabia que vindries”?». Al cap de pocs dies l’eslògan circulava pertot arreu. Pot ser que

m’equivoqui, però m’estra ny aria que en Compagnucci hagués conegut abans el poema de Vicent Andrés i Estellés. A mi la Cristina m’havia enamorat uns a ny s abans, quan la veia presentant, amb dues trenes, un espai informatiu del circuit català de Televisió Espa ny ola. En aquesta ocasió la trena era una de sola, però a ella se li notava la desimboltura ja adquirida a ny s abans a Miramar. Ella, la sca Fosalba i en Jordi Novellas serien, en els primers a ny s, les persones que s’encarregarien d’anunciar als espectadors els programes que es veurien o de dir quan tocava allò de: «Els preguem que disculpin aquesta interrupció...». at algun temps es va incorporar a aquest equip la Mari Pau Huguet, que va accedir per aquesta via a altres tasques que li van donar una gran popularitat. En la seva intervenció inicial la Cristina va dir, entre altres coses, que des de l’anterior emissió extraordinària la xarxa d’emissió s’havia anat escampant. Concretament, va parlar de la recent entrada en funcionament dels reemissors de Sant Pere de Ribes i d’Olot. Era la taca d’oli. Una taca d’oli que s’anava escampant per tot el territori català gràcies a la tossuderia de les ments pensants i a l’eficàcia de l’equip d’engi ny

ers que treballaven a les ordres d’en Ferrús. Gent com Pere Vila, Joaquim Amat, Amadeu Gassó, Jacint Oliver, Antoni Picola, Joan Royo, Joan Serra i molts altres que tenien al cap els seus coneixements sobre telecomunicacions i la particular orografia del país. Un dels engi ny ers que treballava sobre el terre ny , en Ramon Cillero, va explicar una anècdota impagable en el curs d’un programa commemoratiu que TV3 emetria en un dels seus aniversaris. Diu que quan es disposaven a muntar un repetidor a Oliana es va presentar un home que es va mostrar disposat a ajudar-los en allò que pogués. Va estar desfent bobines, traginant peces, subjectant cables... Els tècnics treballadors de TV3 van imaginar que era algú enviat per l’Ajuntament. Però vet aquí que, en acabar la jornada, els va confessar que era el capellà, va treure d’una bossa algun ornament litúrgic i va beneir el repetidor que havia contribuït a muntar. Aquell dia, el 20 de novembre, l’emissió no va ser tan llarga com la del dia 10 de setembre. Però si hi fem un petit repàs, veurem que estava farcida també, com aquella inaugural, de petites, o grans, declaracions d’intencions. Al darrere de la presentació de Cristina Fabregat, actuació de Pep Bou, l’home de les bombolles de sabó, amb un fragment de l’espectacle que tant va fer córrer per escenaris de tot el país, el Bufaplanetes. Tot just després, una sèrie de dibuixos animats per als menuts, Pac-Man. A les sis en punt, el segon capítol de Dallas. I després de les aventures i desventures dels Ewing, una sèrie de petits espais que combinaven les actuacions i els reportatges: una mostra del mític Glups! del no me ny s mític grup de teatre Dagoll Dagom, un informe titulat «Del xampa ny al cava» (m’encantaria estendre’m sobre aquesta mutació, que jo vaig viure periodísticament quan era a El Món, però ara no és el moment), una actuació de Melodrama, que era un dels pocs grups que cantava rock en català, una cançó

interpretada per El Fary, un reportatge titulat Olot, terra de pintors i, per tancar aquest poti-poti, una actuació d’en Sisa, el Sisa de l’època en què era bon mi ny ó. Tot seguit, es va emetre l’espai informatiu al qual ja m’he referit, el que va començar amb els quintos i va acabar amb la bufada de vuit espelmes amb motiu d’un joiós aniversari. Aquests no van ser els últims se ny als de fum que es van oferir aquella tarda. N’hi va haver d’altres. En Jaume Barberà va introduir també unes cròniques sobre les inundacions que hi havia hagut a diversos llocs de la Península els quinze dies anteriors. Es van mostrar imatges força potents sobre estralls fets per l’aigua al Baix Llobregat, al Barcelonès i al Vallès Occidental. La major part d’aquestes imatges eren producte de la feina feta per reporters de la casa, però també n’hi havia unes que havien estat enregistrades i cedides per una se ny ora de l’Hospitalet de Llobregat. S’iniciava en aquell moment una tradició que ha estat constant al llarg de la història de la cadena: la co l·l aboració espontània i graciosa dels teleespectadors. La segona part del mateix reportatge descrivia les desgràcies que els aiguats havien originat a Andalusia. I Barberà va recalcar que amb aquella informació s’estrenava la corresponsalia de TV3 a Sevilla, que fou una de les primeres que es van obrir, molt abans, per exemple, que les delegacions d’altres capitals catalanes. Clarament, hi havia la voluntat de complaure tota mena de sectors de públic. I un altre clar se ny al inclòs als espais d’aquell dia va ser l’emissió d’un reportatge molt generós pel

que fa al minutatge i al tractament, aquest en prime time, sobre el viatge que havia fet el rei Joan Carles a Tunísia, el Zaire i el Congo Brazzaville. Es destapava així una carta que més tard jugarien hàbilment els directius de TV3: tractar amb una especial cura i delicadesa tot allò que tingués relació amb la casa reial. L’estratègia amagada darrere d’aquesta actitud era clara: si de Madrid plovien garrotades i incomprensions, una manera de superar-les era per elevació. Més endavant es van anar produint situacions en què aquesta línia d’actuació es va reblar amb operacions molt ben tramades. D’allò que ara se’n diria jugades mestres. El Barça jugava el partit d’aquell vespre amb la Reial Societat. Era casualitat que es tractés d’un equip basc? M’imagino que sí, perquè la mà d’en Quintà era allargada, però no tant per fer arreglar a la seva mida el calendari de la Lliga. En aquesta ocasió es va estrenar en la transmissió del partit un noi que ja es quedaria a la casa: l’Eduard Boet, que ja s’havia foguejat en aquests menesters fent costat a Joaquim Maria Puyal a les emissores de ràdio des d’on havia narrat els partits. En Boet, a més, seria aviat un puntal del Departament d’Esports. I, per cert, no era d’aquells que més cridaven. Simplement, feia les coses, locució inclosa, amb molta pulcritud. Potser per això a la llarga algú va considerar que era «massa fred» fent les transmissions dels esdeveniments esportius, aquelles que pretesament requereixen un plus d’emotivitat o ió. I, per postres, la pe l·l i del dia. En aquesta ocasió, La ciutat cremada, d’Antoni Ribas. Estrenada el 1976, a aquesta cinta no li calia el doblatge. Era catalana pels quatre costats. Millor dit, era una de les poques mostres de cinema genuïnament català que s’havien realitzat en els darrers temps. El seu subtítol era prou indicatiu de l’època històrica que evocava: «Del desastre de Cuba a la Setmana Tràgica». Una bona part dels actors eren catalans o arrelats a Catalu ny a, molts dels extres eren gent d’aquí (fins i tot persones molt conegudes en altres àmbits), la música havia estat composta per l’insigne Manuel Valls Gorina... Però més enllà de tots aquests ingredients, era genuïna també la manera com s’havia finançat la producció, amb el reclutament de dotzenes de «compte-

partícips» que hi varen aportar quantitats diverses, segons les possibilitats de cadascú. És a dir, allò que ara s’anomenaria un crowdfunding. Era, doncs, una pe l·l ícula que duia una aura d’empresa co l·l ectiva, de pi ny a, d’entre tots ho farem tot. TV3 també volia alimentar-se en cert aspecte d’aquest esperit, amb la diferència que en aquest cas l’espectador no havia de desembossar ni un duro. I, a més, La ciutat cremada s’havia fet també amb una reputació d’obra resistencialista. Cal tenir en compte que el seu rodatge havia començat amb Franco encara tan tranquil a la casa d’El Pardo i que, en conseqüència, tant el guió primer com la promoció comercial després s’havien hagut de fer saltant per sobre de les travetes de la censura. A més, la va acabar de fer mítica la conflictivitat que va acompa ny ar alguna de les seves estrenes. Per exemple, a Palma de Mallorca l’empresa exhibidora va anunciar que la aria en castellà per no poder disposar de la còpia en català. A l’hora de la projecció, s’hi va presentar el mateix Ribas en persona amb les bobines d’una còpia catalana. El públic va començar a cridar «en català, en català!» i es va armar un sidral molt considerable. El millor de tot és qui el va resoldre i com. Personada a la sala una parella de la Policia Armada, el caporal va organitzar ell mateix una votació entre el públic per decidir en quina llengua es aria. Als perdedors, si optaven per abandonar la sala, se’ls tornaven els diners. Són cosetes que convé explicar encara perquè, poc o molt, ajuden a entendre el context d’una època. Tornem a TV3. Hi va haver encara una altra emissió de poques hores de duració la tarda del dia 14 de desembre. Jugava el Barça? Sí, és clar, jugava el Barça. Però aquella vegada l’ocasió encara era més propícia per acontentar les masses enfervorides. El partit era un derbi: el Barça jugava contra l’Espa

ny ol. I el partit es disputava al camp de Sarrià. Quina millor ocasió per proclamar als quatre vents «TV3 és i serà de tots els equips catalans»? Altra cosa és que això molta gent, sobretot els seguidors de l’Espa ny ol, no s’ho hagin acabat de creure mai... amb raó o sense. No em puc estendre massa en aquest particular, perquè el paper va car i, si et poses a parlar de la famosa rivalitat entre culers i periquitos, de seguida en gastes massa. El cas és que, a més a més, aquell dia l’Espa ny ol va gua ny ar per 1 a 0, de manera que la parròquia blanc-iblava va quedar prou contenta de tot plegat, sense que servís de precedent. ant a assumptes aparentment més seriosos, l’emissió d’aquella tarda la va obrir l’Enric Calpena, qui va anunciar que, després d’aquella, TV3 encara tindria dues cites més amb l’audiència: la tarda del dia de Sant Esteve i la nit de Cap d’A ny . Això, abans de començar ja la programació diària. Encara no es desvelava quan començaria, aquesta, però sí que, a partir del moment en què ho fes, TV3 emetria catorze hores a la setmana i que, de mica en mica, aquestes catorze hores setmanals s’anirien allargant fins a arribar pràcticament a les dotze hores diàries. Tot això resultava difícil de creure en aquells moments. Difícil de creure per als teleespectadors i potser encara més difícil de creure per als que érem allà dins, desbordats com estàvem per la infinitat de caps que encara quedaven per lligar. Però, de moment, en aquella mateixa emissió hi va tornar a haver dibuixos animats, aquesta vegada de la sèrie Munch Bunch. Després, l’espai informatiu. Aquest cop va anar a càrrec de la Maria Gorgues i les notícies que va destacar al sumari van ser que el congrés del Partit Comunista havia mostrat la divisió entre

gerardistes i carrillistes i que la policia havia recuperat un lot de joies de contraban valorades en cent milions de pessetes. Així mateix, en diàleg amb qui es consolidaria com a conductor d’esports, l’Eduard Berraondo, van donar pas a l’Eduard Boet, que va fer un avançament de l’ambient que hi havia a Sarrià poc abans del derbi. I, ja després del partit, una altra pe l·l ícula: To ny Arzenta, un thriller protagonitzat per Alain Delon. En l’emissió del dia 26 de desembre, Sant Esteve, el plat fort va ser la transmissió en directe, des del Liceu, d’un recital de Josep Carreras, acompa ny at al piano per Vicenzo Scalera. La realització va anar a càrrec d’en Jaume Santacana i la presentació la va fer la Cristina Fabregat. Hi havia també un documental sobre la vida del president sc Macià, en ocasió del cinquantè aniversari de la seva mort. Aquella tarda l’aportació dels Serveis Informatius era el resum de l’a ny que s’acabava. Aquesta peça s’havia preparat durant les setmanes anteriors amb no poques dificultats. El Departament de Documentació era una de les ninetes dels ulls de la casa i se l’havia dotat de bon començament d’un magnífic equip professional i de bons recursos tècnics. Però, com és obvi, no es disposava encara d’imatges de tot el que havia succeït durant tot l’a ny anterior, de manera que es va haver de recórrer a les compres i a la inventiva. Malgrat les mancances, va sortir un producte molt digne. I aquí correspon ara explicar una successió de fets que van implicar-me molt personalment i que basteixen un dels records més vius que tinc d’aquella etapa fundacional.

Em vaig haver d’aixecar en plena sobretaula del dinar de Nadal. —Ja em perdonareu, però me n’he d’anar a la tele. A casa ningú no es va esquinçar les vestidures per això. Ja estaven acostumats que jo treballés en dies i estones a contracorrent de la resta dels mortals. I més que n’arribarien, d’aquestes, precisament el dia de Nadal, però durant els a ny s següents fent exactament el contrari: incorporant-me a l’àpat familiar quan els altres ja tenien l’escudella coll avall. Així que aquell dia a mitja tarda em vaig plantar a la seu del carrer de Numància, on havia quedat amb en Ramon Anglès, un dels periodistes de la incipient plantilla, per acabar de polir uns detalls que faltaven en el resum de l’a ny . Probablement per afegir-hi algun difunt tocatardà, perquè recordo que el muntador de so ens va proposar que la música que sonés durant el fragment dedicat a les persones desaparegudes durant el 1983 fos la preciosa Cançó de Solveig d’Edvard Grieg. En un moment donat em vaig acostar a la meva taula de treball per recollir-hi alguna cosa i hi vaig trobar un paper arrencat de la màquina que vomitava els despatxos de les agències de notícies. Cal recordar que l’era d’internet encara estava llu ny i que la transmissió es feia a través de l’estri anomenat teletip. Vaig mirar distretament aquell paper i em va fer un salt el cor. Era un flaix informatiu d’urgència: «S’ha mort Joan Miró». Vaig demanar als altres compa ny s que fessin sols el que quedava pendent del muntatge i em vaig posar a fer

gestions febrilment, com un possés. Són moments d’aquells que et queden fixats per sempre a la memòria perquè incorporen la que per a mi havia estat i seguiria essent una de les essències de la feina periodística: aquella descàrrega d’adrenalina que sobrevé quan et trobes davant dels nassos una notícia d’impacte. Disposàvem de vint-i-quatre hores exactes per enllestir tot el que poguéssim. Això, en circumstàncies normals, en periodisme és una eternitat, però és que nosaltres encara no estàvem insta l·l ats ni de bon tros en una velocitat de creuer redaccional. Miró havia mort a Mallorca, on havia residit l’última etapa de la seva vida. La primera cosa que se’m va acudir va ser trucar a la Pepa Piñol, cap de Documentació, i el Tatxo Benet, que era qui tenia un control més directe sobre la feina dels ENG. La Pepa va posar la seva gent en marxa i, com a resultat de les seves gestions, l’endemà una de les documentalistes, l’Alícia Conesa, va anar de bon matí a la Fundació Miró. Allà la va atendre ni més ni me ny s que en Manuel Huerga, que hi portava aleshores un departament de vídeo. Per la seva banda, en Tatxo va recordar que precisament aquells dies teníem un reporter a Mallorca, el lloc on havia viscut els darrers a ny s i on havia mort Joan Miró. Bé, en realitat era un dels ENG que havien estat seleccionats poc abans i que es trobaven en etapa de formació. Era d’allà i hi havia anat a ar les vacances de Nadal, però s’havia endut una càmera per poder anar a enregistrar el Cant de la Sibi l·l a a càrrec dels Blauets al santuari de Lluc. Era en Josep Mulet, i li va caure a sobre inesperadament el pes d’una gran responsabilitat. Tot i així, l’endemà s’hi desplaçà amb el primer avió del matí un dels reporters que ja hi estaven una mica més avesats, en Josep Rúbies. Entre tots dos van fer diverses entrevistes: al president Gabriel Cañellas, a la porta de Son Abrines, la casa de Miró, i també a un net del pintor. Després, en Rúbies va volar de tornada amb el material; en Mulet, per la seva banda, cobriria l’endemà l’enterrament. Mentrestant jo havia

avisat també alguns dels directius de la cadena. Amb en Josep Maria Ràfols ens vàrem posar d’acord: jo aniria tenint cura de la coordinació del dispositiu durant aquella nit. I ell em prendria el relleu l’endemà per encarregar-se de l’encaix de totes les peces. Crec que vaig arribar a casa meva a quarts de cinc del matí. Allò de «vaig un moment a la tele a arreglar una coseta» s’havia convertit en prop de dotze hores de treball intens i aionant. Jo ja sabia que aquest era el pa que s’hi donaria, en aquella casa. El dia de Sant Esteve a la tarda la programació va incloure, doncs, no només el resum de l’a ny , sinó prop d’un quart d’hora d’un «especial Joan Miró» que va quedar més que digne. Hi havia les imatges de Mallorca, una enquesta de carrer feta a Barcelona, elements videogràfics de la Fundació Miró, tot ben lligat i explicat per la Maria Josep Soler, que amb allò s’estrenava com a cap de la secció de Cultura de la nostra redacció. Podríem dir que va ser el primer gran esforç informatiu que va fer TV3, el primer dels que han vingut després, dia sí dia també, al llarg dels seus prop de quaranta a ny s d’història. I arribem a Cap d’A ny . A Madrid havien anat de sorpresa en sorpresa. Aquesta nova tele que s’havien tret de la màniga els catalans no només exhibia sèries i pe l·l ícules de bon recorregut comercial i no només informava de coses que aven més enllà de l’Ebre o dels Pirineus, sinó que ara anunciava que faria la seva pròpia versió de les campanades de la nit del 31. Feia molts a ny

s que els espa ny ols tenien una cita obligada amb el rellotge insta l·l at a l’edifici de la Direcció General de Seguretat, a la Puerta del Sol. I ara es posava en perill aquella uniformitat festiva, i també el lema subjacent: el país que menja el raïm unit, roman unit. Els ressorts de l’imaginari co l·l ectiu funcionen. I en aquella època, a manca de xarxes socials, aquells esdeveniments televisius d’«obligado cumplimiento», com podien ser les campanades, o el festival d’Eurovisió, o la pe l·l ícula La túnica sagrada que ens aven cada a ny per Setmana Santa, anaven fent el seu paper per alimentar, mutatis mutandis, aquella famosa «unidad de destino en lo universal». Allò que TV3 fes programa la nit de Cap d’A ny era una contraprogramació en tota regla, una contraprogramació a gran escala. El cas és que es va fer, també. I aquella nit va servir no només per explicar que unes altres campanades eren possibles, sinó per mostrar què seria capaç de fer TV3 en el terre ny del show business. El programa el va ordir i dirigir l’Àngel Casas, que era qui tenia ja en cartera la missió de fer-se càrrec del que seria el gran espectacle de varietats de la graella setmanal de TV3, l’Àngel Casas show. Al seu voltant, un

equip de més d’un centenar de persones, entre tècnics, artistes i figurants, van estar treballant durant un parell de mesos de forma molt discreta perquè la gala fos lluïda. I certament ho va ser. Hi van actuar artistes nostrats, com Núria Feliu, Mary Santpere, Dolly van Doll i La Trinca, però també d’altres del circuit internacional de l’espectacle, com Renato Carosone, Chaz Jankel i Tina Turner. És clar, el fet de portar Tina Turner, que en aquell moment era al zenit de la seva trajectòria a escala mundial, va ser senzillament espaterrant. Si quedava algú que encara pensés que aquella era una televisió que havia nascut per ser local o provinciana, en aquell moment va haver de revisar els seus prejudicis. El programa d’aquella nit no el va presentar l’Àngel Casas en solitari, sinó que ho va fer juntament amb dues persones que mereixen un comentari a part. Una d’elles era l’actriu Sílvia Munt. La seva carrera com a intèrpret, que havia començat amb la participació a la mítica L’orgia de sc Bellmunt, havia experimentat una embranzida molt gran quan va ser, només dos a ny s abans de l’arribada de TV3, la Colometa de La plaça del Diamant, dirigida per un altre sc, sc Betriu. Temps a venir, un conseller de Cultura va posar en dubte que les actrius catalanes poguessin tenir suficient glamur. Segurament en el seu moment no s’havia mirat aquell programa. L’altra copresentadora va ser la Maria Gorgues, que durant els dies d’assajos i d’enregistrament es va haver de distreure de les tasques de preparació del primer telenotícies, que ja estaven marxant també a bon ritme. I recordo perfectament que en aquell moment ja hi va haver gent que es va preguntar si era convenient que una persona a qui els espectadors havien de veure com a transmissora d’informació solvent i fiable cometés la frivolitat de vestir-se amb lluentons i sortir fent anar un espanta-sogres en un ambient tan bulliciós. Mare de Déu, si se’n veurien en el futur de transgressions molt més preocupants que aquesta! Per cert, si algú es pren la molèstia de mirar-se aquest programa, que és dels que encara es poden veure a TV3 a la carta, podrà veure-hi un nom que apareix als crèdits finals com a guionista: en Xavier Sardà. I les campanades? Ah, és clar, aquest era el pretext. Les campanades, a manca d’un lloc que estigués consolidat com a punt de referència de la celebració (cosa que durant aquestes dècades encara no s’ha aconseguit, jo diria que per sort), es van fer per sumatori de dotze campanars de diferents punts del país. No estic ara mateix en condicions d’assegurar que aquesta fos una decisió que volgués

remarcar expressament la voluntat descentralitzadora, en qualitat de contrapunt de la Puerta del Sol com a centre de referència. Però és molt probable que fos així. Com s’ha pogut anar veient, poques coses es deixaven a l’atzar en aquells moments. I, d’altra banda, TV3 no ha estat exempta de tics centralistes barcelonins. Ara bé, en tot cas, sí que estic en condicions d’afirmar que la voluntat de combatre els centralismes, el d’allà i el d’aquí, existia. De moment, prenguem-nos la partitura campanera com un símbol de la voluntat d’abastar i d’apamar tot el territori.

3

NUMANTINS

Grup dels primers reporters i periodistes de TV3, exultants després d’una de les emissions inaugurals de la cadena.

El dia 3 d’octubre del 1983, segons el que havíem convingut, em vaig presentar a la seu provisional de TV3, al carrer de Numància. Bé, la gent de la casa sempre en vàrem dir Numància, però en realitat l’edifici està situat en l’angle que forma aquest carrer amb la Diagonal, i hi entràvem per una de les portes que hi ha davant d’uns jardinets ubicats en aquell punt. És un edifici de vidres negres que a la part del darrere hi té un apèndix rodó que aquells a ny s albergava la famosa discoteca Up & Down. Com aquell que diu només d’arribar-hi, em vaig trobar la Rosa Maria Calaf. Ho mig esperava, perquè havia estat informat que ella havia participat estretament amb en Quintà en l’etapa prèvia de preparació. La del carrer de Tuset, per entendre’ns. La Rosa Maria tenia un prestigi més que gua ny at per la seva trajectòria a TVE, com a corresponsal. Era una persona per a qui jo aleshores ja sentia una gran iració, que no ha fet més que créixer al llarg dels a ny s. Havíem tingut algun e en l’època en què jo havia fet el programa a Miramar, però ella havia estat més a Madrid o voltant pel món, i per tant encara no la coneixia gaire. Em va saludar molt afectuosament i se’m va emportar a un racó. I llavors vaig tenir el primer disgust del dia, de la setmana i del que quedava d’a ny . Plegava. Amb paraules molt elegants, em va venir a dir que no podia ar en Quintà, que en aquells mesos ja n’havia tingut prou. A més, va tenir la gentilesa de comentar-me que li hauria agradat que haguéssim coincidit en aquell projecte, que en tot cas era aionant en molts aspectes. Però se n’anava ja, aquell mateix dia. Les mitges confidències de la Rosa Maria, amb qui després al llarg de la vida ens

hem pres uns quants cafès per comentar coses diverses de la professió, em van deixar amb l’ai al cor. Perquè la seva deserció venia a sumar-se a d’altres de les quals havia anat tenint notícia anteriorment. Havien marxat també cames ajudeume dues de les persones que havia fitxat en Quintà al començament del trajecte. Vaja, havien marxat o les havia fet fora ell, o una mica de les dues coses. Una d’aquestes persones era el periodista Enric Bañeres, que en pau descansi, que en Quintà havia previst que seria el cap d’esports de la cadena. L’altre era el també desaparegut escriptor, periodista i traductor catalanoportuguès Manuel de Seabra, que s’havia fet càrrec d’entrada de l’àrea cultural. Es dona la circumstància que tots dos havien estat co l·l aboradors d’El Món, i quan aven per allà ja m’havien escalfat força l’orella explicant-me detalls sobre la quintaniana manera d’operar. No conec detalls sobre els motius dels respectius trencaments, però en tinc algunes sospites relativament fonamentades. En el primer cas, el de Bañeres, xoc de caràcters. I pel que fa a Seabra, és imaginable que ell i en Quintà s’anessin adonant de fins a quin punt eren diferents les seves maneres de concebre la manera com s’havien d’abordar els tractes amb els diversos sectors culturals del país. A aquests casos relatats, se n’hi poden afegir uns altres dos que a mi particularment en quedaven més fora de mà. Em refereixo als filòlegs Ferran Toutain i Xavier Pericay, el tàndem en què havia recaigut la missió de pensar el model lingüístic que hauria d’abraçar la cadena. També se les van tenir amb en Quintà. I aquí sí que, per més que vaig preguntar i repreguntar, ja aleshores em va ser difícil esbrinar quines havien estat realment les causes de les dissensions. Perquè, fins allà on jo podia saber, aquest parell de lingüistes i en Quintà compartien d’entrada la idea que s’havia de superar el català anquilosat i arcaic que encara es feia anar de manera quasi exclusiva en el camp literari i, per extensió, també en el periodístic. Hi va haver diferències sobre els límits a què s’havia de portar això? O es va generar, senzillament, una animadversió personal? Ara, a pilota ada, hi ha qui vol veure en aquell enfrontament una premonició de futurs posicionaments ideològics, donat que tant Toutain com Pericay molt més recentment han entrat de ple en l’òrbita de Ciutadans. Però qui seria capaç de dir a quina òrbita havia arribat o hauria acabat arribant el mateix Quintà si encara fos al món dels vius? El cas és, doncs, que quan jo em vaig incorporar a TV3 ja hi havia un grup de

persones que n’havien marxat per la porta del darrere. I, com veurem, no serien les últimes. Això em faria viure aquells primers dies amb la mosca al nas. Però aquell sentiment d’incertesa, sense desaparèixer mai del tot, aviat va quedar esvaït pel ritme de la feina i la cascada d’esdeveniments que començarien a produir-se a diari en aquell edifici. TV3 hi tenia insta l·l acions a tres nivells. En una planta d’altura equivalent a un primer pis hi havia els despatxos de la direcció, la redacció, les sales d’edició i alguna petita sala de reunions. A l’entresol, al qual s’accedia per un costerut tram d’escala interior, s’hi estava muntant el que durant el temps en què va durar la provisionalitat seria el plató on es farien els telenotícies. I en una planta força superior, potser la setena, hi havia els despatxos de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, les dependències istratives i el Departament Comercial. Òbviament jo em vaig moure sobretot per la planta on hi havia la redacció. Però no recordo que tingués assignada encara una taula i, si la tenia, la primera setmana en vaig fer poc ús perquè em vaig ar moltes hores al despatx d’en Quintà. A estones despatxant amb ell, i a estones sent testimoni mut de com ell despatxava amb altres, els quals, al seu torn, eren deixats de banda una estona mentre entraven uns tercers a parlar de no sé què. Et feia la sensació que perdies molt de temps, així, però alhora també és veritat que era una manera de treballar que t’anava implicant en el quefer co l·l ectiu. En tot cas, era evident que a en Quintà li agradava molt mantenir aquella performance continuada perquè quedés sempre clar que allà qui feia i desfeia era ell. I, literalment, feia i desfeia. La planta permetia fer-hi tota una volta circular i, al costat oposat al del despatx del director, hi teníem la redacció, que donava a la Diagonal. Encara hi havia poca gent: una dotzena de redactors i una dotzena de reporters. Aquests últims es aven el dia al carrer enregistrant imatges d’arxiu o elaborant petits reportatges dels que se’n deia «de calaix», de manera que els únics habitants de la sala redaccional eren els redactors, que ja veurem que no havien de ser anomenats així.

L’organització de redaccions és una matèria relativament complexa, que fins i tot havia estat assignatura optativa en alguns plans d’estudis de les carreres de Periodisme. Amb l’aparició de les versions digitals dels diaris encara s’ha complicat més, perquè s’han hagut d’inventar fórmules en l’àmbit de les denominades redaccions integrades, en què la divisió clàssica segons seccions temàtiques s’ha hagut d’entrecreuar amb una altra mena de divisions, d’acord amb les diverses versions que es fan de la mateixa informació: per a l’edició en paper o per a la web, amb element de audiovisual o no, etc. En el moment de la posada en marxa de TV3 aquests esquemes organitzatius futurs encara no es podien ni imaginar, però sí que ja hi havia la voluntat de trencar amb alguns dels llocs comuns que compartien les redaccions de les emissores de ràdio i de la televisió amb les dels diaris de paper: la clàssica divisió per seccions, les figures dels caps de secció i dels redactors en cap i, en definitiva, una jerarquització piramidal de les responsabilitats que no acabava de respondre a la manera com allà es volia organitzar la feina i que, de ada, donaria lloc també a circuits de vegades molt insondables sobre la forma de prendre’s les decisions. Per tant, sí que es pot dir que, per unes raons o unes altres, totes allotjades de manera més o me ny s endreçada al cap d’en Quintà, TV3 va voler estrenar una organització que era ben diferent d’allò que els periodistes estaven acostumats a veure a tot arreu. Una peça clau en el sistema organitzatiu, vivament recomanada per uns assessors americans amb què es va comptar, va ser la creació d’un anomenat assignment desk, rebatejat per nosaltres com a Departament d’Atribucions, al voltant del qual hauria de pivotar l’activitat dels reporters. Les funcions dels seus responsables és rebre les demandes de cobertura que es fan des de cada equip d’edició dels telenotícies i repartir la feina entre els reporters de manera que s’optimitzi la seva mobilitat i el material disponible. El primer principi era que la base i el fonament de la feina periodística de la casa era el reporterisme. La feina «de taula» era secundària al costat de la que havien de fer els reporters, formats específicament, amb les seves càmeres al carrer. Això ho explicaré amb més detall en el capítol dedicat als aspectes innovadors dels primers temps de la cadena. Però de moment quedem-nos amb la idea que les tasques dels anomenats ENG eren les que marcaven el pols de tota la resta. Aquell grup de reporters i reporteres eren dels primers treballadors reclutats per

en Quintà i havien estat objecte d’una formació específica que va anar a càrrec d’especialistes sos. Ara bé, hi havia un grup de persones que s’hi havia incorporat encara una mica abans, sis documentalistes. El seu fitxatge va ser una de les previsions d’en Quintà que jo he explicat moltes vegades com a exemple de la seva clarividència sobre la manera com s’havien de fer les coses, una clarividència que lamentablement sovint quedava eclipsada per una governança sincopada i desordenada. Aquelles sis professionals (en femení perquè totes elles eren noies), més una que després no es quedaria a la plantilla, van ser enviades a França per rebre una formació molt especialitzada sobre l’organització dels serveis de documentació en els mitjans audiovisuals. Eren Pepa Piñol (que esdevindria cap de colla), Núria Barrera, Alícia Conesa, Montserrat Llobet, Roser Mercadé i Imma Pa ny ella. S’hi van estar quatre setmanes, a cavall entre el març i l’abril. Mentrestant s’havien incorporat els reporters, havien rebut també la seva formació i havien començat a fer anar les càmeres amunt i avall. Tot plegat periodificat de manera que en el moment en què va entrar el primer metre de cinta de vídeo enregistrada pels reporters, ja hi havia un Departament de Documentació perfectament organitzat per poder-lo indexar i arxivar. En aquella època es va dur a terme de forma encara força manual; temps a venir, és clar, amb sistemes digitals bastant més sofisticats. Quan al cap dels a ny s jo portava estudiants a visitar les insta l·l acions de la tele sempre els feia ar pel Departament de Documentació i els solia dir: «L’única manera de saber si disposem d’un pla on es vegi Bill Clinton menjant macarrons és que en el seu moment una persona, analitzant totes les imatges d’un telenotícies, n’hagi arxivat una amb els hashtags #Clinton i #macarrons. Si no, posa’t a buscar-ho...». Doncs bé, en uns temps en què els arxius dels mitjans eren, en general, uns llocs encara poc professionalitzats i on de vegades s’hi enviava periodistes com a càstig, donar-li aquella importància cabdal era senzillament un toc de genialitat.

Així doncs, les primeres a arribar van ser aquestes documentalistes, i després els dotze reporters ENG. Sí que hi havia també un grup de redactors convencionals, com els de qualsevol altre mitjà, però de qui en Quintà no volia que se’n digués redactors: perquè s’imbuïssin de la idea que la seva feina havia de ser més dinàmica que la d’un periodista assegut a la cadira de la redacció, els havia batejat com a ENG-2. Entre aquests recordo alguns noms de compa ny s i compa ny es que han estat tota la resta de la seva vida laboral a TV3: Isabel Adell, Ramon Anglès, Carme Basté, Lluís Marimon, Manel Mateu, Esther Miró, Susanna Morcillo, Rosa Moreno, Blanca Urgell, Montserrat Vila. Alguns d’ells ja els coneixia, o en tenia referències professionals. En tot cas, estaven en una franja d’edat en què eren perfectament capaços d’adaptar-se a un nou estil de treball que en alguns aspectes anava del tot a contracorrent del que es podia veure en altres mitjans de comunicació. D’aquest grup, n’hi va haver que van preferir reconvertir-se en reporters ENG-1, d’altres varen ocupar llocs destacats a diverses seccions de la redacció, i en concret la Montserrat Vila a ny s més tard acabaria sent la delegada de TV3 al País Basc. Els ENG-1 portaven ja força entrenament a l’entrada d’aquella tardor. En els ambients professionals s’estenia la brama que per fer aquella feina s’havien fitxat, en lloc de periodistes, biòlegs o violinistes. I, efectivament, entre aquell grup hi havia procedències professionals ben diverses i no necessàriament periodístiques, però en Quintà havia preferit agafar gent que no tingués incorporats allò que pensava que eren vicis adquirits a la professió o a les facultats universitàries del ram. Havien at per unes proves psicotècniques molt sofisticades, entre les quals n’hi havia una d’específica que mesurava les capacitats per a la tasca audiovisual. El procés de reclutament i d’instrucció dels reporters havia estat confiat a l’Institut National de l’Audiovisuel (INA), una organització que, entre altres comeses, té la de desenvolupar recerca i formació. Allà és on havien anat a

preparar-se les sis documentalistes i d’allà van arribar experts que es varen encarregar de la selecció dels ENG i de fer-los després totes les classes teòriques i pràctiques. Els mateixos reporters, més endavant, van dir meravelles d’en Bruno Albin, un periodista que, pel que explicaven, els va donar un devessall de bones idees sobre com havien de reportatjar les notícies per adequar-les al mitjà televisiu. També estaven ben cofois d’haver gaudit d’una lliçó magistral de Nèstor Almendros, per a qui un dels instructors sos havia treballat com a càmera. Però això no vol dir en absolut que en aquells començaments tot fossin flors i violes. Mentre feien aquell curs, els reporters comptaven amb una sola càmera de vídeo, i molts dels ense ny aments sobre la tipologia dels plans i dels enquadraments els van fer amb càmeres fotogràfiques. La tecnologia sofisticada no trigaria a arribar, però en els primeríssims temps tot es va començar a fer, com sol dir-se, amb una sabata i una esparde ny a. Els components d’aquella primera remesa d’ENG eren Ignasi Arribas, Teresa Conesa, Mireia Domènech, Miquel Garcia, Sara Grimal, Guillem Roig, Josep Rúbies, Josep Sierra, Melcior Soler, Vicenç Tomàs i Magda Valls i el ja esmentat anteriorment Joan Víctor. Vaig descobrir, quan els vaig anar coneixent, que a la Magda l’havia vist actuar sobre el terre ny uns mesos enrere, quan jo havia assistit a un acte al paranimf de la Universitat de Barcelona. No recordo de quina mena de convocatòria es tractava, però sí que em vaig distreure força veient la desimboltura amb què una noia ben jove es movia per allà, amunt i avall amb el trípode i la càmera. Acostumat com estava a veure la manera de treballar dels periodistes de TVE, aquella xicota treballava aparentment sola i fent diversos papers que tradicionalment es repartien entre un bon grup de persones: ella plantava el tres peus, ella estirava els cables, ella controlava la llum, ella enregistrava... És clar, era una ENG, figura que jo aquell dia no coneixia encara.

Una altra persona que vaig conèixer el primer o el segon dia de córrer per allà va ser el periodista de la Catalu ny a Nord René Grando. L’havia fitxat en Quintà per exercir com a cap dels Serveis Informatius de la cadena. Per a sorpresa de tothom, perquè era un perfecte desconegut en els ambients periodístics i polítics catalans, alme ny s dels del Sud. Amb tot, un parell de dies abans de la meva incorporació algú m’havia fet una confidència en el sentit que en Quintà havia decidit treure-se’l de sobre, de manera que quan me’l van presentar jo ja sabia que aquell no seria el meu cap. Però ell no, no sabia que estava a punt de ser defenestrat. En canvi, jo també sabia que seria cap d’informatius en Josep Sanz, que havia estat reclutat pel mateix Quintà uns dies abans i que s’incorporava a la feina el mateix dia que jo. I va ar una cosa tremenda. Jo estava palplantat al mig de la redacció i veig que venen un per la dreta i l’altre per l’esquerra, tots dos per comentar-me alguna cosa. Jo els coneixia ja tots dos i ells no es coneixien mútuament. Què havia de fer, jo? Presentar-los, és clar. Però, com? Dient «aquí René Grando, cap d’informatius; aquí Josep Sanz, cap d’informatius»? Em vaig limitar a dir els seus noms i vaig esfumar-me d’aquell lloc, no sense quedar intrigat per com devia continuar la conversa entre ells dos. Aquell octubre entràvem en paquet a la casa un grup de set o vuit persones que estàvem destinats a ocupar llocs de comandament a la redacció. Ara que ho penso, tot homes. En aquell moment allò no cridava tant l’atenció, cosa que sí que hauria at uns a ny s més tard, perquè la gran majoria de càrrecs a diaris i emissores eren ocupades per individus del gènere masculí. I val a dir que en qüestió de poques setmanes la Maria Josep Soler va ser nomenada cap de la secció de Cultura. Però de moment érem: l’esmentat Josep Sanz, que provenia d’El Correo Catalán; l’August Puncernau, futur responsable d’Internacional; en Josep Maria Ureta, que es faria càrrec d’Economia; en Tatxo Benet, que va tenir diverses destinacions ja en el primer a

ny però que es va estrenar fent de cap dels reporters; en Joan Úbeda, realitzador del primer telenotícies; i en Josep Maria Ràfols i jo mateix, que ens havíem de repartir les tasques de directors de les dues edicions del telenotícies previstes de moment. A més, una mica més tard va venir en Pau Camps, procedent de l’Avui i que seria el cap de la secció d’Espa ny a. Per confirmar que, alme ny s aparentment, no hi havia un biaix ideològic molt clar a l’hora de fitxar la gent, només calia mirar una mica a fons les trajectòries d’aquells professionals. No es tracta ara de penjar etiquetes, un esport al qual en aquest país hi ha una excessiva afició, però, perquè el lector desorientat se’n pugui fer una idea, en aquell grup hi havia alguna persona pròxima a Convergència, però també alguna altra que havia militat al PSUC. I aquí cal esmentar també la figura d’en Jaume Roures, actualment gran empresari, que ja havia començat a exercir com a cap de Producció d’Informatius i de qui asseguraven els connaisseurs que havia pertangut, o perta ny ia encara, a la Lliga Comunista Revolucionària. De fet, les mateixes fonts anaven més enllà i explicaven que ja s’havien incorporat a llocs de treball pròxims al d’ell tots els membres de la seva cè l·l ula. Durant un parell de setmanes vàrem estar resolent diversos tràmits istratius, acomodant-nos a la nova feina i fent-nos càrrec de la dinàmica que prendria tot plegat, sobretot a través de les reunions estil matrioixca que es feien al despatx d’en Quintà. I vàrem conèixer els detalls d’un viatge que ens

havia estat anunciat prèviament, però del qual no en sabíem gairebé res. La tercera setmana d’octubre la aríem a París, fent una estada a la panxa del bou de TF1, la primera cadena sa, aleshores encara de titularitat pública. Sis dels anteriorment esmentats (Sanz, Ràfols, Benet, Ureta, Puncernau, Úbeda) i jo mateix ens vam plantar a París el dilluns 17 d’octubre, que, com es veurà de seguida, va ser una data que, per atzar, ens va permetre tenir una vivència insospitada. Hi vàrem aterrar cap a quarts de dotze, i ens varen dir que si prescindíem de ar per l’hotel i anàvem directament a la seu de TF1, que era a la vora del Pont de l’Alma, seríem a temps de veure com es feia el téléjournal de migdia, que s’emetia a la una. Així ho vàrem fer, però com que el trànsit era prou dens, vàrem arribar a lloc quan faltava me ny s de mitja hora perquè l’espai informatiu anés a antena. I aleshores ens van comentar que no hi havia temps per a cap rendez-vous i que ens portaven de pet a la régie, que és com els sos anomenen la sala de control. I així va ser com aquell grup de jovencells (tots nosaltres teníem trenta i tants a ny s en aquells moments) ens vàrem trobar de cop i volta en un lloc que ens imposava un respecte reverencial: la fàbrica dels informatius d’una de les cadenes més prestigioses d’Europa, sigui dit amb tots els respectes per a la gran lloca audiovisual que era la BBC. Ens varen fer seure en un banc lleugerament elevat des d’on podíem observar just a sota nostre la renglera de persones que s’acomodaven al davant de la consola, amb tota l’estesa aquella de monitors que et fan pensar que ets a la NASA a punt de presenciar el llançament d’una nau a l’espai. Ens van dir, això sí, que sobretot estiguéssim muts, i que si teníem preguntes ja les podríem fer als nostres amfitrions a la tarda. Callats com morts, doncs, vàrem anar veient com els diversos professionals ocupaven cadascú la seva posició. Més o me ny s un quart d’hora abans de la una va entrar la realitzadora, una noia prou jove, alta i prima. Alhora, a través d’alguns dels monitors podíem veure com feien els darrers retocs de maquillatge al conductor d’aquell journal, un home veterà a la

casa i ja vell conegut per l’audiència sa, Yves Mourousi. Tant a la gent de la régie com als que tenien el seu lloc al plató se’ls veia més que relaxats. Jo diria que estàvem nosaltres més tensos que ells. Lògic, si es té en compte que nosaltres vivíem aquella situació com a absolutament extraordinària i que per a ells no era més que la rutina de cada dia. I de cop i volta va succeir un fet inesperat que ens va donar ocasió de viure en viu i en directe un espectacle inenarrable. Quan no faltaven més de deu minuts per a l’hora de començar, va irrompre a la régie un home baixet amb un bon mostatxo fent crits desaforats. —Tout change, tout change! Acabava de saber-se que s’havia mort el filòsof Raymond Aron, un dels inte l·l ectuals sos més prestigiosos del moment. Calia obrir l’informatiu amb aquella notícia. Durant aquells cinc o deu minuts vàrem observar estupefactes com entraven fulls de paper a la régie, que es repartien a la realitzadora i a la resta de persones arrenglerades davant de la consola; com algú era a l’estudi xiuxiuejant amb Mourousi; com als monitors que tenien preparades imatges prèvies de la que havia de ser la primera notícia del dia hi apareixien fotos de Raymond Aron... Mig minut abans de l’hora, la realitzadora va fer un crit que es va imposar per sobre de la remor que s’havia aixecat, per preguntar si tot i tothom estava a punt. I en el moment precís va entrar la careta i el conductor, amb tota la tranqui l·l itat del món, va començar a explicar als sos que s’havia mort aquell insigne compatriota, de qui durant deu minuts llargs es va estar explicant vida i miracles. Jo no vaig poder evitar de recordar-me de l’operatiu que havia posat en marxa el 25 de desembre quan vaig assabentar-me de la mort de Joan Miró. La petita diferència és que nosaltres havíem dut a terme allò que ens va semblar una proesa en vint-i-quatre hores, mentre que aquella gent ho havien fet davant dels nostres nassos en pocs minuts. I va ser inevitable que els meus compa

ny s i jo penséssim que ens havíem ficat en un ofici de bojos, en un món on les opcions de tenir un infart qualsevol dia eren més que evidents. Ho vàrem recordar en força ocasions quan mesos després ens vam trobar en situacions semblants, i quan, a més, la nostra inexperiència feia que les visquéssim com a desafiaments incommensurables. Havent dinat ens vàrem poder reunir amb els periodistes veterans de la cadena que havien d’acomboiar-nos tota aquella setmana i de seguida vàrem preguntar qui era aquell individu del mostatxo que havia entrat a la régie fent aquells esgarips. Ens van dir que es tractava de le chef d’édition, és a dir, dins del sistema organitzatiu que feien servir allà, que ens va servir molt d’inspiració, la persona que controla en tot moment l’escaleta del programa. L’escaleta és un document —en aquella època escrit sobre paper i després en un arxiu informàtic — que recull l’ordre en què s’aniran succeint els episodis de l’informatiu, ara una intervenció del conductor, ara un vídeo, ara una cortineta gràfica, amb tots els elements tècnics que l’acompa ny en. Aquella del chef d’édition va ser la primera de les nostres preguntes, però n’hi va haver moltes més. Jo, personalment, anava apuntant coses i coses en una llibreta que després em va ser molt útil. En Mourousi era tot un espectacle, i hi havia qui li criticava que presentés les notícies amb un punt d’histrionisme que no era del grat de tothom. Però la seva eficàcia comunicativa saltava a la vista. Vaig escriure unes quantes ratlles sobre ell a la meva llibreta. I una altra cosa que hi vaig apuntar va ser que l’home del temps per posar punt final al seu espai deia, simplement enumerant-los, quins eren els sants del dia. En aquell moment se’m va encendre una llumeta. En una altra estona d’aquella setmana ada al cor de la televisió sa se’ns va fer tot un altre regal professional. Si el primer dia havíem estat seguint el journal de migdia, vàrem tenir ocasió de ficar-nos també en la reunió del consell de redacció en què es preparava el del vespre. D’aquest en portava la direcció i la presentació una altra persona mítica en aquells a ny

s a la televisió sa, en aquest cas una dona: Christine Ockrent. Ens va impressionar l’autoritat amb què conduïa la reunió. Ella deixava que els diversos caps de secció discutissin el tractament d’un tema, i s’anava fent la seva composició de lloc. I de cop i volta deia «Bon!», tothom callava i ella deia exactament què es faria, com es faria i la durada que havia de tenir la peça. Vaja, el que després hem fet o hem vist fer centenars o milers de vegades, però amb una fermesa i un carisma que ens va impactar. Si algú vol fer-se una idea de com era i com actuava Ockrent, que pensi en la Mònica Terribas. O que la busqui a Google i faci una resta mental per imaginar-se com era la seva imatge fa trenta o quaranta a ny s. Un altre input que vàrem rebre a París va ser l’organització dels espais de la seu de TF1, si és que se’n pot dir organització, perquè l’estructura de plantes, adissos i dependències semblava força caòtica. I, abans que res, tot era molt atapeït. Ens varen dir que portaven allà ja molts a ny s i que les variacions tècniques que s’havien anat experimentant al llarg del temps havien obligat a generar nous espais per a nous estris, o per a la gent que els havia de fer anar. En aquest punt nosaltres ens vàrem atrevir a treure pit una mica dient-los que al començament aniríem una mica justos d’espai, però que aviat podríem estrenar els estudis que s’havien començat a construir, els de Sant Joan Despí, i que allà de metres quadrats no ens en faltarien. Com a profetes no ens hauríem gua ny at la vida. Uns a ny s més tard faltava lloc per a tot i caldria renunciar a espais badívols per anar-los ocupant amb taules i més taules. Aquella estada, certament, ens va ajudar a entendre com ens havíem d’organitzar

i ens va brindar moltes idees que després adaptaríem a la situació concreta i a la manera de treballar que ja s’havia començat a fomentar a Numància. Però ens va servir també com a profitosa convivència entre nosaltres perquè aprofitàvem dinars, sopars i les clàssiques «últimes cerveses» al bar de l’hotel per anar paint el que havíem vist i posar en comú o discutir opinions i criteris sobre la que hauria de ser la nostra manera d’operar. En definitiva, vàrem marxar a París sent set periodistes que procedíem de mitjans i de famílies mediàtiques diferents i en vàrem tornar sent un equip força compacte. O si més no, ja sabíem de quin mal hauríem de morir amb cadascun dels altres. Ens havien dit que, a la nostra tornada, trobaríem Numància molt canviada. I així va ser. En pocs dies s’havia incorporat molt nou material tècnic, i el plató havia anat agafant forma. Encara no se sabia quan podrien començar les emissions. Deien que la consigna era que com més aviat millor. En tot cas, aleshores sí que començava per a la gent dels informatius una cursa imparable cap a una dimensió que ens era força desconeguda però que a França havíem començat a apamar.

4

EL PRIMER TELENOTÍCIES

Imatge inicial del primer telenotícies, el 16 de gener de 1984. Eduard Berraondo, Maria Gorgues, Enric Calpena i Antoni Castejón.

La tornada de París dels que havíem de ser màxims responsables dels informatius de TV3 va representar el punt de partida d’una cursa d’obstacles. Podríem parlar d’un compte enrere, si no fos perquè en aquell moment el punt d’arribada encara no estava definit. S’havia parlat del mes de desembre, però tot allò semblava francament verd. Finalment, com és sabut, les emissions regulars de TV3 començarien el 16 de gener, cosa que, tenint en compte el que hi havia a Numància el mes d’octubre, es pot considerar un autèntic rècord. Sobre el disse ny del telenotícies, hi havia unes quantes coses molt clares: la conducció principal aniria a càrrec d’un tàndem format per un home i una dona, hi tindrien també un paper important un conductor d’esports i l’home del temps, es faria servir teleprompter, els continguts no es limitarien ni de bon tros a la informació de Catalu ny a, i la informació de proximitat es basaria sobretot en la capacitat per fer reportatge audiovisual per a la qual havien estat entrenats els ENG. La resta era un full en blanc. Es va acordar que en Josep Maria Ràfols es quedaria com a director de la primera edició que es preparava, la del vespre, i que jo seria qui em faria càrrec de la del migdia, que havia de començar uns mesos més tard. Però en tot aquest procés de preparació inicial, vàrem treballar colze a colze. Tant és així que ell va tenir la gentilesa d’acceptar la proposta d’en Quintà que els dos firméssim conjuntament els primers vespres. Als crèdits finals hi vàrem aparèixer tots dos com a directors durant una setmana. Després el meu nom va desaparèixer i jo em vaig dedicar de ple a la preparació del Telenotícies migdia, que hauria de seguir una pauta semblant però que necessitava tenir unes característiques diferencials per causa de les condicions de producció en què s’hauria de fer. Pel que fa als conductors, aviat va quedar determinat que serien la Maria Gorgues i l’Enric Calpena. Tots dos havien estat fitxats ja prèviament per en Quintà, juntament amb en Jaume Barberà, amb la idea que exercirien aquesta funció concreta. En Quintà ja coneixia la Maria Gorgues d’abans, perquè

compartien la condició d’empordanesos. Tenia experiència radiofònica i una veu apropiadíssima per al que es buscava. Malgrat la seva edat, jove com la gran majoria en aquella redacció, donava una imatge d’aplom d’aquelles que només solen tenir els més veterans. Ja en aquells temps havia destacat en la presentació dels telediarios de TVE la periodista Rosa María Mateo, ara posada en tasques d’alta gestió en aquella casa. Doncs bé, alguna vegada havíem comentat internament que la Maria seria la nostra Rosa María Mateo. Pel que fa a l’Enric Calpena potser era jo qui més en coneixia la trajectòria prèvia. L’havia tingut com a alumne a la facultat de Bellaterra i allà havíem posat en comú l’afició compartida pels jocs de taula. De resultes d’això l’havia fitxat per fer a El Món una secció setmanal que es titulava «Homo Ludens». Jo vaig veure que tenia molta fusta de periodista i donava també la imatge que preteníem, que combinés solvència amb modernitat. Es va crear un petit equip d’edició, format pels dos directors, una cap d’edició i els dos conductors principals, més altres persones que hi feien tasques auxiliars. Per fer de cap d’edició es va elegir una de les persones que ja estaven incorporades des de feia mesos com a redactores, la Carme Basté. També joveníssima, però que reunia les condicions adequades per emular el chef d’édition que havíem conegut a París: visió de conjunt, gran sentit de l’ordre i cap fred per prendre decisions ràpides. És a dir, per poder dir tout change deu minuts abans del telenotícies sense atabalar-se excessivament. L’ajudava la Isabel Castillo, que a ny s a venir acabaria sent realitzadora d’informatius, i la secretària de l’equip era l’Elisabet Miró. Aquest equip d’edició ens vàrem insta l·l ar en un despatx pròxim a la sala de redacció però suficientment aïllat, en una mena de gàbia de vidre, per preparar els secrets de l’obra sense massa interferències de sorolls externs. D’aquell espai, un cop ja iniciades les emissions dels informatius, en dèiem la «cuina». I és que allà, efectivament, s’hi confegia el menú informatiu, a partir dels ingredients que proporcionaven els reporters i les diverses seccions temàtiques de la redacció. Doncs bé, a la cuina

vàrem començar a idear quines podien ser les rutines de treball més eficaces per a tots, i a disse ny ar a partir de zero els estris que faríem servir. Recordo, concretament, haver dibuixat amb un retolador i un regle el full que després, durant a ny s, va servir com a fitxa en què els reporters que lliuraven un vídeo per ser emès havien d’anotar el número que aquella peça tenia a l’escaleta, un títol indicatiu del contingut, la durada en minuts i segons i els rètols que s’haurien d’anar sobreposant en directe amb les localitzacions geogràfiques o els noms i els càrrecs de les persones que hi apareixien. Tot això, és clar, amb el pas dels a ny s, es va informatitzar. Però aleshores tot es feia de forma manual, de manera que a vegades dèiem, fent broma, que al final del telenotícies, juntament amb els crèdits, hi hauríem pogut posar un cartellet on es llegís: «Fet a mà». I ja que acabo de parlar dels rètols que es posaven en directe en el moment oportú (cosa que per cert contribuïa notablement a l’estrès de la gent del control de realització durant l’emissió del programa), avanço ara una de les coses que eren el nostre pa de cada dia durant aquelles setmanes o mesos. Em refereixo a la manera d’anar reclutant el personal necessari per a cada funció o rol. En Quintà tenia moltes coses previstes, però no totes, i calia anar improvisant. Un exemple d’això rau en el fet que a la plantilla disse ny ada hi brillava per la seva absència la figura del regidor d’estudi, és a dir, la persona que fa d’enllaç entre el control i tot el personal que treballa al plató. En alguna de les emissions en proves van haver d’exercir aquest paper el realitzador Jaume Santacana, que també va dur a terme aquesta funció en els primers telenotícies, o en alguna ocasió en Jaume Roures, el cap de producció. De seguida es va entendre la necessitat de fitxar persones especialitzades en aquesta tasca, per a la qual també cal aplom i nervis d’acer.

Doncs bé, quan ens disposàvem a començar a fer assajos de telenotícies ens vàrem adonar que ens feia falta algú que s’encarregués de les sobreimpressions en directe. I aquí no s’hi podia posar el primer que és per allà, perquè havia de complir una condició imprescindible: ser molt fiable pel que fa a l’ortografia i al criteri lingüístic. No podíem exposar-nos que es repetís gaires vegades aquella errada que hi va haver durant el partit de futbol del 10 de setembre, la del partit oferit per La Caixa. I la necessitat es va produir d’un dia per l’altre, perquè l’endemà havíem de fer el nostre primer número zero del telenotícies. —Qui coneix algú que ho pugui fer, això? Em va venir al cap una persona. Un noi que era el suplent del suplent dels correctors de català d’El Món. En una ocasió em va demanar que el convidés a veure en directe com feia el programa Memòria popular a Miramar i havia quedat fascinat per tot el que havia vist que ava en un control de televisió. Li vaig trucar i li vaig fer saber poc o molt els antecedents. Ell no tenia ni idea d’on parava jo en aquell moment i amb prou feines sabia que la posada en marxa de TV3 era més o me ny s imminent. Pim-pam. L’endemà es posava al davant de la botonera i des d’aleshores treballa a TV3, on seria primer ajudant de realització i, al cap de no gaire temps, realitzador del telenotícies del cap de setmana. Estic parlant de l’Ignasi Fariñas. Per cert, de la botonera amb què es posen els rètols a TV3 sempre se n’ha dit kyron (pronunciat càiron), perquè aquest era el nom de la marca que havíem estrenat aquells dies. I, per derivació, de la persona que la fa funcionar, és a dir, en Fariñas i tots els que hi van anar darrere, se n’ha dit sempre caironita. Aquest exemple serveix per fer entendre com les decisions s’anaven prenent sobre la marxa. En aquells moments no hi havia el control que després han exercit els sindicats per assegurar la pulcritud en els sistemes d’accés a llocs de treball. Hi havia, simplement, urgències. I la bossa de gent per exercir determinades noves funcions no estava gens formada perquè en molts casos (no en tots) es tractava de rols completament nous dels quals no hi havia notícia en el mercat laboral. Podien donar-se per aquesta causa arbitrarietats, amiguismes o directament nepotisme? Sí, hi havia aquest risc, i és possible que algú en tragués profit d’una manera o d’una altra. Però no era el més usual. El que era més

evident és que de cop i volta et feia falta un Fariñas i l’anaves a buscar allà on podies. Tornem a la cuina. Allà mateix, o al despatx d’en Quintà, s’anava perfilant el format del telenotícies. En Ràfols i jo ens havíem desempallegat força de la por inicial sobre el marge d’actuació de què disposaríem. Encara no teníem prou evidències que ens deixarien actuar lliurement sobre els continguts, però en els aspectes formals no ens podíem queixar. En Quintà ens donava mostres de força confiança, fins al punt que moltes coses les despatxàvem directament amb ell, sense intermediació de qui, de fet, era objectivament a mig camí, que era el cap d’informatius. Es començava a prefigurar així una situació que jo sempre he recordat i he elogiat respecte a aquells temps. Teníem el dret d’equivocar-nos, i en gaudíem. Això, d’altra banda, és remarcable en una indústria com la de la televisió, on després les equivocacions han estat durament castigades: programa que no rep de seguida el favor de l’audiència, fora. A la TV3 dels primers temps, arriscàvem. Potser perquè era l’únic que es podia fer. Potser perquè practicàvem allò de convertir la necessitat en virtut. Mentrestant, s’anava preparant el plató. Els escenògrafs, amb l’omnipresent Compagnucci al capdavant, feien proves de lluminositat per decidir quin seria el color del background que tindrien darrere seu la Maria, l’Enric i compa ny ia. Es va optar pel beix, amb uns relleus que insinuaven un mapamundi. Aquell estudi era petit com un cop de pu ny , suficient només per fer-hi els telenotícies i acollir un raconet des d’on actuaven els locutors de continuïtat. Però com que sovint succeïa que les intervencions de la Fabregat, la Fosalba o en Novellas anaven just abans o just després del telenotícies, elles o ell havien d’entrar en aquell lloc o sortir-ne de puntetes, ant pel poc espai que quedava per darrere de les càmeres. Aquest aprofitament de l’espai donaria lloc, més endavant, a una de les anècdotes més hilarants que es recorden de la història de TV3. Va succeir la nit de Nadal, en què es transmetia la missa del gall des de Montserrat. La narració de l’esdeveniment anava a càrrec de mossèn Joan Jarque, que havia estat fundador de la revista Catalu

ny a Cristiana, i li tocava fer-ho precisament des d’aquell espai minúscul que habitualment ocupaven els locutors de continuïtat. Un cop acabada la missa, ell havia de deixar aquell lloc a la Cristina Fabregat perquè ella tanqués l’emissió. Per tenir-ho tot a punt, algú des del control ja va posar al teleprompter el text que hauria de llegir la locutora. I el bon mossèn, en veure el text, va creure que l’hi posaven perquè el llegís ell. Amb tota la bona voluntat va començar: «I fins aquí la nostra programació d’avui. Demà podran veure...». Quan es va adonar que no li corresponia a ell explicar els dibuixos animats que es veurien l’endemà, va estirar una mà i va començar a fer un gest amb dos dits fent de tisores perquè el tallessin. Però la mà li quedava dins del pla, de manera que l’efecte va resultar, pobre home, d’allò més còmic. Crec que, amb bon criteri, el Departament de Documentació va apartar aquelles imatges perquè no fossin pastura de programes fets de retalls, que han estat tant en voga amb el pas dels a ny s. Doncs bé, en aquell plató minúscul es van fer meravelles. S’hi va poder encabir fins i tot, en un altre racó, un petit set amb dues butaquetes on, quan es va començar a fer allà mateix el Telenotícies migdia, es podrien fer entrevistes breus encaixades dins del programa. Les càmeres s’anaven desplaçant per allà i el que era un miracle és que els cables que arrossegaven no acabessin fent nusos impossibles de desfer. Les visites externes, sempre que entren en un plató de televisió que estan acostumats a veure per la pantalla, el troben molt més petit del que els semblava. Però és que en aquell cas n’era molt i molt, de petit, i realment feia el fet. Un altre exemple de l’aprofitament d’espais que es va haver de fer a Numància és el que va tenir lloc a la planta on hi teníem la redacció. Annexa a la sala gran que allotjava les taules dels caps de secció i dels redactors, hi havia una estança que no devia fer més de dotze metres quadrats. Era on es feien les reunions del consell de redacció, unes hores abans de cada edició del Telenotícies, o qualsevol altra reunió que convingués per discutir algun assumpte sobre la cobertura de les notícies. Però aquell també era un espai multiusos. Al sostre hi havia uns focus que s’encenien a darrera hora de la tarda. I és que allà s’hi feia

també un concurs de deu minuts mal comptats que feia de coixí entre la programació infantil i el telenotícies del vespre. Era un concurs senzill, que per no tenir no tenia ni nom, bastit a partir de preguntes que havien de respondre els espectadors atenent trucades telefòniques en directe. Malgrat la seva simplicitat, requeria una sèrie d’estris propis d’un programa de la seva mena, els quals, com que no es tractava de muntar i desmuntar cada dia, allà es quedaven, endreçats en dos o tres dels racons d’aquella habitació. Així doncs, les reunions esmentades del consell de redacció les fèiem envoltats de les ruletes, els marcadors i altres andròmines que feien servir, a l’hora que tocava, la Cristina Fabregat o la sca Fosalba. Tornem al plató. A la gent de vegades també li fa gràcia saber que d’un programa de televisió se’n facin assajos. I més encara d’un telenotícies. Però és l’única manera que hi ha de veure si un determinat enquadrament dels conductors queda bé, l’única manera que hi ha que el realitzador doni directrius clares sobre moviment de càmeres, l’única manera que els experts en i l·l uminació ajustin els focus perquè mai ningú no quedi amb la cara enfosquida, l’única manera perquè els tècnics de so ajustin els nivells d’acord amb les previsions de qui hi intervindrà i qui no en cada moment... En definitiva, és l’única manera que tothom interioritzi totes aquelles accions que després, un cop el programa està rodat, ja es porten a terme de manera mecànica i rutinària. Doncs bé, d’assajos del primer telenotícies en vàrem fer molts, a partir de cert moment un cada dia. I sempre es trobaven coses per millorar o per polir. Calia fer des del primer moment una bona impressió. Calia que ningú pogués dubtar que aquella era una televisió feta amb un alt nivell de professionalitat. Però alhora hi havia moltes temences. Les presses que es comunicaven des de les altes esferes, probablement per agafar Madrid a contrapeu tant com es pogués, xocaven amb el principi de realitat que es vivia a la base de la redacció. I això es va traslluir, encara dins del mes de novembre, en un document que van preparar alguns dels redactors que començaven a adonar-se que encara faltaven recursos tant humans com materials per afrontar els reptes que se’ns estaven posant al davant. No se’n pot dir ben bé un manifest reivindicatiu, però sí que era com un se ny

al d’alerta, una manera d’advertir que allà, en tota una sèrie d’aspectes, el més calent era a l’aigüera. Sobretot pel que fa al material mòbil. Perquè els ENG estaven operatius pel que fa a habilitats i a ambició periodística, però no es disposava encara del nombre de càmeres necessari per fer totes les cobertures que caldrien quan es comencés a fer un telenotícies diari. En el règim d’assajos es podien fer simulacions; ara bé, la informació diària és una bèstia que menja molt, i només vol aliment fresc. Els que ocupàvem càrrecs intermedis entre els redactors i la direcció vàrem començar a viure aquells dies la tensió clàssica entre les exigències dels de dalt i els marrameus dels de baix. I per acabar-ho d’adobar, s’estava covant la primera tempesta política externa, que va esclatar al cap d’un parell o tres de mesos, un cop que estava ja en ple funcionament el telenotícies. Com es veurà de seguida, era una tempesta en un got d’aigua. En Quintà havia preparat un llibre d’estil. Bé, és una manera de dir, perquè allò no era un llibre de res, sinó tres o quatre fulls grapats amb una sèrie de normes escrites amb massa presses. Algunes d’aquestes normes recollien obsessions seves en algunes qüestions formals, que en aquell moment tenien bones raons de ser. Una d’elles era que els conductors tractessin sempre els espectadors de vostè, i que fessin també això mateix els periodistes amb totes les persones que entrevistessin, fos quina fos la seva condició. Aquesta norma es fonamentava en la imatge que es volia traslladar de televisió seriosa i no d’estar per casa. Amb el temps la formulació d’aquesta regla s’ha anat diluint, i encara s’ha dissolt més la seva aplicació. No és aquest el lloc per fer judicis de valor sobre el grau de vigència que hauria de tenir encara, però en aquell moment aquest ús, el del tractament de vostè, tenia molta base. Per raons semblants, també estava proscrit que el personal de la casa aparegués, per escrit o oralment, amb renoms o diminutius. A qui es deia Antoni no se’l podia anomenar Toni, i a qui es deia Concepció no se la podia anomenar Xita. És públic i notori que aquesta exigència també s’ha esfumat amb el temps i, probablement, per motius més raonables que la del tractament de vostè. Però no va ser cap d’aquests dos temes menors el que va desencadenar la tempesta, sinó un altre. El llibre d’estil escrit apressadament i força barrim-barram per en Quintà deia: «Mai l’entrevistat no podrà ser enfocat en primer pla i adreçant-se directament a l’auditori, excepte el rei i el president de la Generalitat, o bé quan té efecte una declaració excepcional, en casos d’emissions obligades per la llei». Aquella norma va transcendir portes enfora i, sobretot quan va arribar al carrer de

Nicaragua, on tenia la seva seu permanent el PSC, es va aixecar una bona polseguera. Sobretot quan un dia es van prendre unes declaracions a Raimon Obiols i ell, amb tot coneixement de causa, va voler fer-les adreçant els ulls directament a l’objectiu. Les suspicàcies sobre la possibilitat que Jordi Pujol fes d’aquella televisió una finca particular van sortir a flor de pell. Semblava indignant que se li atribuís aquest privilegi, que no tindrien altres polítics, el de poder arribar als ulls dels espectadors mirant-los fit a fit. I cap on haurien de mirar els altres? El mullader es va donar sobretot entre els membres de l’anomenada classe política. Però recordo que també va haver-hi compa ny s de professió que ens interpe l·l aven, preguntant-nos si ens havíem begut l’enteniment amb aquella disposició que, a primera vista, els semblava absurda i arbitrària. I el que succeïa era ben senzill, i just, i raonable. Només ava que estava molt mal expressat, horrorosament expressat, en aquell esborra ny perpetrat pel director de la cadena. La norma en qüestió reflectia, simplement, un principi bàsic de sintaxi del periodisme audiovisual. Es donava per descomptat que quan els reporters fessin entrevistes per extreure’n fragments destinats als reportatges, ells mateixos no sortirien al pla, es veuria només la cara de la persona entrevistada i aquesta, lògicament, no estaria mirant cap a la càmera sinó a l’interlocutor, que s’intuiria com a present encara que no hi aparegués explícitament. I per què se citaven com a excepcions el rei i el president de la Generalitat? Doncs perquè s’estava pensant en els missatges institucionals, en aquelles ocasions en què un personatge té la facultat d’adreçar-se directament als espectadors, sense la intermediació d’un periodista que li fa preguntes. I l’exemple que el redactor d’aquells papers va trobar més a mà va ser el dels missatges de Nadal o de Cap d’A ny que solen fer aquells grossi personaggi. Òbviament, a partir del moment en què

Pujol va començar a ser entrevistat per qualsevol motiu, no apareixia mirant cap a la càmera, sinó mirant al periodista, com tota la resta dels mortals. Oi que explicat així sembla fàcil d’entendre? Doncs quina una se’n va organitzar! Per cert, aquell 31 de desembre, en el marc de l’emissió extraordinària que es va fer i que va tenir sobretot un to festiu —aquella en la qual hi va participar Tina Turner—, hi va haver ja un missatge institucional d’aquests a què volia referir-se aquell balbucient llibre d’estil. El president Pujol va fer la felicitació del nou a ny des de casa seva, acompa ny at de la seva dona, el seu fill Oriol i un gos... i mirant a càmera, és clar. En tot cas, de les suspicàcies que hi pogués haver a l’entorn polític i professional sobre els condicionaments que podria tenir TV3 per part del govern, cada vegada en prescindíem més. No és que les haguéssim eliminat per complet. Cadascú tenia les que tenia en el seu fur intern. Però la feina de preparar-ho tot era prou aionant perquè els és pel davant l’entusiasme que anàvem alimentant com a equip. Si després ens hauríem de defensar d’ingerències, ja ho faríem. I els desafiaments eren constants. Un dels reptes més grans va ser com podria arribar-nos una matèria primera primordial per al producte que havíem d’elaborar: les imatges d’actualitat. Anaven ant les setmanes i no hi havia traces que TVE cedís la xarxa de repetidors per traslladar-les. A Madrid continuaven, pel que semblava, entestats en la idea que les televisions autonòmiques havien de tenir un caràcter «antropològic». Es van haver de fer invents. Pel que fa a les imatges que havien d’arribar de Madrid, es va organitzar un sistema que es va fer molt cèlebre. Allà s’hi feien les cobertures que es consideraven necessàries: que si una sessió al Congrés dels Diputats, que si una roda de premsa a la Moncloa, que si un congrés d’odontòlegs... Tan bon punt a la delegació de Madrid tenien les imatges llestes en una cinta de vídeo, un membre de l’equip de producció la portava embolicada en un paquetet a l’aeroport de Barajas, a l’entrada del pont aeri. Allà demanava a qualsevol atger amb cara de bona persona que tingués l’amabilitat de portar-lo fins al Prat, que un cop allà

el aria a buscar una persona de TV3. Efectivament, en sortir per la porta el atger que s’havia avingut a fer de carter de seguida podia veure un emissari amb un cartellet on deia «TV3», el qual es feia càrrec de la cinta i, a tota velocitat, la portava cap a Numància. De tant en tant ava que la persona triada o bé s’espantava per si allà hi havia droga o bé decidia emportar-se la cinta a casa com a record. Havien desaparegut misteriosament algunes cintes, sí, però era un preu que calia pagar per tenir garantit un subministrament que permetés, malgrat tot, disposar d’imatges del dia. Els primers dies aquest servei desinteressat s’havia demanat a pilots o a hostesses dels avions, però aviat es va comprovar que, com que ells eren els darrers a sortir-ne, es perdien uns minuts que podien ser preciosos. I és que, mentre tot això ava, cal imaginar-se en Pau Camps, cap de la secció d’Espa ny a, i l’equip d’edició del Telenotícies patint com uns condemnats per veure si les imatges arribaven a temps per ser incorporades al telenotícies. De vegades entraven per la porta de Numància quan el programa ja estava anant a antena, i aleshores la velocitat del motorista era seguida d’un cames ajudeu-me pels adissos fins que arribaven a la sala de control i podien emetre’s. A la régie de la televisió sa havíem vist que, a vegades, la tensió podia ser d’infart. A la televisió catalana acabada de néixer, aquesta sensació es vivia cada dia, i de manera ben intensa. Si entre Madrid i Barcelona hi havia el pont aeri, que TV3 va convertir aquells mesos en un pont audiovisual, no succeïa el mateix amb la resta de punts de la geografia espa ny ola. Així doncs, sovint calia prescindir d’imatges que potser haurien tingut interès (o no) i que procedien de Granada, València o Palma. Aquestes imatges o no s’emetien o s’emetien quan bonament es podia. En casos d’absoluta prioritat informativa, calia recórrer a recursos que, a més de ser poc àgils, no sortien pas barats. Un problema concret en aquest sentit el va tenir el programa Gol a gol, que explicava cada diumenge a la nit la jornada esportiva. Si el Barça jugava com a visitant amb el Celta una tarda i es volien tenir tant sí com no les imatges amb els gols de Maradona, no hi havia altre remei que recórrer a algun pilot

intrèpid que portés les imatges per aire des de Vigo. I les imatges internacionals? Bona pregunta! Però la resposta requereix alguna explicació prèvia. En algun moment de les converses que jo havia tingut amb en Quintà al seu despatx, i a propòsit dels professionals que podien anar-se incorporant a mesura que avancés la preparació de les successives edicions dels telenotícies, li havia deixat caure el nom de la periodista Montserrat Besses com una possible conductora de l’edició del migdia. —Has fet tard —em va respondre—. Ja està contractada per anar de corresponsal a París. I, efectivament, al cap de pocs dies la Montserrat ja era a París. Per fer-hi de corresponsal, sí, però amb una missió secreta molt més important encara. Les bones relacions establertes amb l’INA i amb TF1, que han quedat ja ben paleses, havien anat fructificant en un acord ben peculiar. Montserrat Besses seria una infiltrada a la televisió pública sa i tindria una funció ben singular. La UER, la Unió Europea de Radiodifusió, servia i serveix per força coses més que per organitzar el festival d’Eurovisió. Els seus socis membres, condició vetada a TV3, participen en l’intercanvi d’imatges que produeixen els respectius serveis informatius. Aquesta llotja es concretava en aquell moment en dues sessions diàries al dia en què, a través d’un sistema de comunicació telefònic, els delegats de cada cadena anunciaven als altres les imatges que tenien disponibles: un oferia una cimera política; un altre, un accident de tren; un tercer, un festival de patinatge... Les imatges que eren demanades per més d’un delegat s’incloïen en un paquet que es distribuïa a continuació per mitjà de les xarxes de repetidors. Les que eren so l·l icitades per un de sol també s’enviaven, a continuació de la comanda compartida, al destinatari específic que hi havia manifestat interès. Doncs bé, què feia la Montserrat? Assistia silenciosa a totes aquestes trobades virtuals i es posava darrere del delegat francès. Si sentia coses que li interessaven per a TV3, donava al co l·l ega un copet a l’espatlla, i ell ho demanava tant si allò interessava a TF1 com si no. Un cop que havia aconseguit el lot d’imatges preteses, els sos les

enviaven a través de la seva xarxa fins a Perpi ny à. I allà les anava a buscar un motorista a l’hora convinguda, per baixar-les fins a Barcelona a la màxima velocitat possible permesa en aquell moment a l’autopista. La Montserrat Besses no va ser l’única nova incorporació d’aquells mesos. L’entrada a la casa de personal en general i de periodistes en particular va ser un degoteig permanent, a mesura que les activitats desplegades ho anaven fent més necessari. Penso, per exemple, en en Jaume Bartrolí, l’Eduard Sanjuán, en Josep Noguer o en Joan Roura, que van ser dels primers puntals de la secció d’Internacional; en la Rosa Marqueta, en Sebastià Bernal i en Jordi Muixí, que van fer costat a en Pau Camps en la informació d’Espa ny a; en Josep Rovira, la Carolina Tubau, en Xavier Moret, en Vicenç Villatoro i en sc Escribano, que van anar a la secció de Cultura i Societat dirigida per la Maria Josep Soler; en Xavier Molinas i en Jordi Ros, adlàters de Josep Maria Ureta a Economia; en Joan Barrera, que va ser el primer especialista en política catalana; i en els periodistes que van anar donant sentit a l’equip d’Atribucions fundat per en Tatxo Benet, com la Carme Roldán, en Jaume Masdeu i en Jordi Ferrerons. Sense oblidar els primers corresponsals. A banda de la ja esmentada Montserrat Besses a París, les delegacions es van anar cobrint progressivament: als Estats Units, Llúcia Oliva; a Brusse l·l es, Joan Nogués; a Roma, Rossend Domènech; a Madrid, Teresa Conesa i Anna Soler (i poc després Martí Anglada i Jordi Gutiérrez); al País Basc, Ricardo Abeijón (a qui s’afegiria posteriorment la Montserrat Vila); a Andalusia, Regina Farré; al País Valencià, Joan Bustos; a les Illes Balears, l’eterna Margalida Solivellas. Així mateix, es va consolidar un nou equip d’edició per als caps de setmana, del qual formaven part com a conductors en Lluís Diumaró i l’Àngels Barceló i que va ser dirigit per l’Esther Fernández. Un altre nucli clau per fer-ho funcionar tot plegat era l’equip de producció d’Informatius del qual, a més del comandant Jaume Roures, formaven part Carles Blanco, Pau Pons, Gerard Romy i, més tard, Jordi Muñoz. Para

l·l elament, es va formar i va entrar en acció una tercera remesa de reporters ENG1, amb alguns noms que donarien molt de joc en els a ny s següents, com a periodistes de carrer o com a creatius de nous formats: Ignasi Barjau, Leo Díaz, Carles Gené, Josep Lluís Mulet, Carles Pérez, Lluís Podadera, Eduard Quesada, Manuel Raya, Pep Ros, Jordi Torra, Ramon Vallès, Jaume Vilalta i Jordi Vilardell. Evidentment, és impossible esmentar tothom i explicar cadascuna de les circumstàncies concretes, però n’hi ha alguna, una en concret, que mereix una atenció especial. Em refereixo a una altra gran periodista, la Maria Dolors Genovès. D’ella el públic català en pot recordar alguns grans reportatges que faria al llarg dels a ny s, però en aquell moment es va aprofitar la seva incorporació per confiar-li una missió molt especial. El que ens havia succeït amb Joan Miró el dia de Nadal anterior no ens podia tornar a ar. És a dir, que es morís una persona notable i que no disposéssim del material imprescindible per cantar-li les absoltes televisives com Déu mana. Per aquest motiu, es va elaborar una llista de deu o dotze persones que tenien una edat avançada i la Maria Dolors va dedicar un parell o tres de mesos, els primers de la seva brillant trajectòria a la casa, a preparar les seves biografies, amb la indispensable assistència del Servei de Documentació. En aquella llista hi havia, per exemple, Dalí, Foix, Mompou o Marès. És a dir, persones i l·l ustres i respecte de les quals TV3 no podia deixar de fer un bon paper. Evidentment, aquesta llista era top secret: crec que, a part de la mateixa Maria Dolors, coneixíem la seva composició només tres o quatre persones. Per més que tots els elegits eren d’una edat relativament avançada, a cap d’ells no li hauria fet gràcia saber que en formava part si algú hagués comès la indiscreció de divulgarla.

Durant el mes de novembre i una part del desembre va prodigar-se la idea que les emissions regulars començarien l’1 de gener. Amb tot, hi havia com a mínim un parell de raons per posar en crisi aquella data. L’una era de caràcter políticistratiu. Estava per caure l’aprovació de la llei de tercers canals, cosa que no es va produir fins al 26 de desembre, després d’un estira-i-arronsa considerable entre Jordi Pujol i Felipe González. De fet, l’aprovació de la llei no va aparèixer al BOE fins al 12 de gener. Però, per un altre costat, els que érem allà dins sabíem que precipitar la sortida a antena abans que el producte acabés de madurar suficientment hauria estat una insensatesa. Va haver-hi una mica de mullader polític (això no falta mai!) sobre quina de les dues raons asse ny alades era la real. Probablement es van ajuntar la fam i les ganes de menjar. Ara bé, sigui com sigui, quan ja s’acostava perillosament el tombant de l’a ny , es va apuntar cap a mitjan gener. Particularment recordo haver estat uns dies sense acabar-m’ho de creure, tampoc. Home de poca fe! En Quintà va clavar un cop de pu ny sobre la taula i va dir que i tant que sortiríem. De cop i volta tot es va accelerar. A donar l’empenta final, hi havia contribuït l’aparició dels germans Hanna, dos experts novaiorquesos que havien estat contractats per assessorar-nos en la manera d’organitzar la redacció i d’acabar de donar forma al telenotícies del vespre. N’hi ha moltes, de coses per explicar sobre els germans Hanna. I com que la seva ombra va seguir planant sobre nosaltres tan bon punt vaig començar a treballar en l’edició de migdia, em reservo per a més endavant la descripció d’aquests dos personatges i les seves intervencions. En tot cas, el fet que es decidís que el 16 de gener seria el dia d’arrencada de les emissions diàries vol dir que estàvem prou preparats per fer-ho? En absolut. Quedaven molts caps per lligar. I una de les coses que no estava a punt era la régie. Aquest és un dels termes que havíem incorporat a partir de la nostra impregnació televisiva a França, i que s’ha mantingut durant a ny

s i pa ny s entre el personal de TV3 per referir-se a la sala de control tècnic. De la mateixa manera que el terme plató ha estat predominant sobre estudi. Doncs bé, a l’estudi o plató sí que tot estava més o me ny s a punt. Però la régie no disposava encara de tots els elements tècnics imprescindibles per emetre en directe. Així doncs, una vegada més, va caldre fer invents. En aquest cas la idea va consistir a imaginar-nos que en comptes d’emetre els telenotícies des de la seu del carrer de Numància, ho faríem des de qualsevol altre lloc. Però sí que els faríem des d’allà. Com es menja, això? Doncs insta l·l ant una unitat mòbil a sota mateix de l’edifici, un camió d’aquells que porten tot el que és necessari per emetre des d’un camp de futbol o des d’un teatre. Tant els assajos ja més definitius com els primers telenotícies es van dur a terme des d’allà. A l’hora convenient, la unitat mòbil se situava a la cantonada de Diagonal i Numància, es feia l’estesa de cables i ens hi encabíem com podíem el personal tècnic imprescindible, en Joan Úbeda, que era el realitzador, en Josep Maria Ràfols i jo. L’Úbeda era un sac de nervis. Tenia ja una sòlida formació en l’àmbit audiovisual, però no havia viscut el vertigen de les urgències informatives, és a dir, una mica a l’inrevés que els periodistes que teníem la responsabilitat sobre el contingut del programa. En el món de la televisió, aquesta és una bicefàlia molt particular. Com que cal conjuminar molt bé els continguts i la manera de vehicular-los, els directors o editors d’un programa i el realitzador i el seu equip han de trobar una manera de consensuar la forma de treballar i la presa de decisions. De vegades tot va com una seda, i en altres ocasions tot es curtcircuita. En el nostre cas, sobretot quan estàvem tots ficats en aquell camió, van saltar algunes espurnes. De fet, la tensió anava arribant al límit, sobretot a mesura que s’anava acostant el dia D. I va arribar. El dilluns 16 de gener del 1984, a les vuit del vespre, per fi, TV3 començava les seves emissions diàries. Aquell dia, nou missatge institucional del

president de la Generalitat, dibuixos animats, el nou telenotícies i la pe l·l ícula Miquel Strogoff. Tot plegat tres hores. Però a aquelles alçades l’expectació fins i tot era més gran, si això era possible, que la que hi havia hagut amb el programa inaugural del setembre anterior i els que el van seguir. L’expectació i l’audiència potencial. Perquè la xarxa de distribució del se ny al s’havia anat ampliant amb nous repetidors (Mangraners, Collsuspina, Alpicat, Bellmunt...) i aleshores ja abastava pràcticament tot Catalu ny a. El telenotícies va començar d’una manera a la qual el públic no estava acostumat. Directament, amb les imatges de les notícies més destacades, que aquell dia eren aquestes, pel que fa a la banda sonora: «Reagan adopta una actitud conciliadora envers la Unió Soviètica el dia abans de la conferència d’Estocolm. »Els preus del peix poden disparar-se a conseqüència de la vaga d’armadors. »Les actrius de Vapors es tanquen al Teatre Regina de Barcelona». A continuació, la mateixa veu en off continuava dient: «Això és Telenotícies de TV3, amb Maria Gorgues, Enric Calpena, Eduard Berraondo i Antoni Castejón». I, mentrestant, es veia per primer cop el pla general del set de conductors, amb aquells quatre magnífics. Els dos conductors al pupitre central, el d’esports assegut també en un taulell lateral i l’home del temps dret a l’altre costat. Ara aquesta descripció pot semblar una fotesa. Però en aquells moments, aquest estil de presentació personalitzada, que realçava el protagonisme nominal dels conductors i incloïa en aquesta singularització Berraondo com a conductor

d’esports i Castejón com a home del temps, resultava absolutament insòlita en aquestes latituds. La gent estava acostumada a veure la careta del Telediario, una bola del món que feia voltes, i tot seguint el clàssic «bust parlant» que començava a llegir les notícies. En realitat, era l’invent de la sopa d’all. Algú va dir, amb prejudicis inclosos: «és el model americà». Sí, ho era en part. Però era una manera de fer que ja es podia veure a molts altres llocs del món. Aquí es volia usar sense complexos el ressort d’una certa espectacularització del format, però alerta, només del format, perquè en canvi es tenia el ferm convenciment que les notícies, sense ser gens avorrides, havien de mantenir tota la seva solvència i credibilitat. I quina va ser la primera notícia del primer telenotícies? Doncs la primera anunciada al sumari. Un cop acabada la presentació ja va aparèixer la Maria Gorgues, en pla curt, dient: «Bona nit, demà comença a Estocolm la conferència de desarmament d’Europa, on 35 països europeus, a més dels Estats Units i el Canadà, intentaran trobar acords que facin possible una certa distensió entre els dos blocs. Aquesta conferència d’Estocolm s’ha convertit ara en un pont de diàleg entre l’Est i l’Oest. El president dels Estats Units, Ronald Reagan, ha fet aquesta tarda un discurs en to conciliador envers la Unió Soviètica, el primer després del trencament de les converses entre Washington i Moscou sobre desarmament». I a continuació, imatges del discurs de Reagan, que ves a saber per quins circuits havien arribat a Numància una estona abans aquella mateixa tarda. Molt probablement, com he explicat, demanades per la Montserrat Besses als co l·l egues sos i enviades a Perpi ny à per acabar el seu viatge amb cotxe o amb moto per l’autopista. En tot cas, tot seguit també hi va haver una crònica de la mateixa Montserrat Besses, en aquest cas en la seva condició de corresponsal, en què parlava de la dura polèmica entre Giscard i Mitterrand a propòsit dels anomenats avions ensumadors. És a dir, uns continguts que poc tenien a veure amb la televisió antropològica dels esbarts i les puntaires predicada per Madrid.

A dins de la unitat mòbil, tots amb taquicàrdia. Va haver-hi alguna petita fallada de sincronització, però d’ordre molt menor. Bàsicament estàvem contents, perquè a mesura que aven els minuts i tot sortia bé, creixia i creixia la sensació d’eufòria. És clar, aquell camió tenia poc a veure amb l’espaiosa i confortable régie de TF1 on havíem vist com es feia tot allò, però el partit que en trèiem era molt més que digne. La Maria Gorgues i l’Enric Calpena es van anar alternant en les introduccions a les successives notícies, fins que a ell li va correspondre el torn de donar entrada al conductor d’esports. I allà es va veure una altra cosa a la qual ara tothom hi està més que acostumat, però que aleshores representava també una novetat. Ho va fer en forma de pregunta i en un pla televisiu en què es veia els conductors interactuant. —La jornada futbolística d’ahir va resultar bastant desagradable per als seguidors del Futbol Club Barcelona —feu l’Enric—. Eduard Berraondo, quina ha estat la reacció després de la derrota al camp de l’Osasuna? L’interpe l·l at no va tenir altre remei que parlar de decepció, perquè, ja se sap, no sempre es poden donar bones notícies... Una mica després era la Maria qui iniciava diàleg amb el meteoròleg Antoni Castejón. Perquè, recordem-ho, els primers a ny s de TV3 la informació del temps no anava a continuació del telenotícies, sinó encaixada dins del programa. —L’hivern que em no és un hivern de neu. Aquesta peculiaritat meteorològica ha deixat diverses pistes d’esquí buides. Però, a més, el temps actual és pràcticament de primavera. Vegem què ens pot dir d’això l’Antoni Castejón. Aquí va començar a desgranar-se aquell vocabulari nou de termes meteorològics en català que tant va fascinar la gent. Aquell dia no van entrar encara en escena

les calamarses o les maregasses, però sí una manera de dir i una manera de fer que estaven molt allu ny ades d’allò a què ens tenien acostumats el se ny or Mariano Medina i altres meteoròlegs de la tele de tota la vida. Això va ser molt més important del que la gent jove d’ara es pot arribar a imaginar. Fins a aquell moment nosaltres —Catalu ny a, vull dir— érem el «noreste de España», i si ens deien que plovia havíem de sobreentendre que estava plovent a Madrid. Més encara: el fet que la gent anés veient sistemàticament, en lloc del mapa de la península Ibèrica, una porció de mapa que emmarcava el Principat, el País Valencià i les Illes Balears va esdevenir probablement l’esforç pedagògic més eficaç fet fins a aquell moment històric perquè un bon gruix de públic es fes una imatge més o me ny s simbòlica de la realitat cultural dels Països Catalans. Un concepte tabú, per a alguns, però que quedava perfectament justificat per fer a l·l usions al clima mediterrani. En Castejón era un home extraordinari. Ja aleshores entrevèiem que esdevindria, com així va ser, una de les persones a qui més va popularitzar la seva aparició diària en pantalla. Tothom de portes endins el trobàvem un autèntic tros de pa, i l’audiència captava també la seva bonhomia, que anava acompa ny ada —és important especificar-ho— per un nivell altíssim de coneixements científics sobre la física de l’aire i una immensa capacitat pedagògica per fer inte

l·l igible a la gent l’insospitat món dels anticiclons i les borrasques. Quina llàstima, quina ràbia, que un maleït atac de cor se l’emportés al cap de massa pocs a ny s. Aquella nit, un cop acabat el telenotícies, l’eufòria es va apoderar de tota la redacció. El camí fins a aquell punt no havia estat senzill. Tothom hi havia posat molt de la seva part, des dels caps de secció fins als ajudants de producció, ant per reporters, muntadors de vídeo, tècnics de so, càmeres de plató i tot l’eixam de persones que intervenen en una comesa que sembla que hagi de ser tan senzilla com explicar les notícies del dia durant mitja hora. Hi va haver celebració amb sopar en un bar restaurant de les Corts, el popular celler Can Ciurana, amb moments d’exultació, com quan la Maria Gorgues va ser hissada fins que el seu cap va quedar a l’altura de la pantalla del televisor que hi havia en un cantó del menjador mentre es tara l·l ejava: «Al damunt dels nostres caps, aixequem una se ny ora que ens farà més triomfants». L’endemà, en general, els diaris van elogiar la nova proposta informativa de TV3. Però alguns ho van fer, no cal dir, amb un entusiasme descriptible. Novament El País va ser el més tebi. A la seva informació no s’hi obviaven el parell de petites fallades tècniques que hi va haver. I s’hi ressaltava també que «només» hi havia hagut una crònica de corresponsalia a l’estranger. Potser hauria estat més ponderat haver dit que «fins i tot» hi havia hagut una crònica de corresponsal. Des d’aleshores em va quedar molt clara una cosa que sempre més vaig explicar als meus alumnes de Periodisme a la Pompeu Fabra: pel que fa a la barreja d’informació i opinió, els adjectius qualificatius són els elements gramaticals que tenen la pitjor fama, però els autèntics dolents de la pe l·l

ícula són els adverbis.

5

LA IMAGINACIÓ AL PODER

Una de les grans novetats que van arribar amb la nova televisió: la informació meteorològica amb els mapes a tota pantalla. El primer home del temps, Antoni Castejón, va adquirir ràpidament una gran popularitat.

Al llarg dels a ny s m’he anat trobant gent, pel carrer o a les xarxes socials, que m’ha dit: «Aquells telenotícies que fèieu al començament sí que eren bons i no com els d’ara...». La meva resposta, invariablement, és: «Se ny ora (o se ny or), va molt equivocada. Els telenotícies d’ara són infinitament millors que els d’aquells temps». I no ho dic per modèstia ni per elegància. Ho dic plenament convençut, i aquest convenciment abasta tots els aspectes que es vulgui, el formal, el periodístic i, fins i tot, el polític, i aquest darrer no perquè ara hi hagi me ny s gent interessada a influir sobre les notícies, sinó perquè les pretensions de ferho són més identificades i denunciades que abans. Però ara em refereixo sobretot a l’aspecte formal, és a dir, a la forma com les notícies són presentades. Només caldria que el se ny or o la se ny ora en qüestió tingués un accés fàcil a les imatges d’arxiu perquè hagués de reconèixer immediatament que no hi ha color. Si es miren de costat l’exemplar d’un diari d’ara i el d’un diari de fa quaranta a ny

s —sigui quin sigui el periòdic i el seu contingut— s’aprecien de seguida les millores que hi ha hagut en el disse ny , en la distribució dels espais, en l’abundància d’elements gràfics o en la qualitat de la impressió. De la mateixa manera, si es veiessin l’un darrere l’altre un d’aquells telenotícies dels a ny s vuitanta i un dels que presenten ara els Toni Crua ny es o les Raquel Sans, les comparacions no s’aguantarien sota cap concepte. Vol dir això que els d’ara són els bons i els d’aleshores no ho eren? És clar que no, en absolut. Estic tractant de dir que això, com tot, s’ha de mirar en termes relatius. El que sí que és cert, per poc que es vulguin deixar de banda prejudicis de qualsevol ordre, és que en aquells a ny s TV3 en general va aparèixer com un mitjà de comunicació altament innovador. Un mitjà que va trencar motllos en molts sentits. I, en particular, els seus serveis informatius van arribar a la societat catalana com una nova manera d’informar, tant per la temàtica de què tractaven com per l’abast territorial de les notícies i també pels llenguatges que usava. I això val per al model lingüístic triat com pel que fa a la morfologia audiovisual. La mare dels ous va ser la càmera Betacam. En això hi va haver sort. Vaja, sort i bon ull per part dels engi ny ers que tenien al seu càrrec el projecte tècnic. Ho podeu buscar a la mateixa Viquipèdia: «Betacam és una família de formats de vídeo professional de mitja polzada (1/2”) creada per So

ny el 1982». Intentaré ara no perdre’m en tecnicismes. Però quedem-nos de moment amb la data: 1982. Tot just quan el projecte de TV3 començava a dibuixar-se als despatxos, apareixia aquest format de vídeo que estaria destinat a imposar-se universalment, i per a ny s, en el terre ny de la producció audiovisual per a televisió. Aquest element atzarós va permetre a TV3 ser de les primeríssimes televisions del món que van adoptar aquest sistema. I, com li agrada recordar a Jaume Ferrús, va ser la primera que va tenir ja d’entrada tot el seu material d’enregistrament basat en aquest sistema. Fins a molt pocs a ny s abans, la producció per a informatius a totes les televisions encara es feia amb cinema. Sense anar més llu ny , amics meus com en Santi Ramentol que havien treballat a Miramar —i, per cert, fent-hi una feina professional extraordinària— m’explicaven la manca de versatilitat que tenien en l’ordenació de les notícies. Les successives filmacions s’anaven incorporant al que en deien una coca, una bobina de pe l·l ícula, on era impossible modificar l’ordre de les notícies. El vídeo ja s’havia començat a introduir, però el tipus de cinta que s’usava era de tres quarts de polzada, i els estris per enregistrar-la eren poc operatius: calia portar d’una banda la càmera i de l’altra el magnetoscopi enregistrador. Ni una funció ni l’altra la feia el periodista. I si les preses de vídeo requerien una certa qualitat sonora, calia un tècnic de so que hi aportés la seva perxa amb el micròfon penjant. Cap

d’aquests no conduïa el cotxe, perquè per a això hi havia xofers que tenien aquesta única missió. L’organització i la coordinació de tanta gent i tant d’utillatge requeria moltes vegades la presència física d’una persona de l’equip de producció, de manera que una unitat «lleugera» de reportatge podia requerir la concurrència de set persones. O vuit, si no cabien tots al mateix cotxe i eren dos els xofers necessaris. Explicat d’aquesta manera, sembla una exageració. Però puc prometre i prometo que jo això ho havia viscut i patit directament quan feia el programa Memòria popular. Nosaltres afortunadament no treballàvem amb les urgències d’un informatiu, però de vegades necessitàvem sortir a enregistrar imatges de llocs on s’havien produït fets que ens disposàvem a explicar en un dels capítols. La casa de Prats de Molló, per exemple, on el 1926 es va ordir l’anomenat «complot d’en Macià», un pla d’un centenar de persones per envair Catalu ny a. Doncs, vinga, no un centenar, però sí mitja dotzena de persones cap allà, per fer quatre imatges de l’edifici i unes quantes més de l’estació de Perpi ny à. Un parell de dies. I en aquest cas concret, a més, cobrant dietes segons tarifes de desplaçament internacional. El meu gran compa ny de fatigues en aquells menesters, l’historiador Joan B. Culla, i jo no ens en sabíem avenir. Doncs bé, la càmera Betacam va contribuir decisivament a posar fi a tot aquest dispendi d’energies. Però abans de ar a parlar de la càmera, encara una petita digressió sobre la cinta. La casset que contenia la cinta Betacam i la mateixa cinta eren pràcticament idèntiques a la cinta de vídeo domèstic Betamax, que So ny i altres compa ny

ies havien adoptat uns a ny s enrere com a format preferit. Però així com en el camp professional la cinta Betacam va ser la reina, en el domini domèstic va ser derrotada. Durant uns deu a ny s, ja des de mitjan a ny s setanta, hi va haver una ferotge competència entre aquesta proposta i la VHS, que en va sortir gua ny adora i va imperar a les cases de la gent fins que va arribar el DVD. Entre el 1983 i el 1984 molta gent dels que incorporàvem «el vídeo» al nostre aixovar domèstic vàrem tenir grans dubtes. Particularment, uns quants compa ny s i jo mateix, en veure que a TV3 s’optava de moment per construir l’arxiu de consulta amb Betamax, ens vàrem decantar per aquesta opció, la que resultaria perdedora. Però, insisteixo, en el terre ny professional, la cinta Betacam sí que va ser la que va triomfar, i aquells a ny s jo en vaig veure centenars als carrets/contenidors que anaven i venien del Departament de Documentació a les sales d’edició de vídeo. La càmera Betacam pesava onze quilos, cosa que ara pot semblar una autèntica barbaritat i que en el seu moment va obligar els reporters que la varen fer servir a gastar força en fisioterapeutes. Amb tot, eren onze quilos que estaven molt ben

aprofitats perquè aquell estri integrava en un sol bloc la funció clàssica de la càmera i la del magnetoscopi enregistrador que abans un camàlic havia de portar a coll. Pes a banda, tenia grans avantatges ergonòmics i funcionals pel que fa a la distribució dels comandaments de l’objectiu i dels nivells de so. La Betacam va representar un salt qualitatiu en la producció d’imatge televisiva. Salvant totes les distàncies, va venir a ser el mateix que havia suposat la càmera Leica a partir dels a ny s trenta per als fotoreporters com Agustí Centelles, que hi varen trobar una diferència abismal respecte als artefactes que havien hagut de traginar anteriorment. La relativa manejabilitat de la Betacam, que els reporters de TV3 van rebatejar afectuosament com «la Betty», va permetre marcar un abans i un després en la concepció dels equips de reportatge televisiu. Totes aquelles funcions, les del periodista, el càmera, l’escarràs del magnetoscopi, el tècnic de so, etc., quedaven concentrades en dues persones. Pel que fa al transport físic dels estris, l’un carregava la càmera i l’altre, el trípode, i no cal dir que eren perfectament capaços de conduir el cotxe amb què es desplaçaven, sense necessitat d’un xofer especialitzat. Quant a les funcions un cop eren al lloc, indistintament l’un actuava com a operador de càmera i l’altre com a periodista. Perquè, alhora, la Betacam va propiciar que florís esponerós el concepte de polivalència. La formació de què havien estat objecte els ENG anava orientada precisament en aquesta direcció, la de la polivalència. Així que a un parell d’ells els era assignat un reportatge, o una vegada que ells en proposaven un que era acceptat, assumien tots els papers de l’auca. Per començar, obtenien la documentació necessària i gestionaven totes les cites amb fonts informatives o els permisos per accedir allà on calgués. Després aven pel magatzem de material a recollir la càmera, el trípode i qualsevol altre aparell complementari que els pogués fer falta. Mentre anaven amb el cotxe cap al lloc corresponent, acabaven de perfilar les estratègies professionals que posarien en joc. Quan hi arribaven, es repartien segons la inspiració del moment el paper de periodista i el paper d’operador de càmera. I, de tornada a la tele, editaven les imatges enregistrades, escrivien el text i hi posaven la veu en off. Un cop fet tot això, lliuraven la cinta Betacam resultant a la secció corresponent o a l’equip d’edició del telenotícies, llesta per a la seva emissió per antena.

Tothom es va anar acostumant a veure pel carrer els cotxes blancs de TV3, en general només amb dues persones a dins, normalment molt joves. I, pintades a la carrosseria del vehicle, les sigles ENG (o ESG si es tractava d’un equip del Departament d’Esports). La lleugeresa de les càmeres que han anat apareixent després, cada vegada més impressionant, ha afavorit que algunes cadenes locals, com per exemple Betevé, arribessin a implantar la figura de l’ENG unipersonal, que pot desplaçar-se amb transport públic i que un cop al lloc dels fets pot moure’s molt àgilment pel seu compte. Això sí, quan s’ha de fer una entrevista, sobretot si és amb trípode, és francament difícil encarregar-se, alhora, de controlar el funcionament de la càmera, co l·l ocar el micro al subjecte entrevistat i fer-li les preguntes adequades. La dotzena de components de la primera fornada de reporters ENG eren realment privilegiats, perquè havien at un rigorós procés de selecció i perquè havien estat objecte d’una formació molt intensa. En certa manera se sentien com una nova casta professional, i la seva feina va ser decisiva per aconseguir l’objectiu que estava traçat: que les notícies a la televisió es fessin atractives perquè estaven reportatjades i amanides amb imatges acurades i interessants. La imaginació que hi posaven desbordava de llarg la dels periodistes convencionals. Aquest perfil tan especial i diferenciat es va mantenir més tard, quan, gairebé immediatament, es va formar i s’hi va incorporar una altra dotzena de reporters, i més endavant encara una tercera. Al mateix temps, s’anava veient que la polivalència s’havia de conjugar amb els coneixements intensos sobre determinats temes, i a poc a poc es va anar tendint cap a la combinació de reporters ENG i periodistes especialitzats. Aquesta qüestió de l’especialització sempre ha estat un objecte de debat al si de la professió periodística i entre els gestors dels mitjans. Evidentment, en el món en què vivim, cada vegada cal més gent amb coneixements específics sobre algunes matèries. Hi ha aquella eterna pregunta sense resposta definitiva: per informar regularment sobre economia, què és preferible, un economista que sàpiga adaptar-se a les exigències pedagògiques i a les habilitats comunicatives que requereix el periodisme, o bé un periodista que aprofundeixi més i més en els secrets que amaga aquesta ciència social? Aquesta qüestió és una manera retòrica de reflexionar sobre les maneres d’abordar una equació que no sempre té una solució única, perquè sovint els factors personals i l’atzar són els que acaben

donant la resposta per a cada cas. Doncs bé, ja de bon començament, a la redacció de TV3 es va poder comptar amb alguns excepcionals especialistes. En posaré només un exemple, i que em disculpin els que se sentin exclosos del relat. Fa referència al camp de la sanitat. Ara més que mai, tot i que sempre ha at, de cop i volta t’arriben notícies d’una mutació d’un virus, d’un nou descobriment sobre el càncer publicat en una revista científica d’abast mundial, o d’un tractament per a la migra ny a que han començat a desenvolupar en un hospital local. Per fer front a aquestes situacions el més important és disposar de bones fonts especialitzades a les quals es pugui anar a parar. Però si a la mateixa redacció ja hi ha algú ben preparat per garbellar les novetats, triar les fonts preferents per a cada moment i ser-ne l’interlocutor, molt millor encara. Així doncs, ja quasi des del principi per a aquests menesters, i per al cas concret de la sanitat, a TV3 es va poder comptar amb la presència a la redacció del doctor Ramon Vilalta, que recordo perfectament que ens va estalviar de dir més de quatre bestieses per antena. Va ser un element bàsic de la secció anomenada Societat (allò que no era ni política, ni economia, ni...) i, per tant, un cas clar d’aquells que deia d’especialistes convertits, alme ny s temporalment, en periodistes. Entre ell i el bon fer d’un altre doctor, en Josep del Hoyo, que portava amb mà mestra el programa setmanal Curar-se en salut, aquest flanc estava molt ben cobert. Al costat de la Betacam, que era la joia de la corona de la innovació televisiva en aquella època, hi havia altres avenços que TV3 va incorporar amb naturalitat i que varen contribuir poderosament a veure-la com una cadena que es diferenciava clarament de la televisió que s’havia vist a Espa ny a fins a aquell moment. Per exemple, l’ús del chroma key, o croma. Em refereixo a aquella pantalla o paret de color blau o verd que serveix per posar com a fons qualsevol imatge que es vulgui, darrere dels presentadors o dels actuants que hi ha al plató. Aquest gi

ny electrònic ha fet ar una bona estona als escolars, i també als adults, que han tingut l’ocasió de fer visites a les insta l·l acions durant tots els a ny s d’història de TV3. Recordo la manera com en Toni Picola ens ho va explicar en el primer reconeixement de les insta l·l acions que vàrem fer un grupet poc després d’haver-nos-hi incorporat, amb paraules entenedores que jo mateix he usat després en xerrades o en converses de cafè: la càmera enfoca una persona i rep l’ordre «allà on vegis aquest color blau, posa-hi la imatge d’aquest mapa o d’aquest paisatge que jo t’estic donant per un altre costat». O sigui, facilet, facilet perquè ho poguéssim entendre periodistes que en aquell moment ho ignoràvem quasi tot del mitjà en què començàvem a treballar. En aquella primera etapa, TV3 havia adoptat el blau com a color de fons per aconseguir aquest efecte, i es feia servir bàsicament per simular pantalles situades al background del decorat. Més recentment s’ha optat pel verd, que es veu que ofereix més garanties, i a més el seu ús s’ha generalitzat per construir decorats sencers. El plató on es van començar a fer els informatius non-stop del 3/24 era tot una capsa verda. I en els darrers a ny s, el mateix succeeix amb el decorat de tots els telenotícies, que és enterament virtual. Si ens tornem a situar en el primer telenotícies, l’emès el 16 de gener del 1984, el croma es feia servir per al quadre on s’incrustaven els grafismes que sortien darrere dels conductors i, sobretot, per a la informació meteorològica. És a dir, en una paret lateral del plató hi havia un gran rectangle de color blau davant del

qual l’Antoni Castejón exhibia l’anar i venir de les isòbares o els símbols del sol i de la pluja previstos. Això va comportar per a ell moltes hores d’assajos extres, que anava fent mentre els altres preparàvem altres elements del telenotícies de prova que s’havia de dur a terme una estona després. El que costava més, quan no se’n tenia prou pràctica, era donar sensació de versemblança als gestos de la mà que asse ny alava els mapes, que ell mateix havia preparat prèviament però que eren allà aparentment inexistents. S’havia de guiar per uns monitors camuflats, posats a costat i costat de la pantalla blava i formant angle recte amb la paret. Aquests monitors sí que oferien ja la imatge amb el mapa darrere d’ell i, per tant, allò que realment veurien els espectadors, i es tractava, doncs, de fer punteria amb aquest visual. Quan més tard vàrem anar incorporant el croma a altres llocs del decorat del telenotícies, sobretot per a connexions amb corresponsals i enviats especials, ja n’havíem anat aprenent. I jo mateix me’n vaig fer tips, d’enraonar amb el cap orientat cap a una pantalla blava deserta mentre de cua d’ull veia la cara dels meus interlocutors en un monitor amagat en un costat o arran de terra. Els teleespectadors estaven acostumats a veure els homes del temps de TVE, Mariano Medina o Eugenio Martín Rubio, que havien gaudit ja del favor de l’audiència. S’havien fet enormement populars perquè es permetien un llenguatge colloquial que no era habitual en altres espais a aquella època. En Martín Rubio, per exemple, un dia va prometre que s’afaitaria el bigoti si l’endemà no plovia a Madrid i, efectivament, com que va errar en el pronòstic, va complir amb el compromís adoptat. En Castejón tenia de natural un tarannà que el feia enormement empàtic amb els espectadors. Però, a més, es va veure molt ajudat per l’ús del croma. Fins a molt poc abans, els mapes dels homes del temps (per cert, les dones del temps encara trigarien uns a ny s a arribar) es podien veure encabits dins del que aparentaven ser unes pissarres esquifides on de vegades els meteoròlegs havien asse ny alat els símbols amb un punter, ben bé com un mestre d’escola. Els mapes grans i generosos que permetia l’efecte croma i el fet que el meteoròleg pogués

deambular-hi pel davant amb una gestualitat ampla i teatral van fascinar el públic català. Més novetats... El teleprompter. Aquesta és una eina a la qual ara ja hi està tothom acostumat, o de la qual alme ny s es té coneixement de la seva existència. El seu ús s’ha generalitzat i el fan servir no solament els presentadors dels informatius, sinó també els d’altres programes, així com monologuistes o fins i tot polítics en els seus mítings. En aquest cas sí que era un invent ja emprat a TVE per part d’alguns conductors d’informatius, però que no s’havia implantat ni de bon tros de forma generalitzada. A TV3 podríem dir que ja venia de fàbrica. És a dir, des que es van muntar les càmeres al plató, totes anaven amb el seu teleprompter incorporat, i els primers presentadors dels telenotícies ens vàrem haver d’acostumar al seu ús, que no és tan senzill com sembla. Per a qui no ho sàpiga, el teleprompter serveix perquè el presentador pugui anar llegint el text d’allò que ha de dir sense haver d’abaixar la mirada constantment per mirar el paper. En aquest cas, el funcionament mecànic, també explicat de manera simple, és que el text apareix en un monitor que està co l·l ocat just per sota de l’objectiu de la càmera posat en horitzontal i mirant cap amunt. Per aquest monitor hi va ant el text i un mirall situat al davant de l’objectiu inclinat 45 graus el reflecteix en direcció als ulls del lector. Petit detall: el text a invertit lateralment pel monitor perquè torni a quedar del dret quan és reflectit al mirall. Actualment l’artefacte ja forma part de l’instrumental informàtic que es fa servir per a la confecció de les notícies, de manera que els textos escrits a la redacció poden anar a parar directament i de forma instantània al teleprompter del plató. Però quan començàvem a fer els telenotícies les redaccions encara no estaven informatitzades, i tot era molt artesanal. Els presentadors escrivien els seus textos amb unes màquines d’escriure que feien les lletres enormement grosses, i els escrivien en uns fulls de paper dels quals només se n’usava una columna que ocupava aproximadament un terç de la pàgina. La secretària de l’equip d’edició s’encarregava d’enganxar els fulls en l’ordre adequat i formant una immensa

tirallonga. Tan bon punt començava a emetre’s el telenotícies, ella mateixa era l’encarregada de fer lliscar la tirallonga per sobre d’una taula damunt de la qual hi havia una càmera vertical. La imatge d’aquesta càmera captant el pas del text era la que anava a parar als monitors i al mirall de les altres càmeres, les de l’estudi. De vegades el paper s’encallava, o es desenganxava el ce l·l o que unia els fulls. Aleshores era quan el conductor havia de saber improvisar, o sortir-se’n com podia. Per llegir el teleprompter fa falta una mica d’ofici, i els dels primers temps de TV3 aquest aspecte de la feina també el vàrem haver d’aprendre sobre la marxa. Si no s’ha practicat prou, l’efecte resultant és el que tots hem vist alguna vegada: presentadors, o polítics, o reis, que miren cap a la càmera com si fossin mussols, amb la mirada esvaïda. Allò que dius... aquest m’està mirant als ulls, sí, però la seva mirada no m’arriba. I és que el teleprompter s’ha de llegir sense deixar de focalitzar la mirada en el forat de l’objectiu, el que hi ha realment darrere del mirall, i llegint el text com de ada. De tant en tant, a més, sobretot quan arriben xifres o noms complicats, val més fer una llambregada al paper que es té al davant per donar sensació de naturalitat, perquè sembla artificiós que tot se sàpiga de memòria. Hi ha encara més consells a oferir sobre l’ús del teleprompter, però ara no m’hi estendré més perquè no es tracta aquí de fer-ne una classe. Per cert, a la Facultat de Periodisme de la UPF em vaig resistir tant com vaig poder a la inclusió del teleprompter entre el material de les pràctiques perquè considerava que els estudiants al que s’han d’acostumar, més aviat, és a saber parlar amb eloqüència i naturalitat davant de les càmeres, coses que és més probable que hagin de fer algun dia que no pas presentar un informatiu o fer de monologuistes en un talk show. Un altre dels elements que varen contribuir poderosament al fet que TV3 donés la imatge d’una televisió moderna va ser el disse ny gràfic. Ja he parlat de la careta genèrica de la cadena, però la qualitat del grafisme es deixava veure constantment en cada petit detall. Per exemple, a les cortinetes —com en diu la gent de l’ofici— que separen els programes dels espais publicitaris. A un amic meu brasiler, expert en aquestes coses, quan

ava per Barcelona li agradava comprovar quin era el nou joc de cortinetes de la temporada, i sempre me les elogiava. Entre les primeres que es van usar el primer a ny n’hi havia unes que els més grans recordaran, aquelles en què el protagonisme el tenien tres mistos. Es feien mirar. També han estat més que notables moltíssimes caretes de programes de tota mena en la història de TV3, que ha arreplegat un bon grapat de premis Laus per aquest concepte. El Departament de Disse ny Gràfic sempre ha treballat molt per als informatius. En els primers temps això era també una considerable novetat. La infografia era una disciplina molt poc desenvolupada en aquestes latituds, i als diaris amb prou feines començava a haver-hi alguns especialistes. Per tant, també va sorprendre que una bona part de les informacions dels nous telenotícies incloguessin mapes, croquis o gràfics que ajudaven a situar i comprendre millor els fets que s’estaven narrant. Una de les peces infogràfiques que més recordo de la primera època va ser promoguda pel cap de la secció d’Economia, en Josep Maria Ureta, i va quedar molt ben resolta pels compa ny s grafistes: per i l·l ustrar una pujada del preu de la benzina es mostrava el recorregut que al llarg dels a ny s anteriors s’hauria pogut fer amb un cotxe amb una determinada quantitat de diners. I una altra bona aportació dels disse

ny adors gràfics als telenotícies eren les imatges fixes incrustades en uns rectangles que apareixien darrere dels conductors i que feien a l·l usió a la temàtica de cada informació que presentaven. Ara bé, per entendre la feinada que això representava aleshores, cal tenir present que no existien encara tauletes electròniques de dibuix, sinó que aquells petits quadres que es veien en el telenotícies s’havien construït fent uns collages amb cartolines retallades i pintades o directament amb objectes. Aquestes obres d’art es capturaven amb una càmera vertical o bé eren portades al plató, on es co l·l ocaven en un faristol, perquè en el moment oportú les enfoqués una de les càmeres allà mateix durant l’emissió i quedessin afegides al lloc que els pertocava mitjançant el ja referit procediment del croma. Encara sobre estris, un petit detall al qual no em resisteixo a fer a l·l usió. Algunes vegades que havia acompa ny at visites per les insta l·l acions de Numància les feia aturar en un adís davant d’una mena d’armari encastat a la paret i els anunciava que veurien una cosa que segur que els resultaria familiar. Un cop creada l’expectació, obria les portes de l’armari, que eren com els porticons d’una finestra, i aleshores tot eren exclamacions. Allà hi descobrien el rellotge que podien veure cada dia des de casa seva quan faltava me ny

s d’un minut per al telenotícies. Òbviament, ara el rellotge que fa aquesta funció és inexistent, perquè és electrònic i virtual i tot el que es vulgui. Però aleshores era un rellotge «de debò», un rellotge d’esfera posat a la base de l’armari i que, convenientment i l·l uminat, era captat per una càmera vertical. Algú havia tingut la idea de co l·l ocar-lo allà, de manera que no ocupava gaire espai dins d’aquell pis, en què ens faltaven metres quadrats per a tot. Doncs bé, totes aquestes coses que he descrit fins aquí, des de les càmeres Betacam d’origen japonès fins a l’humil rellotge ficat dins d’un armari, no haurien servit per a res si no haguessin anat acompa ny ades de dos ingredients bàsics: la i l·l usió i l’engi ny . La i l·l usió se’ls suposava, a totes les persones que s’anaven incorporant al projecte. Se’ls suposava i se’ls exigia. Hi havia moltes incògnites sobre com podria sortir tot allò, no només les de caràcter polític, sinó també d’altres d’abast purament professional. Calia posar-hi un punt de fe, de confiança. I dir que sí, que t’hi posaves, amb tots els riscos personals que allò pogués comportar, equivalia a adquirir un compromís de dedicació intensa. Pel que fa a l’engi ny

, hi havia molts compa ny s que ja el portaven incorporat. Però vaig arribar a la conclusió que és una qualitat contagiosa, perquè l’estímul mutu que hi havia entre uns i altres ens va portar a tots a treure de nosaltres mateixos un grau d’inventiva insospitat. Es podrien trobar múltiples exemples de fets i de situacions que demostren aquesta tesi. N’he elegit quatre d’ordre molt divers i que tenen protagonistes de tota mena, des d’alts càrrecs de la casa fins a humils treballadors. La primera situació que tinc ben enregistrada a la memòria té a veure amb les meravelles del disse ny gràfic a què m’he referit. S’inaugurava el túnel del Cadí, que feia temps que s’estava construint, força més temps del que havia durat la gestació de TV3. Evidentment hi havia anat el president de la Generalitat i tutti quanti. TV3 hi va desplaçar equips d’ENG, uns a la boca del sud i d’altres a la boca del nord. El dia abans, quan ja s’havia determinat qui faria aquesta cobertura, jo vaig ar per un adís de Numància i, en un lloc que s’eixamplava una mica, vaig veure dos reporters mig estirats a terra, a sobre de la moqueta de color gris. Em vaig interessar per ells, per saber què els ava o què estaven fent. I m’ho van ense ny ar. Havien demanat als grafistes que els fessin una reproducció del mapa de la zona del Cadí; havien superposat aquest mapa a una cartolina que els servia de base; amb un cúter n’havien perforat la part superior, la del mapa, fent una mena de forats allargassats que es corresponien amb les carreteres dels accessos al túnel. D’altra banda, havien retallat unes tires de cartolina vermella; aquestes tires les introduïen per la concavitat generada entre la base i el mapa i les feien avançar de manera que el forat llarguerut s’anés omplint de vermell. Amb una càmera posada verticalment enregistraven aquesta penetració progressiva de les llengües vermelles per les carreteres. L’efecte, vist en el vídeo, era sorprenent. Ningú no s’hauria pogut imaginar que allò estava fet d’aquella manera tan artesanal. Talment semblava, més aviat, que TV3 hagués adquirit una màquina, encara inexistent en aquell moment, per fer una simulació electrònica.

Un segon fet digne de ser recordat és la forma com es va preveure fer la transmissió del partit que va jugar el Barça al camp del Metz el 19 de setembre del 1984. Era l’anada de la primera eliminatòria de l’anomenada Recopa d’Europa, que el Barça gua ny aria per 2 a 4. Durant els mesos previs, TV3 havia estat retransmetent els partits de Lliga que els blaugrana jugaven a casa, amb l’esperada bona acceptació de l’audiència. Però emetre en directe un partit jugat a l’estranger semblava una missió impossible. Ja he explicat com arribaven les imatges diàries que eren encarregades a la televisió sa per la Montserrat Besses i que viatjaven des de París fins a Perpi ny à a través dels repetidors gals. Aquelles imatges que després feien la resta del trajecte per carretera. Això, evidentment, no servia per a un partit de futbol, o per a qualsevol imatge que es volgués tenir en directe, de manera instantània. La solució la varen trobar en Jaume Ferrús i el seu equip, amb el logístic de la gent de producció. Les imatges podien arribar pels repetidors sos, en principi sense majors problemes, al Puig Neulós, el cim culminant de la serra de l’Albera. Ara bé, es necessitava un enllaç mòbil complementari perquè el se ny al pogués ar des d’allà fins a Rocacorba i entrés, així, a la xarxa pròpia de TV3. Aquest enllaç s’havia experimentat prèviament en un partit que s’havia jugat poc abans a Euskadi. Una colla de compa ny s del cos tècnic de la tele van fer una excursió al lloc on calia collocar aquell artefacte. La particularitat d’aquella excursió era que a les motxilles, a més dels entrepans i el beure, hi duien també l’instrumental necessari per muntar-hi uns aparells capaços de fer de repetidors. És a dir, uns gi ny s que poguessin ar de contraban el se

ny al televisiu i que després deixarien «oblidats» allà per a usos futurs. Per desgràcia, varen sortir altres dificultats per fer la transmissió. L’ambaixada sa a Madrid, per pressions del govern espa ny ol, va aconseguir que en aquella ocasió París no cedís la xarxa. Hi va haver un bon guirigall periodístic, però, per a gran disgust dels afeccionats, no es va poder veure el partit en directe. Amb tot, es va poder recuperar en diferit gràcies al fet que un dels homes d’en Jaume Roures, en Gerard Romy, va portar les imatges del partit... amb avió. Després el Barça va fer el mal paper de perdre el matx de tornada per 1 a 4 en una de les nits més tristes que recorden els culers. Però aquesta és una altra història, i d’això ja no se’n podia fer responsables els engi ny ers de la tele. Tercer exemple. Ja he explicat que TV3 va tenir molta cura, fins i tot abans de començar les seves emissions regulars, de mimar especialment el rei Joan Carles. Vull creure que no era per causa d’una actitud reverencial que hi hagués installada al Palau de la Generalitat (que potser també), sinó més aviat com una pura estratègia destinada a bloquejar torpedes que poguessin ser llançats des d’instàncies del govern espa ny ol. En una de les emissions especials del 1983 es va oferir un espai informatiu especial per explicar un viatge del rei, i quan ja havien començat les emissions regulars es van presentar noves ocasions per repetir la jugada. A mitjan febrer del 1984, un equip de sis persones es va desplaçar al Canadà per cobrir un altre viatge oficial dels reis. En aquell cas s’havia demanat per enèsima vegada a José Maria Calviño de poder emprar la xarxa de radioenllaços que gestionava RTVE, amb resposta negativa. Tot i així, es va salvar l’escull fent un ús ocasional del sistema internacional de satè l·l

its Intelsat. Però aviat arribaria el «més difícil encara». El mes de maig d’aquell mateix a ny Joan Carles i Sofia, amb un nodrit seguici, van viatjar a Moscou, on van desplegar una atapeïda agenda d’activitats, entre les quals destacava, el dia 10 al matí, una trobada amb el líder soviètic del moment, Konstantín Txernenko. TV3 hi va portar també un equip informatiu potent, amb la total complaença de la Casa del Rei. Amb tot, la cobertura d’aquella visita, que es va perllongar tres o quatre dies, es presentava plena de dificultats no tant pel fet de prendre les imatges que fes falta, sinó sobretot per aconseguir que aquestes arribessin puntualment a Barcelona, atès que aleshores l’URSS era tot un altre món, i en aquella ocasió no es podia comptar amb el tam-tam dels repetidors sos. Doncs bé, els equips de producció dels Serveis Informatius, amb en Jaume Roures al capdavant, varen muntar una sofisticada ruta «celestial» que va permetre oferir ja aquell mateix vespre en el Telenotícies una bona informació gràfica d’aquell esdeveniment, que en aquell moment era vist com a històric. TVE en va emetre les primeres imatges un dia i mig més tard. I ara toca el quart exemple seleccionat. Encara que va ser el primer cronològicament, l’he deixat per al final perquè en aquest hi vaig tenir una considerable implicació personal. Una vegada que el 16 de gener del 1984 es van engegar les emissions regulars, i amb aquestes els primers telenotícies, hi havia només l’edició del vespre, però això incloïa els vespres dels caps de setmana. En Josep Maria Ràfols i jo, a més d’haver figurat com a codirectors els primers dies, vàrem convenir de repartir-nos els caps de setmana, de manera que ens anàvem alternant, un ell i un jo, en la responsabilitat sobre el producte informatiu de dissabtes i diumenges. A mi em va correspondre, doncs, ser a la tele el cap de setmana dels dies 28 i 29 de gener. El diumenge 29 vaig arribar-hi cap a les deu del matí sabent que ens quedava tot el matí i la tarda al davant per preparar les notícies de l’edició del vespre. I quan feia no més de mitja hora que era allà, va saltar la notícia: ETA havia matat a Madrid, a trets i en ple carrer, el tinent general Guillermo Quintana Lacaci. Si no vaig errat, el militar de major graduació assassinat per ETA si descomptem el cas de l’almirall Carrero Blanco. Només veure el teletip d’urgència, a la redacció tots ens vàrem posar mans a l’obra. Aparentment quedava molt de temps fins al telenotícies del vespre, però no n’hi havia tant si es tenien en compte les dificultats previsibles: immediat e amb la delegació a Madrid; enviament d’un equip per prendre imatges

del lloc dels fets, que era a mig camí entre el domicili particular del militar i l’església on havia anat a missa; cerca de reaccions, tant a Madrid com a Barcelona. Els compa ny s d’allà ens van enviar per fax unes fotocòpies de la guia de carrers de Madrid perquè els grafistes als estudis de Numància poguessin fer uns quants croquis amb una infografia descriptiva dels fets. Tot plegat, un dia de bojos. Com sempre, però més, molt més. A mitja tarda, un bon problema: estaven co l·l apsats tots els accessos a l’aeroport de Barajas, on ens havien de portar les imatges perquè, com de costum, arribessin al Prat per via aèria. Van aconseguir arribar-hi mig camí amb moto i mig camí fent cros. M’imagino que en la diligència posada en tot plegat a Madrid hi va tenir molt a veure la Cristina Rodríguez, que era una autèntica màquina en les tasques de producció. Al final vàrem poder emetre en el telenotícies un bloc informatiu amb la notícia del dia d’uns sis o set minuts de durada. I ens vàrem quedar bocabadats quan vàrem comprovar que el Telediario de TVE, aquell mateix vespre, només oferia la notícia llegida i tan sols amb alguns segons d’imatges en què es veien les serradures amb què havien eixugat les taques de sang que havien quedat a terra. Bé, vàrem quedar sorpresos però, s’ha de dir, sobretot força cofois. David havia fumut un bon cop de pedra a Goliat. La poca traça de la cadena amb què ens tocava competir ens reforçava i ens feia veure que érem en el camí correcte. En dies com aquests que acabo de descriure sintèticament, quan te n’anaves a dormir senties un regust meravellós. Orgull professional? Orgull patriòtic? at el temps es fa molt difícil destriar quina proporció hi havia de cada cosa.

6

A DOS QUARTS DE TRES EN PUNT

Mònica Huguet i Salvador Alsius, pocs segons abans de començar l’emissió d’un dels primers telenotícies del migdia, l’abril de 1984. (© Pep Ribas)

Al cap d’una setmana d’haver engegat la programació regular de TV3, el meu nom va desaparèixer dels crèdits del telenotícies vespertí i jo em vaig començar a dedicar de ple a la preparació de l’edició del migdia. Tot i que va acabar havent-hi endarreriment, en aquell moment s’apuntava al març per començar, de manera que teníem, encara no, dos mesos per perfilar-la. Calia definir-ne el model, decidir-ne els conductors, formar l’equip d’edició i preparar l’engranatge de la redacció perquè fos capaç de subministrar peces no un cop al dia, sinó dos. Quant al model, algunes coses estaven força clares d’entrada. Una era que tindria una certa uniformitat amb el del vespre pel que fa als conceptes informatius audiovisuals, però se’n diferenciaria en alguns aspectes. S’havia fet un estudi sobre les audiències potencials, que va permetre descartar llocs comuns, com per exemple que al migdia miraven més la televisió les dones que els homes. A més, també hi havia la convicció que, fos quina fos la composició demogràfica del públic, el nord principal havia de ser la qualitat informativa i la suficiència, en el sentit de no limitar-se a un abast local o a un enfocament acomplexat dels assumptes que calia abordar. Hi havia, tanmateix, algunes bones raons per fer un plantejament mixt entre l’informatiu convencional i el magazín. Si per al telenotícies del vespre les possibilitats de disposar de les imatges del dia ja estaven limitades pel fet de no tenir accés a la xarxa de repetidors espa ny ola, que les imatges del matí arribessin a temps de ser traslladades i editades, encara era molt més problemàtic. Per tant, s’havia de pensar en un tipus de format que donés compte de les notícies importants succeïdes des de la nit anterior, però que es pogués omplir amb reportatges, entrevistes i altres seccions fixes. Jo acostumava a posar com a exemple d’això els antics diaris de tarda, com el Tele/eXprés, que duia a la portada les darreres notícies, però que es completava amb tota una altra mena de continguts d’actualitat que no era allò que en podríem dir «rabiosa». Un altre aspecte que es va anar definint aviat era la durada i l’horari. Al vespre, no hi havia hagut dubte: mitja hora, a dos quarts de nou. Exactament igual que el Telediario de TVE. Però al migdia hi havia una equació per resoldre. A dos quarts de tres s’emetia des de Sant Cugat l’informatiu del circuit català de TVE,

i les tres era l’hora, molt insta l·l ada a l’imaginari co l·l ectiu, del Telediario, l’informatiu que suposadament connectava la gent amb el món mundial. Amb qui havíem de competir, nosaltres? Si partíem d’un punt de vista determinat, ho havíem de fer amb els qui donaven informació en la mateixa llengua, el català, i amb una òptica tirant a local. Però si adoptàvem un altre punt de vista, havíem de competir com al vespre i mesurar-nos amb el Telediario de Madrid sense cap mena de complexos. La solució se’ns va fer òbvia aviat: la nostra edició del migdia començaria a dos quarts de tres, però duraria tres quarts d’hora, de manera que trepitjaríem àmpliament la franja horària del Telediario. Aquesta decisió va topar amb una resistència inesperada: la del consell d’istració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). A alguns consellers no els va semblar gens bé la nostra opció salomònica, i el consell —que per als professionals implicats era un òrgan que ens sonava estratosfèric— va ordenar que la durada havia de ser de només mitja hora. Les raons que podien tenir alguns consellers per fer aquesta alcaldada eren fàcils d’imaginar: precisament que no aconseguíssim allò que volíem, és a dir, competir ensems amb Sant Cugat i amb Madrid. I potser n’hi havia algun més que tenia alguna altra raó encara me ny s confessable, com ara fer gestos d’autoritat davant d’un Quintà que se’ls escapava de les mans a cada moment. L’ordre es va acatar, però, senzillament, no es va complir. Sempre hi va haver raons d’interès informatiu per allargar el telenotícies del migdia. Al començament, pocs minuts i de seguida el quart d’hora extra que ens havíem proposat. I aviat la força dels fets consumats va impedir que ningú més s’oposés al model, que es va mostrar viable i d’èxit des de tots els punts de vista. En el capítol dedicat a la posada en marxa de l’edició del vespre ja he esmentat la intervenció dels germans Hanna. Ara tornen a l’escena amb molta més força. Edward i Lee Hanna, dos germans que havien fet de tot als informatius d’algunes de les grans cadenes dels Estats Units i que, ja au-dessus de la mêlée,

regentaven una agència d’assessoria amb despatx al cor de Manhattan. Els havia contractat en Quintà i m’imagino que feien valer els seus coneixements, perquè si una cosa estava clara és que calia amortitzar la inversió feta. A veure, de saber-ne en sabien. I nosaltres enteníem que podíem treure força profit de la seva experiència, més encara si estava tan mitificat el «model americà» de la informació televisiva. I era cert que, si amb vista a l’edició del vespre la manera de fer dels sos ja ens havia aportat molta novetat, per a la del migdia, que es volia una mica més llampant, sens dubte hi havia molt per xuclar del know how dels germans Hanna. Però, alhora, la seva presència i el seu tracte van suposar tot un aprenentatge en un altre sentit: que la inte l·l igència inte l·l ectual no serveix de gaire si no va acompa ny ada d’inte l·l igència emocional, que per transmetre coneixement és imprescindible una bona dosi d’empatia, i que l’experiència acumulada en un determinat entorn cultural no es pot trasplantar mecànicament a un altre context. Sigui com sigui, de la presència dels germans Hanna a Numància jo en vaig treure un profit personal d’aquells que recordes tota la vida com si t’hagués tocat la grossa de la loteria. Ells havien estat presents en la recta final de la preparació del telenotícies del vespre i després se n’havien tornat a Nova York. Vindrien de nou a Barcelona per ajudar-nos a fer els acabats de l’edició del migdia. I van suggerir que, mentre fossin allà, podien organitzar-nos una sèrie de visites al rovell de l’ou de les grans cadenes de televisió dels Estats Units. Mentrestant, s’havia fitxat per ser realitzador del nou telenotícies l’Antoni Janés, crec que per recomanació directa d’en Lluís Maria Güell, perquè en aquest cas l’Alfons Quintà va fer una de les poques excepcions a una regla que tenia molt clara: no volia gent que procedís de TVE, i l’Antoni sí que era una persona de l’escola de

Miramar. Doncs bé, l’Antoni Janés i jo vàrem tenir el privilegi d’estar-nos un parell de setmanes als Estats Units veient el funcionament intern de la CBS, la NBC i l’ABC a Nova York, i també el d’algun canal local a Washington. Una experiència impagable. A ny s després, veient pe l·l ícules com Bona nit i bona sort, ambientada als informatius de la CBS, encara hi podia reconèixer amb nostàlgia alguns dels espais pels quals l’Antoni i jo ens havíem pogut moure aquells dies. I ja no diguem quina va ser l’emoció de poder saludar en persona Carl Bernstein, un dels dos periodistes que havien destapat l’afer Watergate. A diferència de Bob Woodward, que va continuar a The Washington Post durant a ny s i pa ny s, Bernstein es va ar al mitjà televisiu i concretament al programa Nightline de la cadena ABC, on va ser el primer a informar el 1982 de la invasió israeliana a la guerra del Líban. I allà me’l vaig trobar jo, el febrer del 1984, assegut a la taula de la redacció, i vaig poder exercir, fet un manat de nervis, un autèntic exercici de mitomania. Què en vàrem poder treure de les nostres incursions en aquells autèntics temples de la informació televisiva? És curiós, perquè se’m fa difícil concretar-ho. Diria que tot i res alhora. En tot cas, va ser un exercici d’immersió immillorable. I una manera d’entrellucar allò que podríem anar fent a Barcelona per poc que els vents ens continuessin sent favorables. Allà les redaccions ja estaven informatitzades, i ens vàrem endur escaletes dels seus programes com si fossin autèntics tresors. De moment, les nostres encara les hauríem de fer un parell d’a

ny s amb màquines d’escriure. Ens havíem inventat una forma casolana de processador de textos, que consistia a deixar forats entre tema i tema per poder intercalar-hi les notícies que s’hi anaven afegint. Però aquella gent ja feia temps que treballaven amb un sistema integrat de redacció informatitzada, i allò ens marcava clarament el camí que havíem de seguir. I també disposaven de tauletes electròniques per fer els grafismes, que els servien per anar substituint els collages fets amb cartolina, un altre àmbit en què TV3 no va trigar a fer salts endavant. Per fortuna, el món ja començava a fer-se petit i la incorporació de novetats tecnològiques i d’habilitats professionals no trigaria gens a imposar-se. Un altre vessant de la nostra immersió americana va ser l’observació de la manera de fer dels conductors dels programes. Encara no estava decidit al cent per cent que jo mateix assumiria la conducció del telenotícies, però ja m’hi veia, i m’emmirallava en els que de seguida vaig identificar com a autèntics monstres de la pantalla. La seva naturalitat davant de la càmera, la seva manera de llegir el teleprompter sense que es notés gens ni mica, les seves inflexions de veu... Tant si era des dels controls tècnics com des de dins dels mateixos platós (on en algun cas ens va ser permès d’accedir-hi), jo me’ls mirava amb autèntica devoció i pensant allò de «quan sigui gran, vull ser com vosaltres». M’han quedat enregistrats a la memòria dos casos anecdòtics, o potser no tant. L’un és el d’un conductor que feia el programa amb un gran cigar encès amagat sota la taula, i que xumava amb delit de seguida que començava cada vídeo que acabava de presentar. No sé quants a ny s li devien deixar fer allò... I l’altre cas xocant va ser el d’una parella de conductors home-dona que mostraven una empatia extraordinària davant de les càmeres. Es marcaven uns diàlegs espurnejants entre ells que divertien d’allò més els teleespectadors. Doncs bé, el nostre guia particular de dins de la cadena ens va explicar confidencialment, encara que també ens va comentar que era un secret de domini públic, que aquelles dues persones mantenien una profunda enemistat personal i que feia temps que no es dirigien la paraula quan sortien de l’estudi. En Janés i jo vàrem tornar a Barcelona amb moltes idees que ens bullien al cap. Jo em vaig començar a imaginar algunes de les seccions fixes que podrien ser

incloses en el nostre telenotícies. Tenia dubtes sobre la seva viabilitat, perquè estaven sotmeses a dues condicions bàsiques: l’una, que li semblessin bé a en Quintà; l’altra, que fossin viables tècnicament. I en els dos fronts em vaig trobar, en general, amb tota mena de facilitats. La primera qüestió que calia abordar era qui formaria l’equip d’edició, que hauria de ser més gran que el del telenotícies del vespre a causa del grau de complexitat del model. Com que amb la posada en marxa d’una nova edició era clar que la redacció s’hauria d’expandir, es podien fer fitxatges externs. Aquí sí que vaig haver de lliurar un pols amb la direcció, i alguna persona que jo havia proposat en va quedar exclosa. Però el resultat final va ser més que satisfactori. El cap d’edició seria l’Albert Viladot, que ja havia format part del magnífic grup que m’havia acompa ny at en el programa Memòria popular que havia fet al circuit català de TVE. I s’hi van incorporar també Jordi Viader (que a la llarga substituiria l’Albert Viladot quan aquest va ser nomenat director del diari Avui i que després va ser molt de temps cap de la secció de Cultura) i el veterà Miquel Soler. L’ajudant de realització que va treballar més amb en Janés va ser la Marina Pi, que amb el temps seria ella mateixa realitzadora d’informatius. Però també ho va fer la Rosa Sánchez, una altra persona que seria objecte de ràpides promocions. I com a secretària factòtum hi havia la Montse Pérez, que més endavant es va convertir en la cap de l’equip de producció d’informatius, el càrrec que en aquell moment ocupava en Jaume Roures. És a dir, un equip de luxe. El fet de veure com persones que han treballat amb tu i que han estat de la teva confiança esdevenen peces clau en l’organització és una cosa summament satisfactòria. I després hi havia l’assumpte de la conducció del programa. Es va convenir que, en certa manera, el del migdia seria un telenotícies d’aquells que s’han anomenat «d’autor». És a dir, que jo mateix el presentaria i miraria de donar-li un toc més o me ny s personalitzat. Aquesta fórmula no era inèdita respecte als darrers a ny

s de TVE. Jo tenia ben presents les figures de Lalo Azcona, Iñaki Gabilondo, Victoria Prego... I en aquell mateix moment el Telediario de la segona cadena el feia un peculiaríssim Felipe Mellizo, que va esdevenir molt popular per la seva manera diferent d’explicar les coses. A mi això em resultava atractiu i, alhora, em feia respecte. Però el cert és que jo tenia una idea al cap de com volia que fos el telenotícies i em semblava que la millor manera de veure-la plasmada era portant-la jo mateix a la pantalla. Tampoc no hi tindria carta blanca, perquè la singularitat del format s’havia de conjugar, amb una harmonia suficient, amb l’edició del vespre. Era de vital importància que el públic apreciés una manera de fer les coses pròpia de la cadena. Una de les peculiaritats ja exhibida, seguint l’anomenat model americà, era la parella de conductors, en principi mixta, de manera que es va començar a buscar una conductora. Després d’un intent fallit (per causa d’una quintanada que explicaré en el capítol següent), es va convocar un càsting. En aquella època, dels càstings d’aquest tipus no se’n feia una excessiva publicitat, perquè l’allau de persones que s’hi haguessin pogut presentar probablement hauria estat impossible d’assumir. Es feia córrer la veu entre persones que treballaven en emissores de ràdio, entre estudiants de periodisme dels darrers cursos, etc. A aquell hi varen concórrer més d’una vintena de noies, algunes amb certa experiència en els mitjans audiovisuals, d’altres completament neòfites. Ens les vàrem mirar i remirar. I també les vàrem escoltar molt amb els ulls tancats, perquè donàvem tanta o més importància a la veu que a l’expressió gestual. Començàvem a fer unes primeres hipòtesis sobre la tria quan... Edward i Lee Hanna varen tornar a Barcelona. Els dos germans varen beneir algunes de les idees sobre el nou telenotícies. Jo volia treure partit de la ubicació de la redacció, amb una vista magnífica sobre la Diagonal, i m’havia at pel cap presentar el telenotícies des d’allà mateix. Tenia l’obsessió per fer-lo lluminós, i això allà quedava garantit. Hi vàrem estar fent algunes proves i en aquest cas el savi consell dels assessors ho va acabar descartant. Si a Numància ja eren complicades les condicions tècniques, fer el telenotícies a la redacció hauria comportat empobrir-lo des del punt de vista dels tirs de càmera, perquè no es podia atapeir aquell espai amb tres o quatre càmeres i el seu corresponent cablejat. Però sí que va quedar com a subproducte d’aquell intent la pensada d’introduir durant el telenotícies algunes connexions amb la redacció. Això era viable perquè en aquella planta ja hi havia sempre una càmera: la que servia per fer el concurset del vespre al qual m’he referit en un altre moment.

Decidit, doncs, que el telenotícies del migdia es faria des del plató com el del vespre, es va començar a buscar elements diferencials, sobretot quant al decorat i la i l·l uminació. La llum seria més blanca que la del vespre. Més lluminosa, si s’accepta la figura retòrica. I pel que fa al background, la paret de fons, sí que es van considerar múltiples possibilitats, una de les quals va donar peu a l’anècdota que retrata perfectament el tarannà d’aquell parell de ianquis. Una compa ny a de la redacció, coneixedora de la nostra recerca, em va ar una foto d’un teixit en què hi havia estampada una rutina gràfica feta amb dibuixos de Miró. A mi d’entrada em va agradar, perquè allò hauria tingut un caràcter eminentment català i mediterrani, sense recórrer a signes d’identitat d’una altra mena. I vaig lliurar la foto a un dels dos germans Hanna. Es veu que al cap d’una estona l’un ho va mostrar a l’altre, i ho va fer en presència de la noia que durant tota la seva estada els feia d’intèrpret, la Isabel Jubert, que acabaria quedant-se a la casa i fent-hi una magnífica feina com a productora. La Isabel em va venir a trobar tota enriolada: —Salvador, no t’ho creuràs, el que han dit, no t’ho creuràs. Han dit textualment que si hi posàvem aquests dibuixos els espectadors pensarien que algú havia at per aquí vomitant sobre les parets. Finalment es va optar per un fons llis, de color gris perla. Tanmateix, als Hanna se’ls havia d’atribuir una enorme experiència i eren uns autèntics mestres a l’hora de calcular quina havia de ser la disposició de les càmeres al plató, i els tirs que cada una hauria de fer. Allà l’aprofitament de l’espai era essencial. D’altra banda, el seu parer també va ser decisiu en l’elecció de la persona que m’acompa ny aria en la presentació del telenotícies. Una de les candidates que nosaltres teníem posada en un lloc preferent era l’Àngels Barceló. Els dos germans varen seure amb uns quants de nosaltres en una sala minúscula i els vàrem ar els vídeos

amb el resultat del càsting. Quan va aparèixer l’Àngels Barceló, varen sentenciar que tenia un tipus de bellesa que agradaria molt al públic masculí, però que en canvi podia ser rebutjada per l’altra part del públic, la femenina, que era pel cap baix la meitat. Per què? Doncs perquè, varen dir, les dones tendirien a mirar-sela com una rival. Els que érem allà vàrem quedar emmudits davant d’aquella ostentació de saviesa. Però, com és prou conegut, quan els germans Hanna ja havien desaparegut de les nostres vides, la Barceló va ser elegida per conduir el telenotícies del cap de setmana al costat d’en Lluís Diumaró. La revisió del càsting va continuar, i quan va arribar el fragment en què sortia la Mònica Huguet, van demanar de fer stop. Se la van mirar tres o quatre vegades, varen fer uns comentaris entre ells i aleshores varen dir aquella frase que ja s’ha donat a conèixer per altres mitjans: «She is perfect». El seu argument, en contraposició amb el que havien fet servir anteriorment, era que la Mònica tenia una cara que la faria veure a tothom com la filla ideal, com la nora ideal, com la germana ideal... I el cert és que aquesta percepció d’ells va ser profètica. Quan el telenotícies ja estava a les ones, rebíem moltes cartes de persones que es referien a ella en aquests termes. En aquell moment tenia vint-i-un a ny s i estudiava quart curs de Periodisme a la UAB. I puc afegir en aquest punt que, els dies de l’estrena del programa, entre les moltes entrevistes que ens van fer, n’hi va haver una d’un redactor de l’agència EFE en què em va preguntar si la imatge que donàvem de pare i filla havia estat premeditada o ens havia sortit espontàniament. Em vaig haver de contenir molt per no clavar-li una plantofada. Jo en tenia trenta-cinc, d’a ny s! Però, en cas que aquell xicot hagués tingut raó, la Mònica també hauria estat una filla ideal. En el procés de preparació del telenotícies del migdia, una novetat ens va alleujar força. Es va signar un conveni amb la compa ny ia Telefónica en virtut del qual aquesta facilitaria a TV3 se

ny als de televisió trameses des de París a través del satè l·l it europeu de comunicacions ECS. El servei regular establert es concretava en la recepció de dos programes diaris de quinze minuts de durada (a la una del migdia i a les sis de la tarda) amb un contingut de notícies internacionals, així com la recepció de programes ocasionals que TV3 considerés interessants. Per poder facilitar aquest servei, Telefónica va establir els corresponents acords operatius amb Eutelsat, l’Organització Europea de Telecomunicacions per Satè l·l it, i va insta l·l ar expressament una antena parabòlica amb què captava les imatges. Això va ser possible gràcies a la bona predisposició de qui era aleshores president de Telefónica, Luis Solana, germà del també prohom del PSOE Javier Solana i que, giragonses de la vida, uns a ny s després seria nomenat director general de Radiotelevisió Espa ny ola. Per què en aquell moment aquella persona des d’aquell càrrec va posar aquella falca en la guerra larvada que existia en les altures polítiques per l’hegemonia televisiva? Chi lo sa... El cas és que el servei previst a la una del migdia ens garantia que tindríem a una hora potable les imatges internacionals a peu d’obra. La tria la faria igualment la Montserrat Besses camuflada a TF1, i viatjarien també a través dels repetidors sos. Ara bé, no era el mateix anar-les a buscar a la barcelonina avinguda de Roma que a Perpi

ny à. De tota manera, això no ens solucionava encara la disponibilitat d’imatges de Madrid o de la resta d’Espa ny a, les quals continuarien arribant durant força temps gràcies als atgers del pont aeri, com ja he explicat anteriorment. Per tant, continuava sent vàlida l’aposta per un telenotícies amb poques imatges d’actualitat i amb molta secció fixa. Quines serien, doncs, aquestes seccions? Una de les novetats respecte al vespre és que hi hauria entrevistes al plató, en un set diferenciat del taulell dels conductors. En els primers temps, els de Numància, aquestes entrevistes les feien persones diferents que els conductors del Telenotícies. En alguns casos l’elecció dels entrevistadors venia determinada per la temàtica, de manera que n’havien fet alguns caps de secció. Però comptàvem amb un parell d’entrevistadors habituals que eren membres de l’equip d’edició. Un d’ells era en Jordi Viader, que, per exemple, va fer la primera a Teodor Garriga, fundador i president d’honor de Ràdio Associació de Catalu ny a. També en va dur a terme moltes en Jaume Barberà, que havia estat fitxat per en Quintà expressament per fer de conductor d’alguns dels telenotícies. El del vespre era ja l’Enric Calpena. I en decidir-se que jo mateix em faria càrrec del telenotícies del migdia en Jaume es va quedar, de moment, una mica en fora de joc. Li vaig proposar d’integrar-se a l’equip d’edició, on va fer en tot moment aportacions entusiàstiques i summament útils, una actitud que li vaig agrair profundament. Va tenir temps més endavant per fer de conductor de telenotícies i moltíssimes coses més. En el telenotícies hi havia una secció fixa que portava el títol de «Càmera 5». Solia aparèixer-hi un parell de cops per setmana i era un reportatge d’uns quatre o cinc minuts, és a dir, d’una extensió superior a la que era habitual en els informatius diaris, sempre atapeïts. En aquella època no hi havia reportatges en profunditat en altres llocs de la graella de programes, tret del 30 minuts, que va ser-hi gairebé des del començament sota la direcció de Joan Salvat. El títol Càmera 5 responia a una dèria meva respecte al llenguatge televisiu. Ja

aleshores, i posteriorment això no ha canviat gens, la televisió s’havia mostrat molt mimètica de la premsa escrita tant en les estructures textuals de les informacions, massa allu ny ades de l’oralitat pròpia del mitjà, com en els noms dels seus espais: portades, contraportades i un munt de coses d’aquesta mena. A propòsit dels diaris, el telenotícies del migdia va incorporar una secció que tots hem vist a la premsa escrita tota la vida, però resolta en la seva versió televisiva. Era el «Correu obert», la traducció en imatges de les clàssiques cartes al director. El mecanisme era el següent: els espectadors ens podien enviar cartes expressant el desig de dir la seva opinió sobre algun assumpte o de fer alguna reclamació; els enviàvem un operador de càmera i tenien un minut com a màxim per dir allò que volien. Aquesta secció es va fer ràpidament popular i, a més, va ser la demostració més clara que aquella història de si els polítics havien de mirar o no a la càmera havia estat un gran malentès. La se ny ora de la Sagrera que trucava i que disposava del seu minut de glòria mirava a la càmera. Perquè en aquest cas no hi havia mediació ni visible ni invisible del periodista fent-li preguntes, sinó que tenia l’oportunitat d’adreçar-se directament a l’audiència. Una altra secció amb títol propi era «Reporters de nit». La idea era aprofitar totes les hores que transcorrien des del telenotícies del dia abans fins a primera hora del matí per ressaltar qualsevol fet noticiable que hagués succeït mentre la gent dormia. Aquesta secció era impopular entre els reporters, perquè demanava que dos d’ells fessin guàrdies nocturnes. Però la meva teoria era que la gent, fins i tot anant pel carrer, ens mirem amb especial atenció o curiositat els fets que succeeixen a la nit, des d’un accident de trànsit urbà fins a una fuita d’aigua. Així era, els espectadors rebien amb interès aquesta secció. I el cert és que aquesta vigília de dos reporters ens va permetre caçar alguna exclusiva que, d’una altra manera, se’ns hauria escapat. Al llarg d’aquell telenotícies se solia connectar un o dos cops amb la redacció, la sala lluminosa i relativament àmplia amb vistes a la Diagonal. Des d’allà explicava les darreres notícies l’Albert Viladot. Bé, gairebé sempre era ell qui ho

feia, perquè una vegada va aparèixer en el seu lloc per sorpresa... Lou Grant. Vàrem aprofitar que l’actor Ed Asner, que encarnava el personatge d’aquest mític periodista, es trobava a Barcelona per fer un petit gag que va ser força celebrat. Aquell caràcter de mig magazín que tenia el programa és el que ens permetia fer aquestes coses. No va ser l’única sorpresa en aquesta mena de connexions: també, una vegada, mentre l’Albert s’esforçava a donar-nos alguna última hora, darrere seu, enmig de la Diagonal, distreien l’atenció dels teleespectadors un grup d’esforçats manifestants per no sé quina causa que s’havien adonat de l’oportunitat immillorable d’entrar en directe al telenotícies. No deixava de ser una mostra de la vitalitat comunicativa que el programa havia anat agafant. Encara una novetat, aquesta a cavall entre el periodisme i la tecnologia, va ser Microclip. Es tractava d’un acudit gràfic animat electrònicament. Molt rudimentari, és cert, perquè en aquell moment les tècniques disponibles no donaven per més, però una bona mostra de la voluntat d’obrir nous camins allà on es pogués. L’autor era el dibuixant satíric, pintor i escenògraf Juanjo Guillén. Era un co l·l aborador habitual en diverses publicacions, però tenia un interès sostingut en el descobriment de noves maneres de comunicar i li encantaven les noves tecnologies. Va trobar un bon entre els tècnics de la casa, i el resultat de la co l·l aboració entre ells va ser que un parell de cops per setmana teníem un dibuix animat que satiritzava algun polític o algun personatge de l’esport o de la faràndula. Quan es complia un a ny de les emissions regulars de TV3 vàrem estrenar un altre espai que també va fer força forat entre l’audiència, l’Avui fa un a ny

. Com el títol indica ben clarament, es tractava d’evocar algun fet destacat del qual TV3 hagués informat en la mateixa data de l’a ny anterior. Aquest espai tenia la virtut de posar en valor l’arxiu d’imatges que anava generant l’exce l·l ent Departament de Documentació que s’havia començat a organitzar ja força mesos abans de la inauguració de la cadena. També donava personalitat al telenotícies del migdia la crònica que feia cada dia en Julià Peiró d’esdeveniments socials normalment esdevinguts la nit anterior, i que solia anar al final de tot. Amb el seu característic timbre de veu, en Peiró ens parlava d’alguna estrena al Para l·l el o de la concessió del títol de Miss Samarreta Mullada en una discoteca de la costa. Ara es pot dir sense embuts que aquesta secció tenia detractors tant a fora com a dins de TV3, sobretot perquè la consideraven excessivament frívola. Vet aquí un gran tema de debat: el grau de concessions que ha de fer un producte informatiu que s’autodefineix com a seriós per tenir bona acceptació per part d’audiències àmplies. D’exemples n’hi hauria per parar un carro, tant en els mitjans audiovisuals com en la premsa més conspícua. I he deixat per al final d’aquesta relació la que, per a sorpresa de molta gent i també meva, va ser la secció fixa que més va caracteritzar aquell telenotícies del migdia, o la que més ha subsistit en l’imaginari co l·l ectiu. El santoral. Una pensada que m’ha acompa ny at la resta de la meva vida, per a bé i per a mal. Sens dubte, va contribuir a donar-me una projecció personal i una mena de popularitat que en certs aspectes

cal agrair; però, al mateix temps, em va generar per sempre més una etiqueta de periodista costumista que algunes vegades m’ha incomodat o fins i tot m’ha limitat. Quan he relatat en el capítol 3 l’estada a la televisió sa, he consignat que em vaig adonar que un home del temps d’allà acabava la seva intervenció esmentant els sants del dia. De tornada a Barcelona ho vaig comentar amb en Castejón per si la idea li feia peça. Ell, crec que amb molt bon criteri, em va dir que no considerava oportú fer el mateix perquè encara estàvem en una època en què poca gent coneixia el caràcter científic de la meteorologia i que afegir a les seves prediccions qualsevol element acientífic o místic li podia fer més mal que bé. Ho vaig entendre perfectament, però alhora vaig pensar que en canvi podia ser jo qui, en acabar ell la seva intervenció (aleshores els homes del temps actuaven dins del telenotícies i no després, com a ara), li prengués la paraula per dir, per exemple, que si la Candelera plora l’hivern és fora... Alhora, vaig pensar que usant l’immens bagatge del costumari de Joan Amades podia donar al telenotícies una pinzellada sui generis de catalanitat que no era en absolut contradictòria amb la voluntat fèrria i irreductible de fer un informatiu de signe universal. Quan vaig comentar a en Quintà la idea d’explicar el santoral, primer em va mirar amb una indesxifrable cara de sorpresa. I ats uns segons em va dir: «Va, prova-ho, mig minut». Al cap d’una setmana el mig minut s’havia convertit en un minut sencer, i al cap d’un mes ja n’eren dos o tres. I és que en poc temps ja es va veure que allò tenia una acceptació increïble. Encara més, vàrem descobrir que funcionava perfectament com a antizàping: el santoral el fèiem caure un minut abans de les tres i molta gent, escoltant-lo, es va anar desacostumant a ar-se al Telediario de TVE per veure quines notícies donaven allà. Quan ja portava un a ny fent-ho, vaig comentar a la direcció de TV3 que potser havia arribat l’hora de matar aquella secció i aleshores em van dir que ni parlar-ne, i que llarga vida als sants. Per sort, el cel n’està ple. I la gent no se’n cansava. Amb pocs dies de diferència em vaig assabentar que d’aquella secció n’eren fervents seguidors Marta Ferrusola i Quim Monzó. I vaig dir-me: «Si tenim una cosa que interessa per igual aquests dos personatges, hem trobat la pedra filosofal». No van faltar, per sort, algunes cartes al director de diversos diaris lamentant-se pel que deien que era una falta de respecte a les creences religioses. Però també vaig saber de bona font que al mateix cardenal Juba

ny li feia gràcia, aquella secció. O sigui que, a més, tenia el nihil obstat eclesial. He dit més amunt que aquell telenotícies va ser qualificat com a «telenotícies d’autor». Sens dubte, el santoral va contribuir a crear aquesta percepció. Però també hi havia, per part meva, l’intent d’usar sempre un llenguatge planer i accessible per a tothom. Aquesta qüestió no és només de registre lingüístic, sinó també de sentit de l’oralitat. Això ho vaig compartir molt amb les compa ny es que successivament em van acompa ny ar en la presentació dels telenotícies: Mònica Huguet, Àngels Barceló, Helena Garcia Melero, Anna Lafau... El secret, tractar de no ser mai esclaus del text escrit per ser llegit, i procurar construir ja els textos per ser dits i escoltats. Això implica un ús adequat dels temps verbals i una ordenació diferent dels elements de la frase, a més d’uns graus de redundància propis de l’expressió oral. I una manera de dir, amb les petites dosis d’imperfecció que fan que el missatge sembli més espontani. Parlar d’autoria en aquest sentit, em sembla bé i n’estic sincerament cofoi, però això no té res a veure amb l’opinió. Hi havia gent que em deia que jo donava opinió en el telenotícies migdia. I en aquests casos, jo els reptava (i continuo fent-ho) que, per exemple, tractessin d’endevinar, a través dels continguts del telenotícies, qui votava jo o deixava de votar. Aquest model, o format, o com se n’hagi de dir, va mantenir-se encara quan l’abril del 1986 vàrem fer la migració als estudis de Sant Joan Despí, amb algunes variacions, com la careta, el decorat i, sobretot, la incorporació de l’Àngels Barceló. La major amplitud de l’estudi i en general les condicions tècniques ens permetien fer coses força semblants, però d’una manera més còmoda. Per exemple, era possible mostrar la relació espacial entre les taules des de les quals es feia la conducció del programa i el set d’entrevistes, amb dues o tres butaquetes. Així mateix, el moviment de les càmeres, que podien fins i tot posar-se darrere dels conductors i mostrar primers plans del que teníem a les mans, em permetia fer a gust la secció setmanal en què jo mostrava unes quantes novetats editorials: m’agradava ense

ny ar els llibres no sols amb una imatge electrònica de les cobertes, sinó tenint-los a les mans, fullejant-los, sospesant-los... Era una època en què TV3 encara no havia posat en antena cap programa que parlés de llibres, i aquella era una manera de prestar un servei que em semblava particularment necessari. La franja regular de programació de migdia, incloent-hi el nou telenotícies, es va estrenar finalment el 2 d’abril. Les dues edicions del telenotícies posades en marxa amb me ny s de tres mesos de diferència s’assemblaven en molts aspectes i, en canvi, buscaven cadascuna la seva personalitat. Eren volgudament complementàries, i no pas un caprici del director de cada una o dels respectius equips d’edició. En tot cas, conjuntament varen constituir una proposta d’èxit, tant pel que fa a l’acceptació popular com als reconeixements de la crítica. Quant a les audiències, les primeres setmanes vam estar frec a frec amb els productes més consolidats de TVE, tant en l’àmbit estatal com en el català. Però els dos telenotícies varen anar escalant posicions fins a convertir-se, sense cap dubte, en els mitjans preferits pels catalans per informar-se, una hegemonia que s’ha mantingut al llarg dels a ny s. Pel que fa als reconeixements d’una altra mena, sobretot en els primers temps, va ser un no parar de distincions. Mereix un punt i a part l’obtenció del Premi Sevilla. Es tracta d’un guardó d’àmbit internacional que va establir TVE destinat a distingir el millor programa informatiu de televisió. A aquests efectes a finals del 1985 va reunir a la capital andalusa un jurat format per persones molt distingides en el panorama audiovisual que varen tenir la feina de triar entre les propostes que els van arribar de cadenes com la TVB de Hong Kong, l’alema ny a ARD, les dues nord-americanes NBC i CNN, la TEN australiana, la televisió txeca, la TSS de la Unió Soviètica, la televisió cubana i TVE. Més, és clar, TV3,

que hi va enviar com a mostra els telenotícies del dia 7 de maig. Quan es va convocar i atorgar aquest premi encara érem a l’etapa fundacional dels estudis del carrer de Numància. I la sorpresa va ser monumental quan vàrem saber que ens l’havien donat a nosaltres. A nosaltres, que feia poc més d’un a ny que havíem començat i que havíem anat a mirar com duien a terme tot allò els de la NBC. Per a més inri, aquell premi l’havia instituït la que en aquell moment era la cadena espa ny ola amb què manteníem rivalitat. Ens vàrem desplaçar a Sevilla per recollir-lo un grup de vuit o deu persones i, alme ny s jo, recordo aquella jornada com a autènticament gloriosa. Perfectament equiparable al 0-5 del Barça al camp del Madrid d’onze a ny s abans.

7

EL MONSTRE

Alfons Quintà, primer director de TV3, en el moment de donar el top a l’emissió inaugural, el 10 de setembre de 1983. Davant d’ell, Jaume Ferrús, director tècnic, i Antoni Picola, cap d’emissions.

Boig, paranoic, execrable, fill de puta, miserable, amoral, assassí, maltractador, violent, assetjador, colèric, dèspota, tirànic, procaç, vulgar, mala persona, plasta, maleducat, mala bèstia, abjecte, egocèntric, misogin, obsessiu, covard, venut, amargat, compulsiu, malcarat, llepa, superb, avariciós, luxuriós, irascible, golut, envejós, despietat, golafre, bulímic, lasciu, trampós, venjatiu, psicòtic, estrafolari, complicat, extravagant, inquietant, servil, cruel, depredador, falsari, me ny spreable, malparit, excessiu, groller, tòxic, maligne, monstre, cínic, agre, llardós, genial, ressentit, obsés, maquiavè l·l ic, salvatge, desconcertant, arbitrari, pèrfid, consentit, xantatgista, traumatitzat, conspirador, maniàtic, abusador, barrut, sàdic, tèrbol, brutal, dement, temerari, pervers, desequilibrat, sicari, tarat, desagradable, fastigós. Aquests epítets —i segurament me n’he deixat alguns— han estat fets servir per glossar la figura d’Alfons Quintà Sadurní. Uns, en articles que es van publicar després que assassinés a trets la seva muller, Victòria Bertran, i ell mateix es tragués la vida disparant-se’n un a la cara. D’altres han sortit del llibre El fill del xofer, en què l’escriptor Jordi Amat ha retratat cruament la fisonomia del monstre, o bé de l’abundosa literatura que la publicació d’aquesta obra ha anat generant. Els he reproduït a raig, per ordre d’arribada als meus apunts, sense cap prelació i sense cap criteri classificador. De forma expressament caòtica, que era precisament la manera de comportar-se d’aquell subjecte. Els subscric tots. Els subscric tots. I dit això em considero alliberat per tractar d’evocar la manera com Quintà va concebre, va organitzar i va dirigir TV3 amb tots els clarobscurs que s’apreciaven en aquella època. És a dir, amb la mateixa actitud epistemològica amb què he volgut aplegar tots els records continguts en aquest llibre. Perquè per part meva ara seria trampós fer-ho excessivament condicionat per tot allò que posteriorment s’ha dit sobre en Quintà, o pel final rotundament condemnable que va tenir la seva vida. Entenc que hi hagi gent que, amb mirada actual, no pugui separar el Quintà gestor dels a

ny s vuitanta del Quintà assassí del 2016. I entenc també que algunes persones retreguin als seus compa ny s de viatge d’altres temps que no fossin, que no fóssim, capaços de desemmascarar-lo. Entre els textos dels quals he extret els epítets inventariats més amunt, n’hi ha dos d’escrits per compa ny s que van formar part d’aquella història inicial de TV3. D’un n’és autor l’Àngel Casas, que va sentir l’impuls de fer-ho tot just va conèixer la notícia de l’assassinat de la doctora Victòria Bertran. L’altre, que es troba entre les recensions del llibre d’Amat, és obra de Josep Maria Ureta. Tots dos s’han sentit retreure, de vegades amb un to acusatori i àdhuc inquisidor, que per què no ho havien dit aleshores, tot allò que han dit en el moment present. És més que probable que a mi també se’m retregui. La resposta és òbvia, crec. En tots els camins de la vida et vas trobant compa ny ies que descobreixes que són tòxiques precisament a mesura que fas el recorregut amb elles. I no sempre tens a la vista una bifurcació o, si la tens, renuncies a agafar-la perquè penses que l’acompa ny ament encara val la pena malgrat tot, o perquè penses que el camí conjunt s’acabarà aviat. I per més desagradable que fos en aquella època el tracte amb en Quintà, en aquell moment ningú (alme ny s ningú que jo conegui o jo mateix) podia calibrar la dimensió execrable d’aquell individu, ni en l’àmbit professional ni en l’àmbit personal. En els primers paràgrafs del primer capítol he explicat com va anar la proposta

que em va fer de formar part de l’equip fundacional de TV3, i la conversa surrealista que vàrem mantenir a l’oficina del carrer de Tuset. I poc després, la meva negativa inicial i el meu posterior sí, ple de dubtes i de recances. Va aconseguir convèncer-me donant-me garanties sobre la dimensió professional del projecte i la suficient independència que tindríem respecte del poder polític. Arriba el moment de narrar una altra conversa que vàrem tenir al seu despatx del carrer de Numància, quan jo ja m’hi havia incorporat. Com que es desenvolupava en un to normal, i fins i tot en un clima distès, jo vaig trobar el moment oportú per preguntar-li obertament per què havia pensat precisament en mi per ocupar un dels llocs de confiança en aquella casa. La seva resposta em va deixar de pedra. —Perquè tu ets un dels pocs compa ny s que et vas interessar per mi el dia en què l’Ibáñez em va fotre fora del Tele/ eXprés. D’allò feia gairebé dotze a ny s. Dotze! I en tot aquell temps no sé si havia coincidit amb ell ni una sola vegada. Però sí que vaig recordar vagament que jo li havia fet un truc des del Diario de Barcelona quan em van explicar que el director del vespertí havia despatxat en Quintà fent-lo anar escales avall literalment, a empentes i cops de peu. No recordo si, com ha explicat el biògraf, jo li vaig expressar exactament solidaritat. Però sí que és cert que vaig mostrar una certa empatia de becari a becari. Tots dos érem joves —jo amb cinc a ny s me ny s— i compartíem la situació d’estar als respectius periòdics en un règim encara precari. Tots dos sota el mestratge de dos pares de la professió: al Tele/eXprés, el

director Manuel Ibáñez Escofet; al vell El Brusi, el redactor en cap Josep Pernau. M’imagino que en les nostres anades amunt i avall —ara una roda de premsa, ara una assemblea d’una associació de veïns, ara una cita secreta amb membres d’un sindicat encara clandestí— havíem coincidit en algunes ocasions. I para de comptar. Jo, que ja li començava a tenir presa la mida, li vaig respondre: —Doncs mira, Alfons, no m’inspira gaire tranqui l·l itat ser en un lloc on es fitxa algú per dirigir un telenotícies per aquesta raó que em dones... I aleshores ell, després d’uns segons de silenci, va canviar de to i, amb un somriure obert (sí, sí, en Quintà també somreia), em va respondre una cosa així com: «I què més vols que et digui, que et considero un gran professional, un dels bons periodistes que hi ha en aquest país...?». No és que aquell elogi m’impressionés gaire, però a partir d’aquí vàrem tenir una xerrada molt distesa, en què ell em va demostrar amb clares referències que sabia perfectament allò que jo havia fet o havia deixat de fer durant la dècada anterior. I molt especialment una sèrie de disset capítols que havia preparat i escrit amb el compa ny Jordi Cortadellas, titulada Vida y milagros de los políticos catalanes. Reportatges d’investigació (abans d’aquest concepte amb prou feines se’n parlava, a la premsa espa ny ola) sobre els líders polítics que començaven a treure el cap i que prenien posicions amb vista a les futures conteses electorals. Quan estàvem preparant el capítol dedicat a Jordi Pujol vàrem tenir amb ell un incident curiós. A cadascun dels disset polítics de què parlàvem els entrevistàvem per poder contrastar tot allò que fonts diverses ens havien explicat d’ells. En el cas de Pujol, quan ja havíem parlat de la seva infantesa, dels estudis de medicina, de l’activisme i de

l’estada a la presó, li vàrem preguntar pel se ny or David Tennenbaum. Es va quedar lívid i ens va dir que allà s’acabava l’entrevista si no li donàvem garanties que no es parlaria d’aquella persona en el reportatge. Fetes les oportunes consultes amb Josep Pernau, que era qui, ja com a director del diari, ens havia encarregat la feina, li vàrem prometre que ometríem aquell esment. Si no ho haguéssim fet, la resta de les explicacions hauria quedat molt mancada d’altres elements. Però, d’acord amb el director, vàrem incloure dins del reportatge un requadre on es deia que, per lleialtat als lectors i per no crear desigualtats de tracte amb la resta de protagonistes de la sèrie, fèiem constar que en aquell capítol hi faltava una dada a petició de l’interessat. El dia que es va publicar, em van trucar diversos compa ny s d’altres mitjans encuriosits per aquella omissió anunciada. Doncs bé, jo ja me n’havia oblidat, però un d’ells havia estat en Quintà. Estava al cas de tot. I aquella complicitat derivada d’haver fet periodisme polític en aquells a ny s, d’haver esquivat la censura, d’haver treballat amb fonts discretes, sembla que va ser determinant perquè en Quintà avalés el meu nom davant de la superioritat i també perquè el seu tracte amb mi en aquells mesos fos molt més respectuós i deferent del que jo veia que era amb altres. A mi, me n’havien dit fàstics l’Enric Bañeres i en Manuel de Seabra, que van fugir-ne cames ajudeu-me abans que jo m’incorporés a TV3, i la Rosa Maria Calaf, de manera més fina, m’havia fet entendre que amb en Quintà era complicat entendre-s’hi. D’altres que també havien guillat eren els lingüistes Toutain i Pericay, però d’aquests només en vaig tenir notícia indirecta, i també vaig saber que pel que sembla eren força temperamentals. Sí, ja començava a anar de boca en boca la manera com es comportava en Quintà amb la gent que, pel motiu que fos, veia de mal ull. I va haver-hi gent que no estava disposada a ar-lo. La caiguda en desgràcia davant d’ell era una possibilitat que existia per a tothom que estigués embarcat en aquella empresa. Per a uns més que per a d’altres.

Perquè, tot i que aparentment la seva única guia de conducta era l’arbitrarietat, també és cert que amb alguns s’hi veia amb cor més que amb uns altres. D’alguns sabia que no en podia prescindir, sobretot entre l’estament dels tècnics. Amb d’altres, senzillament no s’hi atrevia per més milhomes que semblés. Plantar-li cara podia equivaler a immolar-se o, segons com bufés el vent, a fer-se respectar. Una vegada que ell havia enfilat algú, costava Déu i ajuda fer-lo canviar de parer. Amb tot, en algunes situacions concretes s’aconseguia. Un cas digne de ser evocat va ser el d’en Jordi Roure (res a veure amb Jaume Roures), que feia poc s’hi havia incorporat per fer algunes feines auxiliars de realització. Un dia en Quintà, per no sé quina raó aparentment fútil, li va dir que marxés i que no tornés. Per sort, va trobar un bon àngel protector en en Lluís Maria Güell, que era un dels incontestables. Va mantenir amagat durant un parell de setmanes aquell jove, mirant d’infondre-li novament tranqui l·l itat i confiança. Però un vespre que estava feinejant en una sala d’edició de vídeo quan la major part de la gent havia donat ja la jornada per acabada, en Quintà el va sorprendre. Hauria pogut ar qualsevol cosa, però li va donar per preguntar-li què hi feia, allà, i li va demanar que li ho ense ny és. En Jordi va prémer el play, i l’actitud de l’ogre va mudar en qüestió de segons. Fos el que fos, ho va trobar meravellós. I no només es va desfer en elogis per la feina vista, sinó que després anava cantant les lloances d’aquell xicot que es quedava a treballar fins tan tard. En Jordi Roure ha estat un professional importantíssim a TV3, i entre altres coses ha fet de productor executiu d’algunes de les telenove l·l es tan seguides i tan celebrades. En Quintà era arbitrari i imprevisible no tan sols pel que fa a la gent que ja formava part de l’empresa, sinó a l’hora de decidir qui s’hi podia incorporar i qui no. Sé que en aquests sentits hi ha molts casos, però jo em limitaré a referir-ne un parell o tres que vaig viure en primera fila. Quan vaig començar a fer-li

propostes per a la formació de l’equip d’edició del telenotícies de migdia, aquell que jo havia de dirigir i presentar, va voler tenir entrevistes amb cadascun d’ells o d’elles. Fins aquí, normal, tenint en compte que, al cap i a la fi, era el director. Eren trobades ràpides, perquè certament ell disposava de poc temps, però també perquè s’atribuïa un gran ull clínic per calar les persones. I després me’n donava un veredicte que sonava com a inape l·l able. Jo tenia la sensació que quan la sentència era positiva, era poc consistent perquè tot havia estat un vist i no vist. Però endavant les atxes. Ara, quan el dit polze del cèsar s’inclinava cap a terra, et quedaves amb la sensació que la injustícia podia haver estat flagrant. Una de les persones que no va ar el filtre va ser l’Agustí Fancelli (oh, un altre compa ny desaparegut, i ja n’he perdut el compte!), que era una persona que a mi em mereixia garanties des de tots els punts de vista. La raó d’en Quintà? «Té la mirada tèrbola.» Li ho vaig fer repetir, perquè jo no hi donava crèdit. «Té la mirada tèrbola.» D’aquí no el vaig treure. Val a dir que aquells que aven el sedàs d’en Quintà encara n’havien de superar un altre, que era el d’un psicòleg que ell tenia contractat i que aplicava uns tests psicotècnics a tota la gent que havia d’incorporar-se a la plantilla. Jo no el vaig arribar a conèixer i no puc dir com eren les proves, perquè vaig aterrar allà abans que s’hi instaurés el sistema. Fins a quin punt aquell filtre era solvent o era una tapadora que feia servir en Quintà per aplicar criteris me ny s confessables és una cosa que jo no vaig poder arribar a saber mai. Perquè el que sí que és segur —vaja, n’estic convençut— és que de filtres n’hi havia d’altres. També inescrutables. Ja he comentat que hi va entrar gent que des de la lògica política que molts atribuirien a Pujol i al seu partit no hauria at mai per la porta. Sigui com sigui, l’opinió del psicòleg sí que va semblar decisiva en un altre cas que vaig poder viure molt directament i que va afectar dues aspirants a fer de presentadores del telenotícies. Això va succeir abans que es realitzés el càsting

per decidir qui m’acompa ny aria en la conducció de l’edició del migdia. Jo havia imaginat un model de programa en què les conductores serien dues, no pas una, les quals tindrien dues personalitats molt diferenciades. Una, per al vessant més informatiu de l’edició, seria molt seriosa i amb un posat de gran coneixement i solvència. L’altra tindria una actitud més relaxada i informal, i s’ocuparia preferentment d’introduir les seccions més pròximes al component de magazín que havia de tenir aquell format. Vaig pensar en dues persones i les vaig sotmetre al preceptiu filtre de l’entrevista d’en Quintà. No només no va posar cap objecció a cap de les dues, sinó que em va elogiar vehementment la tria, i vàrem convenir que s’hi incorporarien al cap de pocs dies per començar a fer assajos amb elles. La vigília del dia previst vaig rebre, ja havent sopat, una trucada telefònica. Era en Quintà. Cosa rara, perquè no m’havia trucat mai a casa. Ja prou que ens vèiem durant moltes hores cada dia... Per la seva veu vaig notar que m’havia de dir alguna cosa important o greu. Era una veu que no li havia percebut mai i va començar, cosa també absolutament insòlita en ell, desfent-se en excuses pel que m’havia de dir. I el que em va explicar era que cap d’aquelles dues noies no es podien incorporar com estava previst. Havia estat uns dies sense parlar amb el psicòleg, el qual l’havia advertit a darrera hora que corria un gran risc si contractava alguna d’aquelles dues persones. Me’n va dir les causes: va trobar que una era massa hipercrítica, fins a extrems que podien comportar conflictivitat; l’altra era una cabra boja que podia donar tota mena de problemes. Jo li vaig objectar que allò que m’explicava era com si jo volgués fer una pe l·l ícula del Gras i el Prim i que en fer el càsting es descartés els actors proposats perquè l’un estava massa gras i l’altre estava massa prim. Però les meves rèpliques en aquell cas no varen servir de res. En Quintà em va dir que havia posat tota la confiança en el psicòleg i que en aquella ocasió ar per sobre de la seva opinió equivaldria a haver-lo de despatxar. I que no. L’endemà em va tocar trucar a una d’aquelles persones per desfer-me en excuses; i l’altra, a qui no vaig poder localitzar per telèfon, esperar-la a la porta de l’edifici per dir-li amb tot el dolor de l’ànima que havia estat descartada. No sé fins a quin punt en fer-me aquella trucada nocturna en Quintà estava

compungit per les dues candidates desestimades o pel fet de trasar-me a mi el tràngol d’haver-los de comunicar la decisió. En tot cas, percebre’l afectat per la torbació d’altres no era en absolut una cosa habitual, sinó més aviat tot el contrari, perquè la tònica de la seva conducta s’acostava més aviat a la crueltat o al sadisme. Jo l’havia vist escridassar compa ny s i compa ny es de manera despietada. La clarividència que se li atribuïa situada en alguns punts del seu còrtex brillava per la seva absència en aquelles zones del cervell on pugui estar allotjada la inte l·l igència emocional. Els primers telenotícies del cap de setmana els va presentar en solitari l’e ny oradíssim Lluís Diumaró. Quan va acabar el de la seva estrena, jo vaig entrar al plató amb la intenció de felicitar-lo. No vaig tenir temps de fer-ho. Havia arribat en Quintà cridant com un orat i, sense donar-li temps per refer-se de la tensió acumulada, li va etzibar una bronca descomunal per una petita equivocació que ell va jutjar com a inissible. L’havia vist també escridassar de mala manera les secretàries, fins al punt que una d’elles es va arribar a orinar davant d’ell presa d’un atac d’ansietat. La seva misogínia era proverbial. Un dia en què estàvem fent un dels números zero del primer telenotícies li vàrem presentar una noia que estava a prova per fer-hi alguns treballs gràfics, una persona encantadora, per cert. Ell se la va quedar mirant i com a tota salutació li va dir: «Però tu tens molt de bigoti, oi?». En Ràfols i jo, que vàrem compartir el testimoniatge de l’escena, no sabíem on ficar-nos. En canvi, també era conegut que feia molt el fatxenda a l’hora de parlar de les suposades conquestes amoroses. Presumia sovint d’haver lligat molt amb noies japoneses. Ell havia estat aparellat amb una nipona i, com que dominava suficientment l’idioma, ho aprofitava per conèixer turistes incautes i

els feia de guia i, com se sol dir, «el que sorgeixi». Ara bé, en honor a la veritat he de dir que en aquells mesos ni jo ni la gent amb qui més em comunicava no vam tenir notícia de les persecucions a compa ny es o els xantatges sexuals que després se li han atribuït. Sé que han aparegut persones que han relatat posteriorment conductes execrables en aquesta línia, però en aquell moment no varen transcendir, alme ny s en el meu entorn laboral més pròxim del carrer de Numància. He parlat de misogínia i potser ho hauria d’haver fet, senzillament, de mala educació. Perquè les seves grolleries no entenien de gèneres, com no distingien tampoc els nivells de confiança que marquen les relacions socials. Es manifestaven d’una manera molt especial en tot allò relacionat amb el menjar. Hi hagués qui hi hagués al seu despatx, si ell tenia gana o si li venia de gust, menjava i bevia allò que tenia a mà, i ho feia d’una manera desaforada i compulsiva. Quan compartia taula amb d’altres en un restaurant no tenia cap mena de mirament a l’hora d’agafar amb el seu cobert o directament amb les mans qualsevol cosa que li vingués de gust del plat de la persona del costat, o de sucar-hi un tros de pa sense molestar-se ni a demanar-li permís. Això, que forma part de les normes més elementals de la politesse, encara podria ser ès en una compa ny onia en què hi hagués un alt grau de confiança. Però ell aquests codis no els discernia. Jo l’havia vist fer això a un dels germans Hanna —ara no sé si el plat envaït era el del Lee o el de l’Edward— i les cares que van fer tots dos van ser un autèntic poema. Però el que resultava més xocant era que, al costat de l’exhibició d’aquestes males maneres, en altres moments era extremadament cerimoniós, especialment amb persones de fora de l’empresa. Als mateixos Hanna els tractava amb un respecte i una cortesia extrems, molt superiors sense anar més llu ny

als que tenien ells amb alguns de nosaltres o els nostres costums. És a dir, una altra cosa que no acabava de trobar una ubicació gaire clara en el cervell d’en Quintà era el seu concepte d’educació. Un cervell que, això sí, de dades n’emmagatzemava moltes, tant les que provenien de la seva intensa activitat periodística dels a ny s anteriors com la d’un pòsit cultural que no s’acabava de saber mai d’on havia pogut treure. Entre els detalls que després han anat transcendint de la seva vida ada, hi ha les males notes que va tenir en la seva adolescència quan més havia arribat a l’extrem la ràbia que acumulava contra el seu pare. I, en concret, va suspendre clamorosament, entre altres assignatures, les ciències naturals, com se’n deia aleshores. Quan vaig saber-ho, em va resultar ben sorprenent tenint en compte una situació anecdòtica que vaig viure al seu despatx un dissabte al matí, en què a Numància i als exteriors de la Diagonal hi regnava una calma estra ny a. Estàvem parlant d’alguna cosa de feina i, de cop i volta, es va aixecar de la cadira, s’acostà al finestral i digué: «Mira, és un...» [i aquí hi aniria el nom científic d’un ocell que jo en aquell moment no vaig saber retenir a la memòria]. Em va assegurar que era estra ny que no sé si en aquell arbre, o en aquella època, o a aquelles hores, hi hagués allà un exemplar com aquell. Vaig descobrir-li així uns coneixements d’ornitologia que per a mi eren completament insospitats. I no sé com li havien anat les qualificacions acadèmiques en filosofia, perquè encara em va deixar més estupefacte el dia, també en cap de setmana, que va arribar a la redacció i em va comentar una lectura que acabava de fer assegut al vàter de casa seva. De Maimònides. Sí, sí, en Quintà llegia Maimònides mentre defecava. Quedem-nos una estona més al seu despatx. Ja s’ha explicat en un altre moment com li agradava fer a tothom testimoni del seu poder de comandament, amb aquelles congregacions estil matrioixca: estaves reunit amb ell i feia cridar el cap d’Internacional i et deixava aparcat; quan començava a parlar amb el que acabava d’arribar, recordava que havia de dir alguna cosa a la del Departament

Comercial, i els altres encara érem allà d’espectadors... I així fins a tenir-hi sis, set, vuit persones mà sobre mà contemplant la seva manera de dir i de fer. El súmmum d’aquesta orquestració va arribar el dia en què a aquella «pila del greix» s’hi va afegir un barber que tenia citat. I sí: mitja dotzena de persones vàrem assistir a l’espectacle de veure com l’amatent professional s’aplicava amb les tisores sobre aquell crani privilegiat. Aquesta incontrolada exhibició de l’ego de vegades anava més enllà de la porta del seu despatx. Més d’un cop m’havia succeït que, trobant-me allà amb ell, en lloc de fer cridar més persones, de cop s’aixecava de la cadira i em deia: «Vine». I sortia com una fletxa i jo darrere d’ell preguntant-me on coi volia anar. La planta de Numància tenia una distribució que permetia fer-hi un recorregut més o me ny s perimetral. La recorria a tota velocitat, feia tota la volta... i tornava al despatx. Un cop a dins deia: «Has vist?», i jo no sabia què havia d’haver vist, si un ocell a dalt d’una branca o el color d’una moqueta que acabaven de posar. Ell, en el minut escàs que havia durat la cursa havia registrat una pila de coses sobre la manera de fer de l’equip humà que habitava Numància. S’havia adonat, per exemple, que hi havia uns desconeguts en una sala de reunions i volia saber qui eren, o que unes taules estaven desendreçades, o que hi havia tres o quatre reporters aparentment desvagats a la redacció. Això darrer era el que me ny s ava. Els volia al carrer. «I si no, els doneu cent peles i que se’n vagin al cine.» Hi havia exhibicionisme, com he dit, però també hi havia un control absolut sobre tots els detalls de la marxa del projecte. Comentant més tard amb algú de fora de la casa aquelles inspeccions apressades, em van explicar que Pasqual Maragall feia una cosa semblant a l’Ajuntament de Barcelona. Amb la diferència que en Quintà recorrent un centenar de metres en tenia prou, mentre que Maragall n’havia de fer uns quants més si volia ar revista a tota la Casa Gran. En això que acabo de referir s’hi barreja, doncs, en el cas d’en Quintà, la manera de fer d’un home excèntric i el geni napoleònic d’un gestor enèrgic. En aquest punt és on caben tota mena de dubtes sobre si algunes de les seves dèries eren

només manies d’un boig o visions clarividents de les jugades. Ja he fet referència en un altre lloc a l’eixelebrada redacció del primer esbós de llibre d’estil, on concorrien idees ben sensates amb formes d’expressar-les completament forasse ny ades. Una altra de les seves fixacions va ser la de no incorporar a la plantilla gent que pogués arrossegar vicis procedents d’altres institucions. Això afectava especialment TVE. D’aquesta norma en va fer algunes excepcions, i en aquests casos ell s’assegurava que es tractés de persones disposades a oblidar-se de les rutines i de les inèrcies incorporades, i obertes a capgirar les idees. Encara més gran era la seva aversió a l’única facultat universitària on en aquell temps es podia estudiar Periodisme a Catalu ny a. Preferia fitxar gent que no hagués estat formada (o deformada, com ell deia) en aquell centre i instruir-la a partir de zero amb recursos propis. En alguns vessants de l’activitat televisiva —i n’hi ha molts— no li quedava altre remei que fer confiança als altres. Però quan es tractava de l’àmbit del periodisme, sobre el qual es considerava summe pontífex, és quan més prevencions tenia respecte a les motxilles de qualsevol mena, ideològiques, polítiques o professionals, que poguessin portar penjats els candidats a incorporar-se al projecte. És per això, també, que va prendre una decisió categòrica que li va valer moltes crítiques. Alme ny s d’entrada, no hi hauria corresponsalies ni delegacions a Girona, Lleida i Tarragona. Sí que n’hi va haver de seguida a Madrid, a Sevilla, a París... però no a cap ciutat catalana. Ell estava convençut que el periodisme local s’havia anat carregant d’una sèrie de perversions que eren difícilment redimibles, tant pel que feia als assumptes pels quals solia interessar-se com a l’estanquitat de les fonts informatives. Tot ho veia resclosit i ranci, amb una certa dosi de raó, però també amb el risc de ser sovint injust en les seves apreciacions. I com que es disposava de la polivalència i l’agilitat de moviments dels ENG, preferia que, sempre que convingués, un d’aquests equips fes dos-cents quilòmetres que no dependre de cronistes massa vinculats (en sentit positiu o en sentit negatiu) a les forces vives de les comarques. Això, òbviament, era una arma de doble tall, perquè podia

crear una sensació de centralisme barceloní, que era una altra de les coses que tot l’equip inicial dels informatius teníem claríssim que calia bandejar. En Quintà tendia a la bronca, i sovint la practicava d’una manera incontrolada i hiperbòlica. Però també jugava, quan li convenia, la carta dels afalacs. Ja m’he referit als que em va dedicar quan se’m va ocórrer preguntar-li per què havia pensat en mi per dirigir un telenotícies. Però vaig viure algun altre episodi d’aquest estil que potser mereix ser explicat. Quan jo estava organitzant l’engranatge del telenotícies del migdia, li vaig explicar que em preocupava una qüestió d’intendència: a les insta l·l acions de Numància no hi havia bar. La gent sortia a esmorzar pel barri quan trobava algun forat dins del ritme de feina, en general força frenètic. Però en el cas de l’equip d’edició hi havia el problema que, un cop feta la reunió del consell de redacció, després de les deu, ja s’entrava en una rampa ascendent d’activitat que no feia més que pujar a mesura que s’acostava l’hora de l’emissió. Vaig dir a en Quintà que em semblava que no s’havia d’arribar a quarts de quatre amb un grup de gent fet pols per la gana. En conseqüència, li vaig demanar que ens permetés encarregar que a mig matí ens portessin avituallament al despatx on treballàvem les set o vuit persones que cuinàvem el telenotícies. Em va mirar amb indissimulada satisfacció i em va dir que allò que li plantejava era una nova demostració que jo era no només un bon periodista, sinó un autèntic estrateg en l’organització d’equips humans. Talment com si jo fos un nou Clausewitz. I, per descomptat, va donar el seu vistiplau perquè es fes la comanda diària. Així doncs, una de les mestresses del bar restaurant Can Ciurana apareixia cada dia cap a les onze o quarts de dotze amb unes quantes safates, i l’esmorzar de la nostra «cuina» es va convertir en tota una institució. Ocasionalment s’hi afegien altres persones de la redacció, els dies que amb motiu de la feina que se’ls havia girat no podien permetre’s marxar ni un quart d’hora a buscar un bar. I s’hi afegia gairebé sempre..., no és difícil d’endevinar, en Quintà, que agafava aliments que encara no s’havien tocat o, si ja estava tot repartit, és clar que sí, ficava la mà al plat dels altres. Sobre la figura d’Alfons Quintà Sadurní i la seva relació amb TV3 planen dues preguntes. Cap de les dues pot tenir una resposta tancada. No l’han tinguda fins ara i no és fàcil que la tinguin mai. La primera és la que ja s’ha plantejat anteriorment en aquest llibre, especialment en el primer capítol: el fet que Jordi

Pujol decidís fer-li a ell, i precisament a ell, l’encàrrec de planificar i dirigir la televisió pública catalana, va ser fruit d’un xantatge de què va ser objecte per part d’en Quintà? Que aquest home era un xantatgista ja des de la seva més tendra joventut s’ha fet públic i notori a mesura que s’han anat desvelant fets de la seva biografia infame. Però, realment va exercir l’extorsió amb Pujol l’a ny 1982, o més aviat va ser el president qui va avançar-se a fer-se’l seu un cop va saber que les diatribes d’en Quintà a El País pels afers de Banca Catalana ja estaven desactivades? L’escriptor Jordi Amat, que és la persona que més informació ha acumulat sobre el personatge, més aviat s’inclina per la segona opció, que té com a coro l·l ari que Pujol va arribar a pensar que aquella era la persona que millor podia complir l’encàrrec de fer la mena de televisió que ell i l’escuder Prenafeta havien imaginat. La pregunta ha sigut i és fascinant, però les possibles respostes que s’hi facin, més enllà de l’interès polític o historiogràfic que puguin tenir, van ar a ser irrellevants des del punt de vista de l’eficàcia en l’execució de l’encàrrec. El mateix Amat, que no és una persona gens sospitosa d’afecció al pujolisme i a les seves derivades, reconeix força explícitament que el resultat va ser exce l·l ent des de molts punts de vista. La segona pregunta és: s’haurien pogut obtenir els mateixos resultats posant una altra persona al capdavant del projecte? Pel que he anat recollint, ja en els primers a ny s de funcionament de TV3 i al llarg del temps transcorregut des de la seva fundació, la majoria dels que hi érem aleshores pensem que no. Hi ha algunes excepcions, i n’Amat n’apunta una, que és en Jaume Roures. És clar, cal tenir en compte que aquesta pregunta té diverses lectures possibles. Mirat en abstracte, evidentment que és imaginable que hauria pogut haver-hi algú altre capaç de

tirar tot allò endavant. Hi ha aquell lloc comú que diu que ningú no és imprescindible, o insubstituïble. I aquest algú altre potser ho hauria pogut fer igual de bé i sense deixar el rastre de plors i de patiments personals que va deixar en Quintà en aquell bocí del seu camí per la vida, incomparables en qualsevol cas amb els reguerots de sang que va escampar en altres moments. Però el que s’ha de reconèixer és que en aquells moments era molt difícil sortir del marc mental que les condicions polítiques, socials, culturals i lingüístiques havien creat. I en Quintà, amb tots els seus clarobscurs (si es vol, més obscurs que clars), ho va fer. Aleshores la pregunta es pot reformular així: hi havia alguna persona que com ell fos capaç de tirar tot allò endavant trencant el marc mental que les condicions polítiques, socials, culturals i lingüístiques dibuixaven en aquell moment? No puc dir que no existís. Però sí que puc dir que, per molt que hi pensi, no se m’acut ningú. També és cert, i en això la unanimitat potser encara és més gran, que en Quintà no podia durar ni un dia més del que va durar en el seu càrrec sense que el caos se’ns hagués emportat a tots. I, el que és pitjor, el projecte sencer. Ell havia aconseguit crear un sistema de fidelitats que en aquell moment emmascaraven aquella evidència. Vaja, ho dic sense embuts: era un sistema de servilismes. Perquè era irat sense matisos, perquè era vist com un líder o, senzillament, perquè feia por. Però jo diria que, a la curta o a la llarga, tothom es va anar rendint a aquella evidència, incloent-hi els que li eren més pròxims en l’esfera directiva de la casa. Ell havia aconseguit ar per sobre dels superiors jeràrquics que va tenir: en Jaume Casajoana, com a director general del Règim Jurídic de Ràdio i Televisió, i després successivament en Pere Cuxart i en Josep Caminal, ja com a directors de l’aleshores anomenada Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. A tots tres se’ls va cruspir en un batre d’ulls esgrimint davant de Jordi Pujol i del seu escuder Prenafeta l’argument cru de: «O aquest o jo». El jo era molt jo, i va gua ny ar aquelles batalles que, val a dir-ho, als professionals ens queien molt llu ny i ens interessaven més aviat poc. Però va arribar un moment que les veus d’alarma que varen arribar a Palau varen ser massa insistents, massa clares,

massa convincents. I Pujol va recórrer a Joan Granados, un vell combatent de la seva corda, per imposar-se a en Quintà. Es va saber que aquest va intentar que li adjudiquessin a ell el càrrec superior, però no se’n va sortir. Granados fou nomenat director general de la Corporació el 20 de ju ny del 1984, és a dir, quan feia poc més de cinc mesos que havien començat les emissions regulars de TV3. L’endemà que Granados va ocupar el càrrec va fer pujar en Quintà a la planta superior de l’edifici de Numància on hi havia els despatxos de la Corporació. A baix, segons es va saber després, encara hi havia algunes persones de la seva confiança que suposaven que tornaria a fer-se fort. Quan en va baixar, ja no era director de TV3. Jo era al plató, en ple directe del telenotícies del migdia, i durant l’emissió d’un vídeo em van dir que hi havia una carta que corria entre els càrrecs de la casa per demanar que en Quintà fos mantingut en el càrrec. Em van dir que ja hi havia unes quantes firmes estampades i que jo la trobaria a la meva taula quan s’acabés el programa. En sortir de l’estudi vaig ar per maquillatge, vaig fregar-me la tovalloleta humida per la cara, vaig pujar per unes escales de socors i vaig sortir directament al carrer. Em venia de gust ar aquella tarda ejant per la carretera de les Aigües. Mai no vaig saber, ni em va interessar gaire saber-ho, a quin despatx s’havia redactat aquella carta. I tampoc quantes firmes hi va haver i quins espais previstos varen quedar en blanc. Sí que sé, en canvi, que al cap de pocs dies la sensació generalitzada que hi havia a Numància era d’un gran alleujament. Que l’Enric Canals, lloctinent d’en Quintà ja a la corresponsalia d’El País a Barcelona i la seva mà dreta a TV3, n’havia assumit la direcció. I també que en Quintà, quan me’l vaig trobar per primer cop al cap de vuit o nou a ny s a l’enterrament de l’Albert Viladot, em va girar ostensiblement la cara. Amb en Quintà havia compartit la convicció que es podia fer una gran TV3 malgrat Pujol. Després, vaig estar igualment convençut que es podia fer una gran TV3 sense en Quintà. És coneguda la frase de Kapuściński segons la qual per ser bon periodista s’ha de ser bona persona. Em sembla que la vida i la mort d’en Quintà la

desmenteixen. O no?

8

DISCS SO L·L ICITATS

Salvador Alsius entrevista el president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Podria ar que en acabar la lectura d’aquest capítol algú en surti amb la impressió que TV3 va ser, des de la seva mateixa fundació, una televisió absolutament controlada i orientada pel poder polític del moment, és a dir, el govern de Jordi Pujol. Aquesta seria una conclusió esbiaixada. Pot fer aquesta impressió perquè en les pròximes pàgines hi narraré una sèrie d’episodis que sí que tenien a veure amb el control o àdhuc la imposició, i alhora despatxaré amb poques línies allò que en podríem dir la normalitat, la manera de fer les coses en el dia a dia dels informatius del primer temps d’aquella cadena. Per tant, la balança, en termes de pes narratiu, podrà semblar molt inclinada cap a un costat. I és que, ja se sap, el pecat sempre és més cridaner que la virtut. Seria molt ingenu no pensar que en un mitjà de comunicació públic les instàncies governamentals no hi fiquen cullerada per usar-lo tant com poden a favor de les seves tesis o dels seus interessos. Hi ha una obra interessantíssima escrita per Michael Cockerell, un prestigiós cronista polític de la BBC, que va ser traduïda a l’espa ny ol amb el títol de La televisión inglesa y los primeros ministros. S’hi explica, amb un nodridíssim exemplari, com de turbulenta pot arribar a ser aquesta relació entre el poder i la televisió. Es va publicar precisament a finals de la dècada dels vuitanta, i de la seva lectura es treia la conclusió que a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou. Ja sé que aquest és un consol relatiu, però quan hem posat la BBC com a gran punt de referència per a tantes coses positives, el fet de saber que allà també es dona el constant i impenitent intent governamental d’instrumentalitzar els mitjans de comunicació no deixa de servir, alme ny s, per llepar-se les ferides. Tot sembla indicar que aquesta ha estat, i temo que seguirà sent si no es produeix un miracle, la cançó de l’enfadós. Els governs (ep, com tots els poders tant si són legitimats com si són fàctics) miren d’influir tant com poden en els mitjans de comunicació. Les forces polítiques que són a l’oposició ho denuncien i ho critiquen tant com poden. Els professionals del periodisme, amb les seves associacions, co

l·l egis, sindicats, consells i comitès, posen el crit al cel i demanen fórmules que garanteixin la seva independència. I el públic ho pateix tot plegat i perd la confiança en els uns i els altres. En el cas concret de l’època inicial de TV3, l’ascendent del govern Pujol sobre els continguts era molt forta? Ja he explicat en el primer capítol com era d’estesa entre els ambients periodístics la suspicàcia sobre com funcionaria aquella nova televisió, i com era de fundada aquesta suspicàcia si es tenien en compte els antecedents de la relació de Pujol amb la premsa. Jo no puc dir honestament que la pressió política no existís, però sí que s’exercia d’una manera molt sui generis. I que no era tan gran o tan descarada com es volia fer creure des dels principals partits opositors del moment. I que en tot cas per als professionals que hi érem era prou able perquè la majoria penséssim que la compensava prou la tasca de servei públic que es podia fer des d’aquell nou mitjà de comunicació. I també que, llavors i sempre, han estat molt més grans els condicionaments i les servituds viscudes pels professionals que prestaven i presten els seus serveis en la gran majoria dels mitjans de titularitat privada. Sempre s’ha explicat que Pujol, en parlar amb en Quintà sobre el grau de llibertat amb què es podrien fer els informatius de TV3, li havia dit: «Només li demano una cosa: que als telenotícies es doni cada dia una notícia positiva sobre Catalu ny a». Sincerament, mai no he pogut esbrinar si aquesta consigna es va arribar a expressar en aquests termes o no. Sobretot, si es va produir pel que fa a la primera part de la frase, «només li demano una cosa». Però, en tot cas, la fórmula és tan pujoliana que mereix del tot el reconeixement del se non è vero, è ben trovato. Bé, anem al gra. Quan al llarg dels a ny s he fet xerrades sobre el món de la televisió en general i de TV3 en particular, hi ha una sèrie de qüestions que no faltaven gairebé mai al torn de preguntes: que d’on treia el meu santoral, que si era veritat que els conductors llegeixen les

notícies en un aparell, que quina mena de coses ens dèiem els conductors entre nosaltres en acabar-se el programa... En general, assumptes superficials. Però en certs auditoris n’hi solia haver una altra, de pregunta, amb força més transcendència: «Rebeu pressions polítiques?». Quan se m’ha interrogat sobre això, jo sempre he contestat que hi va haver en els primers temps dues setmanes negres per a la informació. Situacions d’aquelles en què estàs a punt de llençar el barret al foc i que t’aguantes, t’aguantes i t’aguantes. En tots dos casos la tempesta va acabar amainant i després es va tornar a una situació que, sense ser sempre idí l·l ica, sí que era digna i able. La primera d’aquestes dues setmanes va arribar molt d’hora. Massa d’hora. Les emissions regulars de TV3, incloent-hi les del telenotícies del vespre, es van iniciar el 16 de gener del 1984. La franja del migdia arrencava el 2 d’abril. El 29 d’aquell mateix mes se celebraven eleccions autonòmiques catalanes, en què Convergència i Unió va aconseguir la majoria absoluta de la qual Pujol gaudiria en aquell mandat i els següents. Exactament un mes després, el 29 de maig, començava el ple en què Pujol havia de ser investit. Això va succeir l’endemà mateix, el 30, perquè la majoria obtinguda per la coalició encapçalada per Pujol era incontestable i així ho determinava. Però, mentrestant, l’aparell judicial havia anat covant la querella contra els antics gestors de Banca Catalana, per suposats frau i falsedat documental. Pujol ja feia temps que s’havia desempallegat de les seves accions de l’entitat, però continuava movent-ne els fils a través de persones interposades i, sobretot, era l’epicentre d’un tsunami polític previsible. La documentació que estava en poder del Banc d’Espa ny a va circular per les altes instàncies judicials i polítiques, incloent-hi la Moncloa. Després d’anades i vingudes laberíntiques, els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena van ser els que van posar el dit a la nafra: només cinc dies abans de les eleccions tenien enllestida la querella, que incloïa Jordi Pujol i el càrrec d’apropiació indeguda; i només cinc dies abans de la investidura va esclatar la bomba informativa amb l’anunci que la Fiscalia de l’Estat tirava endavant la querella. Tot plegat, la tempesta perfecta per a aquells darrers dies de maig.

No recordo que la cobertura de la campa ny a electoral comportés problemes especials per a nosaltres, però sí que en vàrem tenir els dies del ple d’investidura i els immediatament posteriors. El fet que es volia presentar la querella es va anar sabent a través de filtracions fetes arribar a diversos mitjans de comunicació, especialment al diari El País, que ja havia estat el que un parell d’a ny s abans, precisament amb Alfons Quintà com a delegat a Barcelona, havia aixecat la llebre d’una situació econòmicament insostenible a Banca Catalana. Hi va haver un marge de temps, doncs, perquè Pujol i el seu entorn polític preparessin la seva contraofensiva, la qual es va canalitzar en part a través del diari Avui i d’algun altre mitjà periòdic afí. Però TV3, amb l’èxit que ja estava obtenint entre l’audiència, era massa llaminera per deixar-la al marge. El dia D va ser aquell 30 de maig. És a dir, el dia en què Pujol va ser investit pel Parlament per al seu segon mandat com a president de la Generalitat. Per a aquell mateix vespre se li va organitzar una manifestació de . De seguida es va veure que tindria un gran ressò, i estava clar que aquest seria més gran si TV3 en feia l’amplificació. Aleshores es va incórrer en dues alteracions d’allò que en podríem dir la normalitat informativa. La primera, i al meu entendre principal alteració, és que des de TV3 es va convocar el públic a aquella manifestació. Entenguem-nos: la manifestació havia estat convocada formalment per diverses entitats, però en els seus informatius TV3 va fer una crida explícita a anar-hi. Les fronteres entre allò que és una previsió informativa i el que és una exhortació a participar en un esdeveniment són de vegades una mica borroses. Ara bé, en aquell cas va quedar massa clar que s’estava emetent un missatge persuasiu: el què, el qui, el quan, l’on, el com i el perquè clàssics de la informació periodística, però posats per davant de l’esdeveniment. Amb mapes del recorregut, amb recomanacions sobre els accessos..., i moltes altres coses. La segona alteració va ser d’ordre més aviat intern. Els periodistes dels Serveis Informatius de TV3 vàrem veure, i ho vàrem veure amb summa insatisfacció, com l’Alfons Quintà Sadurní, director de la casa, entrava a l’espai de les sales de muntatge dels vídeos, s’asseia davant d’una màquina d’escriure i redactava in

person alguns dels textos. Això, òbviament, no era usual. Vaja, no havia at mai abans ni va tornar a succeir, que jo recordi. Per tant, a tothom li va cridar l’atenció, i tots ho vàrem veure com un fet excepcional. En aquest punt, em permeto fer un petit excurs interpretatiu. Si en Quintà volia controlar la informació, tenia altres instruments per fer-ho. Potser amb aquella manera d’actuar tan ostensible aquell home el que pretenia era que transcendís el seu desig d’expiar les culpes amb Pujol, o bé volia transmetre el missatge que li reconeixia i, a la seva manera, li agraïa el lloc on al capdavall l’havia co l·l ocat. Va haver-hi qui també va voler veure una tercera alteració de la lògica informativa en la cobertura que TV3 va fer de la manifestació. Això ja seria molt més opinable. Evidentment, els partits de l’oposició, especialment el PSC i els seus mitjans més afectes, la van trobar excessiva. I ara encara hi ha qui així ho considera en fer l’evocació d’aquells dies. Però el cert és que la concentració, que estava prevista en primera instància a la plaça de Sant Jaume i es va acabar fent al voltant del Parlament, va desbordar les previsions. Hi havia gent, molta gent, i els crits i les pancartes no eren gens irrellevants des d’una òptica informativa: defensa de Pujol, sí; i denúncia que darrere de la querella hi havia orquestrada una operació política. El telenotícies d’aquell vespre, com és natural, va obrir amb la doble notícia de la investidura i de la mobilització. I el va tancar —cosa lògica si es tenen en compte els horaris amb què es va desenvolupar tot plegat— una crònica de la manifestació, l’ingredient principal de la qual eren imatges fetes pels reporters a peu de carrer, així com d’altres d’aèries. El que després s’ha vist en tantes altres mobilitzacions ciutadanes per la defensa de diverses causes. Si la d’aquell vespre va ser excessiva o no, es fa difícil de jutjar. Jo particularment no la recordo com a especialment desmesurada si es consideren tots els elements noticiables que hi entraven en joc. He esmentat una segona setmana negra. Aquesta l’hem d’anar a buscar força més tard, el ju ny del 1986, i en relació amb les eleccions generals espa ny

oles que es van celebrar el dia 22 d’aquell mes. A aquesta contesa hi va concórrer un partit creat expressament per a l’ocasió, el Partido Reformista Democrático. Havia at a millor vida l’antiga UCD d’Adolfo Suárez i un grup de polítics que procedien d’aquella formació juntament amb d’altres de formacions perifèriques van intentar ocupar el centre abans que no ho fes ningú més. Al capdavant del que se’n va dir operació reformista, i com a cap de cartell, hi figurava Miquel Roca Ju ny ent, és a dir, un català de Convergència Democràtica de Catalu ny a que era aleshores el principal delfí de Jordi Pujol i es postulava per ser president del govern espa ny ol. Des del punt de vista de la producció informativa, les campa ny es electorals sempre són complicades per a una televisió. Ara bé, si les eleccions només catalanes ja ho són, les generals ho són el doble, perquè s’han d’atendre alhora dues dinàmiques: la de la campa ny a dels partits catalans a Catalu ny a i la dels partits que es presenten en l’àmbit estatal, a banda de les claus pròpies de llocs com el País Basc, el País Valencià, Galícia... En aquella ocasió els diversos fronts s’entrecreuaven perquè hi havia polítics catalans fent campa ny

a per tot Espa ny a. Cal tenir en compte, a més, que en aquella època no s’havia imposat encara la norma de respectar allò que després ha rebut el nom de blocs electorals. En conseqüència, el temps atribuït a cada candidatura i l’ordenació dins del telenotícies depenia exclusivament del criteri periodístic. La primera setmana d’aquella campa ny a va transcórrer de manera força plàcida, sense excessius sobresalts. Hi havia la lògica expectació sobre el paper que podia fer el nou Partit Reformista i, per tant, el futur que esperava a Roca dins de la política espa ny ola. Però res més que això. En arribar l’equador de la campa ny a, la situació va variar. He estat sempre convençut que la causa de la inflexió s’ha de buscar en la manera com va tractar Televisió Espa ny ola la informació sobre aquella contesa electoral. Situem-nos-hi. Felipe González, president des del 1982 amb majoria absoluta, del PSOE. Al capdavant dels informatius de TVE, el tàndem Enric Sopena i Xavier Vidal-Folch. I aquell 1984 les úniques televisions que podia veure la gent encara eren les públiques, l’espa ny ola i les autonòmiques; en el cas de Catalu ny a, TV3. I què va fer TVE? Doncs, demostrant la sensibilitat que tenien els seus

dirigents envers les llengües de tot l’Estat, varen estrenar, precisament aquells dies, una nova fórmula: deixar que es veiés i se sentís Roca parlant en català. El públic de TVE no estava acostumat a allò, i l’efecte que els produïa era, de manera força evident, que un se ny or que hi apareixia de cop parlant en polaco volia ser el president del govern espa ny ol. I què varen fer aquí els dirigents de Convergència i Unió i l’entorn polític de Roca? Posar-se nerviosos. Reacció sobtada: «Si ells utilitzen la seva, nosaltres utilitzarem la nostra». La seva i la nostra televisions, vull dir, és clar. De cop, vàrem començar a sentir una pressió molt forta per prioritzar la informació relativa al Partit Reformista. Com a mostra d’això, una situació que m’ha quedat nítidament fixada a la memòria. Un d’aquells dies en el telenotícies del migdia disposàvem de cròniques de dos actes de campa ny a que havien tingut lloc el vespre anterior. L’un era un míting de Felipe González al País Basc, amb l’assistència de quaranta mil persones. L’altre era una trobada de Miquel Roca a Yecla, amb una trentena de persones que era tot el públic assistent, assegudes en una rotllana. Com és lògic, jo vaig situar l’esdeveniment de Bilbao en el lloc d’obertura de la informació electoral, i el de Roca en una misericordiosa segona posició. Llavors em va cridar el cap d’informatius al seu despatx i em va dir que, m’agradés o no, Roca anava al davant. L’argument era que el dia abans ja havíem encapçalat la informació electoral amb els socialistes, i que dos dies seguits no podia ser. Són moments d’aquells en què et a pel cap engegar-ho tot a rodar, però prems els pu ny s, fas una reserva mental sobre el missatger que t’està donant aquella instrucció, i et dius: «Va, Alsius, aguanta, que ja només queden quatre dies de campa

ny a». Més enllà de les consideracions sobre la informació, l’estratègia política que hi havia darrere d’aquella imposició era absurda. Ja he dit que probablement era fruit d’un neguit que s’havia apoderat per part dels convergents en general i de Miquel Roca en particular. Perquè era evident que el fet de forçar la màquina a Catalu ny a d’aquella manera no era en absolut necessari, quan l’aposta política era que el Partit Reformista tingués vots a Lugo, a Toledo o a Jaén. Efectivament, al cap de quatre o cinc dies arribaven ja, per fi, aquelles eleccions, i la nit electoral em tocava conduir el programa en què se sabrien els resultats. TV3 havia encarregat una enquesta per poder oferir a les vuit en punt una primera estimació de resultats. A aquelles alçades ja es donava per descomptat que el gua ny ador de les eleccions tornaria a ser de llarg Felipe González, però existia una curiositat generalitzada per veure quin hauria estat finalment el paper de Miquel Roca Ju ny ent. Els resultats de l’enquesta ens arribaven a tres quarts de vuit, i hi havia preparat un bon engranatge de redactors, documentalistes i grafistes per enllestirho tot en un quart d’hora. Jo esperava a peu dret, a la porta de l’estudi, que algú em vingués a dir oralment els resultats, que cinc minuts després hauria d’estar comunicant per antena. Aquest algú era en Josep Maria Ureta. El vaig veure venir de llu ny , amb cara d’entremaliat, la mà dreta alçada i dibuixant una rodona amb els dits polze i índex. —Zero.

Això és el que vaig poder sentir quan el vaig tenir més a la vora. Què volia dir «zero»? Per més que les perspectives fossin negatives, no podia donar-hi crèdit. Però així era, a l’enquesta, i així es va confirmar dues hores més tard en l’escrutini dels vots: el Partit Reformista no havia obtingut ni un sol escó allà on es presentava amb aquesta marca. A Catalu ny a, Convergència i Unió sí que gua ny ava, però amb un resultat esperat que tampoc no justificava aquella prova d’esforç a què havien estat sotmesos els Serveis Informatius de TV3. L’estiu següent vaig ar uns dies recorrent un parell de comarques de la província de Badajoz. En una carretera secundària a la vora d’Almendralejo encara hi vaig veure una tanca publicitària immensa, ja completament descolorida, amb la cara de Roca. Vaig mirar-me el paisatge que l’envoltava i vaig recordar un altre cop, amargament, l’estona de discussió al despatx del cap d’informatius. Els dirigents dels partits polítics, tots, solen caure massa sovint en aquest ús compulsiu dels mitjans de comunicació, per poc que sigui l’ascendent que tenen sobre aquests mitjans. No s’adonen, no es volen adonar, que podrien tenir una estratègia més inte l·l igent o més subtil a l’hora de tractar d’influir-hi, tant quan tenen el poder polític com, també, quan són a l’oposició i juguen a la defensiva. Perquè en aquella època a què m’estic referint, i també respecte a TV3, no es pot dir que la manera de fer del PSC fos gaire més brillant. Es queixaven molt que Raimon Obiols, aleshores el seu número u i cap de cartell electoral a Catalu ny a, hi sortia poc. Però, caram, és que per sortir a la tele, per regla general, també cal mirar de dir o fer coses noticiables. I el PSC, des que Reventós va perdre les eleccions del 1980, vivia de manera una mica acomplexada l’esplendor política de Pujol, i més encara quan aquest els va escombrar en les del 1984. Recordo haver parlat d’això, directament i discretament, amb un responsable de

comunicació del PSC, el qual em va deixar anar una frase: «Però què vols que fem, que surti en calçotets a la plaça de Sant Jaume?». Com he dit, les situacions creades amb la querella contra Banca Catalana i amb l’operació reformista són les que recordo com a setmanes negres per a la informació a la TV3 dels primers dos a ny s. Però hi ha una altra situació puntual més tardana que no em resisteixo a deixar aquí consignada, sobretot perquè en el seu moment va tenir un cert ressò. Ara ens situem un parell d’a ny s més tard. Des de l’octubre del 1986 Barcelona era ciutat olímpica, i poc després ja es van començar a fer actes i activitats per anar escalfant l’ambient entre la ciutadania. Pasqual Maragall, que com és lògic havia tornat eufòric de Lausana, va anunciar que a partir del gener faria cada setmana una activitat esportiva. La primera va consistir a anar a jugar a bàsquet amb els alumnes d’una escola. En el consell de redacció de TV3 vàrem decidir, crec que amb bon criteri, que cobriríem la primera, però que no aniríem necessàriament cada setmana a complir el ritual. I, efectivament, varen ar un parell de setmanes sense que ens féssim ressò del bolo esportiu de l’alcalde de Barcelona. Però el 4 de febrer, quan vaig arribar al matí a la tele, vaig veure la nota de premsa en què s’anunciava que aquell dimecres Maragall aniria al camp de l’Espa ny ol, a Sarrià, i que xutaria cinc penals al porter titular de l’equip, el molt popular Thomas N’Kono. No ho vaig dubtar ni un moment i hi vaig fer enviar un equip ENG a enregistrar-ne les imatges. A l’hora de fer-ne l’escaleta (la llista de temes que entren en un telenotícies) tampoc no vaig dubtar a incorporar-hi aquella notícia tan gràfica. De sobte, vaig rebre un avís del cap d’informatius perquè anés al seu despatx: sense més ni més, em va dir que si no tenia present que havíem convingut que d’aquelles activitats de Maragall només ens faríem ressò de la primera. Em vaig imaginar que no l’havien informat bé i que desconeixia en què consistia la d’aquella setmana, però sí que ho sabia, i em va comminar a treure aquell tema de l’escaleta. Jo li vaig dir que no, que em semblava un disbarat no emetre allò, que segurament l’endemà estaria a les portades de tots

els diaris. Com que la discussió s’allargava, va aparèixer el director de TV3, que aleshores era l’Enric Canals, i el mateix: ell que no i jo que sí. Vaig demanar que en seguíssim parlant al vestidor, perquè ja s’havia fet tard i jo ja m’havia de posar l’americana i la corbata. I allà, entre les taquilles on els conductors hi guardàvem la nostra roba de treball, va continuar aquell estira-i-arronsa. Quan va arribar l’hora de començar el telenotícies, encara érem allà mateix, discutint la jugada. En adonar-me que en tot cas ja feia salat i aquell dia l’Àngels Barceló presentaria sola el programa, vaig demanar que alme ny s no aparegués el meu nom en els crèdits finals del programa, com així va ser. I recordo haver dit als meus caps que ja podien argumentar el que volguessin, però que jo, des del criteri periodístic, defensaria fins que em morís que aquelles imatges s’havien d’haver emès. Efectivament, les va donar TVE i l’endemà eren a la portada de la majoria de diaris. Aquest episodi dels penals de Maragall va ser conegut portes enfora, entre altres raons perquè mitja redacció de TV3 estava encuriosida per aquell torcebraç mantingut al vestidor. Aquestes coses sempre hi ha algú disposat a filtrar-les, i no sempre, per cert, amb la suficient precisió. En tot cas, al cap d’un temps va quedar mig enterrat a l’oblit, sobretot per una situació molt semblant, en aquest cas viscuda per en Carles Francino, també com a editor i presentador del telenotícies del vespre. En aquell cas la discrepància de criteri va raure en el tractament que s’havia de donar a la destitució de Josep Maria Flotats com a director del Teatre Nacional de Catalu ny a per decisió del que aleshores era conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Maria Pujals. Però això ja succeí el 1998, amb una altra persona a la direcció de la cadena i quan jo estava apartat dels informatius de TV3. Per tant, no ho vaig viure de prop i si ara en faig esment és només perquè el cas Flotats, que va aixecar més polseguera, va tenir moltes similituds amb el cas N’Kono pel que fa a les dissensions internes que va provocar. Torno als a ny

s inicials, els de l’època fundacional al carrer de Numància, per dir que els directors dels dos telenotícies ens sentíem en general força protegits de les ingerències externes. En els primers mesos, abans de la seva destitució, d’això en tenia bona cura el mateix Alfons Quintà. Amb l’excepció ja narrada de la querella per Banca Catalana, ell deixava fer. I aturava tots els cops que calia aturar. Novament recordo que la composició de la plantilla d’informatius estava força lliure de sospites pel que fa a l’ascendent polític dels seus components. D’entre aquells de qui eren coneguts els antecedents de militància, hi havia una mica de tot. I la gran majoria eren —érem, perquè aquí m’hi incloc— rabiosament independents. Així que en Quintà va ser liquidat, el nou director, Enric Canals, va assumir en part aquell paper protector davant de les pressions externes, ell i una altra persona de qui em consta que també va fer molta feina en aquest sentit. Em refereixo a Joan Granados, el director general de la Corporació, que va fer fora en Quintà. Granados era un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalu ny a i una persona que gaudia de l’absoluta confiança de Pujol. Tenia, a més, una bona experiència com a gestor: entre altres càrrecs, havia exercit el de secretari general del Futbol Club Barcelona durant la presidència d’Agustí Montal. A més, era un home amb criteri ponderat i amb molta mà esquerra. Una vegada vaig tenir amb ell una conversa distesa i sincera i li vaig preguntar si, tal com sospitava, li tocava sovint obrir el paraigua per protegir-nos de xàfecs, als professionals. «No ho saps prou», em va respondre. Una de les proves que Granados era un home ben temperat és la seva durada en el càrrec que ocupava: s’hi va estar onze a ny s, que és una barbaritat de temps si es té en compte l’erosió política a què està sotmès qui ostenta la direcció dels mitjans públics del país. Això vol dir que hi era encara quan jo, després de donar-hi diverses voltes, havia tornat als informatius de TV3 i, el 1993, hi va haver eleccions generals. Jo aleshores dirigia i presentava l’edició dels telenotícies dels caps de setmana. Més que mai, els dissabtes i els diumenges em sentia força alliberat de condicionaments externs, perquè tot plegat anava més relaxat. Les eleccions se celebraven el 6 de ju

ny i el diumenge anterior era l’últim dia en què, segons la normativa vigent (per cert, cada vegada més i més absurda), els mitjans de comunicació podien publicar els resultats d’enquestes preelectorals. A TV3 hi havia el costum d’oferir aquell diumenge al migdia un compendi de totes les que es publicaven als diaris, i en aquella ocasió, a mig matí, vaig rebre una trucada de Joan Granados. Vaig percebre de seguida que me la feia una mica incòmode. I em vaig muntar ràpidament la pe l·l ícula que havia intentat parlar abans amb el cap d’informatius o amb el director de TV3 i, en ser diumenge, no els havia localitzat fàcilment. Em va preguntar si donàvem informació sobre les enquestes. Li vaig dir que sí. I em va preguntar si de totes. De seguida vaig veure per on anava, i em vaig permetre fer-lo patir una mica... Li vaig respondre que sí, de totes. Moments de silenci, i al final em va dir amb un filet de veu: «La de l’Avui també?». No recordo les xifres concretes, però l’enquesta de l’Avui era la més favorable als interessos de Convergència i Unió. Li vaig dir que sí, que la de l’Avui també, i el vaig deixar ben relaxat. Aquesta és una historieta que es va esdevenir en un a ny que queda clarament fora dels límits que en general emmarquen els records recollits en aquest llibre, però que crec que contribueix a explicar com d’elementals són, de vegades, aquelles que des de fora són vistes com a pressions intolerables. L’episodi serveix també per explicar que eren comptades les ocasions en què els directors patíem directament les ingerències exteriors. Per cert, que de trucades d’aquestes fetes in extremis en vaig rebre una altra i d’instàncies més altes. No en puc precisar l’a ny , però sí que havia de ser un hivern. Probablement el del 1986, o potser el del 1987. I era divendres. Aquell dia faltaven només deu minuts perquè comencés el telenotícies del migdia. La Montse Pérez, secretària de l’equip d’edició, va atendre una trucada telefònica, disposada a engegar a dida qui fos, tenint en

compte que ja estàvem agafant els papers per anar cap a l’estudi. Va fer cara d’ensurt i em va dir que era el se ny or Prenafeta, que volia parlar amb mi. El secretari general del govern, en persona. Això sí que era ben insòlit. Mai no havia intercanviat amb ell quatre paraules, i no sé si ho he tornat a fer mai més. Li vaig dir que estàvem a punt de començar el programa, i em va respondre que justament per això em trucava. Hi havia una alerta meteorològica molt severa i era molt important que aviséssim que la gent no es posés a la carretera o que, si ho feia, anés proveïda de mantes o d’altres elements de supervivència per si les coses s’embolicaven encara més. Òbviament, els meteoròlegs de la casa ja n’estaven al cas, però jo amb molt de gust vaig seguir les consignes governamentals i vaig emfatitzar la recomanació en el curs del telenotícies. És ben clar que per a aquesta mena de coses sí que ha de servir l’ascendent governamental sobre un mitjà de comunicació públic. Alme ny s, mentre no es demostri el contrari. Però, fins on pot arribar la influència governamental sobre una televisió pública? Evidentment, el criteri difereix del punt de vista. La majoria dels governants consideren que poden intervenir-hi sense gairebé cap restricció. Els periodistes independents creuen que ha de ser mínima, si no nulla. A mig camí, els càrrecs directius tenen actituds diverses d’acord amb el grau de servilisme que estiguin disposats a assumir. Uns més i d’altres me ny s. Això a TV3 s’ha anat experimentant poc o molt en totes les èpoques, sense distinció dels colors polítics que han estat al govern. Per tant, de discs so l·l icitats n’hi ha hagut sempre. Així és com la redacció de TV3 va batejar aquelles informacions que van a parar als espais informatius no tant perquè el criteri professional les hagi considerat prioritàries, sinó perquè algú amb suficient poder ha aconseguit colar-les, o bé perquè han esquivat els parapets de contenció posats per les altures o bé perquè els que han d’aguantar aquests parapets no

sempre s’han vist amb cor de fer aquesta feina de filtratge. Com he dit, alme ny s en la meva època poques vegades els intents d’ingerència ens arribaven directament als directors dels telenotícies. Recordo quasi amb tendresa la insistència amb què un conseller del govern m’implorava que emetés dins del telenotícies un concurs de rams fets amb flors seques que se celebrava a Llívia. Ara bé, normalment els discs so l·l icitats ens queien al damunt a través de circuits ben misteriosos. En principi, érem els responsables de cadascuna de les edicions del telenotícies els qui decidíem quins fets es cobririen i quins no i, en definitiva, quin seria el contingut informatiu de cada dia. Però, de cop i volta, t’apareixia una peça que ningú no sabia d’on havia sortit o qui l’havia encarregat. Cal tenir en compte que l’organització jeràrquica dels Serveis Informatius, com que s’han d’atendre diverses edicions al llarg de les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana, és prou complexa perquè hi càpiguen circuits de decisió força embullats. Nusos clau en l’embull eren, per descomptat, el cap d’informatius i els directors de les diverses edicions dels telenotícies, però també la taula d’Atribucions, alguns dels caps de secció, o delegats que tenien un cert pes en la presa de decisions encara que fos a distància... Hi havia una situació concreta en què els discs so l·l icitats eren demanats als reporters sobre el terre ny i sobre la marxa. Em refereixo a les gires sabatines que feia Pujol per tots els racons de la geografia catalana. En principi, li servien per entrar en e directe amb els problemes i les inquietuds que trobava a cada lloc, però era inevitable que els mitjans de comunicació aprofitessin aquella presència del president a peu pla per preguntar-li sobre qualsevol aspecte de l’actualitat

política del moment. Els reporters que les cobrien ja sabien que sovint no podien preguntar allò que volien, sinó que la pregunta que havien de fer els era suggerida pel cap de comunicació del govern o bé directament pel mateix Pujol. Com que ja els coneixia un per un, semblava com si en aquella situació no hagués de seguir la formalitat que potser hauria tingut amb altres periodistes i en altres contextos informatius. Vaig tenir guardada molt de temps al calaix de la meva taula de treball la fotocòpia d’una noteta escrita per ell de pròpia mà amb la pregunta que un d’aquells dissabtes desitjava que li fos formulada. L’anecdotari que conserven els reporters de TV3 sobre aquelles jornades ades a la vora de Pujol és ric i sucós. Un dia la comitiva presidencial, en el viatge d’anada cap a no sé on, va trobar a faltar el cotxe de TV3. Es veu que per alguna raó tècnica havia sortit una mica més tard del compte. I el que van fer va ser esperar-lo pacientment a l’eixamplament d’un peatge de l’autopista per assegurar-se que l’arribada de Pujol al primer punt del recorregut previst per a aquell dia podria ser convenientment recollit per la televisió nacional. El fet que jo tregui ara a la llum aquelles petites misèries informatives, vol dir que jo me ny svalori aquelles sortides pujolianes de dissabte? No exactament. Jordi Pujol no les va instaurar quan va esdevenir president. Ell feia ja molts a ny s que recorria el país coneixent-lo comarca per comarca, poble per poble i gairebé família per família. Les històries que s’expliquen sobre les seves interaccions amb la gent són proverbials, però no és aquest el lloc per evocar-les. Ja com a president, aquelles rutes li servien per prendre el pols al país, i a més, certament, després per a ell també representaven un capital electoral incalculable. A un dels oponents que va tenir en unes eleccions li vaig preguntar en una entrevista si seria capaç d’esmentar-me dos pobles del Priorat. Va fer cara de circumstàncies i després d’uns segons de silenci va dir, simplement, «no». A Pujol li feies aquesta pregunta i et deia tots els pobles, si calia per ordre alfabètic o de quantitat de població, i les aldees i les pedanies. I, inversament, per als llocs i llogarrets visitats, eren la gran ocasió per tenir el seu moment de reconeixement televisiu, la seva fe d’existència. Per i

l·l ustrar aquesta idea puc referir una anècdota que em va tocar viure ja a l’època en què dirigia el telenotícies dels caps de setmana. Un dissabte vàrem organitzarnos la cobertura de l’excursió de Pujol de manera que un equip l’havia de seguir al matí i un altre a la tarda. D’aquesta manera podíem distribuir millor el material entre el telenotícies del migdia i el del vespre perquè tot plegat no resultés massa feixuc. Però l’equip del matí, per poder arribar a editar la seva part es va haver de saltar l’últim dels pobles per on ava Pujol. L’endemà em va trucar per telèfon l’alcalde d’aquell poble. Literalment, plorant. «I demà, com ho explico jo als meus regidors?», em deia. Com s’ha pogut anar comprovant, pel que fa als condicionaments polítics que han pesat i pesen sobre una televisió pública, n’hi ha de fredes i de calentes. I, per descomptat, valorar-les en un sentit o un altre depèn en gran manera de si un se sent més pròxim al partit o partits que són al govern o als que són a l’oposició. En aquells primers a ny s tothom sabia qui eren els uns i qui eren els altres. El PSC, des d’aquella bestiesa de qui podia mirar a la càmera i qui no fins al seguiment de les sabatines de Pujol, va anar ple de suspicàcies. Algunes amb una certa base de raó i d’altres completament infundades. Per acabar aquest enfilall d’exemples de tot tipus, explicaré una petita història que serveix molt bé com a mostra d’una de les situacions en què la queixa no tenia cap raó de ser. El dia 27 de maig del 1987 es van celebrar eleccions municipals, les primeres en l’encara curta història de TV3. Si he dit abans que totes les campa ny es electorals tenen les seves dificultats informatives, les corresponents a les eleccions locals presenten el problema afegit de la cobertura territorial. Es donava la circumstància que uns dies abans TV3 estrenava la possibilitat de fer emissions simultànies diferenciades a les quatre províncies o circumscripcions territorials. Va ser just aleshores quan va ser factible llançar el Telenotícies comarques. I aleshores sí que ja existien les delegacions a Lleida, Tarragona i Girona que el primer director no havia volgut crear de bon començament. Aquesta capacitat tecnològica ens va fer idear uns debats preelectorals

diferenciats. A cada àrea televisiva (que coincidia força, encara que no exactament) amb el perímetre provincial, s’hi faria un debat amb alcaldables de tres poblacions diferents, excepte en el cas de Barcelona, on el debat es faria només amb els candidats a ser alcalde o alcaldessa de la capital. Es va preveure tot perquè els debats de Lleida, Tarragona i Girona estiguessin enregistrats prèviament i el de Barcelona s’oferís en directe. Tots quatre els conduïa jo, que vaig aconseguir durant un parell d’hores l’estra ny do de la ubiqüitat. A l’hora anunciada, doncs, es van posar en marxa els tres magnetoscopis amb els debats pregravats i es va iniciar en directe el de Barcelona, que tenia lloc a l’estudi 1 de Sant Joan Despí i en el qual participaven Pasqual Maragall (ja alcalde) pel PSC, Josep Maria Cullell per CiU, Eulàlia Vintró per Iniciativa per Catalu ny a i Enric Lacalle per Aliança Popular. El debat estava estructurat en quatre blocs temàtics i havíem reservat deu minuts finals: dos perquè cada candidat fes la seva petició expressa de vot adreçant-se directament a càmera, més dos de coixí en què jo podia fer una síntesi final i acomiadar l’espai. Això sí, degut a la simultaneïtat de les quatre emissions, jo estava obligat a fer quadrar el temps exactament, al segon. El debat va transcórrer amb tota normalitat. Quan faltaven deu minuts per al final, vaig convidar cadascun dels quatre polítics a fer la seva petició de vot durant dos minuts, començant per la que tenia menor representació a l’Ajuntament, que era la candidata d’Iniciativa per Catalu ny a (formació que havia substituït l’antic PSUC). Eulàlia Vintró s’hi va posar, i ho va fer d’una manera tan sintètica que només va emprar-hi un minut. Jo vaig confiar que algun dels altres s’estendria una mica més, o que jo al final podria cobrir els segons balders allargant una mica la meva síntesi. Torn d’Enric Lacalle, i també fa un minut i poc més. I els altres dos, Cullell i Maragall, el mateix. Així doncs, em vaig trobar en una situació compromesa. Quedaven cinc o sis minuts que havia d’omplir com fos. I em vaig treure un conill del barret. Vaig dir una cosa així com: «Mirin, el debat s’ha acabat, però jo m’he reservat

uns minuts per preguntar-los a tots quatre una cosa. Vostès estan competint per obtenir una representació política, i ho fan de manera abrandada i a vegades dura, però alhora es coneixen molt bé els uns amb els altres. Com són les seves relacions personals en circumstàncies normals? Què es diuen quan no estan sota la llum dels focus?». Van ser cinc minuts televisius meravellosos. Superada la tensió del debat, es van deixar anar i varen parlar relaxadament, van fer broma entre ells i van explicar facècies divertides. I jo ben cofoi pel fet d’haver sabut resoldre tan bé el petit tràngol. Un cop acabada l’emissió, quan ens posàvem drets i s’apagaven els llums del plató, va emergir de les tenebres el cap de la campa ny a de Maragall, el meu vell amic Xavier Roig. Absolutament enfurismat. Se’m va llançar a la jugular dient que aquells minuts finals havien estat pensats en algun despatx de TV3 per restar a Maragall l’efecte d’haver estat, com li corresponia, el darrer a parlar i a demanar el vot. Ves i explica-li allò del nou sistema de desconnexions, i els quatre debats simultanis, i que calia fer quadrar el temps fos com fos... He començat aquest capítol explicant que a força xerrades se’m preguntava sobre les pressions polítiques que rebíem. I quan jo responia sense amagar-me però argumentant sobre el grau d’independència de què disposàvem, a vegades algú objectava: «Però com és, doncs, que mires TV3 i mires l’informatiu en català de TVE i s’aprecien clarament diferències en el tractament de les notícies?». I aleshores jo recorria a la que anomenava paràbola dels funambulistes. «Imaginemnos», deia, «que dos d’aquells que caminen sobre una corda fluixa es disposen a travessar les cascades del Niàgara sobre una maroma. Cadascun anirà per un dels dos cables posats en para l·l el. L’un porta una samarreta on es llegeix TV3; a la de l’altre hi diu TVE. Tots dos comencen a caminar alhora i ho fan amb la ferma voluntat d’anar drets i no caure, però resulta que a un li han posat la xarxa només pel seu costat esquerre, i a l’altre la hi han posat només pel seu costat dret. I tots dos continuen ferms en el seu propòsit d’arribar fins a l’altre extrem dels cables sense caure. No ho dubteu: si ens els mirem des del darrere l’un anirà lleugerament esbiaixat cap a un costat i l’altre exactament al contrari.»

Aquesta paràbola, o faula, o com en vulgueu dir, serveix per a TV3, la TV3 de totes les èpoques, i per a tots els periodistes i tots els mitjans de comunicació del món mundial.

9

PUIX PARLA EN CATALÀ...

Sentir parlar en català els personatges de la sèrie Dallas va suposar una fita important per a la normalització de la llengua. La frase «Sue Ellen, ets un pendó» es va fer mítica. (© CBS Photo Archive / Getty Images)

«Puix parla en català, Déu li’n don glòria». Aquesta frase va ser triada per Josep Pau Ballot i Torres per cloure la seva Gramàtica i apologia de la llengua catalana, publicada el 1815, en un moment de vindicació de la llengua. Ballot la va extreure d’un text molt anterior. Ja havia estat escrita, amb una ortografia més obsoleta, per un frare caputxí anònim en un sonet que va dedicar a l’historiador Jeroni Pujades, que la va recollir en la seva Crònica universal del Principat de Catalu ny a, del 1609. Evidentment, el concepte que hi ha darrere d’aquelles paraules és que l’ús d’una llengua tantes vegades minoritzada és ja per si mateix digne d’elogi i de reconeixement. Però més modernament Joan Fuster va donar la volta a l’enunciat fentne una paràfrasi tan senzilla com brillant: «Puix parla en català, vegem què diu». El contrast entre el remake de Fuster i la frase original va ser adoptat i citat moltes vegades per alguns dels que vàrem ser als inicis de TV3. Era una manera immillorable d’expressar el convenciment sobre dues idees que eren igualment importants. D’una banda, l’ús del català havia de ser un tret bàsic distintiu de la nova televisió pública catalana. De l’altra, el fet d’emprar aquesta llengua, i fins i tot el fet d’usar-la d’una manera quasi exclusiva, no ens havia d’exonerar en absolut del compromís d’elaborar uns continguts de qualitat i homologables amb els de qualsevol televisió nacional de qualsevol estat. I no només això. Tampoc no ens podia redimir de l’obligació de fer-ne sempre un ús correcte. En aquest sentit també ens arrengleràvem amb la línia preconitzada per Joan Coromines quan feia una lectura crítica de la sentència primigènia, la del «Déu li’n don glòria». Coromines va advertir sobre el mal que podia fer una interpretació que conduís a una excessiva laxitud, és a dir, qualsevol mal ús que s’acostés al «com que és català, ja pot anar de qualsevol manera». La idea que TV3 naixia per ser un instrument bàsic en la normalització del català va ser recurrent en els discursos que es van poder escoltar en la seva presentació. A aquest aspecte van a l·l udir moltes de les salutacions que hi va haver en el programa inaugural, a algunes de les quals ja he fet referència en el capítol 2. Personatges tan diversos

com Joan Oliver, Carles Ferrer Salat, Narcís Serra o Manuel Vázquez Montalbán hi van fer esment exprés. També, per descomptat, Jordi Pujol. El president de la Generalitat, que ja havia fet esment d’aquesta funció en ocasions diverses, també s’hi va referir, en un to ja més informal, quan era entrevistat al Camp Nou a la prèvia del partit de futbol que s’oferia aquell dia. Després de dir que TV3 podia aspirar a ser una bona televisió, va afegir: «És un fet molt positiu perquè Catalu ny a té el dret, per la seva llengua, per la seva cultura, per la seva tradició política, per la seva voluntat de ser poble, de tenir el que tot poble normal ha de tenir: uns mitjans de comunicació propis». I és que el panorama lingüístic, en aquell moment, era el que era. Amb els ulls d’ara, costa fer-se’n una idea. És per això que em sento obligat a dedicar unes poques pàgines a dibuixar el panorama de la situació del català a la dècada dels vuitanta. Començaré pels mitjans de comunicació, continuaré amb allò que en podríem dir l’aparell polític-istratiu i acabaré recordant amb unes pinzellades gruixudes algun dels debats científics que suscitava la salut de la llengua en aquells temps. Pel que fa a la premsa, és prou conegut que en el temps de la Segona República, abans de la Guerra Civil, havien proliferat molt les publicacions periòdiques en català, tant diaris com revistes de temàtica i difusió ben variada. Aquella època esplendorosa va quedar truncada després de la victòria de Franco. Durant més de tres dècades no va existir la possibilitat d’informar-se amb cap diari escrit en la llengua pròpia del país, ni d’entretenir-se o i l·l ustrar-se fullejant una revista, llevat de les publicacions clandestines de partits polítics, sindicats o entitats culturals. El 1976, és a dir, l’a ny següent al de la mort de Franco, va veure la llum el diari Avui, promogut per un grup de prohoms del catalanisme polític i cultural però finançat en bona part a través d’una operació de subscripció de petits accionistes. Així mateix, un bon nombre d’artistes va fer donació d’obres que van permetre a l’empresa editora constituir un important fons d’art. Tot plegat va crear, doncs, la i

l·l usió que es tractava d’una iniciativa popular i va contribuir a alimentar una gran expectació el dia que va sortir al carrer el primer número, el 23 d’abril. El primer director en va ser Josep Faulí. Un parell d’a ny s més tard, el 1978, van aparèixer dos periòdics més publicats en català: Regió 7, amb seu a Manresa i amb voluntat d’estendre’s per la Catalu ny a Central, i El 9 Nou, un bisetmanal osonenc. I el 1979 a Girona hi naixia El Punt, que amb el temps aniria expandint-se per diverses comarques catalanes amb edicions diferenciades. Pel que fa a setmanaris, ja des de molts a ny s abans hi havia hagut diversos intents de fer-ne un amb cara i ulls. Abans i tot de la mort del dictador, Oriflama, Presència, Tele/Estel, Canigó i Arreu, cadascun d’ells amb diferents targets i orientacions, i amb diversa sort pel que fa a la circulació i la durada. Després del 1975, L’Hora, El Món i El Temps, aquest darrer editat a València i que és l’únic que subsisteix. També feien el seu paper algunes revistes infantils, com, entre d’altres, Tretzevents o l’incombustible Cavall Fort. I en l’àmbit religiós, el setmanari Catalu ny a Cristiana, que havia tingut tirades gens me ny spreables, així com el mensual Serra d’Or, publicat per l’Abadia de Montserrat des dels temps més foscos de la dictadura i que va mantenir, malgrat totes les dificultats imposades per la censura, el seu caràcter de resistència en favor de la llengua i la cultura catalanes. Quant a la ràdio, el primer cop que es va tornar a sentir una locució en català després de la Guerra Civil va ser a Ràdio Barcelona, amb la veu de Salvador

Escamilla. El seu magazín musical Radioscope, a partir del 1964, va ser a més el vehicle per donar a conèixer molts dels nous valors de la Nova Cançó. Més tard a la mateixa emissora Joan Castelló Rovira hi usaria el català regularment, i Joaquim Maria Puyal hi va normalitzar l’ús de la llengua pel que fa a la terminologia futbolística amb les seves retransmissions dels partits del Barça des del 1976. D’altra banda, als a ny s seixanta, a Ràdio Joventut ja havien estat matiners l’Àngel Casas i en Josep Maria Bachs amb un programa que es deia Barcelona internacional. Però la primera emissora que va emetre íntegrament en català després de la dictadura franquista va ser Ràdio Olot. Existia des dels a ny s cinquanta i havia format part de la Red de Emisoras del Movimiento. Després d’una sèrie de vicissituds comercials i d’operacions empresarials, quan va complir vint-i-cinc a ny s, el 8 de setembre del 1976, va fer tota la seva programació en la llengua pròpia. Era, doncs, aquesta petita emissora de caràcter comarcal la que agafava la torxa de Ràdio Associació de Catalu ny a, que va ser la màxima difusora del català a través de les ones durant els a ny s de la República i que, juntament amb Ràdio Barcelona, va ser confiscada per la Generalitat per convertir el mitjà radiofònic en un conducte de comunicació privilegiat durant la guerra, tant per ar amb el front com per mantenir informada en tot moment la població civil. Aquest honor que s’ha de reconèixer a Ràdio Olot el va aconseguir per un marge de temps molt estret respecte a Ràdio 4, que va engegar les seves emissions també el 1976. En aquest cas es tractava d’una emissora pública i que s’afegia a la família d’emissores de Radio Nacional (d’Espa

ny a), amb la voluntat d’arribar a tot el territori del Principat. La seva seu era la mateixa de l’emissora mare, al eig de Gràcia número 1, i el responsable de les primeres graelles va ser Pere Nin, que era ja el cap de programes de Radio Nacional a Barcelona. La primera emissió va ser el 13 de desembre del 1976, coincidint amb la Nit de Santa Llúcia, amb les veus, entre d’altres, de Maria Matilde Almendros, Víctor Alexandre i Enric Frigola. Els seguirien en els següents a ny s un grup irable de professionals que veritablement van crear escola. El naixement de Catalu ny a Ràdio ja l’hem de situar en la dècada següent, la dels vuitanta. L’emissora pública de la Generalitat va precedir uns quants mesos TV3. Insta l·l ada a Barcelona en un edifici de la Diagonal que havia estat la seu de l’agència de publicitat de Víctor Sagi, on es troba encara, va començar les seves emissions el 20 de ju ny del 1983. Va ser Miquel Calzada, joveníssim, qui va tenir el privilegi de pronunciar-hi les primeres paraules: «Són les zero hores, zero minuts, del dia 20 de ju ny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalu ny a Ràdio». El paisatge sonor català experimentava així un nou impuls

normalitzador. La televisió en català trigaria més a arribar. Però val la pena deixar aquí consignat que durant els a ny s de la República ja hi va haver un projecte per crear una televisió, un projecte que tenia el del president sc Macià. Aquesta és una història fascinant que ha estat explicada amb detall per sc Canosa, després d’estar uns quants a ny s investigant-la. El projecte estava canalitzat per Ràdio Associació de Catalu ny a i va néixer a partir dels coneixements tècnics d’Eduard Rifà, el fabricant de les famoses llanternes Lot. Va haver d’esquivar diversos obstacles, com la mort de Macià i l’empresonament del govern de la Generalitat després dels fets d’octubre del 1934. I va quedar definitivament estroncat amb el cop d’estat del 1936 i el començament de la Guerra Civil. La televisió, que s’havia anat implantant com a mitjà de comunicació de masses en altres països (més de pressa als Estats Units que no pas a Europa per causa de la Segona Guerra Mundial), no arribaria a Espa ny a fins a la creació de TVE l’a ny 1956, i encara trigaria tres a ny s a poder-se veure a Catalu ny a. Per descomptat, en espa

ny ol. El català no se sentiria per televisió més que ocasionalment quan Núria Espert va ser autoritzada a dir unes paraules de condol per les inundacions del Vallès del 1962 i quan Salomé va cantar Se’n va anar al Festival de la Cançó Mediterrània del 1963. Són dades molt ben documentades a l’obra Història de la televisió a Catalu ny a, de Josep Maria Baget i Herms. Des del centre de Miramar no es començarien a fer alguns programes en català fins al 1964. Els primers van ser obres de teatre, començant per La ferida lluminosa, de Josep Maria de Sagarra, realitzada per Jaume Picas, que es va emetre el 25 d’octubre a la tarda. Abans de la mort de Franco l’expansió del circuit català va ser lenta, i té com a principals fites el magazín mensual Mare Nostrum, dedicat sobretot a evocar les tradicions i els costums catalans, i més tard Giravolt i Mirador, que varen començar a abordar sobretot temes de caràcter cultural. Després del 1975 el circuit català es va anar expandint tant pel que fa a les hores de programació com a la temàtica. Li van conferir prestància un estol de realitzadors de primeríssim nivell, com Sergi Schaaff, Mercè Vilaret, Lluís Maria Güell o Antoni Chic, que van portar a la pantalla programes dramàtics de nova factura; es va consolidar Giravolt com a programa de reportatges d’actualitat, dirigit per Antoni Serra; va néixer i créixer l’infantil Terra d’escudella, insubstituïble en aquella època; va començar l’èxit de Joaquim Maria Puyal amb el seu Vostè pregunta; es van explicar temes candents de la història recent de Catalu ny a a Memòria popular... I, sobretot, es va anar obrint camí molt esforçadament un informatiu diari que als a ny s vuitanta, desapercebut pels controls en altres temps imposats per Madrid, va gaudir d’una notable autonomia. Tot això, aquí explicat necessàriament en poques ratlles, es va aconseguir a empentes i rodolons, i sempre trontollant en funció dels avatars de les polítiques dictades des de Madrid, que van alternar èpoques de censura pura i dura amb primaveres de tolerància. La immensa, la incommensurable qualitat professional que periodistes, realitzadors, intèrprets i

personal tècnic van aportar als estudis de Miramar primer i als de Sant Cugat a partir del 1983 no sempre podia contrarestar les dificultats imposades, i potser per això el circuit català de TVE va ser conegut durant un parell de dècades com el «carrilet». —Votre question, pardonnez-moi, est idiote. Trouvez-moi d’abord des professeurs qui pourront enseigner la chimie nucléaire en basque, en catalan, etc. Restons sérieux. És a dir: «La seva pregunta, perdoni, és una bestiesa. Trobi primer mestres que puguin ense ny ar química nuclear en basc, català, etc. Siguem seriosos». Així va transcriure el setmanari francès Paris Match en el seu número 1422, del 22 d’agost del 1976, una de les respostes que va fer Adolfo Suárez a l’entrevista que li havien fet uns dies abans. La Moncloa va tardar nou dies a fer un comunicat on deia que aquelles paraules no reflectien el pensament del president espa ny ol. Però, mentrestant, s’havia creat un bon escàndol i la befa que se’n va fer tant a Catalu ny a com a Euskadi va ser monumental, encara que en aquell temps no existien les xarxes socials ni es generaven mems amb la immediatesa d’ara. Situem-nos-hi. Això, que més enllà del seu caràcter anecdòtic resultava summament simptomàtic, succeïa encara no un a ny després de la mort de Franco, poc més tard que es nomenés a dit el president del govern espa ny ol, abans que unes eleccions democràtiques el ratifiquessin el 1977 i un parell

d’a ny s abans que la Constitució solidifiqués el tractament, o el maltractament, que tindrien les llengües parlades a Espa ny a. En aquells a ny s, a grans trets, el 50 % de la població de Catalu ny a tenia el català com a llengua familiar habitual, el 60 % el sabia parlar i prop del 80 % el podia entendre. Però l’istració, que era bàsicament la de l’Estat o la municipal, només en feia servir una altra de llengua, l’espa ny ol. Aquest fet permetia a molts dels nouvinguts d’altres llocs de la geografia espa ny ola o els que començaven a arribar, sobretot de països magribins, relacionar-se socialment sense tenir cap necessitat d’aprendre el català. Entre els catalanoparlants, i en la mateixa mesura que creixia la i l·l usió per un futur allu ny at de la nit del franquisme, s’alimentava també la voluntat de recuperar la llengua en tots els aspectes i de millorar progressivament la qualitat del seu ús.

La transició política es va fer sobre la base de moltes renúncies, i una de les grans va ser acceptar que la Constitució no situés les diverses llengües parlades a Espa ny a en un pla d’igualtat comparable, per exemple, al que tenen al Canadà l’anglès i el francès, i no només al Quebec, sinó a tot el territori canadenc. L’article 3 de la Constitució espa ny ola del 1978 proclama que el castellà és la llengua oficial de tot l’Estat i que tots els espa ny ols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. Estableix, així mateix, que les altres llengües espa ny oles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes, i que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espa ny a és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial atenció i respecte». La Constitució, ni tan sols esmenta el nom de les «altres» llengües espa ny oles. També és en el seu article 3 que l’Estatut d’Autonomia de Catalu ny a asse ny alava el català com a «llengua pròpia» de Catalu

ny a, on serien oficials tant el català com el castellà. A partir d’aquí va quedar oberta la possibilitat de veure en tot això el vas mig ple o el vas mig buit. D’una banda, l’asimetria podia anar en contra de la part més dèbil, però hi havia terre ny de joc i molt de partit per jugar. Les armes catalanes en aquest partit eren, en primer lloc, l’esmentada voluntat popular de recuperar el terre ny perdut durant la dictadura i, en segon lloc, una decisió ferma per part de l’establishment polític (tant en l’àmbit legislatiu com en el governatiu) d’anar posant les bases jurídiques per a aquesta recuperació. I aquestes bases van ser principalment la catalanització de l’istració de la Generalitat (que per desgràcia no es va poder fer extensible a altres istracions, com la de Justícia), la catalanització de l’escola a través del programa d’immersió (fonamental per evitar la fractura en dues comunitats educatives en funció de la llengua) i, last but not least, els mitjans de comunicació propis. He dit més amunt que dibuixaria el panorama de la situació en què es trobava el català en començar la dècada dels vuitanta, i que ho faria referint-me a tres aspectes: els mitjans de comunicació preexistents, el món polític-istratiu i la visió dels científics presumptament competents en la matèria. Em queda per abordar aquesta tercera faceta. Però, evidentment, ni la filologia ni la sociolingüística són una ciència exacta, i a l’hora de diagnosticar l’estat de salut del català des d’aquests àmbits científics hi ha hagut sempre moltes tendències, moltes divisions, moltes capelles i baralles que sovint per als profans han resultat extremament feixugues i sovint ben estèrils. N’hi ha ara i n’hi ha hagut sempre. També aquells a ny s. El 1979 va fer esclatar una mena de bomba inte

l·l ectual un d’aquests sectors científics, en fer públic l’anomenat Manifest d’Els Marges. Aquesta revista, Els Marges, que s’inscriu en allò que podem qualificar com a alta cultura, està dedicada als estudis lingüístics i literaris. I va ser a les seves pàgines on un grup d’acadèmics amb reputació reconeguda (Joan A. Argenter, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà) varen publicar un text titulat «Una nació sense estat, un poble sense llengua?». Els autors hi feien una anàlisi de la situació del català i eren no ja dels qui veien el got mig buit, sinó dels qui no hi veien aigua i amb prou feines veien el got. Arribaven a dir que la situació en conjunt de la llengua catalana resultava, de molt, força més precària i inquietant en aquell moment que no pas en el transcurs dels decennis immediatament anteriors. Pronosticaven, en conseqüència, l’extinció de la llengua en un termini relativament curt, i hi criticaven la forma com s’havien bastit els marcs institucionals, asse ny alant molt durament els responsables polítics perquè —deien— negligien o entrebancaven amb concessions distractives «la inqüestionable i més que urgent necessitat de procedir a normalitzar l’ús de la llengua catalana per assegurar-li un tractament prioritari i restituir-la així de facto en la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalu ny a». Aquell manifest va ser titllat d’apocalíptic per part de molta gent, principalment per aquella que s’hi va poder sentir més a l·l udida. No es va saber, i no se sabrà mai, fins a quin punt els autors van carregar la tinta precisament per esperonar les persones amb responsabilitats polítiques. I no es va saber, i no se sabrà mai, fins a quin punt les reclamacions que feien en una sèrie de qüestions concretes (en temes com ara l’ús del català a l’istració, l’ense

ny ament i els mitjans de comunicació) van servir per marcar un camí o per accelerar la velocitat del que havia d’anar succeint. En tot cas, en els següents a ny s n’hi va haver de verdes i de madures. Entre les primeres, per exemple, cal esmentar la manca de força política per fer front a la gran quantitat de traves que, en forma de recursos, l’estat espa ny ol va posar a les disposicions legals de la Generalitat. O, més tard, la falta de capacitat per establir clàusules que obliguessin els prestadors privats de mitjans de comunicació a fer alme ny s una part de la seva programació en català. En canvi, és innegable que des de la Generalitat es van dur a terme accions intenses tant en el camp istratiu com en la creació d’un clima de defensa de la llengua. En aquest sentit, per exemple, va tenir una àmplia repercussió la campa ny a de la Norma (una nena dibuixada per Lluís Juste de Nin i omplerta d’ànima pel gran Tísner) que l’a ny 1982 ens va estar recordant per terra, mar i aire que «el català és cosa de tots». En l’àmbit legislatiu, es van iniciar els tràmits per a l’elaboració de la llei de normalització lingüística, que seria aprovada el 1983, és a dir, el mateix a ny de la posada en marxa de Catalu ny

a Ràdio i TV3. La llei, naturalment, va ser considerada insuficient per alguns i un pas de gegant per uns altres, però el cert és que l’a ny 1986, comptat i debatut, un 90,3 % de la població de Catalu ny a entenia el català, un 64 % el parlava, un 60,5 % el sabia llegir i un 31,5 % el sabia escriure. I, cosa que encara era més prometedora, entre la població de 15 a 19 a ny s un 96,8 % l’entenia, un 78,2 % el parlava, un 80,5 % el llegia i un 62,5 % l’escrivia. Tot i que aquesta mena d’estadístiques mai no ofereixen garanties plenes, sí que era ben clar que la tendència indicava una clara millora respecte a la situació de deu a ny s abans. Per descomptat, era impossible determinar quines de les mesures empreses durant aquell temps havia tingut més incidència en aquella millora. D’altra banda, també s’ha de dir que aquesta progressió tampoc no comportava que, per canvis demogràfics o per mutacions de l’univers simbòlic del país, s’estigués del tot a recer dels riscos d’extinció de què havien advertit els saberuts d’Els Marges. Ni aleshores, ni ara, en què noves promocions de sociolingüistes tornen a fer unes onicions molt argumentades sobre el risc que el català desaparegui d’aquí a vint a ny s de la faç de la terra o iniciï un camí de no retorn cap a la marginalitat. Doncs tot això és el que hi havia sobre la taula respecte a la llengua catalana quan es van posar en marxa els mitjans audiovisuals de la Generalitat, Catalu

ny a Ràdio i TV3, que val a dir que anaven me ny s a l’una que ara a l’hora de definir la seva política informativa, la política de programació i la política lingüística. Per definir i controlar el model lingüístic de TV3, Alfons Quintà havia comptat d’entrada amb dos lingüistes molt joves, Ferran Toutain i Xavier Pericay, que prèviament ja havien tingut es amb mitjans de comunicació en català i havien començat a propugnar el distanciament respecte a un model lingüístic que consideraven excessivament encarcarat i allu ny at de la realitat, com era el que, segons ells, s’havia estat usant al diari Avui. Com ja he avançat en el capítol 3, aquells dos joves, que segons força gent anaven una mica d’enfants terribles, se les van tenir amb la direcció, o la direcció amb ells, i van deixar el projecte abans que el projecte es fes realitat. Van saltar del vaixell. O, millor dir, van saltar del barco, que és la paraula que ells haurien emprat si haguessin volgut fer ús d’aquesta metàfora marinera. Efectivament, ells van ser després els qui l’a ny 1986 publicarien el llibre Verinosa llengua i els qui convertirien la paraula barco en l’emblema de la seva doctrina, que van reblar encara a ny s més tard amb un altre volum titulat precisament El barco fantasma. La polèmica que es va generar al voltant d’aquest assumpte va palesar una divisió profunda entre dues escoles dins del món (el petit món, si se’m permet) de la filologia catalana: els partidaris del català light i els partidaris del català heavy, una expressió simplificadora però clara i afortunada que sembla que va usar per primer cop en un article l’amic Joan Barril. Si en Quintà va considerar que es aven de frenada en la seva voluntat de

posar al dia el català o si simplement va quedar fins als nassos d’ells (i viceversa, per descomptat) és un assumpte que sempre ha quedat velat. Però quan TV3 va salpar, al pont de comandament de la nau ja hi havia unes altres persones, les quals, fins on jo sé, no estaven etiquetades en cap dels corrents, cercles, grups, grupets, grupuscles, escoles, tendències, faccions, pi ny es i cenacles de la filologia catalana teòrica i aplicada. Em refereixo a sc Vallverdú i a Enric Vives. El primer, com a co l·l aborador extern, marcava els grans criteris que s’haurien de seguir. El segon, des de dins de la casa, s’encarregava del dia a dia i coordinava tots els lingüistes dels diversos departaments. Modestament he de dir que vaig tenir alguna cosa a veure amb la incorporació d’Enric Vives a TV3. «El se ny or Vives», com tanta gent l’anomenava per raons d’edat i per un respecte que se sabia gua ny ar de forma generalitzada. L’eficàcia, la bonhomia i la discreció encarnades juntes en grau superlatiu en una sola persona. Ell havia estat el lingüista que havia inspirat el model del setmanari El Món, que, sense poder-se enquadrar ni de bon tros en el ligthisme, sí que s’havia distanciat clarament del català que s’havia pogut llegir els a ny s abans a l’Avui. Ja abans d’incorporar-me al projecte, un dia en Quintà em va comentar alguna cosa sobre el tema de la llengua i el buit que havia generat la marxa de Toutain i Pericay. Va ser aleshores quan li vaig parlar del se ny

or Vives, i li vaig explicar la seva competència d’una manera molt gràfica. Tothom havia quedat irat sempre del fet que la revista Treball, òrgan del PSUC, hagués sortit sempre en català des de l’a ny 1936 i que, malgrat les dificultats que va implicar la clandestinitat durant dècades, hagués estat sempre impecable respecte a la qualitat idiomàtica. El secret de la fórmula es deia Vives. Ultra la seva militància en el partit, Enric Vives, sempre silenciós, sempre formigueta, havia at hores i hores traduint i corregint els textos de co l·l aboradors que o escrivien els originals en espa ny ol o els escrivien en un català molt rudimentari. Així fou com, després del seu pas per El Món, on, per cert, també va fer setmanalment una instructiva secció que es titulava «Diccionari pèrfid», va anar a parar a TV3. Es va jubilar al cap de pocs a ny s i va desaparèixer tan silenciosament com hi havia arribat. Massa silenciosament, diria jo. sc Vallverdú, en canvi, era una persona més que coneguda als ambients filològics, en la seva condició de poeta, assessor editorial, traductor i sociolingüista. Per tant, segur que no li devien faltar detractors, però aparentment en tenia pocs, i els qui diferien d’ell per qüestions de criteris professionals li reconeixien, tanmateix, una manera de fer noble i afable. Vallverdú va ser qui va crear doctrina lingüística a TV3, i ho va fer en diversos sentits: preocupant-se per la pronunciació correcta, generant a poc a poc un conjunt de normes d’estil que es van anar consolidant amb els a ny s i vetllant perquè es mantingués sempre un nivell de qualitat tan alt com fos

possible. Un dels criteris invocats per Vallverdú era el de la congruència, és a dir, l’adequació dels registres a cada situació comunicativa. Perquè, i això sí que ho teníem tots claríssim, no es pot parlar d’un «llenguatge de TV3». A la graella de programació d’una tele, i dins seu en petits espais i racons, hi caben continguts de moltes menes. Per descomptat, no és el mateix preparar i corregir un diàleg per a una telenove l·l a que la notícia sobre un descobriment nuclear (poso aquest exemple fent l’ullet a Adolfo Suárez). Dels criteris per als programes de ficció me n’ocuparé després una mica. Però en els telenotícies el que teníem molt clar era que la sintaxi havia de ser clara i seguint els cànons dels llenguatges audiovisuals: el text moltes vegades s’ha d’adaptar a les imatges disponibles i les frases han de tenir el sentit de l’oralitat, de manera que no s’ha d’escriure pensant en els ulls que ho llegiran, sinó en les orelles que ho escoltaran, i, en definitiva, en un cervell receptor que ha d’integrar perceptivament un conjunt complex de codis. Ara bé, dins del telenotícies mateix, hi havia variacions. Per exemple, en els meus guions de l’explicació del santoral em permetia l’ús de termes que mai no hauria usat en la presentació de les notícies polítiques o econòmiques. Sobre aquesta qüestió de la diversitat de registres recordo haver compartit agradables i constructives converses amb alguns dels lingüistes que s’ocupaven de les correccions dels textos dels telenotícies, com ara Alba Agulló, Helena Jürgens, Maria Teresa Casta ny er, Carles Camps o Josep Tubau. Tots ells, poc o molt, tenien molt clara aquesta qüestió de la diversitat de registres. Per exemple, l’ús del terme engua ny ens va ocupar bones estones de reflexió. Era evident que aquest adverbi de temps es considerava obsolet en el llenguatge del carrer, on se solia usar molt més comunament aquest a ny

; però, alhora, no es podia negar de cap manera que era i és completament vigent en algunes zones (puc donar fe que és així concretament al Priorat). El fet d’usar-lo sistemàticament en el telenotícies s’hauria fet estra ny en aquella època per a molts teleespectadors. En canvi, bandejar-lo del tot era acabar de condemnar-lo a un ús residual. Què havíem de fer? Doncs introduir-lo allà on el seu ús podia acomplir aquell criteri de congruència predicat per Vallverdú. Crec que la majoria érem conscients de les responsabilitats que pesaven sobre nosaltres amb l’adopció d’una sèrie de decisions sobre l’ús del català. I entre aquestes responsabilitats hi havia la de fer pedagogia, una pedagogia que d’altra banda no tenia sentit, o perdia bona part de la seva eficàcia, si no es podia incorporar a l’audiència un nombre de persones com més gran millor. No es podia acceptar, d’entrada, que una part significativa de l’audiència potencial es mirés amb reticència TV3 perquè hi trobés una llengua excessivament apartada del seu ús comú, actiu o iu. És cert, doncs, que en aquells primers temps si havíem de triar entre dos termes sinònims o equivalents i un d’ells era més accessible que l’altre per als castellanoparlants, hi donàvem preferència. I això, també n’érem conscients, per a desesperació dels partidaris del català heavy, que argumentaven que fixar com a model «el català que ara es parla» era condemnarlo definitivament a l’empobriment, a la subsidiarietat i a la imparable po l·l ució lingüística per part de la llengua veïna. Per aquest motiu la idea predominant entre un bon nucli de lingüistes i de periodistes que compartíem preocupació pel model de llengua era que ens calia trobar un equilibri adequat entre les diverses opcions, emprant de manera flexible la gradació de registres. «L’equilibri entre el model i el mirall», per dir-ho amb paraules que li vaig sentir dir fa un temps a la professora Roser Nogué. Això no sempre és fàcil quan, a més, es treballa amb les presses pròpies dels informatius. També he de reconèixer que entre els periodistes dels primers temps de TV3 no era uniforme ni el domini del català ni, el que és més important, l’interès posat en la millora progressiva d’aquest domini. Pel que fa als coneixements primigenis, tots vàrem ar per unes proves a partir de les quals els lingüistes

ens varen classificar en quatre grups. Més o me ny s la gradació era la següent: els que podien parlar i improvisar en antena sense cometre gairebé cap falta; els que podien fer-ho cometent algunes errades que calia anar esmenant; els que podien posar veus en off però no podien expressarse espontàniament sense cometre un nombre excessiu d’errors, i els que no podien ni posar veus en off perquè no complien els mínims fonètics indispensables. Els del primer grup eren molt pocs. Aquests es poden dir, perquè constituïen el que venia a ser el quadre d’honor de la redacció en matèria lingüística: la Maria Gorgues, en Jaume Barberà, en Vicenç Villatoro, en Ramon Anglès, la Maria Dolors Genovès, en Jordi Ferrerons i l’Imma Pedemonte. Jo vaig quedar enquadrat en el segon grup: necessitava millorar! I aquí ve la segona part que deia, les ganes de fer-ho. Els lingüistes ens aven periòdicament a cadascú unes fitxes on recollien les faltes que t’havien observat durant les setmanes anteriors. Jo me les mirava molt, perquè hi tenia molt d’interès. Encara en conservo alguna, d’aquelles cartilles. Així vaig aprendre que quan improvitzava en realitat havia d’improvisar. O que quan s’acabava alguna cosa no s’hi posava punt i final, sinó punt final, que és el nom correcte d’aquest signe de puntuació. Ah, i una altra d’aquelles que se senten tan sovint pertot arreu: la confusió en dir desvetllar quan en realitat el que es vol dir és desvelar, o sigui, retirar el vel que tapa alguna cosa oculta. Ara tots aquests errors, quan els sento, em treuen de polleguera. Però en el seu moment, els vaig anar polint com un humil aprenent. Un altre equilibri complicat era el que calia fer entre la imprescindible cura que havíem de tenir per la qualitat de la llengua i la no me ny s necessària eficàcia comunicativa, que en el cas d’un mitjà de comunicació audiovisual a, entre altres coses, per la naturalitat i l’espontaneïtat. Això, sobretot al començament, es concretava en una disjuntiva certament difícil de resoldre: si has de fitxar per a TV3 un periodista posem per cas expert en borsa, o en tribunals, o en tennis... què és preferible, triar-ne un que sigui el millor en l’àmbit corresponent encara que el seu català no sigui exquisit o quedar-te amb un que enraoni un català immaculat però patini a l’hora d’explicar què són els bons porqueria, una interlocutòria o un ing shot (respectivament)? I això

sense tenir en compte no només el coneixement de la llengua des del punt de vista sintàctic, sinó també l’ortològic i el discursiu. Sé que hi pot haver respostes molt diverses a aquesta pregunta retòrica, perquè una cosa de les moltes que ens en als catalans és que, així com tots portem un entrenador del Barça dins, també hi portem un sociolingüista. En tot cas tot això ho explico si més no per donar fe que de reflexió sobre la llengua n’hi havia, en aquells primers a ny s de TV3. I hi afegeixo: vull creure que no ha deixat d’haver-n’hi mai. Un àmbit concret en què l’especialització i el domini de la llengua s’havien de conjugar tan bé com es podia va ser el de la meteorologia. Cal tenir en compte que de meteoròlegs perfectes com a experts científics i alhora com a enraonadors hàbils i solvents no n’hi havia pas per triar i remenar. Es va tenir la sort de poder comptar primer amb en Castejón, de seguida amb l’Alfred Rodríguez Picó, i més tard amb l’Eliseu Vilaclara, l’Anna Rius i tots els que hi van anar arribant darrere, si l’un bo l’altre encara més. En tot cas, és més que destacable el paper que va tenir la secció d’informació meteorològica per aconseguir que el públic simpatitzés amb la missió de trobar una nova terminologia en català. O no tan nova, perquè en realitat es va basar en la nomenclatura proposada per Eduard Fontserè, fundador del Servei Meteorològic de Catalu ny a el 1921. Així, de la mateixa manera que en Puyal va incorporar al lèxic futbolístic termes que provenien de la tradició de la premsa esportiva catalana anterior al 1939, en Castejón i compa ny ia varen fer entrar a casa de tothom, amb tota naturalitat, les calamarses i les maregasses. Un altre cavall de batalla va ser, durant força temps, la pronúncia de noms propis de persona o de lloc que anaven apareixent en el panorama informatiu i sobre els quals no hi havia encara una convenció clara. Recordo, entre els primers, el del dignatari soviètic Konstantín Txernenko. Si no hi havia unes idees i unes directrius molt clares, el més lògic del món és que un dia el pronunciessis d’una manera i l’endemà d’una altra. O que en el telenotícies del migdia parléssim de

Txernenko i en el del vespre de Txernenka. Això succeïa sobretot amb els noms de persones que s’escrivien amb alfabets diferents del llatí, però també en el cas dels noms que, tot i escriure’s amb lletres del nostre alfabet, ja tenen una manera molt consolidada de pronunciar-se aquí. Un dia un compa ny em va convèncer que pronunciés el nom de Richard Gere de la manera genuïna, és a dir, com ho fan els seus compatriotes. Ho vaig fer, i vaig ser objecte de barrila durant uns quants dies. Pel que fa als noms de lloc, el mateix. Amb l’agreujant que els mateixos lingüistes, com és lògic, tenien els seus dubtes. I concretament la ciutat de Sarajevo, per posar també un exemple concret, es va dir successivament de diverses maneres a TV3. Era ben bé allò de l’acudit: quan havies après a dir panícula, li’n deien flim. I encara un altre front en la batalla lingüística: el de les varietats dialectals del català. Aquest podia ser un terre ny minat. Vaja, ho era. És d’aquelles coses en què saps que, facis el que facis, rebràs crítiques d’algú, per massa, per poc, per blanc o per negre. Aquí també els criteris dictats pel tàndem Vallverdú-Vives van ser diàfans, i personalment crec que encertats. La norma general era: en els informatius i en la locució de cadena, que cadascú empri la seva pròpia fonètica; en la ficció de producció pròpia i en els doblatges, la coneguda com a varietat estàndard. Per què es feia aquesta diferència? En el cas de la locució feta per persones de la casa, precisament per exhibir la riquesa de la llengua catalana emprada en els diversos territoris, sense cap mena de complexos. Per desgràcia, al començament en els Serveis Informatius n’anàvem una mica escassos, de persones que, per exemple, parlessin català occidental. Hi van anar arribant a poc a poc. I pel que fa a la locució de continuïtat sí que a partir del 1986 els que s’ocupaven d’això van fitxar expressament una persona que tenia les condicions òptimes i que arribava directament de Lleida: la magnífica Mari Pau Huguet. Pel que fa als espais dramàtics i a la ficció, la norma d’usar el català estàndard també tenia una raó de ser. Imaginem que en una sèrie hi apareixen personatges com un de bo i un de dolent, o un de pobre i un de ric, o un filantrop i un lladre. I tens un actor o un doblador de Vic i un altre de Vinaròs. Qui fa de virtuós i qui fa de malfactor? Evidentment, això podia i pot tenir les excepcions que calgui, però com a norma

general semblava preferible no connotar els papers amb accents excessivament marcats. És el que ha fet sempre la BBC. Allà, al Regne Unit, com se sap, també hi ha moltes modalitats a l’hora de pronunciar l’anglès. Evidentment, la regla no s’aplicava quan del que es tractava era realment de perfilar un personatge amb trets propis de procedència geogràfica. Però quan es feia això, sempre hi havia marrameus, com els que es van produir, per exemple, amb personatges que van aparèixer a programes de TV3, com la Vicenteta o lo Carta ny à. I a propòsit de programes de ficció, anem a la frase que probablement més ha fet parlar de totes les que s’han pronunciat en la història de TV3. Recordem com era el diàleg entre dos personatges de Dallas en el primer capítol de la famosa sèrie:

SUE ELLEN: Han dit si viurà? JOCK EWING: De debò t’importa, Sue Ellen? On et vas ficar, anit? SUE ELLEN: Això no importa. JOCK EWING: Et sembla de veres que no? El teu marit s’està morint i tu, mentrestant, fent el pendó ves a saber per on. SUE ELLEN: Jo no feia el pendó. JOCK EWING: Doncs on eres?

El primer capítol de la temporada d’aquella sèrie, recordem-ho, es va emetre en el programa inaugural de TV3, el 10 de setembre del 1983, aquell dia en què hi havia la gran expectació que havia suscitat la posada en marxa de la cadena. Com és lògic, tothom es mirava amb encuriosiment tots els detalls. Els Ewing fins a aquell dia havien enraonat en espa ny

ol! El fet d’escoltar-los parlar en català ja era impactant, però, a més, que diguessin allò a la Sue Ellen... Aquí no estem acostumats a la cruesa del lèxic que s’empra en els diàlegs del cinema i de les sèries televisives a altres llocs. La censura franquista havia impedit que els fuck i els son of a bitch circulessin per les pantalles, ho digués qui ho digués. I ja no parlem de qualsevol expressió que tingués alguna traça de ser blasfema. A Catalu ny a havia existit una associació anomenada Lliga del Bon Mot que, si bé havia estat dissolta l’a ny 1963, continuava tenint un bon nombre d’adeptes supernumeraris, és a dir, gent que militava força activament contra les paraulotes i els renecs. Jo diria que la tendència natural dels primers lingüistes de TV3 hauria estat entroncar amb les versions originals de les pe l·l ícules i deixar que el llenguatge groller fluís sense miraments quan els personatges l’empressin, per dotar-los, així, d’una major autenticitat. Però les tradicions són les tradicions, i és lògic que hi hagués certa por a les reaccions dels estrets i els llepaciris. De manera que el lingüista a qui li va tocar traduir aquell capítol de Dallas, que era en Josep Maria Fulquet, conscient del marc en què podia moure’s, va entendre que en Jock no li podia dir directament puta a la Sue i es va empescar allò del pendó, que era una solució francament engi ny osa i que, de ada, va aconseguir crear un autèntic mite de la llengua tevetresina. Sense moure’ns del terre ny

de la ficció, una altra qüestió complicada era la traducció dels títols de les pe l·l ícules. La gran majoria de les que TV3 ava no havien circulat per les sales de cinema doblades al català. La gent, per tant, les coneixia, quan les coneixia, pel títol que se’ls havia posat per ser exhibides en espa ny ol. Per descomptat, hi havia gent que es preguntava per què TV3 no trencava el costum (mal costum?) d’oferir les pe l·l ícules doblades en lloc de ar-les en la seva versió original i subtitulades. Sobre aquesta qüestió hi ha opinions per a tots els gustos. Els defensors de les versions originals sostenen que són més fidels i que, a més, veure cine parlat en altres llengües, com l’anglès, contribueix decisivament al seu més ràpid aprenentatge. Els partidaris del doblatge argumenten que permet apreciar millor tots els detalls que vehicula la imatge pel fet d’evitar que l’espectador hagi d’estar tota l’estona llegint subtítols i desatenent el conjunt de la pantalla. Discussió eterna. Ara bé, en el cas de TV3 no hi havia gaires dubtes que el doblatge al català facilitava molt les coses als sectors de públic me ny s versats en aquesta llengua per poder-s’hi anar incorporant de forma natural i de bona gana. Per tant, doblatge sí. Però què calia fer amb els títols? Aquí sí que els responsables d’aquest aspecte en la nova televisió van tenir clar que no s’havia de sucumbir al servilisme de ar pel títol co l·l ocat en la versió castellana, que, per cert, sovint s’assemblava tant a l’original com un ou a una casta ny a. D’exemples se’n podrien posar molts, però aquí n’hi haurà prou amb un, el

més cèlebre. La pe l·l ícula nord-americana Some like it hot, del 1959, dirigida per Billy Wilder i protagonitzada per Marilyn Monroe, Jack Lemmon i To ny Curtis, és un clàssic que des de feia a ny s i pa ny s havia estat reconeguda entre nosaltres pel títol que li havien atribuït en el seu moment els distribuïdors espa ny ols: Con faldas y a lo loco. Què havien de fer els lingüistes de TV3 en preparar el seu doblatge al català? Traduir-la com a Amb faldilles i esbojarradament? Això sí que hauria estat de bojos. La traducció literal de l’original també presentava dificultats. Així, doncs, van recórrer al geni de la llengua. I van trobar una solució digna. A TV3 aquesta famosa comèdia va dir-se Ningú no és perfecte. Òbviament, el títol no va agradar a tothom, però res no és perfecte. Encara una altra qüestió delicada respecte als usos lingüístics de la casa era el tractament que s’havia de donar a les entrevistes o a les intervencions espontànies de persones que apareguessin ocasionalment als programes i que no parlessin o no entenguessin el català. Quan això es podia preveure, es buscava la millor fórmula per a cada situació, que podia ser la traducció simultània, la repetició pacient de les preguntes, l’aiguabarreig de les dues llengües o, en casos més aviat excepcionals, i sobretot si l’interès o la urgència informativa així ho aconsellaven, l’ús del castellà. En els primeríssims temps es va fer cèlebre (i més recentment ha ressorgit fins al punt de viralitzar-se a les xarxes socials) una situació que es va produir en el petit concurs que es feia un quart d’hora abans del telenotícies del vespre i al qual m’he referit en el capítol 4. Era un joc que

tenia una mecànica molt simple i que es basava a fer preguntes a espectadors que trucaven per telèfon. Aquella tarda el concurs el conduïa la Cristina Fabregat. Li va entrar una trucada d’una se ny ora que, quan va ser interrogada pel nom i pel lloc des d’on trucava, va dir que no podia entendre el català. La Cristina es va mantenir ferma i li va repetir els cops que va caldre les preguntes. Era un espai intranscendent. El més fàcil hauria estat cedir ràpidament per no incomodar aquella dona. Però la Cristina va aguantar. I va aconseguir d’aquella manera marcar posicions i fer tota una declaració de principis. Aquesta era, finalment, una de les grans raons per a la creació de TV3. La integració. En Jaume Ferrús, director tècnic en el temps fundacional i més tard el tercer director que va tenir la cadena, acostuma a explicar una situació viscuda a casa seva. La se ny ora de la neteja li va preguntar un dia què volia dir pèsols. Seguia amb delit la telenove l·l a de la tarda, i a poc a poc ho anava entenent tot, però, ai caram, allò dels pèsols ho havia trobat molt, molt estra ny .

10

DE TOT, A LA GRAELLA

Rock Hudson, en el curs d’aquesta entrevista a l’Àngel Casas Show, el 2 d’octubre de 1984, va manifestar molt obertament la seva homosexualitat. (© Pep Ribas)

Normal de cap a peus. Així volia ser TV3 des del primer moment. Aquest concepte comportava acomplir sense complexos aquelles tres funcions que els estudiosos de la cultura de masses havien atribuït de sempre als mitjans de comunicació: informar, formar i entretenir. L’aspecte informatiu podia ser assumit amb més naturalitat. Ja hi tornava a haver premsa en català, si bé la seva difusió encara no era gaire gran, i existien informatius radiofònics i televisius. També el circuit català de TVE havia anat generant el costum entre un sector de públic de veure en català un cert tipus de programació, que incloïa teatre, magazins, entrevistes i algun espai de pur entreteniment, com, per exemple, la sèrie Doctor Caparrós, medicina general, protagonitzada per l’inefable Capri. Però tot plegat era parce l·l ari i, sens dubte, insuficient. L’a ny 1980 em va correspondre escriure la presentació del número 2 de la revista acadèmica Anàlisi, que editàvem els membres del Departament de Comunicació de la UAB i que tractava aspectes diversos de la comunicació social. Era un número monogràfic dedicat a l’erotisme i la pornografia des de múltiples angles. El meu primer esborra ny d’aquell text, entre altres coses, incloïa la pregunta de si era desitjable o no que existís pornografia en català. Aquesta qüestió va suscitar un viu debat entre els components del consell de redacció (entre els quals hi havia Miquel de Moragas, Romà Gubern, Josep Gifreu, Lluís Bassets, Tomàs Delclós, etc.) i es va considerar oportú no ficar-se en aquell embolic. Però a mi la pregunta em va continuar ballant sempre pel cap. Perquè, finalment, equivalia a interrogar-se sobre si ens hem de posar límits o no a l’hora de normalitzar la cultura i l’ús de la llengua. Aquest record l’enllaço amb el d’una situació que vaig viure quatre a

ny s més tard, quan TV3 ja estava en ple funcionament. Era l’agost del 1984. L’Enric Canals, que des de feia un parell de mesos ja era director de TV3 en substitució d’en Quintà, em va venir a trobar a la redacció quan jo tot just sortia del plató després d’haver fet el telenotícies. Em va preguntar si coneixia personalment l’Antoni Tàpies. Li vaig dir que només una mica: l’havia entrevistat feia temps, crec que en la meva primera època al Diario de Barcelona. I en Canals aleshores em va demanar que l’acompa ny és a visitar el pintor perquè volia so l·l icitar-li que fes el cartell commemoratiu del primer aniversari de TV3. I així va ser com aquella tarda d’estiu em vaig trobar insospitadament assegut al jardí de l’esplèndida masia dels Tàpies, al terme de Campins, al Montse ny . Joc de te de plata i tota mena d’atencions per part del matrimoni. Després d’una mica de conversa protoco l·l ària, vam entrar en matèria i en Canals va verbalitzar el motiu de la visita. I de cop i volta va caure un xàfec. —Així vosaltres sou els de TV3. Vergo ny a us hauria de fer. Tant de temps esperant tenir aquesta televisió, per gaudir de coses com concerts de música clàssica o un bon programa d’arts plàstiques, i vosaltres fent aquella merda de Dallas. Immediatament em va sobrevenir un pensament que curiosament enllaça amb l’anterior record que he evocat, el del grup de Teoria de la Comunicació de la

universitat. Als a ny s setanta un dels llibres que havíem convertit en referent era l’assaig d’Umberto Eco Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas. I em vaig adonar que allà, enmig d’aquella gespa impecable, tenia al davant un representant genuí de l’estirp dels apocalíptics. Val a dir que l’Antoni Tàpies va avenir-se a fer el cartell, i que és un cartell molt interessant, reproduccions del qual han adornat durant a ny s les parets de despatxos de la tele. Sobre un fons on predomina el groc, el traç d’un peu vermell. I en negre, la inscripció «eines catalanes» i l’estampació de diversos instruments de fer feines com un martell, unes tisores, una falç... i les lletres de TV3. És a dir, que aquell prohom sí que tenia molt clar, malgrat la seva diatriba, el que representava aquella televisió en el context polític, cultural i lingüístic del moment. Però no es va resistir a l’ocasió per fer la seva demanda particular sobre la mena de programes que a ell li haurien interessat més i a sumar-se, així, a la legió de catalans que porten a dins un cap de programació de TV3. Val a dir, també, que TV3 no va programar pornografia en català com a pretext per «normalitzar» la cultura, per més que hi hagi gent disposada a posar l’etiqueta de pornogràfica a qualsevol cosa que no els agradi. Així doncs, finalment, la graella de programes d’aquells primers temps va respondre sobretot a la voluntat d’acostar-se al màxim als gustos populars d’aleshores i d’atreure públics de totes les edats i condicions socials. Aquest capítol està destinat, sobretot, a evocar la programació amb què TV3 es va estrenar. Com és obvi, els meus records directes en aquest cas no poden ser tan vius com els que conservo sobre la tasca informativa. A vegades la gent es pensa que les decisions sobre els continguts d’una cadena les prenen uns quants asseguts al voltant d’una taula braser. Alme ny s això em semblava quan en aquells temps em trobava amb gent que em

demanava explicacions sobre l’horari d’un espai o el mal gust d’un anunci. Bé, és cert que a l’època del carrer de Numància hi havia molta implicació de tots en tot, però no fins a aquest punt. Vull dir, en definitiva, que el que ara segueix s’allu ny a força del gènere memorialístic per lliscar més aviat cap al gènere viquipedístic. O, si de cas, es tracta de records que puc compartir amb molts dels espectadors d’aquella època, com un més dels que aleshores ens vàrem afa ny ar a sintonitzar la nova cadena al receptor de casa. I començo a fer aquestes evocacions precisament per un programa que sí que perta ny ia a l’àmbit informatiu, i que, per tant, considerava com a molt pròxim a la meva esfera professional. Parlo del 30 minuts, que té l’honor de ser, telenotícies a banda, el programa més durador de la història de TV3. El primer es va emetre el 19 d’octubre del 1984, i encara va fent, ple d’energia i de vitalitat. Em permeto l’expansió personal: moltes vegades, tot veient-lo he sentit l’orgull de tenir la televisió que tenim, i d’haver format part de la seva història. De la data que acabo d’apuntar es pot deduir que el 30 (com es coneix co l·l oquialment dins de la casa) no va formar part estrictament de la primera graella, però sí que, ja en aquells primers mesos, un grup de reporters estaven treballant a consciència en la seva preparació. Al capdavant, l’amic Joan Salvat (que hi va estar vint-i-quatre a ny s, i que fou succeït després per l’Eduard Sanjuán i en Carles Solà). Evidentment, una de les fonts d’inspiració va ser el també veteraníssim Informe semanal, de TVE, que en aquells temps tenia un ben gua

ny at prestigi, però potser encara ho va ser més el 60 minutes de la nord-americana CBS, que Don Hewitt havia creat el 1968. En tot cas, l’essència d’aquesta mena de programes és la tasca dels reporters que es dediquen al periodisme d’investigació. Si el 30 va arrencar el 19 d’octubre del 1984, això vol dir que aquell dia era diumenge? Doncs no, perquè el que potser ja poca gent recorda és que aquest programa va emetre’s en divendres en els seus primers temps. Més endavant, encara es va situar en els dissabtes, just abans del telenotícies, per acabar, i per saecula saeculorum, en els vespres dels diumenges. Anem, ara ja sí, a recordar les que varen ser les primeríssimes graelles de programes de TV3, quan varen començar les emissions regulars el gener del 1984. Cal tenir en compte que en aquells primers mesos només s’emetia en una franja de tres hores al vespre, que es va més o me ny s doblar quan va començar la franja del migdia, el 2 d’abril. Els que mereixen ser reconeguts com els inaugurals, entenent ara com a tal els que es van engegar al llarg del 1984, són relativament pocs: la sèrie de dibuixos infantils Pac-Man, l’Àngel Casas show, els divulgatius Curar-se en salut i Joc de ciència, el concurs Tres i l’astròleg, els esportius A tot esport i Gol a gol, les sèries Dallas i Magnum, l’Informatiu cinema, i algunes altres perles. Fem memòria i estirem alguns fils. Pac-Man és la sèrie de dibuixos que TV3 va posar en pantalla el dia 16 de gener del 1984 en obrir les seves emissions. Per tant, se li ha d’atorgar, si més no, la medalla d’haver estat el primer espai programat per TV3 de manera regular. Aquesta sèrie, de quaranta-quatre episodis de trenta-tres minuts, estava produïda per l’estudi d’animació nord-americà Hanna-Barbera. Pac-Man aquí era l’antropomorfisme d’un ésser groc al qual li faltava una quarta part de l’esfera, que era la boca per on s’expressava, i que se les tenia amb una banda de petits malfactors d’altres colors. Qui busqui PacMan en algun cercador trobarà que l’adrecen a pàgines on es descriu un videojoc, aquell que qualsevol defensor del català light anomenaria sense manies un comecocos o, anant més enllà, un menjaclosques. Vol dir això que aquella sèrie de dibuixos va inspirar posteriorment un joc electrònic? No, va ar exactament el contrari. La perspectiva del temps ens resulta enga

ny osa. Els videojocs, si bé eren rudimentaris en comparació amb els que es fan anar ara, ja existien als a ny s setanta. I concretament un de creat per l’empresa japonesa Namco el 1979 és el que tenia com a protagonista aquest ésser tan elemental. Si val la pena destacar aquesta proposta és perquè era la primera oferta que feia TV3 dirigida sobretot al públic infantil. No gaire sofisticada, certament. Però allò és el que hi havia en aquell moment per portar a la pantalla, i allò era el que es va calcular que podia resultar atractiu per a l’audiència dels menuts, si més no com a novetat. No va trigar a aparèixer, molt a les acaballes del 1984, el que seria el primer invent genuí de la cadena en l’àmbit de la programació infantil: el Fes flash. No era una empresa senzilla, aquesta, perquè en aquest àmbit sí que existia un model més que positiu generat en el circuit català de TVE, el mític Terra d’escudella, en què havien tingut protagonisme en diversos moments els actors d’Els Joglars i d’Els Comediants, i del qual Lluís Maria Güell havia estat un dels realitzadors. Per al mateix Güell, ja com a cap de programes de la primera època de TV3, era com una missió impossible prescindir, com es feia en molts altres fronts, dels antecedents de TVE. Però es va aconseguir un producte molt digne. Els components d’una franja generacional, els nens i nenes dels setanta-vuitanta el recorden bé: presentadors adolescents, Les aventures del se ny or Cordills i les primeres aparicions a l’escenari televisiu de l’heroi Oliana Molls encarnat per un més que jove Pep Parés. Començava un llarg i fructífer camí que conduiria uns a ny s més tard a l’esclat del Super3. El programa més recordat i més celebrat de la primera graella de TV3, alme ny

s si ens fixem en els reconeixements i premis rebuts, va ser l’Àngel Casas show. L’Àngel, un home imprescindible de principi a fi en la història de l’audiovisual català, provenia de la ràdio. En primera instància, de Ràdio Joventut, on havia estat fent ja algun programa en català juntament amb Josep Maria Bachs; i, sobretot, s’havia fet un nom a Ràdio Barcelona, on hi havia creat diversos programes musicals. A l’emissora del carrer de Casp va conèixer i tractar l’Alfons Quintà, en l’època en què aquest hi feia el programa Dietari, d’actualitat política. En Quintà el va convèncer que deixés el programa Musical express que feia còmodament a TVE i que preparés el primer gran programa de varietats de la nova cadena. Com tanta gent, va tenir dubtes; però, com tanta gent, s’hi va arriscar. I la seva aposta va ser de totes totes gua ny adora, perquè el seu show el va consolidar com una autèntica estrella de la televisió del darrer quart del segle XX, per més que tingués aquella característica i entra ny able dificultat en la pronúncia de la lletra erra. Vaig conèixer una mestra que posava això com a exemple per tranquillitzar mares amoïnades per algun petit problema logopèdic del seu fill. L’Àngel Casas show es feia en directe des de la discoteca Studio 54 del Para l·l el. Era inimaginable que un embolic d’aquelles característiques es pogués encabir a l’estudi de Numància, on amb prou feines hi fèiem els telenotícies. I per allà hi varen ar autèntics monstres de l’star-system mundial: Tina Turner, Sylvia Kristel, Richard Gere, Joan Collins, Lauren Bacall, Jane Birkin, Christopher Lee i molts d’altres. La major part d’ells no els vèiem a Numància, perquè el Para l·l el ens quedava llu ny

i prou feina teníem, però en alguns casos les anècdotes del programa de l’Àngel transcendien i eren objecte de comentaris i de safareig a la redacció. Entre les entrevistes més sonades hi va haver la que en Casas va fer a Rock Hudson. L’actor estava de pas a Barcelona i més tard se sabria que tot just feia pocs dies li havien diagnosticat que tenia la sida. Aquella nit del 2 d’octubre del 1984 va ser complicada per als compa ny s que feien el programa. Just quan anaven a començar l’emissió en directe es va rebre una amenaça de bomba dels Grapo (les dues últimes lletres de la sigla significaven «primer d’octubre», és a dir, que els terroristes estaven, a la seva manera, d’aniversari). Es va haver de desallotjar l’Studio 54 i convidats, figurants, públic assistent i personal tècnic es van haver d’esperar al carrer mentre la policia hi feia les revisions de rigor. El directe es va suspendre i tots plegats tornaren a entrar a la discoteca a quarts de dues per enregistrar el programa, que s’oferiria un altre dia en diferit. En aquestes condicions, l’astre de Hollywood no estava precisament fresc quan l’Àngel Casas li va començar a fer preguntes, de manera que anava responent d’esma, fent molt el desmenjat. De la malaltia encara no se’n sabia res, però sí que havia començat a córrer el rumor de la seva homosexualitat, si bé no havia sortit encara de l’armari d’una manera clara. I aleshores l’entrevistador va demostrar un cop més el seu gran ofici. Li va preguntar qui triaria per sortir una nit, si Bo Derek o bé Richard Gere. I es va produir un moment màgic d’aquells que de vegades té la televisió. Rock Hudson va abandonar el posat greu que havia mantingut, va desplegar el somriure que havia robat el cor a tantes dones i va respondre que es decidiria per Richard Gere. Una altra edició del programa que va estar revestida de força enrenou (i això del revestiment aquí és un artifici literari que em permeto) va ser la primera de totes. És a dir, la del dimarts 17 d’octubre, que era el segon dia després d’haver-se iniciat les emissions regulars. Segons el testimoni del mateix Àngel Casas, ell havia convingut amb en Quintà que una bona manera d’explicar que aquell volia ser un programa desacomplexat en el marc d’una televisió desacomplexada era incloure-hi un striptease, que protagonitzaria la musa local Christa Leem. Vist amb els ulls d’ara, és clar, molta gent es pot esquinçar les vestidures (vaja, un altre artifici literari) dient que quina vergo ny

a de fer aquell ús masclista del cos de la dona, i tot el que es vulgui. Però en aquell moment, quan a les sales de festa dels llocs més chic d’Europa s’hi feien aquesta mena de números i quan aquí hi havia la dèria no solament de la normalització lingüística, sinó de totes les normalitzacions, aquella opció no deixava de ser tota una declaració de principis. Tanmateix, es veu que no tothom ho entenia així. El director de la cadena, Alfons Quintà, va presentar-se al control de realització i va posar-se ell mateix a la feina. De la mateixa manera que en l’època de la querella per Banca Catalana havia fet de redactor, aquella nit va estar inspirat per fer de realitzador, i va exigir que tots els plans oferts per les càmeres fossin llu ny ans. Evidentment, això no ho va fer perquè li havia sobrevingut un atac de moralitat, i ni de bon tros un atac de capteniment feminista. Havia rebut una severa onició des de l’exterior. Per part de qui, concretament? Jo particularment no ho vaig arribar a saber. Crec que el responsable del programa tampoc. Ara bé, totes les sospites se centraven en les línies telefòniques governamentals. L’endemà, d’això sí que en puc deixar constància, l’Àngel treia foc pels queixals. Tant és així que va dir que plegava. I si finalment no ho va arribar a fer va ser pels bons oficis de l’Enric Canals, el segon de bord d’en Quintà, que en aquella ocasió va exercir una mediació reeixida. La meva relació personal amb l’Àngel Casas era i ha estat sempre summament cordial. Però la meva relació amb el seu programa era, com he dit, molt escadussera. Amb una excepció, que o a relatar amb cert detall perquè crec que és prou significativa del clima intern que es vivia a TV3 en aquells primers mesos i de les complicitats teixides amb l’audiència. Un bon dia l’Àngel em va venir a trobar a la meva taula de treball a Numància i em va explicar el que ell i el seu equip estaven tramant per al dimarts 25 de desembre. El primer Nadal, el del 1984. La idea era fer dins del seu programa ni més ni me ny s que una versió d’Els Pastorets. És a dir, les aventures i desventures d’en Lluquet i en Rovelló posades de trascantó en un programa on una nit hi havia un striptease i una altra una estrella de la gran pantalla sortia de l’armari. Confesso que d’entrada me’l vaig mirar pensant que encara tenia la ressaca d’alguna de les vetllades que feia amb els seus convidats a la veïna sala de festes Up & Down.

Però no, aviat vaig adonar-me que ho tenia tot molt pensat, i que el projecte podia tenir la seva gràcia. Segons em va dir, del text de Folch i Torres, el d’Els Pastorets més coneguts, en Quim Monzó n’estava fent una adaptació en un doble sentit. D’una banda, escurçament a un quart d’hora, tirant llarg. I d’altra banda, modificació del guió. I, és clar, pensaves, «el que pugui fer en Quim amb Els Pastorets s’assemblarà com un ou a una casta ny a a l’original de Folch i Torres». Doncs no. Amb la seva proverbial genialitat el que va fer en Monzó va ser no tocar gairebé res, sinó extreure’n els fragments més significatius. Quan va posar-se a fons amb l’obra es va adonar que era prou sucosa per intervenir-hi mínimament. Ara bé, sí que es va atrevir a afegir als set pecats capitals un de vuitè: l’addicció. I poca cosa més. Bé, sí, dimonis que donaven les notícies des del purgatori o que feien el pronòstic del temps des de les calderes de Pere Boter. I una de les gràcies era que l’elenc d’intèrprets fóssim els que ja començàvem a ser persones que resultàvem familiars a l’audiència de TV3, de manera que el repartiment va quedar així:

LLUQUET: Enric Calpena ROVELLÓ: Josep Maria Bachs PECATS CAPITALS: Cristina Fabregat (supèrbia), Elena Posa (ira), Mònica Huguet (golosia), Isabel Bosch (enveja), Maria Gorgues, (avarícia), Imma Pedemonte (peresa), Àngels Barceló (luxúria), Lluís Diumaró (addicció). Satanàs: Salvador Alsius ALTRES DIMONIS: Eduard Boet i Eduard Berraondo DIMONI PRESENTADOR DES DEL PURGATORI: Albert Viladot DIMONI DEL TEMPS: Antoni Castejón ARCÀNGEL SANT MIQUEL: Àngel Casas

Així doncs, el dia fixat per a l’enregistrament, després de convenir que segurament no podria arribar a temps per presentar el telenotícies, vaig acudir a l’hora acordada a Studio 54. La cita era a les vuit, i al cap de ben poc d’haver-hi arribat ja em vaig adonar que no, que aquell dia no faria el telenotícies. Després d’una bona estona d’esperar-me, em van caracteritzar com a Satanàs. M’imagino que l’atribució del paper tenia alguna cosa a veure amb la ironia derivada del fet que jo ja fos conegut per força espectadors com a l’«home dels sants», i de fet en el guió hi havia algun petit gag relacionat amb aquest assumpte. Mai no m’hauria imaginat el temps que s’esmerça en una caracterització com aquella (després ja hem sabut prou l’estona que s’estan, per exemple, els actors i les actrius del Polònia per convertir-se en els personatges que han de representar). Amb tot, un cop ja estava a punt per encarnar la figura del temible Satanàs, va arribar aquell altre aspecte de la feina de ficció que tan bé coneixen els professionals de la interpretació, que solen dir que a ells els paguen, entre altres coses, per esperar. Va ar tot el matí, va ar bona part de la tarda... i jo encara no havia tingut ni el meu primer moment de glòria atemorint en Lluquet Calpena i en Rovelló Bachs. En aquell programa n’hi havia d’altres, d’espais pregravats, i com que comportaven o bé compromisos amb convidats este l·l ars o bé actuacions per a les quals es pagava els artistes, els compa ny s de l’equip de producció van pensar que amb nosaltres hi tenien més confiança i ens anaven enregistrant les successives escenes en les estonetes que els quedaven buides. El resultat de tot plegat va ser que crec que vaig batre un estrambòtic rècord Guinness: vint-i-una hores vestit de dimoni, amb la cua i les ba ny es posades. Per sort, no vaig poder dir allò de cornut i pagar el beure, perquè en aquest tipus de coses el show no anava curt d’armilla i el càtering era més que generós. Vaig arribar a casa a quarts de vuit del matí següent, per mirar de dormir una horeta o dues i poder fer alme ny

s, aquell dia sí, el telenotícies. Encara duia algunes restes de purpurina... Explica llavors a la dona que vens de fer Els Pastorets, «t’ho juro per Satanàs!». Aquella representació va tenir un èxit absolut de públic i de crítica. He dit absolut? Mentida! No van faltar ments benpensants, per usar un adjectiu molt benigne, que es van escandalitzar pel que tenien d’irreverent i d’iconoclasta. I jo diria que no tant pel fet que la temàtica religiosa hi fos més o me ny s caricaturitzada, sinó pel que suposava d’atemptat contra la integritat d’una tradició tan arrelada a Catalu ny a. Com que la funció ja havia estat anunciada amb uns dies d’antelació, hi va haver una severa precrítica. Un avís per a navegants. Va anar a càrrec de l’homenot Josep Espar Ticó, un lloctinent de Pujol de la seva etapa d’activisme catalanista, que va publicar al diari Avui un article on, entre altres coses, va dir: «El que crec discutible és si una entitat pública pot presentar un tipus d’espectacle que pot molestar una part considerable d’espectadors, dels quals mai ningú no coneixerà el nombre, però que existeixen i són “molts”, que són tan “propietaris” de TV3 com uns altres i que han lluitat globalment i cadascun des del seu lloc, igual com els altres, perquè TV3 hagi estat possible». I també: «Fer broma sobre Els Pastorets pot portar ben aviat a fer broma sobre un tipus de “Nadal” entra ny able a molts ciutadans. No intentarem imposar cap “Nadal” a ningú. Per tant, no podem imposar cap “anti-Nadal” a ningú. Fer els Pastorets amb segons quin to, coincidint a més amb el dia de Nadal, pot denotar poca sensibilitat per part dels qui els facin, però de fet és monopolitzar un mitjà des d’una posició presa i en un dia especial “especial”». És a dir, una visió apocalíptica, però no de la mateixa espècie que la d’Antoni Tàpies. En tot cas, va ser una mostra de l’expectació creada, a la qual també es va afegir fins i tot la revista Lecturas amb un reportatge de quatre pàgines a tot color i amb gran prodigalitat fotogràfica. El 26, com és costum, no hi havia diaris, però el 27 hi van ser abundoses les cròniques, que varen tenir un to unànimement positiu. En aquest cas, El País es va apuntar també a la festa, amb una columna firmada per J. J. Navarro Arisa

titulada «Un híbrido de Els Pastorets y El imperio contraataca», en què, a més de fer elogis desmesurats al quadre escènic, s’hi ressaltava, i d’aquí venia el títol, que en Casas «lucía una espada flamígera semejante a la de Luke Skywalker, però de baja tecnología, es decir, hecha con un tubo fluorescente». En resum, per a tots els gustos, com ha de ser. Reculem ara novament a la programació de la primera setmana. Els dimarts, just abans de l’Àngel Casas show, s’emetia el programa Curar-se en salut, que dirigia i conduïa un savi polifacètic i carismàtic, el doctor Josep del Hoyo, metge, ornitòleg i editor. Parlava al començament d’aquest capítol de les tres funcions dels mitjans de comunicació, i esmentava la de formar, a més de la d’informar i la d’entretenir. Formar, per a un mitjà de comunicació amb vocació popular, com TV3, equival a fer divulgació, i fer-la amb un bon bagatge científic al darrere. Aquest programa complia aquesta missió amb nota. Com també ho feia un altre espai de la primera graella, Oikumene, que s’emetia els dijous i que es dedicava a temes ecològics, en una època en què això no estava tan en voga com ho ha estat posteriorment. I també més que notable era Joc de ciència, adreçat a públic juvenil. En aquest cas el savi divulgador era l’engi ny er Josep Maria Ferrer Arpí, que més tard, ja el 1988, seria també el creador d’un altre programa amb format de joc, Dit i fet, en què s’enfrontaven els vilatans de dues poblacions catalanes i que va suposar el debut televisiu de dues grans comunicadores: Gemma Nierga i Pepa Fernández. En Ferrer Arpí encara va ser el director d’altres programes, com Més enllà del 2000 i Punt omega, i després es va quedar a la televisió fent-hi feines de gestió, fins a la seva mort, el 2014. Per descomptat, un pes important a la programació el va tenir, des del primer moment, el món esportiu i molt especialment, no ens hem d’enga ny ar, el futbol. Ja hem vist com els successius programes especials «en proves» que es van emetre al llarg del tercer quadrimestre del 1983 es feien coincidir amb partits del Barça o, en un cas, un derbi Barça-Espa ny ol. TV3 no podia tenir els drets de la Lliga, en mans aleshores de TVE, però sí

que va poder oferir alguns dels partits dels dos clubs catalans de Primera Divisió gràcies a convenis específics signats amb ells de forma bilateral. Però, a banda de les retransmissions, ja d’entrada hi va haver un parell de programes setmanals dedicats a la pilota i les seves anades i vingudes pels camps de futbol. Dos o tres dies abans de la jornada, A tot esport. El primer, el dijous 19 de gener. Amb una arrencada espectacular: Salvador Servià entrant a l’estudi amb un cotxe i fent un soroll ensordidor i l’Eduard Boet, el presentador del programa, advertint-lo que allà no s’hi podia aparcar. Era una entrevista prèvia a la marxa del pilot cap al Ra l·l i de Montecarlo, una bona manera de declarar d’entrada que no només de futbol ha de viure l’aficionat a l’esport. Però també d’això, és clar: després venia un reportatge de Josep Sánchez fet al camp de l’Espa ny ol amb el porter N’Kono (l’N’Kono dels meus pecats!), unes prèvies dels partits que haurien de jugar diumenge el Nàstic i el Sabadell, i una entrevista d’en Boet a un ja veterà Tarzan Migueli, el defensa central del Barça nascut a Ceuta. L’altre gran programa esportiu dels orígens va ser Gol a gol, que va estrenar-se el 22 de gener del 1984. S’emetia els diumenges i volia ser la competència directa del ja clàssic Estudio estadio de TVE. Brindava igualment la possibilitat de veure i rear la jornada futbolística, però en aquest cas des d’una òptica catalana, és a dir, donant més amplitud a les cròniques dels partits jugats pels equips de la terra. Aquesta sempre ha estat una qüestió discutida i discutible respecte al periodisme esportiu: fins a quin punt en aquest àmbit s’ha d’abandonar l’objectivitat desitjable en altres matèries i escombrar descaradament cap a casa. Ja he explicat en el capítol 4 les mil i una maneres que es van haver d’inventar perquè arribessin a temps les imatges dels gols marcats aquella mateixa tarda quan el Barça o l’Espa ny ol jugaven com a visitants. L’Eduard Berraondo, que va ser el primer presentador del Gol a gol, a més de ser el conductor d’esports del telenotícies del vespre, va haver de patir molt per esperar uns vídeos que arribaven quan arribaven. Al capdavant, com a director dels dos programes i de tot el Departament d’Esports, hi havia en Jaume Massó, un altre compa

ny desaparegut que en el seu moment va fitxar professionals joves tan valuosos com alguns que ja he esmentat i també l’Arcadi Alibés, en Xavier Bonastre, en Manel Fanlo, la Isabel Bosch o l’Imma Pedemonte, per limitar-me només a aquells amb qui jo vaig tenir més tractes. Força temps després en Massó va demostrar ser una persona ben polifacètica, perquè va encarnar el personatge de l’inspector Vivancos a la sèrie Vindrem a sopar, que ell mateix va crear i dirigir juntament amb Albert Saguer. En la primera graella de programes la música jove hi tenia una presència de luxe: el programa Estoc de pop va esdevenir mític. La cara visible era l’Elena Posa, que, si bé a Els Pastorets va encarnar el pecat capital de la ira, a la vida real era una persona ben pacífica. Però l’ideòleg de l’invent era en Manuel Huerga, un jove valor que havia explorat a fons els nous corrents de l’art i que els a ny s anteriors havia estat director del Departament de Vídeo de la Fundació Miró, on havia co l·l aborat en projectes multidisciplinaris amb creadors de la talla de Lindsay Kemp, Carles Santos, Cesc Gelabert o Joan Brossa. Huerga va saber donar al programa una factura que va ser un exponent de la modernitat amb què TV3 es presentava davant del món. Estoc de pop era un magazín de cultura pop, exposicions, còmic i noves tendències vehiculats per gèneres molt diversos i que va comptar amb la presència en directe de grans noms del moment, com ara Gato Pérez, Depeche Mode, Talking Heads, The Pretenders, Simple Minds, The Human League, Joe Jackson, The Smiths, John Cale, New Order, Nick Cave, John ny Thunders, etc. Aquest programa va mantenir-se en antena durant un parell d’a ny s i després el mateix Huerga el va canviar per un altre de no me

ny s impactant i celebrat, Arsenal. Eren unes èpoques en què floria a tot el món audiovisual un nou gènere, el videoclip. Sostinc la modesta teoria que la major part dels gèneres presents a la televisió, alme ny s en les primeres dècades d’existència del mitjà, no eren propis, sinó manllevats d’altres mitjans. Així, les sèries i els serials, són hereus directes del cinema o de la radionove l·l a, i els concursos ja eren una modalitat d’entreteniment que s’havia emprat molt també en el mitjà radiofònic. En canvi, el videoclip neix a l’anomenada petita pantalla i hi està expressament orientat; primer a la petita i més tard a la petitíssima. Doncs bé, Estoc de pop va ser un espai pioner en l’emissió de videoclips. El primer emès per TV3 va ser el d’Every breath you take (‘Cada vegada que respiris... estaré mirant-te’), una cançó composta per Sting i originalment interpretada per The Police, que varen rebre el Grammy a millor cançó, un a ny després. Aquesta dada l’apunta en Josep Maria Romero Fillat en el seu llibre M de música, del oído a la alquimia emocional. Romero era el cap de muntatge musical de la cadena i té documentats alguns detalls molt interessants dels conceptes que regien en aquells temps a TV3, no ja només respecte als programes musicals, sinó pel que fa a la presència de la música en general. Així, entre moltes altres coses, n’explica una de la qual jo mateix no en tenia ni idea: la sintonia del primer telenotícies va ser un tema del catàleg francès de música de llibreria Tele Music, titulat Synthetic melody, compost per Marc Chantereau el 1980, i que responia perfectament a les coordenades de la música electrònica dels a ny

s vuitanta, quan les reminiscències del tecno alema ny de Kraftwerk i les bandes sonores de Vangelis com Chariots of fire varen marcar la pauta de la dècada. I de la música al cinema. Aquí apareix a l’horitzó un nom que va ser molt important en la primera història de la cadena... i que ho ha continuat sent en la segona, la tercera i la quarta. El de Jaume Figueras. Ell era ja un cronista acreditat, sobretot per la feina feta en la revista Fotogramas, i, per tant, un fitxatge de molt de pes entre els del primer a ny d’emissions. Es podria construir un eslògan fàcil: si pensem en cinema i pensem en TV3, ja ho tenim, Cinema 3. Aquest programa i, també, Informatiu cinema van marcar una fita per als cinèfils —o van contribuir a crear-la—, i tots dos han tingut, amb diverses fórmules i en diverses etapes, una gran durada en la programació. En el primer Cinema 3 en Figueras hi feia una crònica molt completa del Festival de Cinema de Canes d’aquell a ny , però el detall que ens n’ha quedat a la memòria d’alguns és com va ser la seva primera aparició en pantalla: vestit amb l’esmòquing a què l’obligava el glamur del festival, i l·l uminat per unes misterioses espelmes i amb un vas llarg de whisky amb dos glaçons de gel a les mans. Decididament, aquells eren temps en què eren possibles coses que ara no ho serien. I si al final d’aquell mateix programa hi tornava a aparèixer amb el mateix esmòquing però amb cara de destrossat, desfent-se la corbata de llacet i amb els peus posats dins d’una palangana, ja tenim el perfil del personatge: un gran coneixedor del món del cinema que atresora al mateix temps un esplèndid sentit de l’humor i una bonhomia reconeguda per tots els amics i compa ny

s. El capítol anterior l’acabava amb l’anècdota de la se ny ora castellanoparlant que va descobrir que en català dels guisantes en diem pèsols gràcies al seguiment que feia de la telenove l·l a L’esclava Isaura. Aquest va ser el primer serial que va oferir TV3 havent dinat, tot just quan, l’abril del 1984, es va posar en marxa la franja de migdia. Era una producció de la factoria brasilera Rede Globo. La va succeir, al final d’aquell mateix a ny , Carson i Carson, advocats, de procedència australiana i amb un patró molt diferent. Però el gran esclat del gènere va arribar amb Dancing days, aquesta també de Globo i protagonitzada per l’explosiva Sônia Braga. Jo personalment d’aquelles sèries el que recordo més són les músiques de les seves caretes, perquè les escoltava en acabar el telenotícies, mentre em ava per la cara la tovalloleta per treure’m el maquillatge. I després ja no me les mirava, entre altres raons perquè encara tenia esma per anar al despatx i ar-me en vídeo els informatius de TVE per veure com ho havia fet aquell dia la competència. Però sí que recordo que hi havia compa ny s de la redacció que, de manera inconfessa, s’hi havien anat enganxant. No diré noms. I també hi havia qui seguia Dancing days, que va durar a ny s i pa ny s (i que va provocar molts pla

ny s), d’una manera indirecta, a través de Catalu ny a Ràdio. I és que al programa de tarda El mínim esforç, en Quim Monzó va convertir en un clàssic la seva narració del capítol que TV3 acabava d’emetre, que comentaven de manera divertida en Jordi Vendrell i en Ramon Barnils. Vet aquí un gran focus d’atenció per als que discuteixen l’assumpte del català light. Com se n’ha de dir, d’aquest tipus d’obra melodramàtica que en anglès és coneguda com a soap opera i que en espa ny ol va ser rebatejada com a culebrón? Alguns diccionaris i el mateix portal lingüístic de la CCMA ja han acceptat culebró, o en alguns casos culebrot, com un terme inevitablement manllevat, per més que encara no ha estat incorporat al diccionari de l’IEC, que continua preferint el terme fulletó. En tot cas, se’n digui com se’n digui, TV3 va entendre que aquest era un gènere d’èxit, de la mateixa manera que ho van fer altres televisions autonòmiques (la gallega va afa ny ar-se a doblar també L’esclava Isaura), i finalment TVE també en va seguir l’estela amb Los ricos también lloran i, després, amb la seguidíssima Cristal. Però, mentrestant, a TV3 hi havia gent que continuava anant per feina. El 1987 s’incorporava a la graella la popular producció de la BBC Gent del barri. El culebró era així mig substituït per l’anomenada comèdia de situació. Aquesta sèrie, titulada EastEnders en la seva versió original, va inspirar en certa manera La granja, que en Joaquim Maria Puyal va annexar al seu programa La vida en un xip. I va ser aleshores quan en Lluís Maria Güell va veure clar que a TV3 i al seu entorn industrial hi havia prou talent per potenciar una línia de producció pròpia de gèneres d’aquesta mena. I es va anar a buscar el know how d’alguns dels creadors de les telenove l·l es brasileres. Això, juntament amb les ense

ny ances directes del guionista Doc Comparato, va generar les condicions òptimes perquè la dramatúrgia catalana —amb en Josep Maria Benet i Jornet com a gran oficiant— es posés les piles i comencés a preparar Poblenou, que seria la primera d’un seguit de telenove l·l es catalanes de gran èxit, que van generar una explosió d’oportunitats a guionistes, realitzadors i intèrprets. Però tot això ja ens situaria a la dècada dels noranta i, per tant, clarament fora dels límits temporals d’aquest llibre. En tot cas, reconeguem a L’esclava Isaura el fet que amb ella va començar tot, i la importància que una se ny ora aprengués a dir pèsols. La sèrie Dallas, que com ja he comentat a bastament en capítols anteriors va ser una de les grans bases que van jugar els primers programadors per buscar una penetració ràpida entre audiències massives, es va insta l·l ar al vespre dels diumenges. L’estrena absoluta del primer episodi l’havia fet la cadena nord-americana CBS l’a ny 1978 i TVE l’havia emès amb èxit durant un parell de temporades. Quan la va aconseguir TV3, doncs, el públic ja estava familiaritzat amb els Ewing, una família texana multimilionària que combinava la propietat d’una empresa petroliera amb la vida quotidiana en una pròspera granja. El gran impacte va venir donat pel fet que aquella colla enraonessin català amb tota naturalitat, i potser molt especialment que ho fes el gran dolent de la pe l·l ícula, el pèrfid J. R. Però aquí hi falta un element no poc important: aquella

perversitat quedava realçada per la veu del doblador, que no era un altre que Arseni Corsellas. Un mestre i un punt de referència per a molta gent d’aquest ofici, que, aprofitem per remarcar-ho aquí, va ser (i hauria de continuar sent!) molt important en el desenvolupament de l’audiovisual català. I ja que hi som, usem aquesta via per rememorar també l’altra gran sèrie que es va llançar en el primer a ny de les emissions regulars de TV3. En aquest cas, era un altre doblador de primera divisió, José Luis Sansalvador, qui posava veu a l’actor Tom Selleck, aquell Magnum del bigoti seductor i les camises florejades. A mi particularment m’era difícil veure aquestes sèries, perquè en aquell primer a ny especialment em quedava ben poc temps per a res. Com deia un amic, patia de «TV-estrès». Però sí que, per poc que podia, procurava no perdre-me’n una altra de sèrie, de les primeríssimes: Sí, ministre, aquella corrosiva crítica creada per la BBC al món de la política. Les raons per les quals aquesta sèrie em produïa una hilaritat especial, a banda dels valors intrínsecs que tenia, crec que ja deuen haver quedat prou clares en altres pàgines d’aquest mateix llibre. Un gènere que semblava imprescindible en la televisió d’aquells temps era el concurs de gran format. Cal tenir present que a TVE feia a ny s que hi imperava l’incombustible Un, dos, tres... responda otra vez. Emular-lo era una missió compromesa. A partir de la tardor del 1984, TV3 ho va intentar amb Tres i l’astròleg. Aquest programa va incorporar, a més del número tres, alguns dels ingredients que se suposava que eren elements d’èxit de l’Un, dos, tres: coloraines, gags d’humoristes que a vegades eren afortunats, unes hostesses que només servien d’objecte decoratiu... Més un altre que també era, pretesament, una aposta per afalagar un públic popular: la constant referència a l’horòscop i els seus dotze signes. L’astròleg era el se ny or Joaquim Teixidor, i el seu ajudant, l’actor Pep Gui

ny ol. Tot plegat, mirat amb els ulls d’ara, fa una mica d’angúnia, francament. Però recordem benignament que aquells eren uns altres temps. I en tot cas quedava en bona part redimit per la personalitat i els bons oficis del presentador, l’immens Josep Maria Bachs, que Déu l’hagi perdonat. En Bachs s’havia fet un nom com a presentador i com a humorista a la ràdio, tot i que havia estat també a TVE, fins i tot presentant-hi programes informatius. Però a ell li agradaven els reptes, i va acceptar aquell tan complicat. I va fer bé, perquè Tres i l’astròleg, amb totes les limitacions esmentades, va ser en certa manera el que va marcar el camí d’un programa que, dos a ny s després, constituiria tota una fita en la història de TV3, el Filiprim. D’altra banda, el gran concurs no va ser abandonat, sinó ben al contrari, però amb uns plantejaments ben renovats. En a ny s posteriors van anar desfilant el Vostè jutja, el Blanc o negre i el Tres pics i repicó, tots ells ben diferents però amb una característica comuna: els concursants hi havien de demostrar habilitats dialèctiques, psicològiques o culturals més que no pas ar per proves estripades. Però tot això ara ja ens portaria massa llu ny . Tal com diria en Bachs, «tanquem la paradeta». La d’aquest capítol. I ho podem fer preguntant-nos si l’Antoni Tàpies devia mirar Estoc de pop, o Magnum, o Tres i l’astròleg. Probablement, no. O ves a saber... Perquè, com sempre s’ha dit, hi havia molta gent que t’assegurava que l’únic que mirava de la tele eren els documentals de La 2 i després...

11

LA TEVA, LA MEVA, LA NOSTRA

Festa de celebració del primer aniversari de TV3, a la discoteca Up & Down. Mònica Huguet i Salvador Alsius departeixen animadament amb Terry Venables, aleshores entrenador del Barça, i Oriol Martorell, director de la Coral Sant Jordi. (© Pep Ribas)

Quan feia poques setmanes que emetíem, una parella d’ENG van arribar a la redacció i em van explicar ben enriolats que havien estat a Castellterçol per fer un reportatge i que van veure que la gent sortia a la carretera que travessa el poble a aplaudir el cotxe de TV3. No és que hi haguessin anat a fer res d’especial, fora de treballar. Aquesta mena de situacions eren molt freqüents en aquells primers mesos. Un altre reporter m’havia explicat que una vegada, en un lloc que no aconsegueixo recordar, va ser tanta la gent que se li va arremolinar al voltant per preguntar-li «i això quan sortirà a la tele?» que va acabar enfilant-se al cotxe i explicant-ho per a tothom alhora. Per sort, va pujar a sobre d’un vehicle de TV3 i no pas un de la Guàrdia Civil. Però, vaja, potser tampoc no li hauria at res. Perquè una altra bona anècdota és la dels reporters als quals un membre de la Benemérita els va fer aturar... per demanar-los adhesius de la tele per a la seva filla. I a propòsit de guàrdies, el seu ajut va ser molt celebrat el dia que un parell de reporters van anar a fer imatges d’un decomís d’electrodomèstics: van tenir problemes amb la cinta de la càmera i els agents no van tenir cap inconvenient a obrir una caixa del lot per traure una casset de Betamax i prestar-los-la perquè poguessin fer l’enregistrament. Són petits exponents de l’estat de gràcia en què va viure «la nostra» durant els primers a ny s de la seva existència. L’emissió inaugural de TV3, la que es va fer el 10 de setembre del 1983, ja va suscitar una expectació inusual. Però aquell dia no tothom la va poder veure. Els repetidors encara no cobrien ni de bon tros tot el territori per a una correcta recepció. En aquell moment, la població del Principat s’estimava que era de sis milions, com uns a ny s després ens va fer saber repetidament una campa ny a de la Generalitat. D’aquests, uns quatre vivien a l’àrea que estava coberta pels repetidors ja operatius, que eren sobretot els que feien arribar el se ny

al a l’àrea metropolitana de Barcelona. Però, a més, moltes de les antenes dels terrats no estaven preparades encara per captar la freqüència de TV3. La 1, La 2 (la u-hache-efa, com en deia la gent) i para de comptar. Les limitacions eren moltes. Per això tots vàrem tenir la sospita que la xifra d’una audiència de milió i mig de persones que al cap d’un parell de dies va donar la Corporació estava força inflada. Ara bé, independentment d’estimacions quantitatives, sí que és cert que l’impacte va ser immens. Tota la població tenia per igual les mateixes expectatives? Evidentment, no. Hi havia sumes i restes. El que més sumava era, simplement, el fet de veure ampliada l’oferta de canals. Cal tenir en compte que a la gran majoria de països del món occidental ja se n’hi podien veure molts, de públics o de privats. Tenir en el receptor un tercer botó on apareguessin coses, fossin les que fossin, ja era tot un a l·l icient. No cal dir que per als catalanoparlants el gran valor afegit era tenir una televisió que s’expressés en la seva llengua i que, per dir-ho d’alguna manera, pensés en la seva llengua. Entre les coses que restaven, les mateixes barreres lingüístiques d’un altre sector de la població i, potser encara més, les incògnites que planaven sobre l’orientació que tindria aquell tercer canal. Ja he explicat amb força detall la mena de prevencions que hi havia en ambients polítics i entre un bon nombre de professionals, justificades en bona part per l’historial que tenia Jordi Pujol amb els mitjans de comunicació privats que havia volgut controlar. Però d’algunes d’aquestes angúnies en participava, també, un sector de l’audiència potencial. Fos quin fos el resultat de les sumes i restes, la curiositat era generalitzada, i més quan es va poder comprovar, en el curs d’aquella primera emissió, que TV3 s’allu ny ava del plantejament folklorista a què alguns l’haurien volgut reduir i es presentava com una televisió moderna alhora que oferia productes que podien atreure l’atenció de sectors molt amplis de públic. La febre per poder-la veure va créixer en qüestió d’hores, aquella mateixa jornada. Tant és així que la direcció de la Corporació va haver de publicar una nota explicant que aquella primera

emissió era de caràcter només experimental i que no tindria continuïtat immediata. Això sí, també es va anunciar que ben aviat hi hauria nous programes en proves, com així va ser quatre vegades més incloent-hi el programa especial de Cap d’A ny , i que les emissions regulars s’engegarien a començament del 1984 «si no trobem dificultats insuperables o impediments aliens a la nostra voluntat». El mes de gener les capacitats tècniques havien variat notablement i la xarxa de repetidors propis abastava la major part del territori. Per tant, l’audiència potencial ja s’acostava molt a la d’aquells famosos sis milions, a la qual aviat se sumarien també les franges de comarques limítrofes de fora de les quatre províncies del Principat. D’altra banda, cent cinquanta entitats valencianes, liderades per Acció Cultural, varen començar de seguida una campa ny a perquè el se ny al es pogués captar a tot el País Valencià i varen constituir una associació anomenada Amics de TV3. Entre altres iniciatives privades, hi va haver la d’un particular que va insta l·l ar un repetidor potent a Sueca. Però a partir d’aquell moment va començar una batalla política que, en certa manera, era un reflex de la que s’havia estat lliurant a Catalu ny a per la legalització definitiva de TV3. El maig del 1985, el delegat del govern socialista a València, Eugeni Burriel, va aconseguir precintar el repetidor de Sueca. Era només la primera seqüència d’una història més aviat tenebrosa que ha durat dècades i que, independentment dels colors dels successius governs espa

ny ols, ha tingut com a fil conductor l’obsessió perquè TV3 no es pogués veure allà. A partir d’un cert moment el pretext que van donar, que es va demostrar que era tret de la màniga, va ser que les freqüències que hauria ocupat TV3 les necessitava la televisió autonòmica valenciana, quan va ser creada. Encara que amb protagonistes i amb ritmes diferents, la història és molt semblant a la que va impedir la implantació del se ny al de TV3 a les Illes. Allà la campa ny a per la recepció va ser duta a terme per l’Obra Cultural Balear i es va concretar en l’Associació Voltor. El repetidor que va fer de cap de pont en primera instància es va insta l·l ar a la serra d’Alfàbia. Després molts municipis, a Mallorca i a les altres illes, van anar ampliant la xarxa amb tota mena d’invents tècnics. Tot plegat va tenir en principi una durada major que al País Valencià, però finalment l’excusa de la posada en marxa de la televisió autonòmica també va acabar fent trontollar allò que a qualsevol lloc del món hauria estat el més normal: el fet de rebre el se ny al d’una televisió que, per raons de llengua i de cultura, tenia tanta afinitat tant amb el País Valencià com amb les Illes. La incipient recepció de TV3 en aquests territoris justificava, per si calguessin altres raons, que alguns dels mapes dels meteoròlegs de TV3 abastessin, ja de bon començament, el conjunt dels Països Catalans i no exclusivament el territori del Principat. Ja he comentat en un altre lloc d’aquest llibre fins a quin punt penso que l’exhibició d’aquests mapes és una de les maneres que ha permès fer explícita per a públics poc avesats a l’existència d’una unitat que si no és política, alme

ny s ho és lingüística i cultural... o meteorològica. Ara ja no insistiré en aquest assumpte, però a través de la meteorologia entraré a fer algunes noves reflexions sobre la manera en què el públic català va veure l’arribada de TV3. Estàvem massa acostumats a homes del temps que ens deien que plovia si allà on queia aigua era a Madrid. O que es referissin al territori català com el «noreste de la Península». De cop i volta, la gent que mirava TV3 es va trobar que en Castejón o en Picó explicaven el temps referint-se a Maçanet de Cabre ny s, a Almacelles, a Vilanova i la Geltrú, a la Vall de Bia ny a... Diguem de ada que això va ser possible gràcies a la ràpida co l·l aboració que es va trobar en un bon nombre de meteoròlegs amateurs que feien les seves observacions i mesuraments. Però, sobretot, hi havia una qüestió d’actitud i de guió. I això que succeïa en la meteorologia es pot fer extensible als criteris informatius i, en general, a tota la programació. Els primers teòrics de la televisió definien aquest mitjà alhora com un mirall i com una finestra. Podem agafar-nos a qualsevol de les dues metàfores per entendre allò que els catalans varen trobar de seguida en TV3: un mirall d’allò que feia i d’allò que sentia la societat catalana; o una finestra des de la qual es podia contemplar, en lloc d’un paisatge estra ny , el paisatge propi, el de casa, el del poble, el de la comarca. Això es percebia de seguida per poc que s’estigués atent al que el públic ens feia arribar. Tinguem en compte que les xarxes socials aleshores no existien, ni se les esperava. Per tant, el retorn de la gent el rebíem per vies escasses, com ara l’epistolar. D’això, és clar, se n’ha perdut la mena, però en aquella època encara s’estilava força allò d’escriure una carta, posar-la en un

sobre, enganxar-hi un segell i anar a tirar-la dins d’una bústia. I déu-n’hi-do la quantitat de cartes que rebíem, amb tota mena d’elogis, o suggeriments, o recriminacions. I encara que d’això no n’havia de ar comptes amb ningú, jo tenia el que crec que era un bon costum: procurava respondre-les totes, cosa que requeria un cert esforç que se sumava a la feinada que tots plegats teníem. Diuen que als trasllats sempre es perden o s’obliden coses, i en aquest cas el que jo vaig perdre en la mudança dels estudis de Numància als de Sant Joan Despí va ser una caixa on en tenia una bona co l·l ecció, i algunes de ben curioses. La que citaré ara com a exemple té relació també amb la meteorologia. Una tarda de dijous, que era la que jo dedicava a aquesta tasca, vaig obrir la carta d’un se ny or que em va fer morir de riure. Se’m presentava com a membre, un dels dos fills, d’una família de cognom Clariana, i explicava que els havia fet molta gràcia sentir que l’home del temps esmentés tan sovint les clarianes. Era un d’aquells termes que la informació meteorològica a TV3 va posar en voga. Deia, a més, que a casa seva havien establert un costum quan, a migdia tot dinant, escoltaven la intervenció de l’Antoni Castejón. Si en Castejón deia la paraula clariana, es posava dret el fill petit; si la repetia un segon cop, s’hi afegia el gran, i així successivament continuant per la mare i finalment el pare. I jugaven cada dia a veure quants d’ells acabaven dempeus. No és meravellós? Naturalment, em va faltar temps per anar a ense ny ar-li aquella missiva a l’Antoni. I vàrem convenir que no només respondríem la carta tots dos, sinó que els convidaríem un dia a venir a visitar els estudis. Per cert, en Castejón també en rebia força directament, de cartes, entre les quals hi havia unes quantes que eren de persones del Montsià, que es queixaven per una raó molt concreta. No es pot dir que ell fos una persona molt grassa, però sí que tenia una mica d’allò que se’n diu «corba de la felicitat». Doncs bé, el que lamentaven aquells teleespectadors era que de vegades amb la panxeta els impedia de veure el delta de l’Ebre al mapa.

Naturalment, no tot eren flors i violes. També hi havia queixes. Perquè no havíem parlat d’un assumpte o perquè n’havíem parlat massa estona. Però les increpacions que arribaven per carta eren escasses. Jo més aviat n’arreplegava quan anava a fer alguna xerrada per aquests mons de Déu. D’invitacions per anar aquí o allà se’n rebien moltes (cosa que no crec que hagi variat amb els que ara treuen la cara per la pantalla), però era impossible atendre-les totes. A mi m’agradava anar de tant en tant a fer alguna d’aquelles petites conferències perquè era una cosa que m’ajudava a tenir sempre present el públic. Quan surts sovint per televisió (i si fas el telenotícies això vol dir cada dia) és fàcil oblidarse’n. El públic queda compendiat en el forat negre de l’objectiu de la càmera i allà, per poc que te’n descuidis, hi acabes imaginant els teus co l·l egues periodistes, o uns quants polítics, o el teu cercle d’amistats. I, no, el públic és molta gent. Gent molt variada, de totes les condicions socials, de diferents nivells culturals, amb molt diversos graus d’i l·l ustració. I això, quan s’ha de comunicar amb efectivitat, no es pot deixar mai de tenir present. Doncs bé, la mena de preguntes que em feien m’eren molt útils a aquests efectes. I amb les preguntes, o amb aquells clàssics comentaris que et fan al final quan ja tens ganes d’esfumar-te, hi anaven incloses sovint les lamentacions. De vegades tenies la sensació que la gent pensava: «Ara que tinc un d’aquests de la tele al davant, em sentirà!». I aleshores se’t queixaven d’un anunci que no els agradava, o del fet que el seu club esportiu no havia sortit mai esmentat a cap programa, o del color d’un decorat. I eren situacions que et servien, entre altres coses, per carregar-te d’humilitat i pensar que allò que feies tu a TV3 i que et semblava tan important, que per a mi era donar cada dia la informació del món amb rectitud i solvència, per a la majoria de la gent era una minúcia més en aquell basar de productes de coloraines que és la programació d’un canal de televisió. Una altra qüestió era la dels prejudicis. N’hi havia a gran escala i n’hi havia també en l’àmbit particular. Pel que fa als primers, ja he comentat en capítols anteriors algunes de les cròniques que certs diaris havien fet dels programes extraordinaris de l’a

ny 1983, així com del primer telenotícies. La tònica no va variar gaire i era fàcil percebre, com en tants assumptes, com pot arribar a ser d’esbiaixada l’opinió sobre una mateixa cosa, en un sentit o en un altre, per part de diferents òrgans informatius en funció de quina sigui la seva línia editorial. Però amb les persones a el mateix. Això ja ho sabia molt bé d’èpoques anteriors i respecte a mitjans en els quals havia treballat. Quan a mitjan dècada dels setanta el Diario de Barcelona va jugar la carta de convertir-se en un diari clarament progressista i s’estava fent un lloc en el món universitari, et trobaves amb gent que et deia: «Ah, però és un diari monàrquic, no?». O, després, al setmanari El Món li va costar Déu i ajuda treure’s l’etiqueta de moure’s dins de l’òrbita socialista. A TV3 li corresponia, és clar, l’etiqueta convergent. Hi havia gent que capgirava completament la lògica deductiva i pensaven que si tu hi treballaves era perquè havies estat o eres afiliat o simpatitzant de CiU. Un dia em va abordar un se ny or pel carrer i, després de fer-me mil elogis sobre la forma i el fons del telenotícies que jo dirigia, em va deixar anar com a comiat: «Molt bé, doncs ja ens anirem veient pel carrer de Provença». Vaig trigar una estona a reaccionar pensant en què se m’hi havia perdut a mi al carrer de Provença, fins que em vaig adonar del que realment m’estava volent dir: és on hi havia en aquella època la seu de Convergència a Barcelona. Com he dit, amb la freqüència que la feina m’ho permetia acceptava a gust d’anar a fer xerrades o conferències a centres cívics, instituts de secundària o entitats de signe divers. Aquella mena d’activitats les solia fer de franc. Em semblava que era una cosa que anava inclosa en el sou, i més tractant-se d’un mitjà públic. I em resultava suficient la recompensa de trobar-hi ocasió de conèixer una mica millor el públic objectiu al qual m’estava adreçant cada dia. En canvi, hi havia un altre tipus de compromisos socials pels quals hauria pagat diners jo per poder-me’ls estalviar. Parlo dels començaments. Hem de tenir en compte que no s’havia consolidat encara un star-system català. I la mateixa direcció de la tele abonava i estimulava la presència de «cares conegudes» als llocs més diversos. En certa manera, els conductors dels telenotícies fèiem una tasca substitutòria del que en condicions normals més tard farien els protagonistes de les sèries o els presentadors de programes més llampants. Recordo haver fet coses tan diverses com la d’encarnar la figura del rei

Carnestoltes al carnaval de Vilanova i la Geltrú o ser membre d’un concurs de gelats de xocolata a Alimentària. Però el pitjor per a mi va ser l’experiència d’anar a recollir premis atorgats per locals d’oci nocturn, que buscaven amb aquest pretext que per allà hi circulessin allò que se’n sol dir «famosos». Et deien que a les onze hi hauria l’acte de lliurament i et feies el càlcul que podries fer com la Ventafocs i perdre la sabateta a mitjanit com a màxim, però no sé com s’ho feien anar que acabaven posant-s’hi a les dues tocades. Sovint aquesta mena d’activitats socials rebien a més, com a recompensa, alguna estatueta, o alguna copa, o qualsevol objecte commemoratiu. A mi em feia cosa llençar-les l’endemà i a casa es van anar acumulant durant un temps en un prestatge que vàrem batejar com a «museu dels horrors». Per sort, l’star-system català no va trigar a florir i els periodistes ens vàrem poder estalviar haver de fer tots els papers de l’auca, o alme ny s ser una mica més selectius a l’hora de triar on ens deixàvem veure. Amb els a ny s la nòmina de cares conegudes del país va anar creixent, i de candidats a anar als més diversos saraus no en falten, sobretot per part d’aquells oficis relacionats amb el show business, que necessiten recordar permanentment la seva existència i disponibilitat. El fet d’haver-me dedicat més tard, durant dues temporades completes, a dirigir i presentar programes més vistosos dels anomenats de prime time em donaria ocasió de conèixer força gent del món de la faràndula. I puc certificar que allà hi trobes de tot, com en la majoria d’ambients professionals: d’algunes d’aquelles persones me’n vaig fer amic, i en alguns casos han estat amistats sòlides i mantingudes; amb d’altres, no hauria anat ni a prendre un cafè amb llet. Però en certa manera va amb aquell ofici la necessitat de fer-se veure. I d’exhibir un cert glamur que a vegades els surt d’una manera natural i en altres casos es veu de mitja hora llu ny que és impostat. I a propòsit d’això, no em puc estalviar d’evocar aquí el malestar que va originar en el sector de la interpretació unes declaracions que va fer Jordi Vilajoana, quan ja era conseller de Cultura després d’haver estat president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en el sentit que a

les actrius catalanes els faltava glamur, en relació amb les madrile ny es. Va esmentar concretament Ariadna Gil i Emma Vilarasau per dir que les trobava massa pròximes, massa domèstiques, cosa que no va agradar gens ni mica ni a les a l·l udides ni als seus compa ny s i compa ny es de professió. Jo particularment aquest tema de la popularitat el portava «a mitges». A veure, m’explicaré de seguida. Però hi aré de puntetes sobretot perquè al llarg de totes aquestes pàgines he procurat anar traient a la llum fets o anècdotes que puguin tenir un cert sentit per i l·l ustrar una història compartida amb molta gent. Ara bé, no considero tan necessari entrar massa en vivències exclusivament personals, de les quals no es pugui desprendre cap conclusió que desbordi l’àmbit privat. No puc fer sinó reconèixer que els a ny s que vaig ar donant la cara a TV3 em van oferir una projecció que segur que em va servir per fer altres coses a la vida. També em va limitar, segurament. Perquè, per exemple, la meva condició d’«home dels sants» atribuïda en aquells tres a ny

s que vaig glossar diàriament el sant del dia en el telenotícies, em va deixar penjada una etiqueta de periodista costumista que de vegades m’ha fet més mal que bé. Però, vaja, tampoc no em queixo, i no crec que tingui dret a queixar-me gaire. Sempre ho he dit, això: qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. I quan estàs disposat a aparèixer diàriament a la petita pantalla, has d’assumir certes coses. Contra el que molta gent sol pensar, algunes de les persones que ens hi hem prestat som tímids de mena. L’estimat Bachs, per exemple, era un cas proverbial de timidesa personal. Com deia un amic comú, li demanaves que et digués quina hora era i es posava vermell. Jo, sense arribar a aquests límits, tampoc no em quedava curt. Per tant, és lògic que visqués amb una barreja de sensacions aquest assumpte de la popularitat. Alguna vegada, responent sobre això en alguna entrevista, ho havia explicat així: «Mira, jo si entro en un bar on hi ha cinquanta persones i em sento reconegut per una part de la gent que hi ha a dins, no ho o gaire bé i penso que tant de bo que fos transparent; però si entro en un bar on hi ha cinquanta persones i noto que no em reconeix ningú... doncs tampoc no m’agrada». I és que, fins a cert punt, sentir-te reconegut no deixa de ser també una mesura de l’eficàcia de la feina que estàs fent. Per completar i acabar aquesta petita excursió pel vessant més personal, un parell d’anècdotes que he explicat alguns cops sobretot com a exponent de la idealització que cert tipus de públic estableix respecte als que anomenen «famosos». Un bon dia anava jo caminant al costat de la meva dona per un carrer de l’Eixample barceloní. En un moment donat, vàrem començar a sentir que un grup de vailets, d’uns catorze o quinze a ny s, caminaven darrere nostre i discutien entre ells: «Que sí, que ho és», «que et dic que no ho és». Ells es devien pensar que no ens n’adonàvem, però els podíem sentir perfectament i era força evident que parlaven d’un servidor. Vàrem caminar així durant una cinquantena de metres, fins que jo vaig treure unes claus de la butxaca i em vaig disposar a obrir la porta del Seat 600 que teníem allà aparcat. Immediatament vàrem tornar a escoltar la veu del negacionista, alta i enèrgica: «Ho veus? Ja t’ho deia jo, que no ho era!». I varen esfumar-se entre la resta de gent que ava pel carrer. I l’última (ho prometo!), que té relació amb una idealització d’una altra mena, com es veurà. He estat en diverses ocasions a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, i un parell de cops hi he fet alguna activitat com a docent.

Però un a ny hi vaig anar exclusivament com a acompa ny ant de la Lluïsa, la meva dona. Ella hi impartia un curs. Durant tres o quatre dies, jo em vaig dedicar a badar per allà, a ficar-me en algun co l·l oqui, a xerrar amb gent... Se’m va posar molt bé allò d’estar desvagat sense una missió específica. El cas és que es va acabar l’estiu, va començar el curs i la Lluïsa va tenir una trobada amb persones del món de l’ense ny ament. En algun moment de la conversa els va explicar que aquell agost havia estat a Prada, i una compa ny a li va respondre que ja ho sabia, perquè l’hi havia explicat un altre professor de la mateixa escola, més o me ny s amb aquestes paraules: —He estat a Prada fent un curs amb la Lluïsa. I, per cert, saps què? Té un rotllo amb l’Alsius. L’amiga va aclarir-li oportunament que sí, que era cert, però que era un rotllo que feia quinze o vint a ny s que durava.

A tot això cal afegir que les xifres d’audiència de TV3 s’havien anat disparant. En els primers mesos havien quedat limitades per les causes apuntades anteriorment, l’incomplet abast territorial i la manca d’adaptació de les antenes. El desembre del 1984 ja havia començat la guerra d’enquestes, una competició que a ny s a venir tindria diversos contendents però que aleshores es lliurava només amb TVE, tant a escala estatal com en la comparació entre el nostre telenotícies del migdia i l’informatiu del circuit català de TVE que s’emetia des de Sant Cugat i que en aquell temps presentava la gran co l·l ega Mercè Remolí. Com ha estat sempre, els diaris reflectien els estudis que anaven sortint posant més èmfasi en aquelles dades que més afalagaven els uns o els altres, d’acord amb les simpaties dels editors. Però el que era inequívoc eren les tendències: TV3 anava escalant posicions d’una manera imparable. I en això també hi va tenir força a veure el fet que, més enllà de les simpaties o de les condescendències emocionals, la gent s’adonava que la proposta informativa que se’ls feia des de TV3 era d’una solidesa inqüestionable. Com a mostra d’això, parlaré ara de tres exclusives, una per a ny , que varen ser realment sonades. La primera d’aquestes exclusives informatives va arribar el 12 de desembre del 1984. Molta gent la recorda: la detenció del Vaquilla a Barcelona en una cruïlla de l’Eixample. Juan José Moreno Cuenca, àlies el Vaquilla, ja era un jove delinqüent relativament conegut abans d’aquell fet, sobretot perquè havia liderat un motí a la presó Model. Però la gran projecció que va tenir posteriorment, per a bé i per a mal, li arribaria en bona part gràcies a la superba actuació que va brindar des del terra, emmanillat, davant de la càmera de TV3. El dia abans, ell i cinc reclusos més s’havien pogut escapar de la presó de Lleida-2 disfressats amb la roba d’uns funcionaris de la institució penitenciària, després de reduir-los amenaçant-los amb unes navalles i deixar-los tancats a les seves pròpies ce l·l

es. La fugida es va produir a dos quarts de nou del vespre i, des d’aquell mateix moment, va començar una vasta operació policíaca per localitzar els sis fugitius. En algun moment es va pensar, i es va dir, que el fet que l’endemà uns reporters de TV3 fossin just allà en el moment de la detenció va ser un cop de sort. I això és una veritat a mitges. Recordo perfectament que una hora i escaig després de la fuga jo em disposava a començar un sopar de feina en un restaurant i va arribar algú amb la notícia. Em vaig aixecar de la taula i vaig buscar un telèfon. No el mòbil, és clar, que aleshores no n’hi havia, sinó un d’aquells que funcionaven amb monedes (ep, novetat de l’època, perquè poc abans aquells mateixos telèfons no funcionaven amb monedes, sinó amb unes fitxes que calia demanar a la barra). Em vaig posar en e amb el cap d’Atribucions de la redacció, en Tatxo Benet, lleidatà. I entre ell i jo vàrem fer allò mateix que diu que fa la policia: donar avís «a totes les nostres unitats». En altres paraules, gent que teníem a les comarques de Lleida i els anomenats reporters de nit, que eren una parella d’ENG que estaven de guàrdia als estudis del carrer de Numància. Doncs bé, no va ser cap d’aquests els que van trobar el Vaquilla. Però probablement el cop de fortuna no s’hauria produït sense aquell tam-tam que es va crear en la nostra redacció. L’endemà, un equip format pel periodista Manel Mateu i el càmera Robert Verdés va sortir dels estudis de TV3 amb un cotxe per anar a cobrir una sessió del Parlament. Mentre circulaven per la Diagonal varen veure un Simca de color marró que anava fent esses, i un altre cotxe, de la policia, que l’anava empaitant. De seguida van pensar que podia ser el Vaquilla, i es van afegir a la persecució. Els dos vehicles del davant es van saltar el semàfor vermell a sc Macià, però els compa ny s de la tele no es van atrevir a tant. Per sort, aviat en varen recuperar la pista, i en arribar a la cruïlla de París amb Villarroel es van trobar amb una escena de pe l·l ícula. Els dos cotxes, el perseguit i el perseguidor, estaven aturats i s’havien sentit trets, però en aquell moment es va posar en marxa l’adrenalina periodística d’en Manel i en Robert, que no s’ho van pensar dues vegades: també es varen aturar i varen baixar del seu cotxe. Fins i tot un dels fugitius els va ar frec a frec quan s’intentava escapar a peu. Uns altres tres, incloent-hi el Vaquilla, eren a terra, de bocaterrosa, i els estaven emmanillant. S’hi van acostar tant com van poder, i aquell jove delinqüent no s’hi va pensar gens: en veure la càmera es va

entregirar i va provar adreçar-s’hi per dir que estava ferit a l’esquena. Després en Manel Mateu encara va poder entrevistar un tinent de la policia, que va explicar alguns detalls del dispositiu muntat i de la persecució. Les imatges obtingudes per TV3 i emeses aquell mateix migdia realment van causar sensació. Allò era televisió informativa en estat pur: l’esdeveniment del carrer posat a casa de forma immediata i descarnada. Durant els dies següents tot varen ser reconeixements i elogis. La gran scoop del 1985 va tenir un caràcter ben diferent. Els punts de coincidència amb l’anterior són dos: els fets es van esdevenir en ple carrer i en algun moment de la informació televisada s’hi veia sang. Però res més que això. En aquest cas les imatges ni tan sols eren de TV3. Les varen enregistrar reporters d’Euskal Telebista que havien estat cobrint per a la televisió autonòmica del País Basc el desenvolupament de la diada de Sant Jordi. En acabar la jornada hi va haver alguns incidents a la Rambla. Incidents d’ordre molt menor, si és que s’han de qualificar així, però que van acabar amb una càrrega molt considerable de la Policia Nacional que va tenir com a característica el fet de ser indiscriminada, en un moment en què encara hi havia per allà gent que anava tancant les parades de llibres i vianants de totes les edats que volien fer la seva compra. Les imatges eren abundoses i l’endemà en el telenotícies del migdia en vàrem oferir la major part. Més de cinc minuts, amb una descripció del que hi anava apareixent feta per mi mateix amb veu en off. Corredisses, cops, persones lamentant-se, insults adreçats als agents, trets de bales de goma. Als policies se’ls veia tirant a terra una parada del Moviment Comunista, i també en un moment donat un agent feia un gest per tapar amb la mà l’objectiu de la càmera. Així mateix, s’hi podia apreciar com algú llançava una cadira contra els policies Entre les persones que hi apareixien, un home de mitjana edat amb la cara ben ensagnada. En fi, un bon sagramental. Com tants d’altres que s’han vist al llarg dels a ny s transcorreguts, però que aleshores encara era del tot insòlit veure reflectit a la televisió. Potser precisament per això, el fet noticiable no es va acabar aquí. El governador civil de Barcelona, el socialista Ferran Cardenal, va demanar a TV3 la totalitat de les imatges per poder, va dir, fer una investigació sobre el que havia succeït. En primera instància la resposta de TV3 va ser que no se’l podia complaure, entre altres raons perquè les imatges perta

ny ien a Euskal Telebista. Aleshores el governador va tenir una mala pensada i va declarar que l’actitud del canal català era perjudicial per a la seva credibilitat perquè podia donar lloc a «especulacions sobre l’objectivitat del muntatge que s’havia fet a partir de la filmació completa». Amb això va aconseguir dues coses: l’una, rebre la protesta formal dels treballadors dels informatius de TV3 i de l’Associació de la Premsa de Barcelona (antecedent del Co l·l egi de Periodistes i presidida aleshores per Carles Sentís). I l’altra, que TV3 va tornar a ar les imatges íntegres, en brut, sense eliminar-ne cap tros d’aquells que se solen polir només perquè la càmera es belluga massa o enfoca a terra, i també deixant que al final s’hi veiés aquell se ny al de «neu» que apareix quan s’acabaven els vídeos per demostrar que allà hi havia la filmació completa. Tot plegat, òbviament, va causar un bon rebombori que els responsables dels Serveis Informatius vàrem veure com una altra ocasió ploguda del cel per continuar sumant prestigi i audiència. I arribem a la tercera de les exclusives que he anunciat. La de l’a ny 1986. A finals de ju ny del 1986, és a dir, quan ja ens havíem traslladat, no feia gaire, als nous estudis de Sant Joan Despí. Un co l·l aborador estret del telenotícies ens va explicar que vivia a Barcelona en un edifici dels que donen a sobre dels Jardinets de Gràcia, i que cada nit podia veure des de casa seva un autèntic mercat de droga, heroïna, muntat en aquell lloc. Li vaig demanar que em deixés anar-ho a comprovar amb els meus propis ulls i

vaig verificar que el que deia era absolutament cert, per la qual cosa li vaig demanar que ens deixés anar-hi novament un altre dia —vaja, una altra nit— amb un equip de reportatge. Així ho vàrem fer. Es va co l·l ocar la càmera al balcó i es van apagar els llums del pis perquè l’operació d’enregistrament és desapercebuda. D’aquesta manera vàrem obtenir prop d’un parell d’hores d’imatges en què es veia com uns elements, els camells venedors, estaven asseguts en un dels bancs de pedra i subministraven dosis a joves que hi anaven desfilant. La mercaderia la tenien oculta darrere seu entre les plantes i l’anaven a buscar per a cada transacció. Sis, dotze, vint, trenta clients. Nois i noies. Alguns, tan bon punt tenien la droga, s’acostaven a una font d’aigua que hi havia al costat, d’aquelles en què el rajolí va cap amunt, es preparaven la xeringa i s’injectaven la droga allà mateix. Esborronador. L’endemà vàrem mostrar-ho tot en un reportatge —ampli, però, en aquest cas, fent una acurada selecció de les imatges— que va tornar a aixecar molta polseguera. I no només pel fet en si mateix, que ja era prou impactant, sinó perquè també hi havia un element afegit que no deixava en gaire bon lloc la policia. En aquella època als Jardinets de Gràcia hi havia unes tanques vegetals darrere del perímetre format pels bancs que convertien l’espai en un lloc molt arrecerat i protegit de les mirades estra ny es. Segurament per aquesta raó era l’espai triat per fer-hi aquella activitat. I es va donar la circumstància que en el nostre enregistrament es veia com, en repetides ocasions, aven per la calçada adjacent cotxes de la policia a escassa velocitat. Evidentment, en el reportatge no insinuàvem que hi hagués cap tipus de connivència, i ni tan sols complaença. Però aquell fet també va provocar una gran torbació en les esferes governamentals. I afegeixo: el reportatge que vàrem oferir també va pertorbar la meva consciència, per una raó ben diferent. Molts d’aquells joves podien ser menors d’edat, però difícilment se’ls podia identificar perquè les imatges eren agafades de prou llu ny i a més tenien aquell granet propi de les gravacions nocturnes fetes amb gua ny

de llum. Ara bé, entre les noies que hi apareixien n’hi havia una que portava un vestit de color groc molt llampant i amb un caient especial que podia fer que fos reconeguda per algú de la seva esfera social o familiar. Quan ja havíem emès les imatges vaig tenir remordiments, que em van durar temps, sobre si les seqüències en què aquella persona apareixia les havíem hagut d’emetre. En les meves previsions inicials com a autor, aquest capítol s’acabava aquí, amb la noia del vestit groc. Però un cop transcrites les narracions d’aquestes tres notícies televisives que tant d’impacte varen tenir, m’he adonat que en totes tres hi ha, en alguns casos més explícitament que en d’altres, una certa dosi de capteniment deontològic. El dret a la pròpia imatge que té qualsevol persona; el dret que té el públic de rebre una informació veraç i completa; les condicions que han de donar-se per co l·l aborar amb les autoritats o amb la policia; la presumpció d’innocència; el dret a la intimitat. Tots aquests aspectes de l’ètica periodística, i potser encara alguns més. Amb això vull dir que el fet d’estar desitjosos com estàvem de fer pujar les xifres d’audiència de TV3 i de rebre el reconeixement del públic per la tasca periodística que anàvem fent no ens alliberava en absolut de fer les coses d’una manera honesta. Sempre he defensat que parlar d’ètica periodística és en el fons el mateix que parlar de qualitat informativa. Diguem, doncs, simplement, que preteníem fer les coses com cal. I això en la nostra redacció es concretava, com a en la majoria de redaccions que jo he conegut, en la reflexió constant compartida amb els compa ny s i compa ny es. Per aquest motiu acabaré el capítol amb la narració d’una altra cobertura informativa que ens en va suscitar moltíssims dubtes. El 22 de gener del 1987, a la una de la tarda tocada i quan el telenotícies que estàvem preparant ja anava agafant la seva forma definitiva, es va presentar al despatxet de l’equip d’edició el cap de la secció d’informació internacional, l’August Puncernau. Amb cara de circumstàncies em va demanar que l’acompa

ny és a mirar unes imatges que acabaven d’arribar a través d’una de les agències a les quals estàvem subscrits. S’hi veia, amb tota la cruesa, el que havia succeït feia una estona a Pennsilvània. Budd Dwyer, el governador de l’estat, un polític que aquí era un perfecte desconegut, s’havia suïcidat disparant-se un tret a la boca en una roda de premsa davant dels periodistes. Pel que sembla, es considerava innocent després d’haver estat acusat d’alguna corruptela, crec que relacionada amb l’adjudicació irregular d’un contracte. En les imatges rebudes es veia en primer lloc com aquell home, molt corpulent, es posava al davant de les tres o quatre fileres de periodistes que l’estaven esperant i els llegia un text que portava preparat. Després va repartir uns sobres que, segons se sabria més tard, contenien una carta adreçada a la seva dona, una nota per a la persona que el succeiria en el càrrec i una cèdula de donació d’òrgans. I, finalment, va agafar una bossa de paper que duia, en va treure una pistola de grans proporcions, es va posar el canó a la boca i es va disparar un tret. El seu cos es va desplomar immediatament i de seguida es va fer al seu voltant un bassal de sang que la càmera va mostrar amb un diligent zoom. I, és clar, la pregunta era: ho donem o no ho donem? I si ho donem, com? Com que ja havia arribat a la redacció en Josep Maria Ràfols, que era el director del telenotícies del vespre, el vaig anar a buscar per incorporar-lo a un petit conciliàbul. Vàrem fer tot un seguit de consideracions. En primer lloc, si allà hi havia notícia. Com he dit, el protagonista del fet era un total desconegut per al públic català. Però evidentment no succeeix cada dia que un governador americà se suïcidi, i me ny s que ho faci davant de la càmera. També hi havia el component polític: es tractava d’una història que incloïa elements relacionats presumptament amb corrupció. D’altra banda, el risc d’espectacularitzar massa la informació. I la dosi de morbo, sens dubte excessiva sobretot pel que concernia la sang mostrada amb l’aproximació feta per la càmera. No era encara l’època de les xarxes socials i de les viralitzacions de certes imatges, però sí que era segur que aquelles farien la volta al món. I llavors sorgia, també, la inevitable pregunta quan, t’agradi o no, treballes en un mercat competitiu: què faria la competència? Qüestions massa complicades, sobretot quan les has de decidir en qüestió de minuts, perquè les agulles del rellotge corrien inexorablement i l’hora de començar el telenotícies se’ns tirava a sobre. De cop i volta, et sents amb una gran càrrega de responsabilitat. I algú dirà: doncs en cas de dubte, no s’emet i ja

està. Finalment, no era imprescindible que la gent conegués allò, o que ho veiés. Però a l’altre costat de la balança hi ha el dret a accedir a la informació. I la reflexió inevitable: «Qui soc jo per decidir paternalment què és el que el públic pot veure i què no?». Bé, en aquella ocasió, rosegats per tota mena de dubtes, vàrem decidir emetre-ho però oferint només el punt de vista de la càmera allu ny ada, sense l’aproximació final. Ah, i fent allò d’advertir prèviament que les imatges que es veurien eren molt dures (que, per cert, és una pràctica també dubtosa, perquè no saps mai si estàs contribuint a fer que la gent miri allò amb un ànim encara més morbós). Per descomptat, no estic segur de si vàrem fer bé o no. Em limito a explicar aquest cas per deixar constància que les coses no les fèiem a la babalà. I, per cert, al cap de poc temps, vaig tenir ocasió de comentar aquell fet amb compa ny s i compa ny es que tenien responsabilitats en l’informatiu que feien a Sant Cugat, el del circuit català de TVE. I ens vàrem descobrir mútuament que ens havíem estat fent ni més ni me ny s les mateixes preguntes, les mateixes reflexions. Ells aquell dia havien decidit fondre a negre en el moment del tret suïcida. Però també estaven aclaparats pels dubtes... i es preguntaven què coi faríem a TV3.

12

EMPRESA GRAN, GRAN EMPRESA

Els estudis de TV3 a Sant Joan Despí, en plenes obres de construcció. La primera pedra s’havia co l·l ocat el 23 d’abril de 1983 i van ser inaugurats el 22 d’abril de 1986.

Un matí que estava com sempre atrafegat preparant el telenotícies, encara al carrer de Numància, em va venir a trobar en Jaume Ferrús. Em va dir que havia d’anar a comprovar alguna cosa de les obres dels nous estudis de Sant Joan Despí i em va proposar que l’acompa ny és. Ell ja era conscient que era una molt mala hora per a mi. Devien ser les onze, més o me ny s, i el compte enrere per a dos quarts de tres ja havia començat. Però em va assegurar que entre anar-hi, fer el fet i tornar-ne no ens hi estaríem més d’una hora i mitja. Vaig percebre que tenia ganes d’ense ny ar-me tot allò. Es veu que ho anava fent amb els alts càrrecs i carreguets de la casa, i aquell dia em tocava a mi. La veritat és que em venia molt de gust, de manera que vaig advertir als compa ny s de l’equip d’edició que m’esfumava una estona i me’n vaig anar amb ell. En aquell moment en Quintà ja havia at a la història. El director era l’Enric Canals i portava el dia a dia de la tele, mentre que en Ferrús era qui tenia al cap tot el disse ny de les noves insta l·l acions. Podríem dir que aleshores ell era el at, el present i el futur de TV3. El at, perquè va ser ell a qui es va encarregar el projecte tècnic el 1982, abans fins i tot que en Quintà aparegués en escena. I el futur perquè al cap de

quatre o cinc a ny s seria ell qui substituiria en Canals com a director. Un cop arribats a Sant Joan Despí, ens vàrem aturar en el punt on s’estava acabant de construir el petit edifici on hi ha hagut sempre el control d’accés. Des d’allà em va fer una descripció de tot el recinte. —Veus? Aquí a la dreta hi ha el CEI, el Centre d’Emissions i Informatius. Aquest edifici és la tele pròpiament dita. Aquell d’allà dalt a l’esquerra és el A, el Centre de Producció d’Audiovisuals. Allò és la fàbrica. Un lloc per ferhi productes audiovisuals de tota mena que es podrà usar per fer-hi produccions pròpies o, també, perquè empreses del sector hi vinguin a fer les seves. Des d’aquell mateix lloc jo, els a ny s següents, vaig fer la mateixa explicació a grups d’estudiants o a visites diverses amb qui em tocava fer el paper de cicerone. Però aquell dia en Ferrús em va ampliar la descripció amb alguns detalls sobre tot allò que tenia pensat. Bàsicament, el personal fix de TV3 seria el que habitaria el CEI, és a dir, els quadres directius, la plantilla dels departaments d’Informatius i d’Esports, la gent del departament de Documentació, els serveis de premsa i de relacions públiques, i pocs més. A la «fàbrica» serien comptades les persones que estarien en nòmina, perquè la gent que s’hi bellugaria o bé tindria contracte d’obra o bé vindria a treballar a compte d’empreses productores que farien els programes en règim de producció externa o associada. Em sembla recordar que en aquells moments en Ferrús tenia in mente una plantilla de no més de tres-centes persones. La gran pregunta que un es pot fer és per què al cap de dos o tres a ny s allò estava ple d’istratius, productors, ajudants, fusters i electricistes en plantilla, i com es va arribar en un temps rècord a tenir una nòmina de més de dues mil persones. Aquesta pregunta me la va plantejar en David Miró, sotsdirector del diari Ara, en una entrevista que em va fer fa uns a

ny s, quan jo estava del tot fora de la disciplina de TV3. Li vaig dir que hi havia un pecat original i que, a partir d’aquell pecat, les culpes s’havien de repartir, més o me ny s per terços, entre polítics, directius de l’empresa i sindicats. Curiosament, qui més es va donar per a l·l udit va ser el cap d’un dels sindicats que operen a la casa i que em va etzibar: «Home, Salvador, no ens fas cap favor dient això». Mostra clara que a mi se m’havia vist habitualment com un treballador més, però mostra clara també que encara quedava algú sobre la faç de la terra que pensava que podia tòrcer la meva independència de criteri. Després hi tornaré, amb els sindicats. Tot seguit explicaré a què em refereixo quan parlo d’un «pecat original» en la concepció de TV3 com a empresa. Per a això em cal fer una mica d’història. En el procés de creació de TV3 hi va haver una sèrie de dificultats que varen ser de diferent ordre i sobre les quals convé fer distincions. Les més grans, o potser seria millor dir que van ser les més aparatoses en aquells moments, van ser les de caràcter polític extern. És ben conegut que els governs espa ny ols, tant el de la UCD primer com sobretot el del PSOE més tard, no van posar les coses gens fàcils. Van posar bastons a les rodes retardant la llei de tercers canals, van predicar que TV3 havia de ser una televisió merament folklòrica, van fer el ronso a més no poder a l’hora de legalitzar-la definitivament (cosa que no va succeir fins a finals del 1984, és a dir, més d’un a ny després de les primeres emissions), van fer el possible i l’impossible perquè TVE mantingués el seu monopoli sobre la xarxa d’enllaços terrestres (situació que es va perllongar molt més enllà de la legalització de les televisions autonòmiques) i van bloquejar la participació de TV3 en organismes

internacionals (veto que s’ha mantingut a perpetuïtat). Però al costat d’aquestes pu ny alades que venien de fora, el procés de creació de TV3 no va estar exempt de tensions i de debilitats intramurs. El 18 de maig del 1983 el Parlament de Catalu ny a va aprovar, després d’haver at per una comissió amb poques esmenes, la llei de creació de l’ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Això va succeir després que l’agost del 1982 el govern català establís la Direcció General de Règim Jurídic de Ràdio i Televisió, en la qual va situar el convergent Jaume Casajoana, i que Alfons Quintà fos nomenat director del projecte d’una nova televisió. Entre un nomenament i l’altre, es va produir un fet altament significatiu. La Direcció General havia nascut en l’òrbita de la Conselleria de Cultura, al capdavant de la qual hi havia Max Cahner. Va ser ell qui va començar a moure els fils per a la creació d’una televisió, i va encarregar un projecte a Agustí Farré, home de la família de RTVE. A Jordi Pujol li va semblar que les idees que hi havia en joc eren massa poc ambicioses i va fer un cop de timó que resultaria decisiu. La Direcció General va ar a dependre directament del secretari de Presidència, Lluís Prenafeta, el qual va ser qui va donar ales a Alfons Quintà. Però, tornant a la creació de la CCRTV, i aquí arriba el pecat original, aquest ens es va crear a imatge i semblança del preexistent ente de RTVE. Es va dir que se’n feia una adaptació. La veritat és que allò va ser més aviat, mutatis mutandis, una pura traducció de l’espa ny ol al català. Dit d’una altra manera, tot allò que tindria d’innovador la creació dels mitjans que en penjarien, Catalu ny a Ràdio i TV3, ho va tenir de resclosit i temorenc la institució matriu. Per què no

hi va haver imaginació suficient per generar un model nou de trinca? Es va actuar amb precipitació? Va haver-hi concessions, en nom del consens, a forces polítiques a les quals ja els estava bé aquella mimetització? Jo, ni de les impressions recollides en aquell moment ni de la lectura d’estudis posteriors que s’han fet d’aquells processos, no n’he acabat de treure l’aigua clara. Entre les característiques copiades hi havia el sistema de nomenament del director general, que s’atorgava al govern; els poders amplis que es donaven a aquesta figura; la composició del consell d’istració, format per dotze membres elegits per un mínim de dos terços del Parlament, etc. I és cert que posteriorment l’ens català ha estat objecte de diverses operacions quirúrgiques que han corregit alguns dels trets inicials, com ara el canvi del seu nom primigeni pel de Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Algunes de les modificacions han tingut un caràcter aparentment modernitzador, d’altres han suposat marxes enrere a parer dels collectius professionals. Però el factor comú és que sempre hi ha hagut la impressió que, de bell antuvi, s’havia insta l·l at en la cultura política imperant que la Corpo era més que cap altra cosa un instrument de la lluita partidista. La seva reforma a fons, la jurídica i sobretot la filosòfica, no ha acabat de produir-se mai. I si mai arriba, ja es podria començar un altre cop pel canvi de nom. Perquè hem entrat en una era on això dels mitjans audiovisuals és només una part d’un tot molt més complex. La composició del primer consell, segons la distribució pactada al Parlament en funció de la força relativa de cada partit, va ser aquesta: cinc consellers de CiU, quatre del PSC, dos del PSUC i un d’ERC. El consens suficient va donar tot just per a això: la creació mateixa de l’ens, les característiques que tindria i la distribució de les cadires. Però ben aviat arribarien les batalles internes. La primera resse ny able i resse ny ada va tenir lloc només dos dies després de l’emissió inaugural de TV3, el setembre del 1983. El consell va discutir la proposta de fer una declaració pública en què s’expressava la preocupació pel contingut de la llei de tercers

canals. Ni el ritme amb què es tramitava ni algunes de les previsions que hi havia al text convencien gens una bona part de les forces polítiques catalanes. Per exemple, i molt especialment, l’assumpte de la titularitat de la xarxa de repetidors, que es continuava mantenint en mans de l’Estat (i no cal especificar de quin model d’Estat parlem, oi?). Els consellers socialistes es van mostrar contraris a aquella declaració, de manera que defensaven que la xarxa havia de continuar sent estatal. Aquesta va ser la primera trifulga de les incomptables que hi ha hagut al llarg dels a ny s en el consell i que responien, i continuen responent, molt més sovint a enrocaments polítics que no pas a diferències de criteris amb la gestió d’una empresa. I és que, per més que la llei de creació de la CCRTV indiqués clarament que els llocs del consell els havien d’ocupar persones de mèrits professionals reconeguts, la coloració partidista dels membres de l’organisme ha estat sempre evident i en algunes ocasions obscena. Un altre front de tensió venia donat per decisions que prenia el consell, amb consens o sense segons els casos, respecte a qüestions que entraven clarament dins de l’esfera professional. La primera d’aquestes, fins allà on jo sé, va ser la que feia referència al lloc on havien de mirar les persones entrevistades. Ja ha quedat explicat en el capítol 4 el terrabastall que hi va haver perquè en un primer esborra ny de llibre d’estil es deia que només podrien mirar directament a la càmera el rei i el president de la Generalitat. Els socialistes varen ser els primers a posar el crit al cel, però la resta del consell els va seguir fins al punt de dictar una instrucció al respecte, amb un zel que ben aviat es revelaria com a perfectament inútil. Un altre episodi d’aquells primers temps en què l’afa ny intervencionista del consell també es va mostrar estèril va ser un estra ny intent d’impedir que el telenotícies del migdia no durés els tres quarts d’hora que

teníem previstos, sinó només la mitja hora convencional. Tenint en compte que la intenció de la durada programada era competir amb l’informatiu del circuit català i alhora amb el Telediario, no és difícil imaginar qui van ser els que van burxar novament. És impossible, en canvi, saber per què els altres els van seguir, si perquè es van deixar convèncer, si per empipar una mica en Quintà o si per donar-los corda. En tot cas, el telenotícies va durar tres quarts d’hora i no va ar absolutament res. D’aquestes també n’hi ha hagut d’innombrables, al llarg dels temps. En recordo una de força posterior que es va produir quan jo ja no ocupava cap lloc de comandament. El consell, sense encomanar-se a Déu ni al diable, va dictar una ordre segons la qual l’ús de la càmera oculta quedava prohibida en qualsevol situació, sense matisos ni excepcions. Com en els altres casos, la norma va tenir una vida ben efímera, exactament de dos dies. I després hi havia les batalles lliurades contra l’Alfons Quintà des del consell, o millor dit, des de la direcció general de l’ens. En Quintà defensava el seu territori, que era el professional però també el personal. Per als periodistes i per a altres co l·l ectius de la casa, com les primeres documentalistes, aquella actitud, pel que fa a la part de la professionalitat, era digna d’elogi i, alme ny s en els primers temps, de confiat i incondicional. Però la línia que separava els dos àmbits era molt confusa. I era evident, també, que ell s’havia fet fort gràcies a la confiança de què gaudia per part de Pujol i Prenafeta, davant dels directors generals, dels membres del consell o del papa de Roma. Poc després d’haver-se creat la CCRTV en va ser nomenat director general Pere Cuxart, un advocat que probablement va ser triat per Pujol perquè semblava una persona poc donada als conflictes, i de conflictes ja n’hi havia prou al voltant dels nous mitjans. Tot i que des del consell ja es donaven mostres d’inquietud sobre la manera de fer del director de TV3, no tinc constància que la relació de Quintà amb Cuxart fos gaire tensa. I diria que no era tensa per la senzilla raó que era mínima. En Quintà en prescindia tant com podia, i anava a la seva perquè se sentia prou fort. Això va variar quan, precisament per lligar-lo més curt, des de Palau varen decidir substituir en Pere Cuxart per en Josep Caminal. Es veu que esperaven d’ell que, amb la fama que el precedia de bon gestor malgrat la seva

joventut, posaria fre a la manera frívola de funcionar que tenia en Quintà. Això sí que va fer saltar espurnes. Espurnes que arribaven esmorteïdes, però que baixaven ben perceptiblement des d’una planta superior als baixos de l’edifici de Numància, on teníem la redacció. El cert és que Prenafeta havia demanat a Caminal que imposés el seu criteri, però sense treure la confiança a en Quintà. And the winner va ser... en Quintà. No només això, sinó que va intentar per tots els mitjans ocupar ell mateix el lloc de director general de la CCRTV. Amb tot, finalment va perdre aquell incessant tour de force. L’elegit de Pujol aleshores va ser Joan Granados, a qui li va faltar temps per despatxar en Quintà. Tot aquest garbuix de poders i contrapoders, i en general les debilitats originals de què va partir la Corpo, no va ser obstacle perquè TV3 funcionés bé, i en alguns aspectes molt bé, des del punt de vista empresarial. Una de les primeres mostres d’aquest fet va ser la precisió amb què va rutllar el programa inaugural i l’impacte que va aconseguir en el que ara momentàniament deixo d’anomenar audiència per ar a dir-ne mercat. Els primers anuncis que es van emetre aquell 10 de setembre eren de dues empreses multinacionals, Coca-Cola i So ny , i la Caixa de Barcelona apareixia com a patrocinadora de la transmissió del partit de futbol entre el Barça i l’Osasuna. En les previsions econòmiques fundacionals es confiava que els mitjans públics de la Generalitat tindrien un finançament mixt, constituït per l’atribució directa de fons pressupostaris però també pels ingressos comercials. Comptar amb una contractació potent de publicitat era, doncs, una garantia de capacitat econòmica i també —potser encara més important— un se ny al inequívoc de solvència i de penetració. Precisament per aquest motiu crec que va ser enormement positiva la decisió de crear un bloc d’anuncis comercials enmig dels telenotícies. Això en aquells moments suposava una gran novetat, que alguns compa ny s periodistes veien amb certes prevencions perquè consideraven que la po l·l

ució comercial embrutava la puresa del producte informatiu. Jo, en canvi, era un dels que pensàvem que el fet que existís aquell bloc i que de seguida apareguessin tantes firmes disposades a ocupar-lo era la millor prova de la vitalitat de la feina periodística. Això sí, de seguida ens vàrem autoimposar que la distinció entre l’espai informatiu i l’espai publicitari havia de ser clara i inequívoca. Per remarcar-ho vàrem establir fins a tres epartouts: l’anunci verbal per part dels conductors dient que el telenotícies feia una pausa, la versió curta de la careta de sortida del telenotícies i la cortineta gràfica que indicava canvi de registre; i el mateix en ordre invers en acabar-se el bloc publicitari i reprendre’s el discurs informatiu. Ben diferent és, al meu entendre, que els mateixos periodistes intervinguin en espots publicitaris. Actualment això ja està proscrit en el llibre d’estil (per més que amb interpretacions molt laxes i que sovint són motiu de denúncies i de polèmiques), però abans era permès o tolerat, sobretot quan van irrompre les televisions privades. Per part dels alts directius de vegades s’havia argüit que la permissivitat perquè alguns dels conductors o conductores estrelles intervinguessin en anuncis era una forma de retenir-los i compensar la seva renúncia a acceptar ofertes suculentes amb les quals el sistema salarial d’una televisió pública com TV3 no podia competir. En els primers a ny s aquest element de competència empresarial no existia, o no existia en la mateixa mesura, i hi havia una major contenció. I no és que faltessin les temptacions. Jo mateix recordo haver declinat l’oferta d’aparèixer als anuncis d’una marca d’embotits, i vaig tenir coneixement de propostes per anunciar les coses més diverses rebudes per altres compa ny s i compa ny es que apareixien en pantalla. Mirem-ho pel cantó positiu: aquella avidesa de contractar les primeres cares de TV3 era també un mostra de la implantació i l’acceptació que tenia la nova cadena. Hi ha al respecte un detall que sempre m’havia meravellat. A les compa

ny es que conduïen els telenotícies les botigues de roba els solien enviar vestits o bruses, sense el compromís de mostrar cap marca. Doncs bé, només calia que una d’elles es posés alguna d’aquelles peces un sol dia perquè se n’esgotessin les existències immediatament. En aquella època, alme ny s aquí, la tècnica publicitària de l’emplaçament de producte (és a dir, de fer visible una marca dins d’una escena) encara no estava gens desenvolupada, i aquells eren els primers intents fets per part de gent espavilada. Com, per exemple, el de l’agent comercial d’una famosa marca de plomes estilogràfiques que me n’oferia una de la seva gamma més alta a canvi que la lluís quan feia el telenotícies. En aquest cas no em va caldre ni ser virtuós per dir-li que no, perquè mai no havia volgut utilitzar aquell recurs tan suat d’aparèixer en pantalla brandant qualsevol estri a la mà. Com he dit, un dels hàndicaps que des del primer moment va tenir TV3 com a televisió d’una nació sense estat va ser el de no poder formar part de la UER, la Unió Europea de Radiodifusió. L’aspecte més frívol d’aquesta mancança és el fet de no poder enviar cap representant al festival d’Eurovisió. Ep, frívol però segurament més important des del punt de vista simbòlic del que molts ens puguem pensar. Però els inconvenients de no formar part d’aquella organització, per causa del veto espa ny ol, van ser molts. En els primers temps, com ha quedat explicat, la principal trava va ser no poder disposar dels enllaços internacionals per rebre imatges, per més que la co l·l aboració sa pa l·l iés força aquella carència. Ja he explicat en el capítol 5 les dificultats que hi va haver per retransmetre l’a

ny 1984 el partit que el Barça jugava a Metz. Doncs bé, al cap de dos a ny s la situació a aquests efectes era la mateixa, per més que TV3 ja estigués legalitzada. Per posar un altre exemple dels que van ser més comentats, el març del 1986 hi havia al Camp Nou un partit de la Copa d’Europa (aleshores la Champions tenia aquest nom) entre el Barça i la Juventus de Torí. Setze televisions europees havien so l·l icitat poder oferir el partit, la realització del qual anava a càrrec de TV3. La direcció de Mitjans de Comunicació de l’Estat va remetre un tèlex a la UER en què s’advertia que TV3 no tenia accés legal als circuits internacionals. En aquella ocasió, tanmateix, la UER va desoir l’istració espa ny ola i va distribuir el se ny al de TV3 a tots els països que ho havien demanat. No seria fins a nou mesos després, el desembre d’aquell a ny , que la situació es va estovar una mica, després que Pilar Miró hagués accedit a la direcció general de RTVE. Tot això no va ser obstacle perquè TV3 mogués altres peces en el tauler internacional. Als a ny s vuitanta encara existia una organització diferent de la UER que aplegava les televisions de l’Est europeu, és a dir, dels països que estaven en l’òrbita

soviètica. Es deia OIRTV i tenia la seu a Praga. Aquesta duplicitat d’organismes era habitual en aquell temps i també es donava, per exemple, entre les organitzacions internacionals de periodistes. Ara això pot semblar increïble, però el cert és que TV3 no va trobar cap mena de dificultat ni externa ni interna per esdevenir membre d’aquell altre club, i això va produir una sèrie d’avantatges a l’hora de disposar d’imatges internacionals i de xarxes d’enllaços que es van usar ocasionalment. La geopolítica era un tema menor a l’hora de superar dificultats, i la millor prova que l’empresa no perdia el temps en minúcies va ser que uns a ny s més tard es va signar també un conveni amb la CNN, com a fruit del qual es rebia en directe la informació d’aquella cadena durant vint-i-quatre hores, es podia comptar amb la co l·l aboració d’alguns dels seus corresponsals i es tenien obertes les portes de la seva seu a Atlanta perquè periodistes de TV3 hi anessin a fer alguna estada professional. Els entrebancs posats pel govern espa ny ol i per alguns dels caps rectors de RTVE al normal desenvolupament de TV3 no van ser obstacle perquè la relació bilateral amb estaments professionals de TVE fos extraordinària. El mateix dia del programa inaugural del 10 de setembre del 1983, el circuit català va emetre un espai de mitja hora amb el qual va donar ben cordialment la benvinguda a la cadena que inevitablement es convertiria en la seva competència. El va dirigir la realitzadora Mercè Vilaret i el va presentar Lluís Diumaró, segur que ben aliè a la sospita que només uns mesos després seria fitxat per presentar els telenotícies del cap de setmana de TV3. Tan bon punt vàrem començar les emissions regulars, és clar, les dues organitzacions ens miràvem de cua d’ull i lluitàvem per aconseguir les majors xifres d’audiència possible. Però imperava la cordialitat personal. Recordo haver fet una visita a Torrespaña i haver-hi rebut tota mena d’atencions per part de Rosa María Mateo, que aleshores presentava un Telediario nocturn. Per a mi ella era un punt de referència en la manera d’estar davant de la càmera i, en canvi, òbviament, no

tenia cap motiu per conèixer-me a mi. Doncs bé, estava molt més al cas del que jo em podia imaginar de com eren els nostres telenotícies. Pel que fa als co l·l egues de Sant Cugat, sovint trobàvem ocasions per establir co l·l aboracions puntuals, per exemple en dies d’aquells que s’ha espatllat una càmera o s’ha fet salat en la cobertura d’un acte: una trucadeta, i avui per tu i demà per mi. Aquesta co l·l aboració s’eixamplaria amb el temps, fins al punt que quan van arribar els Jocs Olímpics de Barcelona es va poder fer allò que es va anomenar Canal Olímpic, en co l·l aboració d’igual a igual entre les dues cadenes públiques. Això, és clar, ja era l’a ny 1992. Quedava enrere una situació personal que havia viscut un cop ja s’havia obtingut la nominació de Barcelona i quan tot just es començava a discutir quins drets tindria TV3 en la transmissió de l’esdeveniment. Jo era membre de la junta del Co l·l egi de Periodistes i en aquesta condició vaig estar present en un sopar a què ens va convidar a la Moncloa el president del govern espa ny ol, Felipe González. Un dels temes de conversa va ser aquest de la cobertura televisiva dels Jocs. I a l’amfitrió se li va acudir dir que, al cap i a la fi, un saltador d’alçada saltava el mateix si la transmissió es feia en espa

ny ol que si es feia en català. Jo, que era en un extrem de la taula i que fins a aquell moment no havia badat boca, em vaig atrevir a dir-li que potser no, que potser des de la percepció dels espectadors el salt era diferent si la narració es rebia en català. Crec que em va prendre per boig, i va canviar de tema. I ara soc jo novament qui canvia de tema, per explicar una operació ordida en els primers temps de TV3. Al cap de ben poc temps d’haver-se posat en marxa la programació convencional, incloent-hi ja la de la franja del migdia, van arribar les primeres eleccions i, alhora, una gran oportunitat per demostrar la solvència empresarial. En el capítol 5 he explicat algunes de les innovacions tècniques que van fer possible que es marquessin diferències respecte a la televisió vista fins a aquell moment, i també com la imaginació posada en joc va contribuir a treure el màxim rendiment de tots aquells estris. L’engi ny va ser, així mateix, molt important per fer un bon paper en la jornada electoral del 29 d’abril del 1984. Eleccions autonòmiques, en les quals Pujol obtindria la seva primera majoria absoluta. Però ara el fet polític cal deixar-lo de banda. La qüestió és com es va abordar l’avançament dels resultats en el programa electoral de la nit. I en aquella ocasió la inventiva d’algunes de les persones de la casa es va aliar amb institucions que es varen demostrar disposades a co l·l aborar amb TV3. El repte consistia a poder donar un avançament fiable dels resultats tan aviat com fos possible, sense esperar el final de l’escrutini, que en aquells temps era molt més lent del que ho és en l’actualitat. A aquests efectes es van explorar diverses vies. A en Quintà li va ballar pel cap durant uns dies comptar amb la co l·l aboració dels interventors del PSUC a les meses electorals, perquè els comunistes tenien bona fama de disciplinats i sistemàtics. Però aquesta opció es va descartar perquè es va considerar massa arriscada des del punt de vista de l’opinió pública i segurament hauria rebut crítiques immisericordioses per part d’altres forces polítiques. Així doncs, es va ordir un altre pla, que va tenir com a

cervell executor en Josep Maria Ureta, que era el cap de la secció d’Economia. TV3 va comptar amb la co l·l aboració del Consorci d’Informació i Comunicació de Catalu ny a, el president del qual era el matemàtic Eduard Bonet. Aquesta entitat va ser el precedent de l’actual Idescat, l’Institut d’Estadística de Catalu ny a, i en aquell temps tenia la seva seu a l’Escola Industrial de Barcelona. El que es va fer amb Bonet i el seu equip va ser disse ny ar una mostra de vot ja escrutat que fos suficientment segura. A aquests efectes es van seleccionar dues-centes meses electorals convenientment repartides per tot el territori. De cadascuna d’aquestes meses es comptabilitzarien els primers cent vots escrutats, cosa que feia un total de vint mil vots. Per tant, no es tractava d’una enquesta a peu d’urna, com les que posteriorment s’han prodigat més. L’enquesta a peu d’urna permet donar el resultat del sondeig just a les vuit, quan es tanquen els co l·l egis electorals i comencen els programes a ràdios i televisions. En aquell cas s’hauria d’esperar mitja hora. Però, com es podia aconseguir que en aquest curt espai de temps tots els vots de la mostra fossin agregats i arribessin a TV3? Doncs amb algunes idees de bomber marca de la casa. En primer lloc, es va fer una nota per a tots els presidents de les meses seleccionades perquè tinguessin l’amabilitat de remenar bé els sobres quan obrissin les urnes, abans de començar a comptar els vots. D’aquesta manera es volia evitar el possible biaix si s’haguessin agafat les paperetes dipositades a última hora perquè eren les que havien quedat a dalt de tot. En segon lloc, s’havia demanat als presidents de les meses que permetessin la presència de persones que prenguessin nota dels

resultats dels primers cent vots. I qui eren aquestes persones? S’havia demanat la co l·l aboració a bibliotecaris i bibliotecàries, en considerar que era gent metòdica. Eren de la xarxa de biblioteques de La Caixa que aleshores existia. Se’ls va donar una carpeteta amb una sèrie d’instruccions i, aquí arriba el més graciós de l’invent, també una bosseta de plàstic amb monedes. Les que haurien de fer servir per usar el primer telèfon públic que trobessin per poder comunicar com s’havien repartit aquells cent vots. Això, multiplicat per dos-cents. Com he dit, una mostra magnífica de vint mil vots. Al Consorci, un dels co l·l aboradors de Bonet, en Quim Capellades, era qui trucava per telèfon a la tele per anar cantant els resultats. A les 8.25 h tot estava comptat. Els resultats eren a la redacció, aquella que teníem amb vistes a la Diagonal. Allà hi havia —com si els veiés encara— en Josep Maria Ureta, l’Alfons Quintà i, afegit ocasionalment, l’aleshores director general de La Caixa, Josep Vilarasau, encuriosit per comprovar com funcionava tot plegat. Al plató, amb el programa electoral ja en marxa des de les vuit, els qui n’eren els conductors, la Maria Gorgues i en Lluís Diumaró, anaven fent temps mentre esperaven les dades. I sí, estava tot comptat, però aleshores ens va sobrevenir un atac de vertigen. Convergència i Unió, amb Pujol al capdavant, ava de tenir 43 diputats a tenir-ne, pel cap baix, 70. Allò era tan impactant que durant uns eterns cinc minuts hi va haver dubtes sobre la prudència de donar-ho. Però, alhora, hi havia plena confiança en el sistema de mostreig que s’havia dut a terme, i massa gent implicada per fer-ne cap maquillatge poruc. I es va donar, i tant que es va donar. Al Palau Robert, on hi havia el centre de dades electorals de la Generalitat, la cara visible de TV3 era l’Enric Calpena. Tant ell com l’equip tècnic que l’assistia van ser testimonis del terrabastall que aquell avançament de resultats va generar. Per totes bandes. El conseller de Governació, Macià Alavedra, que és qui havia de donar les dades oficials, va quedar absolutament desco l·l ocat davant d’allò que ara se’n diria un espòiler com una catedral. Si el resultat

no era correcte, li sabia greu per TV3; i si ho era, a ell li corresponia la glòria de donar-los... I la socialista Anna Balletbò anava cridant que els de TV3 eren uns manipuladors, sense saber que al cap d’un parell d’hores es demostraria que aquella previsió de resultats havia estat clavada. Tot plegat va ser una operació que va contribuir a convèncer propis i estra ny s que allà no hi havia només un equip de periodistes voluntariosos, sinó una estructura sòlida en si mateixa que era capaç de trobar aliances externes ben profitoses. Jordi Pujol, com es desprèn d’aquells resultats, va començar còmodament el seu segon mandat com a president de la Generalitat. Des d’aquesta condició, al cap d’un parell d’a ny s va ser ell qui va inaugurar els nous estudis de Sant Joan Despí. La primera pedra de les insta l·l acions s’havia co l·l ocat el 23 d’abril del 1983, de manera que la construcció del complex va durar fins a tres a ny s, durant bona part dels quals es va operar des dels estudis provisionals del carrer de Numància. Quan va arribar el dia de la inauguració, una altra pedra, més ostentosa, va ser situada a l’entrada del recinte amb la següent inscripció: «Estudis de TV3, Televisió de Catalu ny a. Inaugurats pel M. H. Sr. Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalu

ny a. 22-iv-1986». Per cert, l’a ny 2017 el comitè d’empresa va proposar eliminar aquesta llegenda i substituir-la per una altra on es digués que el 10 de maig del 1983 el Parlament de Catalu ny a va aprovar per unanimitat la llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Segons el que m’han explicat compa ny s que encara hi treballen, la direcció no va dir ni que sí ni que no, de manera que els mateixos membres del comitè varen fabricar una lona on hi havia escrita la seva proposta i la varen co l·l ocar al damunt de la pedra, tapant la inscripció anterior. Ningú no l’ha treta. Però, com deia més amunt, l’aleshores president de la Generalitat va ser qui va venir a inaugurar els estudis. Com sol ar en aquests casos, es va formar tot un seguici de persones rellevants que l’anaven acompa ny ant per tots els racons del recinte. Allà hi havia, és clar, el director general Joan Granados, el director de TV3 Alfons Quintà, el factòtum de les insta l·l acions Jaume Ferrús i tota una corrua de personatges, alguns vinguts de fora i d’altres, membres de l’empresa. Jo vaig anar a la processó només algunes estones, perquè estàvem molt atabalats fent els assajos amb els nous decorats dels telenotícies i amb tot l’enrenou del trasllat. Però en un moment en què sí que hi era, Joan Granados em va venir a buscar i em va demanar que em posés

una estona al costat del president, per tal que ell anés veient també per allà algunes de les cares dels que ja érem habituals a la pantalla. Vaig saludar el president just en el moment en què la comitiva marxava de l’edifici anomenat A, que es troba una mica elevat i del qual se surt, doncs, per una llarga rampa. Allà dalt del pujol en Pujol em va agafar per un braç i em va dir: —Miri, Alsius, tot això que els han muntat és magnífic. Tenen unes insta l·l acions que segur que seran l’enveja de molts altres mitjans de comunicació. Però pensin que ara per a vostès arriba el més difícil. Perquè fins ara han viscut una etapa heroica, on tothom hi posava el coll. Ara aquí pot ser que les actituds variïn. I vostès hauran de seguir demostrant cada dia de què són capaços. Quantes vegades vaig recordar aquelles paraules! Profètiques. En alguns aspectes els nous estudis ens varen permetre treballar molt més còmodes. Especialment per als qui fèiem els informatius, el plató del telenotícies no tenia res a veure tècnicament amb aquell del carrer de Numància, on havíem de fer autèntics equilibris. Però, al mateix temps, moltes coses van començar a canviar. A un cert nivell, es van començar a notar els cops de colze. Petites misèries, com, per exemple, la lluita pels que se suposava que eren els millors despatxos. A Numància, quant als metres quadrats, hi havia hagut ben poca cosa per la qual lluitar. I, de la mateixa manera, els sindicats van començar a actuar amb més contundència a l’hora de reivindicar drets laborals. Una mica com si s’hagués pronunciat la consigna de «fins aquí hem arribat». No van trigar a aparèixer els conflictes. Jo em vaig trobar en alguna ocasió en el clàssic sandvitx entre la direcció i la base dels compa ny s treballadors. Situacions d’aquelles en què saps que pots sortir-ne malparat per totes bandes. Déu me’n guard de posar en qüestió les reivindicacions laborals, la major part absolutament justes i necessàries. Però també he de confessar que sovint tenia la sensació que per part d’alguns no acabava d’haver-hi sentit de la mesura. Com si allò fos la bota de sant Ferriol. Per ser més específic: una de les coses que va estrangular seriosament l’empresa va ser el creixement desorbitat de la que es coneix com a nòmina variable, és a dir, tot allò que es cobra en conceptes d’hores extraordinàries, dietes per desplaçaments, etc. I, per acabar de

buidar el pap en aquest apartat, estimats compa ny s, una cosa que difícilment puc oblidar és el fet que, no sé quin a ny ni tinc ganes de buscar-ho, hagués de fer tot el directe d’un Sant Jordi des de la Rambla amb un grup de treballadors de la casa esgargamellant-se darrere del meu clatell per demanar no sé quines millores. A: hi ha un principi que hauria de ser inqüestionable, i és que el producte és sagrat, tant si es fabriquen cotxes, com si es fabriquen pans de motlle, com si el que es fabriquen són telenotícies. B: crec que personalment no m’ho mereixia. En fi, deixem-ho aquí. Les tensions laborals, d’altra banda existents sempre, poc o molt, en les grans empreses, no han comportat que els treballadors de TV3 hagin deixat de ser una pi ny a en força ocasions. Ho vam ser especialment en l’època numantina, per moltes de les raons que he anat explicant al llarg dels capítols d’aquest llibre. Però ho vàrem ser també en situacions molt singulars. I, d’una manera intensa, amb una alta càrrega emocional, quan es va produir la mort prematura i sobtada d’alguns dels compa ny s que havien estat presents des dels primers moments d’aquella aventura. Em refereixo de manera especial als casos de l’Antoni Castejón i al dels tres compa ny s que van morir d’accident a Potsdam. L’Antoni Castejón i Barrios tenia una bonhomia proverbial. En Maregassa, com era conegut per tanta gent, era de l’Hospitalet de Llobregat. S’ha de fer constar que no va ser un descobriment de TV3. Quan s’hi va incorporar per ser l’home del temps en els primers telenotícies ja era conegut com a meteoròleg i bon

comunicador per la seva trajectòria a diverses emissores de ràdio i també en el circuit català de TVE. Però, sens dubte, TV3 el va llançar a uns nivells de popularitat de la qual poca més gent gaudia entre l’audiència catalana. El 4 de juliol del 1988, un dilluns, l’Antoni va fer com cada dia la seva intervenció en el telenotícies del migdia amb tota normalitat. Quan va acabar va marxar de TV3 per anar a casa seva. A la porta de sortida va coincidir amb uns compa ny s de la secció d’esports que van intercanviar amb ell unes paraules amables. Quan ja era al seu domicili, al cap d’una hora, va caure fulminat per un atac de cor. En el telenotícies del vespre l’Enric Calpena va comunicar la notícia als teleespectadors catalans amb els ulls ben entelats. El 19 de ju ny del 1990 un cotxe es va estampar contra un pilar de formigó a l’autopista que uneix Berlín i Leipzig. Hi viatjaven els compa ny s Lluís Diumaró, Joan Fornell i Josep Ylla-Català més un intèrpret xilè que es deia José Fuica. Tots quatre van morir a l’acte. L’equip de Televisió de Catalu ny a havia viatjat a la República Democràtica Alema ny a per fer-hi un reportatge destinat al programa Actual, del Canal 33, que presentava Àngels Barceló. En Lluís havia fet durant els primers a ny s de conductor del telenotícies, però a partir d’un cert moment va preferir sortir al carrer a fer reportatges. Era mataroní, estava casat i tenia dues filletes. Quan va morir tenia trenta-un a

ny s. En Joan, que era de Berga, en tenia trenta-tres, i era realitzador d’informatius. En Josep, vigatà, hauria celebrat l’endemà el seu vint-i-novè aniversari i la seva gran vocació era el reporterisme. Després que els seus cossos varen ser repatriats, es va celebrar al mateix recinte de TV3 un acte funerari absolutament commovedor. Aquella esplanada que hi ha enmig dels edificis, la de la primera pedra i de la pedra del dia de la inauguració, es va omplir com no s’havia vist mai de treballadors de tots els departaments. Hi va córrer un torrent de llàgrimes. I aquells plors també són un patrimoni de l’empresa.

Addenda

DE DALLAS A LA TORRADORA

Com ja he avançat en la introducció, aquesta addenda l’escric atenent una exhortació feta per l’editor. Una petició a la qual s’han sumat altres persones amigues que m’han dit: «Sí, home, amb tanta experiència acumulada tu estàs en condicions de fer propostes sobre què s’ha de fer amb TV3». Cal dir, abans que res, que això de l’experiència és una arma de doble tall. Potser sí que pot donarte un bagatge per tenir una opinió relativament qualificada, però alhora pot ser un llast que t’ancori excessivament en el at. I s’ha de recordar sempre allò d’Heràclit, que un no es pot ba ny ar dos cops al mateix riu. Sobretot quan aquest riu s’ha convertit, en el tema que ens ocupa, en una autèntica rierada que ho està arrasant tot. Jo, com tothom —vaja, com quasi tothom—, faig crítiques a TV3. Hi fan programes que m’agraden molt i programes que m’agraden poc, o més aviat gens. I no sempre he entès decisions que s’han pres a l’empresa. Amb alguns dels directius que ha tingut m’hi he identificat més que amb d’altres. Però sempre, sempre, sempre, l’he trobat un mitjà de comunicació modèlic en els aspectes essencials, un mitjà que ha complert amb molt bona nota les funcions per a les quals va ser creat, que són bàsicament la de prestar servei públic i la de ser un element clau en la preservació del català. Aconseguir mantenir-se en primera línia no era una cosa gens senzilla, especialment des del moment en què, amb la creació de les televisions privades, la lluita per l’audiència va esdevenir ferotge. Calia fer equilibris molt subtils entre el compromís amb la qualitat i les concessions necessàries per complaure el gran públic. I aquest equilibri s’ha mantingut sempre de manera molt digna. Em trec el barret davant de tots els directors que ha tingut TV3 al llarg de la seva història, fins i tot davant d’aquells que em van negar la seva confiança. Les consideracions que jo pugui fer en aquestes pàgines tenen, doncs, aquesta premissa, la del meu respecte i la meva iració. El panorama mediàtic actual és molt diferent del que hi havia a Catalu ny a als a ny

s vuitanta, quan TV3 va néixer. En les quatre dècades transcorregudes des d’aleshores s’ha eixamplat immensament l’oferta de la televisió convencional, han variat els gustos del públic, hi ha hagut salts gegantins de la tecnologia i, sobretot, s’ha produït l’eclosió de l’univers digital, s’ha globalitzat la producció i s’han fragmentat les audiències. Per tant, la primera cosa que cal advertir és que resulta tan impossible com infructuós intentar fer cap especulació sobre el present i el futur de la televisió pública catalana sense tenir en compte en conjunt el sistema audiovisual actual, que és tot un entrellat de televisió tradicional, webs, cinema, plataformes de distribució o d’intercanvi de vídeos, xarxes socials, etc. A efectes expositius dividiré aquesta addenda en tres apartats. En el primer tractaré d’explicar breument com és aquesta nova situació en què ens trobem ara. En el segon esbossaré els canvis de paradigma que preveuen els experts. I en el tercer aportaré uns quants apunts sobre allò que em sembla convenient, no ja perquè el futur sigui millor, sinó perquè aquest futur existeixi.

Un altre món

A finals de març del 2015 vaig fer un viatge al Canadà per visitar una filla meva, que hi resideix. En l’avió d’anada vaig estar llegint l’esborra ny de les primeres pàgines d’un informe que havia elaborat un comitè d’experts sobre l’evolució del consum televisiu. Eren els prolegòmens del Llibre blanc de l’audiovisual de Catalu ny a que el CAC començava a preparar i que veuria la llum un a ny i mig després. Allà, amb números freds i gràfics llampants, s’hi explicava com havia estat pujant de manera sostinguda la mitjana d’edat de les audiències de la

televisió a tot el món, i com la gent jove anava adoptant una actitud radicalment nova davant de les pantalles. Un cop ja insta l·l at a casa de la meva filla, quan vaig trobar la primera oportunitat vaig seure al sofà i vaig agafar el comandament a distància de la tele. Volia mirar algun informatiu de la CBC, la televisió pública canadenca, una cadena d’aquelles que sempre han inspirat confiança i que seria l’equivalent, allà, de la sacrosanta BBC britànica. Quan estava remenant el comandament, vaig sentir la veu de la meva filla, que des de la cuina em deia: —Què fas, papa? Això no és el comandament de la tele. De fet, no el trobaràs. Ens hem donat de baixa del cable, que ens costava 80 dòlars al mes. Ens hem fet de Netflix, que ens en val 9, i hem comprat una tauleta per veure Polònia i els partits del Barça. Immediatament vaig pensar: «Ostres, si això és el que estava llegint a l’avió!». Molt millor que amb tanta xifra, tenia explicat el fenomen allà mateix, en la vida diària d’una família formada per una parella de trenta i pocs a ny s i un vailet que aleshores en tenia dos o tres, en un país anglosaxó. Havien renunciat a la programació convencional de cent o doscents canals i havien comprat un nou utillatge que satisfeia millor les seves apetències de consum. També vaig pensar que érem a l’Amèrica del Nord i que allò ens arribaria a Catalu ny a amb uns a ny s de retard, com tantes altres coses. Aquí em vaig equivocar del tot. Quan dos a ny

s després es presentava el Llibre blanc, ja estava més que comprovat que aquella mutació de les pautes de consum televisiu s’estava produint també entre nosaltres. A més, el que havia començat sent una manera de fer dels joves s’estava enfilant àgilment per la piràmide d’edats. Sí, el públic de la televisió s’està envellint per moments. La seva mitjana d’edat ja sobrea, de llarg, els cinquanta a ny s. I en el cas de TV3 voreja els seixanta. Se ny ores i se ny ors, això són faves comptades. Així és la vida. Les persones i les coses neixen, creixen i moren. TV3 es morirà. Ho farà tant si es dedica a fer alta cultura com reclamava Antoni Tàpies com si les seves presentadores es posen vestits de lluentons. La qüestió és quant trigarà a fer-ho. Si pot tenir una tercera edat llarga i fecunda, o si convé aplicar-li l’eutanàsia per no veure-la patir. La velocitat dels fenòmens de la comunicació és clau, com de seguida explicaré, i no se’n pot controlar més que en una petita proporció. Però alguna cosa potser sí que es pot fer per canalitzar-los. I ja m’avanço a dir que jo, ara per ara, soc partidari de fer tot el possible per allargar la vida de la nostra televisió pública. Ara bé, cal tenir consciència que s’ha adaptar indefectiblement a unes noves circumstàncies, que són radicalment diferents de les que hi va haver en la seva naixença, per descomptat, però també de les que han estat presents en la seva vida adulta. Saber envellir és molt important. També per a una tele. Una de les coses sobre les quals es pot meditar és la sentència «no som res». O que som me ny s del que ens hem pensat en algun moment. Ara em refereixo de manera generalitzada a les televisions públiques. Unes quantes generacions hem viscut a Europa embolcallades pel model d’unes televisions públiques predominants.

Som fills de la BBC. Quan, el 1922, va néixer la British Broadcasting Corporation, aleshores només per ser una ràdio, el seu primer director general, John Reith, va formular la necessitat d’entendre-la com un servei públic, amb voluntat d’independència i pluralisme. A partir d’aquesta idea, més o me ny s, es va construir el model de l’audiovisual europeu. Val a dir que la Segona Guerra Mundial hi va contribuir. Al nostre continent la indústria i el sector es van estancar durant uns a ny s, mentre als Estats Units ja feia os de gegant. I quan se’n va voler fer la represa, era important disposar d’uns motors potents tant des del punt de vista de la producció com de la fabricació d’identitats polítiques i socials. Ara la diré ben grossa: fins i tot TVE, la televisió que nasqué franquista, va tenir el seu paper en l’evolució d’una societat deprimida i ancorada en el at. Aquest model, el del desenvolupament audiovisual a partir de, i al voltant de, la televisió pública, el portem al moll de l’os. Però això vol dir que les televisions públiques són ontològicament necessàries? No. Són contingents. És a dir, poden existir però també poden no existir sense que una hipotètica no existència signifiqui la fi de l’univers, i ni tan sols la fi d’un sistema de valors. Als Estats Units la televisió pública existeix, però és completament residual des del punt de vista de les audiències. I no a res. O sí que a, però estic segur que no és exactament per aquest motiu. O, una altra consideració: per què no ens hem plantejat mai la possibilitat de tenir una premsa pública? No, vade retro! La premsa pública la identifiquem amb les dictadures: n’hi havia a la Unió Soviètica (qui se’n recorda, del diari Pravda?) i n’hi havia a la Cuba castrista, per exemple. Ep, i també a l’època de Franco, quan es publicaven els periòdics del Movimiento, entre els quals a Catalu ny a hi havia Solidaridad Nacional, La Prensa i Los Sitios. Què fa, doncs, que ens esgarrifi sentir parlar de premsa pública i que, en canvi, hàgim abonat tant l’existència de ràdios i televisions públiques? Allò que deia: que som fills de la BBC. I que s’ha considerat que la influència dels mitjans audiovisuals era massa gran perquè els estats els deixessin a mercè dels capricis de la iniciativa privada i

dels mercats. Conformació d’identitats, control social, dirigisme... i alhora garantia de pluralisme, preservació de llengües, protecció de la cultura. A partir d’un cert moment, tanmateix, les altes i intocables torres de la televisió pública comencen a experimentar alguns moviments sísmics. A la ràdio el model no havia estat monopolístic, per regla general. Dic per regla general perquè, per exemple, a l’Espa ny a dels primers a ny s del franquisme Radio Nacional tenia el monopoli informatiu del mitjà i totes les cadenes havien de connectar-hi a l’hora del parte, que és com encara anomenaven les notícies radiofòniques a la postguerra. A la televisió sí que els monopolis de les cadenes públiques eren habituals, però es van anar acabant progressivament, a la Gran Breta ny a, a Itàlia, a França... i també a Espa ny a. A Espa ny a una mica més tard, per variar. Aquí les cadenes privades van començar el 1989, quan ja feia una dècada que a Itàlia hi ballaven les Mamma Ciccio de Berlusconi. Ara bé, el monopoli de TVE es va trencar uns a ny s abans, amb la irrupció de les televisions autonòmiques, Euskal Telebista i TV3. En aquests a ny

s de decalatge TV3 va trobar, com es diria ara, la seva gran finestra d’oportunitat. Crear TV3 amb Tele 5 i Antena 3 en funcionament hauria estat molt més difícil, si no impossible. A partir dels a ny s noranta comença, doncs, per a TV3 la llarga lluita per la supervivència. Una lluita tan heroica o més que la dels inicis i que, com he dit, mereix tot el meu reconeixement. Però una lluita que es fa encara més complicada amb els canvis profunds que experimenten el mercat audiovisual i la manera de consumir sons i imatges durant els darrers a ny s. Aquí és on som ara.

La bola de vidre

És evident que quan el 10 de setembre del 1983 en Joan Pera va saludar per primer cop l’audiència de TV3 ningú dels qui estàvem implicats en aquell projecte no podíem sospitar els canvis que s’esdevindrien en els a ny s següents. La informatització de les redaccions, per exemple. O la digitalització dels arxius. No havia acabat la dècada i ja resultava anacrònic que la primera raó per la qual se m’havia volgut fitxar hagués estat estudiar el funcionament del teletext! I tantes coses que han anat arribant després, com la fragmentació i l’envelliment de les audiències a què acabo de referir-me. Doncs bé, en el moment present ningú no està capacitat ni tan sols per entrellucar allò que pugui succeir d’aquí a deu a ny

s en l’àmbit de l’audiovisual. He dit deu a ny s? Baixo l’aposta: no sabem tampoc com seran les coses d’aquí a cinc a ny s, i encara tiro llarg. En un llibre titulat The vanishing newspaper, el catedràtic de periodisme nord-americà Philip Meyer va pronosticar el 2004 que al seu país s’imprimiria l’últim exemplar d’un diari de paper l’a ny 2043. Gent de l’ofici el va criticar durament per aquell mal avera ny . Meyer no va trigar gaire a etre en una conferència que probablement s’havia equivocat: i va dir que encara seria força abans, quan s’imprimiria el darrer diari! Els savis de la comunicació s’oloren coses que poden succeir en el camp de l’audiovisual en els pròxims temps. Algunes d’aquestes coses no té mèrit formular-les, perquè ja les comencem a tenir al damunt. Però en diuen d’altres que són ara per ara mers futuribles, si no formen part directament de l’univers de la ciència-ficció. Crec, modestament, que el més difícil no és tant endevinar quins fenòmens s’esdevindran, sinó preveure la velocitat amb què ho farà cadascun. Si ja és difícil presagiar quan desapareixeran els diaris impresos, com pot no ser-ho molt més encara saber com afectarà les nostres pautes com a consumidors audiovisuals la inte l·l igència artificial o la realitat augmentada? Perquè en aquest futur hi intervindran moltes variables, de signes i característiques ben diferents. Hi ha, òbviament, les variables tecnològiques, però també les econòmiques, les socials i les psicològiques. Com es configuraran les empreses audiovisuals del futur? Com es resoldrà des del punt de vista de la comunicació la tensió entre allò que és global i allò que és local? Es tendirà cap a un consum individualitzat de les imatges (a

la manera del que fan els adolescents a les seves cambres) o prevaldrà el sofà (i aquell «guaita què fan ara»)? Són tres preguntes entre dotzenes de possibles. Qüestions gens simples, però que contribueixen a un grau superlatiu de dificultat si s’entrecreuen totes i, sobretot, si es té en compte que cada fenomen, cada procés, trigarà a madurar o a esclatar un temps que actualment és imprevisible. La resultant de tot plegat és un galimaties incommensurable. Entre les previsions més generalitzades hi ha aquesta que deia de la fragmentació de les audiències. Queden molt enrere els temps en què a l’hora de l’esmorzar la gent comentava el programa d’en Puyal o les sospites sobre la mort de Laura Palmer a Twin Peaks, per no tirar encara més enllà i parlar de la «mamá del millón». Aquella televisió referencial, que creava cohesió o, si més no, recursos expressius generalitzats, ha at a la història. Ja no hi ha Rafeques que ens garanteixin un judici com cal. Els nous prescriptors es troben a les xarxes, i s’acullen a aquella calamitosa denominació d’influencers. Però ja n’hi comença a haver tants i la seva vigència és tan limitada que, segurament per sort, les seves influències són efímeres. És el mateix que a amb les sèries: durant un cert temps, i potser això encara dura, a l’hora de l’entrepà hi havia la possibilitat, alme ny s, de recomanar-se títols els uns als altres. Amb tot, cada vegada és més difícil, perquè la varietat de propostes es multiplica exponencialment i es va fent molt difícil abastar-les. Això no és ni bo ni dolent. Ha succeït el mateix amb la literatura i amb la proliferació de títols a les llibreries o als distribuïdors universals, i no per això s’ha acabat el gust per llegir. S’ha de prendre només com una dada que cal tenir en compte: les graelles de programació, amb les seves línies verticals marcant els dies de la setmana i les horitzontals indicant les hores, s’esmicolen per moments. S’està imposant, i més que ho farà, una nova llei dictada pel consumidor: «Allò que jo vull, quan jo ho vull i allà on jo ho vull». Però quant durarà encara i per a quines persones la idea sedimentada que si és diumenge i hem sopat veurem el 30 minuts? O quants a ny s encara estarem a l’aguait en aquells moments màgics en què es veu a la pantalla un rellotge que avança segon a segon fins a les nou per donar pas puntualment a l’afable imatge d’en Crua

ny es començant a explicar les notícies? «Jo ara les notícies les segueixo per internet», diu cada cop més gent. I ho diuen com si internet fos un mitjà de comunicació més, un de nou diferent del diari, o de la televisió, o de la ràdio. I, és clar, per afinar bé s’haurien de fer més preguntes. Per internet... vol dir a la web d’un diari? La web d’un diari preexistent en paper, o d’un nou diari digital nascut a la xarxa i per a la xarxa? Per internet rastrejant amb Google o amb un altre cercador? O potser a Facebook o en alguna altra xarxa social? I llegeixes les notícies que et vas trobant o tens una manera sistemàtica de buscar allò que t’interessa? Això, és clar, si només parlem de notícies. Perquè per internet es poden veure sèries, comprar tendes de campa ny a o pots de cigrons, jugar a Fortnite, pagar rebuts, lligar... Internet ha deixat de ser un mitjà de comunicació, si és que ho ha estat mai (que jo crec que no). Internet no és un mitjà, sinó un medi. Un medi en el qual molts de nosaltres ja hi fem vida, com la fem a l’atmosfera terrestre, o com la fan els peixos a l’aigua. Per cert, m’encanta un dibuix que vaig veure no sé on. S’hi veuen dos peixos enmig de les profunditats del mar, i un pregunta a l’altre: «Com està, l’aigua?». I l’altre respon: «I què coi és l’aigua?». Tenir en compte aquest canvi, transcendental en les nostres vides, és fonamental per intentar fer una aproximació preliminar a una exploració inicial per tot just començar a comprendre com evolucionaran els mitjans de comunicació, els que funcionaven com a «mitjans» i no com a «medis». Les capçaleres dels diaris tendeixen a difuminar-se en aquest oceà que és internet. Sovint ens comença a ar que trobem una cosa que ens interessa, hi accedim a través d’un enllaç i la llegim sense adonar-nos del mitjà que l’ha posat al gran torrent. La confiança que ens mereix una capçalera va quedant substituïda per la dels prescriptors que triem en les nostres xarxes socials. A través d’uns mecanismes que no són exactament els mateixos, però que tenen efectes similars, el paper de les cadenes de televisió va perdent força. Ho ha fet entre la gent jove i ho farà cada vegada més entre la gent més gran, entre altres raons perquè la gent jove creix. Els informatius televisius encara són el vaixell insígnia de moltes cadenes, entre les quals hi ha i de manera destacada TV3.

Però la tendència inexorable és que la gent cada vegada buscarà els seus propis paquets informatius d’acord amb els seus interessos o les seves necessitats circumstancials. Una de les coses que s’han d’anar veient és com es faran aquests paquets, i qui els farà. Poden ser temàtics: salut, economia, esports... O poden ser territorials, o generacionals. De moment encara procuren fer-los els mitjans, escrits o audiovisuals, en les seves webs i els seus serveis a la carta. Però van entrant a poc a poc, encara que fins ara amb algunes barreres legals, els agregadors de notícies, és a dir, majoristes que faran aquesta funció a l’engròs. Salvant les distàncies, allò que succeeix amb Amazon respecte al petit comerç. I no cal ser un geni de les ciències de la comunicació per entendre els perills que això comporta des dels punts de vista polític, cultural i lingüístic. Tot l’anterior serveix, sobretot, per a allò que fa referència a les notícies. Però succeeix d’una manera molt més generalitzada encara en l’accés a productes de ficció. Aquí l’empaquetament ve donat per les anomenades plataformes, tant les de distribució (com Netflix, HBO, Amazon Prime o Filmin) com aquelles denominades d’intercanvi, en les quals és possible que tant empreses o institucions com particulars hi facin reposició de producte (seria el cas, per exemple, de YouTube). Que aquesta manera d’aproximar-se a l’oferta audiovisual està gua ny ant terre ny a os de gegant ara ja és del tot obvi. La velocitat amb què ho estan fent ha sorprès i ha obligat a reaccionar tothom. I quan dic tothom ja no em refereixo només a les cadenes públiques o privades dels diversos països, sinó a les grans productores de cinema (incloent-hi les majors nord-americanes), que ja han començat a rendir-se a l’evidència i estrenen els seus productes directament a Netflix. Les plataformes han estat en aquests darrers a ny s com grans plaques tectòniques que han anat prenent posicions. Estem encara, i no se sap tampoc durant quant de temps, en període de moviments,

d’agrupacions, de fusions... Però tot sembla indicar que la concentració en unes grans plataformes-continents d’abast global acabarà fent-nos riure d’aquelles concentracions mediàtiques que temps enrere havien estat tan temudes i blasmades portes endins de les nacions estat. Com és suficientment conegut, a més, aquestes plataformes manegen uns algoritmes que combinen una quantitat incommensurable de dades dels consumidors, de manera que, amb el pretext de recomanar-nos allò que més s’adequa als nostres gustos, el que fan és encapsular-nos cada vegada més en unes esferes estanques de consum audiovisual, amb els consegüents perills d’empobriment cultural i d’impermeabilitat ideològica. Un cop més, mala peça al teler per als mitjans de comunicació que, per raons de les seves dimensions, no poden produir una ficció feta amb referents propis. M’he proposat no farcir aquestes pàgines de dades numèriques, però no em resisteixo a apuntar-ne una extreta del Llibre blanc de l’audiovisual: el cost de producció d’un capítol de Merlí era de 185.000 euros per episodi; el de la sèrie danesa Borgen, de 550.000 euros, i el de Joc de trons, de 10 milions d’euros.

Determinació política i imaginació

Em permeto insistir-hi: ens venen moltes coses al damunt, algunes de previsibles i d’altres que no ho són; però el que no és previsible en absolut és la velocitat amb què s’esdevindran. Això fa enormement difícil disse ny ar estratègies a mitjà i llarg termini per a l’audiovisual català. És summament complicat distingir què és important i què és urgent, i combinar sàviament aquestes dues magnituds. Pel que fa a TV3, està ben clar que el seu futur és incert. I no precisament per causa dels atacs que rep de manera sistemàtica i ben conjuntada des dels sectors que voldrien veure fetes miques la sanitat catalana, l’escola catalana i, no cal dir, els mitjans de comunicació catalans. Jo n’he vist de prop, de gent que perta ny

a aquest exèrcit. Si TV3 està en perill no és només per l’actuació persistent d’aquests elements, sinó perquè és una peça feble en el context del mercat global. Si de cas, l’existència d’agents destructors més aviat convida, de vegades, a defensar-la més enllà fins i tot de les pròpies conviccions. Un motiu més, per si en calguessin, per distanciar-se una mica del fragor de la política i procurar veure les coses amb suficient perspectiva. Ara per ara TV3 és una eina encara necessària, imprescindible. El millor argument per justificar aquesta afirmació és fer una mena de reducció a l’absurd i imaginar-nos com seria el paisatge de la comunicació social a Catalu ny a si ara, de cop, TV3 deixés d’existir. Als Estats Units el sol surt i es pon cada dia sense una cadena pública potent. Aquí el sol també sortiria i es pondria cada dia, però costa més imaginar el panorama, fins i tot si deixem a part el tema de la llengua. El CAC elabora cada a ny un informe sobre els compliments del servei públic per part de TV3, que per desgràcia té poca transcendència. Però puc donar fe que de la seva lectura se’n surt amb el convenciment de la necessitat que en tenim. En aspectes com la varietat de les veus que s’hi fan presents, el tractament de gènere o l’accessibilitat sensorial, per posar només tres exemples entre molts d’altres possibles, no hi ha color amb altres cadenes. Per tant, allò que deia al començament sobre si li calia una senectut productiva o una mort sobtada era més una argúcia dialèctica que altra cosa. Tanmateix, Televisió de Catalu ny a no pot deixar de tenir present tot el seguit de canvis que es produeixen vertiginosament en el món de la comunicació. I aquests canvis presenten algunes paradoxes que mereixen una especial consideració. D’una banda, assistim a una tendència a la disgregació de les audiències i a la individualització del consum de productes audiovisuals. Però també és cert que els mitjans de comunicació, a través de les seves webs i d’altres mecanismes, s’afa

ny en a construir comunitats virtuals. Això potser es veu més clar en el cas dels mitjans locals, que s’aferren a referents pròxims com són un equip d’handbol, una determinada producció agrària o qualsevol element que contribueixi a la cohesió. Aquí potser hi ha un bon camí per córrer, perquè TV3 al cap i a la fi, i malgrat la seva perspectiva universalista, en el conjunt del món mundial no deixa de ser una televisió «relativament» local. De fet, les tan reeixides experiències del Club Super3 o de La Marató han incidit en aquesta línia de creació de comunitat. L’espectador és alguna cosa més que un televident iu perquè a a sentir-se membre d’una co l·l ectivitat. Penso que potser es podrien recuperar algunes idees antigues, i segurament utòpiques, sobre participació de les audiències per generar noves dinàmiques en aquest sentit. La televisió connectada (és a dir, l’aparell receptor amb accés a internet) ofereix unes possibilitats tecnològiques immenses pel que fa a una possible irrupció dels usuaris com a subjectes actius. És cert que en un país en què el vot electrònic encara ens fa l’efecte que és una perspectiva llu ny ana això pot sonar a música celestial. Però aquesta bidireccionalitat (o, més encara, la multidireccionalitat) és, al meu entendre, una de les coses que poden començar a anar de pressa en un termini més curt del que ara ens sembla, i cal estar alerta per aprofitar-la al màxim, i no només per a nous sistemes de comptatge d’audiències, sinó per convertir aquestes audiències en comunitats participatives. Una altra paradoxa és la que es refereix al target, és a dir, al sector social al qual es pretén arribar. En la seva època fundacional no hi havia gaires dubtes sobre això: l’objectiu eren els aleshores sis milions d’habitants de Catalu ny a i, de propina, els que poguessin veure TV3 al País Valencià o les Illes. Això, desgraciadament, ara és una quimera. És veritat que TV3 continua sent, i segurament continua havent de ser, una televisió de les anomenades «generalistes», però el joc de l’oferta i la demanda obliga a triar. Per no anar

amb embuts: penso que si TV3 els darrers a ny s ha presentat un determinat biaix ideològic o polític, en el sentit d’aparèixer com una cadena procliu a l’anomenat Procés, no ha estat tant per imposicions governamentals sinó més aviat per raons de mercat. Voler acontentar tothom podia traduir-se en anar baixant graons en el rànquing de les audiències. La manera de mantenir el lideratge (si més no com a cadena, perquè si es compta en termes de grups empresarials Televisió de Catalu ny a no ho és, de líder) era conservar i consolidar un sector determinat de l’espectre polític. I això pagant un preu molt alt: etre que es deixava fora de la «comunitat» uns altres sectors que, per raó de llengua o d’ideologia, ara ja són molt difícils de recuperar. Hi ha cap alternativa? Fa de mal dir. Però jo soc de l’opinió que s’ha de trencar el mur creat, costi el que costi. TV3 s’ha gua ny at un prestigi. A la seva escala, és allò que certa terminologia en diu un legacy media, és a dir, un mitjà consolidat i que juga a la divisió dels grans, amb els perills que això comporta de conformisme, però també amb el que té d’avantatjós davant dels sectors de públic que busquen valors segurs. En aquest sentit, crec que hi ha una possibilitat raonable d’expandir la «comunitat», o de substituir-la en part per una d’espectre més ampli. Qualitat, qualitat i qualitat, sense concessions. Eixamplament del ventall. I s’ha de fer de manera rotunda i notòria. Aquesta idea del mitjà-comunitat em sembla també suggestiva a l’hora de pensar què es pot fer amb el públic infantil i juvenil. Aquest sí que és un autèntic paradís perdut. Els temps en què el Super3 era imbatible queden llu ny . I no perquè les coses s’hagin fet malament, que s’han fet molt bé. L’InfoK, sense anar més llu ny

, és un programa absolutament modèlic en el seu gènere i està a l’altura del millor que es fa a Europa en el camp de la informació adreçada a públic menut. Però s’ha perdut pistonada per una raó eminentment econòmica: no hi ha diners per adquirir les sèries de dibuixos o de ficció que més bona entrada tenen ara en les audiències infantils. Després en parlaré una mica, dels recursos financers. Aquí m’afa ny o a dir que aquest flanc hauria de comptar-se entre els prioritaris, sobretot perquè hi queda compromès el futur de la llengua. Però més enllà dels continguts, s’ha de mantenir a tota costa i aprofundir fins allà on calgui aquesta idea de pertinença i de participació activa. El mateix a amb la franja dels teens. L’èxit de sèries com Polseres vermelles o Merlí demostren que val la pena «invertir» en la producció especialment adreçada a aquest target. I aquí potser, més que per a cap altre segment generacional, cal posar tots els esforços a abordar-lo per terra, mar i aire, expressió que en termes mediàtics, ara, vol dir usar totes les possibilitats que dona l’activitat transmèdia. Al «Decàleg per a l’Audiovisual de Catalu ny a» formulat per l’Acadèmia del Cinema, el Clúster Audiovisual i la Plataforma per la Llengua un dels punts forts és la creació d’un canal juvenil. Ara parlar de «canal» ja es queda curt. De fet els mateixos experts d’aquestes institucions pensen en una «plataforma». Si encara es vol albirar un futur possible per als mitjans de comunicació en català, una plataforma transmediàtica que no es descuidi de cap dels nous hàbits de la joventut, és efectivament el camí que caldria recórrer. Cal no oblidar, de tota manera, que TV3 no és l’única televisió pública de Catalu ny a. S’ha d’apreciar l’existència d’altres cadenes que també fan el que poden per subsistir. Les televisions locals o comarcals estan ja aplegades a la Xarxa Audiovisual Local (XAL), i TV3 hi ha començat a establir algunes sinergies, que podrien ser més grans. Les televisions de mida municipal van sofrir un cop mortal quan es va disse

ny ar el mapa de la TDT i, per limitacions tecnològiques que ara serien perfectament superables, se les va obligar a associar-se en unes demarcacions comarcals que no acaben de satisfer ningú. Així s’està malmetent un tresor, el de l’anomenada televisió de proximitat. Ara les televisions petites es reinventen buscant un sojorn a internet. Però el potencial hi és. O, més enllà de les suspicàcies polítiques, té sentit que Betevé, la televisió municipal de Barcelona, estigui també patint per la seva supervivència? Ja sé que cridar «unitat, unitat!» a aquestes altures a alguns els pot semblar naïf. Però, de debò, o es fa l’esforç d’aplegar massa crítica tant pel que fa a la producció com pel que fa al públic, o tothom s’anirà ensorrant lentament de manera irremeiable. La reflexió es pot fer extensiva també a una altra televisió pública que opera a Catalu ny a. Sí, sí, em refereixo al circuit català de TVE. Aquí potser encara és més difícil pensar en una cola d’impacte, i en la possibilitat d’aplicar-la en la situació actual. Però si en un moment en què el context polític també era espantós es va aconseguir crear aquell Canal Olímpic co l·l aboratiu, no es podria temptejar ara la possibilitat d’alguna iniciativa concurrent? Això per no parlar de la sempre necessària, i mai ben assolida, aliança i reciprocitat amb les televisions corresponents del País Valencià i de les Illes. La plataforma Bon Dia Televisió, impulsada conjuntament per la corporació catalana i l’ens balear, és una teia que i l·l umina un camí, però, després de tants a ny s, encara queden molts revolts per arribar a la terra promesa de l’espai català de comunicació, el concepte formulat pel meu amic Josep Gifreu quan TV3 encara era a les beceroles. Legisladors, governants, directius, acadèmics i qui s’interessi per la nostra

televisió i/o per l’esmentat espai comunicatiu no tenen altre remei que prendre consciència de la situació realment delicada en què es troba TV3. I, si no són dels partidaris de preparar-li el llit mortuori, han d’actuar amb decisió i posar en joc tot el que sigui necessari per donar-li oxigen i vetllar de debò, no només amb discursos postissos, perquè continuï acomplint les seves missions primigènies, que són bàsicament prestar servei públic i mantenir el vigor de la llengua catalana (que en el cas que ens ocupa són dos encàrrecs que se solapen). Pel que fa al servei públic, una qüestió eternament pendent és la definició de l’abast d’aquest concepte i la tria dels paràmetres per mesurar-lo. Però, en qualsevol cas, em sembla fonamental fer una distinció entre mitjà públic i servei públic. Un problema que tenim és que s’ha confiat la prestació del servei públic de manera exclusiva als mitjans públics. Els legisladors no han vist —o si ho han vist no han pogut fer-hi més— que els mitjans públics podien esllanguir-se, i que el que s’hauria d’haver exigit és que els mitjans privats també assumissin la seva quota de servei públic. En altres paraules: «Vostè vol una llicència per emetre? Molt bé, doncs ha de dedicar tantes hores per setmana a fer un cert tipus de programes, sota unes determinades condicions de pluralisme, en uns determinats horaris. I ha d’emetre tantes hores en català». I si no, no hi ha llicència. Això succeeix en part a la ràdio, en què el mercat també fa el seu paper en aquest àmbit, però s’esdevé en un grau menor a la televisió. I no a gens ni mica, com és prou sabut, en les televisions d’abast estatal, protegides per una legislació que els permet fer exactament el que volen. Si això no canvia, el perill, pel que fa a la prestació de servei públic, és que al final ens quedem sense bous ni esquelles. Aquesta situació és reversible? Sí i no. Ho seria només si existís una cosa bàsica que es diu poder polític. No dic quant. Suficient poder polític. D’altra banda, la supervivència de TV3 no es pot aconseguir de franc. Tant la mateixa cadena com la indústria de la qual temps era temps se suposava que havia de ser motor requereixen finançament. Millor dit, requereixen que hi hagi una correspondència adequada entre els tres elements d’aquest trinomi: objectius per assolir, fonts de finançament i costos de producció. Demano disculpes per dir aquesta obvietat, però és que de vegades sembla que hi hagi algú que no la vulgui entendre, o que la vulgui dissimular. Què se li pot exigir ara, a TV3: mantenir els índexs d’audiència tant sí com no? Alimentar tot el sector audiovisual català? Anar fent xup-xup? Depèn del que ens hi vulguem gastar, o del que ens hi puguem gastar. Una altra qüestió és la manera de pagar-ho, tenint en compte que la mamella de la publicitat està molt exhaurida. Els ingressos per aquest concepte han baixat molt per dos motius principals: el desplaçament dels

anunciants cap a altres s més dinàmics i una mena de dúmping que poden fer les cadenes privades que operen a tot l’Estat. Així doncs, cal recórrer directament al pressupost públic? O és imaginable encara la imposició d’un cànon? Sigui com sigui, els poders públics catalans han de prendre consciència que la televisió necessita diners, i no pas pocs. Sí, ja ho sabem, com en necessita la sanitat, i l’ense ny ament, i la cultura, i la policia... Pel que fa als costos, aquí hi ha unes altres decisions polítiques per prendre, i no són senzilles. Si no es vol que TV3 faci un pet, s’ha de reduir dràsticament la seva estructura. Soc conscient que dient això faré de tot me ny s amics, però crec que és inqüestionable que un dia o altre algú haurà de posar el dit a la nafra. No és sostenible una empresa que dedica a pagar al personal el 60 % de les seves despeses d’explotació. I els primers que haurien de ser conscients d’això són els treballadors i els seus representants. En tot cas, el tema financer, aplicat amb visió àmplia al conjunt de l’audiovisual, s’ha d’afrontar amb decisió i amb transparència. I sense deixar de tenir present que la disponibilitat pressupostària també depèn de si es disposa de poder polític. No dic quant. Però suficient poder polític. Quant a la llengua, podria repetir aquí un argument ja usat anteriorment. Hi ha força gent que s’esquinça les vestidures per les errades ocasionals. Però podem imaginar-nos on seríem ara si no hagués estat per TV3 i Catalu ny a Ràdio? Hi ha comitès de savis que ara tornen a alertar sobre la feblesa extrema en què torna a trobar-se la llengua catalana. També n’hi ha d’altres que diuen que no n’hi ha per a tant. Jo no soc ningú per saber qui té més raó. Però darrerament he llegit coses que m’han transportat al Manifest d’Els Marges de l’a ny 1979, aquell titulat «Una nació sense estat, un poble sense llengua?». Com a mínim, la primera part del titular continua sent certa. I, en tot cas, que la llengua

catalana no ha arribat a un nivell suficient de normalitat és un fet que sí que subscriu la gran majoria de catalanoparlants. Doncs bé, per fer salts endavant, o alme ny s no fer-ne enrere, ara ja no es pot dir «i si muntem una tele?». En aquest assumpte, el lingüístic, és on més pes té el raonament fet anteriorment en el sentit que la situació ja no es pot analitzar només en clau d’uns mitjans concrets, sinó atenent al conjunt de fronts que té obert l’àmbit audiovisual a casa nostra. aré per alt, doncs, l’avaluació del grau de correcció o de puresa del català que actualment se sent a TV3 per referir-me a dos d’aquests fronts: el doblatge i la presència del català en els assistents de veu. Quant al doblatge, em consta que per part del govern català hi ha hagut una política mantinguda d’abocar recursos a aquest menester. Per descomptat, aplicats directament o indirectament a productes que exhibeix TV3, però també a pe l·l ícules i sèries que tenen com a destinació les sales de cinema o les plataformes de distribució de vídeo. Ara bé, hi ha dos problemes sobre la taula. L’un és el de les condicions econòmiques en què treballa el sector, que fa que la feina sigui cada vegada més estressant i que, poc o molt, se’n ressenti la qualitat d’una producció que havia tingut a ny s enrere uns nivells irables. L’altre problema és que no s’acaba d’aconseguir que tot allò que se subvenciona i tot allò que es dobla després arribi oportunament al lloc on ha d’arribar, perquè les plataformes en olímpicament d’incloure les versions catalanes dels films o bé perquè a les sales d’exhibició es residualitzen escandalosament. Tanmateix, la demanda existeix. Són majoria els catalans que voldrien disposar de pe l·l ícules i sèries en català si les tinguessin a l’abast. La Direcció General de Política Lingüística ha fet estudis que així ho certifiquen clarament. I no tot són males notícies. Per exemple una de bona és, encara que potser no suficientment

coneguda, l’existència d’una plataforma com Filmin, que ofereix unes quantitats cada cop més apreciables de pe l·l ícules i sèries de tots els gèneres en versions originals, subtitulades i/o doblades al català. I també s’ha d’afegir al plat de les novetats positives el fet que, després de fer-se pregar força, Disney Plus hagi tingut tot un gest: Soul, la primera pe l·l ícula que Disney Plus ha portat directament a la plataforma sense que ni tan sols hagi estat estrenada a les sales, es va poder veure ja en català des del primer dia que va estar a l’abast. A més, tenim la sort que la visibilitat de l’opció és força clara, pel fet que «català» és una llengua que en ordre alfabètic a per davant de moltes altres... L’altra gran qüestió és la dels assistents de veu. Els experts asseguren que el nostre futur immediat a per aquests personatges que, amb un timbre de veu més o me ny s agradable, interactuen amb nosaltres des dels cercadors o que, si més no, són capaços d’escoltar-nos. Des de fa un temps n’hem sentit parlar molt. L’Alexa, d’Amazon; el Siri, d’Apple, el Google Assistant... També en aquest front una fita recent pot marcar un abans i un després. En aquest cas, l’empenta s’ha donat des del Departament de Polítiques Digitals i istració Pública, i l’invent porta el nom d’Aina, en homenatge a la primera directora general de Política Lingüística, Aina Moll. En els darrers temps hi ha hagut avenços significatius però tortuosos per aconseguir que els robots aprenguessin català primer i els donés la gana de fer-lo servir després, amb major o menor èxit segons els casos. Especialment remarcable és la iniciativa impulsada per Softcatalà, que busca proporcionar recursos informàtics lliures: promou la collaboració dels catalanoparlants amb el Common Voice de Mozilla a fi de crear un corpus suficient de fragments de veu perquè les màquines puguin aprendre el català com ho han fet amb altres llengües. Ara bé, davant de les incerteses o de les insuficients velocitats de totes aquestes incorporacions, el govern català ha decidit tirar pel dret i garantir l’existència d’un gran banc de veu que pugui fer de subministrador general, aquesta eina Aina a què em referia. Finalment,

l’objectiu d’aquest conjunt d’accions, unes d’institucionals, altres de populars, és que la llengua del país no es quedi sotaposada en el medi informàtic en què tots estem immersos. És la mateixa actitud que va fer possible que la Viquipèdia en català fos ben aviat una de les més nodrides del planeta. Per cert, un dels seus grans impulsors, l’activista cultural Àlex Hinojo, va ser qui, a propòsit dels assistents de veu, va fer famosa la idea que ell volia poder parlar català amb la torradora de pa. L’anomenat internet de les coses farà possible d’aquí a quatre dies les interaccions més impensables entre els humans i els objectes. Aquesta manera d’expressar una legítima reivindicació va provocar molta befa entre aquells clàssics sectors que sempre estan disposats a me ny stenir o ridiculitzar tot el que té que veure amb el català. Hi ha històries que es repeteixen! La torradora d’Hinojo s’ha convertit ja en un clàssic. Quaranta a ny s després, els catalans podran veure amb naturalitat que aquest humil electrodomèstic enraoni en català, la mateixa amb què van assumir que ho fes la família Ewing de la sèrie Dallas. Per crear TV3 i Catalu ny a Ràdio va fer falta la determinació d’un govern, una bona dosi d’audàcia i molta imaginació. Aquestes tres factors es van concentrar en uns objectius que aleshores eren clars. Ara tot és més dispers, més fluid, més volàtil, com marquen els signes dels temps. Però, finalment, per conservar i potenciar l’audiovisual català continua sent necessari exactament el mateix, una energia obstinada per part del govern i superlativa creativitat per part de la gent del sector. Ah, i ho repeteixo per tercer cop: també poder polític. No dic quant. El suficient. Que, per descomptat, no és ni de bon tros el que Catalu ny a té en aquest moment.

Cristina Fabregat obrint l’emissió especial del 20 de novembre de 1983. Al seu costat, un maniquí amb un dels eslògans promocionals que va fer servir TV3: «Sabia que vindries».

Diego Armando Maradona, entrevistat al Camp Nou a l’emissió inaugural de TV3, el 10 de setembre de 1983, va fer un missatge de benvinguda a la nova cadena catalana.

Imatges del Telenotícies Migdia, conduït per Salvador Alsius i Mònica Huguet. A dalt, el moment de donar pas a la informació esportiva, a càrrec d'Isabel Bosch. A baix, una de les connexions amb la Redacció, des d'on Albert Viladot donava les notícies d'última hora.

Maria Gorgues presentant la notícia que va obrir el primer telenotícies, el 16 de gener de 1984.

Lluís Diumaró, conductor en solitari de les primeres edicions dels telenotícies dels caps de setmana.

Mari Pau Huguet en la seva intervenció a TV3 com a conductora de continuïtat.

Isabel Bosch, conductora d’esports a la primera etapa del Telenotícies Migdia.

Els presentadors i els logos dels programes de la primera graella de TV3: Jaume Figueras (Cinema 3), Elena Posa (Estoc de pop), Eduard Berraondo (Gol a gol) i Josep del Hoyo (Curar-se en salut).

Primera nit de Cap d’A ny a TV3. Maria Gorgues, Àngel Casas i Sílvia Munt, just després de les campanades, desitgen un bon a ny 1984.

Les mostres d’afecte dels teleespectadors en els primers temps de la cadena eren constants i es canalitzaven de moltes maneres. N’és una mostra aquest dibuix enviat per un nen, Oriol Solà, a l'autor d'aquest llibre. (Arxiu de l'autor.)

TV3 a les portades dels diaris. A dalt, l’exclusiva de la detenció del Vaquilla, amb les imatges ofertes per TV3 a la portada d’El Periódico. A baix, el suplement dominical de l’Avui es fa ressò de la representació d'Els Pastorets que van fer els presentadors de la cadena (vegeu-ne més fotos a la pàgina següent). (Arxiu de l'autor.)

Representació d'Els Pastorets el Nadal de 1984 a l'Àngel Casas Show.

Àngel Casas fent d’arcàngel Sant Miquel.

Els dimonis (Salvador Alsius, Eduard Berraondo i Eduard Boet) envoltats de les fúries de l’infern.

Salvador Alsius, de vegades conegut com a «l’home dels sants», fent de Satanàs.

Josep Maria Bachs i Enric Calpena fent de Rovelló i Lluquet respectivament.

Els vuit pecats capitals. Maria Gorgues (d’esquena), Elena Posa, Isabel Bosch, Lluís Diumaró, Àngels Barceló, Mònica Huguet, Cristina Fabregat i Imma Pedemonte (asseguda).

Com TV3 no hi ha(via) res Salvador Alsius

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Disse ny de la portada, Planeta Art & Disse ny Imatge de la portada, © Xavier Torres-Bacchetta

© Salvador Alsius Clavera, 2021

Les imatges que no tenen un esment de copyright al peu són propietat del Departament de Documentació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

© Raval Edicions, SLU, Pòrtic

Av. Diagonal, 662-664 08034 Barcelona www.portic.cat

Primera edició en llibre electrònic (epub): març del 2021

ISBN: 978-84-9809-493-0 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Newcomlab, S. L. L. www.newcomlab.com