Les Rollettes. Un, Dos, Tres... Equip! ob3

Índex Coberta Sinopsi Portadella 1. L’equip creix 2. No és un lloc per trobar nòvio 3. Una confessió al vestidor 4. Intercanvi de papers 5. Croissants i secrets 6. Les coses dolentes s’encomanen 7. Un accident sense culpables 8. Un Nadal solitari 9. Any nou... vida nova? 10. De germana a germana 11. L’art de demanar perdó 12. La màgia del gel 13. Un càstig i una promesa 14. Un, dos, tres... equip! 15. L’hora de les Rollettes Crèdits

SINOPSI

Però elles no comencen els entrenaments gens contentes... L’Andrea i la Júlia també s’hi han apuntat! Què estaran tramant? A més, aquest a ny volen demostrar a la seva entrenadora que estan llestes per competir. Però els malentesos, les discussions i picabaralles apareixeran per primer cop a la pista... Estaran les Rollettes preparades per ser un equip?

Un, dos, tres… equip!

Laia Soler i Mili Koey

1

L’equip creix

—No pot ser. La felicitat de la Lira es va fer miques en el moment en què va començar a patinar a la pista d’entrenament. Va frenar de cop i va mirar l’Amèlia, que l’havia agafat de la mà instintivament. Mirava la Lira sense parpellejar, com la Jimena i la Gala, esperant una explicació que en realitat no els podia oferir. —Què hi fan aquestes, aquí? —va xiuxiuejar la Jimena, travessant amb la mirada les dues noies que xerraven amb l’Alena a un costat de la pista per aprofitar l’ombra del poliesportiu. L’Amèlia amb prou feines va murmurar, amb un fil de veu: —I per què porten patins? La Lira va encreuar els braços. Es negava a fer un pas més —o un impuls, en aquest cas—. Des que havia començat el curs, havia après que de vegades s’havia de deixar sorprendre per la vida (al cap i a la fi, qui li hauria dit que començaria l’insti muntant un club de patinatge artístic?), però allò era massa. Quina classe de broma de mal gust els estaven gastant? Se suposava que el primer entrenament de les Rollettes seria especial. Feia quinze dies que esperaven impacientment aquell moment, des que havien gua ny at la votació. Si hagués estat per les Rollettes, haurien començat l’endemà, però l’AFA no tenia cap pressa. «Heu d’aprendre a ser pacients», els va dir el Samuel, el director, mentre obria la porta del despatx, convidant-les a marxar. Per a elles, era una manera de dir que els adults només s’espavilaven quan els interessava, i

estava clar que, a ell, el club de patinatge li importava ben poc. Feia dues setmanes que esperaven aquell dia, en què per fi es convertirien en un club de veritat, i en canvi... es van trobar allò. La Lira no s’hauria imaginat mai, ni en el pitjor dels malsons, que l’Andrea i la Júlia s’apuntarien al club. I allà estaven, parlant amb l’Alena com si res. Un mal pressentiment li va remoure l’estómac. O més aviat una certesa, perquè amb aquelles dues a la pista, res no podia sortir bé.

La Mina, la Marta i l’Eloi devien pensar el mateix, tenint en compte les males cares que posaven. La Lira els va veure de llu ny , sota una porteria, xerrant en rotllana. Tampoc semblaven gaire contents per aquella sorpresa. Va travessar l’Alena amb la mirada. És que no tenia res a dir? Per què somreia com si l’Andrea i la Júlia fossin uns angelets? —Som-hi, noies! —va cridar, en adonar-se de la presència de la Lira i les altres. Tot seguit es va girar i va xiular per avisar la resta de l’equip—. Vinga, veniu! Comencem! Les quatre amigues es van mirar, mig dubitatives mig enfadades. L’Amèlia va ser l’única que es va atrevir a preguntar, en veu baixa, allò que totes pensaven: —Què fem? No hi va haver cap resposta. La Jimena va posar els ulls en blanc i va fer una expressió fastiguejada i, també, resignada. Com si poguessin triar. L’Andrea i la Júlia les esperaven amb un somriure tan ample que la Lira no va poder evitar mirar-se els patins, només un segon, durant el qual va dir-se que estava paranoica. Però, per ser justos, en tenia motius. No seria la primera vegada que l’Andrea toquejava els patins a les Rollettes i els intentava amargar la vida. —Què hi feu, aquí? —va dir la Jimena, quan les va tenir al davant, sense dissimular el fàstic que sentia ni preocupar-se perquè l’Alena el detectés. La Jimena va ignorar les expressions de reprovació de les seves amigues. Va clavar els ulls en l’Andrea i la Júlia, que la miraven com si no haguessin trencat mai un plat. Així i tot, la Júlia no era tan bona actriu, i quan va parlar ho va fer amb una certa hostilitat:

—El mateix que tu. L’Andrea es va limitar a dibuixar un somriure desafiant. La Lira va observar la resta de l’equip. Eren molts més del que s’havia imaginat quan van acabar l’exhibició, aquella desastrosa actuació que preferia no recordar; tret del Dani, que es va afa ny ar a anunciar que ava del club el mateix dia que el van aprovar, totes les Rollettes que havien viscut el gran desastre (o com elles l’anomenaven, el Gran Boicot), hi continuaven, i a cap no li feia gràcia haver-lo de compartir amb aquelles dues. Ni tan sols els més nous —la Maria i la Laura, de 2n B, i el Xavi, de 1r A— les miraven amb bons ulls. Al cap d’un mes, l’Andrea ja s’havia gua ny at una reputació a l’insti, com sempre havia volgut..., però no la que volia. Després de l’exhibició de les Rollettes, el rumor que la pèl-roja baixeta de primer havia boicotejat el grup de patinadores s’havia estès com la pólvora, i al final no va resultar tan divertit com s’havia imaginat. Els compa ny s no li van donar copets a l’esquena ni es van burlar amb ella de les Rollettes, només hi va haver males mirades pels adissos i grupets parlant en veu baixa, que callaven quan ella o la Júlia, la Tània o la Rebeca s’hi apropaven. —Noies, deixeu els temes personals fora de la pista —va dir l’Alena, amb una veu autoritària que no encaixava gaire amb aquells cabells blaus estil pixie—. Aquesta és la pri... —Sí, home, gairebé ens maten! —va etzibar la Jimena, incapaç de creure el que estava escoltant. Deixar els temes personals fora de la pista? El problema, precisament, és que elles eren dins la pista! Ni l’Andrea ni la Júlia hi haurien d’haver anat, no després del boicot. Encara es penedia de no haver-ho explicat al director, i que l’Alena fes veure que tot anava bé li feia perdre la paciència. No

estava disposada a callar un altre cop. —Que exagerada! —va contestar la Júlia, posant els ulls en blanc. —Ho veus? No es preocupen ni de negar-ho! Van ser elles, Alena, no poden entrar a l’equip! —Jo no ho vaig fer —va bufar l’Andrea. —Ni jo —es va afa ny ar a aclarir la Júlia—. He dit que ets una exagerada perquè ho ets… Ho sou. Però si ni tan sols us vau fer mal! La Jimena va obrir els ulls i va fer un pas amenaçador cap a ella. —Aleshores si et clavo una empenta i no et fas mal, no a res, oi? La Júlia va intentar tirar-se enrere, però havia oblidat que duia els patins posats i va ensopegar. Hauria caigut si no hagués estat per l’Andrea, que la va caçar al vol i la va ajudar a recuperar l’equilibri. —Prou, noies! No vull baralles —va exclamar l’Alena, en un to tan agressiu que ningú es va atrevir a obrir la boca—, ni insults ni violència de cap tipus. Si aquesta és la mena d’equip que voleu, jo agafo la porta i me’n vaig, eh? Va ejar la mirada per les Rollettes, que van assentir l’una rere l’altra, sense gaire convicció. —Ara sembla la meva mare... —va xiuxiuejar la Jimena a la Gala, en veu baixa. L’Alena la va mirar arrufant les celles, com preguntant-li què havia dit. La Jimena es va aclarir la gola i va abaixar el cap. L’Alena va mirar el grup una darrera vegada i quan estava a punt de parlar, la Mina va alçar la mà. —Però... L’Alena la va interrompre.

—No vull «peròs», tampoc. Si heu vingut a barallar-vos, us desitjo sort per trobar una altra entrenadora i me’n vaig, d’acord? Però si voleu aprendre a patinar, em quedo. Vosaltres decidiu —va dir, amb dotze parells d’ulls clavats en ella. Quan va callar, totes van serrar els llavis. Aquell to no etia cap queixa, i tot i que les mirava esperant una resposta, ningú es va atrevir a parlar—. I doncs? El grup va creuar les mirades i, de tots els presents, va ser l’Eloi qui va parlar, amb una veu ferma i clara. —Volem patinar. Ja estava tip de tanta discussió. Seguint els consells de l’Amèlia, havia convençut els seus pares perquè li compressin uns patins d’artístic, i es moria de ganes d’estrenar-los. —Aquesta és la resposta que esperava —va respondre l’Alena, desitjant començar d’una vegada l’entrenament—. Hem vingut a ar-ho bé, d’acord? No us hi jugueu res, així que centreu-vos en vosaltres mateixes i gaudiu. —Això vol dir que no competirem? —va preguntar l’Andrea, fingint sorpresa. L’Alena va arrufar les celles. —Això... —Va mirar el grup, provant de trobar les paraules adequades—. No m’ho havia plantejat. Vosaltres voleu competir? La Lira va sentir com se li desencaixava la mandíbula per la sorpresa. L’Alena no ho devia preguntar seriosament. Però si no sabien fer gairebé res! És clar que la Lira volia competir, ballar enmig d’un poliesportiu ple de gent una d’aquelles córeos tan guais que veia a YouTube, però... només eren somnis. La realitat era que... —Estan massa verdes! —va engegar l’Andrea, robant les paraules a la Lira sense voler—. I mireu on ens entrenem, no tenim ni una pista de veritat! Els clubs escolars que competien tenien preferència a l’hora d’assignar els espais d’entrenament, així que els clubs de futbol, bàsquet i handbol s’havien repartit les hores de les millors pistes i del poliesportiu. Les Rollettes no havien pogut escollir. Els havia tocat la pista que hi havia al costat del poliesportiu, bastant

més petita que les altres. I a sobre l’haurien d’escombrar cada dia abans d’entrenar-se, com havien de fer al parc. A l’Andrea no li faltava raó, però no tenia dret a dir-ho, i encara me ny s en aquell to condescendent. —Escolta, tu, que aquesta té l’axel! —va cridar la Jimena, asse ny alant l’Amèlia, que s’hauria posat vermella com un tomàquet si no hagués estat tan concentrada a mantenir la calma. La paraula «competició» li provocava taquicàrdia. Un xiulet agut i molest va ressonar dins el poliesportiu. —Us voleu federar? —va tornar a preguntar l’Alena. L’única que estava prou preparada per respondre aquella pregunta i que ho tenia clar era l’Amèlia, i no s’atrevia a fer-ho. Només de veure la brillantor als ulls de la Lira i la Jimena ja sabia que no diria el que esperaven escoltar. —Sí, però... —va començar la Lira, dubitativa. —No és massa aviat? —se li va avançar la Mina. La Lira va assentir, i l’Alena va somriure. —Només us pregunto si voleu competir. Teniu raó, encara és aviat —va dir, i quan va veure el somriure fanfarró de l’Andrea, va afegir—: i no es tracta que estigueu massa verdes. Es necessita molt de temps i molts entrenaments per poder muntar una bona coreografia, no n’hi ha prou amb un mes. Aquest a ny ja anem tard, però ens ho podem plantejar de cara a la temporada que ve... L’Alena va deixar la idea suspesa en l’aire. L’Amèlia va respirar profundament,

intentant ignorar-la. Competir no era una possibilitat per a ella, ja ho havia deixat molt clar. Va sentir la temptació d’aixecar la mà i recordar-l’hi, però al final va preferir no fer-ho, perquè al cap i a la fi aquell a ny no competirien. No calia preocupar-se... de moment. —Doncs jo vull competir —va contestar la Jimena—. A més, potser així ens donen una pista decent per entrenar-nos... —I jo —va dir la Lira, i de seguida va aclarir, en veu baixa—: Però l’a ny que ve. La Mina va alçar la mà dreta, mentre amb l’esquerra feia gestos a la Marta perquè s’hi afegís. —Jo també —va dir la Mina—. A més, si competim, ens hauran de deixar entrenar al poliesportiu. Amb això n’hi va haver prou per convèncer la Maria i la Laura. —Doncs jo no us portaré la contrària, no? —va exclamar la Gala, encantada de comprovar que les seves amigues no tenien por de res—. Som un equip. Aquelles paraules van travessar l’estómac a l’Amèlia, que va ajupir el cap, provant d’amagar-se rere alguns blens de cabells que no haurien pogut tapar ni uns minsos brins d’herba. Per sort, es va deslliurar d’haver de respondre. Les altres es van quedar callades. —M’alegro de veure que us ho preneu tan seriosament —va dir l’Alena, amb les mans recolzades als malucs—. Ho tindré en compte el proper trimestre. Si som prou gent per competir, podrem començar a treballar una córeo per a l’a ny que ve. Però de moment... toca centrar-se en la tècnica.

—Comencem d’una vegada? —va deixar anar la Jimena, que estava desitjant fer anar me ny s la llengua i més els patins. L’Alena ho desitjava tant com ella, però... —Abans toca fer una ronda de presentacions. —Però si ja ens coneixem tots! —es va queixar la Jimena, encara que no era cert. No sabia com es deia el noi ros i llargarut. —Per si de cas —va contestar l’Alena—. Només serà un segon. Vinga, comenceu vosaltres? Digueu el vostre nom i per què sou aquí —es va dirigir a la Laura i la Maria, que xiuxiuejaven en veu baixa. Van parar quan van notar que l’entrenadora les mirava i van intercanviar una expressió de dubte. Totes dues tenien el nas llarg i gros i els mateixos ulls marrons, però fora d’això no s’assemblaven gens. La Maria era alta i prima, de pell morena i cabells llargs i foscos. La Laura era me ny s esvelta, tenia la pell rosada i les galtes rodones. Els cabells, ondulats i d’un casta ny clar, li fregaven les espatlles cada cop que es movia. La Maria va ser la primera de parlar: —Jo em dic Maria, vaig a segon i soc aquí perquè la meva cosina m’hi ha obligat. La Laura va fulminar-la amb la mirada i després va mirar la resta del grup, intentant dissimular la vergo ny

a.

—No és veritat. És que es fa la dura —va murmurar, i la Maria va respondre amb un gest de complicitat—. Jo soc la Laura, també vaig a segon i soc aquí perquè... daixò... Sincerament, em van dir que s’obria un club de patinatge artístic i vaig pensar... per què no? M’encanta patinar, no sé fer figures ni res, però, vaja, ehem... Per això soc aquí. Quan va acabar estava més vermella que quan havia començat, però també més alegre. Semblava que parlar li donés energia, va pensar la Lira. Tot i que tan sols havia creuat unes paraules amb aquella noia, ja li queia bé. L’Alena va animar l’equip a aplaudir les presentacions i es va tombar cap al Xavi. No va caldre que digués res perquè ell comencés a parlar. —Em dic Xavier, vaig a primer i soc aquí perquè m’agrada el patinatge artístic des que era petit, però els meus pares no m’hi van voler apuntar. Bé, fins ara. —Saps patinar? —li va preguntar l’Alena, mirant les botes negres del noi. Estaven plenes de ratllades. —Una mica —va respondre ell, en un to que deixava entreveure que en sabia més del que deia. L’Alena va assentir i, després d’observar els nois, va posar els ulls en la Jimena. —Et toca —li va dir, en veure que no reaccionava—. Digues el teu nom i explica’ns per què ets aquí. Abans de respondre, la Jimena va llançar una mirada sibi l·l ina a l’Andrea. Feia tota la pinta que s’ho arien bé.

2

No és un lloc per trobar nòvio

—I aleshores va i diu... —«Perquè a unes mocoses se’ls va acudir fer trampa a les votacions!» —va exclamar la Gala, incapaç de contenir-se. La Lira li va llançar una mirada enfadada. —Ho estava explicant jo —va remugar, aixafant el coixí que tenia entre els braços. La Jimena seia al seu costat, fent lliscar el dit per la pantalla del mòbil sense parar mentre escoltava les seves amigues, i la Gala i l’Amèlia estaven assegudes a terra, sobre els coixins del sofà del menjador. Havien decidit que calia fer una reunió d’emergència, així que, després de l’insti, totes quatre havien anat a casa de la Lira i s’havien atrinxerat a la seva habitació per comentar el gran drama del dia. —Perdó, és que ha sigut boníssim —va dir la Gala, sense deixar de riure. Fins i tot l’Amèlia hi va estar d’acord; ni tan sols ella s’havia pogut aguantar el riure mentre veia com se li desencaixava la cara a l’Andrea quan va sentir la presentació de la Jimena, que va dibuixar un somriure de satisfacció. L’Olívia va posar els ulls en blanc, però no va deixar de somriure. La Lira i ella eren com la nit i el dia, i per això mai no s’havien portat gaire bé. L’única cosa que tenien en comú era la competitivitat que hi havia entre elles. Però allò havia canviat. La Lira, que sempre havia fugit dels patins com si fossin tòxics, s’estava enamorant del patinatge artístic, i l’Olívia estava tan emocionada que ni tan sols li importava que fos sobre rodes. Li encantava escoltar-la parlar de les Rollettes

amb el mateix compromís que ella havia tingut amb el seu equip. —Ja veig que ha anat bé —va comentar l’Olívia. —Dona, a veure —va replicar la seva germana—, hauria anat millor si aquelles dues no haguessin vingut a boicotejar-nos. —Potser han canviat d’opinió i de debò volen... —La veu de l’Olívia es va anar apagant a mesura que parlava. Ni ella mateixa s’ho creia.

Coneixia bastant bé l’Olga, la germana gran de l’Andrea; a primer havien anat a la mateixa classe i ara li tocava aguantar-la un altre cop. L’Olga era simpàtica amb (gairebé) tothom; es guardava tota la mala llet per als professors i, encara que a molts compa ny s els feia gràcia veure un professor perdre els estreps per les seves respostes, a l’Olívia aquelles ganes de cridar l’atenció la posaven nerviosa. Si l’Andrea era la meitat de buscaraons que l’Olga, segur que no tramava res de bo. —Ja, segur. Per això gairebé han llançat els cordons de colors a l’Amèlia a la cara —va contestar la Jimena, arrufant les celles. —Només m’han dit que les botes s’han de portar d’un blanc impo l·l ut —li va treure importància ella. —Elles, les expertes! —va esbufegar la Jimena—. Ara, de cop i volta, s’adonen que el patinatge artístic en realitat és guai i que prefereixen apuntar-s’hi per fer alguna cosa, no? —Això és el que ens han dit —va explicar la Lira a la seva germana. —No ha dit «guai» —va murmurar l’Amèlia—. Ha dit: «No és tan cutre com em pensava». A l’Olívia se li va escapar una rialleta. —Això fa una ferum d’Olga que tomba d’esquena... —Què vols que digui, si no? —va preguntar la Lira, arronsant les espatlles—. Que ens odia perquè hem gua ny at la votació i que està buscant la manera de destruir-nos des de dins? Només ha

dit el que l’Alena volia escoltar. Totes van assentir amb vehemència. —I la Júlia? —va preguntar la Gala, fent una ga ny ota, la qual cosa va provocar que la Jimena comencés a cargolar-se de riure. —«Em dic Júlia i soc aquí perquè jo ballo molt bé i això és ballar però amb patins, no? I si elles poden fer-ho, segur que jo també». —La Jimena va imitar el to estrident i repe l·l ent de la Júlia—. Que flipada! —Doncs la Lira no s’ha quedat curta —va etzibar la Gala, rient entre dents. La Lira la va mirar sorruda—. Escolta, és veritat! «Em vull demostrar a mi mateixa que no hi ha límits». La Lira es va posar vermella i, avergo ny ida, va buscar el de la seva germana amb la mirada, però ella estava massa enfeinada observant la Gala, amb el principi d’un somriure divertit als llavis. Era evident que l’Olívia es riuria d’ella així que se li presentés l’ocasió, què s’esperava? L’Amèlia va ser l’única que va intercedir a favor de la seva amiga. —No et fiquis amb ella... Ho ha dit amb el cor a la mà. El fil de veu amb què va parlar només va aconseguir acréixer els somriures divertits de les altres i, en pocs segons, l’Amèlia es va posar encara més vermella que la Lira. La Gala es va inclinar cap endavant per deixar caure la mà sobre l’espatlla de la Lira, que la mirava amb les celles arrufades.

—És bromaaaa! Vaja, en part. És que de vegades ets una mica cursi... —va dir, amb un bon humor que no aconseguia contagiar a la seva amiga—, i per això t’estimem! La Lira li va mantenir la mirada uns quants segons més. Va moure el cap d’un costat a l’altre i va sospirar. —Alme ny s no he dit que soc aquí «perquè no hi ha equip d’hoquei a l’institut». —Però després he dit que ara no deixaria de ser una Rollette per res del món — es va defensar l’altra, mirant fixament l’Olívia—. I jo alme ny s no he mentit. No com altres, que estan tan obsessionats per l’hoquei que fins i tot s’apunten a patinatge artístic per «reforçar». La Jimena va deixar anar una rialla burleta, i les dues amigues van creuar la mirada abans de fixar-la en la Lira. —Qui ho ha dit, això? —va preguntar l’Olívia. —L’Eloi —va contestar la Gala. —Està clar que no volia dir la veritat —va murmurar la Jimena, rient entre dents. —Alme ny s no se n’ha esborrat —va afegir l’Amèlia. Ella també s’havia adonat que l’Eloi no estava a les Rollettes només pel patinatge, però, per la mirada nerviosa de la Lira, sabia que era millor canviar de tema—. No com el Dani... —Us ha deixat penjades? La Lira se sentia decebuda. Poc abans de les votacions, el Dani li havia donat a

entendre que potser s’apuntaria al club si gua ny aven, i ella havia confiat que ho faria. Qualsevol amb dos ulls a la cara s’adonaria que s’ho ava de meravella provant piruetes noves i salts. Com deia l’Alena, era un kamikaze de manual. La tècnica no el preocupava, el més important era saltar i aterrar, entrar i sortir d’una pirueta. El més important era gaudir, i no es podia negar que ho feia. Així i tot, la setmana anterior els havia dit que marxava. —Només es va apuntar al club per ajudar-nos —li va explicar la Jimena. A ella no li havia estra ny at que el Dani s’esborrés de l’equip, sinó que l’Eloi no ho fes també—. Diu que ja en té prou amb l’hoquei. L’Olívia va fer una ga ny ota. Tots els nois que coneixia que jugaven a hoquei veien l’artístic com un esport inferior (i n’hi havia que ni tan sols el consideraven un esport). «Per a fluixes», li havia dit un d’ells feia uns quants mesos, mentre li ense ny ava el que ell considerava que era una «bona» frenada sense que ella l’hi hagués demanat. Si sobre rodes les coses funcionaven igual que sobre el gel, la Jimena tenia motius per posar aquella cara d’incredulitat. —Li feia vergo ny a, segur. Ell s’ho perd.

—Doncs podria convèncer l’Andrea perquè també se n’esborrés, si són tan amics... —va remugar la Lira. —Crec que et toca... us toca aguantar-vos —els va dir, provocant que totes quatre fessin una ga ny ota de disgust—. No podeu vetar ningú del club. —Doncs hauríem de poder —va remugar la Jimena, entre dents. L’Olívia va aixecar les mans, com volent dir que hi havia tantes i tantes coses que haurien de ser i no eren... Va tornar a arronsar les espatlles, aquest cop acompa ny ant el gest amb un somriure resignat. —Me’n vaig a estudiar. I a veure què feu, eh? Sou capaces de desmuntar els patins d’aquelles dues... Les Rollettes van mirar l’Olívia mentre desapareixia pel adís, tot assimilant les seves paraules. La Jimena va trencar el silenci: —Doncs no és una mala idea. —Només ens faltava això, més problemes —va remugar la Lira. —És broma! —va exclamar la Gala—. Que susceptible que estàs avui, Lira... Va respirar profundament i va mirar les seves amigues. Feia una bona estona que la provocaven, tot i que, per ser sincera, el mal humor no tenia res a veure amb elles. —Ho sento, noies... Avui no tinc un bon dia. L’Andrea i la Júlia me l’han espatllat.

Va deixar anar un sospir tan profund que va fer que, durant una bona estona, ningú no digués res. Intentaven trobar una solució per a tot aquell embolic, però per moltes voltes que hi donaven, sempre arribaven a la mateixa conclusió: l’únic que podien fer era aguantar i provar d’ignorar l’Andrea i la Júlia a la pista, com feien a l’institut.

Al llarg de les dues setmanes següents, l’Andrea i la Júlia van demostrar que eren millors actrius del que l’equip de les Rollettes s’havia imaginat. Si en portaven alguna de cap, ho dissimulaven perfectament. Si no les haguessin conegut, haurien dit que s’hi estaven implicant de debò. Eren de les primeres d’arribar als entrenaments, puntuals i somrients i, des de la segona setmana, sempre anaven vestides com si fossin bessones i amb cordons blancs. Al primer entrenament, l’Alena els havia recomanat que portessin roba còmoda, res de texans com el Xavi i la Laura, i elles dues havien entès que era imprescindible dur unes malles de color carn, shorts ajustats i foscos i una jaqueta guarnida amb un patí de rodes de brillants a l’esquena. «El bon gust es té... o no es té», va comentar l’Andrea a la Júlia el dia que estrenaven el conjunt, amb una veu prou alta perquè la sentissin la Lira i la Jimena, que no van amagar les cares de fàstic quan les van veure aparèixer. Tampoc van fer res per evitar els comentaris despectius sobre els cordons de colors dels patins, que fins i tot portaven el Xavi, la Laura i la Maria. Amb el pas dels dies, l’equip va aprendre a ignorar aquell tipus de comentaris que l’Andrea deixava anar de tant en tant.

Alguns més que altres, això sí. La Lira encara no era capaç d’impedir que els «ui, aquesta pirueta no t’ha sortit gaire bé...» de l’Andrea l’afectessin. L’altra continuava entrenant-se tan tranqui l·l a, mentre que la Lira es quedava encallada en el mateix exercici. L’Amèlia va optar per la solució ràpida i va començar a posar-se els auriculars durant les estones d’entrenament lliure. Així s’estalviava haver d’escoltar-la i, a més, també evitava els crits exaltats de la Tània i la Rebeca, que de tant en tant s’asseien a les grades per observar els entrenaments i animar les seves amigues. Els primers dies també es van dedicar a fer una mica d’enrenou, però quan l’Alena els va advertir, enfadada, que els prohibiria l’entrada al poliesportiu durant els entrenaments, no van tornar a obrir la boca. Més enllà d’aquells comentaris, ni l’Andrea ni la Júlia van intentar fer res estra ny , i la Lira va haver d’etre que tenir-les a l’equip potser no seria tan catastròfic com s’havia imaginat. A més, encara tenien els entrenaments al parc. Les Rollettes que havien participat a l’exhibició havien votat de manera unànime: les tardes dels divendres i els matins dels dissabtes eren només per a aquelles que hi havien participat, alme ny s de moment. A l’Amèlia li sabia greu pel Xavi, la Laura i la Maria, que no en tenien cap culpa, però no s’havia atrevit a dir-ho, sobretot perquè, com deia sempre la Jimena, no sabien en qui podien confiar. Només faltava que ho expliquessin a algun dels tres i l’endemà l’Andrea i la Júlia apareguessin a la pista amb els seus brillants i els aires de dives. No, ja les aguantaven prou a l’insti. A més, el lloc que agradava més a la Lira per entrenar-se era el parc. Els entrenaments amb l’Alena estaven prou bé, però ara que s’havia convertit en l’entrenadora de debò, no era tan enrotllada, i això tenia

un costat dolent. Ja no es aven els entrenaments fent os i figures. Havia estat clara el primer dia: per tal d’aprendre a volar, primer s’ha d’aprendre a caminar. O a patinar, en aquest cas. Excepte l’Amèlia, ningú tenia una base de patinatge artístic, així que durant les primeres setmanes es van centrar a fer Escola, una modalitat de patinatge que consistia a lliscar seguint formes imaginàries a terra. Fins i tot l’Alena havia ès que era avorridíssim, però no havia afluixat la corda: ho havien de fer per adquirir una bona base de patinatge. No li importava que més de la meitat del grup ja haguessin fet salts i piruetes. Si volien que els entrenés, ho farien bé. I encara que en el fons les Rollettes sabien que tenia raó, no podien evitar rondinar cada cop que els feia fer vuits per practicar els fils. Per això aprofitaven aquells entrenaments lliures per practicar tot allò que l’Alena els havia prohibit a classe. Totes, tret de l’Amèlia, que feia que no amb el cap cada vegada que veia les seves amigues fer un salt o una pirueta. —Agafareu mals vicis, ja ho veureu... —els va advertir, mentre es descordava els cordons dels patins. Aquella tarda de novembre era més freda que de costum. L’hivern començava a treure el cap; ja es podien veure pel carrer les primeres bufandes i gorres, i sense el sol de principis de tardor, entrenar-se al parc començava a ser una mica incòmode. Aquell dia, la Gala i la Marta havien preferit quedar-se a casa. —No siguis pesada —va contestar la Jimena. El ziiiiiip brusc de la cremallera de la bossa va posar punt i final a les seves paraules. L’Amèlia li va llançar una mirada glaçada. —Després no diguis que no us he avisat... La Jimena va fer un gest de desinterès. Preferia agafar algun mal vici que arse més hores fent equilibris i practicant frenades. Sort que l’Alena els havia promès que la setmana següent els faria una petita prova de nivell a cada una per dividir-les en grups i començar a entrenar les primeres figures. —Creieu que farem alguna cosa de veritat aquesta setmana? —va preguntar la Mina.

—Això espero —va contestar l’Eloi, mirant el cel de manera dramàtica—. Estic fart dels vuits, de debò. —Jo fins i tot hi somio —va fer broma la Jimena. —Si ens a, deu ser per algun motiu... —La Lira tenia la sensació que algú havia de defensar l’Alena, ja que semblava que l’Amèlia havia tirat la tovallola. —Però si has estat tota la tarda fent el salt del tres! —la va acusar la Jimena, rient—. I què a amb els equilibris? «Cama cap endavant, cap al costat, cap enrere, l’aixequem, la recolzem... i amunt!» —va dir, imitant el to de l’Alena a la pista—. No t’he vist pas fent això, eh... La Lira va dibuixar un somriure culpable i desafiant. —Perquè també n’estic tipa —va etre, en veu baixa—, però bé, això no treu que l’Alena tingui raó. —És igual, el més important és que dimarts començarem a fer patinatge de debò —va sentenciar la Jimena—. I ara me’n vaig a casa a sopar perquè em moro de gana. A la Lira també li rugien els budells i, després de mirar el rellotge, es va adonar que els seus pares també rugirien si trigava gaire més a arribar. Es va afa ny ar a desar els patins i l’ampolla d’aigua a la bossa. —Espera, vinc amb tu. La Jimena es va aclarir la gola i, mentre feia uns os enrere, va barbotejar: —Eh... És que he d’anar a fer uns encàrrecs. —Però si ja estic! —va insistir la Lira, afa ny

ant-se a guardar els patins a la bossa. La Jimena ja s’estava allu ny ant. —És igual, ves amb l’Eloi, que també viu a prop, jo tinc pressa. Ens veiem dilluns! La Lira va observar, perplexa, com la seva amiga marxava. Es va posar les sabates i es va penjar la bossa a l’espatlla. —D’acord, doncs jo també me’n vaig. Algú vol venir? —Jo —va contestar l’Eloi, mentre es treia el patí esquerre d’una estrebada. La Lira es va girar cap a la Mina i l’Amèlia, que s’estaven posant les sabates amb tota la calma del món, sense reaccionar a la mirada inquisitiva de la seva amiga, que esperava que alguna d’elles s’hi apuntés. No li venia de gust quedarse a soles amb l’Eloi. Encara li venien ganes d’amagar-se sota una pedra (o millor dit, de mudar-se a una cova) quan recordava com havia tractat el Dani a principis de curs. El va acusar sense tenir cap prova de xerrar a l’Andrea que farien l’exhibició, se li va enfrontar al pati davant de tothom, fins i tot de l’Eloi, i unes hores més tard va descobrir que l’Andrea se n’havia assabentat per un descuit de l’Olívia. La Lira va demostrar ser una amiga desconfiada i l’Eloi se’n va distanciar. No havia explicat a ningú que, unes quantes setmanes enrere, el Dani li havia dit que l’Eloi no deixava de parlar d’ella als seus amics, perquè estava clar que això ja formava part del at. Era evident que l’Eloi ja no tenia cap interès per ella. Ni tan sols tenia clar que encara li caigués bé. Tot i que la Lira era conscient que la indiferència del seu amic s’havia anat suavitzant amb el pas dels dies, no podia evitar sentir-se avergo ny ida i notar que si l’Eloi li dirigia la paraula era només per no ser tan groller.

Les dues noies van intercanviar una mirada. L’Amèlia va respondre per totes dues: —Aneu tirant. Total, anem en direccions oposades... —Perfecte, doncs ens veiem dilluns —es va acomiadar l’Eloi, fent un gest amb la mà. —Adeu, noies. La Lira va tancar les mans al voltant de la nansa de la bossa i va començar a caminar al costat de l’Eloi. Van caminar en silenci. Van deixar enrere la pista, la petita arbreda, que van travessar sense seguir el caminet, i el parc infantil, sense que cap dels dos obrís la boca. Fins que no van travessar el reixat que separava el parc de la ciutat, l’Eloi no va reaccionar, com si els clàxons i el soroll del carrer l’haguessin despertat de cop. Va mirar la Lira i es va escurar el coll. —La pirueta et surt molt millor. La noia va dibuixar un somriure prudent. —Encara em marejo com una sopa —va confessar. —No cal que ho juris —li va respondre l’Eloi, esforçant-se per aguantar el riure —. Et poses pà l·l ida si en fas més de dues seguides. La Lira va aixecar les celles. —A mi alme ny s em surten —va dir, en to desafiant. En lloc d’ofendre’l, allò va divertir encara més l’Eloi. —Però a mi em surten les àguiles interiors.

La Lira va estar a punt de contraatacar, però alguna cosa en el somriure de l’Eloi la va dissuadir de fer-ho. Preferia mantenir el bon rotllo. —Jo t’explico els meus trucs per fer la pirueta si tu m’expliques els teus. —Fet —va accedir ell, sense pensar-s’ho dues vegades. Va prémer el botó del semàfor i, mentre observava els cotxes, va dir, com de ada—: Escolta, no creus que hauríem de dir als altres que venim aquí a entrenar-nos? La Lira va contemplar el seu amic, que continuava amb els ulls clavats a la vorera, evitant mirar la noia. —Si ho diem a alguna de les noves... —No les anomenis així —la va interrompre l’Eloi. S’havia girat cap a la Lira just en el moment en què el semàfor es va posar verd i, abans que la noia tingués temps de contestar, va començar a caminar; ella va fer un parell de gambades per atrapar-lo. —Així, com? —Les noves. —Home, però és que són noves... —És que és com si les separessis de nosaltres... i fossin elles i nosaltres —li va dir l’Eloi—. Si som un equip, no hauríem de pensar així. Hauríem d’entrenar-nos junts, Lira. —Per què m’ho dius a mi? Ho vam decidir entre tots, per si no ho recordes. —Doncs a mi no em sembla bé —es va plantar ell. Va parlar amb tanta duresa que a la Lira se li va fer un nus a l’estómac. A ella tampoc li agradava amagar els entrenaments als altres, i encara me ny s que li diguessin que estava provocant una fissura dins l’equip. L’Alena els havia explicat que en un equip de patinatge no hi ha capità, i que, precisament

per això, si el volien mantenir unit, cadascuna d’elles s’havia de comportar com si ho fos. —Què suggereixes? Que ho expliquem a l’Andrea perquè ens molesti aquí també? —Últimament va a la seva, no crec que ens molesti si ve... L’Eloi deia la veritat: durant aquelles últimes setmanes, l’Andrea havia at més temps maleint-se a si mateixa quan no li sortia alguna cosa que preocupantse per deixar anar comentaris burletes sobre els altres. De tota manera, no havia perdut el seu aire d’abella reina, i no dubtava a fulminar amb la mirada qui feia algun exercici millor que ella. La Lira ho tenia clar: en el fons, l’Andrea continuava sent la mateixa, i l’últim que esperava era que l’Eloi la defensés. —No recordes el que ens va fer? —va remugar. —No sabem si va ser ella. —Vinga, home, no t’ho creus ni tu. L’Eloi va deixar anar un sospir. —I què a si va ser ella? La gent canvia, com a mínim li hauríem de donar una oportunitat. A més, potser ni tan sols voldrà venir. —És clar que no voldrà venir. —La Lira va posar els ulls en blanc—. No li caiem bé. Ni abans ni ara. La gent no canvia. —I tant que sí —va contestar l’Eloi. —No. —Que sí. —El que tu diguis —es va rendir la Lira. —Et puc donar un exemple, si vols. —L’Eloi es va girar cap a ella amb un somriure confiat que la Lira no va arribar a veure. Estava massa capficada

imaginant les maneres en què l’Andrea els podria fúmer enlaire els entrenaments lliures. Era millor no córrer el risc—. T’explico un secret? La Lira va arquejar les celles. —És clar —va respondre, sense atrevir-se a dir-li que els secrets s’han de guardar. La Lira sentia massa curiositat. —Te n’assabentaràs dimarts de totes maneres —va dir l’Eloi, intentant justificarse—. Però fins aleshores, tu no diguis res. Vols que t’ho expliqui? —Per la manera de somriure, era evident que ho volia fer. No va caldre que la Lira digués res perquè l’Eloi ho escopís, com si el secret fos una pedreta molesta que tingués sota la llengua—: El Dani s’hi apunta. La Lira es va aturar en sec. —Perdona, què? Potser no l’havia sentit bé. —El Dani s’apunta al club. —El Dani? El Dani, el teu amic...? El Dani? —La Lira no entenia res. Ja havia perdut el compte de les vegades que el Dani havia canviat d’opinió sobre si apuntar-s’hi o no—. Al nostre club? —És clar, quin Dani vols que sigui? I és clar que al nostre club —va exclamar l’Eloi, exultant. Com li agradava donar bones notícies! El millor de pertà ny er a un club era poder compartir-lo amb el teu millor amic. I ara, ells ja en compartien dos. —Què li ha agafat a aquest, ara? L’Eloi va deixar anar una riallada. —Que se li ha encès la bombeta, està clar... —Primer ens diu que només firmarà per ajudar-nos, després que segurament s’hi

apuntarà, ens deixa penjades per WhatsApp i ara torna. Per què? La Lira hauria jurat que a l’Eloi se li congelava una mica el somriure. —Doncs... —Doncs què? —el va burxar la Lira, que intuïa que l’Eloi sabia el motiu del canvi d’opinió del seu amic—. Què a, que de sobte ja no li fa vergo ny a? Ha tingut una revelació o una cosa per l’estil...? —Ei, ell no va dir que... —Ei, que no som ximples. —Tant la Lira com les altres havien sentit algunes burles dirigides a l’Eloi pel simple fet de ser un Rollette. Ell no en feia cap cas, però el Dani tenia la pell més fina. Encara que intentés ocultar-ho, era evident que no li agradava gens que parlessin d’ell d’amagat—. Però tant li fa. L’has convençut tu? —Ja m’agradaria —va respondre l’Eloi—. Però ho veus, com la gent pot canviar? —Aleshores, qui l’ha convençut? —va incidir la Lira, ignorant la pregunta de l’Eloi. El noi li va llançar una mirada inquisitiva que va ajudar la noia a encaixar totes les peces ella sola. Va obrir molt els ulls i, més sorpresa pel fet de no haverho endevinat que pel fet en si, es va aventurar—: Li agrada algú de l’equip? El somriure de l’Eloi li va confirmar que havia encertat la resposta, tot i que ell ho evités. —Pot ser —es va limitar a respondre. —Qui? —Només he dit que pot ser. —Això és un sí. —No.

—És un «sí» en clau. Qui li agrada? La Jimena? L’Amèlia? Alguna de les nov...? Ja m’entens —va dir la Lira, atropelladament. Va donar temps a l’Eloi per respondre, però ell tenia els llavis serrats i la mirada fixa al davant, com si ni tan sols estiguessin tenint una conversa—. És que no em penses dir res?

—No estic autoritzat a confirmar ni a desmentir cap informació —va respondre ell, amb una veu nassal i un to robòtic que va provocar que la Lira esclafís una riallada. Així i tot, hi va insistir la resta del camí, i l’Eloi va esquivar cada pregunta amb un silenci, un somriure enigmàtic o una resposta imprecisa. Així que es van separar, a dues illes del bloc de la Lira, va agafar el telèfon mòbil i va buscar el grup que tenia amb la Gala, l’Amèlia i la Jimena i els va explicar les novetats. Va evitar mencionar que el Dani tornava a l’equip, però no va ometre cap altre detall. L’Eloi no li havia demanat que guardés silenci sobre allò. I, de fet, tal com ell li havia aclarit, no li havia confirmat res de res. Les reaccions no es van fer esperar.

Ni de co ny a els direm on entrenem.

Estem boges?

Ho hauríem de parlar, alme ny

s...

La Mina i la Marta odien l’Andrea i la Júlia tant com nosaltres.

Que fort això del Dani.

Segur que és una de les noves.

La Lira va llegir els missatges, assentint sense adonar-se’n, encesa per la ràbia que desprenien els comentaris de la Jimena. La Gala feia un esforç per contenirse, mentre que l’Amèlia semblava l’única disposada, alme ny s, a valorar-ho. «Jo crec que és l’Andrea». Havia promès a l’Eloi que no diria res sobre la tornada del Dani al club, així que la Lira va deixar a un costat el mòbil per evitar temptacions. El Dani sabia com era l’Andrea i, així i tot, era el seu amic; allò només podia significar una cosa: que sentia alguna cosa per ella. O això creia la Lira. A més, tot encaixava. El Dani s’havia esborrat del club perquè no es podia imaginar que l’Andrea s’hi apuntaria. I així que ho va saber, va decidir tornar a l’equip per ella.

—A veure, potser ni tan sols s’hi apunta —va remugar la Lira, per a si mateixa. No li venia de gust tenir un irador de l’Andrea voletejant per la pista per impressionar-la. Ella es prenia el patinatge molt seriosament. No era un lloc per trobar nòvio, es va dir. A la pista s’hi anava a patinar. Calia oblidar-se de tota la resta.

3

Una confessió al vestidor

El dimarts següent, el Dani va aparèixer a la pista embotit en un jersei negre, mostrant un somriure encantador. Va entrar amb els braços alçats i exclamant un sonor «Ja soc aquí, he tornat!». La Lira va mirar l’equip, provant de llegir les expressions de les seves amigues. La Jimena, la Gala i l’Amèlia feien cara d’haver lligat caps i ejaven la vista per les noies de l’equip, intentant endevinar per qui havia tornat el Dani. Però ningú no semblava tenir-ne la menor idea. L’Andrea i la Júlia es miraven intercanviant expressions d’incredulitat, mentre el Xavi, la Laura i la Maria observaven l’escena sense entendre res. —I aquest qui és? —va preguntar el Xavi a les noies, mentre anaven cap al centre de la pista per començar a practicar els vuits. La Laura estava segura d’haver-lo vist abans en algun lloc. —Crec que el vaig veure el dia del ball al pati —va dir. —Ostres, sí, és veritat! —va coincidir la Maria. La més entusiasmada pel retorn del Dani era, sens dubte, l’Alena, i això que li havia costat aconseguir que seguís els exercicis quan li girava l’esquena. Cada cop que feia mitja volta, el Dani començava a fer piruetes o salts. L’Alena no deixava d’esbroncar-lo, sense perdre ni un segon el somriure, la qual cosa accentuava el seu posat intimidant. —Us he de fer una proposta —va etzibar, sense perdre temps donant explicacions innecessàries—. Voleu participar al festival de Nadal de l’institut? Hi participen totes les classes cantant nadales, i també el cor. He parlat amb el director i ha acceptat que les Rollettes hi actuïn, també.

—Perdona... QUÈ? —va balbucejar la Jimena. L’Alena va eixamplar encara més el somriure. —No dèieu que volíeu fer coses de veritat? —Sí, sí..., però d’aquí a participar al festival de Nadal hi ha un bon tros, eh? — va remugar la Jimena, buscant el dels compa ny s de l’equip amb la mirada. Tenint en compte les cares que posaven, no semblaven gaire i l·l usionats. —Ni de co ny a —va engegar l’Andrea. La Lira va llançar una mirada inquisitiva a l’Eloi, como dient: «Ho veus? No li caiem bé. Si decideix que vol venir als entrenaments lliures serà només per fernos la guitza». Ell es va limitar a encongir les espatlles. —Això serà un suïcidi social... —va murmurar la Júlia. L’Andrea la va mirar fixament, però no va fer res per donar-li la raó. En lloc d’això, va remugar, desanimada: —No sabem fer gairebé res, farem el ridícul. —Això mateix dèieu abans de l’exhibició, i mireu on som! —va exclamar l’Alena, clavant un cop al terra de ciment amb el patí—. Tan malament no ho devíeu fer, no? L’Alena es va adonar de seguida que havia ficat la pota.

—Podria haver anat millor —va fer la Jimena, clavant els ulls en l’Andrea i la Júlia. L’Andrea mirava cap a una altra banda, mentre que la Júlia arquejava les celles, desafiant. La professora es va afa ny ar a tirar-hi terra al damunt. —Podeu fer-ho, noies. —No sabem fer gairebé res —va insistir l’Andrea. Ho diria les vegades que calgués. No volia fer el ridícul davant de tot l’insti. —El més important no és la dificultat de la coreografia, sinó l’actitud. Es poden fer coses genials amb elements superbàsics. Vinga, confieu una mica en mi. A més, això us servirà com a entrenament per al festival de final de curs. —Com?! —va exclamar la Júlia, incrèdula—. També hi haurem de participar? —És clar. —L’Alena va pronunciar aquestes paraules com si fossin una obvietat —. Hi participen tots els clubs extraescolars de l’institut. —Davant de les nostres famílies? —El Dani va sonar insegur. Ell anava a segon, així que ja sabia que el festival de final de curs era una mena d’acte de portes obertes en el qual se celebraven partits, exposicions i, per acabar la jornada, un concert del cor. L’institut estava tan ple que es formaven cues de vint minuts per aconseguir alguna cosa de menjar a les paradetes que organitzaven els alumnes. —Però... és obligatori participar als festivals? —va murmurar la Marta. No li feia gens ni mica de gràcia haver de sortir a patinar davant de tot l’institut. A l’Amèlia se li van disparar els ulls cap a l’Alena, que va parpellejar. —A veure... Suposo que no —va etre, amb desgana—. Però serà més divertit si ho feu totes juntes. Sou un equip, no? —Ho serem si competim —va respondre la Jimena. L’Alena la va travessar amb la mirada. Així no l’ajudava.

—Ja em direu com preteneu que us federi si poseu pegues a participar en un festival de Nadal. —En això té raó... —va intercedir l’Eloi—. A mi no m’importa participar al festival. Seria guai fer... i acabar!, una córeo, no? L’Andrea va deixar anar un esbufec tan fort que quan va parlar s’havia fet un silenci sepulcral. —Ets ximple o què? Tu precisament no hauries de voler sortir... Ni tu, ni el Xavi, ni el Dani! Tot l’insti es riurà de vosaltres si sortiu a ballar amb lluentons. —Perquè som nois? —L’Eloi va aixecar les celles. —Vinga, Andrea, no siguis tan carca! —li va etzibar la Jimena. Abans que ella es pogués defensar, el Dani va fer un pas endavant. —Jo no penso dur lluentons. —Ni jo —va aprofitar per recordar la Gala. Mai no era un mal moment per esbombar als quatre vents l’odi que sentia per les coses brillants. —Ni falta que fa —els va tranqui l·l itzar l’Alena—. De fet, he tingut una idea per a la córeo, però si no voleu participar al festival no cal perdre el temps. Vinga, acabarem l’entrenament amb equilibris, d’acord? Això va ser suficient perquè tot el grup volgués allargar una mica més la conversa. —Quina idea? —va preguntar la Mina. —El que diu l’Eloi és cert —va respondre l’Alena, i el noi va aixecar el cap per mirar-la, expectant—. És una llàstima que no poguéssiu acabar la córeo, així que us proposo repetir-la. Com que ara som més, haurem de pensar os nous i reorganitzar alguns elements, però anem bé de temps. Encara tenim sis setmanes.

Què me’n dieu?

L’Amèlia sabia que així que comencessin a ser un club de debò, tot canviaria. Havia estat tres a ny s en un equip i sabia com funcionaven: primer tot era de color rosa, però quan començaven les exhibicions i les competicions, l’ambient es tornava ranci. Apareixien les enveges, la competitivitat, els retrets... I si ara ja havia de fer un esforç sobrehumà per ignorar la presència de la Júlia i l’Andrea, quan adoptessin una actitud competitiva es tornarien totalment inables. Per això era incapaç de concentrar-se. No deixava d’imaginar-se tot el que estava a punt de ar i, quan ho feia, l’única cosa que li venia al cap eren els records de les últimes setmanes a l’anterior equip. Algú va picar la porta del lavabo amb el nus dels dits. —Amèlia, estàs bé? —La veu de la Lira va sonar dubitativa. Ningú més s’havia adonat que l’Amèlia tenia la cara desencaixada quan va avisar a l’Alena que anava un moment al lavabo. La Lira no s’ho va pensar dues vegades i la va seguir. —Estic al lavabo —la veu de l’Amèlia va sonar més dèbil que de costum. —Això ja ho veig —va contestar la Lira, somrient encara que sabia que no la podia veure—. Però... a res? —va preguntar una altra vegada, balbucejant, i després d’un llarg silenci, es va aclarir la gola—: Estàs bé? —Sí. Aquell «sí» sec i desinflat no va convèncer la Lira. —Obre la porta. Bé, acaba, estira de la cadena i obre la porta. —Estic bé —va insistir l’Amèlia. A la Lira li importava un rave quantes vegades ho digués; si ho feia amb aquella

veu tan apagada, no se la creuria. —És pel festival? O per la competició? Sense saber-ho, la Lira havia pronunciat les paraules màgiques. Pocs segons més tard, un so metà l·l ic va ressonar en el vestidor i la porta es va obrir lentament. A l’altre costat hi va aparèixer l’Amèlia, amb cara d’haver vist un fantasma. L’Amèlia estava acostumada a emar-se els sentiments. Quan era petita, havia hagut d’aguantar mil vegades allò de «les nenes maques no ploren» de la seva àvia, i tot i que els seus pares sempre li havien dit que les llàgrimes estaven «millor fora que dins», i que no s’havia d’avergo ny ir de ser sensible, ella havia après que molta gent no pensava el mateix. La seva sensibilitat no era un superpoder, com li deien els seus pares. Els seus compa ny s només miraven amb iració els que sobresortien en algun esport o les que cantaven com una reina del pop, no una noia que era capaç de sentir amb molta intensitat. Més aviat es burlaven d’ella si se li entelaven els ulls quan un professor li cridava l’atenció a classe o l’acusaven de voler cridar l’atenció si es posava a plorar enmig d’una discussió amb les amigues. Diguessin el que diguessin els seus pares, ella havia après a amagar els sentiments, a tancar-los dins del pit de la mateixa manera que ella s’havia tancat al lavabo. I la gent, normalment, no se n’adonava. Però la Lira era diferent. L’Amèlia sentia que s’entenien bé, i la seva amiga acabava de demostrar que tenia raó. L’Amèlia va mirar la Lira de dalt a baix i després d’eixugar-se bé les galtes,

encara humides, va etre: —Totes dues coses. La Lira va agafar-la de la mà per arrossegar-la fins als bancs. —No ho has de fer si no vols, Amèlia —li va assegurar, mentre s’asseien. Desitjava compartir-ho tot amb ella, però sabia que en aquell moment el més important era que la seva amiga se sentís bé—. L’Alena ho entendrà. —Però... —va murmurar l’Amèlia. Va aixecar la mirada, que fins aleshores havia mantingut clavada als genolls, i va buscar els ulls de la Lira. Va emarse la saliva—. Som un equip, no? Ho dieu tota l’estona. Si jo no hi participo... Va provar de dibuixar un somriure, però es va quedar a mig camí. —Seguiries formant part de l’equip. L’Amèlia va fer que no amb el cap. —No, m’entrenaria amb vosaltres, però ja està... Això no és ser part d’un equip. —Amèlia, a nosaltres ens és igual, de debò. Vull dir, m’encantaria que competissis! I tant de bo t’adonessis que ets increïble perquè..., uuf!, ens dones mil voltes a totes. Ets superbona —li va dir la Lira—. Però si no vols competir ni fer actuacions en públic, no veig per què t’hi hem d’obligar. Al final només és una estoneta... El més important són els entrenaments. L’Amèlia no hi estava d’acord. Al seu antic equip havia tingut algunes compa ny es que s’entrenaven però no competien; sabia que eren les que sempre acabaven en un racó, o mirant el sostre mentre les altres parlaven durant hores i hores de córeos, vestuaris, resultats, equips rivals... Així i tot, va preferir no dir res. —No és que no vulgui —va etre, entre dents, amb els ulls clavats en els frens dels patins—. És que... no m’atreveixo. L’Amèlia hauria jurat que en aquell precís moment, en què va pronunciar

aquelles paraules, es va sentir més lleugera. Acostumada a guardar-s’ho tot a dins, allò li va treure un gran pes de sobre. Encara va trigar una mica a parlar després que la Lira li preguntés per què. El primer cop que l’Amèlia va sentir que havia nascut per patinar, tenia set a ny s. Els seus pares l’havien apuntat a un curs intensiu que organitzava l’Ajuntament del poble dels seus avis, on l’Amèlia ava gairebé tot l’estiu. Era un poble petit, amb massa pocs nens per al seu gust, així que quan li van dir que estaria tot l’estiu aprenent a patinar, va pensar que allò era millor que res. Al setembre, quan va tornar a casa i a la rutina, ho tenia clar: no hi havia res millor que el patinatge. Va demanar als seus pares que l’apuntessin a l’equip de l’escola, i poc després de començar ja competia. Totes les entrenadores que havia tingut asseguraven que tenia un talent natural, però la veritat és que l’Amèlia hi dedicava moltes hores. Li encantava patinar i mai no li havia fet por fer-ho en públic. Se li donava bé. Era la millor del seu equip, tot i que això ella no ho reconeixeria mai. Així i tot, durant l’últim curs havia rumiat molt seriosament un consell que li havia donat la seva entrenadora: quan acabés l’escola hauria de buscar un club més professional. Però abans que prengués una decisió, va ar una cosa que ho va canviar tot. —Va ser durant una competició, la penúltima de la temporada. Havia de fer una pirueta amb un peu, però em vaig equivocar..., vaig fer una camel, i quan vaig aixecar la cama... vaig donar un cop a una compa ny a. Al braç. —Es va fer mal? —va preguntar la Lira, per fer que continués parlant. —Li vaig fer mal —va corregir l’Amèlia—. Va caure i es va trencar el braç, i encara no sé si va ser pel meu cop o per la caiguda... I vam perdre molts punts. No ens jugàvem el campionat, vam acabar terceres, però... Podríem haver quedat segones si jo no hagués ficat la pota... I la Míriam es va ar dos mesos sense poder patinar.

La Lira, que havia intentat no interrompre-la, va deixar que fluís el silenci abans de parlar.

—Per això vas deixar de patinar? —li va preguntar. La seva amiga va assentir, avergo ny ida, i quan va veure que la Lira arrufava les celles, va dir, afligida, tot i que també una mica sarcàstica: —Què, em diràs que no va ser culpa meva? —Una mica sí, que ho va ser —va respondre la Lira, dibuixant un somriure que es va convertir en una rialla còmplice, amb la qual pretenia alleujar la tensió—. D’acord, va ser culpa teva al cent per cent. I què...? Tia, tu saps la quantitat de futbolistes que fallen penals decisius i que es voldrien morir? Et penses que els fan fora de l’equip o què? Tothom s’equivoca... —Però jo vaig fer mal a algú. —Va ser sense voler. —Això és igual —va dir l’Amèlia, brandant el cap—. El resultat és el mateix... —Però no pots deixar de competir per un error. L’Amèlia li va llançar una mirada desafiant. Va separar els llavis per contestar, però abans que pogués pronunciar cap paraula, el soroll de la porta la va desconcentrar. Va aixecar el cap per mirar per sobre de l’espatlla de la Lira i va veure l’Andrea, que entrava amb el seu equipament de diva i els seus aires altius. L’Amèlia es va atansar les mans a la cara, instintivament, per acabar d’eixugarse les restes de llàgrimes. L’Andrea es va aturar a un metre d’elles i, després d’escrutar-les de dalt a baix, es va impulsar fins a la banqueta on havia deixat les coses. —M’estic congelant —els va dir, mentre agafava l’abric. Va esperar que alguna de les noies contestés, i quan va veure que no ho feien, va clavar la mirada en l’Amèlia. Encara tenia la cara vermella i una mica inflada—. Estàs bé?

La Lira i l’Amèlia van intercanviar mirades de desconfiança abans de clavar-les en l’Andrea, que observava l’Amèlia sense parpellejar. —Sí, bé, és que... porto fatal les àguiles interiors. L’Andrea va provar d’amagar la incredulitat. L’Amèlia era la millor patinadora de l’equip, per molta ràbia que li fes; segur que no estava asseguda en un racó del vestidor amb les mans de la Lira agafades només perquè tenia el dia creuat amb les àguiles. Amb tot, va encongir les espatlles, va deixar anar un «ja et sortiran» i va continuar amb les seves coses. Quan van sentir el baldó del lavabo, l’Amèlia es va inclinar cap a la Lira i, després de fer-li un gest perquè marxessin, li va demanar que res del que havien parlat sortís del vestidor. A la Lira li encantava escoltar secrets; guardar-los ja era una altra cosa. Així i tot, no va dubtar a prometre-ho.

4

Intercanvi de papers

Aquell divendres la Lira va arribar a l’institut vint minuts més aviat que de costum, amb el llibre d’Història sota el braç. S’havia despertat tan d’hora per rear l’examen que tenien a primera hora, que al final havia decidit anar tirant cap a l’institut. Havia dit a la seva mare que hi anava amb la Jimena, tot i que la seva amiga no havia contestat el missatge que li havia enviat a les sis i quarantaset. A la Jimena no li agradava matinar, ni tan sols quan tenia un examen. La Lira, en canvi, era de les que preferia anar amb temps per poder rear una mica abans que arribés el profe. Però havia estat una mala idea. No va poder evitar fer una ga ny ota quan va veure l’Andrea asseguda al pupitre. La noia va aixecar el cap quan la Lira va dir bon dia, sense mirar-la, per descomptat, sinó dirigint-se a dues compa ny es que es consultaven dubtes d’última hora en veu baixa a l’altra punta de la classe. La Lira va penjar l’abric a l’entrada i va seure al pupitre per submergir-se entre els neandertals. —Com ho portes? La Lira es va tombar i va observar l’Andrea, asseguda uns pupitres més enllà. Duia els cabells recollits amb adors de brillants i un top blanc que deia:

«Better than You». —Bé —es va limitar a respondre, abans de tornar a mirar endavant. —A mi se m’encallen les dates —va comentar l’Andrea, com si res. Va esperar que la Lira digués alguna cosa, però no va ni reaccionar. I va insistir—: Doncs... quin pal això del festival, eh? —va tornar a intentar-ho. La Lira va alçar una cella, sorpresa pel canvi de tema—. És que no queda ni un mes i mig. No era temps suficient per aprendre a fer res digne de veure. L’Andrea va deixar anar un sospir. La Lira va sentir la temptació d’ignorar-la, però llavors va recordar la conversa amb l’Eloi. Tot i que la resta de l’equip havia tornat a votar en contra de convidar ningú més als entrenaments, la Lira no s’ho havia pogut treure del cap, sobretot des que dos dies abans l’Andrea havia enxampat l’Amèlia sincerant-se amb ella al vestidor. Estava convençuda que s’havia adonat que l’Amèlia havia plorat i, així i tot, l’Andrea no ho havia explicat a ningú. Per més que odiés etre-ho, l’Eloi tenia raó. Dos mesos enrere, l’Andrea no hauria desaprofitat l’ocasió de burxar l’Amèlia. Estava canviant, i era injust que la Lira no ho fes també. —Nosaltres ho vam fer amb me ny s temps —li va recordar, emfatitzant aquell nosaltres per deixar clar que l’Andrea no hi estava inclosa. La noia va dibuixar un somriure incòmode. Va fer tamborinar els dits sobre el llibre, que tenia obert per la mateixa pàgina que la Lira. —Què ens posarem? No anirem amb xandall... oi? La Lira va arquejar les celles. Elles havien fet l’exhibició amb xandall. —Què vols, un vestit de princesa? —li va etzibar la Lira. Aquell matí semblava que era l’única amb prou energia o ganes de discutir, perquè l’Andrea va parpellejar, al mateix temps que dibuixava una ga

ny ota amb els llavis. —Doncs no, però si hem de patinar davant de tot l’insti, espero que com a mínim portem alguna cosa guai. I quan deia guai volia dir alguna cosa semblant als mallots que duien les patinadores a les competicions que havia començat a veure feia uns quants dies. L’Andrea no havia compartit aquell secret amb ningú, perquè si ho hagués fet, hauria hagut d’etre una evidència: estava una mica obsessionada amb el patinatge artístic. Sobre rodes i sobre gel. O amb el vestuari, per ser més exactes. O sigui, gaudia mirant les coreografies, però el que realment la deixava amb la boca oberta eren les obres d’art que duien moltes de les patinadores, especialment les de patinatge sobre gel. Mallots amb l’esquena a l’aire, amb tires de brillants, jocs de transparències que convertien els braços en llenços coberts de pedreria, vestits de cos sencer que estilitzaven cada salt... A l’Andrea li encantava la moda i, per a ella, els vídeos de patinatge que veia gairebé cada nit abans d’anar a dormir eren com are l·l es sobre patins. Sabia de sobres que no podrien portar res que s’hi assemblés ni remotament, però entre els brillants i el xandall hi havia moltes opcions intermèdies. La Lira va arronsar les espatlles amb desinterès, però l’Andrea no estava disposada a donar-se per vençuda. Es va aixecar i es va asseure al pupitre encara buit que hi havia al davant de la Lira. —Ni idea. Pregunta-ho a l’Alena —va contestar, i, donant per acabada la conversa, es va reco l·l ocar per centrar-se en el més important: rear. Però l’Andrea s’ho devia saber tot o devia estar molt avorrida, perquè pocs segons després, la Lira va sentir com s’escurava el coll.

—I si anem a mirar botigues de patinatge aquesta tarda? La Lira es va sorprendre tant que es va quedar atordida durant uns quants segons, preguntant-se si l’havia sentit bé. Es va girar cap a l’Andrea, que la mirava atentament, sense perdre el seu posat de seguretat habitual.

—Per què? —va preguntar la Lira, xiuxiuejant. —Doncs per mirar mallots i proposar alguna cosa amb cara i ulls a l’Alena... Has vist com va vestida? I com porta els cabells? Si l’ha de triar ella, ho tenim clar! —va exclamar, i quan es va adonar que la Lira arrufava el nas, va afegir—: Que està molt bé, eh? Però a mi això de les caçadores de tio amb xapes no em va. I a tu tampoc. La Lira va obrir la boca per demanar-li que no parlés per ella, però la va tancar en adonar-se que tenia raó. —No, vull dir que per què m’ho preguntes. —A qui vols que l’hi pregunti? —va sospirar l’Andrea, com si fos evident que la Lira era el seu únic recurs—. Ara mateix ets l’única de l’equip amb qui puc parlar. —Per què no hi vas amb la Júlia? L’Andrea va intentar dissimular una ga ny ota. —Sempre està molt ocupada els caps de setmana. I a les altres aquestes coses no els agraden. —I a tu sí. A l’Andrea no li va ar per alt el to enverinat de la Lira. —Doncs sí —va respondre. En aquell moment, l’Amèlia va entrar a la classe. L’Andrea li va dedicar una mirada ràpida i es va tornar a dirigir a la Lira. L’Amèlia es va encaminar a la seva taula per deixar les coses, sense perdre de vista aquell parell. —Ja sé que no hem començat amb bon peu i que no et caic bé, però ara estem al

mateix equip, i encara que no t’ho creguis, no és per empipar-vos. —Doncs no fa gaire era l’única cosa que feies. L’Andrea, vermella, va mirar cap a la porta i, després d’exhalar un sospir apagat, va etre, murmurant: —D’acord, em vaig ar una mica. —Has arribat tu soleta a aquesta conclusió? —va remugar la Lira. —El Dani m’ha ajudat una mica —va etre l’Andrea. —Estàs confessant que vas boicotejar l’exhibició? L’Andrea va trigar uns segons a reaccionar. Es va mossegar els llavis i va arrufar el nas. En aquell precís moment, l’Amèlia va aparèixer al seu costat. Va mirar les dues noies inquisitivament, fins que l’Andrea va apartar els ulls de l’Amèlia i va contestar a la Lira. —No. Però em vaig riure de vosaltres, i això no està bé. —L’Andrea s’adonava que s’havia equivocat. Resulta que el patinatge era un esport genial; a ella l’hi semblava, i amb el bon gust que tenia, no podia estar tan equivocada—. No sou cutres. No... Va deixar la frase a mitges, penjant-li dels llavis, que se li havien quedat tan glaçats com els ulls. L’Amèlia i la Lira van mirar en la mateixa direcció que ella i van veure que la Rebeca acabava d’arribar. —Hola? Que hi ets? —La Lira li va ar la mà per davant de la cara per espavilar-la. —Sí —va respondre, tallant—. Mira, si no voleu quedar, em sembla bé. Ja hi aniré jo. I segur que ni m’ho agraïu. L’Andrea va marxar sense que tinguessin temps de contestar. L’Amèlia i la Lira es van quedar observant-la en silenci, provant d’entendre què acabava de ar. —A què ha vingut, això? —va preguntar l’Amèlia, xiuxiuejant, així que l’Andrea es va asseure al seu pupitre.

—Ni idea, però juraria que l’Andrea m’ha demanat perdó. A la seva manera, alme ny s.

L’Amèlia no va trigar ni dos minuts a abordar-la després de l’examen. De seguida que la profe va sortir de classe, amb els fulls ben guardats dins una carpeta a punt de rebentar, va córrer cap a la taula de la Lira, s’hi va asseure al costat a la gatzoneta i li va fer un gest perquè s’inclinés. No volia que l’Andrea les escoltés. —A què ha vingut, això d’abans? —va preguntar a la Lira, en un xiuxiueig quasi inaudible. La Lira va fer que no amb el cap. —No ho sé. Diu que la Júlia està sempre ocupada. L’Amèlia va entretancar els ulls, pensativa. —Ja —va murmurar, i es va quedar amb els llavis separats, preparada per parlar però sense trobar les paraules ni el valor—. I si...? Per què no la... convidem? —Ni de co ny a. —I també les altres... No som un equip? —va provar de somriure, recordant la conversa que havia tingut amb la seva amiga un parell de dies enrere. —No cal que ho fem tot juntes —va rebatre la Lira, entre dents—. Digue-ho a la Maria, el Xavi i la Laura, si vols... Però l’Andrea i la Júlia ens amargarien la festa. L’Amèlia no es va atrevir a afegir res més. Va tornar al seu lloc i, mentre treia una llibreta de la motxilla, va observar de reüll l’Andrea i la Rebeca, que estaven absortes en els mòbils, amagats sota les taules. La Lira va ar la resta del dia amb un nus a l’estómac. Se sentia malament per haver mentit a l’Andrea d’una manera tan descarada, i a sobre s’odiava a si mateixa per sentir-se malament. Els seus pares sempre li deien que calia

aprendre a perdonar, però amb l’Andrea li costava un munt. No hi confiava, i no era l’única. De tota manera, no es podia treure del cap la conversa amb l’Eloi. La Jimena i la Gala no van ser tan comprensives com l’Amèlia. Estaven indignades per aquell canvi d’actitud de l’Andrea, que ara es feia l’amigueta de l’ànima. Resulta que volia anar de compres amb elles, i un rave! La Jimena va repetir quatre-centes vegades que l’Andrea era una falsa, mentre que la Gala rondinava cada vegada amb me ny s energia. Estava més preocupada per una altra cosa: el festival. L’Andrea havia pensat en el vestuari del festival abans que ella. Quina badada! I els decorats...! L’Alena era una profe guai (duia els cabells blaus i caçadores de motorista!) i deixaria que fossin creatives. Estava convençuda que l’Alena diria que sí. No podia deixar perdre l’oportunitat. Dilluns anirien a parlar amb ella. Era urgentíssim. La Gala i la Jimena van arribar a la mateixa conclusió: allò de convidar l’Andrea..., ni boges, ni en un milió d’a ny s. Ho havien deixat clar a la Lira quan els va explicar la conversa amb l’Eloi i ho van reiterar dilluns al migdia, quan van quedar al pati per decidir si mantenien els entrenaments en secret. L’únic vot en contra va ser el de l’Eloi. L’Amèlia s’hi va abstenir. Així doncs, aquell mateix divendres, la Lira, l’Amèlia i la Jimena es van encaminar cap al parc, disposades a gaudir d’una tarda a l’aire lliure. A l’entrada es van trobar amb la Mina i l’Eloi. El noi, com era habitual, portava una escombra vella per netejar el parc. Seria impossible decidir qui va quedar més decebut quan van entreveure la pista entre els arbres. Al centre, s’hi podia distingir la figura d’una noia que tots van reconèixer de seguida. Les Rollettes es van mirar les unes a les altres, confoses, però també indignades i enfadades. L’únic que no semblava empipat era l’Eloi; la Lira va serrar els llavis

quan li va semblar que somreia. Eren imaginacions seves? La Lira no es va atrevir a preguntar-li res, perquè no volia tornar a parlar amb ell de l’Andrea. A més, per la cara de sorpresa que feia i per com va accelerar el pas, estava clar que no en tenia ni idea. La Lira va escoltar la veu afilada de la Jimena al seu darrere. —L’has avisat tu? Tenia els ulls clavats en l’Amèlia, totalment ruboritzada davant d’aquella acusació. Per una banda, li hauria encantat poder contestar que sí, però ella no feia res d’amagat, encara que pensés que era el més correcte. No s’atrevia a portar la contrària a les seves amigues. Va fer que no amb el cap. —No, és clar que no —va murmurar. —I llavors què hi fa, aquí? —va remugar la Jimena. L’Eloi va voler treure ferro al tema. —Deu ser una coincidència —va dir, dibuixant un somriure de resignació, al mateix temps que reprenia el pas cap a la pista. Les altres Rollettes el van imitar, l’una rere l’altra i de molt mala gana. A la Lira, la ràbia se li va barrejar amb la mentida que duia travessada a l’estómac des d’aquell matí. Encara no havien fet mitja dotzena de os quan es van adonar que l’Andrea no estava sola a la pista. —Però si està amb el Dani! —va exclamar la Gala—. Serà traïdor... —Ja us ho deia, que no li havíem de dir res —es va lamentar la Jimena, parlant sobretot per l’Eloi, que havia estat el més insistent. Al cap i a la fi, el Dani havia contribuït que aprovessin el club. —Segur que és un malentès. —L’Eloi va defensar el seu amic amb un to de veu tan ferm que ningú es va atrevir a portar-li la contrària—. Mirem el costat positiu... Ja hauran escombrat la pista! Ningú va fer cas de la broma.

—Sigui el que sigui..., ens han ben enxampat —va etzibar la Jimena, en aquell to despreocupat que la Lira envejava tant. A ella tant li feia, és clar. No era ella qui hauria de reconèixer davant de l’Andrea que era una mentidera. I davant de la Jimena, la Mina, l’Amèlia, el Dani... i l’Eloi. L’Andrea es va aturar al centre de la pista quan els va veure. Darrere seu, el Dani continuava amb les àguiles. La noia es va encreuar de braços i va clavar la mirada en la Lira, incapaç d’apartar els ulls mentre se li acostava. —Ei, Dani! —va cridar l’Eloi, aliè a la tensió de l’ambient—. Estàs molt cruixit o què? Va ar per davant de la noia, saludant-la amb un gest fugaç mentre s’apropava al seu amic. Ella li va tornar el gest, sense immutar-se, i va esperar que la resta de Rollettes creuessin la pista i arribessin al banc per començar a parlar. —Que bé, eh? Us heu deslliurat dels encàrrecs —va dir en un to pausat i monòton que va provocar que la Lira, incòmoda, abaixés el cap. La Lira va continuar caminant, tot i saber que el comentari de l’Andrea anava dirigit a ella. La Mina i la Marta van intercanviar una mirada d’incomprensió. —Hola, Andrea —va murmurar l’Amèlia, mentre ava pel seu costat. Ella la va seguir amb la mirada. Les altres van començar a deixar les coses al costat de les bosses de l’Andrea i el Dani. —Un moment, eh? No aneu tan de pressa. Estem practicant nosaltres. Les sis noies es van mirar les unes a les altres, incrèdules. —El parc no és teu, Andrea —va dir la Gala. Es va deixar caure sobre el banc i va obrir la bossa, despreocupada. —No se suposa que estàveu ocupades? —va preguntar l’Andrea, alçant prou la veu per cridar l’atenció del Dani i l’Eloi—. Totes? —va gru ny

ir. Aquest cop va ejar la mirada pels seus compa ny s d’equip, fins que va fixar-la en la Lira—. O això m’has dit, oi? La Lira es va mossegar la part de dintre de les galtes, desitjant que se l’emés la terra. Però els segons aven, cada cop més lents, i la Lira va saber que només tenia tres opcions: continuar mentint i dir que hi havia hagut un canvi de plans, o inventar-se qualsevol excusa que l’Andrea no es creuria, o dir la veritat i acabar amb tot allò una vegada per totes. L’elecció estava clara, però era la més difícil. La Lira va emar-se la saliva abans de parlar. —És evident que no. —No volies dir-me que quedeu per entrenar-vos —va concloure l’Andrea. —Perdona si no t’hi volem, aquí, després de tot el que has fet —va saltar la Jimena, per donar a la Lira. La Gala va assentir i l’Amèlia va abaixar el cap. Els altres es van mirar, confosos. —De què esteu parlant? —va preguntar el Dani. —Tu calla, que te l’has portat a entrenar aquí tot i saber que havíem quedat —va acusar-lo la Jimena. —Però es pot saber què us a amb mi?! —va exclamar el Dani, deixant anar un sospir exasperat—. Per què us penseu totes que soc un boques? —Me n’he assabentat jo soleta. —M’ha seguit —va aclarir el Dani. —Sabia que quedàveu per entrenar-vos fora de l’insti per preparar l’exhibició i la meva mare s’ha trobat el

Dani al portal i... —Ets Superwoman o què? —va preguntar la Jimena. Era impossible que li hagués donat temps d’atrapar-lo. Es va tombar cap al Dani i li va aconsellar—: Si l’hi has explicat, serà millor que ens ho diguis ara mateix. —Ni que jo fos el dimoni... —va remugar ell. —Gairebé —va esbufegar la Jimena. Hi havia poca gent més rancorosa que ella. —No li he dit res —va insistir ell, molest. L’Eloi, la Mina i la Marta seguien tan perduts como al principi. Tots tres miraven la Lira i l’Andrea alternativament, esperant que alguna d’elles els aclarís alguna cosa. —Però ens explicareu què ha at? —va instar la Mina. —L’Andrea m’ha..., bé, ens ha plantejat l’opció de quedar, com a equip, per anar a mirar vestuari per al festival. Però teníem entrenament. —No ens n’has dit res —va respondre l’Eloi, dirigint-se a la Lira. —Us ho anava a explicar ara —es va defensar ella. Volia afegir que, si havia mentit a l’Andrea, havia estat perquè dos dies enrere, totes excepte l’Eloi i l’Amèlia havien votat a favor de continuar guardant el secret del parc. La Lira només s’havia limitat a complir els desitjos del grup. No mereixia que l’Eloi la travessés amb la mirada com si hagués comès un delicte greu. —Em pensava que tot això et semblava cutre —va intervenir la Mina, dirigint-se a l’Andrea—. Per què vols venir a entrenar-te? —Perquè estic a l’equip. Ningú no va saber què respondre. Es van mirar les unes a les altres, intercanviant expressions de dubte i culpabilitat. Només la Mina i la Jimena es mantenien tan fermes com al principi. —Però si has estat un munt de setmanes ficant-te amb nosaltres! —va explotar la

Jimena. L’Andrea tenia més cara que esquena. —Això no és veritat! —Però quina barra! —Andrea, en això té raó... T’has at molt amb l’equip, i ho saps. T’has rigut de nosaltres i, vaja..., tots sabem que vas tenir alguna cosa a veure amb allò de l’exhibició. —L’Eloi no es va atrevir a acusar-la a la cara. L’Andrea li va mantenir la mirada, provant d’endevinar on volia anar a parar amb aquell discurs. Llavors l’Eloi es va donar la volta per dirigir-se a la resta de l’equip—: Però fa molt temps que no ho fa. —Ah, perfecte, aleshores donem-li el Nobel de la Pau —va remugar la Jimena. —I a més, és aquí, no? —va continuar l’Eloi—. Això és que vol... —...empre ny ar-nos més. —Però tu et penses que la meva vida gira al voltant vostre? —va dir l’Andrea—. PER FAVOR! Només volia entrenar-me amb tot l’equip. Vosaltres no m’interesseu, ja sé que m’odieu, però no sou el centre de l’univers, eh? —Es va girar cap al Dani, que va dibuixar un somriure tímid. —Sí, és clar, vols que em cregui que vols patinar perquè t’agrada. —Doncs sí —va remugar l’Andrea, que ja estava vermella per la ràbia—. Què a, no em pot agradar? —No m’ho crec —va dir la Jimena. —Doncs és el teu problema. Perquè, saps què et dic? Que ja n’estic farta. Sí, em vaig portar malament amb vosaltres, però he intentat no donar problemes, i així i tot em tracteu com si no formés part de l’equip. Continueu sense saludar-me als entrenaments, i encara me

ny s parlar-me o afegir-me al grup de WhatsApp... Que sé que en teniu un, i no és que hi vulgui ser, és una qüestió de respecte! La meitat de vosaltres us rieu de mi per com vaig vestida, i l’altra meitat ni em parla des del primer dia. Això no ho dic per tu, Dani. Ho dic per les altres. Perquè jo he fet coses mal fetes... —Va deixar les paraules penjades, seguides d’un silenci que va fer que moltes esperessin una confessió que mai no va arribar—, però vosaltres tampoc sou les més maques del món, eh? On és la resta de l’equip? El Xavi, la Laura i la Maria? Tampoc els heu convidat? Quina és l’excusa? El grup es va mirar sense saber què dir. —Té raó —va asse ny alar el Dani. La Lira sentia una pressió tan forta a l’estómac que era incapaç de dir res. Va buscar la Jimena amb la mirada. La seva amiga no semblava tan preocupada com ella. La Jimena era impulsiva, només feia cas d’un sentiment alhora, i en aquell moment, era l’odi que sentia per l’Andrea. Així i tot, tampoc va obrir la boca. —Andrea, ho... ho sentim molt —va murmurar l’Amèlia. La resta de l’equip es va tombar cap a ella, però va continuar igualment—: Queda’t a entrenar-te amb nosaltres. —Doncs és clar que em quedaré! —va etzibar l’Andrea. La Jimena va dissimular una ga ny ota de fàstic i l’Eloi li va clavar un cop de colze. —I vine quan vulguis —va dir el noi. —Ara ja no em serveix.

—Escolta, tampoc cal que et facis la digna —va intervenir la Lira. S’alegrava que l’Eloi i l’Amèlia haguessin fet el que ella no tenia valor ni ganes de fer, tot i saber que era el més correcte. —T’has portat fatal amb nosaltres... —va murmurar l’Amèlia, en un to calmat i dolç—, és normal que volguéssim mantenir en secret aquests entrenaments. No és gens còmode practicar amb algú que es burla de tu, saps? I sí, d’acord —va dir, quan va veure que l’Andrea es disposava a contestar—, fa temps que no ho fas, però de debò t’estra ny a que desconfiem de tu?

—Ja ho he dit —va fer l’Andrea—. És el vostre problema. —Andrea, ja t’hem demanat perdó —va intercedir l’Eloi—. No ho podem deixar en empat? Creu i ratlla? El Dani es va afa ny ar a fer un pas endavant. —Jo voto per això. Si arribo a saber que munteu tants drames, no m’hi apunto... —Això, feu-ho per l’equip —va insistir l’Eloi—. Aquest mal rotllo no mola gens. —Ni tan sols heu de ser amigues —va afegir el Dani. —A mi em a, hi ha nois de l’equip d’hoquei que no o. El Dani li va donar la raó, assentint amb el cap. —I a mi. Sigueu compa ny es. Les noies van intercanviar mirades en silenci, amb els llavis serrats. No n’hi havia cap de disposada a afluixar la corda. La Lira sabia que el Dani i l’Eloi tenien raó, i tot i això no era capaç de dir ni una paraula. Sentia massa vergo ny a i massa ràbia en aquell moment per pensar clarament. —Jo o —va remugar l’Andrea, llançant a totes una mirada de me ny

spreu—. o de vosaltres. Feu com si no hi fos, d’acord? Us surt de co ny a. Després d’allò, l’Andrea va patinar fins a un extrem de la pista i es va posar els auriculars perquè ningú li parlés mentre practicava la pirueta amb un peu. Estava de tan mal humor que va aconseguir donar més voltes que qualsevol altre dia, però ni tan sols això va aconseguir que canviés d’expressió. —Ja esteu contentes? —els va preguntar l’Eloi, quan van arribar a la pista. Una per una, les Rollettes es van aturar. —Doncs no especialment, però no podem fer-hi més —va esclatar la Jimena, aixecant la barbeta amb un posat digne—. S’ho mereix. —Jimena! —la va re ny ar el Dani, mentre asse ny alava amb el cap l’Andrea, que seguia practicant amb els auriculars posats. —Tant se me’n dona que em senti. Jo no soc una falsa com ella, jo dic el que penso. L’Eloi la va travessar amb la mirada. —Sabeu què us dic? Que jo també o. He vingut a entrenar-me, no a barallarme com criatures. El noi es va posar a patinar sense donar-los temps a contestar. El Dani el va seguir de seguida i, de mica en mica, totes van reprendre l’entrenament. Aquella tarda, amb tot, va ser diferent de les altres. Hi va haver poques rialles i molt silenci. La Lira no podia evitar buscar l’Andrea amb la mirada cada dos per tres, empesa pels remordiments, i sempre la trobava a prop del Dani o de l’Eloi. No

se’n van separar en tota la tarda. De fet, van marxar junts, sense esperar ni convidar ningú més. La Lira els va observar mentre s’allu ny aven, amb les veritats de l’Andrea gravades a foc dins el cap, i la culpa cremantli l’estómac.

5

Croissants i secrets

Per votació unànime, l’entrenament de dissabte es va cance l·l ar. El Dani i l’Eloi van ser clars: fins que no parlessin amb la resta de l’equip, no tornarien als entrenaments lliures. Les altres hi van estar d’acord, tot i que per motius diferents. No tenien gaires ganes d’entrenar-se després del mal rotllo del dia anterior, ni els venia de gust haver de ar-se el matí de dissabte tement que l’Andrea hi aparegués i tinguessin una altra esbroncada. Però la Lira temia encara més una altra cosa: l’expressió enfadada i decebuda de l’Eloi. La Gala va proposar un pla alternatiu. La Lira i la Jimena van ser les primeres a arribar a casa seva, amb una safata de minicroissants que els pares de la Lira havien comprat per a l’ocasió. —Us recullo a tres quarts de dues. La Lira va fer un petó a la galta a la seva mare i la Jimena es va acomiadar mentre sortia del cotxe. —Gràcies per portar-nos! —Adeu, mama! En lloc d’anar al parc, les quatre Rollettes havien quedat a casa de la Gala. Era la que quedava més llu ny

de totes, però la seva mare hi havia insistit: volia conèixer les noves amigues de la seva filla. —Ja ens podria haver avisat que era un quart sense ascensor... —va remugar la Jimena, mentre pujaven les escales. —No et queixis tant. Pensa en la part positiva, ens estem posant en forma —li va dir la Lira, al mateix temps que es girava cap a la seva amiga amb un somriure que ella va rebre amb una ga ny ota. —El que tu diguis. Quan van trucar al timbre, unes veus van sonar a l’altra banda, seguides de os que s’apropaven. Es van sentir els sons metà l·l ics de dos baldons i, finalment, el pa ny . La Gala va aparèixer rere la porta, vestida amb una granota blanca de tela de peluix, decorada únicament per un oval rosat que li cobria la panxa. —Què portes posat? —La Jimena es va oblidar fins i tot de saludar. La Gala va somriure i, sense dir res, es va posar la caputxa. Era blanca, amb una ba ny a platejada a la part del davant. —Soc un unicorn —va respondre, amb els ulls amagats rere la caputxa i un somriure exultant. —No sabia que havíem de venir disfressades —va fer broma la Jimena.

La Gala va fingir indignació. —És la meva roba d’estar per casa! —va dir, mentre convidava la Lira a ar. La Jimena va prémer els llavis, penedint-se de la ximpleria que acabava de dir, però la Gala va treure ferro a l’assumpte—. L’hauries de provar, és supercalentet. —Sembles un peluix enorme —va riure la Lira, entre dents. —Això és el que més m’agrada. Vinga, deixa l’abric aquí —li va dir, asse ny alant un penjador de peu amb les potes en forma d’arrels d’arbre retorçades. La resta del rebedor era igual d’estrambòtic. Les parets, decorades amb paper de gira-sols, estaven recobertes de quadres que semblaven fets per un nen de preescolar. Com tots els altres objectes, estaven escampats per l’espai sense cap mena d’ordre. Al costat de la porta hi havia una taula de vidre i un paraigüer en forma de pelicà que a la Jimena li va semblar grotesc. Es va esforçar per dissimular la perplexitat que li provocava la decoració mentre seguia la Gala a través del adís, decorat amb el mateix paper. Com la Lira, caminava mirant els quadres, que semblaven millorar una mica a mesura que avançaven. Com a mínim, els del final del adís ja semblaven pintats per algú de primària.

—Benvingudes, solets meus! Una dona amb els cabells esvalotats se’ls va apropar amb els braços oberts de bat a bat. —Aquesta és la meva mare —la va presentar la Gala. —Tinc nom, amor meu. Soc la Núria. La Gala no els havia parlat gaire dels seus pares —ni de res, en realitat; era molt reservada—, així que ni la Jimena ni la Lira sabien com serien. Però, per descomptat, no havien imaginat la dona que ara tenien al davant, somrient com si estigués rebent a casa seva membres de la reialesa. Tirant curt. Les noies no van trigar a adonar-se que la Gala havia heretat tota la vitalitat de la seva mare. Els va agafar les mans i, sense donar-los temps a contestar, les va portar fins a la cuina mentre els explicava que estava molt contenta de tenir-les allà, perquè la seva filla parlava tant d’elles que les havia de conèixer. La Gala, mentrestant, les seguia amb una expressió mortificada. —Vinga, mama, deixa-les tranqui l·l es. Però ni la Lira ni la Jimena semblaven amoïnades. Al contrari, els queia bé la Núria. Era tan riallera i dinàmica com la Gala, i fins i tot vestien de manera similar. Aquell dia la Núria duia uns pantalons bombatxos amb un estampat verd i mostassa, i un jersei ample de ratlles blanques, turqueses i grogues. Físicament, en canvi, no s’assemblaven gens ni mica. La Núria era baixeta i rodona, i tenia unes galtes prominents. Era més morena que la Gala, tant de pell com de cabells. L’única cosa que compartien era el color dels ulls, d’un casta ny clar.

La Núria va fingir que no escoltava la seva filla. —Ahir vam anar a comprar i vam agafar algunes coses per esmorzar. Teniu llet, de vaca i de civada, galetes i fruita i... Oh! —De sobte va reparar en la safata de croissants, embolicada amb paper—. Ho heu portat vosaltres? Quin detall! Que bé, Gala, aquestes amigues sí que m’agraden... —Mama! —va exclamar la Gala. En aquell moment va sonar el timbre. La Gala va llançar una mirada de retret a la seva mare abans d’anar a obrir. —Així que vosaltres sou les que vau anar a queixar-vos al despatx del director, eh? —va dir la Núria, quan la seva filla va desaparèixer—. Molt ben fet. A l’institut no es valora mai res que tingui a veure amb l’art. A la meva època ja era així, i veig que la cosa no ha canviat. Està molt bé que protesteu. La Jimena va arrufar el front, en part perquè no creia que hagués fet res per «l’art» i en part per culpa d’una aixeta molt estrafolària que no podia deixar de mirar. Sobre la pica hi havia el cap d’un drac amb la boca oberta, com si estigués preparat per escopir foc. Era una escultura de filferro que s’havia fusionat amb l’aixeta, convertida en el cos de l’animal, amb les ales plegades sobre el llom. La Jimena va haver de forçar la vista per adonar-se que la palanca de l’aixeta s’amagava sota la cua. La Núria, que va percebre què havia captat l’atenció de la Jimena, es va dirigir a la pica i, sense dir res, va accionar la palanca. L’aigua va començar a rajar, propulsada de la boca del drac com si fos una pluja de foc. —Que guai! —va exclamar la Lira.

La Jimena va parpellejar i va assentir, més per quedar bé que per ser honesta. La veritat és que allò li semblava totalment inútil. —Ho vam fer nosaltres —els va explicar la Núria. —La Gala ha fet això? —La Lira va obrir la boca de bat a bat. —Part del cos i de les ales —va contestar la Núria. —Doncs quina ada —va etre la Jimena. Tot i que continuava preferint les aixetes de tota la vida, va haver de reconèixer que l’escultura era genial. La Gala tenia talent. Tenia una creativitat desbordant, la qual cosa no era precisament un secret. La Núria va tancar l’aixeta i va somriure, orgullosa. —Ja ho veieu, tota la casa és així —va respondre, obrint els braços del tot com si volgués abraçar la cuina. Era petita, amb una peça de marbre en forma d’ela en la qual amb prou feines hi cabia la pica custodiada pel drac, un microones d’un daurat envellit i una torradora que semblava dels a ny s seixanta. La cambra estava i l·l uminada per un llum de sostre molt similar al del rebedor. —Teniu una casa molt bonica —va comentar la Lira. —Oh, gràcies, reina —va respondre la Núria, complaguda. No va tenir temps d’afegir res més. En aquell moment es va sentir el soroll de la porta de l’entrada i la veu de la Gala anunciant a crits l’arribada de l’Amèlia a través del adís.

—Ja hi som totes —va dir, i es va aturar davant de la porta perquè l’Amèlia entrés primer a la cuina. —Hola —va saludar tímidament, i va somriure a la mare de la Gala. La dona es va afa ny ar a abraçar-la i a plantar-li un petó a cada galta. —Encantada de coneixe’t, reina. Ets l’Amèlia, oi? —va preguntar, i quan la noia va assentir, es va presentar i li va demanar si volia prendre alguna cosa—. Un got d’aigua? —Mama, anem a la meva habitació. La Núria va posar els ulls en blanc. Ja li estra ny ava que la Gala hagués trigat tant a dir-ho. —Sí, molt bé, ja us deixo en pau. Me’n vaig al menjador, crideu-me si necessiteu alguna cosa. —Gràcies —va contestar l’Amèlia, somrient. Quan la Núria va haver marxat, la Gala va indicar amb un gest a la Lira que agafés la safata de dolços. —La resta està a la meva habitació —li va dir, en veure que mirava al voltant com si hi busqués alguna cosa. El primer pensament que va venir al cap a la Lira quan va entrar a l’habitació de la Gala va ser que el seu pare hauria posat el crit al cel. I la seva mare també, de fet. Les parets havien estat blanques en algun moment del at; ara eren un llenç en el qual hi havia escampats mil dibuixos com els del adís, amb la diferència que aquests havien estat pintats directament sobre la paret. —Si el meu pare em veu pintant la paret amb un retolador, em mata —va

murmurar, apropant-s’hi per examinar el dibuix d’un huracà que s’emava una casa. —Aquest el vaig fer després de veure El màgic d’Oz. És superantiga, però la música mola molt. És una de les pe l·l is preferides de la meva mare. Però les parets no eren l’únic que cridava l’atenció. El llit era de ferro forjat, amb un dosser que queia al voltant del capçal i pel lateral de la paret. L’Olívia sempre n’havia volgut un, tot i que la Lira estava segura que el de la Gala no li agradaria: cada peça de l’estructura estava pintada d’un color diferent, i al dosser s’hi barrejaven llums i fulles de plàstic. El llum del sostre era una lluna gegant. Es trobaven dins un conte de fades. El conte de fades de la Gala, per ser més exactes. Cadascun dels racons d’aquella habitació desti l·l aven la seva personalitat. —Quina ada —va murmurar la Lira, fent uns ulls com unes taronges. La Gala va dibuixar un somriure i va deixar caure els ulls fins a les mans de la Lira, que continuava aguantant la safata. —Oi que sí? Pots deixar allà els croissants —li va dir, asse ny alant el terra, al costat del llit. La Lira havia estat tan ocupada meravellant-se amb l’habitació de la Gala, que no havia tingut temps de mirar a terra. La Gala havia preparat una manta de pícnic per a quatre persones, amb plats, gots i un esmorzar apetitós al centre. L’estómac de la Jimena va trencar el silenci. —Uf, em moro de gana —va murmurar.

Pocs minuts després, ja endrapaven el menjar amb delit. —Els dibuixos que hi ha al rebedor i al adís són teus? —va preguntar la Lira, mirant la Gala. Les altres també es van girar cap a ella. —Vaig demanar a la meva mare que em deixés treure alme ny s els primers, però no em va fer ni cas. —La Gala transpirava fatiga. Va fer una petita mossegada a la galeta que tenia a la mà i, quan se la va haver emat, va estirar el coll i va afegir, imitant la veu de la seva mare—. «És el nostre petit museu personal». —A mi em sembla molt bonic —va dir l’Amèlia. —I a mi, que imites fatal la teva mare —va riure la Jimena. —Escolta, i on és el teu pare? Així que ho va dir, l’Amèlia es va adonar que havia ficat la pota. La cara de la Gala es va enfosquir durant uns quants segons, fins que va forçar un somriure trist. —No en tinc... —Oh, Gala...! —es va lamentar l’Amèlia, compungida. Que estúpida, no ho hauria d’haver preguntat—. Ho sento, no volia... —Ei, que no a res —es va afa ny ar a tranqui l·l itzar-la la Gala. Va donar una ullada a les seves amigues, que la miraven amb cara de llàstima—. Per això no m’agrada treure el tema, la gent sempre es posa... així.

—Què vol dir així? —va preguntar la Jimena, encreuant-se de braços. —Així, com si hagués de sentir llàstima. No he tingut mai pare, sempre hem estat soles la meva mare i jo. Bé, i els seus nòvios, però això és diferent —els va explicar ella. —És mort? —Jimena! —va exclamar la Lira, que s’havia posat vermella per la incomoditat. Si la Gala els ho hagués volgut explicar, ho hauria fet. Allò no era una cosa que es pogués preguntar a la lleugera... I, així i tot, la Gala no semblava incòmoda en absolut. Es va limitar a arronsar les espatlles. —Ni idea —va contestar. Les noies van esperar que digués alguna cosa més, però la Gala semblava més interessada en el suc de taronja. —Què vol dir, ni idea? —li va preguntar la Jimena, provant de no sonar massa brusca. Aquell tema començava a intrigar-la. La Gala les va mirar una per una. —No has de contestar si no vols —va dir la Lira. L’Amèlia va assentir. —És igual, tampoc és important, però... No m’agrada parlar del tema perquè la gent comença a fer moltes preguntes i... —La Gala va callar abans d’acabar la frase. Va deixar anar un sospir profund abans de continuar—. No sé qui és el meu pare, ni tampoc la meva mare. La biològica, vull dir. No va caldre que digués res més perquè les seves amigues ho entenguessin. Així i tot, la Jimena va haver de preguntar l’obvietat: —Ets adoptada? La Gala va fer que sí lentament amb el cap. La seva mare mai no l’hi havia amagat, així que la Gala havia crescut sabent qui era i que havia d’estar orgullosa de ser part, com li deia la seva mare, d’una família escollida amb el

cor. Però no acostumava a parlar-ne. La Gala sabia per experiència que algunes persones es prenien malament qualsevol cosa, i l’últim que volia era que l’ataquessin per una cosa de la qual ella n’estava orgullosa. Ara només ho explicava a les persones en qui realment confiava i, tractant-se d’ella, no era una tasca fàcil. Es va aclarir la gola i els va explicar les poques coses que sabia de la seva adopció i com la seva mare sempre li havia estat sincera. —Tinc una mare que m’estima moltíssim i que em dona tot el que necessito i més. Crec que soc afortunada, no? —va concloure la Gala. Les tres noies van assentir quasi alhora. —I no vols saber qui és la teva mare de veritat? —va preguntar la Jimena. Quan va veure la cara que posava la Gala, es va adonar que hauria d’haver tancat la boca. —Ho veus? —va etzibar, mirant la Lira, i després la Jimena—. Aquest és el tipus de preguntes estúpides que em fa la gent. La meva «mare de veritat» està al menjador ara mateix. —Ja ho sé, no volia dir això, jo volia dir que... —La Jimena va intentar explicarse, però les paraules se li barrejaven al cap abans que pogués formular una frase amb sentit. Finalment va fer que no amb el cap i va murmurar—: Ja saps què vull dir. —Sí —va contestar la Gala, encara més seca que de costum—. Perquè m’ho han preguntat MILIONS de vegades. Al final cansa, saps? La Jimena va fer que sí amb el cap i va murmurar un altre «ho sento» abans de serrar els llavis. Havia decidit que, mentre parlessin d’aquell tema, no tornaria a obrir la boca. Estava clar que no sabia expressar-se bé. —Per això no ens ho has explicat abans? —va preguntar l’Amèlia, aprofitant el silenci sobtat. La Gala va assentir. —És que la gent és molt pesada. I sempre em fan les mateixes preguntes... —va murmurar, i quan es va adonar que la Jimena arrufava les celles, va dibuixar un

somriure entremaliat i, per dissipar la tensió, va afegir—: Ja us ho vaig dir, que això era millor que entrenar-se. Menjar, secrets inesperats... Va contagiar el somriure a les altres, fins i tot a la Jimena, que encara notava com li cremaven les galtes. —No milloraràs si no t’entrenes —va intervenir la Lira, desitjant canviar de tema. —He estat fent altres coses —va rebatre la Gala, i tot seguit va afegir—: Relacionades amb l’equip. —Ah, sí? —va preguntar la Lira, incrèdula i desafiant. La Gala va fer un somriure enigmàtic. Es va aixecar i, sense dir res, es va apropar a un escriptori turquesa, de fusta lacada, i va començar a remenar entre els papers que hi havia escampats al damunt. —Fa uns quants dies que penso en una cosa... —va anunciar, mirant-les amb tres carpetes plenes de papers agafades contra el pit—. I no vull que l’Andrea se m’avanci. Va seure al seu lloc, al costat de la Lira, i va deixar les carpetes al seu davant, abans d’apartar alguns plats. —Ei, que estava agafant raïm! —va remugar la Jimena, estirant el braç per agafar-ne més. —Jo no entenc res —va xiuxiuejar l’Amèlia a la Lira, en veu baixa. —Ni jo. La Gala va deixar les carpetes al centre de les estovalles. —L’Andrea vol que comprem els mallots per al festival, però sabeu el que costen? —Un ull de la cara —va respondre l’Amèlia—. Els més macos, alme ny

s. El del meu club era bastant cutre. —He parlat amb la meva mare i, si us sembla bé, ella ens ajudarà a fer-los —els va proposar la Gala. —És modista? —No, però li encanta cosir, i ho fa molt bé! Ens fa un munt de roba. —Ja deia jo que vesties d’una manera molt rara... —va riure la Jimena, mirant-la amb un somriure de bona nena, i la Gala li va tornar el gest—. Però és una bona idea. I més si així podem fer una cosa bonica i barata. Perquè estava convençuda que els seus pares l’engegarien a fer pu ny etes si els demanava més diners per al patinatge. Ja feien prou pagant-li la quota mensual. L’Amèlia i la Lira van assentir, sense gaire entusiasme; la primera, perquè odiava parlar de qualsevol cosa que tingués a veure amb exhibicions de patinatge, i la segona, perquè no ho veia gens clar. De tota manera, semblava que la Gala encara tenia moltes coses per compartir, així que va preferir no dir res. —Podem comprar mallots bàsics i arreglar-los a la nostra manera. Només hem de triar un disse ny . —Doncs tindrem un problema per posar-nos d’acord...! —va xiuxiuejar l’Amèlia. La Lira va assentir i va dir: —No hi serem a temps per al festival. Les altres es van mirar amb els llavis entreoberts, fent càlculs mentals en silenci.

—Podem deixar el mallot oficial del club per al festival de final de curs —va proposar la Gala—. També he tingut algunes idees amb roba de carrer. Per exemple, per a tu, Amèlia, he pensat que podries portar un vestit rosa com el que et vas posar per a l’exhibició, però canviant-lo una mica, si ens deixessis, és clar. Li podríem afegir alguna flor als tirants, retallar-ne el coll i fer servir tela de gasa a la faldilla... L’Amèlia tenia els ulls clavats en la seva amiga, però només era capaç de veure el vestit que li acabava de descriure. —No semblarem un equip —va comentar la Lira. —Podem portar algun distintiu... Podria pintar les botes! —va exclamar la Gala, tan entusiasmada per la idea que va fer un xiscle sense voler. —Però què dius! T’has tornat boja? —Una ombra de terror va travessar la cara de l’Amèlia. —Amb pintura especial, evidentment. Podria omplir-les d’estrelles de colors! Què us sembla? L’Amèlia, que movia el cap d’una banda a l’altra, no va deixar parlar a ningú. —Ni de co ny a. Els patins s’han de dur blancs. La Gala va deixar anar una riallada divertida. —I això qui ho diu? —Eh... Doncs... —L’Amèlia va prémer els llavis, començant a penedir-se d’haver dit res—. És així, i punt. Per això sempre faig servir fundes als entrenaments, perquè a les competicions estiguin impo l·l uts.

—Però si no competeixes! —li va etzibar la Jimena. L’Amèlia va abaixar el cap. —D’acord, doncs... llavors només dues o tres estrelletes —va resoldre la Gala—. Així millor? —Gens ni mica —va murmurar l’Amèlia. —Au, vinga, no siguis avorrida! —A mi no em sembla una mala idea —va intervenir la Jimena. —Ho provaré primer amb les meves, i ja veuràs com queden —va decidir la Gala, mirant l’Amèlia amb un somriure d’orella a orella—. Al final em demanaràs que et pinti les teves, també. —Ja ho veurem —va dir l’Amèlia—. A més, és igual que no semblem un equip. És un ball d’exhibició. —Doncs això. És igual. Vinga, ense ny a’ns els disse ny s —va apressar-la la Jimena. Estava desitjant veure el conjunt que havia disse ny at la Gala per a ella. —Us adverteixo que tinc mooooltes propostes —va dir, mentre s’inclinava per agafar una de les carpetes. L’Amèlia va riure entre dents. —Quina por.

—Segur que totes porten tutú —va fer broma la Jimena. La Gala va dibuixar un somriure sarcàstic. —Que bé que em coneixes.

6

Les coses dolentes s’encomanen

Aquell mateix dimarts, els entrenaments lliures van deixar de ser un secret. La Lira creia que en el moment en què s’emessin la vergo ny a i hi convidessin els altres membres de l’equip se sentiria molt millor, però no va ser així. Mentre explicava als nous on i quan es reunien, sentia la mirada gelada de l’Andrea clavada al clatell. Gairebé va agrair que la Gala la interrompés per parlar del vestuari, que, sota el seu punt de vista, era mooolt més important que els entrenaments lliures. L’Andrea les va intentar convèncer que era molt millor comprar els mallots. La Júlia es va posar de la seva part i la conversa es va acabar convertint en un intercanvi d’insults velats que l’Alena va tallar de seguida que va aparèixer. Va resoldre la discussió amb una votació ràpida que va gua ny ar la Gala per vuit vots contra quatre. A favor de l’Andrea només van votar ella mateixa, la Júlia, el Dani i la Maria. L’Eloi i la Laura van preferir no votar. Així doncs, l’endemà la Gala va aparèixer a l’entrenament amb les seves carpetes i es van ar la resta de la setmana aprofitant els patis per triar els disse ny s. No podien fer gaire cosa perquè no quedava gaire temps, així que havien de trobar una manera de ser creatives amb rapidesa i pocs diners. Per sort, aquella

era l’especialitat de la Gala. En dues setmanes, tant ella com la seva mare ja havien posat fil a l’agulla. A l’Andrea només li va faltar això. Es va negar a portar cap dels disse ny s de la Gala i, com la Júlia, va dir que si no portaven un mallot oficial, ella mateixa s’encarregaria del seu vestuari. Tal com havia predit la Jimena, cap de les dues no va tornar a anar als entrenaments lliures. Estava convençuda que només havien muntat aquell numeret per cridar l’atenció i crear mal rotllo. Així i tot, l’Andrea va tornar al vell costum d’insultar i burlar-se dels altres, com la Jimena també havia predit. Es va dedicar a fer com si mig equip fos invisible. A la pista només s’ajuntava amb la Júlia, el Dani i l’Eloi. Ignorava la resta, i només contestava al Xavi, la Laura i la Maria si li deien alguna cosa. De les altres, no en volia saber res. Les Rollettes no tenien ni dos mesos de vida i ja estaven dividides. I el pitjor és que la Lira no podia deixar de repetir-se que era culpa seva. Sabia que no s’havien portat bé, no es podia ofendre perquè l’Andrea fes veure que no existien. Li havien amagat els entrenaments al parc, li havien mentit a la cara. I a sobre no portarien el vestuari que ella volia. Entenia que no estigués contenta. Quina ràbia li feia entendre-la. I quina ràbia sentia cada cop que veia l’Eloi rient amb ella a la pista. L’Eloi encara anava als entrenaments lliures, però la Lira notava que alguna cosa havia canviat. El noi ja no allargava les estones després de l’entrenament per xerrar i gairebé no parlava al grup de WhatsApp. Estava distant. Com si només fossin compa ny s d’equip. La Lira es consolava pensant que, alme ny s, el fet d’explicar allò dels entrenaments lliures havia tingut un costat positiu: la

Maria i la Laura no se n’havien perdut ni un. Al llarg del mes i mig que portaven a l’equip, totes dues havien demostrat que apuntar-s’hi per provar coses noves no significava fer-ho amb desgana. Al contrari, eren de les que s’esforçaven més. La Júlia es trobava a l’extrem oposat. No estava contenta a l’equip, i tampoc es preocupava de dissimular-ho. Agafava el mòbil quan l’Alena es distreia, posava pegues a tot, es ava els entrenaments queixant-se de l’avorriment de fer Escola, del fred que feia, de la pista mal escombrada... Era especialista a trobar un problema nou cada dia. Aquell dijous de novembre, la seva queixa es va centrar en el vestuari del festival. Tothom havia portat els materials per tal que la Gala se’ls emportés a casa. —Jo no penso pintar res —va advertir, malhumorada. Entre els diversos disse ny s de la Gala hi havia moltes propostes per a l’escut del club, i quan l’Alena les va veure, va insistir que totes portessin una «R» pintada a les fundes dels patins. La Gala havia proposat pintar-la a les botes, però la Júlia i l’Andrea s’hi van negar rotundament, i l’Amèlia, aquest cop, els va donar el seu . —Ja us vaig dir que la meva mare i jo ens encarregaríem de tot —els va assegurar la Gala, fent un esforç per no sonar enfadada. La Júlia sempre buscava problemes on no n’hi havia. —Si queda malament, em pagues el mallot —va remugar. Havia accedit que li cosís la «R» de l’equip només perquè l’Andrea hi havia insistit. Així anirien iguals. La setmana anterior, l’Andrea havia arrossegat la Júlia a una botiga per comprar alguna cosa decent, acompa ny ades per les seves mares. La Júlia hauria preferit quedar amb la Tània i la Rebeca, però tampoc volia sortir a l’escenari amb texans. Es van conformar amb

un senzill mallot blau, sense brillants ni transparències ni res de res. Era més aviat avorrit, però els més bonics costaven un ull de la cara. —Només s’ha de cosir una lletra —va remugar la Gala. —Sí, molt bé —va etzibar la Júlia—. Que tingueu sort. Feu-vos vosaltres la roba, que cutre... —Fet a mida, què més vols? —va intervenir la Maria, la qual, després que la Gala li ense ny és les idees que tenia per a ella, es va alegrar que la proposta de l’Andrea no hagués tirat endavant. Va decidir deixar un vestit negre a la Gala. Era vell, i les mànigues li quedaven curtes, així que la Gala (o la seva mare, més ben dit) l’arreglaria perquè semblés un vestit de balls de saló. A l’exhibició, la Maria ballaria uns quants segons al so d’un tango, així que aquest seria el seu tema. Portaria els cabells recollits en un mo ny o i una flor enorme enganxada al costat. Estava encantada. «Un mallot de pedreria com els de les competicions de patinatge sobre gel», va pensar l’Andrea. A diferència de la Júlia, ella havia anat a comprar el mallot amb i l·l usió, tenint ben clar el que volia... i aquella i l·l usió s’havia fet miques després que la seva mare consultés la primera etiqueta. Al final havia marxat de la botiga amb un mallot que no li feia ni fred ni calor. Aquella era la resposta que desitjava donar l’Andrea, però va serrar els llavis i va contenir-la, fent una ga ny

ota de disgust. —I a sobre, més barat —va dir la Jimena. Aquest cop va ser la Júlia qui va respondre amb cara de fàstic. Però a diferència de l’Andrea, no es va guardar l’opinió: —Si no tens diners per a un mallot, potser t’has equivocat d’esport —va engegar a la Jimena. —Júlia!! —va cridar l’Alena. Va observar-la durant uns quants segons amb el front arrufat—. No accepto aquests comentaris a la meva classe. —És que és veritat. Què farà quan s’hagi de comprar uns patins bons, i no aquests que semblen de joguina? —No es va dignar ni a acabar la frase. En va tenir prou amb fer córrer la vista fins als patins de la Jimena. —I a tu què t’importa? —li va etzibar ella—. El que et molesta és que no hàgim votat la vostra proposta. —Això us a molt, oi? —es va mofar la Mina. L’equip va esclafir en una riallada que va provocar que a la Júlia gairebé se li sortissin els ulls de la cara. Per sort, l’Alena no li va donar temps per contestar. —Ja n’hi ha prou —va resoldre, en aquell to d’entrenadora enfadada que no donava lloc a rèplica—. Després parlarem tu i jo, d’acord, Júlia? I relaxeu-vos una mica. Totes. «Com si fos tan fàcil», va pensar la Lira. Per si no n’hi hagués prou amb els nervis pel festival, per al qual només quedaven dues setmanes, en dos dies començaven els exàmens trimestrals, i els professors de l’institut estaven fets d’una altra pasta: semblava que els agradava torturar els alumnes, perquè no només els ficaven la por al cos cada vegada que feien classe, sinó que a més arronsaven les espatlles si es queixaven de tenir més d’un examen el mateix dia. I també hi havia els deures, que s’acumulaven dia rere dia, i les preguntes sobre les classes i les notes dels seus pares, que no paraven d’insistir perquè els acompa ny

és a alguna competició de l’Olívia, cosa que a ella no li venia gens de gust. I, a sobre, havia de compartir equip amb algú que, ara sí que ho podia afirmar amb total seguretat, l’odiava. Però la Lira no va dir res. Cap Rollette va obrir la boca, de fet. L’Alena va obrir els ulls de cop, como si hagués recordat una cosa importantíssima. —Tinc una idea. Els va demanar que esperessin sense fer enrenou i va sortir patinant cap a la zona de les grades on deixaven les motxilles i els abrics. Va tornar en me ny s de dos minuts, amb una bossa de tela penjant de l’espatlla dreta. —Farem un amic invisible. —Perdona? —va deixar anar la Jimena. —Sou un equip. Heu d’aprendre a portar-vos bé entre vosaltres. —I vols que fem un amic invisible... —Doncs sí. A veure si així comenceu a pensar una mica més en les altres —va sentenciar l’Alena, ignorant les mirades incrèdules. Va agafar les nanses de la bossa i els va demanar que miressin a dins—. He preparat tot de paperets amb els noms. Jo també hi participaré, així serem parells. Us sembla bé posar un màxim de cinc euros? I punts extra per a aquelles que feu el regal a mà. —Punts extra per a què? —va preguntar la Júlia, que no havia deixat de fer cara de fàstic. L’Alena es va obligar a somriure. De vegades, portar aquell equip era exasperant. —És una manera de parlar. Vinga, agafeu un paperet.

—És obligatori? —va preguntar l’Andrea.

No va caldre que l’Alena digués res. Va allargar els braços per oferir-li la bossa i va dibuixar un somriure d’orella a orella.

Aquell a ny , el fred va arribar aviat. El mes de desembre va començar amb una borrasca que va mantenir les Rollettes llu ny del parc durant dues llargues setmanes. Van anu l·l ar els entrenaments lliures i van traslladar els de l’institut a l’interior del poliesportiu. Hauria estat un canvi ideal si no haguessin hagut de compartir la pista amb l’equip de bàsquet masculí i les seves queixes sobre per què el club de patinatge havia d’entrenar amb ells els dies de pluja. Les Rollettes es van assabentar que, després del primer dia, alguns nois s’havien anat a queixar al director. Per sort, l’Alena va intercedir per l’equip i es va negar a anu l·l ar cap entrenament. Les seves noies aven els entrenaments a l’aire lliure sense queixar-se, tot i que era incomodíssim entrenar-se amb l’abric; l’equip de bàsquet no es moriria per entrenar-se uns quants dies amb la meitat de la pista. Res d’això no va afectar la Lira. Tenia coses més importants en què pensar. El canvi de mes, a banda del fred, també havia portat els primers exàmens trimestrals. De fet, la Lira gairebé agraïa haver de cance l·l ar els entrenaments lliures pel mal temps, perquè així podia quedar-se a casa estudiant. Cada dia els seus pares li preguntaven per alguna nota, fins i tot quan no havia fet cap examen. L’invent de l’amic invisible tampoc va ajudar a millorar els ànims. De fet, des del moment en què la Lira va llegir el nom del seu paperet, va saber que tenia

una altra preocupació. Li havia tocat el Dani i no tenia ni idea de què regalar-li. L’única cosa que la consolava era que alme ny s no li havia tocat l’Andrea. Ni l’Eloi. Un parell de mesos enrere hauria encreuat els dits perquè li toqués ell, però en aquell moment no estava la cosa per tirar coets. Gairebé no parlaven fora de la pista. Era evident que encara no les havia perdonat. I això sí que l’afectava, perquè no sabia com aconseguir que les coses tornessin a la normalitat. Llavors es va adonar que tenia la solució davant dels nassos. Podia matar dos ocells d’un tret: si demanava a l’Eloi que l’ajudés a buscar un regal per al Dani, tindria una excusa per parlar amb ell. Dijous va demanar a la Jimena que l’esperés a l’entrada per tornar juntes a casa i, després de prometre-li que no trigaria, es va encaminar al adís contigu, on hi havia les classes de segon i tercer. Va esperar-se dreta en una cantonada, quieta com una estàtua de marbre, fins que va veure l’Eloi entre la multitud. Quan el noi es va adonar que era ell a qui esperava, va fer un gest als nois que l’acompa ny aven i, després d’acomiadar-se amb uns copets a l’espatlla, es va dirigir cap a la Lira. —Què a? Es cance l·l a l’entrenament d’avui? —No, no —es va afa ny ar a respondre ella. Es va assegurar que el Dani no estigués a prop i li va explicar —: M’ha tocat el Dani a l’amic invisible i volia preguntar-te què li puc regalar.

L’Eloi la va mirar de dalt a baix, va prémer els llavis i va contestar, mentre reprenia el pas: —Alguna cosa d’hoquei. La Lira va fer un parell de gambades per co l·l ocar-se al seu costat. Es va esforçar per ignorar la sequedat de l’Eloi. —Això és caríííssim! —Doncs un clauer d’un patí —va contestar ell, arronsant les espatlles. La Lira va plegar els braços. —Tampoc cal que et trenquis el cap, eh? —li va retreure. Va brandar el cap. Era evident que l’Eloi no tenia ganes d’ajudar-la—. És igual, deixa-ho córrer. —La gràcia és que cadascú pensi el seu regal. La noia el va mirar de dalt a baix. —No cal que siguis tan desagradable —li va dir, i va començar a caminar més de pressa, mentre deia—: Ja veig que les coses dolentes s’encomanen. Després d’uns segons d’estupefacció, l’Eloi va córrer cap a ella, esquivant la gent. —A què ve, això? —li va recriminar, quan la va atrapar. —Ja ho saps. —Van evitar un grup de noies assegudes al final de l’escala, i quan es va adonar que a l’Eloi li canviava la cara, va sentir que la ràbia s’apoderava d’ella—: Últimament sempre vas amb l’Andrea. «No parles amb mi», havia volgut dir la Lira. L’Eloi va aferrar la màniga de la Lira instintivament. La noia es va aturar i ell va retirar la mà. Es van quedar quiets com uns estaquirots, enmig del vestíbul, mirant-se amb els llavis tancats i les celles arrufades. Tots dos estaven

convençuts que tenien raó. —Estàs gelosa? —li va ventar l’Eloi, i la Lira es va posar tan vermella que de seguida es va penedir d’haver-ho fet. —No és per això, cregut —va respondre ella, cada cop més enfadada—. Però... no ho entenc. Després de totes les coses que ens ha fet, a tu inclòs, no entenc que vulguis ser amic seu. L’Eloi va encreuar els braços. —L’Andrea ja va demanar perdó, i jo l’he perdonat. Si tu no ho has fet, doncs saps què et dic? Que li dono la raó: és el teu problema. Soc amic seu perquè resulta que és supermaca. —Ja, segur. T’està ense ny ant a desmuntar patins? —li va etzibar la Lira. Sabia que es penediria abans de dir-ho, però, amb tot, la ràbia va pesar més. L’Eloi va obrir la boca per dir alguna cosa, però s’ho va repensar. Va fer que no amb el cap, com si sabés que aquella conversa no anava enlloc, i va arronsar les espatlles amb desídia. —No sabia que fossis tan rancorosa. I va marxar sense dir res més. La Lira es va quedar sola, entre la riuada d’estudiants que caminaven a correcuita, desitjosos de sortir al carrer i assaborir per fi l’anhelat cap de setmana.

7

Un accident sense culpables

El dia del festival de Nadal es va aixecar tan gris i ennuvolat com la Lira. Aquell dia havia de servir a l’equip per demostrar que podien fer una coreografia en condicions, que estaven preparades per federar-se. Al llarg dels últims mesos, la Lira no havia fet res més que dir-se a si mateixa que volia competir. Malgrat això, tenia un mal pressentiment. O potser era culpa del seu humor, que no l’havia acompa ny at precisament durant les últimes setmanes, alme ny s a la pista de patinatge. L’equip no estava bé. Estaven dividits en dos bàndols per una muralla invisible de culpes i retrets. Com s’ho farien per demostrar que eren capaços de competir? Així i tot, els seus pares no es van adonar que estava de mala lluna, i, tal com havien fet amb l’Olívia el primer dia de competició d’aquell curs, li van preparar un esmorzar especial i van desitjar-li bona sort dues-centes vegades. —I sobretot, fes moltes fotos —van demanar tots dos a l’Olívia. —Sí, és clar. Em posaré a primera fila. Però serà millor que anem tirant, eh, Lira? La Lira no s’ho va pensar dues vegades. Va recollir les coses, es va acomiadar dels seus pares i va sortir rabent per la porta.

—Tantes ganes tens d’arribar? —li va preguntar l’Olívia, mentre baixaven les escales gairebé trotant. —Més aviat de sortir de casa —va rondinar la Lira—. Es posen molt pesats. Només és un festival de l’institut. —No et queixis tant, alme ny s es preocupen. Algunes de les compa ny es de la pista de gel no tenien tanta sort. L’Olívia no havia vist mai els pares de la Natàlia en una competició. Els seus, en canvi, no se’n perdien ni una. —Sort que no hi deixen anar els pares. —I sort que jo hi soc, eh? —li va contestar—. Al final et veuré patinar aquesta temporada abans que tu a mi... La Lira va sortir al carrer sense esperar l’Olívia, que va enganxar la porta al vol i es va apropar corrents a la seva germana. Totes dues es van cordar l’abric alhora. —No em facis fotos —li va advertir la Lira. —Algú s’ha llevat amb el peu esquerre. —L’Olívia va fingir que no veia com la seva germana la fulminava amb la mirada—. Què et a? Estàs nerviosa pel festival? La Lira volia parlar a l’Olívia d’aquella sensació que alguna cosa sortiria malament, i, sobretot, volia parlar-li del desànim que hi havia a l’equip, de les discussions amb l’Andrea i la Júlia i, últimament, també amb l’Eloi. Però ja podia veure la Jimena de llu ny , esperant asseguda al portal, així que va decidir mentir i va dir que sí, que era

pel festival. —És el primer de veritat —li va dir—. Vull fer-ho bé. Aquell matí només van tenir classe a primera hora, i fins i tot llavors tothom estava més pendent del festival que de cap altra cosa. Les Rollettes es van reunir a les deu per fer un últim entrenament i una hora més tard ja es trobaven al vestidor del poliesportiu, rodejades de les bosses i la roba de les noies dels altres equips esportius, que en aquell moment disputaven els seus partits. El club de patinatge artístic actuaria més tard, just després del cor de Batxillerat. La Lira va apartar un parell de bosses per fer-se lloc i va començar a treure coses de la motxilla. El primer que va fer va ser treure amb molt de compte la bossa de tela on havia guardat el mallot. La Gala i la seva mare n’havien aprofitat un de vell de l’Olívia. L’havien te ny it d’un verd clar i havien cobert les mànigues d’una capa fina de purpurina. A l’esquena hi havien dibuixat una «R» amb brillants petits. «Són de plàstic, però semblen de veritat, oi?», li havia explicat la Gala quan l’hi havia ense ny at, una setmana enrere.

La Lira va desplegar el mallot per observar-lo una última vegada i, quan ho va fer, les mànigues li van caure de les mans. Es va quedar glaçada, mirant com els dos trossos de tela aterraven sobre els seus peus. —Pe... però... —va quequejar, confosa. Allò no podia ser real. Devia ser un malson. És clar que era un malson, allò no podia estar ant de veritat! La Lira estava a punt de pessigar-se quan va sentir el crit agut de l’Amèlia al seu costat. —Però què has fet? La Lira es va girar cap a ella, fent uns ulls com unes taronges. —Jo? I per què creus que he tingut alguna cosa a veure amb això? —va cridar, a punt de plorar. Algú li havia tallat les mànigues del mallot. Primer va pensar que potser s’havien descosit, però hi havia un tall net a totes dues bandes, sota l’aixella. Al seu voltant s’havia fet el silenci. Ningú més havia vist l’estat del mallot de la Lira, encara, i per això l’observaven estra ny ades. La Gala va estar a punt de preguntar què ava, però la Lira se li va avançar. Es va dirigir a l’equip amb el mallot a les mans. —I les mànigues?! —La Gala va oblidar que encara no s’havia acabat de posar el vestit, així que quan es va aixecar va ensopegar, gairebé tan nerviosa com la Lira. —Algú les ha tallat —va murmurar, tan perplexa que sentia que les neurones se li havien declarat en vaga—. Els vostres estan bé? —Què?! El mallot verd!? Però si era una preciositat! Era el més bonic de tots! —va exclamar la Maria, apropant-se a la Lira amb cara d’angoixa, mentre les altres noies comprovaven el seu vestuari i assentien.

Semblava que el problema era només de la Lira. —Estava bé aquest matí —va xiuxiuejar, amb el mallot encara a les mans i la Maria examinant-lo de prop. Les llàgrimes se li van amuntegar als ulls, i els va tancar perquè sabia que es posaria a plorar. —A qui li has robat el nòvio? —Què? —De sobte, la Lira es va posar vermella—. A ningú, per què em preguntes això? —T’han de tenir molta mania per fer-te una cosa així... —va murmurar la Maria, sincerament afectada. La Lira va haver de fer un esforç sobrehumà per no mirar l’Andrea i la Júlia. Eren les primeres sospitoses de la llista, però no podia fer-hi res. —Anem a parlar amb l’Alena —va intervenir l’Amèlia, insegura. La Lira s’hi va negar rotundament. Com l’altra vegada, no tenia proves. I, sobretot, no volia muntar un espectacle ni quedar com una paranoica. No volia donar més motius a l’Eloi per criticar-la. —Per què? Què vols que faci ella? Que tregui una vareta màgica i l’arregli? —O que expulsi del club qui ho hagi fet... —va intervenir la Jimena, amb la rotunditat que li faltava a l’Amèlia. No va dubtar a clavar la mirada en l’Andrea i la Júlia, que, tot i que observaven l’escena amb atenció, ho feien des de llu ny . La resta de l’equip rodejava la Lira. —Ho dius per nosaltres? —La Júlia va aixecar les celles, incrèdula. —No seria la primera vegada que ens espatlleu una actuació —li va dir la Jimena.

L’Andrea es va aixecar amb els pu ny s tancats. —Jo no ho he fet —va barbotejar, amb la veu tremolosa. —Ni jo —es va defensar la Júlia—. No us creieu tan importants, guapes. Tenim coses més importants a fer que esguerrar-vos la roba. Que ja és prou cutre, tot sigui dit. La Jimena va fer un pas cap a la Júlia, però la Lira la va agafar del braç per aturar-la. —Deixa-ho córrer —li va dir, estirant-la cap a ella—. Actuem en me ny s d’una hora. —I què? —Que ens hauríem d’estar preparant —va murmurar l’Amèlia, amb el cap cot. —Això, centreu-vos en les vostres coses i deixeu-nos en pau —els va ventar la Júlia. —Calladeta estàs més guapa —va fer la Jimena. —Jimena, de debò, deixa-ho —li va demanar la Lira, aquest cop en veu baixa. Mentrestant, l’Andrea es va acabar de co l·l ocar les fundes amb l’escut de les Rollettes. —Jo surto ja —va dir, sense mirar ningú. La Júlia no va trigar ni dos minuts a seguir-la.

Quan es va tancar la porta, la Lira es va deixar caure sobre el banc i va amagar el cap entre els braços. —Lira, i si demanes a l’Olívia que et deixi un mallot? —li va proposar l’Amèlia, mentre se li apropava. Li va posar la mà a l’espatlla—: Teniu temps d’anar a casa i tornar abans que sortim. —No ens deixaran sortir —va contestar la Lira, amb els ulls clavats en aquella peça de roba. Intentava trobar una solució, però en aquell moment estava tan desanimada que només veia una sortida: conformar-se—. Actuaré amb el mallot. —Però com vols sortir així...! —va exclamar la Maria. —Només li falten les mànigues. —Las mànigues eren la gràcia del mallot. Ara només semblaràs un api. —Maria! —la va re ny ar la Laura—. No li facis cas, estaràs guapa igualment. El més important és l’actitud, oi que sí, Maria? La noia va posar els ulls en blanc. —Si tu ho dius... —És això, o la roba de carrer. I l’Alena em matarà si em veu actuant amb una granota texana —va dir la Lira. Tindria me ny s flexibilitat que un insecte pal—. De veritat, no a res. Al cap i a la fi només li falten les mànigues, podrien haver-lo estripat sencer, no? La Jimena va deixar anar un esbufec d’incredulitat. —De debò deixaràs que se surtin amb la seva? La Lira va emar-se la saliva abans de contestar:

—No sabem qui ha sigut. Tot i que no es creia les seves pròpies paraules, ho va dir pel bé de l’equip. I perquè encara que sentís molta ràbia, era veritat. No ho sabien, no amb seguretat. I l’ambient ja era prou dolent dins l’equip, només els faltava donar per fetes les acusacions, per més fonamentades que fossin. Només la Júlia i l’Andrea en podien ser les responsables. Eren les úniques amb prou motivació. La Jimena va brandar el cap. —No t’entenc, Lira, de veritat. Tot i que les noies van insistir, la Lira no va canviar d’opinió. Ni tan sols va deixar que la Gala li arreglés les mànigues. Preferia fer veure que no havia at res, alme ny s fins que baixessin de l’escenari, o acabaria totalment bloquejada. Quan les Rollettes van sortir per fi del vestidor, ho van fer amb els patins posats i el mateix silenci tens amb què s’havien acabat de canviar. Fora del vestidor les esperaven el Dani, el Xavi i l’Eloi, asseguts per les escales amb cara d’avorriment. L’Andrea i la Júlia seien uns quants graons més amunt, absortes en els mòbils. —Que lentes que sou —va esbufegar el Dani, quan les va veure aparèixer. —I a què venen aquestes cares llargues? —va preguntar l’Eloi. —Doncs mira, m’alegro que ho preguntis —va etzibar la Jimena, i va llançar una mirada a l’Andrea. —Jimena, deixa-ho córrer —la va interrompre la Lira—. He tingut un accident amb el mallot, però no a res. Anem cap a dins, vinga. I sense esperar que ningú contestés i sense girar-se per comprovar que la seguien, la Lira va entrar al poliesportiu.

Quan hi van entrar, la meitat de les cadires ja estaven ocupades. Les Rollettes van patinar fins a la primera fila, que els havien reservat per tal que poguessin arribar a l’escenari ràpidament i sense problemes. L’escenari era una plataforma de fusta àmplia i brillant, amagada habitualment rere una cortina llarga i gruixuda. S’hi accedia a través de dues portes laterals. Les Rollettes havien de pujar pel costat dret i baixar per l’esquerre. L’Alena els ho va repetir unes vint vegades, la qual cosa va fer pensar a la Lira que no era l’única que estava nerviosa. A dos quarts de dotze va sortir el primer grup, la classe de la Lira. Ella, com les altres Rollettes, s’havia deslliurat d’haver de participar a la cançó de grup. No tenien temps de canviar-se entre actuació i actuació. Va ser l’única actuació que la Lira recordaria. Un cop va acabar, va començar a ser més conscient de les rialles i les burles que arrencava cada grup, i l’única cosa que podia pensar era que li havien estripat les mànigues. A qui se li acudia pujar a un escenari davant de tot l’insti amb un mallot trencat? Les burles durarien fins al final de curs. Així i tot, llevat que actués amb la jaqueta posada, no tenia altra opció que fer el cor fort i creure allò que havia dit la Laura, que el més important era l’actitud. Però era molt més fàcil de dir que de fer. Quan van anunciar l’actuació de l’equip de patinatge, la Lira es va aixecar com si l’hagués impulsat una molla. Va mirar les seves amigues abans de dirigir-se a l’escenari. L’Alena les esperava a la porta, i encara que a la Lira li va semblar que deia alguna cosa, estava tan nerviosa que no la va entendre. Va pujar les escales amb compte mentre es baixava la cremallera de la jaqueta. Amb un sospir, la va deixar sobre el penjador de metall que hi havia al costat dret de la porta, amagat del públic. L’Amèlia li va donar la mà i, sense dir res, la va abraçar. La Jimena li va donar uns copets a l’esquena i la Lira es va deixar arrossegar cap a l’escenari. Va respirar profundament, va tancar els ulls i va provar d’allu ny

ar els pensaments del mallot per centrar-se a escoltar com les altres Rollettes es co l·l ocaven en posició. Però... sentia rialles? S’ho estava imaginant? Va tancar els ulls amb més força, com si així pogués fer desaparèixer tot el que tenia al voltant. Quan la música va començar a sonar, la Lira va reaccionar. Sobresaltada, va mirar la Gala i la Jimena, que eren davant seu i ja havien començat amb el primer pas. La Lira va aixecar les mans bruscament per intentar enganxar-lo. El cor li bategava a mil per hora. Per més que intentava concentrar-se, la seva ment es trobava fora de l’escenari, entre els comentaris de la gent. Com s’ho feia l’Olívia? Com era capaç d’actuar sola davant de tantes persones? Es devien riure d’ella quan queia? Li importava? L’hauria hagut d’anar a veure, es va dir la Lira. Feia setmanes que l’Olívia li deixava anar indirectes, que la Lira sempre esquivava. Feia molt de temps que no anava a veure les competicions de la seva germana. Si ho hagués fet, potser hauria après com calmar els nervis. L’Olívia l’hi hauria ense ny at. Però ara només depenia d’ella. Va salvar la seva part com va poder: la pirueta amb un peu va acabar sent de dos, i del salt del tres només en va fer l’entrada. Sentia que els nervis s’havien convertit en una gran bola pesada. El màxim que es va atrevir a fer va ser la puntada de peu a la lluna, amb la qual s’acomiadava per donar pas a la Laura. I aleshores, mentre intentava aturar-se entre la Gala i la Jimena, va posar malament el patí i va caure de lloros, recolzant tot el seu pes sobre la mà dreta, i va sentir una fiblada de dolor. La Lira va aixecar la mirada, nerviosa, i va buscar la Laura, que, com esperava, s’havia girat cap a ella. Li va fer un gest perquè la seguís. Es va aixecar d’una revolada, mortificada per la vergo ny

a. Havia caigut. S’havia fumut la nata més estúpida del món davant de tot l’insti, i s’havia quedat allà, dreta, mirant les compa ny es mentre intentava seguir els os de country. La Lira va deixar anar un gemec quan va picar de mans. —Estàs bé? —li va xiuxiuejar la Gala, mirant-la de reüll sense deixar de ballar. —Sí, sí —va contestar en veu baixa. Des d’aquell moment, l’actuació es va convertir en un suplici per a la Lira. La mà li feia cada vegada més mal, tant, que sentia com se li començaven a humitejar els ulls. Es va adonar que l’Alena li deia alguna cosa des d’un dels laterals, però va fingir que no la veia. No volia ser la noia que deixava a mitges una actuació. Ja havia fet prou el ridícul. Va aguantar fins que el públic va esclatar en un aplaudiment apagat, va saludar, forçant el somriure més fals de la seva vida, i es va avançar a la resta del grup per sortir de l’escenari. —Estàs bé? —L’Alena se li va llançar a sobre per examinar-li el canell. Darrere seu hi havia l’Olívia, mirant la seva germana amb la mateixa preocupació. —Et fa molt mal? —li va preguntar l’Olívia. La Lira no va ser capaç de contestar. Es va posar a plorar. Pel dolor, però sobretot per la ràbia que li provocava saber que aquell cop s’havia boicotejat tota soleta. Havia deixat que es fiquessin dins el seu cap.

8

Un Nadal solitari

Quan la Lira era petita, la seva carta als Reis sempre començava amb el mateix regal: un gos. Cada a ny , els seus pares intentaven convèncer-la que una bici o uns patins eren igual de divertits i donaven molta me ny s feina, però la Lira no cedia i tots els dies de Reis acabaven en una decepció tremenda. Dos Nadals enrere, l’Olívia li havia fet creure que en una de les caixes que apareixien màgicament sota l’arbre hi havia un gatet. La Lira va obrir el regal amb una emoció que no havia sentit mai, preparada per donar al seu nou millor amic la benvinguda a la família. Però quan va veure el que hi havia dins, es va posar a plorar. Era un gat, sí, però de joguina. Va estar un mes sencer de morros i molt enfadada amb la seva germana. Per a ella, sens dubte aquell havia estat el pitjor Nadal... fins ara. Va descobrir que hi ha coses molt pitjors que un regal que no arriba mai. Haver d’anar a totes les reunions familiars amb la mà enguixada i aguantar les burles de l’oncle Jordi, per exemple, o començar les vacances abans d’hora, sense poderse acomiadar de les amigues en condicions, o perdre’s els entrenaments lliures de l’equip. L’Amèlia li havia estat enviant missatges sense parar des de l’últim dia d’institut, i les altres tampoc es van quedar curtes. Li van proposar de quedar un milió de vegades, però la Lira sempre deia que no. No tenia ganes de veure ningú.

Dos dies abans de Cap d’A ny , l’Olívia es va cansar de veure la seva germana voltant per casa, enganxada a l’ordinador o al mòbil. Va entrar a la seva habitació sense trucar i es va escarxofar als peus del llit, on la Lira estava ajaguda llegint un llibre. —Penses ar-te totes les vacances tancada? —L’Olívia li va parlar sense embuts. La Lira es va incorporar i mentre tancava el llibre va arquejar les celles, com si la seva germana hagués fet la pregunta més estúpida de l’univers. —Tinc el canell trencat —va engegar de mal humor. —Ja ho veig. Però les cames les tens bé, que jo sàpiga —va dir la seva germana. La Lira va respondre amb una ga ny ota—. Què et a? La mama i el papa estan preocupats. —Ah, llavors estàs espiant per a ells —va rondinar la Lira. —Ets impossible, eh? Jo també estic preocupada per tu. Estàs enfadada amb les teves amigues? —No. —És per allò que va ar al festival? —T’he dit que no estic enfadada. —Aquest cop la Lira va sonar més dura. —Així que és per això... —va concloure l’Olívia, i per com la Lira va serrar els llavis, va saber que tenia raó—. Escolta, a mi també m’ha at. A totes. És normal caure quan fas una actuació, Lira, no som robots. Sé que quan a..., bé, és fàcil sentir-se culpable o pensar que has espatllat el número, o que l’equip t’odia... I a veure, ehem..., no sé si és això el que et a, és clar. Però si és això... Fes-me cas, que tinc experiència: no t’hi capfiquis més. Centra’t en la

següent actuació. —No és per això —va respondre la Lira amb un fil de veu. Va escurar-se el coll abans de continuar—: Home, sí, em preocupa, però... Es va limitar a fer que no amb el cap. No era només per la vergo ny a. Ja ho havia parlat amb l’equip i tots li havien assegurat que no ava res. «Gairebé ni s’ha notat», li va confirmar l’Amèlia, per animar-la. L’única cosa que els preocupava era el canell trencat. Estava enfadada. Amb l’Andrea, per haver-se apuntat a l’equip; amb l’Alena, per haver deixat que és; amb l’Eloi, per posar-se de part de l’Andrea a la primera de canvi, i amb ella mateixa, perquè, s’ho mirés com s’ho mirés, era l’única culpable de tot plegat. Fer-li malbé el maillot havia estat motiu suficient perquè perdés els nervis i la concentració. Estava enfadada amb ella mateixa i amb el món. No li venia de gust veure ningú. —Què a, llavors? —va preguntar la seva germana, apropant-se-li una mica —. Explica-m’ho, et prometo que no ho diré a la mama i al papa, si no vols. L’Andrea et torna a molestar? La Lira no havia dit res a casa de les mànigues tallades. A l’Olívia li va dir que se li havien enganxat amb la cremallera i que per això les havien hagut de tallar. —No sé si això del patinatge està fet per a mi —va murmurar la Lira, ignorant la darrera pregunta deliberadament. No li venia de gust parlar de l’Andrea, perquè llavors s’hauria de posicionar: ¿creia, como la Gala i la Jimena, que tenia la culpa de la destrossa del mallot, o li donava el benefici del dubte, com l’Amèlia, el Dani i, per descomptat, l’Eloi? L’Eloi. A la Lira se li va fer un nus a l’estómac quan li va venir al cap. El noi només li havia escrit una vegada en totes les vacances, per preguntar-li com tenia el braç, i la conversa havia mort al cap de quatre missatges. —I a què ve, això, ara? No deu ser per la caiguda, oi?

La Lira va deixar anar un esbufec. —És per tot. —Què és tot? —Doncs tot. L’Olívia va mirar la seva germana de dalt a baix, provant de trobar les paraules adequades. —Ja. Si m’expliquessis les coses, sabria què és «tot» —li va dir. La Lira es va quedar observant la seva germana; n’hi havia d’explicar tantes, que no sabia per on començar. Però l’Olívia es va prendre aquell silenci com una mostra de desinterès i es va aixecar bruscament. Va deixar anar un esbufec—. En fi, tu sabràs. Jo només venia a dir-te que m’he trobat amb la Jimena quan tornava de la pista de gel. M’ha dit que té el teu regal de l’amic invisible; vindrà a veure’t demà al matí.

L’endemà, a les deu i cinc del matí, va sonar el timbre i la Lira va poder veure la Jimena a través del videoporter, tal com li havia dit l’Olívia, amagada sota una gorra i una bufanda gruixuda, a un centímetre de la càmera. —Ens deixes ar o què? —Ens estem congelant! La Lira va observar com la Jimena s’allu ny ava de la càmera, somrient, i entrava al portal, seguida de la Mina, la Gala, la Maria i la Laura, totes carregades amb les bosses de patinatge. La Gala, a més, portava una escombra de colors a la mà, agafada com si fos una espasa mentre entrava al vestíbul. La imatge es va tallar just quan la porta es va tancar rere la Gala. —Ja han arribat les teves amigues? —va preguntar a crits el seu pare, des de la porta del lavabo—. Judit, Olívia, esteu preparades? Quan els pares de la Lira van saber que vindrien les amigues de la Lira a casa, van deixar d’insistir perquè els acompa ny és a comprar coses de decoració i els cotillons per a la nit de Cap d’A ny . En lloc d’això, van modificar l’horari per poder-les conèixer abans de marxar. Deu minuts més tard, les sis Rollettes seien a l’habitació de la Lira, escampades entre el llit i el terra. —Quin llum més bonic —va murmurar la Laura, asse ny

alant el llum amb forma de flor de campana que hi havia sobre la tauleta de nit. La noia es va acomodar al llit, entre la Gala i la Maria, i va separar les cames perquè la Mina pogués seure a terra, entre les noies. —Gràcies —va contestar la Lira, mentre seia a la cadira. Va encreuar les cames i va mirar les seves amigues abans de preguntar—: I com van les vacances? —Això t’ho hauríem de preguntar nosaltres —va replicar la Jimena, seient sobre l’escriptori d’un salt—. Estàs desapareguda. Fa dies que no dius res al grup. —Ho sento —va murmurar la Lira—. He estat... —Deprimida? —va inquirir la Maria. —Desanimada —va acabar ella, i abans que ningú pogués dir res, va afegir—: Però ja està. Demà és l’últim dia de l’a ny . A ny nou... vida nova? No estava gaire segura d’haver dit bé el refra ny . Ni tampoc que fos tan fàcil, però l’Olívia tenia raó. Donar voltes al tema no servia de res. La Lira va preferir canviar de tema. Va asse ny alar la bosseta de plàstic que la Laura havia deixat al damunt de la taula. —És el regal de l’amic invisible? La resta de les Rollettes es van mirar les unes a les altres, dubitatives. La Maria

va ser la primera a reaccionar. Va fer que sí amb el cap i va apropar la bosseta a la Lira. —No l’hem obert —li va dir la Jimena, tota orgullosa. Resistir-se a la temptació no havia sigut fàcil. La Lira va treure un paquetet allargat, no més gran que la seva mà, embolicat amb un paper turquesa, i el va obrir sota l’atenta mirada de les altres, que l’observaven com si estiguessin a punt d’escoltar el número de la loteria. —És... preciós —va xiuxiuejar la Lira. —Però què és? Ense ny a’ns-ho! —li va demanar la Jimena. La Lira va girar la capsa per deixar que les noies veiessin el que hi havia a dins. Era un punt de llibre de metall, amb una cadena de la qual penjaven dos patins petitons. —Uf, directe a la brossa —va engegar la Maria, sense embuts—. Per què vols un punt de llibre?

—Doncs per llegir... —va respondre la Lira, mentre treia el punt de la capsa. —És perfecte per a tu —li va dir la Gala. —Llegir? Quin avorriment —va murmurar la Maria, en veu baixa. La Lira va preferir ignorar-la. —És teu, Jimena? —li va preguntar, i quan l’altra va fer que no amb el cap, la resta van fer que no també. Tampoc era d’elles—. Sabeu de qui és? La Jimena es va aclarir la gola abans de contestar. —Doncs... —va callar uns segons, sabent que a la Lira no li agradaria la resposta —: De l’Andrea. La Lira va parpellejar, incrèdula. Potser no l’havia entès bé. —Què dius? L’Andrea no em regalaria això. Us ho ha dit ella? Més aviat aprofitaria per fer-li un regal cutre, com un clauer en forma de caca de gos, una espelma o una cosa per l’estil. —Totes sabem qui ens ha tocat. Per eliminació... —Però... —va murmurar la Lira, incapaç de treure els ulls del punt de llibre. Era molt bonic. Era evident que, qui l’havia comprat, li havia dedicat temps, i la Lira no s’imaginava l’Andrea malgastant ni un segon en ella. —Doncs no està gens malament, tenint en compte que us odieu —va fer broma la Jimena. —No ens odiem —va saltar la Lira. Aquella era una paraula molt forta. —No, és clar, sou amigues de l’ànima. —Doncs veient el regal, qualsevol ho diria —va intervenir la Laura—. És molt bonic.

La Lira va brandar el cap, va tancar la capsa i la va deixar sobre la taula. —Està clar que ho ha fet per quedar com una nena bona —va esbufegar la Jimena. No entenia com hi podia haver algú que no veiés que l’Andrea no era de fiar. —Jo encara tinc el meu regal. Pensava donar-lo ara a... —va començar a dir la Lira, però va callar de cop. —Al Dani, sí —va acabar la Jimena—. És l’únic que es va quedar sense regal. Tu sí que et vas prendre l’amic invisible literalment, eh?! —Que graciosa que ets, Jimena —va dir la Gala en un to sec, però de seguida es va posar a riure. —Ho sé —va contestar ella, intentant reprimir una riallada—. I ell també se l’ha pres d’una manera molt literal... —El Dani no ha pogut venir perquè estava massa ocupat. La Gala va pronunciar aquelles paraules amb les celles tan arquejades i un to tan carregat de doble sentit que la Lira es va veure obligada a preguntar-li què havia volgut dir. —No ho sap? —els va preguntar la Maria, i quan ningú va contestar, va exclamar—: Però si és la xafarderia de l’a ny ! —Tampoc et is —va contestar la Gala, posant els ulls en blanc. —Què és el que no sé? —va preguntar la Lira, amb la boca petita. No sabia si ho volia saber. La Jimena va dibuixar un somriure. —L’Amèlia va veure el Dani i la Júlia al centre comercial fa tres dies. La Lira va deixar anar un sospir d’alleujament i es va posar vermella, tot alhora.

La primera cosa que havia pensat havia estat que la xafarderia tenia a veure amb l’Eloi, i ja s’havia posat nerviosa. —I anaven agafats de la mà! —va afegir la Gala. —Misteri resolt —va concloure la Jimena—. Ja sabem per qui es va apuntar el Dani a l’equip. La Lira va fer una ga ny ota. —Doncs quin mal gust —va deixar anar. —Doncs sí —va remugar la Jimena—. Mira que hi ha noies a l’insti, eh? I ha de ser la Júlia... —Doncs si s’hi ha apuntat per ella, no durarà gaire —va comentar la Laura. —Ja, està clar que a la Júlia no li importa el patinatge. I si era així, tenia una manera molt estra ny a de demostrar-ho. —Ho heu preguntat al Dani? —va voler saber la Lira. —És clar! —va exclamar la Jimena—. I va ser molt desagradable; ens va dir que érem unes xafarderes. —Això és un sí com una casa —va opinar la Maria. La Jimena va assentir i va dir: —Però no crec que ens expliqui res més. —Ni l’Eloi, ja ho he intentat —va intervenir la Gala.

—Creieu que el Dani ja sabia què tramaven l’Andrea i la Júlia? —va preguntar la Jimena, clavant els ulls en el guix de la Lira. —Jimena, ja ho hem parlat, no sabem... —va començar a dir la Lira. La Gala la va interrompre sense cap mirament: —Pel seu bé, espero que no. Si ens assabentem que ja ho sabia, el fem fora de l’equip —va assegurar, amb la fermesa de qui no et cap discussió. La Jimena es va tombar cap a la Lira i va encreuar els braços. —I espero que aneu a parlar amb el director. —Aneu? Què vol dir, aneu? —Els teus pares i tu, és clar. Suposo que no deixaran les coses així. T’han fet mal, Lira! —No em va tirar ningú, Jimena, i ja ho hem parlat... No ho vull explicar a ningú. Ni tan sols he dit als meus pares això del mallot. —No els ho has dit? —La Jimena va obrir els ulls de bat a bat—. Doncs ho hauries de fer! I haurien de parlar amb el director! Això és la guerra, Lira. —No siguis exagerada —va contestar—. Va ser una broma de mal gust. L’accident amb el braç va ser culpa meva... ...per més ràbia que li fes. —L’Andrea i la Júlia han de pagar —va remugar la Jimena. La Lira va sospirar. —Ja ho hem parlat, no sabem si van ser elles. I jo o d’embolicar més la troca, ja tenim prou mal rotllo a l’equip. —Van ser elles. M’hi jugo un peu. —Però qui es juga un peu? —La Laura va deixar anar una rialleta.

—Doncs una patinadora. —La Jimena li va treure la llengua. —Jo no crec que fos l’Andrea —va dir la Laura—. No hauria regalat una cosa tan bonica a la Lira. —O ho ha fet precisament per això —va rebatre la Jimena, asse ny alant-se la templa amb l’índex de manera teatral—. Per despistar. Van continuar parlant del tema força més estona de la que hauria desitjat la Lira. Cada cop que intentava desviar la conversa, la Jimena trobava la manera de tornar a recalcar l’odi que sentia per l’Andrea i la Júlia. La Lira es va sentir alleujada quan la Gala els va ense ny ar l’hora en el mòbil. Si no marxaven, arribarien tard a l’entrenament. —Vine amb nosaltres —va proposar a la Lira. La noia va aixecar el braç dret i va asse ny alar el guix. —No puc patinar —li va recordar. —I què? Alme ny s estarem juntes. Tens alguna cosa millor a fer a casa? —va dir la Jimena. —A més, he aprofitat les vacances per pintar-me les botes —va intervenir la Gala, mentre es penjava la bossa a l’espatlla. Va agafar l’escombra i la va plantar al seu davant, com si fos una llança i ella, un soldat. I amb la serietat que era habitual en ella, va dir—: Si les vols veure, hauràs de venir.

No van caldre ni deu minuts per convèncer-la. La Lira feia massa dies que estava tancada a casa; les ganes de ar una estona al parc amb les seves amigues van pesar més que el desànim. Per primer cop en molts dies, li venia de gust fer altres coses a part de llegir o mirar una sèrie escarxofada al sofà. La Lira va demanar permís als seus pares per sortir i, amb l’ajuda de la Jimena, es va posar els botins i l’abric.

Tot el que necessitava era estar amb les seves amigues. Gràcies a les Rollettes, les vacances solitàries de la Lira van acabar. Durant la resta dels dies, es va apuntar a tots els entrenaments lliures, encara que fos per seure sobre una manta plegada i veure com les altres patinaven. Gairebé la meitat de l’equip havia marxat de la ciutat, així que eren poques, però per a la Lira era més que suficient. A més, sense l’Eloi i el Dani per allà a prop se sentia més tranqui l·l a. Tots dos eren amics de l’Andrea; no tenia gens de ganes de parlar amb ells sobre les mànigues tallades del seu mallot, i me ny s encara després de la discussió que havia tingut amb l’Eloi.

9

A

ny nou... vida nova?

La Lira sempre comptava els dies que li quedaven de vacances, però aquell a ny no els va comptar amb l’objectiu de lamentar-se per haver de tornar a la rutina, sinó que ho va fer perquè desitjava tornar-hi. Volia que li traguessin el guix d’una vegada i oblidar-se de l’experiència del festival. A ny nou, vida nova. La seva mare l’hi havia repetit fins a la sacietat durant les vacances, i la Lira havia assentit totes les vegades. «És clar, com si fos tan fàcil», es deia, en silenci. Per dintre, no li resultava tan fàcil somriure. No li traurien el guix fins a l’11 de gener, així que li tocaria quedar-se asseguda durant els entrenaments, com una simple espectadora. Podia marxar a una altra banda, però tampoc tenia res millor a fer; al cap i a la fi, totes les seves amigues estaven al club. I, a més, no es volia perdre res. L’Alena podia començar amb la córeo de final de curs en qualsevol moment i volia estar-hi present quan fes el repartiment de personatges. Així que, quan va arribar el primer entrenament oficial de l’a ny

de les Rollettes, la Lira es va posar els guants i la bufanda i va marxar a la pista amb les seves amigues. Va seure a les grades, preparada per a una hora tediosa i freda observant-les patinar, però no va trigar gaire a adonar-se que no s’avorriria gens ni mica. No havia estat l’única que havia pensat en «a ny nou, vida nova». La Júlia no havia aparegut a la pista amb els altres per començar l’entrenament. L’Amèlia va preguntar a l’Andrea si en coneixia el motiu, però ella es va limitar a arronsar les espatlles, amb les mans dins les butxaques del seu abric de plomes i la mirada clavada a terra. El Dani tampoc en sabia res, i quan l’hi van preguntar, es va tancar en banda, com feia des de les vacances cada cop que algú mencionava la Júlia en la seva presència. La noia va arribar deu minuts més tard, vorejant la pista com si res i flanquejada per la Rebeca i la Tània. Totes tres van ar pel costat de la Lira, però abans que la Lira pogués abordar la Júlia, va sentir una cosa a la pista que li va cridar l’atenció. Va mirar l’equip. Continuaven al centre, com feia uns segons, però ara l’Alena feia cara de pomes agres. La Lira va provar d’afinar l’orella, però només va captar unes quantes paraules inconnexes. De tota manera, estava segura que ho havia sentit bé i que parlaven de competicions. Es va incorporar per aproparse i aleshores l’Amèlia va veure la Júlia. Va clavar un cop de colze a la Jimena i, en pocs segons, tots la van mirar també. La noia es va limitar a tornar-los la mirada per sobre de l’espatlla i a xiuxiuejar alguna cosa a les seves amigues, sense deixar d’avançar. A la pista, totes feien la mateixa cara de perplexitat. La Lira es va apropar a l’equip. La primera veu que va sentir va ser la de la Jimena. —Ja, i això tampoc ho sabies. —La Júlia ha deixat l’equip? —va preguntar la Lira a l’Amèlia en veu baixa. Ella va arronsar les espatlles. La Lira no va poder evitar mirar de reüll el Dani, que tenia la vista clavada en els seus patins, com si allò no anés amb ell. —Sembla que sí, no?

—A mi no m’ha avisat —va dir l’Alena. —Doncs no. La Júlia no m’ho explica tot —va dir l’Andrea. —I vols que m’ho cregui —va intervenir la Jimena. —Això és problema teu —li va contestar l’Andrea, amb la barbeta aixecada. La Jimena va fer una ga ny ota i va remugar un «doncs ja podries fer com la Júlia i fotre el camp», que no va sonar tan fluix com havia pretès. —Jimena, prou! —va bramar l’Alena—. Deixeu-ho ja o us expulsaré a totes dues. —Però si jo no he fet res! —es va defensar l’Andrea. —No, és clar, tu no fas mai res... —va dir la Gala. —Les mànigues de la Lira van caure soles. —La Jimena estava farta de callar. L’Alena no hauria d’haver ès l’Andrea al club. Li importaven ben poc les normes—. Vau ser vosaltres, m’hi jugo... M’hi jugo els patins! —Jimena —va cridar la Lira, llançant-li una mirada furiosa. Ja ho havien parlat, i havien decidit que era millor no remoure més el tema. La Lira no va poder evitar mirar cap a l’Eloi. El noi tenia els braços encreuats sobre el pit i els llavis serrats, deixant clar que ja n’estava tip. —Deixeu-ho d’una vegada. —L’Eloi va córrer a defensar l’Andrea amb veu clara i enfadada. —Ja us he dit que no vaig ser jo —va exclamar l’Andrea. Estava farta de repetirho—. Si no em creieu és el vostre problema. A mi tant me fa. L’Alena va fer un pas endavant i va aixecar els braços per picar de mans per sobre del seu cap, mentre deixava anar un xiulet.

—He dit que ja n’hi ha prou. Totes. —Es va prendre uns segons per observar el grup abans de continuar—. Ja us ho vaig dir el primer dia: si veniu a barallarvos, jo me’n vaig. Va prémer els llavis i va encreuar els braços sobre el pit, esperant alguna reacció. —Jo no hi tinc res a veure —va dir el Xavi, que l’única cosa que volia era seguir amb l’entrenament per entrar en calor. Entrenaments a l’aire lliure i hivern no eren una bona combinació. —M’és igual. Sou un equip i, si no us comporteu com a tal, això no té cap sentit. Com voleu muntar una córeo juntes si no pareu de barallar-vos? M’és igual qui hagi fet què, o qui sospiti de qui. S’ha acabat, d’acord? Us donaré una última oportunitat. Si no canvieu d’actitud, l’a ny que ve no continuaré entrenant-vos. I, per descomptat, oblideu-vos de federarvos. La Lira va sentir una punxada a l’estómac. —Això no és just! —L’Andrea va ser incapaç de contenir-se. —Comporteu-vos com un equip i ja veurem què a —els va aconsellar l’Alena, en un to que no etia cap rèplica—. Ni una discussió més dins la pista. I ara, us vull veure a tots fent vuits. Repartiu-vos en dos grups, i no vull sentir ni una paraula més. L’equip va reprendre l’entrenament en silenci i la Lira va tornar a les grades arrossegant els peus, pensant que l’a ny nou havia durat ben poc. Començava igual que havia acabat l’anterior, alme ny s a la pista.

Les Rollettes es van prendre molt seriosament l’amenaça de l’Alena. Al llarg de les dues setmanes següents, la Gala i la Jimena es van esforçar per mossegar-se la llengua i deixar en pau l’Andrea —i resistir la temptació de preguntar al Dani per la Júlia—, i ella va seguir ignorant la meitat de l’equip, però alme ny s va començar a contestar si li deien alguna cosa. La Lira va estar a punt d’apropar-se moltes vegades per donar-li les gràcies pel regal de l’amic invisible, però mai trobava el moment. Encara sospitava d’ella, i això feia que se sentís encara pitjor, perquè recordava l’acusació de l’Eloi i, sobretot, que li havia dit que era una rancorosa. Però no ho podia evitar. Sabia que si l’Andrea es posava desagradable, ella acabaria explotant, i per això preferia mantenir la distància. A mitjan gener, tal com li havien assegurat els metges, van treure el guix a la Lira, però l’alegria li va durar molt poc. Els seus pares li van prohibir patinar durant dues eternes setmanes més. «És només per precaució». La Lira no acostumava a desobeir-los, però al llarg d’aquells dies interminables ho va intentar diverses vegades, fins que el seu pare va decidir amagar els patins. Així doncs, aquell mes la Lira es va ar els entrenaments revisant les carpetes de disse ny s de la Gala. L’Alena ni tan sols havia mencionat encara la córeo de final de curs, ni havia parlat del vestuari, i com que la Gala no podia pensar en la roba ni en els decorats, s’estava dedicant als mallots oficials. A més, quan la Gala va aparèixer al primer entrenament amb les botes personalitzades amb la conste l·l ació d’estrelles de colors amb què s’havia decorat el lateral del patí dret, a la majoria els va semblar que els patins blancs, tot i els cordons de colors, eren molt avorrits. Les úniques que no van voler que els pintés els patins van ser l’Amèlia, l’Andrea i la Maria. Elles seguirien portant les fundes blanques amb l’escut de les Rollettes a les exhibicions, mentre que la resta el durien pintat al lateral exterior de la bota esquerra. La Gala hi havia deixat un espai en blanc perquè també havia tingut temps de redisse

ny ar l’escut de l’equip. S’assemblava molt al que havia pintat sobre les fundes per al festival, però aquesta vegada la lletra era taronja en lloc de negra i més estilitzada, amb les cues allargades, i emmarcada per un cercle de punts turqueses. L’única cosa bona de no poder patinar va ser que la Lira es va convertir en la primera a qui la Gala va personalitzar els patins. El seu pare va deixar que se’ls emportés, després que l’Olívia intercedís per ella assegurant-li que la Lira no volia patinar i que de debò només els volia per deixar-los a una amiga. A l’Olívia no li entusiasmava la idea de portar patins amb «gargots de colors», tal com els anomenava, però tampoc va intentar dissuadir la Lira. Semblava molt convençuda, i era encara més tossuda que ella. No la faria canviar d’opinió. Així que, quan per fi la Lira va tornar a la pista, ho va fer amb els patins de sempre, amb l’única diferència que semblaven nous. La Gala havia pintat l’escut de l’equip al lateral exterior de la bota esquerra i un gira-sol a la bota dreta. Cap a finals de febrer (gairebé) tots duien els patins decorats amb l’escut del club a la bota esquerra i un dibuix a la dreta. Els de la Jimena tenien un llamp daurat; els de la Mina, una calavera amb cara de cansament; els de la Marta, dos núvols d’un blau intens; els de la Laura, un petit cactus, i els de l’Eloi i el Dani, una emoticona pensativa i un coet, respectivament. Tots van omplir de lloances la Gala a mesura que els tornava els patins, però ni tan sols això va convèncer les altres a canviar d’opinió. A la Lira, aquelles primeres setmanes de l’a ny li van semblar una vida nova, però no era en absolut la que ella volia. Desitjava una vida en què no hi hagués mal rotllo dins l’equip, en què l’Andrea no estigués sempre enmig i no hagués de preocupar-se per si podia fiar-se d’ella o no, i en què l’Eloi no li contestés sempre amb monosí l·l abs.

No s’imaginava que trobaria a faltar aquelles primeres setmanes de l’a ny . L’equip no estava en el seu millor moment; a la pista normalment hi imperava el silenci, que de tant en tant es trencava per alguna broma compartida en veu baixa. Però, com a mínim, fins aleshores les Rollettes s’havien esforçat per obeir l’Alena i deixar el mal rotllo fora de la pista. Tot va canviar quan va arribar el febrer. Els esforços van esdevenir inútils el dia que l’Alena els va anunciar la cançó que ballarien a l’exhibició. Formava part de la banda sonora d’una pe l·l i dels noranta que ningú coneixia. Hi va haver males cares, queixes i moltes propostes alternatives, però l’Alena es va mantenir ferma. Aquell festival era per centrar-se en l’equip i en el patinatge. La música havia de ser la part me ny s important, i també el vestuari. Al principi va suggerir roba negra, però la Gala la va convèncer que poguessin portar mallots, si ho preferien. L’Alena ho va acceptar, amb la condició que tots anessin iguals —no volia baralles sobre qui portava el millor mallot—, i la Gala li va assegurar, amb un somriure d’orella a orella, que no hi hauria cap problema. Tenia una carpeta sencera amb possibles disse ny s per al mallot oficial del club. L’Alena repetia moltes vegades que eren un equip, que s’havien d’avenir entre elles i que totes eren igual d’importants; per això algunes de les noies es van sentir tan ofeses quan van descobrir que no ho creia de veritat. No ho podia creure, o això és el que va pensar bona part de l’equip quan els va explicar la

coreografia que havia ideat. No els en va fer cap proposta, ni els en va demanar l’opinió. L’Alena tenia molt clara la coreografia del festival, i seria molt diferent de tot el que havien fet fins aleshores. En aquella ocasió, no tots tindrien el seu moment de glòria. Encara que no ho havia dit amb aquestes paraules, tots havien entès el mateix: l’Amèlia, l’Eloi, la Lira, la Gala i el Xavi, que eren els que patinaven millor, serien els protagonistes, coparien el centre de la pista amb els seus salts i les piruetes més complicades, mentre que els altres es quedarien en un segon pla, fent os simples, àguiles i piruetes de dos peus, actuant sempre en grups o en parelles. L’Alena els havia clavat un discurs sobre la importància de ser i de sentir-se com un equip; el més important no era el treball individual, sinó el de conjunt. L’Amèlia i la resta d’escollits hi van estar molt d’acord. Els altres, no tant. Només la Jimena i la Maria es van atrevir a queixar-se, però quan l’Alena les va tallar dient-los que els seus salts del tres encara no estaven a l’alçada d’una exhibició, es van ofendre tant que van preferir no insistir. Era evident que no ho feien tan bé com l’Amèlia, però no entenien per què l’Alena havia escollit el Xavi per estar a primera fila i a elles no. Ho feien molt millor. I aquest, de fet, va ser el major problema: totes creien que ho feien una mica millor que la del costat. Van aparèixer les primeres mirades de reüll, els primers comentaris ofensius en veu baixa, els somriures amagats de satisfacció quan una veia que l’altra fallava un exercici... Van deixar de ser compa ny es per convertir-se en competidores dins el seu propi equip.

10

De germana a germana

La Lira va arribar a casa seva de mala lluna. Aquella tarda, a l’entrenament lliure, havia discutit amb la Jimena. La Lira havia intentat donar-li alguns consells per millorar el salt del tres, amb el qual havia estat encallada les darreres setmanes, i la Jimena li va engegar que no en sabia tant, que no calia que li ense ny és res. La Lira es va allu ny ar, amb el cap cot, i malgrat que després la Jimena la va tractar com qualsevol altre dia, no ho va oblidar del tot. Va gru ny ir per saludar el seu pare i la seva germana mentre travessava la sala i es va tancar a l’habitació fins que pràcticament la van obligar a sortir-ne. Era el primer divendres del mes, cosa que significava que era la nit en família. Anirien al cine a veure la pe l·l i d’un llibre del qual l’Olívia feia a ny s que parlava; a la Lira no li interessava gens, però era millor que quedar-se a casa, i tampoc és que tingués una altra opció.

Tots es van adonar que no tenia un bon dia. Quan van sortir de casa, la seva mare li va preguntar què li ava. Caminaven cap al cine amb els abrics cordats fins al coll i amb el pas viu per deixar enrere el fred del carrer com més aviat millor. —Ha at alguna cosa a l’institut? —va insistir el pare de la Lira, l’Àlvar, quan va veure que la noia es limitava a arronsar les espatlles—. T’han donat alguna nota? —Sí, la de l’examen d’Història de la setmana ada, però no... —I com ha anat? —la va interrompre la seva mare. La Lira va emar-se la saliva abans de contestar. —Bé. Eh... He tret un vuit i mig. La Judit es va tombar cap a ella per dedicar-li una mirada estra ny ada. —Un vuit i mig? Què t’ha at? La Lira va tancar els ulls i va prémer els llavis amb força. Estava farta de sentir aquella maleïda pregunta, aquell a ny . L’institut no estava resultant tan difícil com l’havien pintat els professors, però tampoc era un camí de roses. Les seves notes havien baixat una mica, i els seus pares no acabaven d’entendre que era la cosa més normal del món. —No m’ha at res —va remugar la Lira. L’Olívia es va girar cap a ella, però no hi va intervenir. —Doncs hauràs d’estudiar una mica més —va dir l’Àlvar. —Però si és una bona nota! —va esclatar la Lira. Es va aturar de cop, i amb ella, la resta de la família. Es van quedar quiets enmig de la vorera, mirant-se en

silenci. La Lira va murmurar entre dents—: La mare de la Gala li muntaria una festa, per aquesta nota. —M’és igual, a nosaltres només ens importa el que facis tu. —I la teva obligació és treure bones notes —va rematar la Judit. La Lira va deixar anar un sospir exasperat. Se sabia aquell discurs de memòria. Normalment aquella frase anava acompa ny ada d’un: «I és la teva única obligació». —Ja és una bona nota —va repetir, malhumorada. —Però podries fer-ho millor —li va contestar l’Àlvar. La Lira va posar els ulls en blanc, exasperada. —Ai, no sigueu així —va intervenir l’Olívia, disposada a rescatar la seva germana—. Està estudiant moltíssim. —Jo només espero que l’equip no et distregui. Si no… Aquest cop, la Lira va preferir no respondre al seu pare. A casa sempre havien donat a l’Olívia amb el patinatge, però amb condicions: no havia de deixar d’esforçar-se en els estudis, i ho havia de fer també a la pista. Els pares de la Lira i l’Olívia no en tenien prou amb allò de «només cal que ho intentis». Però l’Olívia, sempre disposada a donar exemple, no fallava gairebé mai. La Judit va fer que sí amb el cap per donar al seu marit. —Sempre hi ha problemes —va dir, com si sabés de què parlava—. Te’n recordes, d’aquella nena del club de l’Olívia, aquella rosseta...? Com es deia? És igual, recordes que una vegada li va treure els cordons a la teva germana abans d’una competició? I uns mesos més tard... La Judit es va perdre entre els records dels greuges contra la seva filla gran. La Lira va ficar-se les mans a les butxaques i va exhalar un sospir. Per això no li

agradava parlar de les Rollettes amb la seva família. Sempre acabaven parlant de l’Olívia. Era l’exemple per a tot. Però la seva germana, en comptes de sentir-se afalagada, va desviar el tema de conversa cap a la pe l·l i, i així, mentre els començava a explicar els primers capítols del llibre, van arribar al cine. L’Olívia es va endur la Lira a buscar crispetes mentre els seus pares compraven les entrades. Hi havia molta cua, així que l’Olívia va aprofitar per anar al lavabo. La Lira estava a punt de veure el mateix tràiler per tercera vegada a les pantalles que hi havia rere la barra del bar, quan va sentir el seu nom. —Has vingut al cine sola? —Que trist... Quan es va girar es va trobar de cara amb la Júlia, la Rebeca i la Tània, carregades amb crispetes i refrescos. Va encreuar els braços, en un acte gairebé reflex. No se li havien apropat per dir-li que duia una faldilla molt bonica, precisament. —No estic sola. —Ah, no? —va preguntar la Tània, arquejant les celles. De sobte va recordar una cosa i se li va i l·l uminar la cara—. És clar, avui és divendres! Has vingut amb els papis, oi que sí? Havia recordat que la Lira no podia quedar mai els divendres, perquè era el dia que sortia amb la família. La Lira va sentir que li pujaven els colors. —Calla, Tània. —Ai, però si no he dit res que no sigui veritat —va dir la noia, fent cara de nena bona—. Tot i que segur que t’hauria agradat venir amb una altra persona, oi? —

va afegir, i va deixar anar una rialleta—. Vinga, no dissimulis... —És taaan evident —va dir la Júlia. La Lira se la va mirar sense acabar d’entendre-la i la noia va fer una ga ny ota—. I taaan trist. —Patètic —va coincidir la Rebeca. —Deixeu-me en pau —els va etzibar la Lira. —Si jo només ho dic pel teu bé —va insistir la Júlia—. A l’Eloi no li agrades. La Lira va serrar les dents. Sentia que el nus de l’estómac començava a pujar-li per la gola. —I a mi què —va murmurar. La Tània va deixar anar una rialleta condescendent. —Com si no fos evident que intentes impressionar-lo amb els salts... —Això no és veritat. —Bé... —La Júlia va mig amagar una rialleta—. «Intentes», és clar. Perquè sempre acabes per terra. Les tres noies van esclatar en una riallada estrepitosa. —Ja, i quina casualitat que tu i l’Andrea sempre estigueu a prop seu. —La Lira no va ser capaç de contenir-se. La Júlia va entretancar els ulls. —Ai, Lira. Sempre donant la culpa als altres. —Hauries d’aprendre a tancar la motxilla amb clau i cadenat —li va aconsellar la Rebeca—. Encara que jo crec que et van fer un favor amb el mallot.

—És veritat, amb aquelles mànigues els teus braços haurien semblat dues botifarres... —De fet, sí... M’hauries de donar les gràcies —va deixar anar la Tània, amb una despreocupació tan evident que la Lira estava convençuda que no l’havia sentit bé. Però tenint en compte l’expressió desafiant de qui una vegada havia estat la seva millor amiga, sabia que no era així. Aquell gest de superioritat va travessar la Lira com una fletxa envoltada de flames. No es podia creure allò que insinuava la Tània.

—Vas ser tu? —Si hagués sigut jo, és clar... Però com vols que fes això a la Lira la perfecta? No, és clar que no —va dir, amb un somriure tan fals que la Lira no en va tenir cap dubte. Per a la Lira, els segons següents van ser com hores. La ment se li va omplir de tots els records amb la Tània, de tots els a ny s que havien compartit deures, rialles i xafarderies. I va ser aleshores que es va adonar que aquella noia ja no existia. De la seva millor amiga ja no en quedava ni rastre. A la Tània que ella havia conegut li agradava tafanejar i, d’acord, de vegades amb llengua esmolada. La Lira sabia que molts cops es ava de la ratlla, però només eren paraules. La Tània no havia fet mai res així. —Jo què t’he fet? —Existir —li va engegar la Júlia. —I portar aquest peto tan ridícul —va dir la Tània—. L’abric no l’amaga, saps? —Ja ho diuen, oi? L’estil es té o no es té... —va comentar la Rebeca. —I tu, Lira, tens me ny s estil que la meva àvia del poble —va riure la Tània. La Lira es va quedar muda. Se li va quedar encallat el nus a la gola i, amb ell, totes les respostes que li venien al cap. Com és que no havia vist abans que la Tània era com un escurçó? Com és que el Dani no veia la mena de noia que era la Júlia? —D’acord, nosaltres marxem, no? —va dir llavors la Júlia. Si la Lira no reaccionava, allò no tenia gràcia.

Abans que cap de les amigues pogués contestar, van sentir una veu que venia de darrere seu: —Ei, Lira! —L’Olívia les havia vist des de dalt de l’escala i, quan es va adonar que la seva germana estava a punt de plorar, va accelerar el pas. Es va co l·l ocar entre les noies i la Lira, fent d’escut, i va clavar la mirada en la Tània—: Tot bé, Tània? Tot i les ganes de vantar-se davant de les seves noves amigues, la Tània no va poder evitar fer-se petita davant de l’Olívia. Ella i la Lira havien estat amigues des de la infància, així que la Tània havia crescut veient sempre l’Olívia com una germana gran, com la que no havia tingut mai. —Sí, ja marxàvem —va contestar la Júlia, per ajudar-la. La Tània va assentir amb el cap. —Només volíem saludar. Digueu hola als vostres pares. —No t’oblidis de posar la cadireta per a nens per veure bé la pe l·l i. Van desaparèixer entre riallades. —Perdona, hi havia molta cua —es va disculpar l’Olívia, quan es van quedar soles—. I el papa i la mama? —Encara deuen estar fent cua a la taquilla —va respondre la Lira, incapaç d’apartar la mirada de les altres noies. Una part d’ella necessitava comprovar que marxaven de debò. —Què et deien? —Tant és.

—T’estaven molestant? És la Tània? Per això estàs de tan mal humor últimament? L’Olívia encara va insistir unes quantes vegades abans que la Lira li xiuxiuegés que no volia parlar enmig del cine. La seva germana la va mirar amb les celles arrufades i li va fer prometre que l’hi explicaria tot quan arribessin a casa. La Lira va assentir. Hauria acceptat qualsevol cosa per tal de deixar el tema d’una vegada.

L’habitació de l’Olívia era més gran que la de la Lira, però tenia tantes coses pertot arreu que semblava que hi faltés espai. Les parets estaven plenes de pòsters de pe l·l is, imatges de patinadors i fotos de l’Olívia i les seves amigues. L’escriptori estava amagat sota una allau de llibres, llibretes i apunts, i fins i tot d’alguna samarreta perduda. «L’Olívia deu tenir més roba fora de l’armari que a dins», va pensar la Lira mentre apartava unes malles tèrmiques per seure sobre el llit. —A veure si endreces una mica l’habitació, eh...? —li va dir, al mateix temps que observava la roba apilonada a la cadira de ferro forjat que hi havia al costat de la porta. Al darrere hi havia penjats un munt de fulards i jaquetes. —No siguis pesada —li va contestar l’Olívia, i, mentre seia davant seu, li va dedicar un somriure amable. Li va oferir una presa de xocolata amb llet i va asse ny alar el segon calaix de l’escriptori—. També tinc llaminadures i patates fregides. Però no ho expliquis al papa i a la mama, eh? La Lira va dibuixar un somriure entremaliat abans d’agafar un tros de xocolata. —Gràcies. —I ara, m’explicaràs què et a? —li va preguntar l’Olívia, sense molestar-se a aplanar el terre ny de la conversa—. És per la Tània? Perquè si... La Lira va moure el cap, de manera que l’Olívia no va acabar la frase. —He tingut un mal dia. I estic cansada —va contestar. —Ja. —L’Olivia la va escrutar amb atenció—. Sempre dius el mateix quan et

a alguna cosa i no la vols explicar. —Es va quedar callada uns quants segons, esperant que la seva germana reaccionés, però l’únic que va fer va ser mossegar-se el llavi inferior amb la mirada perduda—. Fa molts dies que estàs de mal humor, Lira. Si la Tània t’està fent la vida impossible, digue-m’ho. No vol dir que siguis una xerraire. —Això no em preocupa —va asse ny alar la Lira. El primer dia d’institut havia acabat al despatx del director, acusant un noi que l’havia tractat de miop. Així i tot, l’Olívia no va suavitzar l’expressió, i la Lira, finalment, va deixar anar un sospir—. Això de la Tània només ha at avui. —Ja. Llavors per què estàs així des d’abans de començar les vacances de Nadal? Sempre estàs de mal humor, et queixes per tot... —Mira qui parla! Ets la reina de les queixes. —Això en el meu cas és normal. A més, estem parlant de tu. Per què no m’ho vols explicar? —Perquè no em a res. —No m’ho crec. —L’Olívia va encreuar els braços i va esperar que la Lira reaccionés—. D’acord, no m’ho expliquis. Ja veig que només em busques quan t’interessa. Es va aixecar del llit bruscament i, mentre la Lira la mirava sorpresa, es va dirigir a la porta. Abans que posés la mà al pom, la Lira li va preguntar: —A què ve, això? —Em vas venir a buscar perquè t’ense ny és a patinar i, així que has tingut un equip, m’has tornat a oblidar.

—No és veritat. —Ah, no, és clar, has vingut a totes les meves competicions. —L’Olívia li va llançar una mirada fulminant. —Perquè sempre les tens dissabte al matí, i jo tinc entrenament —va murmurar la Lira, en part per no fer enrenou i en part per aconseguir que l’Olívia s’acostés una altra vegada al llit. —No et moriràs per posar-me alguna vegada per davant de les Rollettes —li va dir l’Olívia entre dents—. Però tant se val. Ja veig que no t’importo. —Així que és per això. Ets tu qui té un problema. Estàs enfadada amb mi? —Doncs és clar! —va exclamar l’Olívia, posant-se les mans al cap—. És clar que estic enfadada, no m’has vingut a veure ni una sola vegada. —L’a ny at tampoc hi vaig anar i... Quan la Lira va veure que l’Olívia començava a arrufar les celles va callar, perquè sabia que només ho empitjoraria. —Em pensava que, ara que també patines, t’hauria at l’a l·l èrgia a la pista de gel. I, no ho sé, que entendries que és important que et donin ... Potser estic boja —va dir entre dents. La Lira es va quedar mirant l’Olívia amb els llavis entreoberts, provant de trobar les paraules. —No sabia que era important per a tu. —Però si t’hi he convidat mil vegades! —Això no és el mateix —va dir la Lira, amb un fil de veu—. Però... ho sento.

No és que no et vulgui donar el meu . —Llavors? És que et caic malament o què? La Lira va fer que no amb el cap. No li agradava anar a les competicions de l’Olívia perquè volia dir que es arien matins sencers parlant de l’Olívia, pensant en l’Olívia, observant l’Olívia, aplaudint l’Olívia... I la part que més contribuïa a mantenir-la allu ny ada de la pista: escoltant les alabances dels seus pares. No era tant el que deien sobre l’Olívia, sinó els comentaris subtils sobre la Lira. Ella, a diferència de la seva germana gran, no havia trobat res que la fes destacar. Li agradava tot i res, alhora. Per això no li agradava anar a les competicions de l’Olívia, perquè se sentia inferior. Havia sigut molt egoista. La Lira hauria volgut ser capaç de dir-li tot allò. No obstant això, l’única cosa que va sortir de la seva boca va ser una disculpa. —Ho sento, Olívia. De debò. Si és tan important per a tu, aniré a veure la propera competició. T’ho prometo. —És igual, deixa-ho estar —li va dir l’Olívia. La Lira va insistir. —I no és que no et vulgui explicar les meves coses, és que... em costa. La Lira era extravertida, li agradava parlar amb tothom, però quan es tractava d’obrir-se i parlar amb el cor a la mà, es bloquejava. Per això es va veure obligada a ordenar bé les paraules i respirar profundament abans de començar a explicar a l’Olívia tots els esdeveniments de l’últim curs. Va deixar anar una allau de paraules que la seva germana no va tallar en cap moment. La Lira trigava a obrir-se quan tenia problemes, i quan ho feia era millor deixar-la fer. I així, davant d’una Olívia comprensiva, la Lira va parlar per primera vegada del mal que li havia fet la Tània quan l’havia apartat de la seva

vida, de l’estupefacció que havia sentit aquell mateix dia quan va descobrir que ella havia estat rere el boicot del seu vestuari al festival de Nadal, i de la vergo ny a que l’acompa ny ava des d’aleshores, barrejada amb la ràbia i la frustració amb la qual acabava gairebé tots els entrenaments de l’equip. Havia fallat perquè havia estat més preocupada pel seu mallot que per l’actuació. —L’he cagat amb l’Andrea —va murmurar, per acabar. L’Andrea havia assegurat milions de vegades que no li havia espatllat el mallot, i la Lira no se l’havia cregut mai. Havia decidit deixar-ho córrer perquè estava convençuda que havia estat l’Andrea i no volia més problemes dins l’equip; si continuaven amb les desavinences, l’Alena no les federaria mai de la vida. Si hagués sabut que la Tània era la culpable, les coses haurien estat molt diferents. I més tenint en compte que la Júlia ja no formava part de l’equip. —Doncs demana-li perdó. —Sí, és clar. No és tan fàcil. —Per què no? Perquè l’Andrea s’havia rigut del seu nom al cap de dos minuts d’haver-la conegut. Perquè havia estat molt mesos ficant-se amb ella i amb les seves amigues. Perquè, encara que no ho hagués confessat, havia tingut alguna cosa a veure amb els cargols fluixos dels patins en la primera exhibició. Perquè no confiava en ella. —Perquè em fa vergo

ny a —va acabar murmurant—. I si no em perdona? —I si ho arregleu? —va rebatre l’Olívia, posant els ulls en blanc. La Lira tendia al catastrofisme. La Lira va deixar anar un sospir. —Dilluns parlaré amb ella. —Ves a veure-la demà —li va aconsellar l’Olívia—. Si vols, jo et puc acompa ny ar a casa seva abans de l’entrenament. Si és cosa teva, no ho facis amb les altres noies. Sou un equip, però hi ha coses que una les ha de fer sola. —Ja t’he dit que no ve a entrenar-se —li va recordar la Lira. —Doncs convida-la —va concloure l’Olívia—. Fesme cas, de debò: parlant la gent s’entén. La Lira no ho veia gaire clar, però sabia que era l’única opció. Havia de demanar perdó a l’Andrea i volia demostrar, a ella i a l’Eloi i a la resta de l’equip, que no era rancorosa. Com si li hagués llegit el pensament, l’Olívia va dibuixar un somriure murri i es va atrevir a preguntar a la Lira per l’Eloi. La noia va obrir tant els ulls que l’Olívia no va poder reprimir una riallada. —La Jimena va insinuar fa temps que ell s’havia apuntat a l’equip per tu... Amb allò la Lira en va tenir prou per posar-se vermella com un tomàquet, la qual cosa es podia percebre fins i tot en la penombra de l’habitació. Després de les evasives de la Lira, l’Olívia en volia saber més. Va treure una bossa de patates del fons del tercer calaix de l’escriptori i es va preparar per escoltar-la. Havia aconseguit trasar la muralla rere la qual es protegia la seva germana i no estava disposada a deixar ar l’oportunitat.

11

L’art de demanar perdó

La Lira tenia moltes virtuts, o si més no era el que li repetia la seva àvia cada vegada que l’anaven a veure, però etre que s’havia equivocat no estava a les primeres posicions del rànquing. I encara me ny s demanar perdó. Tal com li havia promès, l’Olívia la va acompa ny ar a l’edifici de l’Andrea. Es va esperar al carrer amb ella fins que van obrir la porta i va marxar, però abans la va abraçar i li va desitjar bona sort. La Lira va veure com desapareixia des del portal, preguntant-se per enèsima vegada si allò era una bona idea. Els seus pares sempre li havien repetit que presentar-se a casa d’algú sense avisar era de mala educació, i s’estava saltant aquella norma bàsica. Potser l’Andrea encara dormia, es va dir mentre obria la porta de l’ascensor. Va prémer el botó del tercer pis. O potser havia sortit. O no havia dormit a casa. O li tancava la porta als nassos. Segur que l’engegaria a la porra. És el que la Lira hauria fet. Quan la porta de l’ascensor es va obrir, la Lira es va penjar bé la bossa dels patins, va agafar aire i va sortir a un replà elegant, de parets blanques i impo l·l

utes, amb una porta de fusta massissa a cada extrem del adís. Abans que la Lira pogués comprovar on era el pis A, la porta de l’esquerra es va obrir. Tot seguit va aparèixer el cap d’un home ros, amb les faccions arrodonides, els ulls ametllats i una barba prominent que exhibia una taca blanca a la zona de la barbeta. —Hola —va saludar-lo la Lira, mentre se li apropava—. He vingut a veure l’Andrea. L’home va tirar el cap enrere per cridar la noia amb un crit agut. Va tornar a mirar la Lira i li va fer un gest perquè entrés. Es va trobar en una sala amb el terra, les parets i els mobles blancs. L’únic toc de color el donaven els abrics del penjador i un gran ram de roses vermelles. —A tu no et conec —li va dir l’home, després de tancar la porta i mirar la Lira de dalt a baix—. Com et dius? —Soc la Lira. Va optar per no afegir que potser havia sentit a parlar de la seva germana Olívia, perquè anava a la mateixa classe que l’Olga, la germana gran de l’Andrea; si aquest era el cas, segur que no havien fet servir paraules amables. —Jo soc el Joan, el pare de l’Andrea —es va presentar l’home—. Ets una amiga de l’institut? —Sí, eh... —Ah, però si portes els patins! L’Andrea, sense saber-ho, va salvar la Lira d’haver de respondre. Va aparèixer amb un pijama rosa de conillets i unes sabatilles enormes de peluix en forma d’os. —Què hi fas tu, aquí? —va preguntar, així que va veure la Lira. Va fulminar el seu pare amb la mirada; no l’hauria d’haver deixat ar. No li hauria d’haver obert la porta! —Eh... —va balbucejar la Lira, mirant alternativament l’Andrea i el seu pare.

—Ah, ets de l’equip de patinatge! —va exclamar el Joan, observant el dibuix dels patins a la bossa de la Lira—. On aneu? Aneu d’excursió? Reina, no em... —Papa, podem anar a la meva habitació? —el va interrompre l’Andrea, provant de fer servir un to suau—. Crec que la Lira em vol explicar una cosa. Personal. És que té molts problemes, saps...? Abans que el seu pare contestés que sí, l’Andrea ja arrossegava la Lira cap a la seva habitació. L’habitació de l’Andrea no tenia res a veure amb la de la Lira. Semblava treta d’una revista de decoració, com el rebedor. Tot estava al seu lloc. Fins i tot el llit estava fet, i això que aven pocs minuts de les deu del matí. —Què hi fas, aquí? —li va etzibar, quan va tancar la porta. Va seure a la cadira de l’escriptori, però no va oferir cap seient a la Lira. La Lira va agafar aire. Havia assajat aquella conversa mil vegades amb l’Olívia la nit anterior. Tenia clar què volia dir. Però no era fàcil etre que s’havia equivocat, i encara me ny s en el territori de l’Andrea. —Et volia demanar perdó. —Valia més anar directa al gra—. Sé que tu no em vas espatllar el mallot. Sento... sento haver-me portat tan malament amb tu. L’Andrea va intentar dissimular la sorpresa amb una ga ny ota de me ny spreu. —Ja. —He sigut injusta amb tu.

—Doncs sí.

La Lira va abaixar el cap, incòmoda. —Em sap greu. L’Andrea la va mirar de fit a fit amb els braços encreuats a l’esquena. —I a què ve, això? —He descobert qui em va trencar el mallot. —Ah, sí? —va preguntar, aquest cop sense amagar la curiositat—. I qui va ser, si es pot saber? La Lira va deixar anar un sospir. —La Tània. —De debò? —va exclamar l’Andrea. —Per què et sorprèn tant? —Doncs, la veritat... Em pensava que havia sigut la Júlia. La Lira li va explicar que s’havia trobat la Júlia, la Tània i la Rebeca al cine, sense esmentar els detalls dels insults i del rescat de l’Olívia. —Segur que ho van planejar juntes —va concloure la Lira. L’Andrea es va quedar mirant la Lira uns quants segons, que se li van fer eterns. —Molt bé, ja està, ja m’has demanat perdó, ja pots marxar —li va dir finalment, asse ny alant la porta. La Lira es va quedar quieta i va murmurar, dubitativa:

—Eh... Andrea... Vols... venir a l’entrenament? —No, gràcies. —Va, vine, t’ho aràs bé, ja veuràs —va insistir la Lira. —Segur que les teves amiguetes estaran encantades de veure’m allà. —De debò, Andrea, ho sento molt —va repetir la Lira, i estava disposada a ferho totes les vegades que calgués—. Em sap greu haver pensat que ho havies fet tu, i no haver-te cregut. I també haver-te amagat els entrenaments al parc. No ho hauria d’haver fet, m’he portat molt malament. Entenc que no vulguis venir —va dir, tan de pressa que es va entrebancar amb les paraules—. Però som un equip, i tu en formes part. Tens tant dret com qualsevol de nosaltres a ser allà. A més, els cauràs millor quan sàpiguen que tu no vas tenir res a veure amb el tema del mallot. —I com n’estàs tan segura? —va preguntar l’Andrea, la qual cosa va agafar la Lira per sorpresa—. Com saps que no ho vaig planejar amb la Júlia, la Tània i la Rebeca? La Lira va parpellejar repetidament, intentant entendre què pretenia l’Andrea amb aquella pregunta. L’ombra d’un dubte li va travessar breument els pensaments, però va fer tots els possibles per ignorar-la. —Vas dir que no hi vas tenir res a veure... —va murmurar. —I ara em creus, màgicament? —Ja no vas amb la Júlia i les altres. I si estàs al club per molestar-nos, ho fas molt malament —va deixar anar una rialleta dèbil per intentar trencar la tensió —. Vas treballar de valent per al festival. Estàs millorant moltíssim. —Perquè m’hi esforço. —Ja. —Així que ja em creus. —Sí —va respondre la Lira, i després de dubtar uns segons, va dir—: Però allò

de l’exhibició no m’ho crec. L’Andrea va esbufegar, fastiguejada. —No pots oblidar-te’n? De seguida la veu de l’Eloi va sonar nítidament dins del cap de la Lira: «No sabia que fossis tan rancorosa». —Sí. —I tot seguit va afegir, amb veu amable—: Però que quedi clar, sé que vas ser tu. L’Andrea es va escurar el coll. —I t’és igual? O sigui, si ho hagués fet, és clar... Et seria igual? —Doncs no, però jo també he ficat la pota, i no puc esperar que em perdonis si jo no et perdono a tu, no? Si ho haguessis fet, és clar —va dir la Lira, dibuixant un somriure còmplice. A la Lira sempre li havia caigut malament l’Andrea, des del moment en què s’havia rigut del seu nom i, més enllà dels insults, que es fes amiga de la Tània no havia ajudat, precisament. Encara se sentia dolguda per allò que havia at amb la Tània; oblidar tants a ny s d’amistat no era fàcil, i veure la seva exmillor amiga amb altra gent feia que se sentís encara més rebutjada. Per això havia estat tan dura amb l’Andrea i no havia estat capaç de veure que els seus intents per fer les paus eren honestos. L’Andrea li havia donat motius per caure-li malament, però la Lira s’havia aferrat a aquell odi, fins i tot quan el ressentiment i l’enveja s’havien convertit en les úniques motivacions que tenia. Evidentment, la Lira també s’havia equivocat. —És clar —va contestar l’Andrea, com un eco, replicant el somriure de la Lira. —No podem fer les paus? Creu i ratlla? Estic farta de tenir mal rotllo. Li treia massa energia.

L’Andrea va trigar uns quants segons a respondre. —Jo també. Pel que fa a mi estem en pau. Però, tranqui l·l a, no cal que em convidis a entrenar-me amb vosaltres. —Ja ho sé, que «no cal». Però de debò, vine. Tens alguna cosa millor a fer? —li va preguntar, fent servir el recurs que havien utilitzat les altres amb ella durant les vacances de Nadal. L’Andrea la va mirar de dalt a baix. Aquest cop, el somriure se li va escapar sense que ho pogués evitar. En realitat, se’n moria de ganes. Les dues hores d’entrenament setmanal a l’institut se li feien curtes, i encara que de vegades anava a patinar els caps de setmana, fer-ho sola era terriblement avorrit. —D’acord, doncs si em deixen, hi aniré. Però abans... et vull explicar una cosa. —No ho tenia previst; al llarg dels últims mesos havia cregut que s’enduria el secret a la tomba. Amb tot, la Lira s’havia emat l’orgull i havia anat a casa seva per demanar-li perdó. Si de debò volia fer creu i ratlla, havia de dir la veritat.

L’Andrea l’hi va confessar tot asseguda a la cadira de l’escriptori, apartant els ulls de la Lira cada dos per tres. La Júlia i l’Andrea s’havien apuntat al club per crear mal rotllo entre les Rollettes i trencar el grup des de dins. «Però la situació se’ns va escapar de les mans, estàvem molt enfadades perquè volíem el club de vòlei», es va justificar. El pla consistia a aconseguir que s’enfadessin les unes amb les altres fins que no es volguessin veure ni en pintura i dissolguessin el grup. Unes quantes setmanes després de començar els entrenaments, l’Andrea es va fer enrere. Això no la disculpava, però era molt impulsiva, i més quan estava enfadada. Amb el temps, ho havia començat a veure tot amb perspectiva. Al cap i a la fi, ningú els havia assegurat que aconseguirien el club si acabaven amb les Rollettes, i el patinatge li agradava. L’esforç de fer la guitza a les noies ja no valia la pena; preferia invertir el temps a aprendre a patinar. Quan va proposar a la Júlia anar a mirar roba de patinatge un divendres a la tarda, ella se’n va mofar. Aquella tarda va ser el principi de la fi de la seva amistat. Des d’aleshores, la Júlia va deixar de confiar en ella i de compartir xafarderies i comentaris cruels a l’hora del pati. Així i tot, l’Andrea va continuar anant amb ella i amb la Rebeca i la Tània perquè eren les úniques amigues que tenia a l’institut. Les Rollettes no la podien ni veure —només el Dani—, i la resta de la classe li tenia mania per culpa dels rumors sobre el boicot de l’exhibició. La ruptura definitiva va ser el seu regal de Nadal. Va quedar amb totes tres durant les vacances, i de seguida es va adonar que ja no tenien res en comú. Les burles constants dirigides a les Rollettes ja no li feien cap gràcia, i odiava que la Júlia negués ser una de les culpables de l’incident del mallot, quan sabia de sobres que ho era. L’Andrea hi va insistir fins que la Júlia va perdre la paciència i li va preguntar si volia que confessés per xerrar-ho al director, perquè ja semblava una d’elles. Fins i tot havia regalat a la Lira un punt de llibre amb patins per a l’amic invisible. La discussió va empitjorar i va acabar amb l’Andrea cridant a la Júlia que era una amargada sense vida pròpia. Des d’aleshores no havien tornat a parlar. A l’Andrea li hauria agradat poder dir que va plantar cara a les seves amigues per defensar l’honor de les compa

ny es de l’equip, però els motius autèntics van ser la ràbia i la impotència que sentia en saber que ara les Rollettes l’odiaven més que mai per culpa de la Júlia. No es volia ni imaginar les mirades que li llançarien quan tornessin a l’institut. La Lira la va escoltar en silenci, inundada per una estra ny a sensació d’alleujament. Al final les Rollettes no s’havien equivocat tant respecte a les intencions de l’Andrea i la Júlia. L’Andrea que l’hi havia confessat tot, vestida amb un pijama rosa i amb unes sabatilles de peluix, no tenia res a veure amb la noia que s’havia rigut despietadament d’ella al principi de curs. Semblava que feia una eternitat d’allò. La gent pot canviar. I què podia fer la Lira, si no era donar la mà a l’Andrea? Va esperar-se a l’habitació, tafanejant els escassos llibres que l’Andrea tenia a les prestatgeries que hi havia als peus del llit, mentre ella anava a parlar amb els seus pares. Va tornar deu minuts més tard, vestida amb el xandall de patinatge i amb els cabells recollits en dues cues, decorades amb borles platejades. —Ja estic llesta —va anunciar, somrient. Van sortir de casa després d’acomiadar-se a correcuita. Feien més de quaranta minuts tard. —Escolta, Andrea... Tu creus que el Dani sabia que va ser la Tània? La Júlia ho sabia i, bé..., surten junts, no? L’Andrea va fer que no amb el cap. —M’ho hauria dit —va afirmar, tan convençuda que la Lira no es va atrevir a posar-ho en dubte—. A més, la Júlia va trencar amb ell durant les vacances. L’Andrea ho va anunciar amb un somriure contingut que va disparar les alarmes de la Lira. Eren imaginacions seves o l’Andrea s’havia posat una mica vermella?

—De debò? No ens ha dit res —va contestar la Lira, sense pensar. En realitat, era normal que no ho hagués fet. Tampoc els havia explicat que sortien. L’Andrea va arronsar les espatlles. —El que m’estra ny a és que no s’hagi esborrat de l’equip. —Jo crec que li fa vergo ny a —va riure la Lira—. Cantaria molt. —Ja —va coincidir l’Andrea, i va riure amb la Lira. —Sou molt amics? —Des que érem petits. No hi ha gaires nens a l’edifici. —T’agrada? —li va preguntar la Lira, sense embuts, enxampant l’Andrea per sorpresa, que es va tombar cap a ella amb els ulls oberts de bat a bat. —No! La Lira va deixar anar una rialla. —D’acord, tranqui l·l a. Era per treure un tema. —I per què no parlem de tu? —va preguntar, i a la Lira se li va congelar el somriure. —Doncs tinc una germana —va dir, abans que l’Andrea pogués afegir res més —, ja la coneixes. I un pare, i una mare, i cap mascota. Vull un gat. M’agradaria

tenir un gat. El meu color preferit és el blau i... —Qui t’agrada? —...i no m’agrada gens ni mica el color negre. Ah, m’encanta el suc de pi ny a. I les llimones. Quan era petita me les menjava amb pell i tot, a queixalades. L’Andrea va esclafir una riallada. —Quin fàstic, Lira! —Ja, ara no en soc capaç —va dir ella—. Ho he intentat. —Genial. Però contesta: qui t’agrada? —Tu has sigut sincera? —És l’Eloi, oi? —La Lira va accelerar el pas de manera instintiva. Com més aviat arribessin al parc, més aviat acabaria aquella conversa. —Per què jo he de contestar i tu no? —Això és un sí. I jo ja t’he contestat. —Doncs no m’ho crec. Sembla que t’alegris que el Dani i la Júlia hagin trencat. —Perquè la Júlia és dolenta —va respondre l’Andrea, i, després que la Lira li llancés una mirada inquisitiva, va afegir—: Vinga, no ho diré a ningú. Si no t’agrada, ho sembla... La Lira va emar-se la saliva. —Tant se’m nota? I més important, encara: se’n devia haver adonat, ell? —Dona... Una mica. Però és igual, a ell també se li nota que li agrades.

La Lira va deixar anar una rialla amarga. —Sí, per això ni ens parlem. —Nosaltres hem fet les paus, oi? Per què vosaltres no? —És ell qui està enfadat. L’Andrea va brandar el cap. —Hem de posar-hi remei —va resoldre—. Quedem tots un dia i... —Com ara? —L’entrenament no serveix. Alguna cosa diferent... —Per què? —Doncs perquè us vegeu fora de l’insti i parleu tranqui l·l ament. Si vols, me les puc engi ny ar per deixar-vos sols. —Ni de co ny a, això sí que cantaria. —Ho dic seriosament. A més... ens aniria bé, no? Com a equip, vull dir. Potser fer alguna cosa diferent tots junts ens ajudaria a..., bé, a arreglar els problemes. «A fer que les altres deixin d’odiar-me», va voler dir. —I què fem? Anem al zoo?

—No m’agraden els zoos, són presons per a animals —va contestar l’Andrea, molt seriosa. —Era broma —va aclarir la Lira—. Però de debò, tens alguna idea? —Podríem anar a patinar sobre gel. La proposta de l’Andrea va agafar la Lira totalment desprevinguda. —Ho dius seriosament? —És clar, per què no? —No deies que patinar no compta? —El que no compta és entrenar-nos —la va corregir—. I patinar sobre gel no és el mateix que patinar sobre rodes. —Ja ho sé. La meva germana fa patinatge sobre gel. Competeix des de fa temps. —De veritat? —A l’Andrea se li va i l·l uminar la mirada. —Em pensava que la teva germana t’ho hauria explicat. Pel que sembla, són superenemigues a mort. L’Andrea li va dir que l’Olga i ella es portaven bé per obligació i que no s’explicaven mai res. L’Olga tampoc parlava gaire de l’institut a casa, així que no havia sentit a parlar de l’Olívia. —Serà aquesta la primera vegada que les germanes petites donem exemple a les grans? —En el meu cas, segur—va somriure la Lira. Mentre anava cap a casa de l’Andrea havia pensat en totes les coses que ella li podria retreure; ni li havia at pel cap que acceptaria anar a l’entrenament, i encara me ny

s s’havia atrevit a imaginar que hi anirien xerrant com dues bones amigues. —Aleshores, què et sembla? Vols que proposem anar a patinar un dia d’aquests? —va preguntar l’Andrea. —D’acord, però... ho deixem per a més endavant? Crec que avui no en tindran gaires ganes —va dir, i quan va veure el gest preocupat de l’Andrea, es va afa ny ar a aclarir—: Ja coneixes la Jimena. Li costa canviar d’opinió. Però si no està de mal humor és molt maca, ja ho veuràs. —Però hi anirem. —L’Andrea va asse ny alar la Lira de manera amenaçadora amb el dit índex—. Així farem equip. I si tu i l’Eloi aprofiteu per fer les paus, molt millor. Però és per l’equip, és clar. A la Lira se li va eixamplar el somriure. —És clar.

Per ser sincers, la Lira no les tenia totes quan va convidar l’Andrea a l’entrenament lliure. Les reaccions de perplexitat quan van arribar al parc no es van fer esperar. La Gala, la Jimena i la Mina van ser les que van estar més estona de morros, però quan la Lira els va explicar les novetats, no van tenir altre remei que emar-se el desacord. I tot i que aquell dia l’Andrea i la resta de les Rollettes van enterrar la destral de guerra, no va ser suficient per millorar els ànims de l’equip. A mesura que assajaven la coreografia, les enveges es van anar aprofundint i els ressentiments es van fer cada vegada més evidents. La Mina s’estava convertint en una malcarada a la pista; sempre contestava malament qualsevol comentari o crítica i se centrava només en ella mateixa, la qual cosa provocava que perdés la coordinació en tots els assajos. Feia dues setmanes que la Maria no parlava a la Laura perquè a l’altra li sortia la pirueta alta i a ella no, i la Jimena estava tan frustrada amb els salts que havia agafat el costum de burlar-se de les piruetes dels altres. Era el que li sortia millor. Cada entrenament acabava alme ny s amb una esbroncada i l’advertència de l’Alena que no les federaria, i cada dia la Lira acabava queixant-se de l’equip a l’hora de sopar. L’única cosa que va aconseguir tornar-li les esperances va ser que l’equip sencer s’havia apuntat a la idea de patinar sobre gel. Bé, i que l’Eloi ja no la mirés com si fos el pitjor ésser sobre la terra tampoc estava malament. Per descomptat, no ho etria en veu alta, tot i que, segons havia pogut comprovar (per a mortificació seva), no se li donava bé dissimular. L’Andrea havia agafat el costum de picar l’ullet a la Lira cada cop que l’enxampava mirant l’Eloi de reüll. —Tinc un bon pla per al dissabte —li va anunciar el dilluns anterior a la sortida. Va convertir aquella frase en una mena de mantra, que pronunciava sempre amb un gran somriure a la cara. Volia demostrar a la Lira que podia comptar amb ella. L’ajudaria a fer les paus amb l’Eloi.

12

La màgia del gel

Les dotze Rollettes es van trobar dissabte a les deu del matí. Els pares i les mares es van afa ny ar a pagar les entrades i a pujar al bar de la segona planta, des d’on podien veure la pista a través d’una gran cristallera. Les Rollettes es van obrir pas amb els patins de lloguer a les mans pel vestidor, ple de gent posant-se els patins i de nens petits intentant moure uns pingüins de fusta més grans que ells. —Els tenen perquè els nens no caiguin al gel —els va explicar l’Olívia, mentre saludava amb familiaritat l’home d’ulleres que repartia els patins rere el mostrador. Quan la Lira li va explicar la idea que havien tingut ella i l’Andrea, l’Olívia no ho va dubtar: s’hi apuntava. No l’hi va poder ni preguntar, i la Lira la va veure tan emocionada per patinar juntes que no es va atrevir a dir-li que era una sortida d’equip. Ella les havia ajudat a aprendre coses bàsiques per a l’exhibició; si havien aconseguit formar el club era en part gràcies a ella. Feia a ny s que la Lira no patinava sobre gel, tants, que li semblava que aquella era la primera vegada. El patinatge sobre gel sempre havia estat cosa de l’Olívia. —Però si no pesen gens! —es va sorprendre la Lira, així que va fer dos os sobre el terra engomat amb els patins posats.

—Ostres, així qualsevol fa un axel... —va murmurar l’Amèlia, dedicant un somriure amable a l’Olívia. La noia va començar a rondinar en veu baixa. —No comencem... —L’Olívia va tornar el somriure a l’Amèlia. —Jo entro ja —va comentar el Xavi. La Mina, l’Andrea i el Dani s’hi van sumar de seguida. Els altres van entrar a mesura que es posaven els patins. Les últimes van ser l’Olívia, que havia ajudat a gairebé totes les Rollettes a comprovar si portaven el número de patins que necessitaven en lloc de cordar-se els seus, i la Lira, a qui va saber greu deixar la seva germana sola al vestidor. No els va costar trobar les Rollettes a la pista. S’havien reunit en una cantonada, formant una rotllana enorme. —Ja tornen a xerrar... —L’Olívia va posar els ulls en blanc. Una de les coses que més odiava quan anava a patinar eren els grups que creien que la pista era una plaça. Els estudiants de l’escola de patinatge no podien molestar els patinadors de sessió lliure, i l’Olívia ho entenia. El que no entenia era que els estudiants no poguessin ni queixar-se quan eren ells els que molestaven, explicant-se batalletes enmig de la pista o llançant-se boles de neu que creaven recollint el gel que es desprenia de la pista. De tota manera, les Rollettes no feien cap d’aquelles coses. Al centre de la rotllana hi havia el Xavi, que acabava de fer una pirueta més que decent a ulls de l’Olívia, i perfecta a ulls dels altres. —Carai! —va exclamar l’Olívia quan el va veure—. Et surt molt bé. El Xavi es va aturar i, amb la cara vermella, va murmurar: —De debò? —Has fet classes? No em sones —va comentar l’Olívia. Si havia après a patinar a la ciutat, havia estat en aquella pista. Era l’única que hi havia. El Xavi va negar

amb el cap, la qual cosa va provocar que la noia obrís els ulls de bat a bat—. Doncs carai al quadrat! El Xavi els va explicar que ell sempre havia volgut fer patinatge sobre gel. La seva cosina gran en feia, i quan es trobaven per Nadal, al poble, el Xavi es moria d’enveja quan ella explicava històries sobre les seves competicions. El Nadal anterior ella havia intentat convèncer els pares del Xavi que l’apuntessin a classes, però s’hi havien negat rotundament. El patinatge sobre gel era massa car, i més encara si pretenia competir. L’Olívia hi va insistir en veure què més podia fer, i de mica en mica les Rollettes es van anar dispersant en grups petits. La majoria donaven voltes a la pista mentre xerraven, provant una àguila de tant en tant, o un àngel. N’hi va haver d’altres que, a mesura que agafaven confiança, com l’Amèlia, es van atrevir fins i tot a provar un salt simple. —Ho veus? Ha sigut una bona idea —va dir l’Andrea a la Lira, concentrada a seguir els intents de salt del tres sobre gel de l’Amèlia. L’Olívia va demanar a l’Amèlia que s’apropés i se li va recolzar per doblegar la cama i ense ny ar-li la fulla del patí. La Lira va apartar la mirada i es va girar cap a l’Andrea. —Doncs sembla que sí. —Ara només falta... —va murmurar l’Andrea, allargant la veu en un to insinuant. La Lira hauria sabut a què es referia encara que ella no hagués asse ny alat l’Eloi amb el cap, sense dissimular gens ni mica. El noi intentava agafar velocitat anant cap enrere, sense deixar de vigilar per sobre de l’espatlla. Va ar per davant d’elles sense mirar-les i l’Andrea es va tombar cap a la Lira, que va entretancar els ulls.

—I jo què vols que faci, si segueix enfadat? —No ho sé, parla amb ell, per exemple. Feu les paus. —Qui està enfadat és ell —li va contestar la Lira. —No siguis orgullosa. La Lira va moure el cap d’una banda a l’altra. —Per què no deixem el tema? Vam dir que això ho fèiem per l’equip. —És clar —li va respondre l’Andrea, amb un somriure murri. Va agafar la Lira de la mà perquè s’aturés i va demanar-li que s’esperés. La bota li feia mal. Es van apartar cap a un lateral i l’Andrea es va ajupir—. Pots mirar si la llengüeta està bé? Em sembla que està trencada. —A veure...? —Abans que la Lira acabés d’ajupir-se, l’Andrea la va agafar per la màniga de la jaqueta i la va estirar perquè caigués de cul a terra—. Aiiii!! Però què fas?! —OSTRES, LIRA!! —L’Andrea va aixecar la veu per sobre, fins i tot, dels crits de la seva amiga—. ESTÀS BÉ?! T’HAS FET MAL?! —Però abaixa la veu... —va remugar la Lira, que no va poder evitar mirar per sobre de l’espatlla per comprovar si havien cridat l’atenció. Només es van girar set persones, i van perdre l’interès gairebé de seguida, però per a la Lira allò va ser suficient per morir-se de vergo ny a. Se sentia tan angoixada que ni tan sols va escoltar la frenada dels patins de l’Eloi darrere seu. —Estàs bé? A la Lira li va fer un salt el cor quan va veure el noi al seu costat, amb la cara plena de preocupació. Es va aixecar quasi d’un salt i es va espolsar les restes de gel del cul amb nerviosisme. Anar a patinar no havia estat tan bona idea.

—Ha sigut culpa meva —va intervenir l’Andrea, aixecant-se també—. No he pogut frenar i hem xocat. Ho sento molt, Lira. La noia encara va trigar uns quants segons a reaccionar i entendre què estava fent la seva amiga. Podria haver-li preguntat si hi estava d’acord, o haver-la avisat alme ny s. —No a res, estic bé. —Uf, quina sort —va comentar l’Andrea, de manera exagerada—. Jo m’aniré a cordar millor els patins, no cal que m’espereu. I tot seguit es va impulsar cap a la portella, mentre la Lira i l’Eloi observaven com s’allu ny ava en un silenci incòmode. L’Andrea podria haver dissimulat una mica millor. Però si l’Eloi sospitava alguna cosa, ho amagava la mar de bé. —M’alegra veure que ja us aveniu més —va dir a la Lira. Ella es va tombar cap a l’Eloi, una mica cohibida, i va assentir. —A mi també —va dir. La vida era molt més fàcil sense enemigues. —Em va dir que li vas demanar perdó —va comentar l’Eloi, abaixant la veu. La Lira s’havia saltat aquella part quan havia explicat la visita a casa de l’Andrea a la resta de l’equip. La Lira va preferir no donar-hi gaire importància. —No tenia altre remei. L’Eloi va obrir la boca per dir alguna cosa, però s’ho va pensar millor i la va

tancar. Tots dos van començar a patinar alhora, amb impulsos suaus. Al cap de pocs segons l’Eloi es va decidir a parlar. —Et va dir la Tània per què ho va fer? —M’odia —va contestar la Lira, sense pensar-s’ho. L’Eloi li va dir que allò era una paraula molt forta, però ella hi va insistir—: M’odia, no sé per què, i m’utilitza per fer-se la guai davant de la Júlia i la Rebeca. —Ui sí, ficar-se amb la gent és superguai —va contestar l’Eloi, arrufant les celles. —Per a la Tània, sí. La Lira recordava moltes tardes a casa de la Tània, escarxofades al sofà parlant de la Carla, de 3r B, una noia tan alta que tots els pantalons li quedaven curts, o de la Cassandra, la professora amb nom i pinta de vident, o del Joan, aquell noi tan raret que havia repetit tres vegades quart d’ESO. La Tània sempre tenia preparada una víctima, i ara, pel que es veia, la preferida era la Lira. —Crec que hauries d’anar a parlar amb el director. —No en tinc proves i, igualment, què farà? És millor deixar-ho córrer —va dir la Lira—. Però si torna a tocar-me els nassos... Val més que no ho torni a intentar. Des que se la va trobar al cine, la Lira no havia tornat a parlar amb ella. Es creuaven pels adissos, intercanviant mirades glaçades, l’una plena d’orgull, i l’altra, de ràbia. Ara que sabia com era la Tània, la Lira estava previnguda. Guardava les distàncies encara més que abans. Al llarg dels darrers mesos la Lira havia après que la gent podia canviar. Alguns, com la Tània, empitjoraven. I altres, com l’Andrea, milloraven, i molt. Preferia quedar-se amb els últims canvis, i creure que aquella sortida ajudaria que oblidessin les discussions absurdes. Alme ny s la Maria i la Laura estaven treballant juntes per intentar transformar els seus os de vals sobre rodes en alguna cosa digna sobre el gel. Feia moltes

setmanes que gairebé no discutien, així que era un pas enorme. —Si et tornen a molestar, digue-m’ho —va dir ell, amb tota la serietat del món —. Som un equip, t’ajudarem. La Lira es va girar durant un segon per observar-lo. —Ja no estàs enfadat? —No estava enfadat. —Ah, llavors és que ets així d’antipàtic. L’Eloi va fer un mohawk per canviar de direcció. Així podia mirar la Lira a la cara mentre parlaven. Això sí, li va fer un gest perquè reduís la velocitat. —Estava molest. —Ho veus, com estaves enfadat...?! —Estava molest. No és el mateix —va dir l’Eloi, i quan la Lira va arquejar les celles, va encongir les espatlles—. Em va semblar molt malament allò del parc, ja t’ho vaig dir. Vau fer que l’Andrea se sentís fatal, i de debò estava intentant millorar. —Ja ho sé, no cal que m’ho repeteixis —va dir la Lira entre dents. —El tema l’has tret tu —es va defensar ell—. Mira, em va molestar com vau tractar l’Andrea. M’ho hauria esperat de la Jimena, de la Gala, i fins i tot de la Mina... Però de tu, no, i per això em va molestar tant. No m’agrada que la gent es fiqui amb els altres. —Jo no soc així —va barbotejar la Lira, ansiosa per defensar-se—. Si tingués un giratemps, aniria enrere en el temps i faria les coses bé, però no en tinc cap. —A veure, vas demanar perdó a l’Andrea i has aconseguit que tothom l’accepti al grup. Això està bé, no? La Lira es va esperar que els llavis de l’Eloi comencessin a dibuixar un somriure incipient, i aleshores va assentir.

—Ha estat bona idea venir a patinar, oi? L’Eloi va assentir i va fer un mohawk per tornar-se a co l·l ocar al costat de la Lira. —Ho hauríem de fer més sovint. O anar a patinar a l’avinguda o... —i llavors se li va i l·l uminar la cara, pel que li va semblar la millor idea del món— ense ny ar-vos a jugar a hoquei! Segur que el Dani s’hi apunta. Podem quedar al lloc de sempre, només cal que us aconseguim uns estics. Però no pateixis, segur que algú de l’equip ens en deixa algun de vell que tingui per casa. I pel que fa als patins, encara que la Gala digui que no, us serviran els d’artístic. La Lira va esclafir en una riallada. —I després podem anar a fer freeride —va bromejar—, ja saps, patinar per rampes i baranes... Patinatge urbà, vaja. És broma, eh? —es va afa ny ar a aclarir, abans que l’Eloi pogués reaccionar. El noi va girar els ulls en blanc. —Jo ho dic seriosament. Per què no? La Lira va frenar suaument, provant de trobar una bona resposta. —D’acord —va contestar, decidida, uns segons més tard—. Per què no? —A l’estiu us podem fer un curs intensiu —va proposar ell—. Si la resta de l’equip hi està d’acord, és clar. Així ens veuríem i no seria sempre entrenant...

—Patinaríem igual, eh? —va comentar la Lira, somrient. —Però l’hoquei i l’artístic no tenen res a veure. —Ni rodes ni gel —va afegir la Lira. —És veritat. L’Olívia m’ha dit que es patina amb els fils, els costats, gairebé tota l’estona, i això de no tenir frens m’està matant. Gairebé em fumo de lloros tres vegades intentant frenar. —Però si tu fas hoquei! Fes la frenada de l’hoquei, hauria de ser el primer que et sortís! —va dir la Lira. Es va donar un parell d’impulsos forts i va frenar de cop, movent el cos cap a l’esquerra per frenar de costat. No va aconseguir clavar bé la fulla al gel i va ensopegar, però va aconseguir mantenir l’equilibri i, finalment, es va aturar. Va somriure i va saludar com si tingués un munt de públic al davant i l’Eloi va aplaudir mentre continuava patinant. —Jo què vols que et digui —li va dir ell quan li va ar pel costat—, a mi m’agrada frenar amb els tacs, i és el que em surt! —L’artístic t’ha intoxicat, eh? —va riure la Lira, impulsant-se cap endavant.

L’Eloi va somriure i va dir, arronsant les espatlles: —Què hi farem. Però les frenades d’hoquei em surten de co ny a. —Millor que a mi? —va respondre la Lira, forçant un to ofès—. Això m’agradaria veure-ho. L’Eloi no es va fer pregar, i de les frenades de l’hoquei van ar als mohawks, als àngels i a les àguiles. Com que estaven acostumats a les rodes, els costava controlar les fulles, i per això la meitat de les vegades es van limitar a intentar no caure, provant de mantenir la dignitat. Es van unir a l’Amèlia, el Xavi i la Gala, que també practicaven el salt del tres, seguint els consells de l’Olívia. Després se’ls van unir l’Andrea i la Maria, i, de mica en mica, la resta de l’equip. Cap a mig matí, els altaveus van anunciar que, en breu, arien la màquina per arreglar el gel i que demanaven als clients que abandonessin la pista. Podien aprofitar per anar al bar de la segona planta. Les Rollettes no s’ho van pensar dues vegades. S’estaven morint de gana. El fred i l’exercici feien venir gana! Els budells de la Lira ja feia una estona que rugien. Però no estava cansada. Va esperar l’Olívia i va caminar al seu costat, darrere de l’equip, que en aquell moment es barallava per veure qui tenia més gana. —Jo vull un entrepà tan llarg com la meva cama —va sentir que deia la Gala, la qual cosa va provocar un eixam de riallades al seu voltant. La Lira va somriure, satisfeta, i va mirar de cua d’ull la seva germana. Tenia raó: el gel tenia una mena de màgia. —Sembla que estan tots de bon humor —va comentar l’Olívia, como llegint-li els pensaments—. I ja t’he vist a tu... —Olívia! —la va re

ny ar la Lira en veu baixa. Li va fer un gest perquè callés i va asse ny alar subtilment l’Eloi amb el cap. L’Olívia va dibuixar un somriure còmplice i li va picar l’ullet. —Ja ho capto... —va murmurar, i després d’inclinar-se cap a ella, li va dir, abaixant encara més la veu—: Després parlem. Per cert... vindràs a la competició, oi? La Lira va assentir. Li havia promès que aniria a la propera competició que tingués, i compliria la seva paraula encara que això l’obligués a estudiar al cotxe per a l’examen d’Història de dilluns a primera hora. —És clar que hi aniré. Però per què murmures? —Doncs tens raó —va contestar l’Olívia, alegre. Va agafar la porta que fins aleshores havia aguantat la Jimena i va deixar ar la seva germana, a qui va dedicar un somriure d’orella a orella—. Després m’ho expliques tot. Quin dissabte més guai, eh? Patinar sobre gel al matí i veure una competició, i meva!, a la tarda. Qui t’ho havia de dir, a tu. —Jo crec que m’estàs posant alguna cosa als cereals —va dir la Lira, agafant-se a la barana. Es va tombar cap a ella un segon per tornar-li el somriure. La seva germana tenia raó. Aquell dissabte estava sent genial, i mentre pujava les escales engomades, seguint els seus compa ny s d’equip, va tenir la sensació que el temps que quedava de curs també ho seria.

13

Un càstig i una promesa

La Lira no tenia clar si havia estat la màgia del gel de la qual els va parlar l’Olívia mentre es posaven els patins, el vertigen de les Rollettes en adonar-se que faltava un mes exacte per al festival o la por de quedar-se sense competir l’a ny següent, però fos el motiu que fos, va funcionar. Després d’entrar a la pista de gel l’ambient va millorar moltíssim, i a fora també. No és que les petites disputes i enveges haguessin desaparegut del tot, però com a mínim les mantenien a ratlla. Sabien que no gua ny arien res enfadant-se entre elles. El fet de veure’s fora de l’institut, dels entrenaments, les havia ajudat a recordar que, més que compa ny es d’equip, eren amigues. El festival de fi de curs va començar a monopolitzar les converses de les Rollettes, i també el seu temps. Van començar a entrenar quatre cops per setmana, perquè totes hi poguessin assistir alme ny s dues vegades (tot i que n’hi havia algunes, com la Lira, que no se’n perdien ni un), i quedaven sovint per comprar materials per als decorats i els mallots i per ajudar la Gala. Encara que els havia assegurat que ella i la seva mare podien amb

tot, a les altres no els semblava bé que carreguessin amb tota la feina. Per això, es van reunir una tarda a l’hora del pati i van decidir que els dissabtes començarien abans els entrenaments i després anirien a casa de la Gala per ajudar-la. No tots alhora, perquè no hi cabrien, però els que calgués per avançar la feina. Després d’una votació força re ny ida entre dos dels disse ny s de la Gala, va gua ny ar la proposta amb més coloraines: un mallot de tirants blau i turquesa, a joc amb l’escut dels patins, amb una faldilla de tall diagonal. Una ratlla blanca dividia la peça per la meitat, des de l’espatlla fins al maluc dret. Els nois portarien malles ajustades de color turquesa i una samarreta que la mare de la Gala va cosir especialment per a ells, amb la mateixa tela groga del mallot de les noies.

Les Rollettes havien comprat desenes i desenes de brillants de plàstic, que, amb més o me ny s destresa, la majoria va aprendre a cosir, a la part superior dels mallots i les samarretes i a les mànigues. Els que es van donar per vençuts o ni ho van intentar, com el Dani, la Mina i la Marta, es van dedicar a pintar els decorats. La pe l·l i de la banda sonora tenia lloc en un camp, així que van crear arbres, arbustos i herba, i fins i tot un molí —poc proporcionat respecte a l’arbre, tot sigui dit— amb cartrons que havien demanat a les botigues en el moment de tancar i de treure la brossa. Ni tan sols l’arribada dels primers parcials va fer que deixessin de banda l’equip. La Gala, l’Eloi, el Dani i la Maria van faltar a més d’un entrenament perquè necessitaven estudiar també per als exàmens de recuperació, però hi anaven sempre que podien. De vegades la Lira s’enduia un llibre amagat a la motxilla quan anava a casa de la Gala, per rear mentre cosien els brillants, però no durava gaire sobre la taula. —A l’art t’hi has d’entregar en cos i ànima —deia la Gala, teatralment, cada cop que l’amagava. I així, entre entrenaments, costura i manualitats, va arribar el mes de maig, i va ser aleshores, dues setmanes abans del festival, quan la Lira va sentir que les Rollettes per fi eren un equip. Va ar el primer dissabte del mes. Les Rollettes havien quedat a casa de la Gala per acabar de donar els últims retocs als decorats. Aquella tarda no anirien a patinar, i, amb tot, l’Andrea, l’Amèlia i el Xavi van aparèixer amb la bossa dels patins. —Volem que els pintis —va dir l’Andrea a la Gala, mentre deixava els seus sobre el sofà. —Si us plau —va afegir l’Amèlia, gairebé alhora.

La Gala es va girar cap a ella, amb els ulls ben oberts. —De debò? —Si totes ho feu... no seré l’única amb els patins blancs —va dir, i els va deixar al costat dels de l’Andrea. El Xavi la va imitar. —No ho has de fer si no vols, pots fer servir les fundes —li va assegurar la Lira. Al principi l’Amèlia s’havia negat rotundament a portar les botes pintades. Va dibuixar un somriure tímid i va dir: —Sí que ho vull, de veritat. Som un equip, no? Això és més important que el color de les botes. La Lira no va poder evitar preguntar-se si allò significava que l’Amèlia estava disposada a repensar-se el tema de la competició, però va preferir no preguntar-li res. La coneixia prou bé per saber que no era bona idea ferli pensar en una cosa que la posava tan nerviosa faltant tan poc per al festival. No s’havia tornat a queixar per haver d’actuar en públic, però, així i tot, la Lira sabia que no devia estar llançant coets. Una setmana més tard, l’Andrea, l’Amèlia i el Xavi tenien els patins oficials de les Rollettes, amb l’escut al patí esquerre i un dibuix al dret. L’Andrea havia triat un diamant de colors amb una mica de purpurina; l’Amèlia, la silueta d’un unicorn traçada amb una fina línia blava, i el Xavi, un trèvol blanc de quatre fulles. Ara ja tenien els patins pintats. Tots duien les Rollettes a les botes, fossin on fossin. Ara, per fi, la Lira va sentir que eren un equip.

La Lira no tenia temps per pensar en res que no fos l’equip o els exàmens, però l’Andrea estava entestada a distreure-la. No hi havia dia que no aprofités per preguntar-li a cau d’orella com li anava amb l’Eloi. La Lira no sabia què esperava sentir l’Andrea, però era evident que cada vegada tenia una decepció. L’Eloi i la Lira parlaven cada dia a l’institut, al parc o per WhatsApp. Parlaven sobre la idea de les classes d’hoquei, dels exàmens, la córeo o qualsevol altra cosa. Tornaven a ser amics. No hi havia gaire cosa a explicar, i a la Lira li semblava més que suficient. No estava segura d’agradar a l’Eloi, per més que l’Andrea l’hi digués, i, en qualsevol cas, no tenia temps per escalfar-se el cap. S’havia de centrar en els exàmens i en els entrenaments. —Tsss —la va cridar l’Andrea. La Lira va aixecar el llapis del paper i va veure que li asse ny alava el mòbil. Tot i que se suposava que estaven prohibits a classe, la profe de Plàstica els deixava treure’l quan tenien sessions de dibuix lliure. Així podien buscar la inspiració o, si ho preferien, un quadre que poguessin copiar. El més important era que dibuixessin. —Què? —va engegar la Lira, impacient. Si no s’afa ny ava, no tindria temps d’acabar la serralada del paisatge munta ny ós que estava copiant d’una foto del mòbil. L’Andrea el va asse ny alar i, en aquell moment, la Lira va veure com desapareixia una notificació de la

pantalla. —Era un missatge de l’Eloi. La Lira va amagar un somriure i va fer una ga ny ota a l’Andrea. —No siguis xafardera. L’Andrea no va insistir més. O això es pensava la Lira, fins que uns minuts després que l’Andrea tornés a mirar cap endavant, va rebre un missatge seu. Ni tan sols se li va acudir ignorar-lo; era tan pesada, que insistiria per una via o per una altra.

Q vols?

Q li dmanis x sortir.

A la Lira se li va escapar una rialla. Va deixar el mòbil sobre la taula i va prémer els llavis, fent que no amb el cap. Es va inclinar cap endavant per apropar-se a l’Andrea i li va murmurar, a pocs centímetres del clatell: —Tu somies. La Lira va saber que l’havia escoltat perquè va encongir lleugerament les espatlles, però no li va contestar. Va tornar a acomodar-se a la cadira i, pocs segons més tard, va rebre un missatge:

Xq no???

I després un altre:

Ho has d intentar abans q acabi el curs!!!

I un altre:

Segur q t diu q si.

La Lira va deixar anar un sospir i, després de comprovar que l’Esther, la professora, estava distreta ajudant algú a la primera fila, va agafar el mòbil i va teclejar ràpidament:

No ho saps.

Gallina.

«...».

No t atrveixs a dirli q t agrada, aixo s d gallina.

S millor q siguem nmes amics.

Xq?

Xq stem al mteix equip... x exemple???

BAH.

La Lira encara rumiava la resposta quan va sentir una tos forçada al seu costat. Va aixecar la vista i va veure l’Esther, que tenia la mà estesa i la mirava amb cara de pomes agres. —Què, ens ho em bé? —va preguntar a la Lira, i tot seguit es va tombar cap a l’Andrea, que en aquell precís moment es va adonar de la presència de la profe. Va amagar el mòbil sota la taula massa tard—. Doneu-me els mòbils. Totes dues. Ni la Lira ni l’Andrea es van atrevir a protestar. L’Esther feia els ulls grossos amb les normes de l’institut, però si algú trencava les seves, era inflexible. I una de les normes bàsiques de l’Esther era que, amb ella, els mòbils només s’utilitzaven per treballar. —Per... er... d... d... ó —va balbucejar la Lira, totalment paralitzada. —Ja en parlarem després de classe —es va limitar a respondre la professora, prenent el mòbil primer a la Lira i després a l’Andrea. Tot seguit va asse ny alar la porta—. Ara, sortiu totes dues. —No! La Lira no va poder contenir aquell crit. No l’havien castigat mai a classe, però sabia que allò significava un informe segur. Un informe que els seus pares haurien de signar, és clar. A la Lira se li va remoure l’estómac només de pensarho. Li cauria el pèl, segur. I més encara estant tan a prop dels exàmens finals. I si la castigaven sense festival de final de curs?! L’Esther va ignorar totes les súpliques i promeses de les noies. En me ny s de cinc minuts, l’Andrea i la Lira estaven assegudes als bancs que hi havia

davant de secretaria. L’Asens els llançava mirades ràpides des de la peixera, per sobre de l’ordinador. —Como si volguéssim fugir —va rondinar l’Andrea. Va buscar el de la Lira, però la seva amiga estava massa amoïnada—. Escolta, què et a? —Tu què creus? —li va etzibar la Lira, fulminant l’Andrea amb la mirada. —Estàs així perquè ens han castigat? —És clar. L’Andrea va fer un gest despreocupat amb la mà per treure-hi importància. —És només un informe. —És culpa teva. —Perdona?! No t’he obligat a contestar, eh...? —Però si no paraves de dir-me ximpleries! —Escolta, no eren ximpleries —es va defensar ella, ofesa. La Lira va encreuar els braços i va mirar cap a una altra banda. —Els meus pares em mataran. I serà culpa teva. —Exagerada. L’Andrea va deixar anar un esbufec divertit, amb el qual va aconseguir que la Lira es tombés cap a ella, encara amb la cara llarga. —D’acord, potser no em mataran, però em castigaran segur —va afirmar, i davant de l’expressió escèptica de l’Andrea, va continuar—: Són superestrictes, i ara estan molt pesats amb l’insti, el meu pare no vol que el patinatge em distregui dels estudis, i quan els digui que m’han fet fora de classe perquè estava parlant amb una noia de l’equip... —Però no parlàvem de patinatge.

—És clar, millor els explico que estàvem parlant d’un noi —va respondre la Lira, sarcàstica. Es va posar vermella només de pensar-ho—. Ni boja. Ja coneixia els sermons dels seus pares sobre els nois i la distracció innecessària que comportaven. L’Olívia els havia aguantat des que va començar l’institut, i la Lira no se n’havia deslliurat. Avantatges de ser la germana petita: tot arribava abans. —Doncs digue’ls que t’estava explicant una cosa important, no ho sé..., inventa’t alguna excusa. I així com a mínim quedes com una bona amiga, i no seran tan durs amb tu. Digue’ls que ha estat culpa meva. —Tu no coneixes els meus pares —va dir la Lira, i va dibuixar un somriure—, però gràcies. Només espero que no em prohibeixin participar al festival. Aquella era l’amenaça preferida dels seus pares des de feia a ny s; si l’Olívia no es portava bé, no treia bones notes o no feia les feines de casa, s’acabava el patinatge. —Si fan això, aniré a parlar amb ells —li va assegurar l’Andrea, sense pensars’ho—. Et necessitem a la córeo. La Lira va fer que sí amb el cap, sense tenir gaire convicció. —Gràcies —va repetir. L’Andrea va prémer els llavis, i després de mirar la Lira en silenci durant uns quants segons, li va preguntar, amb la boca petita: —No estàs enfadada, oi? La Lira va moure el cap fent que no per tranqui l·l itzar-la. —Però serà millor que guardem els mòbils a classe.

L’Andrea va deixar anar un sospir, alleujada. No volia que una bestiesa — sobretot, inintencionada— espatllés la seva amistat amb la Lira. Potser la paraula amistat encara no era la més adient, però era, sens dubte, la més propera. Des que van fer les paus a casa de l’Andrea, les Rollettes l’havien acollit sense dir ni piu. Les que encara dubtaven no van obrir la boca, perquè ja no tenien res contra ella, tret del ressentiment i la desconfiança, que, amb el temps, van desaparèixer a còpia d’entrenar i de compartir les hores del pati. I ara que duia les botes pintades, ja no es podia negar: era una Rollette de cap a peus. A l’octubre, l’única cosa que tenien en comú l’Andrea i la Lira era que s’haurien rigut d’aquella idea. I al setembre, cap de les dues ni s’hauria imaginat que existiria el club de patinatge. Aleshores l’Andrea tenia ben clar que volia un club de vòlei i no estava disposada a valorar altres opcions, i la Lira no s’havia plantejat mai fer res per l’estil, perquè, a casa seva, el patinatge artístic era cosa de l’Olívia. Al contrari, fins a aquell curs s’havia allu ny at dels patins tant com havia pogut. Aquell a ny havia experimentat un munt de canvis i de descobriments inesperats, i l’Andrea estava impacient per veure què li deparava el curs següent. Estaven a punt de fer els exàmens finals i, així i tot, hi havia una cosa que la preocupava més encara. —Escolta, tu creus que podrem competir l’a ny que ve? La Lira va meditar uns quants segons i va arronsar les espatlles, mentre dibuixava un somriure tort. —Qui sap... —Jo crec que sí —va dir l’Andrea amb veu segura—. Ja fa temps que l’Alena no

ens amenaça amb no federar-nos. És un bon se ny al, no? —Fa tretze dies. —Què? —Que fa tretze dies que l’Alena no diu que no ens federarà. —M’estàs dient que en portes el compte? Bé, és igual, jo vull creure que podrem competir, tinc un bon pressentiment. —Ja, això va dir la Jimena sobre el club de ballet —va contestar la Lira, aixecant les celles. No calia que li expliqués com havia acabat la història. —Va aconseguir el club que volia, no està malament —va insistir l’Andrea, que no estava disposada a rendir-se—. De veritat, Lira, l’Alena deu haver vist que ens avenim molt més entre nosaltres. —L’altre dia, la Marta i el Xavi es van picar durant l’entrenament. —No som perfectes, tampoc. —L’Andrea va treure ferro a l’assumpte—. No siguis aixafaguitarres i deixa’m somiar una mica, no? —D’acord, com vulguis. Jo només dic que no et facis gaires i l·l usions. —Què t’hi jugues? La Lira va somriure, incrèdula, i va dir, amb les celles arquejades: —Res. —Va, què t’hi jugues? —va insistir l’Andrea, i quan va veure que la Lira no estava disposada a jugar-se res, va fer un posat pensatiu, que es va convertir en

una expressió confiada—. Ja ho sé: si l’Alena ens diu que ens federa abans que acabi el curs, has de dir a l’Eloi que t’agrada. —Sí, és clar, i si vols ho faig davant de tot l’equip. —Els detalls ja són cosa teva —va contestar l’Andrea, divertida. —Que no, Andrea. —Va... —No. A més, jo què hi gua ny o? Si només gua ny es tu, no és una aposta. Volia que deixés el tema, però l’Andrea estava decidida a convèncer-la. I sabia com fer-ho. —Si no ens federa, t’explico el que vulguis. Qui m’agrada, per exemple. La veritat, cent per cent, t’ho juro. Sobre el teu llibre preferit, si vols. La Lira va girar els ulls en blanc. L’Andrea sabia que la Lira no s’havia cregut allò que no li agradava el Dani, i també sabia que era tossuda com una mula i que no deixaria ar aquella oportunitat. Si volia alguna cosa, no parava fins que l’aconseguia. En el fons s’assemblaven molt; era una altra de les coses que havia descobert aquell curs. I per això l’Andrea sabia per on havia de tirar perquè la Lira acceptés el tracte.

Només va posar dues condicions: si perdia l’aposta, l’Andrea no es posaria pesada i li donaria temps per complir el tracte, i no parlarien de l’aposta a la resta de l’equip. La Lira no volia que l’Eloi se n’assabentés, per descomptat, però encara la preocupava més convertir-se en el centre d’atenció de l’equip. Allò seria un secret entre elles dues.

14

Un, dos, tres... equip!

El Dia de la Família va començar tan ennuvolat que, quan la Lira va aixecar la persiana de la seva habitació, va estar a punt de posar-se a plorar. Gairebé no va desenganxar els ulls de la finestra mentre esmorzaven a la cuina, ni tan sols després que la seva mare li assegurés que els núvols marxarien aviat i que, en qualsevol cas, no plouria. Ho havia consultat al mòbil tan bon punt s’havia llevat i anunciaven me ny s d’un deu per cent de possibilitats de pluja. Així i tot, aquell deu per cent va ser suficient per posar nerviosa la Lira tot el matí, fins que, poc després d’arribar a l’institut, el vent va començar a bufar i els núvols es van començar a escampar. Però la noia va continuar amb els nervis a flor de pell. Era el primer festival que feia amb públic de fora de l’institut, el primer que havien preparat amb temps i a consciència, tenint cura de cada detall i treballant de valent per tirar-lo endavant de la millor manera possible, tant dins de la pista com fora. Era el pas previ a una competició, i volia que sortís bé. Per això no es va ni plantejar deixar la bossa dels patins i la motxilla al vestidor. Ja no s’hi arriscaria. Quan la Lira va arribar a l’institut amb els seus pares i l’Olívia, una hora i mitja abans de l’actuació, els va arrossegar fins al poliesportiu, que era on havia quedat amb l’equip. Arribava abans d’hora, però l’Alena ja els esperava a la porta, parlant amb la mare de la Gala i unes altres persones, que la Lira va suposar que eren els pares de la Jimena. La dona era clavada a la seva amiga, llevat que li treia dos caps. Fora d’això, tenien el mateix to de pell, els mateixos ulls ametllats i vius, i la mateixa cabellera, brillant i negra. La Jimena i la Gala estaven assegudes a les grades de la pista. Totes dues van aixecar la mà i la van saludar amb entusiasme. La Lira els va fer un gest

perquè esperessin, i va dir als seus pares que els volia presentar l’entrenadora. —Mama, papa, aquesta és l’Alena. La Judit i l’Àlvar es van presentar i li van donar la mà, amb massa formalitat per al gust de la Lira. No li va ar per alt, tampoc, la manera en què tots dos la van analitzar, de dalt a baix. —Encantada de coneixe’ls —els va saludar ella. —És un plaer —va saludar l’Àlvar. —Nosaltres som els pares de la Jimena —va dir la dona a qui la Lira no coneixia, asse ny alant l’home amb bigoti que tenia al costat. —Juan Camilo i Daniela, tant de gust —va dir ell, després de saludar els nouvinguts. —Jo soc la Núria, la mare de la Gala —es va presentar, fent un pas endavant per saludar els pares de la Lira fent-los dos petons. —Ah, sí. T’han donat gaire la llauna amb els mallots? —li va preguntar la Judit, i després de llançar una mirada fugaç a la Lira, va afegir—: Ja li vaig dir que era millor que els compressin acabats. —Al contrari, és meravellós tenir-les a casa! Donen tanta energia... I tenen tanta creativitat, que és impossible que no te n’enganxin una mica —va dir, amb un somriure d’orella a orella. Va buscar el de l’Olívia, que va assentir de seguida. La Judit va pensar que a la Núria, precisament, de creativitat no n’hi faltava. En tot cas, fins i tot diria que n’hi sobrava una mica. Anava vestida amb una faldilla de ratlles grogues i verdes que li arribava als turmells, una samarreta blanca amb una estrella groga enorme al pit i una caçadora texana. Unes botes militars arrodonien el conjunt, massa estrident per al gust de la Judit.

—Estàvem parlant que és una vergo ny a que hagin d’entrenar-se a l’exterior tot l’a ny . A l’hivern fa massa fred. —La Daniela va posar al dia la família de la Lira, i va mirar la noia per buscar la seva aprovació. —I a l’estiu massa calor —va opinar ella, arronsant les espatlles. —Paguem el mateix que tothom, no és cert? —va preguntar la Daniela, i la Lira va veure que l’Alena entretancava els ulls; no devia ser la primera vegada que sentia aquella queixa—. No és just que les noies s’hagin de congelar. Un dia algú agafarà una pulmonia i tindrem un disgust, ya lo verán. —Ja l’hi he dit, no depèn de mi —va explicar l’Alena, mirant primer els pares de la Jimena i després els de la Lira, esperant una mica de comprensió—. Poden parlar amb l’Associació de famílies d’alumnes, a mi em farien un favor... Jo també em moro de fred, eh? Què es pensen? —Va arronsar les espatlles, amb un somriure resignat. —Si us federeu, espero que us entrenareu a dins. No podeu competir amb aquests patins —va intervenir l’Olívia, mirant la seva germana, que va arrufar les celles. Quan es va adonar que no l’entenia, l’hi va explicar—: Necessiteu botes i rodes més dures, i si se us acut entrenar-vos fora amb els patins bons, us duraran dos dies. Les rodes són gairebé tan cares com les fulles... Abans que l’Olívia pogués dir res més, la Daniela es va tombar bruscament cap a l’entrenadora i li va preguntar: —Necessitaran patins nous? La Lira es va girar cap a l’Alena amb la mateixa brusquedat. Ella tenia encara més ganes de saber-ho que la Daniela. Tampoc havia pensat que, si competien, necessitarien uns patins millors. Va mirar de reüll els seus pares, però no semblava que compartissin la preocupació de la Daniela i el Juan Camilo, i la Núria tampoc, tot i que, si s’havia de jutjar per la cara d’enuig dels pares de la

Jimena, no esperaven pas una altra cosa. —És clar que serveixen els patins que tenen —va intervenir el pare de la Jimena —. Si els poden fer servir ara, els podran fer servir d’aquí uns mesos, no hi veig el problema. Va clavar els ulls en l’Alena, que ja se sentia prou intimidada per l’expressió urgent amb què la travessava la Daniela. —Si volen competir, no poden anar amb els patins que tenen ara —va contestar l’Olívia, abans que l’entrenadora pogués donar una resposta vaga. Sabia que els patins que duia la Jimena havien estat un regal de l’equip, perquè els seus pares no es podien permetre la despesa en aquell moment. —Però competiran? —va voler saber el Juan Camilo—. No sabem res d’això. Va buscar el de la seva dona, que va fer que no amb el cap. —L’institut no pot decidir una cosa així sense consultar-ho amb els pares —va intervenir la Daniela. Volia continuar parlant, però l’Alena la va interrompre. —Encara no he decidit res. Competir sempre és una possibilitat, però encara no he pres cap decisió. —Aleshores és possible que i? L’Alena va mirar la Lira, sense poder dissimular del tot la incomoditat que sentia. Amb prou feines va ser capaç d’ignorar la mirada encuriosida de la noia, mentre evitava donar una resposta concreta. —Tot és possible. —No cal —va assegurar el Juan Camilo—. Les noies s’ho en bé així, no cal complicar-les amb competicions, patins nous, roba... —Home, a mi em sembla que, ja que perden el temps patinant, millor que serveixi per a alguna cosa —va comentar l’Àlvar. Es va girar cap a l’Alena, que no va trigar a fer una ga

ny ota, incòmoda. Va deslliurar-se de contestar, perquè la Judit se li va avançar. —La nostra filla gran competeix des de fa molt de temps—va dir, orgullosa, mentre asse ny alava l’Olívia. La noia va mirar a terra, avergo ny ida—. Aquest a ny és el primer que competeix en individual, i li va molt bé. És un plaer veure com millora dia rere dia, i com a mare... això no té preu. L’Alena, que havia estat observant la dona mentre parlava, no va dubtar a portarli la contrària, abans fins i tot que hagués acabat de parlar, fent que no amb el cap. —El més important és que les noies gaudeixin amb el patinatge. I si l’a ny que ve finalment competeixen, trobarem la manera d’aconseguir que aquelles que ho vulguin, ho puguin fer. —Què vol dir «i si»...? Que no és la entrenadora, vostè? Si vostè no ho sap... —Avui el que han de fer és concentrar-se en l’exhibició —va contestar l’Alena —. De fet, Lira, podríeu anar a canviar-vos per fer un últim entrenament. —A canviar-nos? Però si falta més d’una hora! Ja li feia prou vergo ny

a haver de sortir davant de tot l’institut amb aquell mallot tan llampant. N’estava enamorada, i en unes altres circumstàncies no li hauria importat que la miressin. Però amb els patins als peus se sentia molt més exposada. Potser era la sensació que podia caure en qualsevol moment i fer el ridícul més estrepitós. Va intentar convèncer-se que no ava res; al cap i a la fi, ja havia fet el ridícul al festival i seguia allà, al peu del canó. Tampoc s’acabaria el món si cridava l’atenció de tothom o es fumia de lloros. —No voleu fer un últim assaig? Ara acaba la segona ronda de partits d’handbol i el poliesportiu estarà lliure tres quarts d’hora. No va caldre que ho preguntés dues vegades. La Lira es va acomiadar del grup i es va encaminar cap a les grades, on l’esperaven les seves amigues.

Les Rollettes estaven llestes. L’equip al complet estava vestit i amb els patins ben lligats, a punt per a l’exhibició. Patinarien just després dels grups de ball; a diferència del festival de Nadal, el de final de curs era voluntari, així que qui hi participava amb balls o cançons, ho feia perquè volia, i això es reflectia tant en els resultats com en els ànims de la gent. Anar a l’institut un dissabte no era tan terrible si comportava ejar pels adissos buits i anar a comprar refrescos i llaminadures al menjador. Era l’únic dia de l’a ny en què podien aconseguir coses dolces que no fossin una poma. L’institut es convertia en un lloc completament diferent, gairebé com un univers para l·l el, al qual la gent arribava de bon humor i amb ganes de ar-ho bé durant hores i hores. Als festivals de final de curs de la seva escola, la Lira havia aprofitat per investigar fins a l’últim racó del recinte buit amb les seves amigues. La Tània sempre la instava a comprar llaminadures sense que els seus pares les veiessin i amagar-se en algun racó per menjar-se-les tranqui l·l ament. Cada a ny , els pares acabaven desesperats, pensant que s’havien escapat o que les havien segrestat. En aquell aspecte, els de la Tània eren tan exagerats com els de la Lira. Aquell primer a ny

d’institut, però, feia més d’una hora que era al centre i només havia vist el vestidor, el camí que l’havia conduït fins allà i l’interior del poliesportiu. Ni tan sols havia pensat en el menjar. —Només falten deu minuts —va dir l’Andrea. El Dani, el Xavi i l’Eloi s’havien canviat al vestidor dels nois, que estava a l’altre extrem del poliesportiu, però després de l’últim assaig van anar fins al de les noies. Era molt més gran i, tot i que estava ple de les coses de les noies dels altres equips, en aquell moment era buit. A més, per ser sincers, feia me ny s pudor que el dels nois. La Lira es va consultar el rellotge de polsera automàticament. Només faltaven nou minuts, en realitat. —Hauríem d’anar sortint —va proposar la Maria. Ella, al contrari que la Lira, estava desitjant que tothom la veiés amb el mallot; encara que li hauria agradat tenir una mica més de protagonisme, també tenia ganes de sortir a ballar. La Maria no sentia vergo ny a; estava desitjant que els seus pares, el seu germà i les seves amigues de l’escola veiessin què sabia fer. Però no tots se sentien com ella. A l’Amèlia no li importava que els seus pares la veiessin; ja en devien estar tips. Per qui patia era pels altres, els qui no coneixia, davant dels quals s’exposava a fer el ridícul. Així i tot, en cap moment va intentar fer-se enrere. Ara només tenien una opció: sortir a donar-ho tot. Aquest cop farien l’exhibició a la pista del poliesportiu, molt més gran que l’escenari que havien fet servir al festival de Nadal. La gent estaria asseguda a uns quants metres per sobre d’elles, a les grades. —Estem tots preparats? —va preguntar l’Eloi, donant una darrera ullada al vestidor.

—Fa segles que estem preparats —es va queixar el Dani, mentre s’aixecava. La Gala, la Lira i el Xavi el van imitar, però l’Andrea va alçar la mà de cop, com si es trobessin en plena classe d’Història. Tots la van mirar, esperant que parlés. —Jo vull dir una cosa. —Ui, que ara es posarà tendra... —va riure el Dani, sorneguer. L’Andrea li va treure la llengua. —Només us volia dir que m’alegro molt d’haver-me apuntat al club, i que i el que i... —i el que i! —la va interrompre el Dani, imitant-la. L’Andrea el va mirar, amb paciència. Es coneixien bé i la noia sabia que només intentava fer-la empipar; si no li feia cas, al final se’n cansava. El Dani la va mirar amb un somriure condescendent—. Ho veus, com et volies posar tendra? Tampoc ens hi juguem res, eh...? —Com que no? —va replicar l’Andrea. —Si és un desastre, l’Alena no ens deixarà competir l’a ny que ve —va dir la Lira. Estava d’acord amb l’Andrea: encara que aquell dia no estaven competint, s’hi jugaven moltíssim. —Així que, i el que i... —l’Andrea va aprofitar per reprendre el discurs —, espero que l’a ny que ve ens tornem a trobar al club, tant si competim com si no. El vestidor estava ple de somriures. Les altres Rollettes se sentien com l’Andrea; gairebé totes havien arribat a l’equip per casualitat o per eliminació. Només a l’Amèlia i al Xavi els agradava de debò el patinatge abans de començar el curs; els altres havien descobert que els aionava, en major o menor grau, al llarg

d’aquell curs. A ningú se li havia at pel cap esborrar-s’hi. Ni tan sols al Dani. L’Amèlia es va apropar a l’Andrea i li va oferir la mà, mentre deia: —Som un equip, i ho serem l’a ny que ve, oi? Es va girar cap a la resta dels compa ny s, que van començar a assentir i, a poc a poc, també a apropar-se. —Som un equip —va dir la Lira, co l·l ocant la mà sobre la de l’Andrea i l’Amèlia. La Jimena la va imitar i va mirar les tres noies, una per una, abans de parlar. Ho va fer observant directament l’Andrea, amb un somriure tímid. —Qui ho havia de dir... Encara treballaven per arreglar les coses i per ser més agradables l’una amb l’altra. La Jimena havia estat una de les més intransigents amb l’Andrea, i a cap de les dues li resultava fàcil d’oblidar. Així i tot, estaven disposades a fer les paus. —Equip Rollettes!! —va cridar la Gala, mentre es llançava sobre les noies. Es va agafar a la Lira i va posar la mà sobre la de la Jimena. Tot seguit, els altres es van anar apropant i van anar co l·l ocant les mans sobre la torre. L’últim a posar-les va ser el Dani.

—Què es diu abans d’una actuació? Trenca’t una cama? —O millor només diem sort, no? —Ho repeteixo...: no sortim a competir! No necessitem sort! —va riure el Dani. —Doncs... sort perquè ningú es trenqui una cama! —va exclamar la Gala, cosa que va provocar una riallada alegre dels seus compa ny s—. Un, dos, tres... I aleshores, mentre aixecaven les mans cap al sostre, van cridar, alhora: —EQUIP ROLLETTES!

15

L’hora de les Rollettes

Els núvols havien desaparegut per complet. A dos quarts d’una del migdia, el cel era d’un blau blanquinós, i l·l uminat per un sol càlid. La brisa també s’havia esvaït, com si només hagués aparegut per donar a les Rollettes el dia assolellat que mereixien per a l’actuació. Ara que havia arribat el moment, ja no eren només l’Amèlia, la Lira i la Jimena les que patien un atac de nervis. L’hora havia arribat. S’havien co l·l ocat en dues files, preparats per sortir a la pista així que l’Alena els donés el se ny al. L’entrenadora, que s’havia situat al centre de la pista amb el micro a la mà, va observar el públic, escampat per les grades i per l’esplanada de graveta contigua a la pista. —Estimats mares, pares, familiars, alumnes i amics... —L’Alena va apujar el to de veu a mesura que parlava—. Us donem la benvinguda. A continuació, veurem l’actuació del club de patinatge artístic, format per un grup d’estudiants d’ESO. Aquest ha estat el primer a ny

de vida del club, i voldria aprofitar que tinc el micro per donar les gràcies a aquestes noies i nois per oferir-me l’oportunitat d’entrenar-los. La majoria no en sabien gens de patinatge artístic, i al cap d’uns quants mesos, després de molta feina i, tampoc us enga ny arem, d’algunes esbroncades, avui ens faran gaudir amb la seva coreografia. Un fort aplaudiment per a LES ROLLETTES! La Lira va intercanviar un últim somriure d’ànim amb l’Amèlia, que estava dreta al seu costat, i es va impulsar cap endavant enmig d’un silenci ple de xiuxiuejos. Va patinar amb els ulls clavats en els patins fins a la seva posició. Es va ajupir, i de cua d’ull va veure com el Xavi s’aturava a un pam. L’Amèlia i l’Eloi es van co l·l ocar a uns quants metres d’ells, i a mesura que la resta formava un cercle darrere seu, el públic va anar callant. Quan van arribar tots a la pista, ajupits i amb el cap cot, el silenci era gairebé sepulcral. Només el trencaven alguns murmuris aïllats i algun crit llu ny à. —Concentra’t... —es va dir la Lira, amb els ulls tancats. Calia oblidar-se d’on era. Havia practicat aquella coreografia tantes vegades, que l’hauria pogut fer fins i tot adormida. No es podia perdre, i sabia que, com més hi pensés, pitjor li sortiria. Havia de deixar que fluís. Les primeres notes d’aquella cançó que la Lira coneixia tan bé van sonar a través dels altaveus. Va agafar aire i es va deixar portar per la melodia del piano. Va forçar un somriure i es va començar a incorporar, seguint el ritme de la música amb els braços, i tot seguit va mirar el Xavi, que va estirar els braços cap a ella. Van ajuntar les mans un segon, abans d’allu ny

ar-se amb un impuls cap enrere, i es van aturar. L’Amèlia i el Xavi es van quedar parats al centre de la pista i a continuació van fer una pirueta alta, que va fer que el públic esclatés en un aplaudiment eixordador. Les noies es van separar per tornar a buscar les parelles i tots quatre van començar a patinar al voltant del cercle que havia format la resta de l’equip. Mentre la Lira patinava, observava els altres de reüll cada pocs segons. No es tractava només de recordar els seus os, també s’havia de coordinar amb la resta de l’equip. Les patinadores del cercle es van incorporar amb una coordinació quasi perfecta i, mentre feien una pirueta, la Lira, l’Amèlia, el Xavi i el Dani van patinar entre els espais buits fins que es van quedar a l’interior del cercle. El piano va augmentar la intensitat al mateix temps que s’eixamplava el somriure de la Lira, que immediatament va perdre la rigidesa. Ara venia la seva part preferida de la coreografia, els os sincronitzats. La força del piano va disminuir durant uns quants comos, que les Rollettes van acompa ny ar amb uns moviments suaus cap enrere. Es van co l·l ocar en dos grups, situats cada un a un extrem de la pista, i en el precís moment en què es van aturar, una orquestra sencera es va unir al piano, creant un crescendo apoteòsic. La Lira es va deixar portar per la música, aliena a la resta del món, i es va centrar totalment a seguir els os de vals al ritme del grup. Va ensopegar en el segon, però va aconseguir mantenir l’estabilitat i tirar endavant sense xocar amb ningú. Va emar-se la saliva, va respirar profundament i va tensar les comissures dels llavis, recordant les paraules de l’Alena: «No oblideu que això és artístic; l’actitud compta». Els dos grups es van entrecreuar fent àngels. La Lira va sentir un soroll darrere seu i la multitud que exclamava un «oooh!» seguit d’un immediat aplaudiment d’ànim. No es va girar fins que es va haver aturat del tot, i aleshores va veure que la resta de l’equip estava repartit en dues bes baixes. La Laura s’acariciava la cuixa dissimuladament, sense deixar de somriure.

La Lira va tornar a mirar cap endavant i va tancar els ulls una fracció de segon per agafar aire. La resta de l’actuació no l’entusiasmava tant. Era conscient que l’Alena li havia donat més protagonisme que a la majoria, com a l’Amèlia, a l’Eloi i al Xavi, i també que moltes de les compa ny es no hi havien estat d’acord. I sí, en part se sentia orgullosa perquè l’entrenadora havia confiat en ella i havia cregut que podia fer-ho bé, però tampoc se sentia còmoda estant a primera línia, i me ny s encara si havia de saltar. Normalment era la part que més li agradava, però la cosa canviava quan tenia públic al davant. Era molt més fàcil salvar una mala pirueta que un mal salt. El Xavi, l’Eloi, la Gala i l’Andrea, que estaven als extrems dels dos triangles, es van separar del grup i, mentre aquests ballaven com si fossin els coristes d’un concert, van patinar cap al centre de la pista. La Lira va continuar ballant, intentant concentrar-se en els seus peus, tot i que no podia evitar quedar-se bocabadada amb les piruetes de la Gala i l’Eloi. Aquell a ny , l’Alena no els havia volgut ense ny ar res nou, pràcticament, i fins i tot els havia fet retrocedir. En el patinatge artístic era tan important saber aterrar com fer servir la posició i el fil correcte i, si era possible, amb elegància. La Gala s’havia queixat mil vegades que no li permetés anar més enllà del salt del tres, i la Lira sempre havia entès la seva amiga, perquè a ella l’Alena tampoc li havia volgut ense ny ar res més a part del metz, però ara s’adonava que ho havia fet per un motiu. La Gala havia perfeccionat les piruetes. Hi entrava i en sortia sense esforçar-se, amb una gràcia natural que sempre anava acompa

ny ada d’un somriure encisador. El públic aplaudia cada cop que feia una pirueta, que combinava amb os de vals i entrellaçava amb les figures del Xavi, que provocaven aplaudiments encara més forts. L’Eloi i l’Andrea van acompa ny ar la sèrie de piruetes fent àngels creuats cap enrere a l’espai que hi havia lliure entre la Gala i el Xavi i la resta de l’equip. Quan la Gala i el Xavi van clavar la darrera pirueta, van intercanviar-se els papers. L’Eloi i l’Andrea es van ficar el públic a la butxaca amb els salts del tres, i van tornar al triangle juntament amb els altres dos, enmig d’un aplaudiment estrepitós. La Lira no va arribar a escoltar-lo. El seu moment havia arribat. Va mirar l’Amèlia de cua d’ull i es va impulsar cap endavant un segon després que ho fes ella. Van fer un mohawk per canviar de direcció, es van tornar a impulsar amb força i van efectuar dos metz totalment desincronitzats però perfectes. Quan la Lira va sortir del salt, el cor li anava a mil per hora, però no tenia temps de pensar en els nervis. Va clavar tots els salts. Fins i tot el salt del tres doble. No va arribar a la velocitat a la qual acostumava als entrenaments, i tampoc va saltar tan amunt. Sabia que n’havia fet de millors, però això no va fer que perdés el somriure. Els havia aterrat tots. L’Amèlia va brillar. Ningú a l’equip patinava amb tanta seguretat i tanta elegància com ella. L’Amèlia no mirava les compa ny es buscant una guia; sabia què havia de fer i ho feia. Dins la pista era una persona totalment diferent. Mirava el públic amb absoluta seguretat i confiança. Patinava sense cap esforç, com si llisqués sola i els patins no pesessin. La Lira estava tan absorta mirant la seva amiga que va perdre l’equilibri mentre feia un àngel rere d’ella. Va caure a càmera lenta, o això li va semblar, i quan les mans li van tocar el terra, es va impulsar cap amunt i es va tornar a posar dreta. L’Amèlia va fer l’últim axel i totes dues van tornar a les seves posicions dins el triangle abans que tot l’equip es comencés a disseminar per la pista.

La resta de la coreografia va ser bufar i fer ampolles per a la Lira. Havia caigut, però havia salvat tots els salts. Els àngels no li havien quedat tan bé com hauria volgut i a les piruetes, com era habitual, li havia faltat força. Però no li importava, o no gaire. Hi havia una cosa que pesava molt més: estava gaudint a la pista.

Poc temps després, la Lira descriuria aquella exhibició com un somni. Havia patinat en públic, lliure de preocupacions per primera vegada. Quan van saludar per acomiadar-se i el públic va intensificar l’aplaudiment, entre ovacions i xiulets d’iració, va sentir una onada d’orgull. Va entendre que a l’Olívia li agradés tant competir; si sentia aquella pujada d’adrenalina cada cop que acabava un bon programa, no es volia ni imaginar què devia significar pujar a un podi. L’alegria va acompa ny ar la Lira la resta del matí. Tot l’equip estava de bon humor, en realitat. L’exhibició no havia sortit perfecta —la Lira i la Laura havien caigut, altres s’havien equivocat amb els os unes quantes vegades i la sincronització podria haver estat millor— i, amb tot, no es podien sentir més orgulloses. Es van deixar felicitar pels pares i els amics, que van omplir la pista després que l’Alena els agraís l’assistència i els convidés a assistir a la final de l’equip de bàsquet femení, que tindria lloc al poliesportiu al cap de vint minuts. La Lira va abraçar l’Olívia amb tanta força que la noia es va posar a riure. —Quina manera de saltar! Sembles una granota! —Ho has fet molt bé, Lira —la va felicitar la Judit, mentre demanava a la filla gran que s’apartés per poder abraçar la petita. Mentrestant, l’Àlvar també la va abraçar i li va fer un petó al front. —Està clar que ho porteu a la sang —va assegurar, ant un braç per l’espatlla de l’Olívia. Va tornar a mirar la Lira i va afegir—: Això sí, has de treballar més els àngels. Ni tan sols això va aconseguir entelar l’alegria de la Lira. Quan va arribar al vestidor, les altres noies ja s’havien començat a canviar, mentre reava tots els detalls de l’actuació, entre veus alegres i compliments. —Amèlia, ets una màquina —va cridar la Gala, mentre es posava els pantalons.

Es va apujar la cremallera i, ignorant el rubor de l’Amèlia, va dir, amb la mateixa emoció—: Has clavat dos axels! —Vosaltres també ho feu fet molt bé —va respondre l’Amèlia, desitjant deixar de ser el centre d’atenció—. Les piruetes t’han sortit genial, Gala. —Gràcies —va contestar ella, aixecant la barbeta en un gest carregat d’orgull—. Però tu seràs l’estrella de l’equip. No ens abandonis per competir tu sola, eh? Tot i que la Gala feia broma, l’Amèlia no va trigar ni mig segon a fer que no amb el cap, efusivament. —Però voldràs competir? —li va preguntar llavors l’Andrea. —Ja ho veurem —va contestar l’Amèlia, i per intentar tancar el tema, va afegir —: Encara no sabem si competirem. Però l’efecte que va aconseguir va ser justament el contrari. La Lira la va mirar als ulls i li va preguntar, mig sorpresa mig expectant: —«Ja ho veurem»? Això vol dir que t’ho pensaràs? L’Amèlia va assentir en silenci. Va dibuixar un somriure incipient. —Quantes més siguem, millor —va resoldre l’Andrea—. Farem pi ny a per acabar de convèncer l’Alena. Qui més vol competir? La Lira va aixecar la mà immediatament, seguida de la Jimena, la Gala, la Marta i, després d’un intercanvi de mirades dubtoses, també la Maria i la Laura. Les úniques que no van aixecar la mà van ser l’Amèlia i la Mina. —Jo crec que no —va dir la Mina, arronsant les espatlles—. Patino per divertirme, no per competir. —Però competir és divertit! —va exclamar la Lira, i l’Andrea li va donar la raó. —I tu què saps, has competit alguna vegada? —li va preguntar la Mina. La Lira va haver de reconèixer que no—. Doncs això. Prefereixo no competir, i tampoc

a res, no? Podeu competir sense mi. —Però juntes és més divertit —va dir la Lira. —L’equip al complet —la va secundar l’Andrea. La Mina va mig aclucar els ulls i es va cordar la jaqueta. —Si us heu de quedar més tranqui l·l es, diré el mateix que l’Amèlia: ja ho veurem. Al cap d’una estona, les noies sortien del poliesportiu canviades i amb les motxilles penjades a l’esquena. La Lira no era l’única que no es refiava de deixar-les sense vigilància al vestidor. Fora, al costat de la porta, les esperaven els nois, que parlaven amb l’Alena i l’Olívia tan animadament, que no es van adonar que les noies havien arribat. —Holaaaa! —va cridar la Gala, co l·l ocant les mans al voltant de la boca per imitar un altaveu. L’Alena i l’Olívia es van tombar de cop cap a elles i les van saludar amb la mà. —Per fi! —va exclamar l’Olívia—. Sou molt lentes, eh? —Treu-te tu aquests patins, guapa —va contestar la Jimena, fent-li llengotes—. No sé si me’ls ha cordat la Lira o el Hulk... La Jimena es va aturar al seu costat i l’Olívia la va abraçar amb afecte per felicitar-la per l’actuació. —Ho heu fet superbé —li va dir, quan es van separar. —Oi que sí?! —La Gala va saltar sobre l’Olívia, que va esclafir en una riallada.

—Heu millorat moltíssim. —Estic molt orgullosa de totes vosaltres —va dir l’Alena, cosa que va provocar que la Gala es desenganxés de l’Olívia i, com les altres, es girés cap a l’entrenadora—. Heu fet molt bona feina. Tot el que he dit a la pista, ho he dit amb el cor a la mà. M’ha encantat entrenar-vos aquest a ny . L’Amèlia va fer una ga ny ota quan va sentir aquestes paraules. —T’estàs acomiadant? —va preguntar murmurant—. Deixaràs d’entrenar-nos? —És clar que no! Jo també porto les Rollettes aquí —va assegurar, asse ny alant-se el pit—. Deixeu que em posi una mica solemne de tant en tant, no? És l’última actuació del curs. —Ni que n’haguéssim fet tantes... —va dir la Jimena, girant els ulls en blanc, la qual cosa va incitar algunes rialles al seu voltant i algun assentiment de cap. —Doncs d’això us volia parlar també —va aprofitar per dir l’Alena, sense perdre ni una mica de serietat—. L’a ny que ve, si voleu, actuareu moltes moltes vegades més... Les noies van substituir les rialles per gestos de sorpresa i d’expectació. L’equip va emmudir de cop. —Vols dir...? —L’Andrea estava tan emocionada que no va poder ni acabar la frase. Quan va veure que l’Alena assentia, es va tapar la boca amb les mans i es

va tombar automàticament cap a la Lira, que mostrava una expressió igual d’astorada. —Competirem? —Si vosaltres voleu, jo m’hi apunto. Us ho volia dir a l’últim entrenament, però els vostres pares hi han insistit molt. A més, per què esperar? Ja he parlat amb l’Associació de famílies d’alumnes, o sigui que, si us sembla bé, l’a ny que ve les Rollettes competiran per primer cop —va anunciar. Totes van esclatar d’alegria. Fins i tot l’Amèlia es va deixar portar per les abraçades de l’Andrea i la Lira, que estaven tan emocionades que no podien estar-se quietes. —Però espereu, espereu un moment... —La Jimena va aixecar els braços de sobte per cridar l’atenció de l’equip i llavors es va dirigir a l’Alena—: Això significa que podrem entrenar al poliesportiu? L’assentiment concís de l’entrenadora va ser suficient per tornar a fer encendre la flama de la celebració. —Ho parlarem millor al setembre, d’acord? Ara com ara seguiu practicant, i si de debò voleu competir, no deixeu d’entrenar-vos durant l’estiu. —Quedarem cada dia —li va assegurar l’Andrea, sense pensar-s’ho. —Dona, això és dir molt —va intervenir la Gala—. Però sí cada setmana. L’Alena va dibuixar un somriure d’orella a orella. Si li haguessin dit que aquell parell acabarien el curs fent-se amigues, o tolerant-se, alme ny s, no s’ho hauria cregut. —Estic molt orgullosa de vosaltres, noies. Ja ho parlarem als entrenaments. Encara ens queda una setmana —els va dir, picant-los l’ullet—. Ens veiem per

aquí, d’acord? Per acomiadar-se va fer una llarga abraçada a cada una de les Rollettes, que es van quedar en silenci mentre marxava. —Això sí que no m’ho esperava...! —va dir l’Andrea. Havia confiat que l’Alena les federaria, però estava convençuda que les mantindria en la inòpia fins a l’última classe o, fins i tot, fins al curs següent. El que de debò la va sorprendre és que ja s’hagués encarregat d’aconseguir l’aprovació de l’Associació de famílies d’alumnes. Va dirigir una mirada a la Lira carregada d’intencions. Ella va mirar cap a una altra banda, incòmoda; sabia de sobres què li ava pel cap a l’Andrea. La Lira acabava de perdre l’aposta. —El Dani i jo us volem proposar una cosa —va anunciar aleshores l’Eloi. Tot l’equip es va girar per mirar-lo—. Hem pensat que podríem aprofitar l’estiu i ense ny ar-vos una mica d’hoquei. A la Gala se li van i l·l uminar els ulls com dos llums de Nadal. —HOQUEI! SÍÍÍÍ! JO M’HI APUNTO! —Però per què? —va preguntar la Marta. —Doncs... perquè sí, per divertir-nos —va contestar l’Eloi—. D’aquesta manera no quedarem només per entrenar-nos... i canviarem una mica. Ho podem provar un dia, què us sembla? Ja hem parlat amb uns amics de l’equip perquè ens donin uns estics vells, seus i dels seus germans. N’hi ha per a tothom. —Llavors no ens ho estàs preguntant —va dir la Jimena, arquejant les celles—. Ja heu decidit que ho farem.

—Qui vulgui, és clar —va contestar ell—. De moment som el Dani, la Lira, la Gala i jo, i em sembla que l’Andrea també, oi? —li va preguntar, i ella va assentir—. Algú més s’hi apunta? —Quan ha dit la Lira que sí? —va preguntar la Jimena. Potser s’havia quedat sorda i cega de cop i volta, perquè la seva amiga semblava estar d’acord amb el que deia l’Eloi. —Ho vam parlar fa un temps —va dir la Lira. La Jimena li va llançar una mirada interrogativa tan intensa, que la Lira va sentir que li pujaven els colors a les galtes. Coneixia prou la seva amiga per saber què li estava preguntant en aquell moment: «Què més no m’has explicat?». L’Amèlia i la Gala la van travessar amb mirades molt semblants. La Lira va apartar la mirada i es va trobar amb el somriure murri de l’Andrea. —Jo també m’hi apunto —va dir el Xavi, i en un no res, la Mina i la Laura s’hi van sumar també. La Lira va respirar alleujada, ara que ja no era el centre d’atenció. —Però l’hoquei no és superviolent? —va preguntar la Maria. —Apa, quin clixé...! —va remugar el Dani, posant-se les mans al cap. Amb aquella pregunta, la Maria li havia tocat la fibra sensible; va començar a pronunciar un discurs sobre els valors de l’hoquei que l’Eloi va intentar tallar unes quantes vegades, però va assumir que el Dani no callaria fins a haver convençut totes les Rollettes. —Voleu anar a buscar un refresc? —va proposar l’Eloi, aixecant la veu—. Em moro de set. —Sí, si us plau! —va cridar la Maria, tan desitjosa de prendre alguna cosa després de l’esforç físic com de deixar de sentir el Dani parlant d’hoquei. La Laura, la Marta, el Xavi i l’Andrea van assentir. —Vaig a demanar diners als meus pares —va dir la Lira.

L’Andrea es va tombar cap a ella i, després de fer un gest fugaç, va dibuixar un somriure decidit. —M’acabo de recordar que els meus pares m’estan guardant el mòbil. Ara vinc. —Molt bé —va dir l’Eloi, començant a caminar. Els altres s’havien posat en marxa també—. Vosaltres què feu? —Vinc amb vosaltres —va contestar la Mina. —Jo amb la Lira. Tampoc porto diners —va dir la Jimena. La Gala va assentir a l’instant i, sense consultar-ho amb l’Amèlia, va afirmar: —Anem amb elles. L’Eloi va aixecar el polze i va cridar, mentre començava a córrer per enxampar la resta del grup: —Genial, ens veiem a la cafeteria! La Gala es va acomiadar, movent els braços amb una efusió exagerada. Quan es va tombar cap a les seves amigues, encara somreia. Va fixar la mirada en la Lira, que es va limitar a parpellejar, confosa. —Per què em mires així? Què a? —Aaah... Aquesta és la pregunta... —va dir la Jimena, la qual cosa la va desco l·l ocar encara més. La Lira va buscar el de l’Amèlia, però semblava tan perduda com ella, i l’Andrea tampoc feia pinta de saber què estava ant. La Lira va girar els ulls en blanc i va esperar que la Gala o la Jimena li diguessin alguna cosa. Però no feien res més que somriure i mirar la Lira, expectants. —Me’n vaig a buscar els meus pares —va dir finalment, molesta.

—Eh, no fugis! Respon! —va exclamar la Jimena, i va fer un pas per co l·l ocar-se al seu costat i agafar-la del braç. Les altres se’ls van acostar: no es volien perdre cap detall d’aquella conversa. —Però si no m’heu preguntat res! Només em mireu i somrieu. —No ens has d’explicar res? —li va preguntar la Gala. —Doncs... no. —Segur? Res de res? —va insistir la Jimena. —Segur. La Jimena va aixecar les celles abans de ar al pla B. Últimament, la Lira sempre anava amb l’Andrea, i a la Jimena no li havien at per alt les rialletes còmplices que l’Andrea llançava de tant en tant a la Lira. —Doncs jo crec que sí —va contestar la Jimena—. I tu, Andrea? Creus que la Lira ens ha d’explicar alguna cosa? L’Andrea va buscar la Lira amb la mirada abans de contestar. La noia no va reaccionar. —Jo prefereixo mantenir-me’n al marge. —Això és un sí com una catedral —va resoldre la Jimena, analitzant la Lira sense parpellejar—. Au, vinga, xerra-ho. La Lira va respondre prement els llavis. La Gala va veure clarament que la fórmula de la Jimena no funcionava, així que va decidir que faria les coses a la seva manera. Res de subtileses. —Estàs sortint amb l’Eloi? —va preguntar sense embuts. La Lira es va aturar de cop i va mirar a una banda i a l’altra, convençuda que per alguna terrible casualitat, l’Eloi hauria tornat enrere i ho hauria sentit tot. Però

només va veure un grupet de noies de batxillerat que xerraven sense fer cas de les Rollettes. —És clar que no! —va exclamar. —D’acord, no et posis així! L’Eloi tampoc està taaan malament... —va bromejar la Jimena. —I com és que només t’ha explicat a tu això de les classes d’hoquei? La Lira va arronsar les espatlles. —Estàs vermella com un tomàquet, Lira —va apuntar l’Amèlia amb un fil de veu. El comentari va fer que li pugessin encara més els colors. —Això és perquè li agradaria sortir amb l’Eloi... —va murmurar la Gala. La Lira va deixar anar un esbufec. —N’hem de parlar ara? —va rondinar. L’Andrea ja no era capaç de mantenir-se més estona al marge de la conversa. —A mi em sembla un bon moment —va dir, la qual cosa va provocar que la Lira la fulminés amb la mirada. —Aquest és un altre tema —va aprofitar per dir la Jimena, asse ny alant l’Andrea amb el dit—. A què venien tantes rialletes abans? La Lira sabia que si seguia donant allargues a les seves amigues, l’única cosa que aconseguiria és que no la deixessin en pau en tot el dia. —Si us ho explico, m’heu de prometre que avui no parlarem més del tema —els va dir. Al principi la Gala i la Jimena s’hi van negar, però l’Amèlia les va convèncer; ja es començava a sentir malament per la Lira.

La Lira els va parlar de l’aposta que havia fet amb l’Andrea, que acabava de perdre feia me ny s d’una hora. L’Andrea va acompa ny ar l’explicació de la Lira amb petits xiscles i l·l usionats, feliç de compartir aquell secret amb la Jimena, la Gala i l’Amèlia. A l’Andrea li encantava trobar parella per a les seves amigues, i creia que les tres noies serien unes còmplices perfectes. —Li demanaràs que surti amb tu?! —va exclamar la Gala, tapant-se la cara amb les mans. —Això, demana-l’hi tu! No s’ha d’esperar mai que els nois facin el primer pas —va proclamar la Jimena. —A veure, no... —va balbucejar la Lira, incapaç d’articular una frase coherent. —Ni se t’acudeixi fer-te enrere... —va murmurar l’Andrea, mig aclucant els ulls amb desconfiança. —Una aposta és una aposta —va sentenciar la Jimena, abans que la Lira pogués contestar. —Et deixem a soles amb ell? —va proposar la Gala. —Podem buscar una excusa perquè no es noti gaire —va dir la Jimena. —Això, això, bona idea. Què podem fer? —Però aquí, a l’insti? És una mica cutre... —va opinar l’Andrea—. Podríem quedar aquesta tarda i... La Lira, que havia estat observant les amigues, esperant que s’adonessin que la

feien sentir incòmoda, va esclatar: —No! —va etzibar—. Avui no li penso dir res. —Però... —Vam quedar que l’hi diria, però no vam especificar quan —va continuar la Lira, i l’Andrea es va veure obligada a serrar els llavis; la Lira tenia raó. La Jimena va deixar anar un sospir, decebuda. —O sigui, que no l’hi diràs mai de la vida. —Una aposta és una aposta. —La Lira va repetir les paraules de la Jimena amb la mateixa solemnitat—. Però això és cosa meva, ho faré quan jo vulgui. —Doncs mai —va riure la Gala. —Deixeu-la en pau, no li ha de dir res, si no vol. —L’Amèlia va sortir a defensar-la amb el front arrufat. La qüestió és que la Lira ho volia fer. En el fons, per això havia acceptat l’aposta de l’Andrea; si la perdia, trobaria una motivació. Com havia dit la Jimena, no volia seure a esperar que algun dia l’Eloi fes el primer pas. Si és que el volia fer. I si no ho volia, alme ny s la Lira ho sabria. —D’acord, perdó... —va xiuxiuejar la Gala. —A més, avui és el nostre dia —li va dir la Lira, amb un somriure, i després va mirar la Gala, la Jimena, l’Amèlia i l’Andrea—. Hem de celebrar que competirem, no? Les seves amigues no van poder fer res més que donar-li la raó. —I que hem clavat l’actuació —va afegir l’Andrea. La Lira va fer una ga

ny ota i va dir: —Dona, tant com clavat... Jo he caigut. —I jo m’he fet un embolic amb els os. —Bah, i què? —va suavitzar la Gala—. La gent ha aplaudit igualment. —Han aplaudit moltíssim —va etre la Lira. —Ja veureu, quan comencem a competir —va dir la Jimena—. Serem imparables! —Tampoc t’emocionis tant, que acabem de començar —li va dir l’Amèlia. Tenia experiència en competicions i sabia que, per més que haguessin millorat les Rollettes al llarg d’aquell curs, el nivell era molt alt. Les Rollettes eren unes novelles; haurien de treballar de valent si volien arribar a un bon nivell de competició. —Ai, no siguis aixafaguitarres! —li va recriminar la Jimena, i tot seguit es va llançar sobre l’Amèlia per abraçar-la per l’esquena. —D’una cosa sí que n’estic segura... —va dir la Lira, mirant les seves amigues una per una—. De les Rollettes se’n parlarà molt. L’Amèlia va dibuixar un somriure. En això sí que hi estava d’acord.

Les Rollettes 2. Un, dos, tres... equip! Laia Soler

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Títol original: ¡Uno, dos, tres... equipo!

© del text: Laia Soler Conangla, 2020

© de les i l·l ustracions: Mili Koey, 2020

© de la traducció: Lara Esta ny , 2020

© d’aquesta edició: Edicions 62, S. A., 2020 Estrella Polar, Av. Diagonal, 662-664, 08034 Barcelona www.estrellapolar.cat [email protected]

Primera edició en llibre electrònic (epub): octubre del 2020

ISBN: 978-84-18443-07-7 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Newcomlab, S. L. L. www.newcomlab.com