Charlotte d285x

ÍNDEX

Coberta Citació Nota preliminar Primera part Segona part Tercera part Quarta part Cinquena part Sisena part Setena part Vuitena part Epíleg Nota Crèdits

Aquell que, vivint, no viu a fons, necessita una de les dues mans per apartar una mica la desesperació que li causa el seu destí.

KAFKA, Diaris, 19 d’octubre de 1921

Aquesta novel·la s’inspira en la vida de Charlotte Salomon. Una pintora alemanya assassinada als vint-i-sis anys, estant embarassada. La meva font principal ha estat la seva obra autobiogràfica: Vida?, o teatre?

PRIMERA PART

1

La Charlotte va aprendre a llegir el seu nom en una tomba.

Així doncs, ella no és la primera Charlotte. Abans hi va haver la seva tia, la germana de la mare. Les dues germanes estan molt unides, fins un vespre de novembre del 1913. La Franziska i la Charlotte canten juntes, ballen, i també riuen. Mai de manera desbocada. Hi ha un deix de castedat, en el seu exercici de la felicitat. Potser ho fa el tarannà del seu pare. Un intel·lectual rígid, aficionat a l’art i les antiguitats. Als seus ulls, no hi ha res més interessant que unes restes romanes. La mare és més dolça. D’una dolcesa, però, que confina amb la tristesa. La seva vida ha estat una successió de drames. Vindrà al cas enumerar-los més endavant.

De moment, quedem-nos amb la Charlotte. La primera Charlotte.

És bonica, amb uns cabells llargs i negres com promeses. Tot comença amb la lentitud. Progressivament, ho fa tot més lentament: menjar, caminar, llegir. Alguna cosa s’alenteix, dins seu. Segurament, una infiltració de la melancolia en el seu cos. Una melancolia destructiva, d’on no es torna. La felicitat esdevé una illa del at, inaccessible. Ningú no s’hi fixa, en l’aparició de la lentitud en la Charlotte. És força més insidiosa. La gent compara les dues germanes. Simplement, una d’elles és més somrient que l’altra. Com a molt hi ha qui remarca que està abstreta llargues estones. Però la nit s’empara d’ella. Aquella nit que cal esperar, perquè pugui ser l’última.

És un vespre molt fred de novembre. Quan tothom dorm, la Charlotte es lleva. Reuneix unes quantes coses, com si marxés de viatge. La ciutat sembla en suspens, petrificada en un hivern precoç. La noia acaba de fer divuit anys. Camina de pressa cap a la seva destinació.

Un pont. Un pont que li encanta. El lloc secret de la seva negror. Sap de fa temps que serà l’últim pont. En la nit fosca, sense testimonis, la noia salta. Sense la més petita vacil·lació. Cau a l’aigua glacial, i fa de la seva mort un suplici.

Troben el cos de matinada, embarrancat a la riba. Completament blau en alguns punts. Als pares i la germana els desperta la notícia. El pare s’enroca en el silenci. La germana plora. La mare xiscla de dolor. L’endemà, els diaris evoquen aquella joveneta. Que s’ha infligit la mort sense donar explicacions. Potser és això el més escandalós. La violència afegida a la violència. Per què? La seva germana considera aquest suïcidi un afront a la seva unió. Quasi tota l’estona, se’n sent responsable.

No s’ha adonat de res, no ha entès la lentitud. Ara tira endavant amb la culpabilitat al cor.

2

Ni els pares ni la germana van a l’enterrament. Destrossats, s’enclaustren. Segurament també se senten una mica avergonyits. És millor evitar la mirada dels altres.

en així uns quants mesos. En la impossibilitat de prendre part del món. Un llarg període de mutisme. Parlar és arriscar-se a evocar la Charlotte. Que s’amaga darrere cada mot. Només el silenci pot sostenir l’avanç dels supervivents. Fins al moment que la Franziska posa un dit al piano. Hi toca una peça, canta amb dolcesa. Els pares s’acosten a la filla. I es deixen sorprendre per aquesta manifestació de vida.

El país entra en guerra, i potser és millor. El caos és el decorat perfecte per al seu dolor. Per primer cop, el conflicte és mundial. Sarajevo fa caure els imperis del at. Milions d’homes es precipiten vers la seva fi. El futur es disputa dins els llargs túnels excavats a la terra. Llavors la Franziska decideix fer-se infermera. Vol curar els ferits, guarir els malalts, reanimar els morts. I sentir-se útil, és clar. Ella que viu cada dia amb el sentiment d’haver estat inútil. La mare està espantada per aquesta decisió. El pla provoca tensions i disputes. Una guerra dins la guerra. Res a fer, la Franziska se’n va. I va a parar a prop de les zones perilloses. Hi ha qui la considera valenta. Però és només que ja no li fa por la mort.

Enmig dels combats, coneix l’Albert Salomon. És un dels cirurgians més joves. És molt alt i està molt concentrat.

La mena d’home que, estant immòbil, sembla apressat. Dirigeix un hospital de campanya. Al front, a França. Amb els seus pares morts, la medicina ocupa el lloc de la família. Obsedit per la seva tasca, res no el distreu de la seva missió. Sembla que es fixa poc en les dones. Amb prou feines s’ha adonat de la presència d’una infermera nova. Tot i així, ella no para de somriure-li. Afortunadament, un incident modifica la història. En plena operació, l’Albert esternuda. Li raja el nas, s’ha de mocar. Però té les mans ocupades amb els budells d’un soldat. Llavors la Franziska li allarga un mocador. És en aquest precís instant que ell la mira, per fi.

Al cap d’un any, l’Albert aplega el seu coratge amb totes dues mans. Les seves mans de cirurgià. I se’n va a veure els pares de la Franziska. Són tan freds que tot ell s’arronsa. Per què ha vingut? Ah, sí... per demanar la seva filla... en ma... trimoni...

Demanar el què?, remuga el pare. No vol per gendre aquest sant Pau. Segurament no es mereix casar-se amb una Grunwald. Però la Franziska hi insisteix. Diu que n’està molt enamorada. És difícil estar-ne segurs. Però ella no és de mena capritxosa. Des de la mort de la Charlotte, la vida s’ha reduït a l’essencial.

Els pares acaben cedint. Forcen el propi caràcter per alegrar-se una mica. Per tornar a somriure. Fins i tot van a comprar flors. Feia tant de temps que no s’hi veien colors, al menjador... És una forma de renaixença pels pètals. Amb tot, assisteixen al casament amb cara d’enterramorts.

3

Des dels primers dies, la Franziska es queda sola. Per què en diuen vida en comú, d’això?

L’Albert se n’ha tornat al front. La guerra s’encalla, es fa eterna. És una carnisseria, a les trinxeres. Mentre no se li mori el marit... No vol quedar-se viuda. Ella ja és... Caram, quina és la paraula per quan perds una germana? No existeix, no es diu de cap manera. El diccionari és púdic, de vegades. Com si a ell també li fes por el dolor.

La jove casada vaga pel seu pis immens. Al primer d’una casa burgesa, a Charlottenburg. La ciutat de la Charlotte. És a la Wielandstrasse, 15, a prop de Savignyplatz. M’hi he ejat molts cops, per aquest carrer. Abans i tot de conèixer la Charlotte, el seu barri ja m’agradava. El 2004, volia titular una novel·la Savignyplatz. El nom em ressonava per dins d’una manera estranya. Me n’atreia alguna cosa, sense saber per què.

Un adís llarg travessa el pis. La Franziska sovint s’hi asseu a llegir. S’hi sent com a la frontera de casa seva. Avui, tanca el llibre d’una revolada. Mig marejada, corre al lavabo. I es a una mica d’aigua per la cara. En té prou amb uns segons per entendre-ho.

Està curant un ferit quan l’Albert rep una carta. En veure’l empal·lidir, un dels infermers s’inquieta. La meva dona està embarassada, sospira a la fi. Els mesos següents, intenta anar a Berlín al més sovint possible. Però la major part del temps la Franziska està sola amb el seu ventre. Es eja pel adís, i ja parla a la criatura. Sent la urgència de posar fi a la seva solitud. El part té lloc el 16 d’abril de 1917. És l’aparició d’una heroïna. Però també la d’un nadó que no para de plorar. Com si no acceptés haver nascut.

La Franziska li vol posar Charlotte, en record de la seva germana.

L’Albert es nega a donar-li el nom d’una morta. I encara menys d’una suïcida. La Franziska s’indigna, plora, s’exaspera. És una manera d’allargar-li la vida, pensa. T’ho suplico, sigues raonable, repeteix l’Albert. Res a fer, sap que ella no ho és. També és per això que l’estima, per la seva dolça bogeria. Per la manera que té de no ser mai la mateixa dona. Tan aviat se sent lliure com submisa, frenètica com resplendent. Ell sap que lluitar-hi és inútil. A més, qui té ganes de barallar-se durant la guerra? Doncs es dirà Charlotte.

4

Quins són els primers records de la Charlotte? Olors, o colors? Més probablement són notes. Les melodies que canta la seva mare. La Franziska té una veu angelical i s’acompanya al piano. Des de la més tendra infància, la Charlotte n’és bressada.

Més tard, ella arà les pàgines de les partitures. Així s’escolen els primers anys, dins la música.

A la Franziska li agrada ejar amb la seva filla. La porta fins al cor verd de Berlín, al Tiergarten. És un illot de pau en una ciutat que encara respira la derrota. La petita Charlotte observa els cossos ferits i mutilats. L’espanten, totes aquestes mans parades cap a ella. Un exèrcit de pidolaires. La nena abaixa els ulls per no veure els rostres decrèpits. I no aixeca el cap fins que arriba al bosc. Allà, pot córrer darrere els esquirols.

I després, han d’anar al cementiri. Per no oblidar mai. La Charlotte comprèn molt d’hora que els morts són part de la vida. Toca les llàgrimes de la seva mare. Que plora la germana com el primer dia. Hi ha dolors que no en mai. A la tomba, la Charlotte llegeix el seu nom. Vol saber com va anar.

La teva tia es va ofegar. Que no sabia nedar? Va ser un accident. La Franziska de seguida canvia de tema. Aquest és el primer pacte amb la realitat. El principi del teatre.

L’Albert desaprova aquestes visites al cementiri. Per què hi portes la Charlotte tan sovint? És una atracció morbosa. Ell li demana que espaï les visites, que no s’hi endugui la nena. Però com se’n pot assegurar? No és mai a casa. Només pensa en la feina, diuen els seus sogres. L’Albert vol esdevenir el metge alemany més important. Quan no és a l’hospital, es a l’estona estudiant.

S’ha de desconfiar, d’un home que treballa massa. De què intenta fugir? Una por o un simple pressentiment. El comportament de la seva dona és cada cop més inestable.

Observa en ella instants d’absència. Com si de vegades fes vacances d’ella mateixa. Es diu que és somiadora. Sovint busquem raons tranquil·litzadores a les rareses dels altres. Però sí que n’hi ha, de motius per preocupar-se. Es a dies sencers sense moure’s del llit. Sense ni anar a buscar la Charlotte a l’escola.

Fins que, tot d’una, torna a ser ella. En un tancar i obrir d’ulls surt de la seva letargia. Sense la més petita transició, se’n va amb la Charlotte a tot arreu. Per la ciutat i els jardins, al zoo i els museus. És bo ejar-se, llegir, tocar el piano, cantar, aprendre-ho tot. Quan se sent vital, li agrada organitzar festes. Vol veure gent. A l’Albert li encanten, aquestes vetllades. Són la seva vàlvula d’escapament. La Franziska s’asseu al piano. És tan bonica, la manera que té de moure els llavis. Es diria que conversa amb les notes. Per a la Charlotte, la veu de la mare és una carícia.

Si tens una mare que canta tan bé, no et pot ar res dolent.

Com una nina, la Charlotte s’està dreta al mig de la sala. Rep els convidats amb el seu millor somriure. El que ha treballat amb la mare, fins a esgotar-se la mandíbula. Quina és, la lògica? La seva mare s’enclaustra durant setmanes. Fins que, tot d’una, és posseïda pel dimoni social. A la Charlotte la diverteixen, aquests canvis. S’estima més el que sigui abans que l’apatia. Allò massa ple abans que el buit. El buit que torna, ara. Tan de pressa com havia fugit. I la Franziska s’allita de nou, esgotada de no-res. Perduda en la contemplació d’un més enllà al fons de la seva habitació.

Davant de les incoherències maternes, la Charlotte és dòcil. Domestica la seva melancolia. És així com un es converteix en artista? Acostumant-se a la bogeria dels altres?

5

La Charlotte té vuit anys quan l’estat de salut de la mare empitjora. Les fases depressives s’eternitzen. No troba gust en res, se sent inútil. L’Albert implora a la seva dona.

Però les tenebres ja se li han assegut al llit. Et necessito, li diu ell. La Charlotte et necessita, insisteix. Ella s’adorm, aquesta nit.

Però es lleva. L’Albert obre els ulls, la segueix amb la mirada. La Franziska s’acosta a la finestra. Vull veure el cel, diu, per tranquil·litzar el marit. Sovint, diu a la Charlotte que, al cel, tot és més bonic. I afegeix: quan jo hi sigui, t’enviaré una carta per explicar-t’ho. El més enllà esdevé una obsessió. Que no vols que la mama es torni un àngel? Seria prodigiós, oi?

La Charlotte calla.

Un àngel. La Franziska en coneix un: la seva germana. Que va tenir el coratge de posar el punt final. De deixar els dies en silenci, sense avisar. Una perfecció en la violència. La mort d’una noia de divuit anys. La mort de la promesa. La Franziska considera que hi ha una jerarquia dins l’horror. Un suïcidi quan un té fills és un suïcidi superior. En la tragèdia familiar, ella podria ser la número u. Qui li discutiria la supremacia del seu saqueig?

Una nit, es lleva sense fer soroll. Sense ni respirar. Per un cop, l’Albert no se n’adona. Es tanca al lavabo. Agafa un flascó d’opi i se n’ema tot el contingut. La ranera acaba despertant el seu marit. Que s’afanya, però la porta està tancada amb clau.

La Franziska no l’obre. Sent la gola incendiada, el dolor és inable. Amb tot, no es mor. I el pànic del seu marit espatlla el seu comiat.

Ho està sentint, la Charlotte? S’ha despertat? L’Albert al final aconsegueix obrir. Retorna la seva dona a la vida. La dosi era insuficient. Però ara ell ja sap. La mort ja no és un fantasma.

6

Quan es desperta, la Charlotte busca la mare. La mama s’ha posat malalta, aquesta nit. No la podem molestar. Per primera vegada, la nena se’n va a escola sense haver-la vist. Sense fer-li un petó.

La Franziska estarà més segura a casa els seus pares. És el que pensa l’Albert. Si es queda sola, es matarà. És impossible raonar amb ella. La Franziska torna a ocupar la seva habitació de soltera. El decorat de quan era petita. El lloc on va ser feliç amb la seva germana. Vetllada pels pares, recupera una mica les forces. La seva mare procura amagar l’ansietat que sent. Com pot ser? L’intent de la seva altra filla, després del suïcidi de la primera. No es pot descansar mai. Remou cel i terra per trobar ajuda. Fan venir un neuròleg, amic de la família. Ha tingut una petita crisi atgera, els tranquil·litza. Un excés d’emocions, i una sensibilitat extrema, res més.

La Charlotte està inquieta. On és, la mama? Està malalta. Té la grip.

És molt contagiós. Per tant, de moment val més que no la vagis a veure. Tornarà aviat, li promet l’Albert. Sense ser gaire convincent. Està molt enrabiat amb la seva dona. Sobretot quan s’ha d’enfrontar amb el desassossec de la Charlotte.

Amb tot, la va a veure cada vespre. La rebuda dels seus sogres és glacial. L’en consideren responsable. No és mai a casa, només fa que treballar. L’intent de suïcidi és per força un acte de desesperació. Un gest provocat per una intensa solitud. Bé cal acusar algú. I l’altra filla, també va ser culpa meva?, voldria cridar-los ell. Però l’Albert calla. Els ignora, i s’asseu a l’espona del llit. Per fi a soles amb la seva dona, evoca uns quants records. Sempre acaben així, recordant coses. Es podria creure que tot s’arreglarà. La Franziska agafa la mà del seu marit, dibuixa un somriure.

Té moments de serenor, fins i tot de tendresa. Breus esclats de vida entre els desitjos negres.

Per ocupar-se de la malalta, han contractat una infermera. És la versió oficial. Naturalment, l’objectiu és vigilar-la. Els dies en, sota la mirada d’aquesta estranya. La Franziska no pregunta mai per la seva filla. La Charlotte ha deixat d’existir. Quan l’Albert li porta un dibuix seu, ella gira la cara.

7

Els Grunwald sopen al gran menjador. La infermera travessa la sala i s’asseu amb ells un instant. De sobte, una visió colpeix la mare. La Franziska sola a l’habitació, acostant-se a la finestra. Afusella l’empleada amb la mirada. S’aixeca precipitadament i corre cap on és la filla. Obre la porta, just a temps de veure el cos basculant. Xiscla amb totes les seves forces, és massa tard.

Un soroll sord. La mare avança, tremolant. La Franziska és dins un bassal de sang.

SEGONA PART

1

Quan li donen la notícia, la Charlotte calla. Una grip fulminant s’ha endut la seva mare. Pensa en la paraula: grip. Una paraula i tot s’ha acabat. Al cap d’uns anys, s’assabentarà de la veritat. En un ambient de caos general.

De moment, la nena consola el pare. No és tan greu, li diu. La mama ja m’ho va explicar. S’ha convertit en un àngel. Sempre parlava d’estar al cel, que era tan bonic. L’Albert no sap què contestar. Voldria creure-s’ho, també. Però ell sap la veritat. La seva dona l’ha deixat sol. Sol, amb la seva filla.

Els records l’assalten pertot arreu. A cada habitació, a través de cada objecte, ella hi és. L’aire del pis encara és el mateix que ella respirava. Té ganes de canviar de lloc els mobles, de capgirar-ho tot. Potser seria millor canviar de pis. Però en parla amb la Charlotte i ella s’hi nega. La seva mare li va prometre que li enviaria una carta. Un cop hagués arribat al cel. Per això ens hem de quedar aquí. Si no, la mama no ens podrà trobar, diu la nena. Cada vespre, l’espera durant hores. Asseguda al caire de la finestra. L’horitzó és fosc, tenebrós. Potser és per això que la carta de la mare no troba el camí. Els dies en, sense notícies.

La Charlotte vol anar al cementiri. En coneix tots els racons. S’acosta a la tomba de la seva mare. No oblidis el que em vas prometre: m’ho has d’explicar tot. Però no a mai res.

Res. Aquest silenci..., no pot més. El seu pare intenta raonar-hi. Els morts no poden escriure als vius. I és millor així. La teva mare és feliç, allà on és. Hi ha un munt de pianos, amagats entre els núvols. Parla una mica sense pensar-hi. Les idees se li barregen. La Charlotte al final entén que no tindrà notícies d’ella. S’enyora terriblement de la mare.

2

Ara, toca aprendre la solitud. La Charlotte no parla dels seus sentiments. El seu pare fuig, es refugia en la feina. Cada vespre, es tanca al despatx. La Charlotte l’observa, encorbat sobre els llibres. Piles de llibres, altes com torres. Té aspecte de boig, mentre mastega tota mena de fórmules.

No el pot aturar res, en el camí del coneixement. Ni en el del reconeixement. L’acaben de fer professor de la facultat de Medicina de Berlín. És una consagració, un somni. La Charlotte no sembla que se n’alegri. A dir veritat, se li fa molt difícil expressar cap emoció.

A l’escola Fürstin-Bismarck, xiuxiuegen al seu pas. Heu de ser amables amb ella, se li ha mort la mama. Se li ha mort la mama, se li ha mort la mama, se li ha mort la mama. Per sort, l’edifici és acollidor, amb escales amples. Un lloc on el dolor se suavitza. La Charlotte està contenta d’anar-hi cada dia. Jo també vaig fer el mateix camí. Moltes vegades, però no seguint-li els os. Anant i venint, buscant rastres de la infantesa de la Charlotte.

Un dia, vaig entrar a la seva escola. Unes noietes corrien pel vestíbul. Vaig pensar que la Charlotte podia ser entre elles, encara. A la secretaria, em va rebre la cap d’estudis.

Una dona molt afable, que es deia Gerlinde. Li vaig explicar el motiu de la meva visita. No va semblar que la sorprengués. Charlotte Salomon, va repetir per a ella mateixa. Ja sabem qui és, per descomptat.

Llavors va començar una llarga visita. Minuciosa, perquè cada detall compta. La Gerlinde es va vantar dels mèrits de la institució. Mentre observava les meves reaccions, la meva emoció. Però el més important encara havia de ar. Em va proposar d’anar a veure el material de ciències naturals. Per què? És tot d’època. És una capbussada al segle at. Una capbussada en el decorat intacte de la Charlotte.

Vam travessar un adís fosc i polsegós. Fins a arribar a unes golfes plenes de bestioles dissecades. I també d’insectes que solcaven l’eternitat en un bocal. Un esquelet em va cridar l’atenció.

La mort, incessant cançó enfadosa de la meva cerca. La Charlotte el devia estudiar per força, em va dir la Gerlinde. Jo era allà, a gairebé un segle de distància de la meva heroïna. Analitzant, al meu torn, la composició d’un cos humà.

Per acabar, vam visitar la magnífica sala d’actes. Un grup de noies posava per a la foto de classe. Feien les ximpletes, encoratjades pel fotògraf. Intent reeixit d’immortalitzar la joia de viure. Em va venir al cap la foto de classe de la Charlotte que conec. No la van fer en aquesta sala, sinó a fora, al pati. És una foto molt pertorbadora. Totes les noies fiten l’objectiu. Totes, menys una. Els ulls de la Charlotte miren en una altra direcció. En què es fixa?

3

La Charlotte viu durant un temps a casa els avis. Ocupa l’habitació de quan la mare era petita.

Això crea confusió en la seva àvia. La dona barreja les èpoques. Una nena amb el rostre de la seva filla gran. Una nena amb el nom de la petita. De nit, amb la por al ventre, s’aixeca diverses vegades. Ha de comprovar que la petita Charlotte dorm plàcidament.

La noieta es torna salvatge. El seu pare contracta mainaderes, que ella fa de tot per desco-ratjar. Odia qualsevol que intenti ocupar-se d’ella. La pitjor de totes: la senyoreta Stagard. Una gran cloca vulgar. La Charlotte és la nena més mal educada que ha conegut mai, diu. Per sort, durant una excursió, cau en un esvoranc. La dona crida de dolor, s’ha trencat una cama. La Charlotte està a la glòria, per fi lliure.

Però amb la Hase, tot és diferent. La Charlotte l’estima de seguida. Com que l’Albert no hi és mai, la noia pràcticament viu amb ells. Quan ella es renta, la Charlotte es lleva per espiar-la.

Està fascinada pel volum del seu pitram. És la primera vegada que veu uns pits tan impressionants. Els de la seva mare eren petits. I els seus, com seran? Voldria saber què és preferible. Es troba al replà un veí de la seva edat, i l’hi pregunta. El noi sembla sorprès. Abans de contestar, a la fi: els pits grossos. Així, doncs, la Hase té sort, però no és gaire bonica. Té la cara una mica inflada. I una ombra fosca al llavi de dalt. Per no dir que té bigoti. Llavors la Charlotte torna a veure el seu veí. Què és millor, tenir els pits grossos i bigoti...?, O els pits petits i una cara d’àngel? El veí torna a dubtar. Tot seriós, li contesta que la segona opció li sembla la millor. I s’allunya d’ella, sense afegir res més.

A partir d’ara, sempre se sentirà incòmode, en trobar-se la seva estranya veïna. La Charlotte se sent alleujada per la resposta del noi.

En el fons, la tranquil·litza, que la Hase no agradi als homes. Se l’estima massa per arriscar-se a perdre-la. Vol que no l’estimi ningú. Ningú, tret d’ella.

4

És el primer Nadal sense la seva mare. Ella s’està amb els avis, secs com mai. L’avet queda immens a la sala, desmesurat. L’Albert ha comprat el més gros i el més bonic. Per a la filla, és clar, i també en record de la seva dona. La Franziska adorava el Nadal. Es ava hores adornant l’arbre. Era el moment lluminós de l’any. Ara l’arbre és fosc. Es diria que també porta dol.

La Charlotte obre els regals. Com que la miren, fingeix que és una nena feliç. Fa teatre per alegrar l’ocasió.

Per amagar la tristesa del seu pare. És sobretot el silenci, el que li fa mal. Per Nadal, la mare es ava hores al piano. Li agradaven les cançons cristianes. Ara la vetllada té lloc a recer de les melodies.

La Charlotte observa el piano sovint. És incapaç de tocar-lo. Encara veu les mans de la seva mare a les tecles. A l’instrument, el at és viu. La Charlotte té el sentiment que el piano la pot entendre. I compartir les seves ferides. Ell és com ella: orfe. Cada dia, mira la partitura encara oberta. L’última que la seva mare va tocar. Una partitura de Bach.

aran molts Nadals així, en silenci.

5

Ja som al 1930. La Charlotte ha entrat en l’adolescència. A la gent li agrada dir que la noia viu «en el seu món». Perquè, «viure en el seu món» què provoca? El somieig, i la poesia, segurament. Però també una estranya barreja de fastig i de beatitud. La Charlotte pot somriure i sofrir al mateix temps.

Només la Hase l’entén, i sense necessitat de paraules. La Charlotte li posa el cap al pit, en silenci. I així se sent escoltada. Hi ha cossos que són un consol. Però la Hase ja no està tant per la Charlotte. L’Albert diu que una noia de tretze anys ja no necessita cap governanta. Sap mínimament el que vol la seva filla? Si és així, ella rebutja la idea de fer-se gran.

La Charlotte se sent cada vegada més sola. La seva millor amiga ara a molt més temps amb la Kathrin. És nova, a col·legi, i ja és tan popular... Com s’ho fa?

Hi ha noies que tenen el do de fer-se estimar. La Charlotte té por que la deixin de banda. És millor evitar entaular relacions. Perquè no hi ha res que duri. S’ha de viure protegit de possibles decepcions. Però no, és ridícul. Veu el que li a al seu pare. L’home s’ha tornat gris a còpia d’apartar-se dels altres. Ella l’encoratja a sortir.

En un sopar, es troba al davant d’una cantant famosa. Fins i tot acaba d’enregistrar un disc, és meravellós. L’aclamen per tot Europa. També canta a les esglésies, música sacra. A l’Albert li costa parlar, se sent intimidat. Hi ha buits, en la conversa. Si almenys ella patís, el metge sabria què dir. Res a fer, aquesta dona està desesperadament sana. Al cap d’una estona, balbuceja que té una filla petita. La Paula (que és com es diu) ho troba encantador.

Molt cortejada, somia un home que no sigui un artista. Kurt Singer, el fogós director de l’Òpera, l’adula. Ho vol deixar tot per ella (és a dir, la dona). La cosa voreja l’assetjament amorós. Des de fa mesos, promet a la Paula la lluna en un cove. Com que també és neuròleg, sap curar les dones dels nervis. Per seduir-la fins i tot recorre a la hipnosi. En comptes de rebutjar-lo, la Paula comença a cedir.

Una nit, a la sortida d’un concert, apareix la dona d’en Kurt. Desesperada, aboca un flascó de verí a la Paula. Segurament el verí que ha estat a punt de beure’s. Tragèdia amorosa. Aquest assumpte deixa la Paula feble. Considera que li ha arribat l’hora de casar-se. Per posar fi a aquesta situació esgotadora. En aquest context, veu l’Albert com un refugi. A més, prefereix les mans de cirurgià.

L’Albert explica a la Charlotte que ha conegut la Paula. Meravellada, la noia insisteix que la convidi a sopar.

Serà tot un honor. Ell posa fil a l’agulla. Arribat el dia assenyalat, la Charlotte es posa el seu millor vestit. L’únic que li agrada, a dir veritat. Ajuda la Hase a parar taula i preparar els plats. Tot ha de sortir perfecte. A les vuit en punt, truquen a la porta. Exaltada, la Charlotte corre a obrir. La Paula li dedica un gran somriure. Tu deus ser la Charlotte, diu la cantant. Sí, sóc jo, vol contestar-li ella. Però no li surt cap so.

El sopar transcorre en una mena d’alegria continguda. La Paula proposa a la Charlotte que vingui a veure-la a un concert. En acabat, et deixaran entrar als camerinos. Ja ho veuràs, és molt bonic, afegeix la Paula. Entre bastidors és l’únic lloc on la veritat existeix. Parla amb dolcesa, amb una veu tan fina! No té res de diva. Al contrari, els seus gestos són delicats.

Tot està sortint de meravella, pensa l’Albert. Qualsevol diria que la Paula viu aquí des de sempre.

Havent sopat, supliquen a l’artista que canti. Ella s’acosta al piano. El cor de la Charlotte no batega, corre. La Paula fulleja les partitures col·locades al costat del piano. Finalment tria la d’un lied de Schubert. Que posa a sobre de la de Bach.

6

La Charlotte retalla totes les notícies que parlen de la Paula. Això la fascina, que algú pugui ser tan estimat. Li encanta sentir els aplaudiments de la platea. Se sent orgullosa de conèixer la cantant personalment. La Charlotte es torna boja amb el caliu del públic. El so de l’iració és fabulós. La Paula comparteix amb la noia l’amor que rep. Li ensenya les flors i les cartes. Tot plegat adopta la forma d’un estrany consol.

La vida intensa fa accelerar els dies. De sobte tot sembla frenètic. L’Albert pregunta a la seva filla què en pensa, de la Paula. L’adoro, senzillament. Doncs és perfecte, perquè hem decidit que ens casem. La Charlotte salta al coll del seu pare. Fa anys que no ho feia.

El casament se celebra a la sinagoga. Educada per un pare rabí, la Paula és practicant. En canvi, en la vida de la Charlotte el judaisme ha tingut poca importància; de fet, cap. La seva infància ha estat marcada per una «manca d’orientació jueva». Per dir-ho amb les paraules de Walter Benjamin. Els seus pares feien una vida laica. I la seva mare adorava els càntics cristians. Als tretze anys, la Charlotte descobreix el que se suposa que és el seu món. L’observa amb aquella curiositat fàcil que sentim pel que ens sembla llunyà.

7

La nova dona de l’Albert s’instal·la a la Wielandstrasse, 15. El fet trasbalsa la vida de la Charlotte. El pis, acostumat al buit i el silenci, es metamorfosa. La Paula hi fa entrar la vida cultural de Berlín. Hi convida gent famosa. Hi ha estat el cèlebre Albert Einstein. L’arquitecte Erich Mendelsohn. I també Albert Schweitzer. És l’apogeu de la supremacia alemanya. Intel·lectual, artística i científica. Toquen el piano, beuen, canten, ballen, inventen. La vida mai no havia semblat tan intensa.

Davant d’aquesta adreça, ara hi ha unes petites plaques daurades a terra. En diuen Stolpersteine. És un homenatge als deportats. A Berlín, n’hi ha molts, sobretot a Charlottenburg. No es veuen amb facilitat. S’ha de caminar capcot, buscar la memòria entre les llambordes. Davant la casa de la Wielandstrasse, 15 s’hi pot llegir tres noms.

Els de la Paula, l’Albert i la Charlotte. A la paret, però, hi ha una sola placa commemorativa. La de la Charlotte Salomon.

L’últim cop que vaig ser a Berlín, havia desaparegut. Estaven remodelant l’edifici, tot ple de bastides. La Charlotte, esborrada per una capa de pintura fresca. Asèptic, l’edifici sembla la façana d’un decorat de cine. Immòbil a la vorera, observo el balcó. Aquell on la Charlotte va posar per a una foto amb el seu pare. El clixé es remunta als volts del 1928. Ella té onze o dotze anys, i la mirada viva. Sorprenentment, ja sembla una dona. Per un instant em quedo en el at. Prefereixo observar el meu record de la foto abans que el pre-sent. Fins que, a la fi, m’hi decideixo. M’esmunyo entre els taulons i els obrers per pujar. Al primer pis, m’aturo davant la seva porta.

Truco a casa la Charlotte.

A causa de les obres, el lloc està desert. Però surt llum, del pis. Fa l’efecte que hi ha algú. Sí, hi ha d’haver algú per força. Amb tot, no se sent cap soroll. El pis és gran, em consta. Torno a trucar. Res altre cop. Mentre espero, llegeixo els noms escrits a sobre del timbre. Sembla que el pis dels Salomon ara és un despatx. L’empresa que hi té la seu es diu Dasdomainhaus.com. Una empresa que desenvolupa websites d’internet.

Sento soroll. Unes es que s’acosten. Algú que dubta si obrir la porta. Una dona inquieta m’apareix al davant.

Qui demana? En Christian Kolb, el traductor de les meves novel·les a l’alemany, m’acompanya.

Triga a començar a parlar. Sempre té tres punts suspensius a la boca. Li demano que expliqui el motiu de la nostra visita. Escriptor francès... Charlotte Salomon... Ens tanca la porta als nassos. Em quedo palplantat, estupefacte. Sóc a pocs metres de l’habitació de la Charlotte. És frustrant, però no cal forçar les coses. Tinc tot el temps del món.

8

Les discussions que la Charlotte presencia l’enriqueixen. Comença a llegir, a llegir molt, aionadament. Devora Goethe, Hesse, Remarque, Nietzsche, Döblin. La Paula troba la seva fillastra massa tancada. Mai no convida amics a casa.

La Charlotte es torna possessiva amb la seva madrastra. Als vespres, no para de seguir-la arreu. No a que els altres hi parlin gaire estona.

Per l’aniversari de la Paula, vol fer-li una gran sorpresa. Durant dies i dies busca el regal ideal. Finalment, troba el coloret perfecte. S’hi gasta tots els diners de la paga. Està tan contenta amb la troballa! La seva madrastra l’estimarà encara més. El dia de l’aniversari, la Charlotte està impacient. La Paula obre el regal. La fa molt contenta. Però és un regal entre tants d’altres. Dóna les gràcies a tothom amb la mateixa dolcesa. La Charlotte s’enfonsa. Això la desespera. La fa tornar boja. Corre a recuperar el coloret. I tira la capseta a terra amb totes les seves forces, davant dels convidats. Es fa el silenci. L’Albert mira la Paula, com si li toqués a ella reaccionar. La cantant és presa d’una còlera freda. Acompanya la Charlotte a la seva habitació. Ja en parlarem demà, li diu.

Ho he espatllat tot, pensa la nena.

L’endemà al matí, es troben a la cuina. La Charlotte es desfà en excuses. Prova d’explicar com es va sentir. La Paula li a una mà per la galta, per confortar-la. Contenta que per fi la Charlotte expressi amb paraules el seu malestar. La Paula es recorda de l’adolescent feliç que va conèixer. No entén el que la pertorba tant, ara. Per a l’Albert, la reacció de la seva filla és una manifestació de gelosia. Res més. Es nega a veure la profunditat del seu patiment. Està acaparat per la seva tasca immensa, és un metge eminent. Ha fet grans descobriments per tractar les úlceres. Les crisis de la seva filla no són cap prioritat, per a ell. La Paula continua estant preocupada. Pensa que se li ha de dir tot, a la Charlotte. La veritat. Quina veritat?, pregunta l’Albert. La veritat... sobre la seva mare. Hi insisteix.

Ningú no es pot construir sobre una mentida com aquesta. Si descobreix que tothom li ha mentit, serà terrible. No, hem de callar, es reafirma l’Albert. Abans d’afegir: els seus avis són categòrics. No volen que ho sàpiga.

La Paula aleshores hi cau. La Charlotte va a dormir a casa seva sovint. La pressió és incessant. No poden deixar de recordar que han perdut les dues filles. Només els queda la Lotte, gemeguen. Quan torna d’estar amb ells, la Charlotte està trista. Evidentment, la seva àvia l’estima amb tota l’ànima. Però hi ha com una força negra, en el seu amor. Com pot ocupar-se d’una nena, aquesta dona? Una dona a qui se li han suïcidat dues filles.

9

La Paula s’avé a no revelar res a la Charlotte. Perquè és el desig de la família.

Però envia una carta punyent a l’àvia. «Vostè és l’assassina de les seves filles. Però aquesta vegada no se’n sortirà. Jo la protegiré...».

Fulminada, l’àvia es tanca en ella mateixa. El at de què intenta fugir li torna en onades. Es deixa envair per la successió de les tragèdies.

Per començar, les seves dues filles. Però elles no són sinó el final d’una llarga estirp de suïcides. El seu germà també es va tirar al riu, a causa d’un matrimoni infeliç. Doctor en Dret, només tenia vint-i-vuit anys. Van exposar el cadàver a la sala. Durant una pila de dies, la família va dormir al costat del ma-laurat. No volien deixar-lo anar. El pis havia de ser la seva tomba. Només l’olor de la descomposició va posar fi a l’exposició. Quan es van endur el seu fill, la mare el va voler retenir. Podia acceptar la seva mort, però no la seva absència. No l’absència del seu cos.

Es va enfonsar en la demència. Van contractar dues infermeres a jornada completa. Per protegir-la d’ella mateixa. Com més tard farien amb la Franziska. Just després del primer intent de suïcidi. La història es repetiria, doncs. Es repetiria sense parar, com el rosari de morts.

L’àvia es recorda d’aquells anys tan difícils. En què calia vigilar la seva mare a tothora. De tant en tant ella li parlava, per tranquil·litzar-la. Semblava balsàmic. Però, inevitablement, recomençava a evocar el seu fill. Deia que era mariner. Era per això que no el veien gaire. Fins que, tot d’una, la realitat l’esclafava. Una autèntica clatellada de la veritat. Llavors es posava a cridar, durant hores. Al cap de vuit anys d’esgotament mental, va acabar sucumbint. Potser ara la família recuperaria una aparença de calma.

Però no s’havia acabat, per a l’àvia de la Charlotte. Just després d’enterrar la mare, la germana petita es va suïcidar. D’una manera inexplicable, imprevisible. Als divuit anys, es va llevar en plena nit. Per tirar-se al riu glacial. Exactament el que farà més tard la primera Charlotte. La història es repetirà, per tant. Es repetirà sense parar, com el rosari de morts.

L’àvia es va quedar petrificada per la desaparició de la seva ger-mana. No s’ho havia vist a venir gens, ni ella ni ningú. Valia més fugir de pressa. Casar-se era la millor opció. Es va convertir en la senyora Grunwald. Ben aviat va tenir dues filles.

Van ar uns quants anys, estranyament feliços. Però la marxa negra va reprendre el seu camí. L’única filla del seu germà es va suïcidar. Després ho va fer el seu pare, i després la seva tia. No hi hauria cap sortida, doncs. Mai.

La malaltia atàvica era massa poderosa. Les arrels d’un arbre genealògic rosegat pel mal.

Amb tot, mai li havia at pel cap que les seves filles pogues-sin estar-ne afectades. Res no ho feia presagiar, durant la seva infantesa feliç. Corrien d’ací d’allà. Saltaven, ballaven, reien. Era impensable. La Charlotte, i després la Franziska.

Tancada a la seva habitació, l’àvia continua plorant els seus morts. Amb la carta als genolls. Amarades de llàgrimes, les paraules s’escorren, es deformen. I si la Paula tingués raó? Al capdavall, aquesta dona canta com un àngel. Sí, diu la veritat. Al seu voltant tothom es mor. Potser tot és culpa seva. Per tant, convé anar amb compte. Protegir la Charlotte.

La veurà menys, si és millor així. Que no vingui més, a dormir aquí. Això és essencial. La Charlotte ha de viure. Però és possible?

TERCERA PART

1

Ara la Charlotte és una noia de setze anys. Seriosa, a l’escola és una estudiant brillant. Hi ha qui la troba misteriosa. La seva madrastra la considera sobretot descarada. Ja no s’entenen tan bé. L’Albert, com sempre, està obsessionat per la recerca mèdica. Per tant, hi ha molts dies que estan soles totes dues. Exasperant-se, atacant-se dels nervis; és normal, no? La Charlotte se sent cada cop més dividida. Adula la Paula, i alhora no la a.

Però no es cansa de sentir-la. Assisteix a tots els concerts que fa a Berlín. Amb la mateixa emoció que la primera vegada. La Paula és una de les més grans dives del moment. La multitud s’arraïma cada dia per sentir-la. Acaba de gravar una magnífica versió de Carmen. Aquell vespre, la Charlotte seu a primera fila.

La seva madrastra sosté la nota molta estona. És l’última del concert. El públic conté la respiració. El so mor amb delicadesa. El triomf fa esclatar una ovació; més encara, si és possible. Aquí i allà criden bravos. La Charlotte observa els rams de flors que omplen l’escenari. Els rams que ben aviat adornaran el menjador de casa. Tot és vermell. I és al bell mig d’aquest vermell que apareix una dissonància.

Al principi, la Charlotte no n’està segura. Potser es tracta d’una manifestació d’iració una mica estranya. Uns crits més roncs, uns xiulets més estridents. Però no, no és això. Ve de dalt. Encara no es distingeix gaire bé. La sala encara és a les fosques. L’esbroncada s’intensifica. Les xiulades ara ja ofeguen els aplaudiments. La Paula se n’adona, i s’esmuny entre bastidors.

No ho vol sentir, això. No vol sentir l’odi.

Uns homes criden barbaritats i insults. Diuen a la Paula que se’n torni a casa. Que no la volen sentir més, aquí! La Charlotte, tremolant, va a trobar-la. S’imaginava que la seva madrastra estaria destrossada. Però no; s’està dreta, davant del mirall. Se la veu forta, gairebé indestructible. És ella qui consola la Charlotte. Ens hi hem d’acostumar, és així... Però el seu to de veu sona fals. La calma dissimula amb prou feines la seva inquietud.

Quan arriben a casa, l’Albert encara no dorm. El que li expliquen el deixa de pedra. L’escena que elles li descriuen li fa venir ganes de vomitar. La situació esdevé insostenible. Alguns dels seus amics abandonaran Alemanya. Els inciten a fer el mateix.

La Paula podria cantar als Estats Units. L’Albert podria trobar-hi feina fàcilment. No, diu ell. Ni parlar-ne. El seu país és aquest. És Alemanya. Hem de ser optimistes,[*] dir-nos que l’odi és atger.

2

Al gener del 1933, l’odi accedeix al poder.

La Paula ja no té dret d’actuar en públic. A l’Albert aviat li sobrevé la mort professional, també. Ara no es paga, per les atencions mèdiques dispensades pels jueus. Ha de veure com li retiren el carnet de professor. A ell, que ha fet descobriments capitals. La violència es generalitza, es cremen llibres. A casa dels Salomon, als vespres hi ha reunió. Amb artistes, intel·lectuals, metges. N’hi ha que persisteixen a creure que aviat arà tot.

Són les conseqüències lògiques d’una crisi. Sempre calen responsables de les desgràcies d’un país. La Charlotte assisteix a les discussions dels esclafats.

També hi ha en Kurt Singer. Acaba de ser cessat del seu càrrec a l’Òpera de Berlín. La seva força i el seu carisma l’empenyen a lluitar en primera línia. Es posa a fer gestions prop dels nazis. Es bat per la causa dels artistes bandejats. Proposa crear una federació cultural de jueus alemanys. El responsable del partit que el rep vacil·la. S’hi hauria de negar, però no pot evitar irar en Singer. Es crea com un temps mort, entre ells. Un temps on tot és possible. La mort definitiva dels artistes, o la seva supervivència. El poderós funcionari ho pot prohibir tot. De moment, guarda silenci. Mira el seu interlocutor als ulls. En Singer reté la suor que li hauria de perlejar les temples. Un i altre s’hi juguen el propi futur.

Després d’uns llargs minuts, el responsable nazi treu un paper. Signa l’autorització per crear l’associació jueva. En Singer l’hi agraeix efusivament. Gràcies, moltes gràcies, senyor. L’heroi del poble artístic és aclamat. Organitzen una gran festa per celebrar aquesta victòria. Quina alegria, no morir de seguida! Cantants, actors, ballarins, professors respiren. Sortir a escena és viure. La Paula no serà reduïda al silenci. Encara podrà oferir concerts. En un teatre per a jueus, amb un públic jueu. La versió cultural del gueto. Un sistema que durarà uns anys. Cada vegada més dirigit, controlat, ofegat.

El 1938, en Kurt Singer se’n va a veure la seva germana als Estats Units. Durant la seva absència tindrà lloc la Nit dels Vidres Trencats. Saquegen els béns dels jueus, es perpetren desenes d’assassi-nats. La germana d’en Kurt li suplica que es quedi a Amèrica. És una oportunitat inaudita, per a ell.

Es pot estalviar el desastre que s’acosta. Fins i tot li proposen feina a la universitat. Però no. Vol tornar al seu país, ell. Per salvar el que es pugui salvar, diu.

En tornar a Europa, a per Rotterdam. Els amics d’allà també li insisteixen perquè es quedi. De totes maneres l’associació cultural ha estat dissolta. Tornar a Alemanya aquell 1938 seria suïcida. Cedeix, i s’instal·la als Països Baixos. De nou, intenta resistir per la música i l’art. Organitza concerts. Però allà les coses també es posen difícils. Hauria pogut fugir tantes vegades! Volia estar a prop dels seus. Protecció il·lusòria de la fragilitat dels altres. És un home tan valent... Les fotos revelen la seva força, l’esbojarrada cabellera. Serà deportat el 1942, al camp de Theresienstadt. Entre altres, hi internen els artistes i les elits.

És un camp dit modèlic. Un aparador per a les delegacions de la Creu Roja. Aquests visitants cecs al que s’amaga darrere el decorat. Els preparen espectacles, senyal que tot va bé. En Singer mateix continua actiu. Aixeca el braç, dirigeix l’orquestra amb la seva batuta. Els supervivents de l’orquestra. Mes a mes, els músics s’enfonsen en el silenci. I moren sense cerimònia. En Singer acaba dirigint només dos violinistes desnerits. Continua motivant els agonitzants fins al final. Ningú ja no hi creu, tret d’ell. Fins al dia que és vençut per l’esgotament, al gener del 1944. Mort en combat.

3

Però tornem al 1933.

La Charlotte ja no es creu que l’odi pugui ser atger. No es tracta d’un grapat d’il·luminats, sinó de tot un poble.

Una canilla assedegada de violència dirigeix el país. A primers d’abril s’organitza el boicot dels béns jueus. La noia assisteix a la desfilada pel carrer, al saqueig de les botigues. Qui compra als jueus és un porc, llegeix. Els eslògans són escopits amb ràbia. Ens podem imaginar el terror de la Charlotte? No paren d’anunciar noves mesures humiliants. A l’escola, exigeixen la partida de naixement dels avis. Es descobreix l’ascendència jueva d’algunes de les noies. En un tancar i obrir d’ulls, en al bàndol dels proscrits. Mala sang. Algunes mares prohibeixen a les filles freqüentar les jueves. I si s’encomana? D’altres s’indignen. Ens hem d’unir i combatre els nazis, protesten. Però dir-ho és perillós. De manera que ho diuen cada vegada menys fort. Abans de callar definitivament.

L’Albert intenta tranquil·litzar la seva filla com pot. Però n’hi ha, de paraules que atenuïn l’odi dels altres?

La Charlotte es tanca encara més. No deixa de llegir, somia cada cop menys. És en aquesta època que el dibuix entra en la seva vida. La ió pel Renaixement li permet fugir del seu temps.

4

Els avis de la Charlotte solen marxar, a l’estiu. Aquest any emprenen un llarg viatge cultural per Itàlia. I volen emportar-se la seva néta. Malgrat les inquietuds del at, el pare i la Paula no dubten. Estarà contenta lluny d’aquest horror.

Per a la Charlotte, aquest viatge serà fonamental. Els seus avis tenen debilitat per les civilitzacions antigues. Per tot el que sembli un vestigi. Senten una fascinació especial per les mòmies. I per la pintura, naturalment. La Charlotte amplia els seus coneixements. Descobreix nous horitzons. Davant de certs quadres, el cor li batega com per un amor.

Aquest estiu del 1933, és el naixement real de la seva evidència.

Hi ha un punt exacte en la trajectòria d’un artista. El moment en què la seva veu pròpia comença a fer-se sentir. La densitat es propaga en ella, com la sang en l’aigua.

Durant el viatge, la Charlotte fa preguntes sobre la seva mare. El record de la seva presència s’ha anat diluint amb els anys. S’ha reduït a vagues sensacions, a emocions imprecises. Sofreix per haver-ne oblidat la veu, l’olor. L’àvia defuig el tema, massa dolorós. La Charlotte comprèn que val més no preguntar res. La Franziska continua el seu viatge en el silenci. La causa de la seva mort encara és un secret per a la seva filla.

L’avi es consola amb les obres d’art. Li ofereixen un optimisme absurd. Europa no tornarà a enfonsar-se en la bogeria assassina. És el que declara en visitar les ruïnes. La puixança de les civilitzacions antigues és tranquil·litzadora. Acompanya les seves teories amb grans gestos desordenats.

La seva dona el segueix, ombra eterna del seu marit. Davant d’aquest duo improbable, la Charlotte somriu. Se’ls veu tan vellets... L’avi arbora una llarga barba blanca, la dels apòstols. Si bé camina amb bastó, és un home molt robust. L’àvia està cada vegada més esquelètica. S’aguanta dreta per miracle, i només ella en sap el secret.

Sense treva, els dos vells van pentinant galeries. És la Charlotte qui implora una pausa. Està esgotada pel ritme frenètic. Ho volen veure tot de cada museu. La Charlotte pensa que aquesta bulímia de vegades és estèril. Seria preferible dedicar-se a una sola obra. Oferir-li l’exclusivitat de la pròpia atenció. No és millor conèixer a la perfecció un sol quadre? Abans que dispersar la mirada per acabar perdent-la. A ella li agradaria poder-se aturar en alguna banda. No haver de buscar més el que no troba.

5

La tornada a Alemanya és penosa. Després d’un estiu voltats de meravelles, la realitat és una agressió. Una realitat que s’ha de mirar a la cara. Aleshores els avis prenen la decisió d’abandonar el país. No tenen cap dubte que no hi tornaran mai més. Que el seu exili serà definitiu.

En una estada a Espanya, han conegut una americana. D’origen alemany, l’Ottilie Moore fa poc que s’ha quedat viuda. I s’ha trobat istrant una gran fortuna. Posseeix una immensa propietat al sud de França. On acull refugiats de tota mena, sobretot nens. En visitar Berlín, hi constata la violència. Proposa als avis de la Charlotte acollir-los. «Per un temps il·limitat», afegeix. La senyora aprecia la seva erudició i el seu humor. A casa seva, estaran protegits de la catàstrofe que s’acosta. Després de moltes vacil·lacions, accepten. A Villefranche-sur-Mer, la propietat és un racó del paradís. Amb un jardí magnífic i fins i tot exòtic.

Hi ha oliveres, palmeres, xiprers. L’Ottilie és una dona alegre, sempre somrient, gairebé exuberant.

La Charlotte es queda a Berlín amb el seu pare i la Paula. Torna a l’escola, on les humiliacions són incessants. Fins al dia que una llei li prohibeix continuar els estudis. Un any abans d’acabar el batxillerat, hi ha de renunciar. Se’n va amb el seu expedient, que dóna fe d’un «comportament impecable».

Amb la Paula, viuen tancades al pis. Lluny de donar-se mutu, no s’entenen gens. La Charlotte fa pagar a la madrastra la seva exclusió del món. És l’única persona contra qui pot cridar.

Hi ha dies més tranquils. Parlen del futur. La Charlotte dibuixa cada cop més, somia matricular-se a Belles Arts. De vegades eja fins al davant de l’Acadèmia. Mira els alumnes, que surten amb les seves carpetes de dibuix. Aleshores, aixeca el cap. Una immensa bandera nazi flota al capdamunt de l’edifici.

El seu pare li diu que serà complicat entrar a l’Acadèmia. Només hi eten una ràtio molt minsa de jueus, a penes l’1%. Ell més aviat l’empeny a inscriure’s en una escola de disseny de moda. Allà, les semites són tolerades. I no deixarà de ser un camp artístic. Podria crear vestits. A contracor, hi accedeix. Al capdavall, ha renunciat a decidir com portar la seva vida. No hi aguanta més d’un dia, desconcertada. Però aquestes poques hores li reforcen la vocació. El que ella vol és pintar.

Els seus primers quadres són prometedors, és veritat. L’Albert decideix pagar-li unes classes particulars. Una bona formació és essencial, diu. Sí, és essencial per al futur.

6

Les classes es revelen penoses.

La professora sembla pensar que la pintura es va aturar el 1650. És una dona enfundada en un etern vestit jaqueta beix. Les ulleres de cul de got li confereixen l’aspecte d’una granota. La Charlotte intenta portar-se amb docilitat. Al capdavall, és un sacrifici econòmic per part del seu pare. Però l’avorriment és incommensurable. La granota li demana que dibuixi un cactus. Una vegada i una altra, esborra secament el dibuix de la Char-lotte. El nombre de punxes no és exacte! Això no és pintura, és fotografia. Durant setmanes, la Charlotte encadena natures mortes. En alemany, natura morta es diu Stilleben: vida silenciosa. «La vida silenciosa», una expressió que s’adiu molt amb la Charlotte. La Charlotte no pot expressar el que sent. Tot i així, millora en dibuix. Troba un camí entre l’academicisme estudiat i els moderns. ira profundament Van Gogh, descobreix Chagall. Venera Emil Nolde, de qui acaba de llegir aquesta frase: «M’agrada que un quadre sembli haver-se pintat ell mateix». I també Munch, per descomptat, així com Kokoschka i Beckmann. No li interessa res, tret de la pintura, s’ha convertit en una obsessió.

Ha d’intentar entrar a Belles Arts sigui com sigui. Es prepara per al concurs amb tenacitat. El neguit progressa en ella. L’Albert i la Paula consideren que la seva ió adquireix un aire inquietant. En canvi, és un gran gaudi. La Charlotte, que s’ha sentit tan perduda, ha trobat el seu camí.

Al final presenta el seu dossier a Belles Arts. El professor Ludwig Bartning es queda intrigat pel seu estil. Pressent en aquesta candidata un gran potencial. Es proposa que es matriculi a l’Acadèmia. Però hi eten molt pocs jueus. L’únic punt a favor seu: el pare de la Charlotte és un excombatent. De tant en tant es concedeix algun respir entre tanta decadència. En realitat, no hi ha res decidit, encara. Val més que presenti el seu dossier al comitè. En Ludwig té ganes de conèixer la jove artista. És un home benvolent, que milita contra les lleis racials. La Charlotte es convertirà en la seva protegida. Potser veu en ella alguna cosa que ell no posseeix? Ell, el pintor de flors.

De flors elegants. Però que evoquen un món raonable. El dia que es reuneix el comitè d’issió la tensió és palpable. El talent de la Charlotte és evident. Però no hi ha dubte que penetraria en el si de l’establishment. És massa arriscat. En què, és arriscat?, s’indigna Bartning. Podria ser una amenaça per als joves aris. La jueva és seductora, perversa. Bartning diu que ja coneix la Charlotte. Garanteix que no representa cap perill per als alumnes. I insisteix: de fet, és molt reservada. Es dediquen a analitzar la potencial amenaça que significa la Charlotte. En cap moment no parlen del seu talent. La insistència de Ludwig Bartning s’acaba imposant. És un fet extraordinari. La Charlotte Salomon, exclosa de tot arreu, serà esa. Estudiarà a l’Acadèmia de Belles Arts de Berlín.

7

Amb una felicitat bulímica, se submergeix en la feina. Els professors aprecien el seu rigor, la seva inventiva. De vegades li retreuen que es tanqui en el mutisme. Estaria bé saber què volen. Li han demanat que sigui discreta, que eviti parlar amb els altres. Tot i així, es fa amiga d’una noia. La Barbara, la rossa guapa, l’ària per definició. Sóc tan guapa, heil Hitler!, diu la Barbara. Al vespre, els agrada tornar juntes cap a casa. La Charlotte escolta les confidències de la seva amiga. Li parla del seu enamorat. La seva vida sembla meravellosa. Només que la Charlotte pogués ser una mica Barbara...

A Belles Arts la llibertat artística s’encongeix progressivament. Els professors són sotmesos a restriccions més estrictes. Els nazis han decidit reprimir també els pinzells. De tant en tant les milícies irrompen al hall. Es queden allà, aspirant el perfum de la decadència. Ras i curt, s’ha d’eradicar l’art modern. Com algú pot gosar pintar res que no siguin compatriotes ros-sos?

Cal glorificar els atletes, posar en valor la força i la virilitat. I no precisament els cossos al·lucinats, contorts, esquinçats de Beckmann. Quin horror d’artista, és la quinta essència de l’art degenerat.

Beckmann, un geni alemany, decideix marxar del país el 1937. Just després d’haver sentit el discurs de Hitler a Munic. El que ha pronunciat a la inauguració de la Casa de l’Art Ale-many: «Abans que el nacionalsocialisme arribés al poder... A Alemanya només hi havia el pretès art modern. Cada any un nou art modern! Nosaltres volem un art alemany amb un valor etern! L’art no es basa en un temps, una època, un estil, un any. L’art es basa únicament en un poble! I què produïu, vosaltres? Esguerrats retorçats i cretins. Dones que només poden inspirar fàstic. Homes que tenen més d’animals que d’éssers humans. Nens que, si existissin de veritat... serien considerats immediatament una maledicció divina!». Definit així, l’art degenerat és objecte d’una gran retrospectiva. Es tracta d’ensenyar el que està prohibit estimar.

Cal educar l’ull, conformar la construcció del gust. I sobretot: assenyalar els culpables de la decadència. Reserven un lloc d’honor a Marc Chagall, Max Ernst i Otto Dix. Acudeix una gentada per vomitar sobre el podrit art jueu. Després dels llibres cremats, els quadres coberts d’escopinades. Entre aquestes obres, també exposen gargots de nens. O quadres pintats per malalts mentals. Tota una posada en escena amb motiu de l’execució de l’art modern.

8

La Charlotte es posiciona al costat dels artistes menyspreats. S’interessa per l’evolució pictòrica, per les últimes teories. Té llibres de l’historiador de l’art Aby Warburg. Quan vaig descobrir aquesta informació, tot em va semblar evident.

Abans de conèixer la Charlotte, Aby Warburg m’havia apas-sionat. El 1998, havia llegit a Libération un article titulat: «Warburg, operació rescat...». El periodista Robert Maggiori evocava una «biblioteca mítica». La paraula biblioteca em va deixar garratibat.

En busco una, que em té hipnotitzat des de sempre. És una visió de la infància, obsessiva. Prové d’una vida anterior?

Alguna cosa m’atreia, d’aquest nom, Aby Warburg. De manera que ho vaig llegir tot, sobre aquest estrany perso-natge. Ric hereu i germà gran de la família, llega la seva fortuna als germans. Amb l’única condició que li comprin tots els llibres que els demani. Aby Warburg aconseguirà reunir un fons de bibliòfil insòlit. Té les seves pròpies teories sobre la col·locació dels llibres. Destaca sobretot la del bon veïnatge. El llibre que un busca no és necessàriament el llibre que li convé llegir. Convé mirar el llibre del costat.

Deambula durant hores entre llibres, amb una felicitat extàtica. Fregant la demència, també parla amb les papallones. I és que l’internaran unes quantes vegades. Quan això a, convoca tots els metges. Intenta demostrar-los que no és boig. Si us ho demostro, m’heu de deixar sortir! Després de la seva mort, el 1929, la seva obra perdura gràcies als seus deixebles.

Entre els quals destaca Ernst Cassirer. Pressentint el perill, decideixen salvar la biblioteca. El 1933 la traslladen a Londres (llibres fugint del nazisme). Encara hi és, a Woburn Square. Hi he anat uns quants cops.

Al juliol del 2004, em van concedir una beca per fer un viatge literari. En diuen una mission Stendhal. Havia d’anar a Hamburg, a visitar la casa natal de Warburg. Volia escriure un llibre sobre ell, és clar. Però també confrontar la meva torbació amb la realitat. Perquè no deixava de pensar en ell. La seva personalitat, la seva època, la història de la biblioteca exiliada. Me’n vaig anar, persuadit de la il·luminació que tindria. Però no va ar res. Què m’esperava, exactament? Ni tan sols sabia què hi havia anat a buscar. Cada vegada em sentia més atret per Alemanya. I obsessionat per la llengua. Escoltava els lieder cantats per Kathleen Ferrier. En unes quantes de les meves novel·les, els personatges parlen alemany.

Algunes heroïnes ensenyen o tradueixen aquesta llengua. Navegava en aquesta intuïció laxa. Tots els artistes que m’agradaven eren germànics. I també els dibuixants, que ja és. No tinc un interès especial pel mobiliari. I em vaig posar a adorar els escriptoris del període del Bauhaus. Me n’anava a la Conran Shop només per contemplar-los. Així com hi ha qui s’emprova sabates, jo obria els calaixos. I Berlín, vaig començar a estimar Berlín. M’estava hores a la terrassa d’un bar, a la Savignyplatz. O fullejant llibres d’art a les llibreries d’aquest barri. Em van dir que el meu gust seguia la moda. És veritat, a tothom li encanta Berlín. Estic envoltat de gent que se n’hi vol anar a viure. Però jo no sentia que estigués à la page. Al contrari, jo era vell i at de moda.

Llavors vaig descobrir l’obra de la Charlotte. Per la més gran de les casualitats. No sabia què anava a veure. Havia quedat per dinar amb una amiga que treballava en un museu.

Em va dir: hauries de venir a veure l’exposició. És tot el que em va dir. Potser va afegir: t’agradarà. Però no n’estic segur. No va ser res premeditat. Em va acompanyar a la sala. I va ser immediat. El sentiment d’haver trobat per fi el que buscava. El desenllaç inesperat de l’atracció que sentia. El meu vagabundejar m’havia conduït al lloc correcte. Ho vaig saber des del moment que vaig descobrir Vida?, o teatre? Tot el que m’agradava. Tot el que em removia des de feia anys. Warburg i la pintura. Els escriptors alemanys. La música i la imaginació. La desesperació i la follia. Allà hi era tot. En un esclat de colors vius.

La connivència immediata amb algú.

L’estranya sensació d’haver estat ja en un lloc. Tot això ho tenia, amb l’obra de la Charlotte. Coneixia el que descobria.

L’amiga, que estava al meu costat, em va preguntar: «I què, t’agrada?». No vaig poder contestar. L’emoció m’ho impedia. Es devia pensar que no m’havia interessat. Quan en realitat. No ho sé pas. No sabia com expressar el que sentia.

No fa gaire, vaig anar a parar a un text de Jonathan Safran Foer. En realitat no el conec, aquest autor. Però sento per ell una simpatia una mica ximple. Perquè de vegades estem de costat a les prestatgeries. Tothom es crea vincles com pot. Una altra versió de la teoria del bon veïnatge. Parla del xoc que va ser per a ell el descobriment de la Char-lotte. Va ser a Amsterdam. Ell també s’hi va fixar per atzar.

Evoca la cita important que tenia aquell dia. I que literalment li havia fugit del cap. Jo vaig sortir en el mateix estat d’esperit. Cap altra cosa no era important. És tan rara, aquesta sensació de ser envaït del tot. M’havia convertit en un país ocupat. Van ar els dies, sense que res vingués a alterar aquesta sen-sació.

Durant anys, em vaig dedicar a prendre notes. Vaig recórrer la seva obra sense descans. Vaig citar o evocar la Charlotte en algunes de les meves novel·les. He intentat escriure aquest llibre moltes vegades. Però com? Havia de fer-m’hi present? Havia de novel·lar la seva vida? Quina forma havia de prendre la meva obsessió? Començava, ho provava, i abandonava. No aconseguia escriure dues frases seguides. Em sentia aturat a cada pas. Era impossible avançar. Era una sensació física, una opressió.

Sentia la necessitat d’encetar línia nova per respirar.

I tot d’una vaig comprendre que l’havia d’escriure així.

QUARTA PART

1

En aquesta època té lloc un esdeveniment cabdal en la vida de la Charlotte. L’esdeveniment és un home.

És impossible dir realment si l’Alfred Wolfsohn és guapo o lleig. Hi ha físics que són una pregunta sense resposta. Tot el que se sap és que un no en pot apartar la mirada. Quan ell hi és, només se’l veu a ell.

Just quan el busco per descriure’l, camina de pressa. Tot suat, pentina Berlín. Ha de tenir cura de la seva mare malalta, de la seva germana laboralment incapacitada. Com aconseguirà diners? Professor de cant, ara no el deixen exercir enlloc. Només li queda el Kulturbund. L’associació d’ajuda mútua creada per en Kurt Singer. És l’única persona que el pot ajudar.

Fent tard, com sempre, entra per fi al despatx d’en Singer. Balbuceja unes excuses incomprensibles. Excitat, fa el molinet amb els braços. Uns braços perduts dins un abric massa ample. Malgrat la comicitat de l’aparició, en Singer no somriu. Perquè l’Alfred és una personalitat eminent. És estrany i llunàtic, però té un talent immens. Ha desenvolupat noves teories sobre els mètodes de cant. Cal anar a buscar la veu a la part més fonda d’un mateix. Com és que els nadons poden cridar tant de temps seguit? I sense espatllar-se les cordes vocals. Cal remuntar-se a la deu d’aquesta puixança. Una capbussada folla vers el que s’amaga en nosaltres. Tot això potser també té alguna relació amb la mort.

L’Alfred sedueix, vénen ganes d’ajudar-lo, fins i tot de salvar-lo. En Kurt reflexiona, fins que entreveu una solució. La gran cantant Paula Salomon s’ha quedat sense professor. El que treballava amb ella des de fa molt de temps acaba de renunciar. A contracor, ha trencat la seva relació. No tenia elecció.

Havia rebut amenaces perquè no continués treballant amb una jueva. La seva última classe va ser molt dolorosa. Es van separar al replà, en silenci.

Al cap d’uns dies, truquen a la porta. Deu ser el professor que envia en Kurt Singer. Que bé, per un cop és puntual. Li obre la porta ella, que el convida a ar. Abans de treure’s l’abric diu: «És un honor». Fins i tot abans de dir bon dia. Un compliment que agrada a la Paula. Les lloances són cada cop més rares. Ja no canta gairebé mai en públic. Li han arrabassat el dret de ser aplaudida. Però ella ha de continuar treballant la veu. Perquè hi tornarà, n’està segura.

L’Alfred camina directament cap al piano. Avança la Paula, com si fos a casa seva. Acaricia l’instrument, i només aleshores es treu l’abric. Tomba el cap vers la seva amfitriona, i la mira de dret als ulls.

Després d’un moment de silenci, emprèn un monòleg. M’ha de contractar, és necessari. Vostè cantava millor abans, al principi de la seva carrera. La rutina de l’èxit la deu haver endormiscat. El seu últim disc és espantosament mecànic. Si l’hi puc dir amb franquesa, li manca l’ànima. Vostè és immensa, però amb això no n’hi ha prou. Jo la convertiré en la cantant més important del món. Els meus mètodes són revolucionaris, ja ho veurà. Ja ho sentirà, vaja.

Continua durant una llarga estona, davant d’una Paula estupe-facta. Com gosa? Com pot irrompre així i abocar tantes certeses? Això no obstant, no s’equivoca del tot. La Paula sent que la seva relació amb la música s’ha tornat raonable. Què ha at? Ha estat a causa de la situació política? O de l’èxit, que ho anestesia tot? Quan se suposava que aquest home havia d’ajudar-la, ella perd peu. Ningú no li ha assestat tantes veritats des de feia molt de temps.

L’Alfred corre un risc considerable. Necessita una feina desesperadament. És un acte desmesurat, adreçar-se-li en aquests termes. Ella podria engegar-lo. Qui és, ell, per jutjar-la així? Ell continua parlant, mentre recorre la sala de cap a cap. Amb les mans a l’esquena. Però té intenció d’aturar-se? La Paula el vol interrompre, dir: ja l’he entès. Ho voldria fer, però és impossible. Es diria que l’Alfred deixa anar paraules durant segles. Es pren molt seriosament aquesta missió que encara no li han confiat. La Paula comprèn que no s’ho ha de prendre malament. Aquest home, per maldestre que sigui, vol el seu bé. Tot el que desitja és transmetre-li les seves conviccions.

Ella aixeca la mà per indicar-li que calli d’una vegada. Res a fer, no pot parar de parlar. La Paula no sap tot el que li explica. Ara, pel que sembla, recrea una anècdota sobre Bach.

Al final, veu la mà alçada. I, tot d’una, s’atura. La Paula se sent esgotada per tot el que ha sentit. Amb tot, troba la força per dir: començarà demà al matí. L’espero a les deu.

2

Aleshores comença una relació intensa. Cada matí, es troben davant del piano. Mentrestant, l’Albert atén els seus pacients. I la Charlotte es dibuixa ella mateixa. A Belles Arts, ara estudien l’autoretrat.

L’Alfred s’ha convertit en una autèntica diversió per a la Paula. És encantador, excèntric, increïblement erudit. Conversen durant hores i hores. El professor està obsessionat pel mite d’Orfeu. De fet, està escrivint un llibre sobre el tema. No pot deixar de pensar en la travessa de les tenebres. Com és, tornar del caos?

Per comprendre la seva obsessió, caldria recular al at.

A divuit anys escassos, se’n va al front. Vol fugir, desaparèixer, però és impossible. Una vida d’home, doncs, és una vida de combatent. Vet-lo aquí, confrontat al pitjor. Coneix què vol dir la por. Dempeus en la boira, tenen prohibit tornar enrere. Tots els desertors seran afusellats. Els núvols són molt baixos. La terra remoguda respira els cossos en descomposició. El paisatge no és sinó una vasta desolació. Com Otto Dix, l’Alfred pensa que es tracta de «l’obra del ma-ligne».

Un atac delma el seu regiment. Tot al seu voltant, arreu, observa el suplici dels cossos. Ell també és mort, per força. Malgrat tot, alguna cosa continua bategant en ell. Segurament és el cor, amagat ben endins del seu cos. Les orelles li fan mal. L’explosió li ha perforat els timpans.

Tot i així, li sembla distingir un crit. O una ranera? L’Alfred obre els ulls, o sigui que és viu. Veu el soldat que es mor al seu costat. Implorant-li que l’ajudi. En aquest instant, l’Alfred percep unes presències. Uns soldats sos que avancen cap a ells. Probablement buscant supervivents per rematar. No pot ajudar el seu veí. No ho pot fer. No és possible. L’ha de deixar estar, doncs. Lliurat a una mort segura. L’Alfred s’esmuny sota un cadàver. I deixa de respirar.

Quant de temps s’hi va estar, així? És impossible de saber. Al final ve una patrulla a recollir els ferits. L’Alfred no recorda res més. Repatriat a Berlín, no reconeix ni la seva mare.

Es queda així durant un any. L’any 1919 no existeix per a ell. Tampoc no pot parlar; encadena les estades al sanatori. Rodejat de companys amb la vida esquerdada. en els mesos, cal deixar l’infern enrere. Sobretot, no tombar-se, com Orfeu.

Al cor de les tenebres ressona aleshores una melodia. Al començament, a penes es pot distingir. És la seva veu que reneix. Es posa a cantar fluixet. Més que mai, la música i la vida estan unides. Va ser així com l’Alfred es va capbussar en el cant: per sobre-viure. Com aquell que es tira a l’aigua per morir.

3

Amb l’Alfred, la Paula nota que progressa. Confiadament, es deixa guiar per ell. I, de vegades, maltractar. És capaç de tallar-la en ple lied.

De retreure-li un error de tempo. Aleshores ella es posa a riure. Ell es pren la seva feina tan a pit! Com definir el que sent, el professor de cant? Diguem que sent que ha trobat el seu lloc. Hi ha alguna cosa que el clava aquí. En realitat, s’ha enamorat. Escriu unes quantes cartes enardides a la Paula. A veure, no hi pensi més. A vostè li agrada estar amb mi, però de fet no m’estima. Potser no va desencaminada. L’Alfred simplement està content de sentir-se el cor bategant.

Aquell dia, la Charlotte torna més d’hora del previst. Té ganes de conèixer el famós professor de cant. Mestre i alumna no la senten arribar. La Paula deixa anar estranys crits, davant d’un Alfred molt ex-citat. Ell alça els braços, com volent tocar el sostre. La Charlotte no se’n sap avenir. Més, més, més!, la commina l’Alfred. És gairebé inaudible, de tan estrident que és el crit.

La Charlotte es tapa les orelles amb les mans. No gosa entrar, ni fer notar la seva presència. Però de sobte la Paula la veu, i deixa de cridar. Ah, és la meva Lotte. Vine, estimada, vine. Acosta’t, que et presentaré el senyor Wolfsohn. Alfred, em pot dir Alfred, per descomptat. La Charlotte avança a poc a poc. Tan a poc a poc que es podria jurar que no avança.

4

Acabada la classe, l’Alfred entra a l’habitació de la Charlotte. Està dibuixant a la taula, però s’immobilitza en veure entrar la visita. Ell observa el dibuix en tots els detalls. Així, estudia Belles Arts? Sí.

Sí: és la primera paraula que dirigeix a aquest home.

L’Alfred es posa a fer-li un munt de preguntes.

Quins són els seus pintors preferits? Té algun color favorit? Li agrada el Renaixement? Defensa els degenerats? Va sovint al cinema? Parla massa de pressa, les paraules se li encavalquen a la boca. La Charlotte, perduda, barreja les respostes. Contesta «el malva» quan ell li pregunta si ha vist Metròpolis.

La Paula també entra a l’habitació. Estimat Wolfsohn, deixi la nena tranquil·la. L’estimo com una filla, no la importuni. No em molesta, respon la Charlotte. És estrany veure-la reaccionar així. Habitualment, es perd en les dubitacions. Entre els pensaments i les paraules. La Paula es queda parada. Està gelosa? No, no està enamorada de l’Alfred. Al contrari, li sembla molt bé que s’interessi per la Charlotte. La nena freqüenta tan poca gent...

Es tanca en el dibuix, gairebé religiosament. De manera que la Paula surt de l’habitació per deixar-los sols.

L’Alfred examina els esbossos de la Charlotte. Ella se sent envaïda per la por. El cos li tremola, però per dins. Té vostè un talent per damunt de la mitjana. Un compliment que pot semblar una mica tebi. Però que la Charlotte considera un encoratjament. Aquest home és a la seva habitació, i és molt atent. Aleshores un dibuix atreu la mirada del professor. Què ha representat, aquí? S’inspira en un poema de Matthias Claudius. L’he tret d’un llibret de Schubert. Hi he il·lustrat La mort i la donzella. L’Alfred sembla pertorbat. Abans de dir, simplement: la mort i la donzella... som nosaltres.

La Charlotte pronuncia a poc a poc les paraules de la Donzella:

Vés-te’n! Ah! Vés-te’n!

Lluny de mi, cruel esquelet. Encara sóc jove, deixa’m. No em toquis.

I l’Alfred respon amb el text de la Mort:

Dóna’m la mà, bella i tendra criatura. Vinc com una amiga, no per castigar-te. Sigues valenta, que jo no sóc cruel. T’adormiràs tranquil·la als meus braços.

Es queden un instant en silenci. Fins que, sense afegir ni un mot, l’Alfred surt de l’habitació. La Charlotte s’aixeca per acostar-se a la finestra. Al cap d’un minut, veu el professor al carrer. Es tombarà per mirar-la? No, quina idea tan absurda. Ja la deu haver oblidat. Ha entrat per entrar, només per saludar-la. Un gest de cortesia. La manera de mirar els seus dibuixos, també era només cortesia?

El dictat de la bona educació. Tot i així, semblava sincer... No ho sap, ella; la Charlotte no sap res.

Des de la finestra, mira com s’allunya, carrer enllà. No es tomba, es va fent cada cop més petit. Ella intenta seguir-lo tant de temps com pot. Mentre camina, mou el cap. Es diria que conversa amb ell mateix.

5

Sortint de Belles Arts, la Charlotte també camina de pressa. La Barbara mira de frenar-la, però no hi ha res a fer. Es queda tota sola, i això la fa posar trista. Normalment, la Charlotte en sap molt, d’escoltar-la. Les seves orelles són pous perfectes per a les confidències. Ella li explica les seves coses, el petó que s’han fet amb en Klaus. Però té un sentiment estrany. Encara que la vida de la Charlotte sembli sinistra, de vegades l’enveja. Posseeix una força corprenedora.

És el carisma dels tímids? O la força trista que desprenen els exclosos? La Barbara ho té tot, menys el que és la Charlotte. De manera que li corre al darrere. Però la Charlotte ja és lluny.

Sempre que pot, procura coincidir amb l’Alfred. Quan arriba massa tard, es deixa caure al llit. Des que va entrar a la seva habitació, se sent subjugada per ell. Subjugada pel poder de la seva mirada. Pinta per a ell, per obtenir la seva aprovació. Se sent idiota. L’ha tornat a veure, unes quantes vegades. Ell s’ha limitat a un somriure fugaç. Sense prendre’s la molèstia de tornar-se a interessar per ella. El seu interès, només va durar un dia? Potser sí que és coherent, tot plegat. Si un país sencer et rebutja, què es pot esperar d’un sol home? Quan ja no s’ho espera, l’Alfred reapareix. Sense trucar, es convida a la seva habitació. Ella aixeca el cap.

Espero no fer-li nosa... No, no, estava mig encantada. Li vull fer una proposta, li deixa anar ell. Ho diu en un to greu, gairebé autoritari. La Charlotte obre uns ulls com unes taronges. Veurà, és delicat, comença. He escrit un text... diguem-ne... molt personal. Sí, el llibre parla només de mi. Em fa l’efecte que una obra ha de revelar el seu autor. En fi, no és que tingui res contra la ficció. Però tot plegat no a de ser una diversió. La gent necessita divertir-se. És la seva manera de no veure la veritat. En fi, no té importància, ja l’hi dic. Nosaltres posseïm el sentit del desordre. I no hi ha res més important, ho entén? És cosa nostra, decidir sobre el moment propici al caos. I és cosa nostra decidir sobre la mort, per descomptat. Sempre em queda la llibertat d’actuar com un boig. I a vostè també, no ho creu?

Sé que no em decebrà. Diposito en vostè una gran esperança.

L’Alfred fa una pausa, ara. Tot el que li demani, la Charlotte ho farà. La seva presència basta per fer intens cada instant. M’agradaria que il·lustressis la meva novel·la, diu finalment. Tutejant-la tot d’una. Sense esperar la resposta, agafa la seva bossa. I en treu un tou de folis escrits a mà. La Charlotte agafa el manuscrit amb delicadesa. I en llegeix ràpidament les primeres ratlles. Quan aixeca els ulls, ell ja no hi és.

6

La Charlotte llegeix unes quantes vegades el text de l’Alfred. Anota en una llibreta les paraules clau del llibre. Evoca el temps que va ar sota un cadàver. Es pot deixar enrere tot, llevat de les pròpies obsessions. Moltes de les escenes semblen sortides de les tenebres.

Ella hi veu bellesa, en l’expressió de la por. Que potser ella mateixa no està permanentment espantada? Quan camina, quan parla, quan respira. Té prohibits els parcs i les piscines. La ciutat sencera és un camp de batalla. Una presó per a la seva sang.

Comença fent uns croquis. S’hi dedica hores, dies i nits. Tota la seva vida és entre parèntesis. Desitja tantíssim estar a l’altura de la seva confiança. Té una cita amb ell. D’aquí a un parell de setmanes, al cafè del costat de l’estació. Així, es veuran a la insabuda de la Paula.

Quan arriba el dia, es pinta una mica els llavis. Es burlarà d’ella? De les seves ganes de ser femenina? Al final, es neteja la boca. Abans de tornar-se a maquillar. No sap com ho ha de fer.

Perquè un home la trobi guapa. Ningú no la mira mai. O potser és que ella no s’hi fixa. La Barbara li ha dit que el seu Klaus la troba bonica. Bé, vaja, no va dir bonica. Va dir que el seu rostre tenia molta força. I això què vol dir, exactament? Per a aquest noi, és un compliment. Ell troba la Barbara guapa, però sense caràcter. Però la Charlotte se’n riu. El que ella vol és agradar a l’Alfred.

L’espera al cafè, a prop de l’estació central. Citant-se aquí, desafien la llei. Asseguda, té els ulls fixos en el gran rellotge. L’Alfred arriba tard. Se n’ha oblidat? O és que ella s’ha equivocat de dia? No pot ser que no es presenti. Finalment arriba, mitja hora més tard de l’hora acordada. I es dirigeix ràpidament cap a la Charlotte.

No l’ha hagut de buscar amb la mirada. Com si sabés instintivament on trobar-la. Quan s’asseu, ja ha començat a xerrar. Potser ja venia amb la frase començada de feia un moment. Aixeca un braç per demanar una cervesa. La Charlotte està atordida per la seva aparició. Ell gira el cap a dreta i esquerra. Com atret per tot el que no sigui ella.

El cambrer li porta la beguda, que es pren de seguida. D’una tirada, sense respirar entre glop i glop. Només aleshores s’excusa pel retard. La Charlotte li diu que no a res. Però ell no l’escolta. Es posa a parlar de Kafka. Així mateix, és la irrupció de Kafka. Charlotte, et vull parlar de la meva revelació. Tota l’obra de Kafka es basa en l’estupefacció. És el seu tema principal. Si llegeixes bé els seus llibres, hi veuràs l’estupefacció. De la transformació, de la detenció, d’ell mateix.

La Charlotte no sap què contestar. Ella havia previst coses a dir, anàlisis. Estava preparada per parlar de la novel·la de l’Alfred. Però no de Kafka. Sobre Kafka, no sap gens què dir.

Per sort, ell li demana que li ensenyi els dibuixos. La Charlotte treu la seva gran carpeta, plena de papers. L’Alfred es queda sorprès per la importància de la feina que ha fet. Pensa: aquesta noia em deu estimar. Això podria haver-lo fet sentir satisfet. Però avui sent una mena d’opressió. No està gens d’humor. Senzillament, no és el moment. Dóna un cop d’ull ràpid al treball de la Charlotte. I llavors li diu que no té temps de donar-li el seu parer. La seva manera d’actuar és humiliant. Per què es comporta així? Ell, que normalment és tan dolç i benvolent. S’aixeca i li diu que se n’ha d’anar. De ada, agafa la carpeta amb els dibuixos.

La Charlotte no té ni temps de pensar a aixecar-se, també. Ha fugit tan de pressa... S’ha acabat. Més que una cita ha estat un simulacre de cita.

La Charlotte es queda sola, estamordida. Al final surt del cafè, fent tentines. Fa tant de fred a Berlín, aquests dies. Per on se n’ha d’anar? No reconeix res. La visió se li enterboleix. A causa de les llàgrimes als ulls. Bé podria tirar-se daltabaix d’un pont. I morir a l’aigua glaçada. El seu mal d’amor es transforma en pulsions morboses. Morir, ha de morir com més aviat millor. De sobte, se sent envaïda per un estrany sentiment. Necessita saber el que l’Alfred pensa dels seus dibuixos. Ara mateix podria detestar-lo, però no. La seva opinió és més important que la seva vida.

7

Els dies en sense cap notícia. La Charlotte no gosa preguntar a la Paula quan tindrà la prò-xima classe. Val més esperar prudentment. Sigui com sigui, l’Alfred tornarà. El retorn és el seu trajecte preferit.

Ja és aquí de nou, per fi. La Charlotte entra a casa, i sent la Paula cantant. Travessa la sala a poc a poc, per no molestar-los. Però prou lentament perquè es fixin en ella. La felicitat del moment la fa tornar amnèsica. Ho oblida tot del seu desengany del cafè. No existeix res tret de l’èxtasi de tornar-lo a veure. Va a asseure’s al seu llit, com una bona nena, i espera.

Obre la porta de la seva habitació. Com sempre, no truca. No hi ha cap frontera, entre ells. Volia disculpar-me, diu ell de seguida.

Per la brutalitat del meu comportament. Li agradaria contestar que no té importància, però no pot.

No has d’esperar res, de mi. Em sents? La Charlotte assenteix a poc a poc. Si m’empaiten, no puc donar res. No o la idea que m’esperin en alguna banda. La llibertat és el lema dels supervivents. L’Alfred posa una mà a la galta de la Charlotte. Abans de dir: gràcies. Gràcies pels dibuixos. Són naïfs, aproximats, inacabats. Però m’encanten, per la força del que prometen. M’agraden perquè, mirant-los, he sentit la teva veu. He experimentat un sentiment de pèrdua, i també una incer-tesa. I potser fins i tot una espurna de follia. Una follia dolça i dòcil, assenyada i ben educada, però real. Vet aquí. Això és el que et volia dir. Som un bon debut, nosaltres dos.

L’Alfred se’n va, després de donar-li la mà. Ha comprès que la Charlotte se li lliurava enterament. Per primera vegada, els seus dibuixos han estat dictats per la necessitat. No ha executat l’obra: l’ha viscut. És un moment fundacional, per a la noia. L’home que estima ha posat paraules a la seva frenesia. El que acaba de viure l’embriaga. Ara ja sap on anar. Sap on amagar-se, on protegir-se de l’odi. Pot confessar-se que se sent artista? Artista. Repeteix la paraula. Sense ser capaç de definir-la, en realitat. No té cap importància. Les paraules no sempre necessiten una destinació. Les podem deixar aturar-se a les fronteres de les sensacions. Errant sense cap en l’espai del caos. Que ja és aquest, el privilegi dels artistes: viure en la confusió.

La Charlotte dóna voltes per l’habitació.

Salta al llit, riu com una beneita. En aquest instant el seu destí li sembla fabulós. La desmesura s’empara d’ella. En forma de febre. D’una febre ben real. La Charlotte està bullint. Al vespre, el seu pare està molt preocupat. Pren la temperatura a la seva filla. I remarca el ritme estrany de les pulsacions del pols. Llavors comença a fer-li preguntes. Que has sortit poc abrigada? No. Has menjat res que se t’hagi posat malament? No. Estàs disgustada? No. Que algú t’ha insultat? No, papa.

La Charlotte el tranquil·litza, li diu que ja es troba millor. Ha estat una crisi atgera, tot va bé.

Més tranquil, fa un petó a la seva filla. I constata que ara ja no està gens calenta. De totes maneres, quina cosa més estranya... Després que ell surti, no es pot adormir. Només ella sap el que li ha at, al seu cos.

8

La Charlotte vol enlluernar l’Alfred, és veritat. Però la seva esperança és complexa. Després del sentiment de força, torna a tenir dubtes. I es a tota l’estona menyspreant-se. No es pot creure que pugui despertar un interès veritable. Ell s’adonarà per força de la seva mediocritat. És una evidència. Posarà una mirada de llum en ella. Esclatarà a riure, bo i desemmascarant la superxeria.

Vol amagar-se sota les mantes. De sobte, els ànims es transformen en pors. La idea de tornar-lo a veure l’espanta terriblement.

Veure’l altre cop és córrer el risc de decebre’l. I ell l’abandonarà, està escrit. Llavors ella patirà. Té molta por. És això, estimar?

Quan torna a veure l’Alfred, està d’un humor taciturn. El seu cos allotja tot un exèrcit de parèntesis. Hi ha una mena de barrera al teu voltant, li diu ell. Llavors intenta fer-la riure. Ho prova amb l’absurd, el grotesc, la desmesura. La Charlotte apunta un somriure. És una bretxa en la seva crispació. Ningú més intenta divertir-la. Des de fa anys, l’ambient és sinistre. Cada nit, el seu pare procura amagar les humiliacions del dia. La Paula fa veure que pensa en la seva carrera. En el dia que podrà tornar a viatjar. L’Alfred no se’ls assembla gens. És un home sorgit del no-res. No sembla que visqui a l’any 1938.

Altre cop han quedat per veure’s en un cafè. És la segona vegada que desafien la prohibició. No tenen dret de ser allà, però els és igual. És un lloc especial. Hi ha un munt de gats que es egen entre les taules. I es freguen a les cames dels clients. Hi ha com una atmosfera de somni amb els ulls oberts. Amb el fum dens que s’escapa de certs cigars. Conec tots els gats que ronden per aquí, diu l’Alfred. Els he batejat tots amb noms de músics. Aquell d’allà és el petit Mahler, i aquell altre, el gros Bach. Mira com ronca, el Vivaldi. I el meu preferit, és clar. És el Beethoven. Ja ho veuràs, és sord com una tàpia. Crida’l, ofereix-li llet, que no es tombarà pas. La Charlotte, una mica empipada, intenta atreure el gat. No hi ha res a fer, no la mira. Entretanca els ulls, somnolent.

L’Alfred continua humanitzant els gats. Aprofita per tornar a parlar de Schubert. Tots dos evoquen de nou La mort i la donzella. És un quartet que els obsessiona de manera semblant. L’Alfred engega un monòleg sobre la vida del músic. Schubert no tenia gaire traça, amb les dones, saps? Era petit i es trobava deforme. Amb tot el que va compondre, coneixia poc el sexe. Va morir pràcticament verge. De vegades, sentint-lo, es nota. Les seves melodies hongareses són les d’un innocent. No hi ha carn, en Schubert. Però es va ficar al llit amb una prostituta. Que li va encomanar una malaltia mortal. L’agonia li va durar anys. Pobre Schubert, oi? En fi, ara hi ha un gat que duu el seu nom. És una forma de posteritat, d’alguna manera.

La Charlotte està atordida. Pensa en Schubert, per descomptat.

Però hi ha una qüestió més íntima que la neguiteja. I tu? Jo, què? I tu, Alfred, tu has conegut moltes dones? Dones... Sí, sí que n’he conegut, sí. És el que li contesta. D’una manera evasiva. Fins que, tot d’una, prossegueix. Sí, he conegut dones. No et podria dir quantes. Però totes han estat importants. Això no pot ser una cosa anodina. Una dona nua davant meu. Una dona que obre la boca. Les he respectat totes. Incloent-hi les més efímeres.

9

La Charlotte s’oblida de la resta del món.

De la preocupació dels seus.

Quan torna a casa, el seu pare l’espera a la sala. Se sent alleujat o furiós? Segurament una barreja de totes dues coses. Al cap d’un moment, l’Albert es posa a cridar. On eres?! Penses mínimament en nosaltres? Que podem estar preocupats?, desesperats?! La Charlotte acota el cap. Sap que, de nit, pot ar qualsevol cosa. Si li demanen els papers, la poden detenir. Poden pegar-li, torturar-la, violar-la, matar-la. Li demana perdó, però no arriba a plorar. Es limita a balbucejar que s’havia distret. És la primera excusa que li a pel cap. La Paula se’ls acosta, per posar pau. No ens ho facis més, això, li diu. Si vols distreure’t, vine a distreure’t aquí.

La Charlotte els promet que anirà amb compte.

Però això no és vida, per a una dona jove. Té vint-i-un anys, i voldria ser lliure. Cada vegada que respira ho ha d’haver planificat abans. Improvisar està del tot prohibit. Però aquest nit res té importància, en el fons. És feliç. Podria viure a la presó, mentre ell també hi fos. En fer un petó al seu pare, li neix un somriure. El rostre de la Charlotte s’il·lumina. Intenta sufocar una rialla esbojarrada.

La Paula l’observa, sense entendre res. És la primera vegada que la veu així. Normalment és tan tancada! Fa dos minuts, estava a punt de plorar. Demanava excuses sincerament. I ara tot d’una se li bada un somriure.

Perdó. Perdó, repeteix la Charlotte, corrent cap a la seva habitació. La Paula i l’Albert es miren, circumspectes.

Per no dir preocupats. Al capdavall, la demència li ve de família.

10

Uns dies més tard, es troben a Wannsee. Un indret màgic de Berlín, amb tres llacs. El temps tapat ha foragitat el món. Estan sols, en aquest instant. I la Charlotte és lliure. Aquesta vegada, ha avisat: sóc a casa la Barbara.

S’asseuen en un banc que els està prohibit. Amb els seus cossos tapen el rètol. NUR FÜR ARIER: només per a aris. Amb l’Alfred, la Charlotte se sent capaç de ser agosarada. No puc ar-la més, la nostra època, diu. Aquesta època que no s’acaba mai.

A uns quants metres del seu banc, hi ha la vil·la Marlier. iren la bellesa i l’elegància d’aquesta casa.

El 20 de gener de 1942 s’hi reuniran els alts dignataris nazis. Per a una petita sessió de treball dirigida per Reinhard Heydrich. Els historiadors en diuen «la conferència de Wannsee». En un parell d’hores s’enllestiran els mecanismes de la Solució Final. I es definiran els mètodes de liquidació. Perfecte, ara tot queda clar. Hem treballat molt bé, senyors. Ara és hora de relaxar-nos una mica, al saló. Els serveixen conyac del bo. Que degusten amb el sentiment del deure complert.

Avui, els homes de la reunió són immortalitzats a les fotogra-fies. Són eterns o, més ben dit: està prohibit oblidar-los. La vil·la ha esdevingut un escenari de la memòria. La vaig visitar, amb un sol radiant, al juliol del 2004. L’horror es pot travessar. La llarga taula de la reunió és terrorífica. Com si els objectes haguessin participat en el crim. L’indret està carregat de terror per sempre. De manera que és això, que un «calfred et recorri l’esquena». Abans no l’entenia, aquesta expressió.

La manifestació física d’una agressió glacial. Que et ressegueix la columna vertebral.

11

L’Alfred agafa la mà de la Charlotte. Anem a fer un tomb amb barca. Però segurament plourà, contesta ella. Doncs què fem? La pluja, és un perill real, a Alemanya? Pugen a l’embarcació. Es deixen anar a la deriva, pel gran llac. El cel es va fent fosc, com la penombra en una habitació. La Charlotte s’estira. Així encara li agraden més, els moviments de l’aigua. Podria anar a la deriva per sempre. La seva postura a l’Alfred li recorda una obra de Miquel Àngel. Una escultura titulada La Nit. Un ideal al seu davant. El temporal es posa a retrunyir. Els trons purifiquen el món, diu ell.

Se li acosta per besar-la.

Perduts en el seu petó, no senten res. Un home els crida que tornin. És de bojos, quedar-se a sota el diluvi. Finalment, tornen a la realitat. La barca és plena d’aigua. Han de tornar a la riba de pressa. Amb les mans, la Charlotte intenta buidar l’aigua. Mentre l’Alfred rema. Per sort aviat arriben a la vora. Baixen a l’embarcador rient. Sota la mirada estupefacta del llogador. Llavors marxen del parc corrents. La pluja els converteix en dos fugitius.

12

La Charlotte accepta anar a casa seva. Xops, entren a la llodriguera. El decorat no té cap importància.

Hi ha llibres apilonats a terra. Ell li diu que es despulli per no agafar fred. Ella ho fa, sense rumiar-hi gaire.

Es pensava que tindria por; és al contrari. Sent com l’audàcia li creix fins a l’altura del desig. Ell pronuncia: Charlotte. Moltes vegades. A ella li agrada, el seu nom, en els seus llavis. Charlotte, altra vegada.

Està nua, dempeus. Ell baixa per tot el seu cos, fent-li petons. Un eig perdut entre la dolcesa i el suplici. Amb tot, el seu errar foll és molt precís. Perquè ja frega el triomf sensual. La Charlotte es vincla, dient sí, sí. Alfred, amor meu.

Ell també es desvesteix. S’acosten al llit.

Han at d’un món a un altre. Sense solució de continuïtat. Determinades incerteses menen a evidències. S’abracen, i és àcid. Quasi són mossegades de tant desig. Observa la dona jove, nua, oferta. Com una prova bufetejada per la vida. Pot parlar, somiar, cantar, escriure, crear, morir. Però és l’únic moment pel qual val la pena patir. El vici sota l’aparença de la innocència. La resta no té cap importància. L’Alfred ho sap per partida doble. És un artista, i és un home.

Abans potser se sentia forta, però era un miratge. La Charlotte es posa a tremolar. Hi té ombres, al rostre. És el at, que emprèn la fuga. Espantat per l’hegemonia total de l’ara i aquí. La dona s’abandona, amb més força encara. És com expressa la felicitat.

CINQUENA PART

1

L’any 1938 és l’any de la desintegració. Les últimes esperances de la Charlotte volaran en bocins. Una humiliació terrible l’espera.

Cada primavera, a Belles Arts se celebra un concurs. A partir d’un tema determinat, els alumnes produeixen una obra. És el moment lluminós de l’any. En què es reparteixen premis i honors. En Ludwig Bartning cada cop ira més la Charlotte. Està content d’haver lluitat per la seva issió. Des de fa uns mesos, fa uns progressos fulgurants. No es tracta d’una millora tècnica. Certament, el dibuix guanya finesa i precisió. Però està impressionat per la desimboltura de la seva prote-gida. Dóna la volta a cada exercici per expressar la seva veu. Singular, estranya, poètica, també febril. Els seus dibuixos diuen el que ella és. La seva força no es copsa a primer cop d’ull.

La seva singularitat s’amaga en alguna banda, protegida pels colors. La mirada d’en Ludwig ha quedat atrapada. Feia anys que no veia una cosa igual. No ho sap ningú, tret d’ell. Hi ha un geni, entre els estudiants.

El concurs sempre és anònim. Una vegada seleccionades les obres, s’assabenten del nom de l’autor. Els professors es reuneixen al voltant d’una taula. Per unanimitat, escullen un quadre. Per una vegada, la deliberació ha estat ràpida. Sempre és un moment emocionant. Cadascú fa la seva aposta. Surten uns quants noms. Però en el fons ningú no sap res del cert. El guanyador ha ocultat les pistes. Ningú no reconeix els trets propis d’un dels alumnes. Ara és el moment de revelar l’artista. Amb el dibuix, hi ha un sobre. El professor que l’acaba d’obrir calla. Els altres s’inclinen cap a ell: i doncs?

L’home mira els col·legues, com per amortir l’impacte. Abans d’anunciar-ho amb una veu àtona. El primer premi és per a la Charlotte Salomon.

El malestar s’imposa de seguida. És impossible atorgar-li el premi a ella. Massa gent segueix la cerimònia. Acusarien l’escola de filosemita. La mateixa premiada quedaria massa exposada. Immediatament esdevindria un blanc fàcil. Correria el risc de ser detinguda.

En Ludwig Bartning comprèn la gravetat de la situació. Algú fa un intent: i si repetim les votacions? No, seria massa injust. La podem privar del premi, però no de la victòria. Vet aquí el que diu el seu ardent defensor. Lluita per ella, com pot. La defensa que fa de la Charlotte li pot resultar fatal. Tot se sap, res no es calla. Finalment, el seu coratge es veu recompensat.

Perquè aconsegueix que el premi sigui vàlid.

Una hora més tard, espera la Charlotte al gran vestíbul. Li fa un gest amb la mà. Ella se li acosta, amb el caminar tímid de sempre. L’home no sap per on començar. Hauria de ser un moment d’alegria. Amb tot, té una expressió derrotada. A la fi, li comunica que ha guanyat el premi. Però no li deixa temps de manifestar la seva joia. Li esguerra la notícia amb la decisió dels professors. No podrà anar a recollir el trofeu. Dues emocions contradictòries sacsegen la Charlotte. Alegria i dolor. Accepta que no pot mostrar-se. Fa dos anys que no és sinó una ombra. Però en un dia com avui és tan injust!

Ell li explica que el que rebrà el premi serà la seva obra. Però algú altre anirà a recollir el trofeu. Qui?, li pregunta la Charlotte.

No ho sé, li contesta en Ludwig. La Barbara. Aquest és el nom que proposa la Charlotte. La Barbara. La Barbara, n’estàs segura?, li pregunta. Ben segura. Per què ella? Perquè com que ho té tot, se li ha de donar més encara, respon la Charlotte.

Al cap de tres dies, la Barbara puja a l’escenari. Tres dies de llàgrimes per a la Charlotte. La rossa premiada està molt somrient. Accepta aquest premi, que no li correspon. Sense semblar gens incòmoda. Qualsevol diria que es pensa que se’l mereix de debò. Dóna les gràcies als parents i els amics. També hauria de donar les gràcies al seu país, pensa la Char-lotte. Que, humiliada, assisteix a la mascarada.

En plena cerimònia, marxa corrents. En Ludwig la segueix amb la mirada.

Voldria aturar-la, continuar ajudant-la. Però se n’ha anat massa de pressa. Amb prou feines té temps de sentir els aplaudiments. Just llavors surt de l’Acadèmia.

Corre fins a casa. Un cop a la seva habitació, es queda ben quieta al llit. Fins que s’aixeca per arrugar els seus dibuixos. N’estripa uns quants. Atreta pel soroll, la Paula obre la porta. Però què fas? Què ha at? No tornaré mai més a Belles Arts, diu amb fredor.

2

La Charlotte es a dies sencers asseguda al llit. L’Alfred és present en tots els seus pensaments. Es converteix en una obsessió. Més tard, dibuixarà el seu rostre infinitat de vegades. Centenars d’esbossos del seu amor.

Així es recordarà de tot el que li ha dit. El present comença a adquirir la forma del sempre.

Després de la seva primera nit, ell ha desaparegut de nou. Ni la més petita notícia. Ja no fa classes a la seva madrastra. La Charlotte ha d’acceptar el seu silenci. No s’ha d’esperar mai res de mi, li va dir. Però és molt dur. Està per damunt de les seves forces. Es vesteix per sortir. Anuncia a la seva madrastra que va a veure una amiga.

Sortir de nit continua sent perillós. Podrien demanar-li els documents perfectament. Però el risc tampoc no és tan gran. Un somriure de vegades pot substituir els papers. Sobretot si tens tot l’aspecte d’una ària. Que és el cas de la Charlotte. Té els cabells de color castany clar, com els ulls. Sense la mala sang, seria lliure de viure.

Camina en la negra nit. Fins a ser a sota de casa seva. La noia s’amaga en la penombra, amb febre al cor. No vol pujar, només veure’l. A més, sap que ell no li perdonaria cap imposició. Li va prometre que no ho faria mai. Que respectaria del tot la seva llibertat. Però per què no dóna senyals de vida? Que potser li ha mentit sobre els seus sentiments? La nit que va ar amb ella va ser terrible i decebedora. I ell no va gosar dir-l’hi. Deu ser això. No pot ser sinó això. Potser fins i tot ja ha oblidat el seu nom. Ell, a qui li agradava tant dir: Charlotte.

En aquest instant, el distingeix a través del vidre. La simple visió de la seva ombra la trasbalsa. L’habitació està il·luminada amb espelmes. L’Alfred apareix i desapareix al ritme dels seus moviments. Cosa que confereix a la realitat la improbabilitat dels somnis.

Quan tot d’una una silueta irromp en escena. Una dona sembla deambular per l’estança. Amb obstinació, busca alguna cosa. Llavors, sense transició, es precipita contra l’Alfred. La Charlotte conté la respiració. Amb tot, sap que l’Alfred és lliure. Mai no li ha promès que li pertanyi. Ells dos no són parella. Són moments regalats.

Es posa a ploure, altra vegada. Sempre és així: quan s’acosten, plou. El cel es cobreix quan ells es troben. La Charlotte no pot ni moure’s per protegir-se de l’aigua. L’Alfred sembla terriblement irritat. Agafa la dona amb fermesa pel braç. I l’acompanya a la sortida. Ara tots dos són a fora, a pocs metres de la Charlotte. La noia implora, però què? Segurament li diu que no se’n pot anar, amb aquesta pluja. L’Alfred insisteix, la rebutja amb gestos de boig.

Ella s’hi resigna, capcota. Ell es queda quiet, probablement alleujat. Al cap d’un moment, l’Alfred tomba el cap. I veu la Charlotte.

Li fa un senyal perquè s’acosti. Ella travessa a poc a poc el carrer desert. Què hi fas, aquí?, li pregunta amb fredor. Ja sap la resposta. Et volia veure, no sabia res de tu. Et volia escriure, no t’havies d’impacientar. Ell dubta una mica abans de proposar-li que pugi. A la Charlotte el cor li batega amb intensitat. Tornarà al seu reialme. El terra d’aquesta habitació miserable. On potser ell li farà l’amor altre cop.

De moment, s’asseu a l’extrem d’una cadira. Garratibada de tan molesta. S’excusa per haver trencat el seu pacte. Nota perfectament que ell està molt irritat.

No hauria d’haver vingut. Tot s’ha acabat, per culpa seva. Ha nascut per espatllar-se les alegries. Aleshores, per què s’humilia, preguntant: I aquesta dona? No em facis preguntes, Charlotte. Mai, em sents? Mai. Però per aquest cop, et contestaré. Aquesta dona és la meva promesa. Ha vingut a buscar coses seves, i ja està. Se la veia que patia, li contesta la Charlotte. I què? Que per ventura m’he de preocupar pel patiment dels altres? Al cap d’una mica, afegeix: no ho tornis a fer. El què? Venir així. Si em pressiones, em perdràs. Perdó, perdó, repeteix ella. Abans de gosar, novament: però l’estimes? A qui?

Doncs, a aquesta dona... No em facis preguntes. No hi ha temps, a la vida, per a aquesta mena d’escenes. Si ho vols saber, ens hem separat. Ha vingut a buscar un llibre que s’havia descuidat. Però si estigués amb ella, això no canviaria res.

La Charlotte no entén gaire el que diu. Però no té cap importància. Només sap que hi està bé aquí, amb ell. Quantes vegades s’experimenta, aquest sentiment? Una vegada, dues vegades, mai. Tremola de fred. Les dents li peten. Ell se li acosta per escalfar-la, per fi.

3

Quina va ser la lògica del seu mutisme? Perquè sembla meravellat amb la idea de tornar-la a veure. S’està una llarga estona contemplant-la.

Qualsevol diria que és ell qui ha promogut la trobada. Que ha fet de tot per recuperar-la. És incomprensible. La Charlotte es perd en un laberint d’anàlisis estèrils. No serveix de res. Ella vol oferir-se-li, tan sols això. Ell és més brutal que la vegada anterior. Li estira els cabells amb una força amorosa. La boca de la Charlotte es bada. I viatja al llarg del tors del seu estimat. L’energia que dedica a donar-li plaer el commou. Ara ella s’hi torna boja. El que li recorre la gola és tot esperança. Sembla que sap tan bé el que li agrada, ella...

Feliç, la Charlotte s’adorm. Ell no deixa de mirar-la, nena amb la salvatgia apaivagada. Calia, doncs, sobreviure per aquest moment. L’Alfred enfonsa la cara en els cabells de la Charlotte. Li ve al cap una imatge. La d’un quadre de Munch:

Cap d’home en els cabells d’una dona.

Es queda així un instant, abans d’alçar-se. S’acosta a la seva taula de treball i es posa a escriure. Poemes o simplement frases òrfenes. Unes quantes pàgines inspirades per la bellesa. La Charlotte es desperta. Que potser ha sentit l’estrèpit dels pensaments del seu amant? S’aixeca i mira el que ha escrit. L’Alfred li diu: és per a tu. Ho has de llegir imaginant una peça de Schubert. Sí, sí, sí, diu ella, evocant els Impromptus. Enceta la lectura, i les paraules li vénen. No sempre és el lector qui va cap a les frases. Sobretot les de l’Alfred, poderoses i irreprimibles. La Charlotte les subratlla mentalment totes. Parlen d’ells dos, i és la història d’un món. És l’impromptu en sol bemoll major de Schubert. Són el bemoll dels reclosos, i la major de les evidències.

La Charlotte intenta agafar un dels fulls, però ell l’hi impedeix.

L’Alfred recull tots els papers. I els tira al foc. La Charlotte crida. Per què?! Tot d’una. En un segon. Quan hi deu haver estat hores, per escriure-ho. Plora. Està desesperada. Ningú no li havia escrit paraules com aquelles. I ara resulta que ja no existeixen. Ell la pren entre els seus braços. Diu que sí que existeixen, que existiran sempre. No en una forma material. Però sí en el record. Existiran amb la música de Schubert. La música que no senten, però que hi és. Ell continua explicant-li la bellesa del gest. L’essencial és que aquelles paraules hagin estat escrites. La resta no té importància. No hem de deixar proves als gossos.

Hem de desar els llibres i els records dins nostre.

4

En el mateix instant, a França, un home es lleva. Es mira al mirall de la seva habitació. Fa molt de temps que no es reconeix. Amb prou feines podria dir el seu nom: Herschel Grynszpan.

Jueu polonès de disset anys, forçat a exiliar-se, viu a París. Acaba de rebre una carta desesperada de la seva germana. Tota la seva família ha estat expulsada. Sense previ avís, han d’abandonar el seu país. Es troben en un camp de refugiats. Des de fa molt de temps, la vida de Grynszpan és tot humilia-cions. La seva existència és la d’una rata, pensa. Així, aquell matí del 7 de novembre de 1938, escriu: «Haig de protestar perquè el món sencer senti el meu crit».

Armat amb una pistola, entra a l’ambaixada d’Alemanya. Pretextant una cita, obre la porta del despatx d’un conseller.

Més tard, diran que es tractava d’una venjança. Una història íntima i sexual que s’hauria acabat malament. És important, això? En aquest instant l’únic que compta és l’odi. El tercer conseller, Ernst vom Rath, està lívid. No hi ha cap dubte sobre la determinació del jove. Amb tot, aquell qui vol matar tremola. Té les mans suades. L’escena sembla prolongar-se indefinidament. Però no. Al final dispara. Abat l’alemany a boca de canó. Dispara uns quants trets seguits. El cap del conseller xoca contra la taula. Se li fa una fissura a la templa. La sang cau damunt del parquet. Es forma un mar vermell al voltant del tirador. Entren uns oficials. L’assassí no intenta escapar-se.

La notícia de seguida arriba a Berlín.

El Führer té un atac de còlera intensa. La venjança ha de ser immediata. Com s’ha atrevit? De pressa, esclafeu aquest cuc. Però no. A ell no. A tots. És una raça. Que es propaga. Són tots els jueus que han matat Vom Rath. La ràbia es barreja amb el gaudi. El de les represàlies.

El desenfrenament és total. És així com comença la Nit dels Vidres Trencats. La del 9 al 10 de novembre de 1938. Els profanen els cementiris. Els destrossen les propietats. Milers de botigues són saquejades. Els productes són objecte de pillatge. Hi ha jueus forçats a cantar davant les sinagogues en flames.

I després els cremen la barba. D’altres són colpejats fins a la mort en escenes teatrals. On els cadàvers s’amunteguen com deixalles. Milers d’homes són internats en camps. Milers. Entre ells, el pare de la Charlotte.

5

La família Salomon dina en silenci. Truquen a la porta. La Charlotte mira el seu pare. Tots els sorolls són una amenaça. No pot ser altrament. Tothom es queda assegut a taula. Sense moure’s, paralitzats per la por. Tornen a trucar. Els cops són més intensos. Cal fer alguna cosa. Si no, forçaran la porta. Finalment l’Albert s’aixeca.

Apareixen dos homes amb vestits foscos. Albert Salomon? Sí. Ens ha d’acompanyar. On anem? No faci preguntes. Puc agafar algunes coses? No li seran útils, afanyi’s.

La Paula intenta intervenir. L’Albert li fa un gest perquè calli. Val més evitar-se problemes. Al més petit gest d’irritació, dispararan. Només el volen a ell, només és això. Segurament per interrogar-lo. No hi estarà gaire. S’adonaran que és un heroi de guerra. Va donar la seva sang per Alemanya.

L’Albert es posa l’abric i el barret. I retrocedeix per fer un petó a la dona i la filla.

Deixi de romancejar! Són petons fugissers, robats. Surt de casa sense tombar-se. La Charlotte i la Paula s’abracen ben fort l’una a l’altra. No saben per què l’han detingut. No saben on se l’emporten. No saben per quant de temps. No saben res. Kafka ho va escriure a El procés. El protagonista, Joseph K., és detingut sense cap motiu. Com l’Albert, s’estima més no oposar resistència. «L’única actitud assenyada consisteix a conformar-se a l’estat de les coses». És això. És «l’estat de les coses». No hi ha res a fer contra l’estat de les coses. Però fins on arriba, aquest estat de les coses? El procés sembla inevitable. Ja està tot escrit, a la novel·la. Joseph K. serà mort com un gos. Com si «la vergonya li hagués de sobreviure».

6

Sens la més petita explicació, l’Albert és traslladat a Sachsen-hausen. Un camp de concentració al nord de Berlín. L’encabeixen en una habitació exigua, amb altres homes. L’Albert en reconeix uns quants. Intercanvien unes paraules per donar-se ànims. Es repeteixen les penoses escenes d’optimisme. Però ningú no hi creu, ja. La cosa està anant massa lluny. Els deixen morir, sense beure, sense menjar. Per què no els ve a veure ningú? Com poden ser tractats així pels seus compatriotes? Al cap de moltes hores, apareixen uns oficials. Obren el barracó. Se senten algunes protestes. Els contestataris els agafen immediatament. Els arrosseguen a un altre racó del camp. No els tornaran a veure.

Expliquen als presoners que seran interrogats.

Han de formar una fila. Dempeus, ant fred, esperen durant hores. N’hi ha que són massa vells o que estan massa malalts per re-sistir. Els que cauen són transportats a una altra banda. A ells tampoc no els tornaran a veure més. Els nazis encara no executen a plena llum de dia. Abaten els refractaris i els febles al pati del darrere. L’Albert es posiciona entre l’estirp dels homes dignes. Sí, són dignes. Tenen la voluntat de no oferir, a sobre, el seu dolor. És l’única cosa que un pot conservar. Quan no té res més. El desig de continuar dempeus.

Arriba el seu torn. Es troba al davant un home jove que podria ser el seu fill. Tu ets metge, li escup. Sí. No em sorprèn, és una feina molt de jueu. Aquí, deixaràs de rascar-te la panxa, brut dròpol! Com el poden tractar de dròpol, a ell?

Ha treballat tota la vida com un condemnat. Per fer progressar la Medicina. Si aquest petimetre no es mor d’una úlcera, serà gràcies a ell. L’Albert abaixa els ulls, és massa haver-ho de ar. Mira’m!, li crida el jove nazi. Mira’m quan et parlo, llimac! L’Albert aixeca el cap, com un titella. Agafa el full de paper que li allarga. Hi llegeix el número del seu dormitori i el seu número identi-ficador. Ja no té dret a tenir un nom.

Els primers dies són espantosos. L’Albert no està acostumat a la feina física. Està extenuat, però sap que ha de resistir. Caure és arriscar-se que se t’emportin. Que se t’emportin al lloc d’on ningú no torna. L’esgotament li anorrea la capacitat de pensar. De vegades li a que ja no sap res. Ja no sap on és, ni qui és. Com quan et despertes d’un malson. Et cal una estona abans de tornar a la realitat.

L’Albert es queda llargues hores en aquesta zona. Aquella on la consciència vagabundeja.

Per part seva, la Charlotte i la Paula estan esgotades per la lu-cidesa. Angoixades per l’absència de notícies. Com altres dones, es presenten a les comissaries. A l’entrada de l’edifici, les protestes femenines es deixen sentir. On són els nostres marits? On són els nostres pares? Supliquen una mica d’informació. Pidolen proves que són vius. La Charlotte aconsegueix entrar en un despatx. Porta una manta ben calenta. Voldria fer-la arribar al meu pare, suplica. Els oficials s’esforcen per aguantar-se el riure. Com es diu?, li pregunta finalment un nazi. Albert Salomon. Molt bé, ja te’n pots anar, ja ens n’ocuparem. Però voldria portar-l’hi jo, sisplau. És impossible. De moment les visites no són permeses.

La Charlotte sap que no ha d’insistir. Perquè la manta arribi al seu pare, ha de callar. Se’n va en silenci. Al cap d’uns segons, els oficials es diverteixen. Oh, que n’és de bufona! Una petita jueva que vol ocupar-se del seu estimat papa. Ah... Oh... Ah..., se’n burlen. Mentre s’eixuguen les botes plenes de fang amb la manta.

7

Van ant les setmanes. Circulen els pitjors rumors sobre la sort dels detinguts. Es parla de centenars de morts. La Paula i la Charlotte continuen sense tenir cap notícia. Encara viu, l’Albert? La cantant intenta de tot perquè alliberin el seu marit. Entre la jerarquia nazi, encara compta amb un grapat d’i-radors. Ja veuran com la poden ajudar. És complicat, no deixen anar ningú. Els ho prego, els ho suplico.

És una imploració incessant.

Durant els dies d’inable espera, l’Alfred és amb elles. Les distreu com pot. Quan la Paula es gira d’esquena, abraça la Charlotte. Però ell mateix se sent devorat per l’angoixa. Les detencions s’han centrat primer de tot en les elits. Els intel·lectuals, els artistes, els professors, els metges. Aviat es posaran a atacar els que no són res. Aleshores ell estarà en primera línia.

Tothom intenta fugir. Però on? Com? Les fronteres són tancades. Només la Charlotte podria anar-se’n. Abans dels vint-i-dos anys és possible. Per sortir del territori no es necessita aport. Encara té uns quants mesos. Els seus avis estan al corrent dels últims esdeveniments. En les seves cartes, supliquen a la Charlotte que es reuneixi amb ells.

Això, el sud de França, és el paradís. No es pot quedar a Alemanya. Comença a ser massa arriscat. La Paula és del mateix parer. Però la Charlotte no pot marxar així com així. Sense tornar a veure el seu pare. A dir veritat, és una excusa. Ja ha pres la seva decisió. No se n’anirà mai. Per la senzilla raó que no abandonarà mai l’Alfred.

Els esforços de la Paula per fi es veuen recompensats. Al cap de quatre mesos, l’Albert és alliberat del camp. Torna a casa, però no és el mateix. Horriblement prim, espaordit, s’estira al llit. La Paula tira les cortines, i el deixa dormir. La Charlotte està en estat de xoc. Es a hores i hores al seu costat. Lluitant per no deixar-se envair per la desesperació.

La respiració difícil del seu pare la preocupa.

Vetllant-lo, experimenta un estrany sentiment. El de poder-lo protegir de la mort. Lentament, va recuperant les forces. Però gairebé no parla. Dorm durant dies i dies. Ell, que li agradava tant quedar-se despert per treballar de nits... Un matí, després d’obrir els ulls, crida la seva dona. La Paula hi acudeix de seguida. Què hi ha, amor meu? Ell obre la boca, però no li surt cap so. No aconsegueix dir el que vol dir. Finalment, emet un so que és un nom: Charlotte... La Charlotte, què? La Charlotte... ha de... de fugir d’aquí. La Paula sap que dir-ho li fa mal. Necessita la filla al seu costat més que mai. Però ara ja sap que no hi ha cap esperança. Ha vist l’horror des de primera fila. S’ha de fugir, de seguida. Mentre encara sigui possible.

8

La Charlotte s’hi nega, és clar. No se’n vol anar, no pot fer-ho. Li insisteixen, no té més temps per perdre. No, no us vull deixar, repeteix. Quan aconseguim documents falsos, ens reunirem amb tu, li asseguren. No, no ho vull, no, no me’n vull anar. La Paula i l’Albert no l’entenen. Només l’Alfred sap la veritat. Ell troba la seva actitud absurda, excessiva. Cap amor no val tant per arriscar-se a morir, pensa. I el que els espera aquí és la mort.

La Charlotte no els escolta. Només fa cas al seu cap, és a dir, al seu cor. No para de repetir: no et puc deixar. Seria un patiment atroç, ja saps com t’estimo. Ell li agafa les mans. Naturalment que la pot comprendre. Adora el seu temperament exaltat i enfervorit.

La bellesa d’un amor més fort que la por. Però aquesta no és la qüestió. No li queda altre remei que amenaçar-la. Si no te’n vas, no ens veurem més.

Coneix l’Alfred tan bé! Són paraules que diu per dir. Si no fuig, desapareixerà de la seva vida. És l’únic xantatge que ella pot entendre. Ell també li promet que la vindrà a trobar al sud de França. Però com t’ho faràs? Tinc els meus es, la tranquil·litza. Com podria creure’l? No pot més. No vol deixar la seva vida. Ha nascut aquí. Per què ha d’assumir encara més dolor? Prefereix morir abans que anar-se’n. Ho pensa seriosament.

El seu pare la vol veure.

Li agafa una mà, blanament. I repeteix: t’ho prego, te n’has d’anar. Una llàgrima se li escapa d’un ull. És la primera vegada que veu plorar el seu pare. El món vacil·la al seu rostre. La Charlotte es treu el mocador per eixugar-li la llàgrima. L’Albert de sobte pensa en la Franziska. Aquesta escena és un eco del dia que es van conèixer. Quan ella va agafar el seu mocador per mocar-lo. Quan ell estava en plena operació, al costat del camp de batalla. Les dues escenes ressonen en ell. La mare i la filla unides per un gest. I comprèn que és la fi del moviment. Amb aquest gest, la Charlotte accepta marxar.

9

Cal pensar en els aspectes pràctics de la fugida. La Paula demana als avis que els escriguin cartes falses. Que diguin que l’àvia està a punt de morir. Molt malalta, vol tornar a veure la seva néta.

Armada amb aquesta prova, la Charlotte es presenta al conso-lat francès. I obté un visat per a uns quants dies. Perfecte, els papers estan en regla. Viu les últimes hores de manera mecànica. Es queda immòbil davant la seva maleta. Una maleta molt petita, la coartada d’un viatge curt. Només es pot emportar molt poques coses. Es veu obligada a triar els seus records. Quin llibre s’emportarà? I quin dibuix? Al final decideix agafar un disc de la Paula. La versió de Carmen que li agrada tant. Que li recorda un temps feliç.

Se’n va tota sola al cementiri per dir adéu a la seva mare. Durant mesos, va creure que s’havia convertit en un àngel. Se la imaginava al cel de Berlín. Amb les ales del desig. Ara tot s’ha acabat. La Charlotte s’enfronta a la realitat. El cel és buit.

I el cos de la seva mare es descompon aquí. Aquesta tomba conté els seus ossos.

Es recorda ni que sigui del seu escalf? Quan la prenia en braços. Per cantar-li cançons. No, sembla que res d’això no hagi existit. Tret dels seus primers records, aquí mateix. Quan llegia el seu nom a la tomba de la tia. Charlotte, la primera Charlotte. Vet aquí les dues germanes, juntes per sempre més. Diposita una rosa blanca a cada estela. I se’n va.

Davant del seu pare, plora. Està massa feble per acompanyar-la a l’estació. Es conforten acomiadant-se amb un «fins aviat». Aviat es tornaran a veure. Aviat tot s’arreglarà. El seu pare és tan púdic... No se sent còmode, expressant tendresa.

Però aquest dia, respira desmesuradament la seva filla. Com si volgués conservar un tresor. I retenir-lo amagat tant de temps com sigui possible. La Charlotte fa un petó llarg al seu pare. Li deixa una marca. No pas de pintallavis. Sinó d’haver premut els llavis molt fort contra ell.

10

A l’andana de l’estació, hi ha molts policies patrullant. La Charlotte, flanquejada per la Paula i l’Alfred, ha d’amagar l’emoció que sent. Les efusions insistents atraurien les mirades. Interrogarien el trio. Per què plora tant, aquesta noia? Només serà fora una setmana, oi? No, no, val més no fer perillar el pla. S’ha de mantenir digna, dempeus. Arrencar-se el cor amb desimboltura. La Charlotte voldria cridar el seu sofriment. És impossible.

Ho deixa tot. El seu pare, la Paula, la tomba de la seva mare. Deixa els seus records, la seva vida, la infantesa. I, sobretot, el deixa a ell. El seu gran i únic amor. A ell, que ho és tot, als seus ulls. El seu amant i la seva ànima.

L’Alfred oculta amb prou feines la seva torbació. Normalment tan xerraire, calla. El que sent és massa inèdit perquè ho pugui definir. El fum que emana del tren emboira l’escena. L’andana de l’estació sembla més que mai una riba. El decorat ideal per a l’adéu. L’Alfred acosta la boca a l’orella de la Charlotte. Es pensa que li dirà: t’estimo. Però no. Li xiuxiueja una frase més important. Una frase en la qual no deixarà de pensar mai. Que serà l’essència de la seva obsessió.

Tant de bo no oblidis mai que crec en tu.

SISENA PART

1

La Charlotte mira l’andana convertint-se en no res. Amb el cap enfora, fuetejat pel vent. Al compartiment, una veu seca es fa sentir. Senyoreta, que pot tancar? La Charlotte obeeix i s’asseu al seu lloc. Es conté les llàgrimes mentre veu desfilar el paisatge. Alguns atgers li parlen, i ella els contesta breument. El que sigui per evitar conversar-hi gaire. La deuen trobar poc educada, o fins i tot arrogant. Tant és, el que pensin. No té cap importància.

A la frontera sa, li examinen la documentació. La interroguen sobre els motius del seu viatge. Vaig a veure la meva iaia, que està malalta. El duaner li dedica un gran somriure. No és gens difícil de fer, el paper de l’ària amable. En la pell d’aquest personatge, tot és meravellós.

És un món on ningú no t’escup a la cara. És el món de la Barbara. On t’estimen, t’afavoreixen i t’honoren. Ànims, li diuen fins i tot.

El tren arriba a París. Per uns instants, es permet sentir-se meravellada. Per aquest nom: París. Per la promesa de França. Però ha de córrer per no perdre l’altre tren. S’hi acomoda just a temps. Novament, la gent intenta parlar-hi. Però ella els diu amb gestos que no els entén. És l’avantatge de ser a l’estranger. Un cop saben que no parles la llengua. Ja ningú no et dirigeix la paraula.

Se sent fascinada per la bellesa dels camps que el tren travessa. En aquest país hi ha molts més colors, pensa. Sap que molts pintors han emprès aquest viatge. Per trobar la llum al sud de França.

Aquesta llum groga i captivadora. Experimentarà la mateixa sensació, ella? Que no es treu mai de davant dels ulls aquest vel negre... Comença a tenir mal de panxa. El despertar del seu cos la sorprèn. Si té gana, és que tot el que veu és real. Una veïna li dóna una poma. L’ataca amb ànsia, afamada. Fins i tot se’n menja el cor. La dona es queda parada. No s’esperava que tingués tanta gana. Ara la Charlotte gairebé sembla fer-li por. Només a causa d’una poma menjada massa de pressa.

Una vegada a Niça, la Charlotte va a informar-se a la taquilla. Ensenya el seu paper: Villefranche-sur-Mer. Li indiquen un autobús; s’hi asseu al davant. Té por de perdre’s, de no baixar al lloc correcte. Torna a ensenyar el paper, aquest cop al conductor. Al cap de mitja hora, li diu amb gestos que ja ha arribat. La Charlotte baixa dient en francès: merci.

Una vegada sola, repeteix per a ella: merci. És una sensació agradable, parlar en una altra llengua. Sobretot quan la seva està espatllada. L’exili només és una qüestió de lloc. Aquest merci li ofereix protecció.

Novament, pregunta a una dona si va per bon camí. La dona coneix molt bé la casa de l’Ottilie Moore. Segurament com tothom, al poble. La rica americana és famosa a tota la regió. Acull molts nens orfes. Els ofereix classes de dansa, o fins i tot de circ. Tot el que ha de fer és tirar per aquesta carretera serpentejant. Trobarà la casa de seguida.

Fa calor, el camí fa pujada. Són els últims esforços d’un viatge molt llarg. Ben aviat tindrà ocasió d’abraçar els avis. No els ha pogut avisar del dia que arribava. La seva aparició els sorprendrà molt. Fa molt de temps que no els veu.

Deuen haver canviat gaire? Més aviat seran ells qui no la reconeixeran a ella. Van deixar una adolescent, i ara trobaran una dona jove. Malgrat tot l’enyor, està molt emocionada.

Finalment arriba a la porta de L’Ermitage. És una vil·la magnífica, dalt d’un turó. Voltada d’un jardí amb aspecte de ser un paradís. Darrere el fullatge, entrelluca uns nens que corren. I també els sent riure. La Charlotte encara no té esma de trucar. El que l’espera aquí és una nova vida. Només ha d’avançar uns quants metres. Per entrar en un món desconegut.

Alguna cosa l’hi impedeix. És una força, darrere seu. Gairebé li fa l’efecte que la criden. Atreta, es tomba. I descobreix l’esclat majestuós del Mediterrani. La Charlotte no havia vist mai res tan bonic.

2

Al cap d’uns minuts, ja ha entrat al jardí. Envoltada pels nens, que celebren la seva arribada. L’Ottilie Moore els demana que es calmin. Han de deixar descansar la Charlotte, està esgotada. La Vittoria Bravi, la cuinera, prepara una llimonada. Enmig de tantes efusions, els avis romanen immòbils. L’àvia té llàgrimes als ulls. La Charlotte se sent xuclada pel remolí que l’envolta. No està acostumada a contestar tantes preguntes. Ha tingut bon viatge? Com està? I els pares? I Alemanya? Balbuceja que no ho sap. Fa gairebé dos dies que no parlava. A més, se sent molt insegura. Que la mirin més que res li causa angoixa. Hi ha una cosa que la molesta particularment.

Se sent culpable de ser allà.

L’Ottilie copsa el seu malestar. Vine, Charlotte, que t’ensenyaré la teva habitació. Totes dues deixen el jardí, sota mirades sorpreses. Ella sempre tan melancòlica, conclou l’avi. Abans d’afegir: exactament com la seva mare. L’àvia l’afusella amb la mirada. Just les paraules que no volia sentir. No vol registrar el que donen a entendre. Tot i això, el seu marit té raó. Aquesta evidència l’ha colpit. La Charlotte s’assembla increïblement a la Franziska. En els trets de la cara, això segur, però també en l’actitud. Tenen en comú la mateixa tristesa. El que havia de ser una alegria, ja no ho pot ser. De fet, és l’horror que comença.

3

La Charlotte dorm moltes hores seguides.

I es desperta ja fosc del tot. Descalça, aquesta primera nit es eja pel jardí. Amb camisa de dormir blanca, és una sensació de llibertat. El cel és d’un blau pàl·lid, gairebé grogós, i ple d’estrelles. Toca els arbres, olora les flors. I després s’estira a l’herba. En la immensitat, veu el rostre de l’Alfred. Amb uns núvols a la boca. Aleshores es deixa envair pel desig. Els dies en, i la Charlotte continua parlant molt poc. Tothom la troba molt reservada. Els nens li posen un malnom: la Silenciosa. Els agradaria jugar amb ella. De moment, només accedeix a dibuixar-los. L’Ottilie troba que té un talent excepcional. Fins i tot diu: «Hi tenim un geni, a casa».

L’americana no deixarà mai d’encoratjar-la perquè pinti. Li comprarà dibuixos, per ajudar-la a viure de la seva feina. I se les enginyarà per trobar-li paper, en plena guerra. La generositat d’aquesta dona sembla no tenir límits.

A les fotos que se’n conserven, sempre està somrient. Amb una punta d’extravagància en l’expressió.

A Villefranche-sur-Mer es recorden d’ella. El 1968, la seva increïble vil·la va ser demolida. Per deixar espai a una d’aquestes residències anomenades de luxe. El jardí va ser destinat en part a fer-hi una piscina. Només els dos grans pins han sobreviscut. Els que acollien el gronxador. Al voltant de la residència, ara hi ha un gran mur. Per impedir l’entrada als intrusos. Els intrusos i els escriptors fascinats per la Charlotte Salomon. Com entrar-hi? És impossible. Aquest indret que havia estat tan acollidor ara és inaccessible.

Un home que em veu estúpidament plantificat allà em demana si em pot ajudar. Xerrem una mica, i li pregunto com es diu. Michel Veziano, em contesta. Quan li explico l’objectiu de les meves recerques, no sembla gens sorprès. M’explica que un europeu va fer les mateixes preguntes que jo.

Sí, fa servir aquesta paraula: europeu. Fa uns tres o quatre anys. De manera que no sóc l’únic que busca la Charlotte. Formem una secta dispersa. D’adeptes esgotats que en Michel salva. No acabo de saber si això em tranquil·litza o m’exaspera. Com es deia, aquest coreligionari? En Michel no se’n recorda. Va ar de debò? M’agradaria conèixer tothom qui estima la Charlotte.

En aquest moment de la meva reflexió, el portal s’obre. Una dona surt de la residència amb cotxe. Deixo de seguida en Michel per anar-la a veure. Bon dia, senyora, sóc escriptor... Sap qui és l’Ottilie Moore, perquè viu a la casa des del 1968. Quan em disposo a fer-li preguntes, s’irrita. Sisplau, aquí no es pot quedar! A més, el guàrdia no el deixarà entrar! Vagi-se’n, no hi té res a fer, aquí! És una vella agra, poruga, imbècil.

Li parlo a poc a poc. M’encantaria ejar-me només cinc minuts pel jardí. Li ensenyo un llibre amb fotos de l’època. No el vol mirar. Vagi-se’n, vagi-se’n, o cridaré el guàrdia! No entenc res. Hi ha tanta hostilitat, en la seva veu...

Decideixo renunciar-hi. Tampoc no té una importància capital. Al capdavall, no hi subsisteix res, del at, aquí. Però gràcies a aquesta dona, vaig poder tocar l’any 1943. La seva càrrega d’incomprensió. Perquè és aquí on l’odi aviat colpirà la Charlotte.

4

La Charlotte es a els dies esperant l’aparició de l’Alfred. No para d’imaginar-se l’arribada del seu estimat. Com si fos un déu que pogués sorgir del no-res. Però no ve.

Per fer-lo viure, reconstrueix les seves converses. Paraula per paraula, ho conserva tot intacte. La seva precisió és la memòria del cor.

Qui pot conèixer la desesperació de la Charlotte? És una dona jove sola amb els seus dimonis. De tant en tant regala algun somriure, perquè la deixin en pau. L’Ottilie Moore està preocupada sobretot per l’àvia. Se la veia tan contenta, abans... Era riallera, semblava sentir curiositat per tot. Demana a la Charlotte que miri d’alegrar-la. És com demanar al gris que il·lumini el negre. L’àvia i la néta es comprenen. El cor els batega de la mateixa manera. Com si el tinguessin embolicat en una tela. Es debat en sordina, sense fer soroll dins el cos. De la manera culpable que respiren els supervivents.

Es egen per la vora del mar. El so de les onades els permet no parlar. Val més callar, de totes maneres. Les notícies són cada vegada més tràgiques.

Polònia acaba de ser atacada. França i Anglaterra declaren la guerra a Alemanya. L’àvia s’asseu en un banc. Li costa respirar. Des de fa anys, lluita per continuar viva. Des de la mort de les seves filles, cada dia és una lluita. Però no serveix de res. La guerra ho destruirà tot.

Fan venir el doctor Moridis. És una eminent personalitat local. Tothom aprecia el seu carisma, la seva humanitat. Als rics els cobra més, i als pobres, menys. Diuen que ha tractat alguns famosos de pas pel poble. L’Errol Flynn, la Martine Carol, i fins i tot l’Édith Piaf. Va portar l’Ottilie després de l’accident de cotxe. Va ser a començaments dels anys trenta. Des de llavors, tenen un vincle estret. És per això que l’americana hi acudeix. Per intentar salvar l’àvia de la Charlotte.

El metge ja ha arribat a L’Ermitage. La Charlotte el rep i el porta fins a la malalta, allitada. Quina va ser la primera impressió que va tenir en veure-la? Com saber-ho? Amb tot, procuro rescatar aquest instant. És crucial, als meus ulls. L’entrada del doctor Moridis en el relat. Aquest home tindrà una gran importància per a la Charlotte. Intento veure’l al jardí. A les fotos que em va ensenyar la seva filla, se’l veu immens. M’imagino els nens aixecant el cap per mirar-lo.

5

Quan surt de l’habitació, parla de depressió. L’àvia no para de dir que el món cremarà tot. No pot més, ja no vol viure més. Li ha arribat l’hora de reunir-se amb les seves dues filles. Les seves dues filles, les seves dues filles, repeteix. I després afegeix: tot és culpa meva.

El doctor Moridis li recepta uns tranquil·litzants. I insisteix: ha d’estar vigilada en tot moment. Que no es quedi mai tota sola. La Charlotte comprèn que se n’ha d’ocupar ella. Qui se’n podria encarregar, si no? L’avi també està destrossat. Observa des de lluny la crisi que afecta la seva dona. Al capdavall, és per això que la Charlotte és aquí. Ha vingut per cuidar-los. El refugi bé ha de tenir un preu. Vet aquí el que pensa sota la llarga barba blanca.

El doctor Moridis dóna ànims a la Charlotte. Just abans de sortir de la casa, parla dels seus dibuixos. Mademoiselle, em sembla que té un talent formidable. Els rumors aquí s’escampen de pressa. Només són esbossos, balbuceja ella. Són dibuixos per als nens. I què? Tinc molt d’interès de veure el que fa. La Charlotte se sent tocada per la seva bonhomia.

Mira com se’n va, a veure altres malalts, altres històries.

La Charlotte és conscient de la gravetat de la situació. Pensa que s’hauria d’inventar alguna mena d’electroxoc. Segons ella, se n’haurien d’anar de L’Ermitage. Els seus avis viuen des de fa massa temps a costa de l’Ottilie. Han anat perdent la seva autonomia progressivament. La relació amb la seva benefactora es deteriora. La situació esdevé feixuga. Que no ha estat sempre així? Un acaba odiant els qui l’hi donen tot.

Econòmicament és possible. Encara tenen una mica de diners. Quan van marxar d’Alemanya el 1933 van poder vendre els seus béns. La Charlotte se’n va a Niça, a buscar casa. En troba una a l’avinguda Neuscheller, el número 2. Una casa que porta el nom de vil·la Eugénie.

L’Ottilie també pensa que el canvi els anirà bé. et que fa mesos que la relació no és tan calorosa com abans.

Demana a la Charlotte que la vingui a veure tan sovint com pugui. Per tenir-la informada, i també perquè pinti al jardí. No oblidis que també has de fer la teva vida, afegeix l’Ottilie. La meva vida, es repeteix la Charlotte.

El dia del trasllat, topen uns soldats. Són els últims que marxen cap a l’est. La regió s’ha buidat dels seus homes. Els combatents esperen una lluita que no es produeix. És això, doncs, l’apocalipsi tan anunciada? Tot es cobreix de neu, i el món és un lloc en calma. Gairebé seria possible oblidar que estan en guerra.

El caos esclata més de pressa dins les quatre parets de casa. El trasllat no ha canviat res. L’àvia travessa les hores ran del precipici. Són rars els instants en què troba una mica de repòs. El desig de morir no l’abandona mai. La Charlotte la va dibuixar en aquesta època. En el croquis, se la veu molt més prima. Encongida sobre ella mateixa, com per amagar-se el cos.

En canvi, no hi ha cap dibuix de l’avi. Perdut, lluny de tot, l’home és infernal. Recorda els primers anys a Niça. Tot era meravellós aleshores. S’havia matriculat a la universitat i havia fet bones relacions. Què en queda, ara? Res. La seva dona és boja, el país està en guerra. I s’enyora terriblement d’Alemanya. Tot plegat el torna irascible, brusc, autoritari. No para de donar ordres a la Charlotte. Sense saber ben bé per què. És com el general d’un exèrcit de fantasmes.

6

La Charlotte no té notícies de la família. Des de fa mesos, el silenci és inable. A la fi, rep una carta del seu pare i de la Paula. És l’Ottilie qui l’hi porta a Niça.

La llegeix per sobre de seguida, buscant un nom: Alfred. Potser li’n parlaran? Potser tindrà notícies seves? És el més important per a ella. Però no. Res. L’Alfred no hi surt. Torna a resseguir la missiva sencera. Podria amagar-se entre línies. No. No, no l’esmenten en absolut. Res que hi tingui a veure. La Charlotte no sap on és. És viu, encara?

Aleshores es pren el seu temps per llegir la carta. Qui l’escriu és la Paula. Hi parla dels seus últims mesos. Volien reunir-se amb ella a França, però va ser impossible. Un amic ben situat els va poder procurar documents falsos. Van agafar amb ell un avió cap a Amsterdam.

Ho van deixar tot, no es van endur res. Van arribar als Països Baixos sense res de res. Per sort, alguns dels seus amics ja eren allà instal·lats. S’hi ha format una petita família berlinesa. La Paula intenta no expressar gaire el seu desassossec. Però la Charlotte sap llegir el que no li ha escrit. Veu el seu pare, esmaperdut. Decidint-se a marxar, com un criminal. Amb la por al ventre, a cada instant. Amb la por d’una detenció, de la presó, de la mort. Al camp, va veure de quina manera són capaços de matar el primer que apareix.

La Charlotte només ha conegut un pare fort. I la seva madrastra, aureolada de glòria. Se senten alleujats, si més no? Per quant de temps? Almenys estan junts, pensa la Charlotte. Li agradaria molt reunir-se amb ells. La seva llibertat ja no té valor, als seus ulls. Sobreviure així li sembla pitjor que res. La carta comença a fer-li mal.

Les paraules subratllen la distància. És la prova física de la seva exclusió.

L’àvia ni s’interessa per la lletra. En sent unes quantes ratlles. I es fixa en la fugida, els documents falsos. Es moriran aviat!, crida de sobte. Estàs completament grillada!, s’enerva el seu marit. I la Charlotte enmig de tots dos. Demana a l’avi que surti de l’habitació. La Charlotte intenta calmar la velleta. Que es complau amb evidències macabres. Es moriran! Ens morirem tots! La Charlotte parla molt a poc a poc. Com quan es parla a una criatura que ha tingut un malson. Tot anirà bé... ara són lluny del desastre. Però no, no vol escoltar res. La mort és a tot arreu! Pertot arreu! Val més que ens morim abans que la mort se’ns endugui!

I així va encadenant frases incomprensibles. A poc a poc, comença a calmar-se. La demència s’exerceix seguint les pulsions. Amb anades i vingudes caòtiques. Esgotada pels seus excessos, acaba adormint-se. El son és l’únic lloc on sembla estar protegida d’ella mateixa.

7

Les setmanes següents, la Charlotte rep altres cartes. Són les últimes vivències del vincle familiar. Som al 1940. Ja fa gairebé sis mesos que s’ha declarat la guerra. S’observen els uns als altres, sempre en silenci. Només se sent el soroll d’una caiguda, a la cambra de bany. La Charlotte corre a veure què ha at. L’àvia s’ha tancat per dins. La Charlotte truca, li implora que obri. Però res, cap reacció. Sent una ranera contínua. Cada vegada més entretallada, cada vegada menys audible.

La Charlotte crida. Al final, aconsegueix forçar el pany de la porta. L’àvia penja a l’extrem d’una corda.

La Charlotte arriba a salvar-la, in extremis. S’agafa al seu cos i cauen totes dues a terra. Aleshores apareix l’avi. Com té per costum, es posa a cridar. Però què has fet? No hi tens cap dret! No tens cap dret a deixar-nos així! I tu, Charlotte?! Què feies, tu?! Estàs boja, deixar-la així! Si es mor, serà culpa teva! En realitat no es pot confiar en tu, idiota!

La Charlotte ignora aquestes paraules ofensives. Ha d’estirar l’àvia al llit, és prioritari. Tot i que semblava inconscient, la dona s’aixeca. I es a una mà pel coll.

La marca de l’estrangulació és impressionant. Un cercle d’un vermell viu. Un vermell que ara esdevé d’un blau negrós. Es dirigeix a la seva habitació. Rebutja l’ajuda de la Charlotte. Hauries hagut de deixar-me morir, li diu. La Charlotte li contesta, plorant: només et tinc a tu.

8

Durant dies i dies, vetlla l’àvia. No la deixa mai sola. La Charlotte obre ben oberts els finestrons de l’habitació. Li parla del cel, de la bellesa del cel. Mira, mira aquest blau tan net. Sí, diu l’àvia. I també ira els arbres florits. Els colors que són com promeses. Aviat anirem a ejar a la vora del mar. Promet-me que hi anirem, li suplica la Charlotte. Les seves paraules són tranquil·litzadores, d’una dolcesa que cura les ferides.

Es donen les mans.

A l’avi l’exasperen, aquests moments de consol. No pot més, però de què? La Charlotte no l’entén. Excitat, eja amunt i avall per l’habitació. Sembla no poder contenir més la ràbia. És això, per ser exactes. S’adreça a la Charlotte amb un monòleg dement. No puc més, de tots aquests suïcidis! No puc més, em sents?!

Primer, la mare de la teva àvia. Intentava matar-se cada dia. Durant vuit anys, cada dia, sí! Després va ser el seu germà. Van dir que era infeliç a causa del seu matrimoni. Però jo em vaig adonar que la bogeria s’havia emparat d’ell i prou. Es posava a riure sense que sabessis per què! La teva àvia estava tan trista! Jo l’anava a veure, el boig de la família, en dèiem.

Fins al dia que es va tirar a l’aigua. I la seva única filla es va suïcidar amb Veronal! Amb Veronal! Sense el més petit motiu. I després va venir el seu oncle, cal no oblidar-ho! Sí, l’oncle de la teva àvia. Es va tirar per la finestra! I la seva germana... i el marit de la seva germana! I jo què sé més. Estan pertot arreu, pertot arreu. No puc més! Ho entens?! I també el seu nebot, no fa tant. L’únic supervivent de la família, tu no te’n vas assabentar. Però va perdre la feina al laboratori, com tots els jueus. I llavors es va matar... El suïcidi és una mort que no es concedeix a l’enemic! Pobre, me’n recordo molt, d’ell. Era molt amable. Mai una paraula més alta que l’altra. I ara té, criant malves al cementiri.

Convertit en un grapat d’ossos! ... i les nostres filles! Les nostres filles! ... Em sents?! Les nostres filles! ... La teva tia Charlotte. La meva filla adorada. Me l’estimava tant! Em seguia a tot arreu. Com si fos la meva ombra. M’escoltava. Per complaure’m, jugava a ser una estàtua grega. I després.

Res. Res més.

Es va tirar a l’aigua, als divuit anys.

Així, sense més ni més. No podia. No podíem anar a l’enterrament. Perquè si no ens haurien hagut d’enterrar també a nosaltres. La teva àvia i jo, des de llavors que som morts. I la teva mare. La va fer patir moltíssim. Te n’adones? Era la seva germana estimada. Eren inseparables. Tothom les comparava sempre. Eren gairebé dues versions d’una mateixa noia. Estava destrossada. Però no se li notava. S’esforçava molt per ser forta. Redoblava les seves energies. Per nosaltres, jugava a ser dues filles alhora. La teva mare era molt bona noia. Als vespres, cantava. Era solemne i bonic.

I llavors es va casar amb el teu pare. L’obsedit per la medicina. Per sort, aviat vas arribar tu. Se suposa que un fill és la vida. La meva néta. Tu. La Charlotte.

L’avi s’atura en aquest punt. Ha pronunciat les últimes paraules més a poc a poc. En els drames no sempre s’ha de cridar. Mira la Charlotte als ulls.

I ara torna a parlar fort. Cada vegada més fort. Tu... Tu... Charlotte! CHARLOTTE! Eres un nadó tan bonic! Per què ho va fer? Per què?

Només ens quedava la teva mare. La teva mare, i tu. No era possible, fer allò. Tothom s’infligeix la mort, però la teva mare no. Ella no podia fer-ho. No podia ser. Es va tirar per la finestra. De casa! Que em sents?!

I tu, tu encara hi eres, després. Em feies molta pena. Giràvem la cara per no veure’t. Me’n recordo de la teva cara. No deixaves d’esperar que tornés. La suposaves al cel. Ella t’havia dit que esdevindria un àngel. Però no! El dimoni la va posseir. I es va matar. Sí, la teva mare també.

I l’àvia... per què? Ja no vol viure. I jo? Que hi pensa, en mi? Com acabaré, jo? Que ho entens?!

No puc més.

No puc.

Més.

...

9

La Charlotte s’escapa corrents. No sent les últimes paraules de l’avi. Ell la crida, li implora que es quedi.

Però tira avinguda Neuscheller avall. Fins a l’encreuament de les tulipes. On pot anar? No en té ni idea. Corre, fins a perdre l’alè. Cap al mar. És l’única destinació possible. L’únic lloc on no pots veure cap altra cosa. Travessa la platja corrents. Es fica a l’aigua freda de febrer, del tot vestida. Avança de pressa. Els genolls, la cintura, les espatlles desapareixen. No sap nedar gaire bé. Uns metres més, i podria deixar-se anar.

La roba mullada comença a pesar-li. La xucla cap al fons. Les onades li trenquen al damunt. S’ema aigua salada. Amb els ulls girats al cel, veu un rostre. És el de la seva mare.

I si és l’àngel tan esperat? El té dibuixat amb una gran precisió. Està a punt de morir? Va a la deriva, els records reviuen. Es veu de petita, esperant-la. Quina absurditat, aquesta història de l’àngel. La ràbia s’apodera de la Charlotte. I la propulsa cap a la vora de l’aigua. No, no morirà negada.

Sense alè, esgotada, s’estira damunt dels còdols. Tota la seva vida descansa sobre una mentida. Els odio, m’han traït tots. Tots. Des de sempre. Tothom sabia la veritat. Tothom menys jo!, crida la Charlotte. Síl·labes desordenades li ressonen a dins. És incapaç d’articular cap frase. No pot fer servir les paraules. Per expressar la desolació.

Pel que acaba de saber. No ho havia sospitat mai. Mai, mai, mai. No pot fer servir les paraules. És que hi ha paraules, per expressar aquest vertigen? Ara entén la raresa que l’habita des de sempre. Aquesta por desmesurada que l’abandonin. La certesa de ser rebutjada per tothom. Què ha de fer? Plorar, o morir, o res? S’aixeca, i es deixa caure de nou. Un titella desarticulat a la platja deserta. Es fa de nit, però aquesta vegada és diferent. Es fa de nit només per a ella. Tremola de fred. Arriba a la Promenade des Anglais a genollons. Es podria pensar que acaba d’arribar al poble nedant. Camina de pressa. Avança en la nit, sense fer soroll, sense deixar petjades. Una ombra humida que cobra vida.

Pensa que els avis l’esperen. Però no, estan dormint, i és una visió estranya. La finestra de l’habitació és oberta, com sempre. Cosa que permet a la lluna resseguir el llit. La llum és suau, fins i tot amable. El moment contrasta molt amb els últims dies. Semblen un parell de criatures entenimentades. La Charlotte s’asseu en una cadira per mirar-los. I s’adorm així, al seu costat.

10

S’escolen uns quants dies en la calma recobrada.

Es pot dir, de les hores, que semblen blanques? Fins i tot els gestos són silenciosos. L’àvia raspalla els cabells de la Charlotte. Feia anys que no s’hi dedicava. Àvia i néta enceten una època feliç. La Charlotte és incapaç de fer la més petita pregunta. Per què ningú no li n’havia dit mai res?

Per què? No, se les calla. No vol sentir les explicacions. Total, de què servirien? S’estima més assaborir els moments de respir. Es diria que la seva àvia per fi s’ha asserenat. O potser és una estratègia? Per fer de tal manera que l’escarcellera abaixi la guàrdia. L’àvia es recorda de la seva mare. En no oferir treva la seva demència, no la deixaven mai sola. La vigilaven sense parar, assassina potencial d’ella mateixa.

La Charlotte espera que tot vagi millor, ara. Ara és la mare de la seva àvia. Des de fa setmanes, la protegeix, la tranquil·litza, l’amanyaga. Un vincle molt fort les uneix. Aleshores, es deixa bressar per una il·lusió. I s’adorm. Quan obre els ulls, no hi ha ningú. Com s’ha pogut llevar sense despertar-la, l’àvia? Habitualment, la Charlotte té un son molt lleuger.

S’ha aixecat del llit sense fer gens de soroll. S’ha com evaporat.

En aquest instant, un estrèpit terrible retruny. És el soroll sord i ofegat d’una caiguda. La Charlotte comprèn i es precipita a la finestra. L’avi també es desperta. És més: abandona el son corrents. Què? Què a?!, crida. És estrany sentir-li el pànic a la veu. Com la Charlotte, sap perfectament què a.

Des del pis de dalt, no poden veure res. El pati interior és un espai negre. La lluna lluminosa dels últims dies ha fugit. Tots dos criden l’àvia pel nom. Unes quantes vegades, però sense convicció. Va, de pressa, vés a buscar una espelma!, li ordena l’avi. La Charlotte ho fa, tremolant. Baixen tots dos, a poc a poc.

Al pati, els rep un vent fresc. Han de procurar protegir la flama febril. Avancen, mil·límetre a mil·límetre. La Charlotte, descalça, nota un líquid als peus. S’agenolla amb l’espelma. Per descobrir un filet de sang. Deixa anar un crit, tapant-se la boca amb una mà. L’avi també s’ajup. I, per una vegada, no diu res.

11

El cos roman tres dies en un llit. Estranyament, la mort gairebé no li ha canviat res. Ja feia molt de temps que tenia aquest aspecte.

La Charlotte no para de plorar. Plora les llàgrimes que el seu avi no pot vessar. Amb l’ajuda del doctor Moridis, organitzen l’enterrament. L’Ottilie es fa càrrec de totes les despeses. La cerimònia té lloc el matí del 8 de març de 1940.

Han vingut els nens refugiats a L’Ermitage. Així el moment esdevé una mica menys sinistre. Estan contents de tornar a veure la Charlotte. La rodegen amb molta calidesa.

El taüt s’enfonsa dins la terra. Tot sembla tranquil. Però la lucidesa de l’avi se’n ressent. Pel que sembla, ja no sap ni a qui enterren. Fins que tot d’una es refà. No recorda ni un sol dia sense la presència de la seva dona. És que ha viscut mai, sense ella? Després de la cerimònia, l’Ottilie els convida a la vil·la. La Charlotte i l’avi prefereixen tornar-se’n a casa. Senten la necessitat d’estar sols. Lentament recorren el eig del cementiri. La Charlotte desxifra tots aquests noms que han estat vides. L’impacten tot d’imatges que no pot retenir. Tot i que semblava abatut, de sobte l’avi es posa a rondinar. El dolor se li reviscola, i el fa enrabiar. Amb la mateixa ràbia que el va portar a revelar-ho tot a la Charlotte.

Es deixa envair per paraules plenes d’odi. Paraules i més paraules, desfermades. Aleshores aferra la noia per una màniga. Què?, pregunta ella, capcota, exhausta pel drama. Per què l’agafa així? Però què més vol? L’home la serra amb violència. Ella voldria debatre’s, rebutjar-lo, però li fallen les forces. I em preguntes que què?, crida. Em preguntes que què?! Doncs mira! Mira al teu voltant. Parlem francament.

Què esperes a treure’t la vida tu també?

SETENA PART

1

La Charlotte comunica a la família el traspàs de l’àvia. La Paula es queda preocupada per l’estat mental de la seva fi-llastra. Totes les frases de la seva carta semblen dictades per l’enyor. Fins i tot les comes semblen a la deriva. La Paula intenta trobar les paraules adequades per contestar-li. Però això no té cap valor. El que de debò caldria és ser amb ella, abraçar-la. La Charlotte pateix físicament la seva absència. Es pensava que la separació seria temporal. I ja fa més d’un any. I no hi ha cap perspectiva de retrobar-se.

La resposta que rep la Charlotte serà l’última. Mai més no tornarà a tenir notícies del seu pare i la Paula. Les fronteres són làbils i es tanquen. Demanen als alemanys residents a França que s’identifiquin. Amb tot, és evident que són refugiats. No hi fa res, els associen al país enemic.

L’Estat francès decideix tancar-los. Al juny del 1940, la Charlotte i el seu avi es troben dalt d’un tren. En direcció al camp de Gurs, als Pirineus. És un camp inicialment construït per als refugiats espanyols. Què els faran? La Charlotte es recorda del rostre del seu pare en tornar de Sachsenhausen. Al seu voltant, observa els alemanys espantats. El viatge dura llargues hores. Això s’afegeix a l’angoixa de no saber què arà. Es morirà? A la seva família, cap dona no ha escapat al seu destí malalt.

Tretze anys separen la mort de la seva mare de la de la tia. Els mateixos que hi ha entre la mort de la mare i la de l’àvia. Sí, és exactament la mateixa distància temporal. Un gest gairebé idèntic en totes tres. Un salt en el buit. La mort a tres edats diferents. La noia, la mare de família, l’àvia. Cap edat, doncs, val la pena ser viscuda. Aleshores, al tren que corre cap al camp, la Charlotte fa un càlcul.

1940 +13 = 1953. El 1953 serà, doncs, l’any del seu suïcidi. Si no es mor abans.

2

En arribar al camp de Gurs, les famílies són separades. Posen l’avi amb el grup dels homes. Sembla el més vell de tots. El degà de les ombres. La Charlotte s’adreça a un gendarme per poder-se quedar amb ell. És massa gran per estar sol, i està malalt. No, no, vostè ha d’anar a un barracó per a dones. Són les ordres, i no insisteix més. L’home té una porra, i un gos al costat. La Charlotte comprèn que els raonaments no hi tenen cabuda, aquí. Deixa l’avi i es posa a la fila de les dones. Entre elles, hi ha Hannah Arendt.

A Gurs, la Charlotte queda parada per l’absència total de vege-tació. És una exterminació absoluta del verd.

Ha at d’una natura salvatge a un paisatge lunar. Examina el lloc, a la recerca d’algun indici de color. Hi ha alguna cosa que li fa mal a la carn. La seva relació amb el món esdevé purament estètica. Pinta amb el pensament, sense parar. La seva obra ja alena en ella, a pesar seu.

La lletjor contamina tots els detalls. Al barracot, no hi ha llits, sinó matalassos apilonats. Les condicions sanitàries són espantoses. Cada nit senten els xisclets de les rates. Freguen les galtes xuclades de les dones. Però això no és el pitjor. El pitjor és l’home que camina. Es eja amunt i avall davant del bloc amb una llanterna. Des de l’interior, les dones distingeixen el filet de llum. Senyal insofrible de la seva presència. La cosa pot durar més d’una hora. Totes saben que acabarà entrant. Ja hi som, ara ve. Obre la porta, i enlluerna les dones estirades.

L’home s’aventura entre els matalassos. El gos no vacil·la a ensumar o llepar les preses. Remena la cua, còmplice feliç de la dominació. Més que mai, se sent el millor amic de l’home.

Cada nit, el guàrdia entra de la mateixa manera. És el seu meravellós ritual. Busca una presonera per violar. En cas de rebel·lió, simplement pot disparar. Tremolant de por, les dones s’arrauleixen. S’atura davant d’una d’elles. Amb la llum, li escruta el cos i la cara. Per finalment ar a una altra. El seu terror encara l’excita més. Al final la tria recau en una pèl-roja. Aixeca’t i vine amb mi. La dona obeeix. I es deixa arrossegar cap a una altra cabana.

3

Així transcorren unes quantes setmanes. Entre l’ensopiment i el terror. Només es parla de l’ofensiva alemanya. De la derrota tan ràpida de l’exèrcit francès. Com pot ser? La Charlotte es queda garratibada per la notícia. Els nazis controlaran el país on ella ha fugit. El país refugi on s’ha reclòs. Així doncs, el seu errar no tindrà fi. Afortunadament, l’Ocupació no afecta el Sud. Es parla de l’existència d’una zona lliure. Però lliure per a qui? No pas per a ella, pel que sembla. Amb prou feines si té dret d’anar a visitar el seu avi. L’home es a la major part del temps estirat en una màr-fega. Terriblement demacrat, està al límit de les seves forces. Quan tus, un filet de sang se li escola de la boca. Sovint no reconeix la Charlotte. La noia està completament desemparada. Implora l’ajuda dels guàrdies. L’angoixa de la noia acaba per commoure una infermera.

Veurà què hi pot fer. No són paraules dites per dir. L’istració finalment decideix alliberar-los.

Recupera l’esperança, la Charlotte? Diu a l’avi que tot aquest horror aviat s’acabarà. Tornaran a L’Ermitage i podrà descansar. La néta li agafa una mà, i ell agraeix aquest e. L’endemà, abandonen el camp. Però els transports públics han deixat de funcionar. Val més que s’afanyin. Recórrer centenars de quilòmetres amb un vell sorrut i malalt. Caminen Pirineus a través. Esclafats per la calor de juliol.

Dos mesos més tard, Walter Benjamin es donarà la mort. A l’altra banda de la cadena muntanyosa. Hi ha rumors que els apàtrides no poden ar la frontera. Benjamin està persuadit que aviat el detindran. Esgotat pels anys d’errar i ser perseguit, s’enfonsa. I s’enverina amb morfina.

Penso en aquestes paraules seves, en les quals ressona el comiat. «Només ens podem representar la felicitat en l’aire que respirem, entre els homes que han viscut amb nosaltres». Els genis alemanys, doncs, es troben escampats per la muntanya. Hannah Arendt aconseguirà fugir d’Europa. La Charlotte irava profundament Walter Benjamin. Havia llegit els seus llibres, adorava escoltar les seves cròni-ques a la ràdio. Una de les seves frases hauria pogut ser un epígraf de l’obra de la Charlotte: «La veritable mesura de la vida és el record».

4

Pel camí, intenten fer parades. La majoria de les vegades se’ls treuen de sobre. Ningú no té ganes d’allotjar uns alemanys. Finalment, un jove refugiat els ajuda. Ell també és originari de Berlín. Sap d’un lloc on dormir. Pel camí, en la penombra, empeny la Charlotte a la cuneta.

L’avi s’atura a descansar en un banc i no veu res. La seva néta es debat amb totes les seves forces. Esgarrapa l’agressor a la cara. L’home s’allunya renegant. No saps el que vols, idiota!

La Charlotte es posa bé la roba. I va cap al seu avi, sense dir res. Té per costum evadir-se de les seves ferides. Incloent-hi les més immediates, les més coents. Sap velar el dolor millor que ningú. Està acostumada a la successió de patiments.

A la fi, troben un hostal que els accepta. Però només hi ha un llit, a l’habitació. La Charlotte diu que dormirà a terra, ella. L’avi insisteix que dormin junts. Una néta i el seu avi, diu, és ben normal. Ha sentit bé el que ha sentit? Sí, les intencions de l’avi són clares. La incita a despullar-se i estirar-se al seu costat.

El món vacil·la. No hi ha recer possible. Aleshores, la Charlotte surt a prendre l’aire. I espera que l’avi s’adormi per tornar a l’habitació.

S’asseu en un racó, amagant la cara entre els genolls. Perquè li vingui la son, recorre als records. És l’únic indret on encara habita la tendresa. Sent la veu de la Paula, evoca els petons de l’Alfred. Amb els ulls tancats, viatja a través de la bellesa. Ara el que se li apareix és un quadre de Chagall. El recompon amb precisió, visualitzant-ne cada detall. La Charlotte vagareja llargament entre els colors càlids. I per fi aconsegueix adormir-se.

La Charlotte sap que no pot continuar el viatge així. Amb la mirada del seu avi fixa en els seus gestos, en el seu cos. Per sort, li indiquen un autobús que ressegueix la costa. Al cap de dos dies, arriben a Niça. En entrar a L’Ermitage, tothom celebra el seu retorn. Se senten alleujats.

Ningú no tenia notícies seves. La Charlotte, extenuada, se’n va a dormir. L’Ottilie la ve a veure una mica més tard. Li a una mà pel front. Aleshores la Charlotte obre els ulls. Se li escapa una llàgrima. Rep tan poques manifestacions de dolcesa, últimament!

L’Ottilie sap que la noia necessita ajuda. Coneix la seva història familiar. La Charlotte sembla que no pot parar de plorar. Deixa rajar les llàgrimes de mesos. Per sort, aconsegueix adormir-se. Però respira de manera irregular. L’americana percep unes ombres al rostre de la noia. Unes ombres que se li egen pel damunt. Sap que les últimes setmanes li han fet perdre peu. El suïcidi de l’àvia, la revelació del de la seva mare. I després l’internament i el llarg viatge. L’Ottilie està afligida per aquest espectacle de la vida maltrac-tada. Li agradaria salvar-la.

Cal ajudar-la i cuidar-la, pensa. Abans que sigui massa tard.

5

Seguint el consell de l’Ottilie, la Charlotte va a veure el doctor Moridis. La seva consulta es troba al centre de Villefranche-sur-Mer. Rep les visites en una habitació del seu pis. La Kika, la seva filla nascuda el 1941, encara viu a la mateixa adreça. Després de la mort dels seus pares, s’hi va tornar a instal·lar. Quan vaig provar de posar-m’hi en e, no m’ho podia imaginar, això. Que hagués conservat la consulta intacta.

Gràcies a ella, vaig poder entrar al decorat del 1940. Caminar per dins de la meva novel·la. A la porta encara hi ha la placa.

DOCTOR G. MORIDIS CONSULTES D’1:30 H A 4 H

Em vaig quedar un moment observant cada detall.

La Kika i el seu marit van ser encantadors. La filla del metge no es pot recordar de la Charlotte. Però el seu pare en parlava sovint. Què explicava? Em contesta de seguida: el meu pare deia que estava boja. La resposta em sorprèn. No ho deia exactament així, però ho donava a entendre. La Kika afegeix de seguida: com tots els genis. Sí, el seu pare assegurava que la Charlotte era un geni.

Com l’Ottilie, el metge s’ha fet devot de la Charlotte. irat, entendrit, o simplement preocupat, el seu paper va ser cabdal. Sempre que anava de visita a L’Ermitage, parlava amb ella. I les seves visites eren freqüents. Perquè entre tots els nens orfes sempre solia haver-n’hi algun de malalt. La Charlotte l’intrigava, la seva sensibilitat el trasbalsava. Per Nadal, havia dibuixat unes postals de felicitació. Representaven uns nens baixant del cel. O intentant arribar a la Lluna. Alguna cosa d’aquests dibuixos havia tocat el metge profunda-ment. L’aliança entre la força i la ingenuïtat.

O potser simplement la gràcia, havia pensat.

El doctor pren el pols a la Charlotte, l’examina. Li fa preguntes sobre el camp de Gurs. Ella respon amb monosíl·labs indesxifrables. Està espantat pel seu estat, però no ho demostra. Necessites vitamines, s’estima més sentenciar. Ella continua capcota, muda. El doctor Moridis està dubitatiu. Charlotte, has de pintar, li diu aleshores. Ella aixeca el cap. L’home repeteix: Charlotte, has de pintar.

Li diu que confia en ella, en el seu talent. Són paraules reconfortants, però també d’espera. És absolutament necessari que es deixi anar. Si pateix, ha d’expressar aquest patiment. Tot el que li diu la torba profundament.

El doctor Moridis continua. Sap trobar les paraules adequades.

Parla de tots els dibuixos seus que li agraden. Té massa bellesa dins seu per no compartir-la. La Charlotte l’escolta amb atenció. És un eco del que ella també sent. Aleshores se li apareix el rostre de l’Alfred. Una visió més viva que mai. Pensa en les seves últimes paraules, a l’estació. Com les ha pogut oblidar? Ha de viure per crear. Pintar per no tornar-se boja.

6

Tornant cap a casa, respira profundament. Aquell dia, és el del naixement de la seva obra Vida?, o teatre? Mentre camina, pensa en les imatges del seu at. Per sobreviure, ha de pintar la seva història. És l’única sortida. S’ho repeteix una vegada i una altra. Ha de fer reviure els morts. En aquesta frase, s’atura.

Fer reviure els morts. «Haig d’endinsar-me encara més profundament en la solitud».

Calia anar fins al límit d’allò able? Per acabar considerant l’art l’única possibilitat de vida. El que Moridis li ha dit, ella també ho sent. En la seva carn, però sense tenir-ne consciència. Com si el cos sempre anés per davant de l’esperit. Una revelació és la comprensió del que un ja sap. És el camí que emprèn cada artista. Aquest túnel imprecís d’hores o d’anys. Que porta al moment en què pots dir per fi: és ara.

Es volia morir, i es posa a somriure. No comptarà cap altra cosa, a partir d’ara. Cap. Són rares, les obres creades així. En un grau tan elevat d’arrencament del món. Tot és límpid. Sap exactament el que ha de fer. Les seves mans han deixat de dubitar.

Pintarà els seus records de manera novel·lada. Els dibuixos aniran acompanyats de llargs textos. És una història que tant es llegeix com es mira. Pintar i escriure. Aquesta suma és una manera d’expressar-se enterament. O diguem totalment. És tot un món.

Obeeix a la definició de Kandinsky: «Crear una obra és crear un món». Ell mateix estava sotmès a la sinestèsia. Aquesta unió intuïtiva dels sentits. La música la guiava en l’elecció dels colors. Vida?, o teatre? és una conversa entre sensacions. La pintura, les paraules i també la música. Una unió de les arts necessària per a la cicatrització d’una vida esguerrada. És l’elecció que s’imposa per a la reconstrucció del at.

I és una espiral de força i creativitat. Què a quan un descobreix l’obra? Una emoció estètica de primer nivell.

Des de llavors no he deixat de pensar-hi. La seva vida es va convertir en la meva obsessió. Vaig recórrer els llocs i els colors, en somnis i en la realitat. I em vaig posar a estimar totes les Charlottes. Però als meus ulls l’essencial és Vida?, o teatre?

És una vida ada pel filtre de la creació. Per obtenir un transvestiment de la realitat. Els protagonistes de la seva vida es converteixen en personatges. Com en el teatre, són presentats al començament. L’Alfred Wolfsohn apareix sota els trets d’Amadeus Daberlohn. Els Salomon es transformen en els Kann. La Charlotte parla d’ella en tercera persona. Si tot és real, aquesta distanciació sembla necessària. Per aconseguir una llibertat real en el relat. La fantasia pot sorgir amb molta més desimboltura.

Una llibertat total que es retroba en la forma. Als dibuixos i el relat, hi afegeix indicacions musicals. La banda sonora de la seva obra. Un viatja amb Bach, Mahler o Schubert.

O amb cançons populars alemanyes. Ella mateixa qualifica la seva obra de Singspiel. L’equivalent d’una peça cantada. La música, el teatre, però també el cinema. Els seus enquadraments estan inspirats en Murnau o Lang. S’hi congreguen totes les influències d’una vida. Que s’obliden, amb tot, en l’esclat de la seva particularitat. Per formar un estil únic i inèdit.

És hora de començar. La Charlotte ofereix les instruccions d’ús de la seva obra. La posada en escena que s’ha inventat. «La creació de les següents pintures s’ha d’imaginar com se-gueix: Una persona està asseguda a la vora del mar. Està pintant. Tot de sobte, al seu esperit irromp una ària. Quan comença a taral·lejar-la... S’adona que l’ària encaixa exactament... Amb el que intenta plasmar en el paper. Al cap se li forma un text. I comença a cantar la melodia amb les seves paraules.

Una vegada i una altra. Amb una veu forta, fins que la pintura sembla acabada».

Per acabar, precisa l’estat d’esperit del seu personatge: «Necessitava desaparèixer de la superfície humana durant un temps, i consentir tots els sacrificis per aconseguir-ho, a fi de recrear des de les profunditats del seu ésser el seu propi univers».

Desaparèixer de la superfície humana.

7

Els primers dies no es pot concentrar. A L’Ermitage, els nens corren pertot arreu, la seva energia és salvatge. L’Ottilie els diu que no han de molestar la Charlotte. Fa de tot per ajudar-la, li troba un paper molt bo. Mentre els aliments comencen a escassejar. Amb el doctor Moridis formen un cercle íntim que protegeix el geni. Un cercle del qual l’avi no forma part. Al contrari, ell la burxa. Quan el veu aparèixer, la Charlotte fuig amb el cavallet.

Ell la persegueix, tot cridant: ets aquí per cuidar-me! Si et vaig fer venir no va ser perquè pintessis! Es torna cada vegada més dolent. Quan roba fruita, n’acusa els nens. La Charlotte no té més remei que anar-se’n. S’ha de protegir per continuar la seva obra. Fa poc que ha conegut la Marthe Pécher. La gerent d’un hotel de Saint-Jean-Cap-Ferrat, La Belle Au-rore. La Marthe decideix allotjar la Charlotte sense cobrar-li res. Que també està persuadida de la seva genialitat? És més que probable. Li ofereix una habitació per tot el temps que vulgui. L’habitació número 1. Aquí la Charlotte crearà, durant gairebé dos anys. Una habitació a la planta baixa, però l’hotel és a molta altitud. Només ha de sortir per veure el mar. Sempre m’havia imaginat aquesta habitació com un refugi pa-radisíac. En realitat, més aviat fa l’efecte d’una cel·la. Les parets de maons accentuen aquesta sensació.

La mestressa sent la seva protegida que treballa «cantusse-jant».

Sí, és la forma que va utilitzar. La Charlotte canta mentre pinta. Les peces musicals que indica per acompanyar els dibuixos.

Segons el testimoni de la Marthe, la Charlotte no surt gairebé mai. Es consagra a la feina dies sencers. Segurament dóna la plena mesura de les seves obsessions. Es recorda de cada paraula de l’Alfred. I en reprodueix els monòlegs atordidors. Pàgina rere pàgina, dibuixa centenars de vegades el seu rostre. Anys després de la separació, sense tenir cap model. L’apnea creadora de la Charlotte és extàtica. Com un manifest de devoció al at.

Escruto l’habitació núm. 1 sota la mirada de la jove recepcio-nista. La Tissem —és com es diu— mira d’ajudar-me. Tot i que em deu trobar estrany, suposo. Vet-me aquí, en èxtasi davant la paret d’una habitació escros-tonada. Vaig voler saber si l’establiment posseïa arxius. El propietari no em va trucar mai. Es diu Marin.

Que s’ha de tenir un nom marítim per dirigir aquest hotel? Sobretot: posarà una placa davant l’habitació? No sé per què estic tan obsessionat per les plaques. De moment, estan restaurant el lloc. Jo me’n podria ocupar. Fer el que sigui perquè es respectin les parets que són memò-ria. I, encara més que la memòria, els testimonis immaterials del geni.

8

A contracor, la Charlotte ha d’anar a Niça de tant en tant. L’avi hi viu tot sol. Se’l troba assegut en una cadira, mastegant els seus records. En una de les visites, en ple estiu del 1942, es fixa en un cartell. Una llei obliga els jueus a presentar-se a les autoritats. En tornar a La Belle Aurore, la Charlotte pregunta a la Marthe. Què ha de fer? En realitat, ja ha pres una decisió. Es presentarà a les autoritats. La Marthe li pregunta per què, és absurd. La Charlotte contesta: és la llei.

El dia previst, se’n va cap a Niça. Hi ha una llarga cua davant la prefectura. Això la tranquil·litza, tota aquesta gent dòcil. Tothom va ben vestit, els enamorats es donen la mà. Fa calor, l’espera és llarga. Al cap d’un moment, uns quants autobusos s’aparquen al cos-tat de la plaça. Tothom es mira. Procurant tranquil·litzar-se. Al capdavall, no hi ha res d’inquietant. A la Charlotte li ve al cap el camp de Gurs. I si aquest simple recompte amagava una detenció? No hi pot haver res pitjor que tornar allà baix. A París, sembla que hi ha hagut una gran batuda de jueus. Però, aquí, qui sap realment la veritat? Qui sap el que a a Alemanya o a Polònia? Ningú. La Charlotte no ha tingut més notícies del seu pare ni de la Paula. Des de fa molt de temps. No n’ha sabut res més. Són vius, encara? Hi pensa cada dia.

I en l’Alfred, el seu Amadeus. És massa inadaptat per haver-se’n sortit. No. No vol creure que sigui mort. No pot ser.

Del no-res apareixen uns gendarmes. Discretament, han rodejat la plaça. Ningú no es pot escapar. És una trampa, ara tot és evident. Com ha pogut ser tan estúpida? Ella, i tots els altres. El món sencer els enganya. Per què avui hauria de ser diferent?

Els demanen que pugin en un autobús. Tothom s’acosta als policies per fer-los preguntes. Però on anem? Què hem fet? Aviat la calma es transforma en angoixa. Els policies es posen molt més ferms.

Mentre intenten evitar el pànic. És un simple control rutinari. No hi ha cap motiu per preocupar-se. Vinga... pugin, molt bé. Quan s’hagin assegut, els donarem beguda.

La Charlotte s’asseu amb els altres. En aquest instant, pensa en els seus dibuixos. I si no torna? Què se’n farà? Confia en la Marthe. Sap que se n’ocuparà. Però tot i així... No ha acabat. Li falta molt per acabar. Com ha pogut creure que tenia tot el temps del món? És una exiliada, una fugitiva. Una empestada. Si se’n surt, acabarà la seva obra. Tan de pressa com pugui. No pot concebre que es quedi inacabada.

Un policia camina entre els seients. La seva mirada s’atura en la Charlotte. La fita amb intensitat. Per què? Què ha fet de particular? Res. Res, es diu que no ha fet res. Doncs llavors per què? Per què continua mirant-la així? Per què? El cor li batega massa de pressa. Està a punt de desmaiar-se. Es troba bé, Mademoiselle? No és capaç de contestar. Ell li posa una mà a l’espatlla. I li diu: tot anirà bé. Intenta transmetre-li confiança. El policia s’ha aturat davant la Charlotte perquè la troba bonica.

Aixequi’s i segueixi’m.

S’ha quedat garratibada. No es vol moure. Potser és un pervers. Com el de Gurs, que violava una noia cada nit. Només pot ser això. Si no, per què ella? És l’única dona jove de tot l’autobús. La vol violar. Sí, és això. No pot ser sinó això. Amb tot, se li veu una cara tan dolça... I no sembla gens segur d’ell mateix. Petites gotes de suor li perlegen les temples. Insisteix: segueixi’m, Mademoiselle. I afegeix: l’hi prego. La Charlotte no sap què pensar. La seva jovenesa, la seva amabilitat la calmen una mica. Però ja no es pot refiar de ningú.

Decideix aixecar-se i seguir-lo. Una vegada tots dos fora el vehicle, ell l’obliga a caminar.

Uns metres més enllà, ja estan prou apartats. Vagi-se’n, li diu. Vagi-se’n, de pressa, i no es tombi. Com que la Charlotte no es mou, ell insisteix: de pressa, va-gi-se’n! Llavors entén el que a. Simplement mira de salvar-la. No sap què dir per agrair-l’hi. De totes maneres, no hi ha temps de buscar les paraules. S’ha d’afanyar. Es posa a caminar. A poc a poc, i després cada vegada més de pressa. En un carreró de Niça, al final es tomba. No hi ha ningú, darrere seu.

9

En tornar a La Belle Aurore, tot canvia. La Charlotte se sent més que mai envaïda per la urgència. Ha d’actuar sense perdre temps. El seu traç esdevé encara més viu. Hi ha nombroses pàgines que només tenen text.

Ha d’explicar la història de la seva família. Abans no sigui massa tard. Alguns dibuixos són més aviat croquis. No pinta: corre. Aquesta frenesia de la segona meitat de l’obra és colpidora. Una creació al caire del precipici. Reclosa, molt més prima, espantada, la Charlotte s’oblida i es perd. Fins al final.

En una carta, escriurà aquestes paraules a tall de conclusió: «He sigut tots els personatges de la meva peça. He après a seguir tots els camins. És així com he esdevingut jo mateixa».

L’última pintura és impactant per la seva força. La Charlotte es dibuixa mirant al mar. La veiem d’esquena. Sobre el seu cos, hi ha escrit el títol: Leben? oder Theater? És en ella mateixa que acaba l’obra centrada en la seva vida.

Aquesta imatge s’assembla estranyament a una foto de la Char-lotte.

En aquest clixé, se la veu pintant dalt d’un turó. Que domina el Mediterrani. Mira l’objectiu amb desinterès. Es diria que el fotògraf ha robat un moment de la seva con-templació. De la vida que mena, fusionada amb la natura. La Charlotte sembla confondre’s amb les herbes. Meravellada pel color del cel. Davant de l’esclat, vénen al cap els últims mots de Goethe. A la vora de la mort, es va posar a cridar: més llum!

Cal una llum esclatant per morir.

10

S’està hores i hores classificant tots els dibuixos. Ha de posar ordre a la història. Numerar les últimes pintures. Hi afegeix les últimes notacions musicals. El conjunt és format per tres paquets. On posa: «Property of Mrs Moore». La destinatària final de l’obra és l’Ottilie.

Per si mai ha de fugir, per si mai ha de morir. De moment, ha de protegir la seva obra com sigui. Amagar-la en lloc segur.

La Charlotte fica els paquets en una gran maleta. Mira la seva habitació per última vegada. Travessada per una emoció especial. Una barreja d’alegria i melancolia. L’acompliment del projecte és un terme provisori a la vida ob-sessiva. En sortir d’una obra, el món exterior torna a fer-se visible. És enlluernador, després de mesos d’introspecció. S’abandona brutalment el costum de tenir els ulls girats endins.

Amb la Marthe s’abracen llargament. La Charlotte li dóna les gràcies de tot cor. És hora de marxar. I emprèn el camí cap a Villefranche-sur-Mer. A peu, amb la seva maleta. Qui degué veure la Charlotte, aquell dia? Caminant amb l’obra d’una vida. Quasi dos anys després de la visita, torna a veure el doctor Moridis.

És l’única persona de confiança que coneix, aquí. L’Ottilie se n’ha tornat als Estats Units. Davant el perill imminent, va marxar de França. Es va endur amb ella nou nens en un gran cotxe. Com també dues cabres i un garrí. En direcció a Lisboa, per agafar un transatlàntic. La Charlotte hauria volgut formar part del grup. L’hi prego, no em deixin, va implorar. Però era impossible. Contràriament als nens, a ella li cal un aport. Resignada, va oferir uns dibuixos a l’Ottilie. A tall de comiat. L’americana li’n va donar les gràcies calorosament. Tot dient-li: «Això val or». Aquesta dona ha estat molt important, per a ella. Una mare i una mecenes. La Charlotte li confia doncs la seva obra per intermediació del doctor Moridis. I també l’hi dedica.

La Charlotte és davant la consulta del doctor Moridis. Toca el timbre.

Ve a obrir el doctor en persona. Ah... Charlotte, diu. Ella no contesta. El mira. I aleshores li allarga la maleta. Tot dient: «És tota la meva vida».

Gràcies al doctor coneixem aquesta frase. ÉS TOTA LA MEVA VIDA. Què vol dir, exactament? Li dono una obra que explica tota la meva vida. O: li dono una obra tan important com la meva vida. O potser: és tota la meva vida, perquè la meva vida s’ha acabat. Que potser vol dir que aviat es morirà? És TOTA la meva vida. Aquesta frase és obsessiva. Totes les possibilitats semblen factibles.

El doctor Moridis no obre la maleta. La desa amb molta cura. O potser podríem dir: l’amaga.

La seva filla em va ensenyar el lloc on s’havia conservat l’obra. Em vaig quedar immòbil davant d’aquest at tan real. Una emoció d’una rara intensitat. És tota la meva vida.

VUITENA PART

1

La Charlotte torna a viure a L’Ermitage. Es recorda de l’àvia al bell mig del jardí. L’escena ja no existeix. Li sembla veure els nens corrent. Aquesta altra estampa ja no existeix, tampoc. Ha marxat gairebé tothom. La mateixa casa sembla haver-se quedat òrfena. Fins i tot la bellesa resulta trista.

Ara hi viu un home, aquí. L’Alexander Nagler. Un refugiat austríac que ha estat l’amant de l’Ottilie. Però això, sembla que ningú no ho sàpiga. Gros, maldestre, és de poques paraules. Què a, quan dues persones silencioses es coneixen? La Charlotte no sap ben bé com actuar. L’Ottilie li ha deixat «un amic». I puntualitza: «Un amic amb el qual no sé què fer».

Dit amb paraules de la Charlotte. Progressivament es van acostant. En Nagler gairebé té quaranta anys. El 1939, per fugir dels nazis, va travessar els Alps. Una travessa llarga i penosa, que li ha deixat seqüeles. Si sembla fort, l’Alexander és molt fràgil. Un accident de joventut li impedeix caminar correctament. Una enorme cicatriu li barra el front. És una mena de barreja estranya. La mena d’home que té aspecte de protector. I que de seguida acaba sent el protegit.

La Charlotte el troba massa gros. No li agrada haver d’aixecar el cap per parlar-hi. De totes maneres, quasi mai li dirigeix la paraula. Coincideixen al jardí. Se somriuen o s’ignoren. Però al mes de novembre, tot canvia. Alemanya acaba d’envair la resta de França. Aleshores els dos refugiats fonen les seves pors. S’acosten, comencen fins i tot a buscar-se.

2

La Charlotte continua anant a veure el seu avi. Sempre la mateixa escena. Tan bon punt la veu, li crida barbaritats. Ella se n’acaba anant, destrossada. L’avi és tota la família que li queda. L’Alexander la tranquil·litza. De vegades també l’acompanya. Evidentment, l’avi no a el nou intrús. Quan es troba a soles amb la Charlotte, la interroga. No em diràs que aquest austríac t’agrada?! No pots anar amb ell, està fora de discussió! Em sents?! És un vagabund! No oblidis que nosaltres som uns Grunwald! T’has de casar amb algú de la teva categoria!

La Charlotte el troba ridícul. Viu en la il·lusió d’un món que ja no existeix.

Però no el vol contrariar. L’escolta, digui el que digui. És com l’han educat, perquè sigui dòcil amb els grans. Aquesta educació burgesa és un vestigi del at. I cal estimar els vestigis. Fer el possible per conservar-los una mica més. La Charlotte recupera la seva infància a través d’aquesta sub-missió absurda.

Diu que sí al seu avi. D’altra banda, poc que l’estima, ella, l’Alexander. Se l’estima molt. El necessita, necessita el seu escalf. Però no és amor. Ella només estima un home. El mateix home, per sempre. Que per ventura ha existit?

Al cap d’uns dies, a l’avi l’assalta un dolor agut. Surt de casa i intenta arrossegar-se fins a la farmàcia. Hi acaba arribant, però cau just davant la porta. I es mor així, al carrer.

Quan se n’assabenta, la Charlotte se sent alleujada. Alliberada d’un pes. Ho ha desitjat tantes vegades, que desaparegués! Que va intervenir per precipitar els fets? Més tard, en una carta, confessarà que l’ha enverinat. És la veritat? O és teatre? És a la vegada improbable i plausible. Considerant tot el que ell la va fer patir. Una sorruderia incessant i el menyspreu per la seva obra. I una pressió sexual, també.

Intercanvio missatges amb els adeptes de la Charlotte. Sobretot amb la Dana Plays, la reneboda de l’Ottilie. Discutim sobre aquesta opció. Especulem sobre la possibilitat d’aquest gest extrem. És una novel·la dins la novel·la.

La Charlotte contempla la tomba del seu avi. Que és la mateixa de l’àvia. Vet-los aquí, reunits per sempre.

Ells, els amants de les pedres velles i de la pols. El cementiri és buit des de fa hores. És que la gent visita menys els morts, en temps de guerra? La Charlotte se’n va, després de tombar-se per últim cop. Com es fa de vegades, en deixar els vius.

3

Des de l’11 de novembre de 1942, tot França ha quedat ocu-pada. L’antiga zona lliure se la reparteixen entre alemanys i italians. El Departament dels Alps Marítims depèn de les forces italianes. Un ocupant que no practica la política racial del seu aliat. Nombrosos jueus aflueixen cap a Niça i els seus voltants. S’ha convertit en pràcticament l’únic refugi accessible a Europa. Aquí, la Charlotte i l’Alexander semblen protegits. Però per quant de temps? Parlen contínuament de l’evolució de la guerra. Desembarcaran aviat, els nord-americans? La Charlotte no a les especulacions. Des del 1933, tothom espera un futur millor. I el que arriba sempre és pitjor.

Li agradaria molt creure en l’Alliberació. Però només quan hi hagi aquí plantada la bandera americana.

Hi ha molts silencis, en les seves converses. Són paraules, dites aquí i allà, en desordre. És per això que s’abracen? Per aturar el silenci? Cap dels dos no és capaç de fer el primer pas. Així doncs, com avança, la relació? A poc a poc. No és dictada per la pulsió. Però és una mena d’avanç minuciós, metòdic. Parlen asseguts cada vegada més a la vora. Fins que, una nit, els llavis se’ls enganxen.

Ara la Charlotte és una dona jove de vint-i-sis anys. A l’abril, celebra el seu aniversari amb l’Alexander. En un brocanter, ell troba un petit marc. Hi col·loca un dibuix de la Charlotte. Ella s’emociona pel gest, senzill i bonic.

Fa anys que ningú no la toca. En realitat ni se’n recorda, d’haver estat una dona. Els moments en què l’Alfred s’agenollava per besar-la. En què un home la desitjava, la prenia, en gaudia. Què se n’ha fet, d’aquests instants? Sense saber per què, alguna cosa del seu desig la disgusta. No permet que les pulsions tendres progressin. Les carícies de l’Alexander gairebé li fan fàstic. El rebutja. Què li a? No és capaç de contestar. Ell se’n creu responsable, vol desaparèixer d’escena. Com pot no adonar-se que la Charlotte també sent desig? Inconscientment, ella es prohibeix tot el que adopta la forma d’un desig.

Però no dura, i aviat es deixa anar. El moment és molt embriagador. La Charlotte agafa la mà de l’Alexander, l’hi guia. La seva mà immensa, insegura però poderosa. Aviat es desfà en sospirs.

4

Fer l’amor es converteix en l’ocupació dels seus dies. El jardí salvatge acompanya aquest vagareig sensual. Els arbres, la calor i les olors. És l’escenari ideal de l’abandó. Tot plegat segurament s’assembla al naixement d’un món. Aquesta època comença a atordir la Charlotte. Sent marejos. Uns marejos diferents dels altres marejos. És això, doncs? Es a una mà pel ventre. Es queda petrificada, plena d’estupefacció. No se li havia acudit, que pogués ar. A ella, que sovint ha comparat el seu cos amb una muralla. L’única arma que té per protegir-se. Amb tot, cal creure que la vida s’hi acaba d’infiltrar. Sí, està embarassada. En realitat, aquest mot també evoca una protecció.

L’Alexander està boig d’alegria.

Camina fent la vertical pel jardí. El món hauria de ser tan simple com ell. No entén gens la reacció de la Charlotte. Ella voldria dir-li que un pot sentir-se feliç i alhora perdut. Que el desassossec no és incompatible amb la felicitat. La Charlotte no deixa de pensar en la seva mare. Li vénen sensacions que creia oblidades.

No és meravellós?, pregunta l’Alexander. ...

Només li cal una mica de temps. Temps per acceptar la felicitat. Temps per etre que pot tenir una vida joiosa. Amb un home i un fill. No és meravellós?, li torna a preguntar l’Alexander. Sí, és meravellós.

Es en llargues estones pensant-se noms. La Charlotte està segura que serà una nena. Nina, Anaïs, Erika.

S’anticipen a la vida. El futur esdevé un espai concret. Però per a l’Alexander hi ha una prioritat. Vol que es casin. Tinc els meus valors, diu orgullós. S’ha de casar amb aquesta dona que ha deixat embarassada.

5

El doctor Moridis i la seva dona fan de testimonis de boda. Aquesta paraula, testimoni, cobra aquí tota la seva força. Calen testimonis per estar segurs que tot això és real. Per oficialitzar un amor. Declarar-lo a plena llum de dia en un món on cal amagar-se. A l’ajuntament, declaren la seva identitat i la seva adreça. Per poder-se casar amb la Charlotte, l’Alexander es confessa jueu. Quan fins ara havia tingut papers falsos. Per què ho fan? Segurament arriba un moment en què un ja no a no existir.

Durant molt de temps vaig creure que el casament va ser la seva perdició.

Quan analitzava els diversos elements, tot encaixava. Però aviat descobriria una versió molt diferent de la història. El casament, doncs, no va canviar gens el seu destí. No el podem assimilar a una rebel·lió social. La prova: la Charlotte i l’Alexander es van quedar a L’Ermitage. On tothom els podia trobar. S’hi senten segurs, protegits per la presència italiana. Per força ha de ser això. Segurs fins al punt de casar-se, i de donar la seva adreça.

Amb tot, la situació és precària. Hi ha gent que ajuda els jueus a fugir. La iniciativa més ambiciosa és la d’Angelo Donati. Un polític italià que elabora plans de salvament. Organitza reunions al Vaticà o amb ambaixadors. I fleta nombrosos vaixells que podrien salpar cap a Palestina. El cònsol general d’Itàlia dóna a Donati. Totes les mesures antisemites queden anul·lades. Els carabiners italians protegeixen la sinagoga. Per evitar-hi la irrupció de la milícia sa. A Niça, Donati també rep ajuda del pare Marie-Benoît.

Tot plegat forma una bombolla de protecció, solidària. I segurament reforça la inconsciència de la jove parella.

Però, el 8 de setembre de 1943, els italians es rendeixen. Aleshores els alemanys assumeixen el control de la seva zona.

6

Els jueus han de pagar, i pagaran. Per això, envien un dels pitjors responsables de les SS. Potser el més cruel: Alois Brunner. La seva biografia fa venir basques. És un moreno petit amb els cabells encrespats. Extremament nyicris, el seu cos sembla guerxo. Amb una espatlla més alta que l’altra. La desgràcia de no respondre al tipus ari reforça l’odi que sent. Ha de demostrar més que ningú que la seva sang és pura. Però no hi ha res a fer, és un home banal. Posseeix un carisma nul, la seva veu no arrossega. Amb tot, després de veure’l és impossible d’oblidar. Els testimoniatges sobre la seva violència i perversitat són re-veladors.

Brutal, vulgar, sempre porta guants. Per por de tenir e amb un jueu.

*

Després de la guerra, aconsegueix escapar-se. Canviant d’identitat, s’instal·la a Síria, on troba protecció. La família al-Assad fa negocis amb ell. I aprofita la seva experiència en matèria de tortura. Al final, és desemmascarat. Es llança una ordre de busca i captura internacional contra ell. El règim sirià sempre es negarà a extradir-lo. Els agents del Mossad somien d’actuar com amb Eichmann. Emportar-se Brunner perquè sigui jutjat a Israel. Però sembla impossible infiltrar-se fins a Damasc. Tot el que aconsegueixen és enviar paquets bomba. Brunner hi perd un ull, i els dits d’una mà. Cosa que no li impedeix de viure raonablement bé. El 1987, un periodista del Chicago Sun-Times obté una entre-vista. A propòsit dels jueus exterminats, declara: «Tots es mereixien morir.

Perquè són els enviats del dimoni i escòria humana». Abans d’afegir: «Si calgués tornar-ho a fer, ho faria». Brunner probablement va morir a mitjan anys noranta. Protegit fins al seu últim sospir.

*

Envalentit pels seus èxits a Grècia i a Drancy, Brunner desem-barca a Niça. S’instal·la al seu quarter general a l’hotel Excelsior. Ben a prop de l’estació, on pot aparcar els jueus abans de deportar-los. Ara hi ha una placa commemorativa davant de l’establiment. El pati interior és infranquejable, quasi feia les funcions d’una presó. Està encerclat per cases de pisos. Des de casa seva, alguna gent de Niça ocupava les llotges prin-cipals. Van assistir a l’espectacle de les execucions. Segurament a Brunner la idea l’excitava. La de tenir un públic que irés la seva barbàrie.

Aviat organitza un equip de catorze persones. Una mena de comando de caça de jueus. Es pensa que anant a la prefectura tot serà bufar i fer ampo-lles.

Però el prefecte Chaigneau ha destruït les llistes censals. Li diu que els italians s’ho van endur tot quan van marxar. És una perfecta mentida, impossible de verificar. Així, Chaigneau salva milers de persones. Boig de ràbia, Brunner comença la seva cacera. Molts fugen, intenten ar a Itàlia per les muntanyes. Si l’Alexander no estigués impedit, potser ells també haurien marxat. Però no pot caminar gaire estona seguida. A més, la Charlotte està embarassada de quatre mesos. Així doncs, decideixen quedar-se amagats a L’Ermitage. La casa és tan gran que ningú no s’adonarà de la seva presència. Brunner promet una recompensa important per a qualsevol informació. A partir de l’endemà, les cartes flueixen al seu hotel. Cartes que denuncien en massa. La cosa rutlla. Convé enxampar les preses al llit, quan es desperten. Es veuen vells espantats, en pijama, al pati de l’Excelsior. Determinades dones arrestades són sotmeses a una avaluació física. Si són boniques, les esterilitzen immediatament. Les enviaran a l’Est com a prostitutes per als soldats. Però amb això no n’hi ha prou, no n’hi ha prou, no n’hi ha prou.

Brunner en vol més, i més i més i més. Fa uns interrogatoris d’una singular brutalitat. Obliga els detinguts a entregar membres de la seva família. Tots i cadascun dels jueus compten. S’assabenta que un escriptor famós viu en un hotel de la regió. És Tristan Bernard, que gairebé té vuitanta anys. A la recepció de l’establiment, protesten, s’indignen. No hi ha res a fer, s’emporten l’escriptor i la seva dona. Primer cap a Niça, i després a Drancy. D’on només serà alliberat gràcies a la intervenció de Guitry i d’Arletty.

7

A Grècia, Brunner va aconseguir deportar gairebé 50.000 jueus. Aquí, malgrat tots els esforços desplegats, la xifra no és gaire elevada. Amb prou feines ha superat les 1.000 detencions. Per sort, li continuen arribant cartes. Encara hi ha bons sos, disposats a ser útils. El matí del 21 de setembre de 1943. No és una carta, sinó una trucada telefònica.

Una dona jove... Una jueva alemanya, ha dit la veu. A Villefranche-sur-Mer... ... En una casa que es diu L’Ermitage. L’Ermi... què? L’Ermitage. Molt bé, ja ho he anotat. Perfecte. Que tingui un bon dia, i moltes gràcies. Pot comptar, no caldria sinó.

Una denúncia entre moltes altres. Ah, doncs va ser això... Una denúncia sense motiu. O potser sí que n’hi ha un. Però quin? La Charlotte i l’Alexander no molesten ningú. Viuen com eremites. Algú vol recuperar la casa? No, és absurd.

Ningú no ha pres possessió de L’Ermitage. Doncs llavors què? No n’hi ha cap, de motiu. És allò que estranyament s’anomena un acte gratuït.

La Kika, la filla del doctor Moridis, evoca la detenció. Setanta anys després dels fets. M’explica el que li va explicar el seu pare. De sobte, el seu marit ens talla. Alguns saben qui va denunciar la Charlotte Salomon, diu. Em quedo de pedra. L’interrogo, i ell puntualitza. Són coses que es diuen. A les ciutats petites, als pobles. És així.

No m’ho esperava, això. No sé què pensar. Qui ho diu és una dona vella, precisa. En fi, no és res segur. En realitat no hi és tota.

Pot ser que s’ho inventi.

No m’ho puc creure. Qui se la inventaria, una cosa així?

A Villefranche-sur-Mer, hi ha gent que sap coses. Al cap de tant de temps, i encara corren rumors. Durant anys, els culpables van viure aquí. Com han viscut també a altres llocs, arreu. La delació no caduca. Però fuig. Encara avui, cadascú ha de callar el que sap.

Des de llavors hi penso sovint. Hauria hagut de continuar la investigació? Trobar el fill o la filla del o la que els va denunciar? Amb quina finalitat? És tan important, en realitat?

8

Ben entrada la nit, el camió arriba a Villefranche-sur-Mer. I s’atura en ple centre, davant de la farmàcia. Dos alemanys baixen per preguntar. Els expliquen el camí, educadament. Ells surten donant les gràcies, contents de tanta afabilitat. Que potser l’informant va donar l’adreça de manera poc pre-cisa? Per poder avisar de seguida la Charlotte que la buscaven. Va tenir por o va col·laborar? Fa molts anys que viu aquí, la noia. Tothom la coneix. I doncs, què va ar pel cap d’aquell home? Al capdavall, és una mica estranya, la noia. No és gaire parladora. No se sap el que pensa. No, de fet no. Un petit interrogatori no li farà cap mal. En el pitjor dels casos, se l’emportaran en alguna banda.

Amb els llums apagats, el camió aparca sense fer soroll. Dos homes penetren per cada banda del jardí. Just quan la Charlotte sortia de casa.

Es topa de cara amb els soldats. Ells se li abraonen al damunt, l’agafen pels braços. Ella crida amb totes les forces. Es debat, intenta escapar-se. Un alemany li estira els cabells violentament. I li clava un cop al ventre. Ella diu que està embarassada, implora clemència. Els ho suplico, deixin-me. Per a ells no té cap importància.

Mentre els soldats intenten reduir-la, surt de casa l’Alexander. Vol interposar-s’hi, arrabassar la Charlotte a l’enemic. Però què es pot fer contra un fusell? Amenaçat, recula unes es, s’enganxa a la paret. Expliquen a la Charlotte que ha d’agafar les seves coses. Capcota, no contesta. Un alemany l’empeny dins la casa. Les cames no l’obeeixen i cau sobre l’herba. La fan aixecar amb brutalitat. L’Alexander vol reaccionar, però una arma continua apuntada contra ell. Comprèn que se l’enduran, a ella.

Només a ella. En ell no hi estan interessats. Qui sigui l’ha denunciat només a ella. No pot ser. No la pot deixar marxar, amb el seu fill. No. Aleshores mira un dels soldats i crida: «Agafeu-me a mi també: sóc jueu!».

La Charlotte i l’Alexander pugen al primer pis. Han d’agafar una mica de roba. Ella es vol emportar un llibre, però l’hi impedeixen. Només roba i una manta, afanyeu-vos. Al cap d’uns minuts, estan asseguts al darrere del camió. El vehicle s’endinsa en la nit. Brunner es posarà content.

9

Amb altres detinguts, els fan entrar al pati de l’hotel. Circulen els rumors més terrorífics.

Se senten crits, de vegades trets. Brunner ha instal·lat la sala de tortura al costat de la seva habi-tació. De vegades es lleva en plena nit i va a pixar damunt d’un jueu. Des de la seva finestra pot veure els detinguts. Escruta amb fruïció les pors i la desesperació. Però també sap que s’ha de fer tot el possible per tranquil·lit-zar-los. La bona marxa dels trasllats en depèn. Ningú no ha d’endevinar com continua el programa. Per evitar la histèria i els actes de bravura desesperats.

Brunner en persona baixa a parlar-los. Amb la seva veu més afable. Amb tot, és la mateixa veu que crida abans de disparar a sang freda. et que s’arriba a enervar amb els recalcitrants. Però no els vol cap mal. Si tothom hi posa de part seva, tot anirà bé. Parla d’un Estat jueu que s’acaba de crear, a Polònia. Us donarem uns rebuts pels vostres diners. Us els restituirem quan arribem. La gran comunitat de Cracòvia vetllarà perquè us instal·leu com cal. Tothom trobarà una feina d’acord amb els seus gustos.

Qui s’ho creu de debò? Tothom, potser. Al capdavall, el pare de la Charlotte va tornar d’un camp. Ella mateixa va ser alliberada del de Gurs. No s’ha de perdre l’esperança. La matinada del cinquè dia, se n’han d’anar. Van caminant a l’estació, on un tren els espera. La policia sa ajuda els alemanys, vetllant per la logística. És un comboi d’uns quants centenars de persones. Una vegada dins els vagons, el tren no arrenca. Per què els hi han entaforat si és per quedar-se quiets? Esperen el vistiplau de Brunner. Qui sap si simplement es vol fer durar el plaer. Comencen a ofegar-se, a tenir set. L’Alexander diu que la seva dona està embarassada. Aleshores fan per manera de deixar-li una mica de lloc. Perquè es pugui asseure, amb els genolls a la cara. Ningú no ho pot sentir, però ella canta per dins. Una cançó de bressol alemanya, de la seva infància. El tren per fi arrenca, i ara corre una mica d’aire.

10

El 27 de setembre de 1943, arriben a Drancy. A l’Alexander i la Charlotte els separen de seguida. És un camp de transició. La sala d’espera de la mort.

11

El 7 d’octubre a dos quarts de cinc de la matinada, els fan pre-parar. Cada deportat ha de posar el nom a la seva maleta. Encara la il·lusió d’una futura instal·lació domèstica. Per no fomentar el pànic, les famílies són reagrupades. La Charlotte es reuneix per fi amb el seu marit, que troba ja molt feble.

A l’andana, observa alguns homes. Van vestits com de casament. Són elegants, estan dempeus, amb la maleta a la mà. Porten uns barrets que podrien treure’s en ar una dona. No s’hi percep la més petita histèria. És una forma d’educació en la decadència.

Sobretot no mostrar a l’enemic els estralls interiors. No oferir-li el plaer d’un rostre torturat.

És el comboi número 60. En un vagó de quaranta persones, n’hi encabeixen setanta. Amb tot l’equipatge, naturalment. Al vagó, hi ha bojos i uns vells que han tret dels asils. Qui es pot creure que van a un camp de treball? Per què s’emporten els alienats i els moribunds? És un detall que no enganya. Un home jove diu: ens mataran, hem de sortir d’aquí. Llavors busca la manera d’escapar-se, vol trencar els llistons. Uns quants se li abraonen per impedir-l’hi. Els alemanys han estat molt clars en aquest punt. Si descobreixen un sol absent, aleshores executaran tot el vagó.

El temps a a poc a poc. De fet, no, el temps no a. Estranyament, una espurna d’esperança apareix de tant en tant. En moments curts i rars. La Charlotte es diu que es retrobarà amb la seva família.

Potser fins i tot l’Alfred ja hi és. Com reaccionarà en descobrir-la casada i prenyada? La sorprèn, però a qui troba a faltar més és el seu pare. Tots aquests anys sense cap notícia. L’Alexander ja no la pot confortar. Amb el pas de les hores es va desmuntant. Una úlcera li rosega l’estómac. Sembla gairebé transparent. Se senten veus que diuen: ens han de veure sencers. Quan arribem, mantingueu-vos dempeus. Feu-vos venir sang a les galtes. Al camp de treball, només s’emportaran els forts. Però com fer-ho, després de tres dies en aquestes condicions?

La Charlotte i l’Alexander s’aguanten com poden. A cada parada, ell lluita per aconseguir-li aigua. La Charlotte té molta por de perdre el bebè. De vegades no el sent moure’s. Fins que, tot d’una, es manifesta. Es diria que ell també comença a estalviar les seves forces. Que estrena la vida com un supervivent.

12

El tren per fi arriba a la destinació. La nit és negra i glaçada. Com en marxar, els vagons romanen tancats. Per què no obren? Per què no els deixen respirar? Han d’esperar que es faci de dia. Això vol dir més de dues hores.

Finalment tots els deportats baixen del tren. Esporuguits, esgotats, afamats. La boira matinal impedeix distingir el camp. Tampoc no es veuen els gossos que borden. Amb prou feines es llegeix una inscripció a sobre del cancell de l’entrada. Arbeit Macht Frei. El treball us fa lliures.

Ara s’han de posar en fila. L’Alexander i la Charlotte saben que els tornaran a separar.

Aprofiten els seus últims instants d’estar junts. Aviat els diran a quin grup va cadascú. Alguns se salvaran d’una mort immediata. Perquè el comboi arriba l’endemà de la festa del Yom Kippur. Dia en què els nazis van gasejar una mica més que de costum. Com per celebrar-ho. Per tant, hi ha moltes places lliures als barracons. La fila avança lentament. Què s’ha de dir? Quines són les respostes correctes? La Charlotte els vol explicar que és un error. Que no és jueva, ella. Ja es veu, que no és jueva. A més, està embarassada de cinc mesos. Ha de reposar en una clínica. No la poden deixar així.

Ara li toca a ella.

Al final no diu res. Un home li parla sense ni mirar-la.

Li pregunta el nom i el cognom. La data de naixement. Després li pregunta quina és la seva feina. Ella contesta: sóc dissenyadora.

Aleshores l’home alça la vista, amb menyspreu.

Què vol dir, dissenyadora?

Sóc pintora, li diu.

En fitar-la, a la fi s’adona que està embarassada. Li pregunta si espera un fill. Ella assenteix amb el cap. L’home no és ni amable ni desagradable. Anota la informació, amb indiferència. I segella brutalment la seva fitxa. A continuació, indica a la Charlotte el grup al qual s’ha d’a-fegir. Bàsicament, un grup amb moltes dones. Ella avança a poc a poc amb la maleta. Mirant cap on és l’Alexander a intervals regulars.

Ara li toca a ell. S’hi està menys temps. Li diuen que s’afegeixi a un grup a l’altre costat del de la seva dona. La busca amb la mirada, mentre camina. Quan la veu, li fa un petit gest amb la mà. Al cap d’uns metres, desapareix en la boira. La Charlotte el perd. Menys de tres mesos després, morirà d’esgotament.

13

A l’edifici, es pot llegir que van a prendre una dutxa. Abans de penetrar a les cambres, totes es despullen. Han de deixar la roba en un penjador. Una carcellera s’esgargamella. Sobretot, retingueu bé el número del vostre penjador. Les dones memoritzen aquesta xifra última. I entren a la immensa sala. Algunes es donen la mà. Aleshores tanquen les portes amb dos volts, com en una presó.

La nuesa sota una llum glaçada marca els cossos. Destaca la Charlotte, amb el seu ventre. Enmig de les altres, no es mou. Sembla evadir-se del moment.

Per ser allà.

EPÍLEG

1

Al maig del 1943, la Paula i l’Albert són detinguts als Països Baixos. En tant que auxiliars de clínica, sobreviuen al camp de Wester-bork. A l’Albert li demanen que esterilitzi les dones jueves. Sobretot les que han format matrimonis mixtos. Ell s’hi nega categòricament, però després canvia d’idea. Diu que necessita tornar a Amsterdam amb la Paula, la seva assistent. Per recuperar l’instrumental mèdic. Aprofiten l’ocasió per escapar-se. I s’amaguen fins al final de la guerra.

Una vegada restablerta la pau, intenten tenir notícies de la Charlotte. Al cap de mesos d’incertesa, s’assabenten que és morta. Enfonsats, la Paula i l’Albert se senten culpables. Mai no l’haurien hagut d’enviar a França.

El 1947, decideixen emprendre un viatge per seguir-li la pista. Volen descobrir l’escenari dels seus últims anys. I conèixer l’Ottilie Moore, que acaba de tornar a L’Ermitage.

L’americana els explica els seus records de la Charlotte. Com es van succeir els esdeveniments. El suïcidi de l’àvia. El terror exercit per l’avi. I el casament amb l’Alexander. La Vittoria, la cuinera, també hi és. Va ser ella qui va preparar el banquet de boda. Els descriu el menú amb precisió. I el clima d’aquella vetllada preciosa. Era feliç, la Charlotte?, pregunta aleshores el seu pare. Sí, em penso que sí, contesta la Vittoria. En aquell moment, ningú no gosa informar-los que estava embarassada. Se n’assabentaran més tard.

Un altre testimoni els ve a trobar. És el doctor Moridis. Sembla molt emocionat amb la idea de conèixer la Paula i l’Al-bert. Parla de moments meravellosos amb la Charlotte. Evita evocar les seves inquietuds quant a la salut mental de la noia. Les visites mèdiques en què va dubtar de la seva lucidesa. L’irava tant!, afegeix.

Amb la veu velada per l’emoció.

Uns mesos enrere, el doctor havia lliurat la maleta a l’Ottilie. Ara l’americana va a buscar-la. El doctor Moridis repeteix la frase pronunciada per la Charlotte: «És tota la meva vida». Una vida en forma d’obra. L’Albert i la Paula descobreixen Vida?, o teatre? L’impacte és terrible.

Senten la veu de la seva filleta. És allà, amb ells. La seva Lotte, que han perdut fa tants anys. Gràcies a ella, els records tornen a respirar. És tota la seva vida, també per a ells. Durant hores, s’entretenen mirant els dibuixos. Ells dos s’han convertit en personatges. És la prova que han viscut.

2

Se’n tornen a Amsterdam, la seva nova ciutat. Després de molt dubtar, l’Ottilie els ha cedit l’obra. Durant llargues vetllades, l’analitzen. Hi ha parts que els fan riure, i d’altres que els ofusquen. És la veritat de la Charlotte. Una veritat artística. No podien dubtar de tot el que ella pensava. I evidentment tampoc del seu amor desmesurat per l’Alfred. Més tard, la Paula dirà que tot plegat no podia ser sinó una il·lusió. Segons ella, la Charlotte i l’Alfred no es van poder veure més de tres cops. Sembla no creure’s que haguessin pogut trobar-se d’amagat.

Aquí rau la bellesa del projecte de la Charlotte. On és la vida? On és el teatre? Qui pot saber la veritat?

I així van ant els anys.

Als Països Baixos, la Paula fa amics en el món cultural. Torna a cantar altre cop, la vida continua.

De tant en tant, ensenyen els dibuixos a les visites. Les reaccions sempre són de meravella i emoció. Un aficionat a l’art diu que han d’organitzar una exposició. Per què no se’ls ha acudit abans? Serà un homenatge fabulós.

El projecte vol temps, també s’ha d’enllestir el catàleg. L’obra de la Charlotte finalment serà exposada el 1961.

És un èxit considerable. Més enllà de l’aspecte emocional, l’obra fascina per la seva in-ventiva. Per l’originalitat total de la forma. I pels colors càlids que atrapen la mirada. La reputació de la Charlotte aviat travessa fronteres. Al llarg dels anys següents, se celebren diverses exposicions. A Europa, i fins i tot als Estats Units. Vida?, o teatre? apareix en format llibre. Serà traduït a diverses llengües. La Paula i l’Albert són entrevistats a la televisió. Semblen incòmodes, i es mostren molt commovedors davant la càmera. Parlen de la Charlotte.

Viva, a través de les seves paraules. Un equip de reporters se’n va al sud de França. Graven alguns testimonis, com la Marthe Pécher. Ningú no sembla sorprès que els facin preguntes sobre la Charlotte. Més de vint anys després de la seva estada a la zona. Com si tothom sabés que s’havia de fer famosa.

Però l’obra no coneix gaire temps la notorietat que es mereix. Les retrospectives es van espaiant progressivament. Són escasses, massa escasses, injustament escasses. L’Albert i la Paula, ja vells, no es poden ocupar del llegat. El 1971, decideixen cedir-ho tot al Museu Jueu d’Amsterdam. La col·lecció encara hi és, però no forma part de l’exposició permanent. La major part del temps se la a als magatzems. El 1976, s’esdevé la mort de l’Albert. Molt més tard, l’any 2000, la Paula es reuneix amb ell. Tots dos reposen en un cementiri a prop d’Amsterdam.

3

I l’Alfred?

Gràcies a l’ajuda d’una de les seves alumnes, ha aconseguit fugir. El 1940, s’instal·la a Londres, una ciutat d’on ja no es mourà.

Després de la guerra, torna a impartir classes. Ben aviat els seus mètodes coneixeran un gran èxit. Tothom el considera i l’escolta; és algú. Així mateix, reprèn l’escriptura i publica una novel·la. Per fi deslliurat de les seves angoixes, travessa els anys cin-quanta. Ja no té el sentiment de ser un mort entre els vius. El at li sembla lluny, potser inexistent. I no vol sentir parlar d’Alemanya.

Gràcies a uns amics comuns, la Paula aconsegueix localitzar-lo. Li escriu una llarga carta amistosa. Quina sorpresa, al cap de tant de temps. En la seva resposta, ell li implora que torni a cantar. I repeteix que és la millor. Però ni esmenta la Charlotte. Perquè tem el pitjor.

Al cap d’uns mesos, rep una altra carta. A dir veritat, no, no es tracta de cap carta. Sinó del catàleg de l’exposició de la Charlotte. També hi ha un tríptic amb una notícia biogràfica. El que ell sabia sense saber-ho queda, doncs, confirmat. La Charlotte va morir el 1943. Comença a fullejar les pàgines del llibre. I de seguida entén que és de caràcter autobiogràfic. Veu els dibuixos de la seva infància, la seva mare i els àngels. Després ve l’aparició de la Paula. I...

De sobte, l’Alfred es descobreix a ell. Un dibuix. Dos dibuixos. Cent dibuixos. Recorrent el llibre, veu la seva cara pertot arreu. El seu rostre i les seves paraules. Totes les seves teories. Totes les seves converses. No ho hauria dit mai, que hagués influït tant en ella.

La Charlotte sembla obsessionada per ell, per la història que van tenir. L’Alfred nota una mena de cremor per tot el cos. Com si alguna cosa l’atrapés per la nuca.

Ha d’estirar-se al canapè. I s’hi queda prostrat durant dies i dies. L’Alfred mor un any més tard, el 1962. El troben tot vestit, estirat al llit. Té l’aspecte d’un home que se’n va de viatge. Ha arribat l’hora de la cita per a la qual sembla preparat. Això li dóna un aspecte savi. I fins i tot una forma de serenitat, cosa que és rara, en ell. La dona que el troba li a una mà pel vestit. Nota la presència d’un document a l’altura de la butxaca. La butxaca interior, a prop del cor. La dona en treu el paper a poc a poc. I descobreix el tríptic d’una exposició.

La d’una artista anomenada...

Charlotte Salomon.

NOTA

[*] Billy Wilder deia: «Els pessimistes van acabar a Hollywood i els optimistes, a Auschwitz».

Charlotte David Foenkinos

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Títol original: Charlotte

Disseny de coberta: © sc Sala. Imatge de la coberta: Collection Jewish Historical Museum, Amsterdam. © Charlotte Salomon Foundation. Charlotte Salomon®

© Éditions Gallimard, 2014

© de la traducció: Mercè Ubach Dorca, 2015

© d’aquesta edició: Edicions 62, SA edicions62.cat/grup62.cat

Primera edició en llibre electrònic (epub): març del 2015

ISBN: 978-84-297-7444-3 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Àtona-Víctor Igual, SL www.victorigual.com